diumenge, 31 de juliol del 2011

Àpats sublims (Diumenge 18)

Hi ha una notícia d’avui que ens haurà preocupat més que l’avançament de les eleccions espanyoles: a on anirem a sopar ara que han tancat el restaurant el Bulli? Suportarem els dos anys d’espera per continuar gaudint de les seves excel·lències culinàries?
L’especialíssima festa de tancament del restaurant –a la qual no vam ser convidats-, té unes oportunes connexions amb les lectures d’aquest diumenge que també parlen d’àpats extraordinaris, explicats respectivament pel profeta Isaïes i per l’evangelista Mateu.
El profeta Isaïes anuncia una multitudinària invitació divina, no exactament a menjar, sinó a beure, i també a comprar sense pagar productes exquisits com el vi i la llet. Es tracta d’una mena de rebost diví gratuït on hi ha per a tots. No ens atrevim a fer comparances amb el selecte restaurant amb la frase “¿Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?”, perquè els qui han pogut sopar-hi confessen que es tracta d’un espectacle gastronòmic inigualable, i són uns diners molt ben gastats. Però sí que subratllem quelcom que esdevé inqüestionable. Déu afirma “Veniu a mi i us saciareu de vida”. Això ja són paraules majors.
L’evangelista Mateu sí que ens recrea un àpat: allunyat de les poblacions, com el famós restaurant; dirigit extraordinàriament per Jesús, com el famós cuiner. Però les diferències són notables i, encara que ens costi de creure, a favor de Jesús. El prestigiós cuiner es dedica a deconstruir exquisidament els aliments, però Jesús té un estil oposat: els multiplica directament; i a més, agafant el primer que troba: cinc pans i dos peixos. El sopar festiu del restaurant tenia un nombre tancat de convidats, però en l’àpat de Jesús no hi ha por a fer curt, n’hi haurà per a tothom qui vingui, i fins i tot en sobrarà. Un altre detall, aquest menor, però significatiu pels qui som creients: “Jesús, alça els ulls al cel i digué la benedicció”. Un àpat beneït té més bon gust i es paeix millor. Per últim, Jesús no sols dirigeix l’àpat, sinó que guareix els assistents malalts. En definitiva, el xeflis de Jesús és converteix en quelcom divinament sublim.
Algú ens podria dir que toquem de peus a terra, que la multiplicació dels pans i dels peixos és un relat metafòric, com el del profeta Isaïes. En canvi, el sopars del Bulli sí que són una realitat, i a més sublim. Acceptant la crítica, tocarem de peus a terra, i començarem dient que aquesta excel·lència gastronòmica és assequible només a unes poques i selectes butxaques. En canvi, els àpats i rebosts qualificats de metafòrics esdevenen una realitat tangible en tots aquells recintes religiosos i no religiosos on s’acull gratuïtament a tothom que té necessitat d’un àpat calent o se’ls subministra queviures per tirar endavant.
Aquesta setmana passada escoltàvem la notícia, mediàticament irrellevant, que els excedents d’aliments distribuïts per la Unió Europea – i que són una base fonamental pel donar aquest esmentat suport alimentici-, quedaran imminentment reduïts al 30%. En breu, els restaurants i rebosts “metafòrics” multiplicaran discretament els cinc pans i els dos peixos que tinguin, i continuaran acollint i servint els necessitats. Això sí que és sublim. Això sí que és tocar realment de peus a terra.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Sóc llatina! (Cròniques jerosolimitanes 24)

Segon dia a Jerusalem. Som en ple procés d’adaptació a una mentalitat molt diferent de la nostra que, malgrat la coneguem, necessita uns dies d’immersió.

- No m’agraden els capellans casats – ens confessa una jove cristiana, amb bon nivell cultural, i que no arriba a la trentena.

- Els capellans no poden estar alhora per Déu i per la dona- arrodoneix amb convicció.

