dimecres, 30 de juliol del 2014

MARTA DE BETÀNIA: LA NOSTRA MESTRA

Dimarts, 29 de juliol de 2014
Santa Marta
Jr 14, 177-22/Sl 78/Jn 11, 19-27


Aquest vespre la litúrgia ens proposa meditar sobre aquestes dues lectures que ens resulten tan diferents, tan dispars en el seu contingut, un cop escoltades. La primera lectura, la del profeta Jeremies, resulta molt dura... massa... potser perquè ens sona a massa actual: Un gran desastre desfà el meu poble, un cop dolorosíssim. Si surto al camp, veig les víctimes de l’espasa, si entro a la ciutat, veig les víctimes de la fam... Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes... Massa actual perquè no sols podem aplicar-la avui als enfrontaments a Gaza entre israelians i palestins, sinó aplicar-la a tants llocs on el conflicte és ben viu: Síria, Irak, Ucraïna, Nigèria... (recordem encara que hi ha dues-centes nenes segrestades per Boko Haram fa ja més de cent dies?). Conflictes, violència i mort són el pa de cada dia en molts llocs del món.

La segona lectura, tot i que també hi és present la mort cosa ben concreta i indefugible del nostre ésser mortals, acaba amb un missatge d’esperança i de vida. És, al cap i a la fi, la Vida amb majúscules que es fa present i que apareix com a promesa avui i com a fita al final del camí. Amb Jesús la Vida irromp com la darrera paraula dins la nostra humanitat.

I la litúrgia ha volgut que avui entre la mort i la vida aparegui un personatge, una dona, que l’Evangeli avui sembla voler-nos proposar com a mestra: Marta de Betània. Però, mestra de què?, podem preguntar-nos. Marta, crec, és mestra en l’acolliment. Sabíeu que per això és la patrona de l’hostaleria? Dos evangelis diferents recullen aquesta característica de la nostra santa d’avui: Lluc (10, 38) on diu: Jesús va entrar en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta; i Joan, en el text d’avui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. I encara Joan (12, 2) narrarà una altra anada a Betània on Marta oferirà un sopar al Senyor. També nosaltres, siguem massa conscients o no, anem teixint la nostra vida a través d’opcions, de tries que anem fent, que són una forma d’acollir o no la Paraula de Déu en les nostres vides. Acollir Jesús, la seva Paraula, transformarà les nostres vides. No ens deixarà mai creuats de mans. Ens portarà a acollir l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic, que esdevindrà una forma nova d’acollir Jesús mateix. Acollir Jesús és triar i apostar per la vida i tot allò que porta i transmet vida; mai per la mort, o allò que fa morir (siguin les persones, siguin les il·lusions o les esperances de la nostra humanitat ferida). Marta ens ensenya tot això.

Però Marta encara és mestra en una altra cosa: és mestra en la fe. Amb el seu Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món, Marta confessa la seva fe davant Jesús mateix, però ho fa també enmig del dolor i de la mort que, al seu voltant se li fa ben present i punyent: sigui en el sepulcre proper on jau el seu germà mort fa quatre dies; sigui en els parents i amics amb els plors i condols. Enmig de tot això: l’esperança i la fermesa de la fe, una fe no només com a esperança per al futur: Ja sé que (el meu germà) ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia... deia Marta; sinó també una fe que val aquí i ara: Els qui creuen en mi –diu Jesús–, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això? I nosaltres, ho creiem?


Que aquesta Eucaristia, tast de la comunió que ja tenim i que esperem tenir amb més profunditat, ens doni un cor com el de Marta de Betània: diligent per servir Crist en els altres i fermament ancorat en la Vida que és Crist.

diumenge, 27 de juliol del 2014

L'ILLA DEL TRESOR

Diumenge XVII, 27 de juliol de 2014
1 Re 3, 5.7-12/Sl 118/Rm 8, 28-30/Mt 13, 44-52

Segurament heu llegit o heu vist en pel·lícula alguna vegada L’ILLA DEL TRESOR, que l’escocès Robert Louis Stevenson va publicar a Londres el 1883. L’argument més o menys és senzill i l’hem vist reproduït moltes vegades en diferents novel·les o pel·lícules també: la recerca d’un tresor a través d’unes pistes donades i la gent que hi participa.

Quan Stevenson va escriure L’illa del tresor, expliquen que ho va fer una mica per carambola, com un joc mentre estava de vacances amb la família. Però, a mida que hi anava afegint capítols, aviat el joc es convertí en una crítica de com el diner, i especialment l’ambició pel diner, fa que la gent es transformi, sigui capaç de vendre o comprar lleialtats, passin de ser amics a ser traïdors.

Aquesta és, potser massa sovint, la realitat en el món que ens envolta. Cerquem la felicitat, cerquem que la vida ens somrigui... però volem aconseguir-ho de la manera més fàcil i còmode possible. Volem guanyar-ho tot (trobar el tresor que solucionarà els nostres problemes)... però sense haver de perdre res en el procés (low cost/no cost).

