dijous, 29 de març del 2012

SOLEMNITAT DE L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Dilluns, 26 de març de 2012

Solemnitat de l’Anunciació del Senyor

Is 7, 10-14/Sl 39/He 10, 4-10/Lc 1, 26-38

Quan l’any passat vaig ser-hi a Terra Santa vaig tenir l’oportunitat d’anar a Natzaret. Allà vam visitar la basílica de l’Anunciació que crida l’atenció per la seva cúpula cònica aixecada al centre mateix de l’edifici. El professor ens explicava que l’arquitecte va fer expressament d’aquella manera la cúpula perquè volia simbolitzar el gran misteri que avui celebrem. La forma d’aquella cúpula, amb el seu vèrtex apuntant al cel com concentrant tot l’espai en un punt per damunt dels nostres caps i la seva àmplia base, vol expressar la baixada, des del cel, de l’Esperit que fecundà Maria i la va fer Mare de Jesús, Mare de Déu.

I certament un queda impressionat per aquella construcció encara més quan es troba dins de la basílica, perquè aleshores un té la sensació de sentir-se embolcallat per la mateixa Presència que va embolcallar Maria traient-la del seu anonimat per convertir-la en Mare del Messies, del Redemptor.

Llegia avui el text de l’Evangeli de Lluc i mentalment em situava en aquella escena, a Natzaret, sota la immensa cúpula i davant el lloc de les restes de la casa de Maria. I impressiona pensar que un dia aquell cel s’esquinçà com no ho havia fet abans i darrera de les paraules de consentiment de Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules, es produí el miracle: el gran misteri de l’Encarnació.

Recordar avui aquest gran misteri a poques setmanes de celebrar la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús ens dóna l’oportunitat de veure aquesta gran obra de la redempció en tots els seus detalls i un queda astorat que tot això hagi estat a canvi de res, per pura gratuïtat, per pur amor i amb un cost tant gran per al seu principal protagonista: Jesús.

Però avui també, davant d’aquestes paraules de Maria, un no pot deixar de veure també un amor i una disposició molt grans de la seva part. Natzaret és molt petit en temps de Maria, tothom es coneix, Maria s’exposa al què diran, a les murmuracions, a les maledicències, a l’escarni, a la marginació i, segons con reaccioni Josep, a la mort. Tot això acceptat a canvi d’obrir-se sense mesura a aquesta Paraula de Déu que li ve de l’àngel i que reconeix com a paraula fidel i segura, encara que no sàpiga encara què comportarà, que s’esdevindrà darrere d’aquest anunci i la seva cooperació.

I, a la vegada, penso que aquest sí de Maria ens compromet. Ens compromet perquè ens convida a imitar-lo ara que ens preparem per la Pasqua. Ens convida a no tenir por, a deixar que aquesta Presència de Déu ens embolcalli, ens empleni i ens llanci a una vida plena. Déu, acceptant les nostres mesures, irromp avui a les nostres vides perquè també vol fer-se carn i ossos en nosaltres i a través nostre; també amb nosaltres vol fer meravelles, i ben segur que les farà, si estem disposats a dir-li, com Maria: Que es compleixin en mi les teves paraules.


diumenge, 25 de març del 2012

ESDEVENIR LLAVORS QUE DONEN FRUIT AL SEU TEMPS...


Diumenge V de Quaresma, 25 de març de 2012

Jr 31, 31-34/Sl 50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33

Divendres passat, a la nit, fra Vicenç i jo vam anar al Casal Parroquial a veure la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES. Sabeu quina pel·lícula vull dir, no? La que relata els darrers dies de la comunitat de monjos francesos que van ser assassinats a Algèria el 1996. Hi anàvem amb ganes, tant fra Vicenç com jo, tot i que la pel·lícula ja l’havíem vista un cop. Però és el que tenen les pel·lícules bones (o, al menys, les que un considera bones), que tot i saber-ne el final un va a veure-les perquè hi ha alguna escena que t’ha agradat, que t’ha fet pensar, que vols recordar o tornar a veure perquè creus que en el seu moment igual no la vas entendre del tot.