Per un instant, la imaginem dient això a casa nostra i enmig de dones... Sentint-nos-en portaveu, la contradiem impulsivament com a cristià europeu de mentalitat oberta, però amb la perspicàcia de girar-li la truita i que li caigui al seu costat.

- Però si aquí, a orient, els capellans casats és la cosa més normal- li repliquem.

- Però jo sóc llatina! – respon amb un somriure amable i orgullós.

Captem immediatament que, en el context on ella viu, el que ha dit té sentit, i per això callem. Si ens haguéssim quedat amb els nostres esquemes europeus la seva afirmació ens hagués semblat fins i tot sectària. A casa nostra s’hagués iniciat un debat inacabable, i ella hagués quedat com una conservadora involucionista i masclista. Però sabem que, per ella, reivindicar-se com a cristiana llatina -així és com al pròxim orient s’anomenen els catòlics- no és una submissió romana, sinó una fidelitat alliberada, i provada amb el sofriment, a una tradició eclesial.

No és el mateix ser llatí a Terra Santa que catòlic a Catalunya, malgrat compartim el mateix papa. A casa nostra veuríem com un progrés i una obertura que els capellans es casessin, però ells ho veurien com un retrocés i una pèrdua d’identitat.

Qui té raó?

diumenge, 24 de juliol del 2011

Tradició i modernitat (Diumenge 17)

El Regne del cel” mencionat en les paràboles de l’evangeli no al·ludeix a cap espai supraterrenal, ni descriu escenes ideals, ni tampoc evoca temps futurs. El Regne del cel és una manera d’anomenar a la nova comunitat de seguidors de Jesús, el Messies d’Israel mort i ressuscitat.

El Regne del cel és una bella al·legoria de la primitiva comunitat cristiana que, a través de paràboles, explica les seves primeres dificultats i puntualitza els seus valors fonamentals. Tots els llibres del Nou Testament recullen la problemàtica de les primeres generacions, i no s’avergonyeixen d’explicar el conflicte més difícil d’harmonitzar: l’encaix entre una comunitat originària de matriu jueva i l’esclat dels nouvinguts, provinents de cultura pagana amb mentalitat i religiositat diferent.

Podem suposar que no seria fàcil per a ningú aquest nou espai que avui dia qualificaríem “d’interreligiós”, on els estira i arronses entre tradició i modernitat, representada per judeocristians i gentils, arribaven a provocar encesos enfrontaments.

Les paràboles de Mateu, sense amagar les tensions, volen ser un àmbit de discerniment i d’aprenentatge per a tots. Escoltàvem que la nova comunitat és un tresor amagat, una perla fina, pels quals cal optar sense prevencions, tant jueus com gentils. La nova comunitat és una gran xarxa que ho arreplega tot, tradició i modernitat, però caldrà fer una tria en un segon moment, on l’essencial no serà la tendència religiosa, sinó ser just.

El darrer paral·lelisme fa referència a quelcom que pot semblar insòlit: que un mestre de la Llei, contrincant habitual de Jesús en els evangelis, esdevingui deixeble del Regne del cel, és a dir, s’adhereixi a la nova comunitat de seguidors de Jesús. Del cofre que representa la seva nova realitat, hi extraurà els joiells de la rica heretat jueva, però també hi extraurà les joies dels nous membres gentils que omplen, enriqueixen i embelleixen el cofre personal i el cofre de l’església primitiva.

L’evangelista Mateu fa una tasca molt meritòria i encomiable. En primer lloc recollint i actualitzant les paràboles explicades per Jesús per significar que ell és el principal aglutinant de la comunitat. En segon lloc, allarga la mà a jueus i gentils, a tradició i modernitat, per crear un espai comú de respecte, comunió, i convivència fraterna.

