diumenge, 16 d’abril de 2017

Mans lliures i arreu (Pasqua 2017)

La capella del Santíssim de la basílica de Montserrat llueix una imatge de Crist Ressuscitat obra de Josep Maria Subirachs. Es tracta d'un gran panell vertical de pedra; la superfície és llisa i sense silueta del cos; només hi ha esculpit el rostre, la ferida del costat, les mans i els peus. Sota els peus hi ha encaixat el tabernacle; i al davant, essent part del mateix bloc de pedra, hi ha l'altar per celebrar l'eucaristia. 

Podríem definir aquest Crist com unes extremitats sense figura que testimonien la llibertat i la polivalència del Ressuscitat: els peus són lliures de moure's en diverses direccions i les mans són lliures d'actuar en diferents accions, talment com un desplegament multiforme i simultani que arriba arreu, però sempre partint de la figura del Ressuscitat. Així és com els evangelis expliquen les primeres aparicions de Jesús: simultànies, en diferents indrets i a diferents persones; a Maria Magdalena i a les altres Maries al voltant del sepulcre, als deixebles reunits en la sala alta, a Pere, a dos deixebles caminant a Emmaús.

Però les mans i peus del panell de Subirachs porten gravades les marques dels claus perquè no oblidem el que també indiquen els evangelis: que el Ressuscitat era el Crucificat. I aquestes ferides, originàriament doloroses, ara guareixen els ferits i els nafrats de tota mena ‒que ho som tots‒, si ens deixem renovar i vivificar per la presència del Ressuscitat.
Subirachs esculpeix la ferida del costat en forma vertical i intencionadament gran, però estreta i profunda. Ho interpretem com el dolor de comunió que pateix Jesús Ressuscitat, una ferida perpètuament oberta que fa memòria dels qui moren injustament com ell, com els 46 coptes assassinats pregant en les esglésies d'Alexandria i Tanta. De la ferida original l'evangeli ens diu que hi brollà sang i aigua, sacrifici i purificació, l'eucaristia i el baptisme, signes perennes del Ressuscitat. De la ferida actual en donen testimoniatge la sang de tantes víctimes i les aigües baptismals que avui beneïm. Finalment, el rostre del Ressuscitat del panell té forma triangular i està expressament il·luminat. Hi destaquen uns ulls grans i oberts; la distància exagerada entre celles i ulls donen intensitat i profunditat a la mirada, deixant entreveure que res no s'escapa al seu esguard atent i silenciós.

El Crist Ressuscitat de Subirachs irradia silenci; no li cal parlar per fer-se veure, que ho fa de manera parcial, simultània i multiforme. Per això nosaltres celebrem la seva presència al voltant de l'altar; per això fem comunió amb ell amb el pa i el vi eucarístic; per això el venerem en el tabernacle; per això discernim les seves petjades escoltant l'Escriptura; per això revifem la nostra fe en ell renovant les promeses baptismals; per això ens il·luminem interiorment admirant el ciri pasqual; per això apreciem les seves nafres en les nostres. Per tots aquests motius ens fem ben nostra la proclama pasqual: "El Senyor veritablement ha ressuscitat".

dissabte, 15 d’abril de 2017

Les mans lligades (Divendres Sant 2017)

A Madrid, a tocar de l'edifici del Parlament i de la plaça de Neptú, hi ha la basílica de Jesús de Medinaceli custodiada pels frares caputxins. La imatge de Jesús que allí es venera gaudeix d'un gran fervor popular i precisament avui presideix una processó multitudinària. Es tracta d'un «Nazareno», una imatge que presenta a Jesús sentenciat a mort. Prescindint dels ornaments que la guarneixen, la talla és d'una gran qualitat artística: presenta les faccions del rostre sense exageracions, expressant dolor contingut i callat. Però el que captivà la nostra atenció en una visita recent va ser el detall de tenir les mans lligades. Si el santcrist de l'església de sant Ludgeri no tenia mans, el Jesús de Medinaceli les té lligades, volent neutralitzar expressament el seu poder, pretenent anul·lar les seves capacitats humanes i divines. Si no tenir mans genera frustració, impotència física i psicològica, el tenir-les involuntàriament lligades hi afegeix un gran dolor moral, perquè gaudint de capacitat per utilitzar-les han estat volgudament subjectades.

Quin no seria, doncs, el dolor moral de Jesús vivint un empresonament injust, unes acusacions injustes, un judici injust i una sentència a mort injusta? Quina de les obres de les seves mans mereixia que fossin lligades i després traspassades amb claus? Per això ens sembla tan rellevant la imatge de Jesús de Medinaceli amb les mans lligades, bo i expressant el que deia la primera lectura: "era menyspreat, rebuig entre els homes... Quan era maltractar, ell s'humiliava i no obria la boca".

