diumenge, 29 de gener del 2012

Feliços els qui no passaran a la història (Des de l’Ajuda 13)

Feliços els qui no passaran a la història perquè ells són la veritable història”. Es tracta d’una fórmula redactada en forma de benaurança evangèlica que vol ser una exaltació de la quotidianitat viscuda amb senzillesa i, perquè no dir-ho, una reivindicació dels qui som poca cosa.

No obstant, malgrat la seducció que pugui exercir aquesta proclama, en el nostre interior batega tot el contrari: volem passar a la història, és més, desitgem passar a la història. Sembla com si la nostra existència només tingui sentit o valgui la pena si hem fet quelcom destacable, si hem estat importants o mediàtics, si hem assumit càrrecs de rellevància social o les nostres qualitats han estat lloades per molts.

Aquesta és la història dels llibres, dels monuments, de les condecoracions, però no és la història del cor, que és la història de Déu. La primera la resumim amb la frase del savi Cohèlet: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. La segona resta gravada com un segell en el nostre cor i està feta de somriures i abraçades, de plors i neguits, de silencis i converses, de fe i pregàries, de fidelitats i companyonies, i d’una discreta però incisiva presència que omple de sentida vibració la nostra quotidianitat.

diumenge, 15 de gener del 2012

Gelosia (Des de l’Ajuda 12)

Caminem pel carrer a prop d’un africà de color. Empeny un carretó de supermercat. Hi porta quatre andròmines metàl•liques rescatades d’algun contenidor. És una imatge que, amb el rostre majoritari d’immigrants, irromp de forma progressiva en el paisatge urbà.

Passem, tots dos, a la vora d’un individu que està fent una estranya operació. Rodeja amb una corda una voluminosa superfície metàl•lica que se sosté dreta damunt unes rodes. Girem el cap, i observem que es tracta d'un vell taulell de tennis de taula que lliga al costat d'una bicicleta per arrossegar-ho tot amb facilitat. L’africà del carretó inicia una conversa que, malgrat la seva vulgaritat, esdevé eloqüentíssima.

-Eeeeeh...!- exclama l’africà, alentint el pas i esguardant amb gelosa admiració l’home de la taula de ping-pong.
-¿Que passa?- li respon l’altre amb cert desdeny i alçant el cap, defensant la seva magnífica troballa.
-!Hombreee...!- arrodoneix l’africà, comparant el contingut irrisori del seu carretó amb el suculent botí que l’altra està aferrant a la bicicleta.

Malgrat el diàleg pedestre i fugaç que ambdós han establert ha quedat claríssim qui és l’afortunat que ha salvat la jornada i qui haurà de continuar remenant contenidors.

divendres, 13 de gener del 2012

Novena estació (Des de l’Ajuda 11)

Eucaristia del capvespre al santuari. Ens toca presidir. Mentre escoltem les lectures, assegut, contemplem amb una mirada dispersa el capdavall de la nau.

L’esguard es desvetlla i s’aguditza al captar que la memòria visual d’aquest espai no encaixa amb el que presenciem. Ulls i cervell cerquen amb naturalitat on hi ha el desajust.

Fixem la visió entre el cancell i el sant Crist: la paret té un requadre ennegrit que delata que hi havia quelcom penjat. Donem una ullada a tota l’església i sembla que correspon a la mida i alçada d'una estació del viacrucis.

Finida la celebració recorrem les estacions penjades en les parets. Verifiquem que en aquest indret li correspondria l’estació novena: Jesús cau per tercera vegada. Però ha desaparegut...

Sembla que ens l’han robada. Santa paciència.

diumenge, 8 de gener del 2012

Pau i lucidesa (Baptisme del Senyor 2012)

-Quan prego a la nit i quan tinc el meu fill estirat damunt el pit- responia un intern d’un centre penitenciari a la pregunta si havien viscut l’experiència del “cel obert” damunt d’ells, en l'homilia de la festa del baptisme de Jesús.

Es tractava de recrear l’escena del riu Jordà, i que l’intern sintetitzà amb inspirada i profunda claredat. Per ell, sentir el “cel obert” tenia el doble matís d’una vibració religiosa –pregar a la nit- i d’una vivència amorosa –acollir el seu fill damunt el pit-. En definitiva, tenir el cel obert li representava assaborir moments de plenitud.

-És el que em dóna més pau- arrodonia convençut. Amb aquest afegit, també concretava els efectes d’aquestes experiències: assossegament. Però no es tracta d’una pau de sauna; encara menys d’un “subidón”: això és una simple foguerada. Parlem d’una serenor integral i reposada que amoroseix el cos, el cap, el cor, l’ànima i l’esperit.

Això atorga, de retruc, una lucidesa que contribueix a captar exquisidament les coses. Això tastà Jesús en el riu Jordà. Allí assaboreix amb nitidesa que és el fill estimat del Pare.

Que la vivència extraordinària de Jesús, i el testimoniatge de l’intern, ens serveixin per acollir la pau i la lucidesa que atorga, de diverses maneres, l’esperit diví.

dissabte, 7 de gener del 2012

Obrir-se el cel (Cròniques sarrianenques 45)

Homilia en un centre penitenciari en la festa del baptisme de Jesús. Evoquem l’escena del riu Jordà. Els preguntem si alguna vegada han experimentat que el “cel s’obria damunt seu”.

La demanda és intencionadament simbòlica i oberta. Sabem que les seves respostes, sovint imprevisibles, captaran el missatge i l’expressaran amb simplicitat.

-A mi me pasa cuando rezo por la noche, y cuando estoy tumbado con mi hijo pequeño encima del pecho- respon un d’ells amb convicció.
-Son los dos momentos que siento más paz- arrodoneix.

El comentari deixa bocabadat a tot l’auditori. La prèdica d’avui ha estat breu: ell ho ha expressat tot de forma esplèndida. Només ha calgut corroborar les seves paraules.