És dins d’aquest espai comú que sentirem que som un bell cofre de joies antigues i noves, on tots tenim un valor. Pretendre bandejar-ne unes o altres és perdre part d’aquesta lluentor que ens caracteritza, i que prové del que realment ens fa brillar: la fe en Déu i en Jesucrist.

ELOGI A L'ESTUPIDESA

Diumenge, 24 de juliol de 2011
1 Re 3, 5.7-12; Sl 118; Rm 8, 28-30; Mt 13, 44-52

Després d’haver escoltat la primera lectura i, especialment, les dues primeres paràboles de l’Evangeli d’avui (la del tresor amagat i la de la perla fina), permeteu-me que, a la llum d’aquests texts, faci avui una mena d’elogi a l’estupidesa.

Siguem honestos i, amb el cor a la mà, mirem de contestar aquesta pregunta: si se us aparegués un geni de la làmpada com a l’Alí Babà del conte; o nostre Senyor mateix, com ho féu a Salomó, què demanaríeu? Voleu dir que no demanaríem salud, dinero y amor? Que no demanaríem èxit? I això sense pensar si aquest podria venir en detriment dels més febles o no! O potser demanaríem feina, com toca de fer amb tota justícia en aquests moments de crisi econòmica i laboral que estem vivint?

En canvi, a la Bíblia, en un llibre on la història del poble jueu està farcida de “sang i fetge” (deixeu-me dir-ho així), apareix un rei jove que, quan rep la visita de Déu, en lloc de demanar riqueses i el cap dels seus enemics demana saber escoltar, és a dir, tenir la capacitat de discernir i de sospesar totes les veus i totes les opcions que la vida li presenti. Tonto, oi?

Mirem ara l’Evangeli. Un home troba un tresor i un altre troba un perla fina, i què fan? Què faríem nosaltres? Vendre-ho tot i comprar aquell camp o aquella perla? Ni parlar-ne, quina bogeria, no? Qui em garanteix, així trobat a corre-cuita, que amb aquell tresor en tindré prou per a tenir una vida relaxada? Qui em diu que, un cop haver negociat amb aquella perla fina, en tindré prou per a viure i ja ho tindré tot solucionat? No, nosaltres ho asseguraríem tot i cercaríem la manera d’invertir sense posar res en perill. No estan els temps com per quedar-se al descobert i sense seguretats!

Però els protagonistes de l’Evangeli ho venen tot per adquirir la possessió plena d’allò que han trobat. D’alguna manera, entenen que el Regne del Cel és aquell tresor, és aquella perla, que si bé no ens garanteix ni amistats ni seguretats (els primers cristians ho sabien prou bé), és quelcom important com per valer la pena de passar per estúpid, per tonto, davant dels altres.

Avui també, entre indignats i retallats, la Paraula de Déu ens fa veure que ens cal també a nosaltres, com a cristians, saber demanar aquesta saviesa del cor. Per estar atents al clam dels qui no tenen veu, per parar atenció als que criden, fins i tot amb mostres de violència, que algú els faci cas i que no encerten de fer-se oir davant del poder dels corruptes.

Avui també ens cal demanar aquest saber escoltar per entendre el valor de veritable tresor que té el Regne de Déu que és diàleg, que és compassió, que és cercar el bé comú, que és alliberament dels nostres egoismes i prejudicis més pregons i discerniment no només entre el que és bo i el que és dolent, sinó també entre el que és millor d’allò que és bo, per a mi i per als altres.

Ara, en l’Eucaristia, demanem-li a Déu que ens doni el seu Esperit i ens faci tenir els sentiments de Jesús que ens convida a donar-nos als altres com Ell es donà del tot per nosaltres.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Només els cecs el veuen (Cròniques jerosolimitanes 23)

La cua per accedir a la tomba de Jesús, en la basílica del Sant Sepulcre, avui és llarga. El nostre grup haurà d’esperar gairebé una hora per entrar a venerar, només uns instants, aquest lloc sant.