¿Quin no ha estat també el nostre gran dolor quan l'obra conscient, treballada i convençuda de les nostres mans ha estat rebutjada? Quina és la nostra pena tan gran al veure que les nostres feines, encara que sapiguem que són imperfectes, són censurades, neutralitzades, o àdhuc expressament ignorades? Ve a ser com si ens lliguessin de mans perquè ens estiguem quiets, perquè allò que fem no agrada, o molesta, o trenca esquemes, o provoca incomoditats. Per això hem de saber identificar-nos amb el què deia la Carta als Hebreus respecte a Jesús: "aprengué en els sofriments què és obeir... i es convertí en font de salvació eterna". També nosaltres hem d'aprendre a obeir Déu a través dels sofriments, deixant-nos lligar de mans perquè sigui la justícia divina i no la nostra qui posi les coses a lloc. Aquesta seria la imatge de l'autèntic deixeble de Jesús: la d'aquell que amb un gran dolor moral es deixa lligar de mans, confiant que Déu farà justícia, i malgrat la passivitat forçada, aquest gest serà més eloqüent i més interpel·lador que unes mans en constant moviment i fent mil coses. Això és el que celebrarem demà en la Vetlla Pasqual, que no hi ha corda que es resisteixi al poder de Déu, capaç de trencar fins i tot els cadenats del regne dels morts.

dijous, 13 d’abril de 2017

No tinc altres mans que les vostres (Dijous Sant 2017)

El fil conductor homilètic que seguirem aquest tríduum pasqual seran tres imatges del santcrist. Avui, Dijous Sant, prendrem el santcrist de l'església de sant Ludgeri, a la ciutat de Münster, en la Westfàlia alemanya. Aquesta església fou el referent de la conversió de santa Edith Stein i que poc després ‒l'any 1944‒, era bombardejada com tota la ciutat. En la reconstrucció es recollí el santcrist, amb impactes de metralla i sense braços, i se l'ubicà en una nova creu. Substituint els braços s'hi posà la següent inscripció: "No tinc altres mans que les vostres". 

"No tinc altres mans que les vostres" és una frase inspiradíssima que ens convida sense forçar i sense doctrines, a identificar-nos amb Jesús crucificat. Encara que nosaltres siguem els lectors de la frase, aquesta gaudeix de l'impacte directe i sense filtres de ser pronunciada en primera persona per Jesús.

Ell ens diu a cau d'orella: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir partint i repartint el pa de vida; "No tinc altres mans que les vostres" per seguir aixecant i bevent la copa de salvació. I fent aquests gestos sagramentals, continuem allargassant en la història humana l'acció litúrgica de Jesús en el darrer sopar, concretant el que sant Pau ja escrivia als primers cristians tres decennis després de la mort de Jesús: "Així doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que torni". Fent comunió amb Jesús quan ens reunim per celebrar l'eucaristia esdevenim plegats les seves mans. Quina responsabilitat més gran!

Jesús també ens diu: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir rentant els peus als meus deixebles. El rentament de peus és el gran signe del servei humil i l'atenció personalitzada, és el gest de neteja i dignificació que ha de precedir la comunió en la taula eucarística, és la imatge que consagra la diaconia als pobres que les esglésies de Jesucrist sempre han volgut assumir: "Si jo us he rentat els peus també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat aquest exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet". També quina responsabilitat més gran!

Ambdues coses, el rentament de peus i l'eucaristia, les reproduirem tot seguit, perquè el cos místic de Jesucrist, visible i tangible en les seves esglésies esteses d'Orient a Occident, no té altres mans que les nostres. I encara que hi hagi qui amb bombes continuï escapçant mans i cossos, ara humans, dins les esglésies, la veu de Jesucrist seguirà convocant-nos a celebrar el seu memorial i a rentar-nos els peus mútuament com a signes de la seva presència inalterable enmig nostre.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La gosadia d'encarar els conflictes (Diumenge de Rams 2017)

La lectura de la passió de Jesucrist que proclamem diumenge de Rams, i que repetirem el Divendres Sant, mereix una relectura personal meditativa, deixant aflorar reflexions i sentiments de tota mena, positius i negatius. Un que compartim és ¿Per què Jesús anà decidit a la boca del llop conscient que quedaria engolit per ella? ¿Per què Jesús no evità el judici, la passió i la mort tant humanament vergonyosos? No podia haver redimit la humanitat d'una manera menys ignominiosa i menys conflictiva? Ens fem aquestes preguntes per posar de manifest la nostra debilitat de caràcter, la nostra feblesa psicològica per encarar els conflictes amb la gosadia que mereixen, o per resistir els seus embats sense tirar la tovallola.