Suposo que ens passa perquè desconeixem, com jo fins avui, unes paraules molt sàvies de Santa Teresa de l’Infant Jesús que deia: Jesús és un tresor amagat, un bé inestimable que poques ànimes saben trobar perquè està amagat, i el món estima allò que brilla. I afegeix: Per trobar una cosa amagada, també s’ha d’amagar un mateix.

L’Evangeli d’avui compara el Regne dels cels amb aquest tresor amagat, amb aquesta perla de gran preu que provoquen, en qui els troba, un canvi radical en llurs vides. El normal seria desenterrar el tresor i endur-se’l a un altre lloc més segur o comprar la perla (encara que fos pagant molt per ella), però VENDRE-HO TOT, APOSTAR-HO TOT per aquest tresor, per aquesta perla, restant sense res més a les butxaques, sense un racó per si de cas? Això MAI DE LA VIDA!

L’Evangeli i Santa Tereseta comparteixen, però, una intuïció de fons: certament hi ha un tresor. És per això que la nostra ànima, el nostre ésser més pregon el cerca. Hi ha (tots la tenim) aquesta set profunda que no s’assacia amb res d’aquest món nostre... però el que veritablement val la pena, el qui de veritat assacia, Jesús, no el trobem... ni tan sols pensem en cercar-lo... perquè NO BRILLA... El món estima allò que brilla diu Santa Tereseta... i mentre estiguem enlluernats per aquestes llums sense solta ni volta que pul·lulen al nostre voltant tot volent captar la nostra atenció mai no el veurem, mai no el trobarem aquest tresor que val tant que fa normal APOSTAR-HO TOT, deixar-ho tot per Ell un cop el descobrim. I a Jesús no el trobem no sols perquè no brilla, sinó perquè també a nosaltres ens cal amagar-nos, no el trobarem enmig de l’èxit ni enmig d’allò que enlluerna, sinó en les coses petites, les que passen desapercebudes per la majoria, les que no es poden comprar amb diners: Amb el Regne del cel passa com amb la mare que treballa abnegada per unir els fills que s’han barallat; amb el Regne del cel passa com amb el malalt que transmet coratge a les persones del seu entorn, amb el Regne del cel passa com amb el somriure d’un infant, capaç d’omplir el cor d’esperança...


La pregunta que ens ve al cor en cada Eucaristia és: quin és el nostre tresor? És un tresor del tipus que relatava Stevenson en el seu llibre? Capaç de generar ambició, de generar odis i traïcions, divisions i mort? O el nostre tresor és Jesús, qui canvia els nostres valors egoistes pels valors del Regne? La pregunta que l’Evangeli vol suscitar en el nostre cor avui i sempre és: ja he trobat el meu tresor o encara el busco?

dimecres, 23 de juliol del 2014

MARIA MAGDALENA, LA DONA EXCÈNTRICA

Dimarts, 22 de juliol de 2014
Santa Maria Magdalena
Mi 7, 14-15.18-20/Sl 84/Jn 20, 1.11-18

Si algú ens digués que la vida de Santa Maria Magdalena és una vida excèntrica, segur que el primer que ens vindria a la ment és la seva vida dissoluta, al menys tal i com popularment ens ha arribat: que si era prostituta, que si era l’adúltera a qui Jesús salvà de ser lapidada, que si li van treure set dimonis... És a dir, quan sentim la paraula “excèntrica”, pensem, com ens ho defineix el diccionari, en algú estrany en alt grau en les seves maneres o en el seu capteniment. I encara, considerades aquestes històries, dir que la vida de Maria Magdalena és excèntrica, potser és dir poc!

Però, si contemplem la seva vida a la llum de la seva relació amb Jesús, segons ens narren els Evangelis, vida ben allunyada de les que narren novel·les del tipus El codi da Vinci, podem veure que sí, que és una vida excèntrica, en el sentit d’una vida viscuda sortint del seu centre per esdevenir una vida donada, una vida per a l’altre.

Perquè, fins i tot abans de la seva experiència amb Jesús Ressuscitat, Maria de Magdala és una dona que no resta indiferent un cop ha conegut Jesús de Natzaret: la veiem identificada entre les dones que seguien Jesús (Lc 8, 2-3); entre aquelles dones que el van veure de lluny estant a la creu (Mc 15, 40); com aquella qui rentà els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els hi ungí amb perfum (Mc, 14, 3-9) i, sobretot, la primera a la qual s’apareix el Ressuscitat (Jn 20, 11-18), com hem llegit avui, una aparició que també la porta a sortir i anunciar la Bona Nova del Crist vivent.