En canvi, què diferent és la cosa quan un està davant el televisor i estant donant una pel·lícula normaleta de la qual ja sabem el final i tot... no l’aguantem, ens avorreix i fem zàpping per veure si en un altre canal trobem alguna cosa millor.

Avui, quan llegia l’Evangeli que acabem d’escoltar, pensava que era com una pel·lícula d’aquestes que ja coneixem el final. De fet, si heu parat bé l’oïda el text acaba així: Deia això indicant com havia de ser la seva mort. Si ara jo us demanés de quin tipus de mort està parlant l’evangelista segur que tots traieu un 10 en la resposta. De la mort en creu! Què vol dir això? Doncs que ja sabem el final de la història. I el perill de saber ja el final de la història és que amb aquest final al cap acabem llegint o escoltant-ho tot superficialment.

Un exemple (i ho dic perquè això m’ha passat a mi) és aquest text que Jesús diu com de passada, un cop Felip i Andreu li presenten uns grecs que cerquen de veure’l: Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Un ve davant d’aquest text i el primer que pensa, corregiu-me si no és així, és que Jesús està parlant de la seva mort, que Ell és aquest gra que serà enterrat i el fruit és la resurrecció. I és legítim pensar-ho, però només és això?

Si només fos això, em sembla, no ho estaríem dient tot. I no ho estaríem dient tot perquè Jesús, amb la seva mort, és un exemple del sense-sentit de la mort en si i, més particularment, del sense-sentit de la mort d’un innocent (i de qualsevol mort infligida a un altre). Jesús, en la seva mort, és un de tants innocents colpits per un sistema (religiós, polític, econòmic) que el bandeja i l’elimina perquè fa nosa. La història en va plena d’exemples d’aquest tipus i sovint amb morts encara més cruels que la del mateix Jesús.

Però em sembla que la clau de la frase és no la mort, no el sacrifici en si mateix, sinó el fruit. En el text l’Evangelista sembla posar-se en la pell de Jesús i veure en aquests grecs que vénen encuriosits per saber de Jesús les primícies d’una collita futura d’homes i dones que cerquen el sentit de la seva existència i que sols el podran trobar en Ell, en Jesús.

Som al darrer Diumenge de Quaresma, el proper Diumenge serà Rams i entrarem de ple en aquest gran misteri que avui la litúrgia ens dibuixa. Hi haurà una mort, la de Jesús en creu; Déu, ressuscitant Jesús, avalarà la seva vida plena de gestos i paraules que volen omplir de sentit cada racó de la nostra existència, cada plec del nostre ésser. Però també hi haurà fruit, el fruit d’homes i dones que, en Jesús, seguint el seu exemple de donació, d’amor desinteressat, seran capaços de fer com Ell, donar-se del tot i en tota circumstància. Perquè és una vida gastada pels altres el que la fa una vida plena, interessant de ser viscuda. Com els monjos de la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES, que no cerquen la mort (de fet tenen por a la mort, a ser assassinats), sinó que l’accepten com a mostra d’un amor incondicional per la gent del poble on vivien.

A tot això aquesta Eucaristia també ens convida, malgrat que podem sentir-nos petits i limitats, a no donar les coses per suposades, a esperar cada dia el miracle de tornar a recomençar amb Ell. Jesús pot fer-ho i vol fer-ho.


dilluns, 12 de març del 2012

EL "BAPTISME" DE NAAMAN

Dilluns III de Quaresma, 12 de març de 2012

2 Re 5, 1-15a/Sl 41 i 42/Lc 4, 24-30

Sempre m’ha atret la primera lectura d’avui, la del siri o arameu (segons les traduccions) Naaman.

I crec que sempre m’ha atret perquè tot el capítol 5 de 2 Reis presenta els seus protagonistes com molt humans en les seves reaccions i situacions. Primer Naaman, el valent guerrer que malgrat la seva força i valentia és leprós, necessitat de guarició; la noieta samaritana que recomana a la seva mestressa, la dona de Naaman, una sortida per a la malaltia del seu amo, sortida que quasi provoca un conflicte diplomàtic entre el rei d’Israel i el de Síria; el bo de Naaman que espera la seva guarició, però que s’empipa com el qui més quan Eliseu ni el rep personalment i li diu que se’n vagi al riu a rentar-se, com si no hi haguessin rius a Síria!!! I el bon seny dels homes que acompanyen Naaman que el convencen de rentar-se al Jordà on, finalment, s’acaba produint la guarició.