No és fàcil mantenir la concentració durant l’espera i, quan som a prop, l’afany per entrar ens domina, car és un dels moments més esperats del pelegrinatge. Són massa coses que haurem de fer alhora: observar els detalls de la construcció, buscar on racó on situar-se, concentrar-se, pregar, fer fotografies...

El monjo greco-ortodox encarregat de posar ordre ens agafa pel braç i ens diu amb èmfasi:

-Digues al grup que els únics que veuran a Déu dins la tomba són els cecs!-. Adonant-se que triguem a reaccionar, segueix parlant:

- Saps per què? Perquè no porten càmera de fotografiar... Digues això al grup abans d’entrar!- insisteix amb simpàtica convicció.

Complert l’encàrrec del monjo, i feta la veneració de la tomba, deixem una estona lliure perquè cadascú visiti lliurament la basílica. Ens asseiem en un dels bancs que hi ha davant la capella del sepulcre i, tancant els ulls, ens imaginem que som un cec que entra a venerar la tomba de Jesús.

El monjo tenia més raó que un sant!

diumenge, 17 de juliol del 2011

El jull català (Diumenge 16)

Fa pocs dies, visitant un malalt que mirava la televisió, vam coincidir amb un programa-tertúlia en català, aparentment seriós a jutjar pels professionals que hi participaven. Hi havia un destacat escriptor animant la conversa, i les seves intervencions van consistir en fer brometes fàcils sobre els homosexuals, en evidenciar el baix nivell lingüístic d’un entrevistat en un reportatge, i en desqualificar un conseller del govern.

Aquestes comentaris entraven dins els cànons del que ell representa: un progressisme que farà broma dels homosexuals però mai se’ls carregarà perquè no és políticament correcte, que ridiculitzarà els qui no tenen el seu estatus intel·lectual, i que escombrarà els qui no combreguen políticament amb ell. Aquest col·lectiu té un nom que no diem.

Més enllà de les intervencions emmarcades dins els cànons satírico-burlescos que estan tan de moda a casa nostra, més enllà que tingués més o menys raó en algunes valoracions, el més remarcable era el seu to. Parlava més “ex-càtedra” que el mateix papa, sabedor que el seu discurs, desenfadat i simpàtic perquè entri millor, esdevé gairebé un oracle.

Aquest escriptor és un dels personatges merescudament consagrats per la nostra societat catalana, creador d’opinió pública amb els seus llibres, articles en periòdics, i presència a la ràdio i televisió. No tenim res contra ell, al contrari, sinó que el prenem com a exemple dels gurus que dominen l’opinió pública catalana. Per ells, un català modern no pot ser mai de la vida, entre altres coses, d’església. Utilitzant el llenguatge de la paràbola evangèlica, aquest col·lectiu d’intel·lectuals està convençut que l’Església ha estat, i és, jull per la societat. Els únics que se salvarien de la seva crema serien Càritas, per allò que ajuda els pobres, desatesos pels governs per subvencionar-los a ells, que els fan de cort reial de torn.

Volem evocar una novel·la que hem llegit recentment: Sang Nova, de Marian Vayreda, escrita l’any 1900. Es tracta d’una obra patriòticoreligiosa, propera al catalanisme de Torras y Bages, i fidel a l’esperit de la Renaixença. L’obra critica una noblesa rural de baix sostre i pendent de favors espanyols. Però també critica un esperit revolucionari vingut de fora. El protagonista de l’obra anul·la el cap dels revolucionaris amb un bon cop de puny, i la seva gosadia provoca la conversió del noble rural que oprimia el poble. Un final feliç.

La sang nova que reivindicava Vayreda no era una revolució, sinó trobar l’equilibri entre pàtria, tradició, modernitat i religió. Aquest és el camp de blat que la Renaixença volia conrear fa més d’un segle, i que continua discretament i efectivament creixent, malgrat el jull sembrat per forasters en diferents èpoques, malgrat els segadors actuals més reconeguts, que fent-nos riure amb les seves gràcies, ens diuen que la religió i l’Església són jull per Catalunya. No ens els creguem!