Quan som joves tendim a cercar conflictes per situar-nos a la vida, però a la mesura que acumulem anys també acumulem capacitat per evitar-los perquè volem viure tranquils. Però això és impossible, els conflictes són inevitables, i si repassem la nostra història personal constatarem un ròssec negatiu de conflictes mal resolts. També, en alguns moments més lúcids, volem ser fidels als nostres valors, optem per resistir en moments de crisi, lluitem pel que considerem de justícia sabent que això ens comportarà més maldecaps que beneficis, més patiments que alegries, més topades que aplaudiments. Però malgrat això, optem per aquesta via, però a la mesura que les coses se'n giren en contra apareixen les temptacions d'abandonar, de deixar-ho tot pensant que no val la pena seguir aguantant.

Aquest és el punt que Jesús de Natzaret resistí, encarant-ho tot amb dignitat, equilibri i confiança. Ho fa no com un suïcida que s'autoimmola matant tots els que pot, sinó deixant-se senyalar amb el dit acusador de la majoria i morint calladament. Aquesta valentia fa estremir, i la voldríem per nosaltres quan tantes vegades callem per no quedar en evidència davant els altres, quan riem les gracietes que toca riure, quan aplaudim els qui toca aplaudir, quan parlem del què cal parlar per ser socialment correctes.
 
Diumenge de Passió: són tants els aspectes alliçonadors de Jesús! humana i psicològicament en primer lloc, religiosament en segon lloc. Tot plegat es fon amb un vigor trepidant durant aquesta Setmana Santa, que un any més som convidat a viure. Com més ens endinsem en el misteri humà de Jesucrist, més gaudirem del regal diví de la seva resurrecció.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Senyor, ja es descompon! (Quaresma 5)

"Senyor ja es descompon, fa quatre dies que és mort!", és la rèplica espontània de Marta a la petició de Jesús d'obrir la llosa on reposen les despulles de Llàtzer. Dient això Marta està expressant que ja no hi ha res a fer, que les coses ja no poden canviar, que la situació és irreversible, que el seu germà Llàtzer és irrecuperable. La resposta de Jesús és la clau de lectura del relat: "No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?", és a dir, que Déu és capaç de canviar el que és incanviable, de revertir el que és irreversible, de recuperar el que és irrecuperable, com és el cas de ressuscitar Llàtzer. Es tracta de tenir fe en les paraules que Jesús havia dit i continua dient-nos: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més".

¿Quantes circumstàncies de tota mena no les donem per mortes, per irrecuperables? Quantes vegades diem respecte a algú que no hi ha res a fer, que està perdut? Davant d'aquesta convicció la nostra actitud esdevé totalment passiva perquè considerem inútil qualsevol esforç per solucionar-la. Doncs aquests són els casos que Jesús li agrada lidiar, els impossibles: ressuscitant Llàtzer, guarint un cec de naixement la setmana passada, dialogant i convertint una samaritana l'anterior, abans mostrant la seva divinitat als deixebles dalt una muntanya, guanyant-li la partida al dimoni temptador el primer diumenge de Quaresma, però sempre amb el mateix denominador comú: la fe com element imprescindible i transformador d'una realitat aparentment incanviable i que obre nous horitzons.

No són poques les professions de fe en la ciència que proclamen que els avenços científics portaran els humans a la plenitud, que aconseguiran l'impossible i substituiran definitivament les expectatives de les creençes religioses. Però els creients tenim la sort de creure en les dues coses, posant cadascuna al seu àmbit: els avenços científics són un progrés humà meravellós, però sovint només accessibles als qui tenen més possibilitats; cal temps i voluntats perquè siguin de tots; però a més, el seu àmbit no accedeix a les realitats espirituals i transcendents de la vida, tan rellevants com les realitats físiques. En canvi, la fe en Jesucrist va directament al més inaccessible: al món espiritual, al nucli íntim de l'ànima, i és assequible a tots indiscriminadament, però amb un plus de facilitat als més desvalguts, als més irrecuperables, entre els quals ens hi hauríem de sentir, perquè ¿Què seria de la nostra existència si no fóssim creients? Quantes coses dolentes no faríem constantment si la moralitat que ens dóna la fe no ens aturés? Quantes vegades no ens hem sentit morts, amb una llosa al damunt, i Jesús ens ha fet sortir de les tenebres dient-nos: "Surt fora"?