La pena és que el text litúrgic d’avui acaba on acaba i deixa fora els actes concrets que marquen la conversió de Naaman. D’una banda, el detall d’emportar-se dues mules carregades amb terra del país. Això no és una exageració d’algú que vol endur-se un souvenir del país que ha visitat, sinó que obeeix a un costum molt arrelat en la mentalitat d’aquella gent: cada país tenia el seu Déu, Naaman ha estat guarit pel Déu d’Israel, per això, a partir d’ara, no oferirà cap sacrifici que no ho faci damunt del sòl d’Israel, la terra de Yahvè. I, d’altra banda, la dispensa que demana a Déu mateix a través del profeta, el seu representant, que el perdoni quan a Síria hagi d’acompanyar al seu rei al temple i hagi de prosternar-se davant del déu local juntament amb el seu senyor. Senyal que se sent molt més lligat ja al Senyor que no pas als ídols a qui servia fins aleshores.

Ara que ens trobem camí de la Pasqua, el moment en què ja de vell antuvi els catecúmens esperaven per a rebre el baptisme i el moment en què nosaltres també renovarem les promeses del nostre, el relat de Naaman em suggereix connexions amb aquest nostre baptisme. Perquè també nosaltres, essent de natural estranys a Déu, a les seves promeses, al seu Esperit, hem estat purificats pel bany del baptisme i regenerats com una criatura (com diu que li passà a Naaman), capacitats per viure en llibertat i en comunió amb el nostre Déu. I, en certa mesura, si m’ho permeteu dir, també nosaltres, un cop batejats, hem carregat les nostres mules amb terra del país, perquè hem pres una nova identitat, hem esdevingut ciutadans d’una nova pàtria; si bé aquesta pàtria la portem amb nosaltres, és una pàtria itinerant, de manera que en tot lloc podem sentir-nos com a casa i esdevenir nosaltres mateixos llar d’acolliment.

Que el record avui del nostre baptisme que en el seu dia ens obrí les portes de la filiació divina ens ajudi a participar amb joia d’aquesta Eucaristia, penyora de la vida plena que ja assaborim i que podem compartir amb els qui ens envolten.


diumenge, 11 de març del 2012

EL DÉU "POLÍTICAMENT INCORRECTE"?

A Sant Martí del Montnegre

Diumenge III de Quaresma, 11 de març de 2012

Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25


Si un es posa davant les lectures d’aquest Diumenge d’una manera, diguem-ne, superficial, queda ben sorprès. Hom diria que estem davant d’una imatge de Déu “políticament incorrecte”.

Perquè repassem la primera lectura, el Decàleg tal i com ens el presenta el llibre de l’Èxode, i Déu comença dient-nos: No tinguis altres déus fora de mi. Per què? Doncs perquè seguim més endavant en la lectura i descobrim un Déu que es defineix a si mateix com a gelós. I clar, com nosaltres sabem què significa que algú sigui gelós, no podem menys que imaginar-nos un Déu que pot ofegar-nos amb un excés d’amor. Qui és capaç de seguir un Déu així?

Però, d’altra banda, tenim el relat de l’Evangeli d’avui i Jesús es mostra d’una manera que ens costa d’admetre: aïrat i capaç de fer fora a fuetades els comerciants del temple. Un Jesús amb qui no valen bromes. Nosaltres estem més habituats a un Jesús mansoi i humil, tot tendresa. Però novament ho fem amb els nostres paràmetres del que entenem per “mansoi” i “tendre”, que sovint és una imatge ensucrada i poc real.

Però la pregunta davant d’aquests relats és si ens podem quedar amb aquesta imatge de Déu i de Jesús que jo he volgut denominar “políticament incorrecte”, o els autors bíblics tenien alguna altra cosa en ment (potser gràcies a tenir menys prejudicis que nosaltres), quan ens van deixar escrit el que hem escoltat avui.