I disculpeu, perquè ens posem en camises d’onze vares, fent més un discurs que una homilia.

dijous, 14 de juliol del 2011

Benaurances

Feliços els qui no passaran a la història,
perquè ells són la veritable història.

Feliços els irrellevants,
perquè gaudeixen de serena i discreta rellevància.

Feliços els qui no viuen de cara a la galeria,
perquè ells tenen pau.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Malgrat els tapem, hi ha fruits (Diumenge 15)

La setmana que hem acabat, els caputxins catalans ens reuníem en capítol provincial, presidit pel nostre ministre general, d’origen suís. Ens explicava que als Estats Units hi ha un renéixer vocacional. Un dels motius principals és la reacció positiva als escàndols d’abusos sexuals que el darrer decenni ha deixat sota mínims l’església catòlica americana. Els nous candidats a la vida religiosa reivindiquen, fonamentalment i sorprenentment, una manifesta estimació pel l’Església.

Canviant de continents, les diferents esglésies que viuen a Àfrica i Àsia són col·lectius minoritaris, sovint discriminats, i àdhuc perseguits per la seva condició cristiana. Malgrat això, són esglésies amb molta identitat i que mantenen amb orgull la flama del cristianisme, precisament per les dificultats que els envolten. Curiosament, no tenen problemes vocacionals. Un exemple són els monestirs masculins i femenins de l’església copta, que estan pleníssims.

Ben diferent és la situació a Europa occidental i, en concret a casa nostra. L’església catalana no destaca per personatges de baixa moralitat, però tampoc per líders que atreguin les masses. Passem malauradament desapercebuts, malgrat les llavors de la paraula de Déu segueixen donant fruit; però el ressò d’això és pràcticament nul perquè són notícies irrellevants per les xarxes socials de comunicació. És més “mediàtic” explicar que Lady Gaga es vesteix d’extraterrestre. Passem també sortosament desapercebuts, perquè si destaquéssim en quelcom, tant bo com dolent, seriem immediatament atacats per una massa social més aparent que real.

Quin personatge mediàtic de casa nostra s’atrevirà a dir públicament: “Sóc catòlic i d’església”? Ser creient encara es pot dir perquè queda molt ambigu. Ser cristià també, però ja menys. Però proclamar-se catòlic i d’església és posar-se en evidència. Perquè ho entenguem ràpid: dir que som del Barça sempre ens farà quedar bé a casa nostra. Dir que som de l’Espanyol, no. Fins i tot, farem el ridícul. Això és el que ens passa a la gent d’església. L’Espanyol no ocupa les portades, però també juga a futbol i a primera divisió. Però el seu nom i història provoca que tots ens atrevim amb ell.

La recent relliscada de l’alcalde de Barcelona amb l’Espanyol posa en evidència fins a quin punt ens poden els tòpics i ens pesa l’opinió pública majoritària. Passa exactament el mateix en l’església. Són tants els desdenys socials creats, els prejudicis i menyspreus acumulats que, cert que la llavor de la paraula de Déu dóna fruit, només faltaria!, però en dóna molt menys del que la nostra societat catalana hauria de donar, per culpa d’aquesta pressió que ens anul·la fins i tot als mateixos catòlics. Si preguntéssim a les famílies que envolten les parròquies i comunitats cristianes si desitjarien que un fill o filla seva esdevingués capellà, religiós o religiosa, l’exclamació majoritària seria: “El meu no!”.

Però malgrat les resistències dins i fora l'Església, Déu fa créixer les seves llavors.

Thank you! It’s good! (Cròniques jerosolimitanes 22)

És ja migdia. Sortim al carrer a prendre un cafè, després de recloure’ns tot el matí en la biblioteca de l’École biblique et archéologique française. Som a prop de la porta de Damasc, en el bell mig de la zona àrab.

