diumenge, 26 de setembre del 2010

Qui sigui frare que prengui candela (Diumenge 26)

Ahir ens visitava un bon amic, immigrat a Catalunya fa ja deu anys. Malgrat tenir permis de residència i de treball, no té feina i ja se li ha acabat el subsidi d’atur. Els anys van passant i la seva estabilització encara està lluny. Ens expressava la seva situació amb una imatge: veu que ho té tot davant dels ulls però que no hi té accés. I això, dèia, és molt frustrant. La seva explicació ens va fer pensar immediatament en el pobre Llàtzer de la paràbola evangèlica que hem escoltat: malgrat que visqués al costat del portal del ric només li arribàven les molles que sobraven.

Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...

La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.

Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.

Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.

Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.

divendres, 24 de setembre del 2010

Imaginem... (Mare de Déu de la Mercè 2010)

Deixem volar, per un moment, la nostra imaginació religiosa, sovint reprimida i acomplexada per diversos condicionants... Imaginem que la visita del papa a Barcelona -el proper 7 de novembre- per consagrar el temple de la Sagrada Família, suscités una empenta religiosa i que, sota la protecció de la Sagrada Família (Josep, Maria i el nen) i amb el temple expiatori com a emblema, es creés un orde religiós dedicat a reconciliar parelles separades. I a més, imaginem-nos que fes una labor tan admirable que s’irradiés per tot el món i que, per rematar-ho, aquest orde religiós durés segles i segles.

Les nostres reaccions a aquest somni religiós poden anar des de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació. Quelcom semblant passaria l’any 1218 a Barcelona, quan un grup de ciutadans, devots de la mare de Déu i sensibles a la necessitat social del moment, crearen l’orde de la Mercè per redimir els captius dels sarraïns. El 10 d’agost d’aquell mateix any signaven la seva constitució a l’altar major de la catedral romànica de Barcelona. Les reaccions dels barcelonins suposem que també anirien de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació.

Aviat farà vuit segles d’aquests esdeveniments. L’orde de la Mercè i la seva tasca redemptora de captius, actualitzada en la presència en l’àmbit penitenciari, continua viva arreu del món gràcies a la bella inspiració de sant Pere Nolasc, possiblement barceloní d’origen. Es tracta d’un somni fet realitat a principis del segle XIII i que encara continua viu!

La nostra realitat barcelonina no és ni millor ni pitjor que aquella, i és també, apte per somniar, per deixar-se portar per l’impuls de la fe, que més que apagat està neutralitzat i reprimit. Si el deixem volar lliure i estem atents a les necessitat socials del moment, també serem capaços de crear nous projectes amarats de religiositat, que responguin a les necessitats físiques i espirituals del nostre moment històric.


Fent una metàfora de l’evangeli de les noces de Canà, es tracta de constatar que el vi millor estava guardat per ara, pel nostre avui. Si el vi anterior era bo, el que ara se’ns ofereix és encara millor, gràcies a la intervenció decidida de Jesús i a la intercessió delicada de Maria, que continuen actius i fent miracles des de la discreció i el silenci.

diumenge, 19 de setembre del 2010

“O caixa o faixa” (Diumenge 25)

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, és una sentència que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús. Les sentències acostumen a ser dites breus que contenen un missatge moral, com és el nostre cas. De forma tallant, s’exclou taxativament servir –alhora- a Déu i el diner. Si Jesús hagués estat català hauria afegit: “o caixa o faixa”.

I per què no podem ajuntar-ho? No podríem servir el diner per, posteriorment, servir millor Déu amb els guanys obtinguts? Si es fa correctament és una combinació possible i positiva. Ho trobem en l’antic Pròxim Orient, on els temples egipcis i mesopotàmics eren un motor de l’economia. A Europa ho veiem amb la introducció de la vida monàstica, on l’activitat econòmica es desplega a redós dels monestirs. Actualment, escoles selectes de direcció d’empreses d’inspiració cristiana també fan aquesta funció.

No és fàcil navegar entre dues aigües, sobretot quan l’especulació és un corrent que ens empeny a tots en la mateixa direcció, o encara més, esdevé una obligació social. Condicionats per uns principis econòmics intocables, basats en optimitzar beneficis i en el mercat obert, tots estem convençudíssims que tenir patrimoni i diners i no especular amb ells és ser un estúpid. El dilema està servit, per exemple, en les economies dels bisbats, dels ordes religiosos o d’institucions religioses, que acumulen un patrimoni o quantitats significatives de diners col·lectius. Què fer amb aquests béns o aquests diners? Especular amb ells perquè donin el màxim de rèdits i poder “servir Déu” en millors condicions...? Posar-ho tot dins un mitjó és anacrònic, però especular sense criteri és esdevenir servidor del diner i allunyar-se de Déu.

Hem de reconèixer que la nostra societat capitalista -on tot sembla vàlid i on tot resta ambigu- aigualeix definitívament la sentència de Jesús. Però els sospirs per una societat marxista que neutralitzi les riqueses hem vist que, a la llarga, també implica la neutralització de servir a Déu.

Si acudim a un altre referent, sant Francesc d’Assís, encara pitjor: ens tirem pedres al propi teulat. Mil anys després de la sentència de Jesús, Francesc diu als seus frares que no toquin i no acceptin diners, i que s’allunyin d’ells com si fos el mateix diable. També diu de no tenir propietats. Idealismes d’un sant? Certament, però idealismes fonamentats en la lucidesa i la saviesa de l’evangeli.

Reconeixem que els nostres raonaments a favor de la sentència de Jesús són –intencionadament- poc convincents, però preferim instal·lar-nos en aquesta pobresa d’arguments. Malgrat siguem titllats de poc pràctics i anacrònics, seguirem mirant amb recel el diner i les possessions, perquè molt subtilment neutralitzen la llibertat que et dóna l’opció decidída per Déu.