Donant-li voltes a tot això en va caure a les mans un paràgraf de Justino Martínez (biblista) del seu llibre M’embolcalles amb cants d’alliberament. Espiritualitat dels Salms (Savieses 13, Claret, gener 2012, Barcelona, p. 136) que diu així: No podem parlar de la Paraula de Déu de qualsevol manera, no podem parlar de Déu de memòria. La paraula que no passa abans per les nostres entranyes i el nostre cor no arriba al cor ni a la vida de les persones que ens envolten.

I m’ha semblat que dient això donava la clau d’interpretació dels textos d’avui. Perquè els autors bíblics volen suscitar aquesta nova manera de veure les coses. De fet cada autor, amb el seu estil particular, mira de comunicar la seva experiència de Déu (individual i/o col·lectiva) amb un llenguatge que ens faci sotragar el cor. Volen que aprenguem a veure les coses segons Déu. I que aquesta manera de veure les coses amari el més profund del nostre cor. I així se’ns presenta un Déu que es declara gelós com si fos un rei oriental, però que quan té misericòrdia la té per milers de generacions, és generós de mena. O ens parla d’un Jesús que és capaç de fer neteja del temple perquè no vol que hi hagi res que impedeixi la gent d’entrar i tenir comunió amb Déu en la seva pròpia casa. Només amb aquest canvi de visió, que en cristià diem “conversió”, podrem entendre els manaments no com una llista d’obligacions sinó com a pinzellades de Déu qui, perquè estima, ens demana d’estimar; perquè és fidel, ens demana fidelitat; perquè és pacient i amorós amb tothom, ens demana fins i tot d’estimar l’enemic.

Som en el temps de Quaresma, som en el temps en què els textos de cada diumenge (i de cada dia) ens van mostrant com és el nostre Déu i què demana de nosaltres: que el nostre cor, de mica en mica, cadascú al seu ritme, es vagi fent més semblant al Seu. I crec que només d’aquesta manera serà possible una veritable “nova evangelització” de la que ara tant sentim parlar, perquè la Seva Paraula haurà fet niu al nostre cor, a les nostres entranyes i aleshores podrem esdevenir canals per on arribarà l’alegria i el sentit de la vida a tots els qui ens envolten.

Justament, demanem-li que aquesta Eucaristia d’avui sigui un estímul per anar aprenent més i més del nostre Déu.

dilluns, 5 de març del 2012

NO JUDIQUEU, SIGUEU COMPASSIUS...

Dilluns II de Quaresma, 5 de març de 2012

Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Expliquen d’un home que tenia quatre fills. Eren joves i, per tant, arrauxats alhora de treure conclusions sobre les coses i les persones que els envoltaven. El seu pare els volia alliçonar sobre això, així que un dia els va convidar a cadascun d’ells a fer un viatge, per tal d’observar un arbre que estava plantat en un lloc llunyà.

El primer fill hi anà a l’hivern, el segon a la primavera, el tercer a l’estiu i el darrer va fer el seu viatge a la tardor. Quan el darrer dels fills va tornar, el seu pare els reuní tots quatre i els demanà que descrivissin allò que havien vist. El primer fill digué que l’arbre que havia trobat era lleig, pelat i retorçat. El segon fill digué, en canvi, que l’arbre que ell havia vist estava recobert de gemmes verdes, en ple esclat de vida. El tercer fill no estava d’acord. Deia que l’arbre que ell havia trobat estava cobert de flors, que tenien un perfum tan dolç i eren tan boniques que s’atrevia a dir que era la cosa més bella que mai no havia vist. El darrer fill es manifestà totalment en desacord amb els seus germans i deia que l’arbre que ell havia vist estava carregat de fruita, amb perspectives d’una bona collita. L’home aleshores va explicar als seus fills que totes quatre respostes eren exactes, donat que cadascun havia vist només una estació en la vida de l’arbre. Aleshores els digué que ningú no pot judicar un arbre o una persona per una sola estació i que la seva essència, el plaer, l’alegria i l’amor que provenen d’aquella vida només pot ser mesurada a la fi, quan totes les estacions s’han completat.

L’Evangeli que acabem de sentir em recorda una mica aquesta història que avui m’han enviat per e-mail. Perquè també ens demana que NO JUDIQUEM . Abans, però, com si Jesús ens conegués d’una hora lluny, ens demana que siguem compassius com ho és el nostre Pare. Com si ens digués que, si no podem evitar de judicar l’altre, al menys recordem, primer de tot, de fer-ho amb compassió.