Caminem a pas tranquil, badant per tot. Passem d’esma pel costat d’un adolescent. No supera la quinzena. Estira un gat hidràulic que arrossega un voluminós palet amb capses de verdures, alt com ell i ample com dues persones.

El xicot s’atura i ens mira. Ens assenyala amb el dit índex vers darrera del palet. Entenem el que ens demana, i encaixem la demanda sense cap resistència. Desarmats per la naturalitat de l’adolescent, empenyem l’embalum de caixes pel darrera mentre ell estira pel davant.

El carrer és lleument costerut, el suficient perquè unes desenes de metres després comencem a esbufegar, i passats uns cents metres, quan les forces ens comencen a minvar i les gotes de suor ja regalimen per les temples, sentim la veu del noi: - “Thank you! It’s good!”.

Entenem que ja pot continuar sol. Deixem d’empènyer, i seguim el nostre camí. Aixequem mútuament la mà com a senzilla salutació, ell segurament acostumat a que l’ajudin, nosaltres com si haguéssim fet una pausa insignificant a la nostra badoqueria.

Raonem sobre l’escena viscuda, i concloem que tanta espontaneïtat es déu a que som a orient. Primer de tot, a casa nostra un adolescent no estira palets que quasi el tripliquen. Segon, un camàlic no demana ajut a un vianant, ni un transeünt acostuma a donar un cop de mà a un obrer. Ho tenim tot tan estructurat i delimitat!

dissabte, 9 de juliol del 2011

Sensacions i emocions (Cròniques jerosolimitanes 21)

Primer matí a Jerusalem. Agombolats per les laudes i la missa conventual, sortim al carrer. Ens acarona la tebior dels primers raigs de sol, que s’alça radiant sobre les muntanyes encalitjades de la Transjordània.

Una càlida serenitat amara l’atmosfera. Vehicles i vianants semblen marxar de puntetes i silenciosos per no alterar la placidesa que els envolta.

L’impertorbable pedra calcària de les voravies i de les cases resta endolcida per l’amable brillantor que li provoquen els raigs de sol, talment com el que experimenta el nostre interior, assuaujat de tanta calidesa i lluminositat

Les palmeres, oliveres, tarongers, llorers, moreres... que llueixen en els patis i entrades dels edificis; els nombrosíssims parterres de flors i mates d’espígol, romaní i sàlvia que decoren els carrers; les branques de gessamí que pengen dels tancats..., apaivaguen la rudesa de la pedra blanca, que ho decora i protegeix tot amb una austeríssima dignitat.

Un cop més, una dolça tendresa emociona la nostra ànima al trepitjar l’empedrat d’aquesta ciutat santa.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Enyorances (Des del Montnegre 22)

El 2010 va ser un any agredolç per la serralada del Montnegre.

Dolç perquè pluges i nevades van assaonar regaladament la terra. La riera de Montnegre baixà tot l’estiu amb aigua. La font del sant Martí, que durant l’agost només regalimava o s’estroncava, no deixà de rajar. La gespa del recinte de la rectoria, seca en l’època estival, mantingué la seva verdor. D’aleshores la muntanya continua exhibint una vivor que no recordàvem en molts anys.

Agre pel primer impacte de la nevada de gener i, sobretot, la de març. Quantitat d’arbres no van resistir la segona envestida i, caiguts, protagonitzaven un paisatge castigat i ferit. El roure de santa Maria fou una de les víctimes de la nevada caiguda la nit del set de gener. Aquell tronc centenari, on ens repenjàvem per pregar i meditar, s’esqueixava per la meitat, deixant-nos orfes d’aixopluc natural i espiritual.

