Vau ser immigrants al país d’Egipte (Diumenge 30)

“Vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte”. Aquest és l’argument que Iahvè dona als israelites dalt la muntanya del Sinaí en la primera lectura. Es tracta de desvetllar la sensibilitat del poble vers els immigrants, evitant de maltractar-los i d’oprimir-los tal i com ells ho van ser a Egipte. L’exhortació continua amb les viudes i els orfes, argumentant que, si són maltractats, el pes de la indignació divina caurà sobre els culpables. Iahvè també demana de no collar els qui viuen en la precarietat i necessitats de préstecs i empenyoraments, perquè ell escolta el seu clam i actua amb compassió. Iahvè insisteix que si aquests col·lectius li alcen el seu clam, no seran desatesos, així com els insensibles i els aprofitats en rebran les conseqüències. Quan ningú es posiciona a favor dels desfavorits és Déu qui ho fa amb determinació. Així ho proclamava el salmista: “Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva".

Jesús, fidel a la tradició religiosa del seu poble expressada en l’Escriptura, manifesta la necessitat de respondre activament a les necessitats dels altres. Per aquesta raó, quan és interrogat sobre quin és el manament més important de la Llei, respon amb dos manaments. Un extret del llibre del Deuteronomi: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”. Estimar Déu expressa la nostra sensibilitat religiosa i l’opció de fe, que són fonamentals per orientar la vida i llegir els esdeveniments amb uns altres ulls. De retruc, l’apertura a la realitat transcendent eixamplarà la nostra mirada vers la realitat immanent, és a dir, vers els humans i, entre ells, els més necessitats. Per això Jesús afegeix aquest verset del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. Les cartes de sant Joan ens recordaran que no podem estimar Déu, que no veiem, si no estimem el germà, que sí que veiem. L’argument és definitiu!

Així mateix sant Pau, escrivia el següent als cristians de Tessalònica: “Vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats”. Aquest és l’equilibri que ha de viure tot creient en Jesucrist: acollir la paraula de Déu enmig de les dificultats, és a dir, enlairar la mirada vers el cel amb fe. I això ens ha de moure a contemplar les dificultats de la vida també amb fe, i, com també deia l’apòstol:  “Plens del goig de l'Esperit Sant”. Es tracta, en suma, d’harmonitzar la fe i la vida, que no poden anar separades, perquè aleshores ni una ni l’altra donen fruit. La fe ha de dinamitzar la vida i, aquesta, ens fa créixer en la fe, i proclamar amb el salmista: “Us estimo, Senyor, vos m’enfortiu”.

Perquè no trobi tancades les portes (Diumenge 29)

“Perquè no trobi tancades les portes”, era la intenció final de Iahvè enviant el seu ungit a Israel en forma de rei alliberador. L’anunci proclamat pel profeta Isaïes concretava aquest enviat diví en el rei persa Cir, successor del devastador imperi babilònic amb polítiques més diplomàtiques. Però el rei Cir no esdevé un enviat de Déu per les seves dots de govern, sinó a desgrat d’elles, perquè Déu sempre escriu recte amb ratlles tortes: la irrupció d’un nou imperi en la zona permetia als israelites deportats de retornar a la seva terra i reconstruir Jerusalem i el seu temple, obrint de nou les seves portes als fidels. El profeta ho expressava amb claredat: “Sense que em coneguessis t'he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre”.

Així mateix ho proclamava el salmista quan deia: «Digueu a tots els pobles: “El Senyor és rei». Aquesta és la gran perspectiva que aporta la dimensió creient a l’ésser humà, que malgrat els reietons caducs que dominen el món, hi ha la reialesa divina que executa discretament els seus plans de salvació ahir, avui i sempre.

Per això són tan útils les paraules de sant Pau escrivint a cristians de Tessalònica, admirant la fortalesa de la comunitat davant les adversitats i dient-los: “com la vostra esperança en Jesucrist aguanta les adversitats”. Les contrarietats de tota mena, que tots patim cor endins i cor enfora, ens arrosseguen al desànim, al negativisme i a la renúncia, per aquesta raó hem d’encoratjar-nos mútuament en Jesucrist amb aquestes altres paraules de l’apòstol: “Us desitgem la gràcia i la pau”. La gràcia i la pau en Jesucrist són dos tresors que hem de compartir tot el que puguem.

A l’evangeli, Jesús donava una gran lliçó, de com respondre a aquells que se’ns acosten amb males intencions i nosaltres ho veiem venir. Jesús no rebutja el diàleg, sinó que l’afronta amb gran personalitat i equilibri psicològic (aquí és on fallem nosaltres). Però sobretot, manifesta una escala de valors ben ordenada on Déu té la primacia absoluta i sense barreges. Per això declara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Aquesta era la resposta contundent a si un jueu havia de pagar un tribut a l'invasor imperi romà. Jesús defuig etnocentrismes i polèmiques, defuig barrejar qüestions polítiques, pecuniàries i de fe. Dient això, Jesús mostrava el que els seus mateixos detractors li reconeixien: “Sabem que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes”. Aquest és el nostre gran mancament, per molt bons creients que ens pensem que som, els miraments humans ens poden més que els miraments divins.