Al cap i a la fi, si em paro una bona estona a considerar-me a mi mateix, descobreixo que sovint a dures penes em reconec, doncs jo mateix sóc ben diferent i reacciono diferentment segons el meu estat d’ànim o les circumstàncies que m’envolten. ¿Com puc judicar, aleshores, el meu germà com si jo fos capaç de saber totes i cadascuna de les motivacions que a ell l’han portat a fer o reaccionar d’una manera i no d’una altra, quan jo mateix no sóc capaç de conèixer-me a fons?

Només si som capaços de no judicar, de no condemnar, d’absoldre, de donar i donar-nos al proïsme, experimentarem la pau del cor, la serenor, de no sentir-nos judicats, ni condemnats, sinó totalment absolts i estimats per Déu mateix, Aquell que ens coneix a fons i ens judica per tot l’itinerari de la nostra vida, no només per un sol episodi aïllat d’ella.

Demanem-li, doncs, en aquest temps de Quaresma, aquest cor ple de compassió com el Seu!!!!



diumenge, 4 de març del 2012

DIUMENGE II DE QUARESMA: APRENDRE A PRENDRE DISTÀNCIES

Diumenge II Quaresma, 4 de març de 2012

A Sant Iscle de Vallalta

Gn 22, 1-2.9a.10-13.15-18/Sl 115/Rm 8, 31b-34/Mc 9, 2-10

Avui tocava missa amb els nens de la catequesi. Els he proposat sortir d’excursió “virtual” amb la gentilesa de Google Earth pels voltants del poble.

He començat per presentar-los quatre fotografies del mateix lloc on érem, és a dir, l’església de Sant Iscle a diferents alçades: 209, 305, 543 i 886 m respectivament.

Ja els ha costat una mica, en la primera fotografia del satèl·lit, trobar l’església, la petita plaça, els cotxes aparcats a prop, el torrent... Mirar la darrera fotografia ja era demanar massa: l’església havia quedat totalment integrada en el paisatge, impossible de reconèixer si un no hagués fet com hem fet nosaltres primer: començar l’itinerari tot anant de la foto més propera a la més llunyana.

He fet això perquè avui dos dels texts ens invitaven a fer aquesta “excursió”. Tant el text del Gènesi com l’Evangeli ens parlen d’una trobada amb Déu a la muntanya. El primer text a Morià, si bé un text un xic dramàtic (parla del sacrifici d’Isaac) però que acaba bé: Isaac no ha de ser sacrificat i Abraham i el seu fill reben una benedicció especial de part de Déu. L’Evangeli també parla d’una pujada a la muntanya (el Tabor) amb un Jesús que descobreix als més íntims qui és Ell realment.

Deia als nens (i als adults que també hi eren) que havíem començat la Quaresma la setmana passada acompanyant Jesús en el seu camí pel desert. Havíem començat una “excursió especial” que ens portarà a la Pasqua de Resurrecció. Avui, en el segon Diumenge, aquest itinerari ens porta a una muntanya. També avui Ell ens pren a part, com féu amb Pere, Jaume i Joan, i ens demana que prenguem distàncies de la nostra quotidianitat, com quan un surt de cap de setmana a canviar d’aires.

A la Bíblia, però, “pujar a la muntanya” sempre té aquest plus de “trobada” amb Déu (només heu de pensar amb Moisès i el poble d’Israel al Sinaí o amb Elies al mateix lloc, per donar sols un parell d’exemples).

Pensava que avui als nens i nenes de la catequesi, als pares i a mi mateix Jesús ens pren per la mà i ens diu, com a cau d’orella, com avançant programa, que Ell és el Messies esperat, però que aquesta glòria esclatant que es revela al Tabor no pot desplegar-se del tot fins al dia de la resurrecció, abans de la qual, a Jesús el tocarà ser perseguit i portat a la mort.

Recordava als nens i al pares que estimar és, en certa mesura, patir. Perquè els nens i nenes estimen molt als pares... fins quan els pares els demanen que els ajudin en alguna cosa... però que un cop superada la desgana, la recompensa d’haver estar d’ajut, d’haver fet pinya també amb els pares que es cansen de la feina del dia a dia, val la pena.