El dinou de maig també s’esquinçava de forma definitiva el cos del Juanito, en Benet, un indiscutible referent humà de la contrada montnegrina. Els seus consells, explicacions i records de la serralada encara ressonen pels camins i fondalades. Fan costat a les seves cendres, enterrades dalt del turonet que domina can Auladell i l’hostal.

Un any després, un sentiment d’orfandat ens envaeix al recordar en Juanito i el roure. Cadascú, en el seu àmbit, humà i boscà, eren un signe d’identitat d’aquestes muntanyes.

El dimarts sant d’enguany, una altra ànima discreta i enamorada del Montnegre partia vers els boscos celestials: en Segimon. Ens ha deixat una bella petjada de la seva actuació, netejant i fent rajar la font estroncada de sant Martí, recuperant la font de santa Maria, condicionant i cuidant molts racons d’aquestes boscúries.

La muntanya vessa discretes llàgrimes d’enyorança pel roure que l’ha representada, i pels qui l’han treballat i cuidat amb respecte i germanívola sol·licitud.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Com podem anar bé? (Diumenge 14)

Com podem anar bé els cristians a casa nostra, després d’escoltar el que diu Jesús a l’evangeli?: “heu amagat això als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”. I per si fos poc, a més es congratula que sigui així: “Sí, Pare, així us ha plagut a Vós”.

En un país com el nostre, tan ple de savis i entesos en tots els àmbits, proclamar aquest verset és abocar el cristianisme a un suïcidi col·lectiu. Si Jesús anomena “senzills” (l’original grec diu “infants”) els receptors de la revelació divina, està referint-se a un col·lectiu sense eloqüència, ni incidència, ni capacitat mediàtica, un retrat que coincideix amb el que es pretén que siguem a casa nostra ara per ara: un col·lectiu d’escassa qualitat i infantilitzat. Jesús ens està convidant realment al masoquisme, o al conformisme, o al autodesprestigi?

Els savis i entesos, en virtut de les seves grans capacitats, dominen elegantment l’opinió pública. Les seves ensenyances bategen en les aules universitàries, els seus consells són acollits pels partits polítics, les seves manifestacions omplen portades de periòdics, i les seves opinions apareixen en programes de televisió i de ràdio. Qui gosarà contradir-los, encara que sigui en nom de Jesús?

Si encara féssim cas a la tradició jueva com la que cita el profeta Zacaries! Aquest menciona un messies que serà un rei muntat humilment en un ase, però que tindrà la força i el coratge per dominar-ho tot. Aleshores seria una humilitat amb efectes secundaris. Però la tradició cristiana parla d’un messies sofrent i crucificat, és a dir, d’un vençut.

Per arrodonir el missatge de col·lectiu de segona fila Jesús vol aplegar als cansats i afeixugats. Per tant, no només som senzills o infantils, sinó uns derrotats. Així és com ens veuen i ens volen els savis i els entesos, així és com aconsegueixen que ens veiem i ens sentim els mateixos creients.

Però quan som capaços, amb una gosadia immensa, d’anar més enllà del bombardeig ideològic quotidià que rebem de tantes maneres, intuïm que els savis i entesos són moltíssims menys dels qui ens pensem, els quals, anònimament parapetats, ens fan creure que són la majoria. A més, descobrim que les seves crítiques al dogmatisme i uniformisme eclesial, fetes amb dogmatisme i uniformisme laic, a poc a poc van assumint tons de despotisme il·lustrat. De retop, veiem catalans emprenyats, joves indignats, aturats preocupats o enfonsats, adults decepcionats de la vida, que són els cansats i afeixugats que Jesús menciona a l’evangeli, i que no saben on trobar repòs a les seves inquietuds. A tots ells Jesús els diu “Veniu a mi, i jo us faré reposar”, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”.

Jesús de Natzaret, de forma ben conscient, mai es considerà savi ni entès, malgrat ho fos, ni formà un grup de savis i entesos, malgrat n’hi hagués. Serà aquest el nostre veritable secret i encara no l’hem descobert?