Els que ja som grans també hem de recordar que estimar és patir. Perquè vol dir, i ens demana, negar-nos a nosaltres mateixos per demostrar el nostre amor a l’altre, al proïsme. També Jesús ho fa cada dia amb nosaltres, tenint cura de nosaltres i perdonant les nostres infidelitats.

Prendre distància del dia a dia, com hem fet virtualment amb les fotos satèl·lit sobre el cel de Sant Iscle, és el que també avui ens demana Jesús per poder veure les coses segons Déu. També avui, a la muntanya, Déu ens repeteix assenyalant Jesús: AQUEST ÉS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT; ESCOLTEU-LO!

I en això estem, que Ell ens doni una bona oïda per escolar-lo en aquesta Quaresma.


divendres, 2 de març del 2012

Santa Agnès de Praga i la Quaresma

Divendres I de Quaresma, 2 de març de 2012

Santa Agnès de Praga

Ez 18, 21-28/Sl 129/Mt 5, 20-26

El seu amor captiva, la seva contemplació nodreix, la seva benignitat emplena, la seva suavitat sacia; el seu record il·lumina dolçament. El seu perfum farà reviure els morts i la seva visió gloriosa farà feliços tots els ciutadans de la Jerusalem celestial. Ell és l’esplendor de la glòria eterna, l’esclat de la llum perpètua i el mirall sense taca (Sv 7, 26). Mira’t DIÀRIAMENT en aquest mirall, oh reina, esposa de Jesucrist! I contempla-hi CONTÍNUAMENT el teu rostre, per revestir-te íntegrament per dins i per fora amb varietats d’adorns. (4a Carta de Sta. Clara a Agnès de Praga 11-16)

En aquestes paraules de santa Clara a Agnès de Praga, la santa de qui avui fem commemoració dins d’aquest temps fort, hi ha tot un exercici quaresmal a realitzar.

De la mateixa manera que jo, cada matí, si no vull espantar el personal, miro el meu rostre en el mirall per poder-lo rentar bé i posar en ordre els pocs cabells que encara tinc, santa Clara convida santa Agnès a fer el mateix d’una manera espiritual.

I en tenim necessitat, certament. Avui i cada dia tenim necessitat de revisar allò que creiem de Jesús, de Déu mateix, per no acabar fent-nos un Déu a la nostra mida. Encara més. Les paraules de Jesús avui són molt fortes i ens posen en guàrdia: Jo us dic que si no sou MÉS JUSTOS DEL QUE HO SÓN els mestres de la Llei i els fariseus, NO ENTRAREU PAS AL REGNE DEL CEL.

Jesús demana un aprofundiment en el sentit dels manaments de Déu. Vol que no restem superficials. Jesús mateix no es va quedar amb una interpretació superficial dels manaments. Ell, que va dir que devíem estimar l’enemic, fou Aquell capaç de perdonar i fins i tot excusar (Perdona’ls Pare, que no saben el que fan) els seus botxins a la creu. Avui també és Aquell que ens recomana que fem una revisió de vida: diem que no matem però som capaços d’insultar i menysprear a homes i dones tan fills de Déu com nosaltres? Perquè comencem per la falta de respecte, per l’insult, per les etiquetes posades gratuïtament damunt l’un o l’altre... i aquella persona pot quedar marcada de per vida, esdevenint la riota de tothom o menyspreat de tothom... què es això sinó una forma de “matar” el proïsme? Exagero? Què és, si no, l’assetjament d’un treballador a la feina o d’un nen a l’escola?

Per santa Clara el mirall és Jesús mateix. Contemplar o considerar el que Ell va dir i va fer permet, com en un mirall normal, anar retocant ara aquí ara allà aquelles coses del nostre rostre (que és el reflex de l’ànima, segons diu la saviesa popular) per adequar-les a Crist, per semblar-nos, per dins i per fora, a Crist mateix.

Que Ell ens ajudi en aquesta Eucaristia a copsar el seu rostre, a cercar-lo per a emmirallar-nos un cop i un altre i reflectir-lo arreu on siguem.