Maria Magdalena és, doncs, l’excèntrica que ens convida també a fer l’esforç de sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, de les nostres limitacions; perquè la salvació, la vida amb ple sentit, no vindrà mai de mirar-nos el melic ni de tancar-nos en nosaltres mateixos caient en un fals victimisme. Maria de Magdala és l’excèntrica que ens convida a cercar fora de nosaltres mateixos, a obrir-nos a la possibilitat de trobar nous horitzons d’esperança i de fe que no són mera utopia, sinó horitzons d’esperança i de fe que troben el seu fonament i la seva condició de possibilitat en aquest Jesús viu que ha vençut el mal i la mort per sempre. Maria Magdalena és l’excèntrica que ens ensenya a cercar fora de tota esperança, amb perseverança, sense defallença, com ella cercava Jesús, encara que fos només el seu cadàver per retre-li homenatge i recordar així la seva persona; perseverança que trobà el seu premi quan Maria Magdalena es trobà amb l’inesperat: Jesús viu que la crida pel seu nom. Maria de Magdala és l’excèntrica que, sortint d’ella mateixa i girant-se vers Jesús, és transformada de deixebla en apòstol. Ja no serà sols una deixebla asseguda als peus del seu Mestre, sinó algú amb una missió, la més bonica de totes, portar l’anunci del Crist Ressuscitat als deixebles porucs i tristos i també avui a nosaltres.


Avui també nosaltres ens trobem amb el Crist Ressuscitat, viu enmig nostre, que ens crida pel nostre nom i ens fa apòstols enmig dels nostres veïns. Que amb la intercessió de santa Maria Magdalena sapiguem ser d’aquells que, experimentant la vida de Jesús, sapiguem portar-la amb alegria arreu.

diumenge, 20 de juliol del 2014

VISTA PANORÀMICA

Diumenge XVI, 20 de juliol de 2014
Sv 12, 13.16-19/Sl 85/Rm 8, 26-27/Mt 13, 24-43
  
Farà cosa d’un mes o així em van ensenyar una fotografia feta per un satèl·lit d’aquests que va donant voltes a mils de kilòmetres per damunt del nostre cap sense que en siguem massa conscients. Era una fotografia amb una nitidesa i una qualitat extraordinàries. Representava una concentració de gent. El que feia por de la fotografia era que si et fixaves en un punt qualsevol i t’hi apropaves veies amb la mateixa qualitat i nitidesa el que abans veies en general. I feia por, perquè d’una gran massa de gent aplegada, un s’hi podia apropar i veure el senyor amb barba i bigoti que estava mirant des d’un balcó, o la senyora que estava estenent la roba... Així són aquestes fotografies: poden ser globals i agafar una ària extensa d’un país i, a mida que t’hi apropes, veure i trobar aquella casa que es busca. Ja us podeu imaginar que això, malauradament, es fa servir per qüestions bèl·liques, per trobar objectius i destruir-los.

Ens falta als humans, però, aquesta agudesa visual en la nostra vida quotidiana. De fet, tot i viure en un món divers i ple de colors, en segons quins àmbits de la nostra vida (i solen ser els més propers o els que més properament ens afecten: sentiments, política, religió...) tendim al blanc i negre. Una mica, si em permeteu, com la paràbola que acabem d’escoltar de Jesús avui: un món de bons i dolents, un món on hi ha blat i jull. I la nostra dèria és mirar d’acotar, de limitar ben bé al meu voltant el blanc i el negre, el blat i el jull, els bons i els dolents.

Jesús, però, està parlant-nos de la realitat del Regne de Déu que Ell, amb la seva vinguda entre nosaltres, ha encetat i ha fet proper. Jesús no conta aquesta paràbola, perquè construïm un món de ghettos: els blancs a una banda i els negres a l’altra; els creients en una banda i els qui no creuen a l’altra... No. Jesús explica aquesta paràbola justament, crec, per expressar la realitat en tota la seva complexitat: sempre hi haurà el bé barrejat amb el mal en aquest món, sempre hi haurà gran varietat de grisos. Però la proposta de Jesús i la seva paraula que vol donar esperança és que el Regne ja hi és dins aquest món amb tot el seu dinamisme i això ja ningú no ho pot aturar. Nosaltres, però, amb la nostra visió limitada, només veiem bé i mal en l’altre... ¿però no és cert que dins nostre hi ha també molt de blat i molt de jull? ¿No és cert que abans de jutjar l’altre, serà bo que siguem jutges també de nosaltres mateixos?

Som en un món divers. On el bé i el mal hi són barrejats, cert. En aquest món, com a fills del Regne, se’ns demana, però, apostar per deixar tot judici a Déu, l’únic que coneix a fons les nostres emocions, les nostres ferides i tot allò que té el seu pes en moltes de les nostres reaccions amb nosaltres i amb els altres.


L’autor del llibre de la Saviesa vol proposar-nos un camí, fer el que ell ha fet. Ell repassa la història del seu poble, el poble d’Israel, que tant sovint, malgrat conèixer els manaments de Déu, els ha oblidat i, amb ells, ha negat i oblidat Déu mateix. En canvi, en el seu repàs, observa la reacció de Déu, un Déu que té cura del seu poble, un Déu que estima entranyablement. Emmirallant-se en aquesta bondat de Déu exclama: Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats. Els qui ens diem cristians tenim un model en qui emmirallar-nos, perquè és de Déu que hem après a no jutjar, a perdonar, a donar a tothom una segona i una tercera oportunitat, igual que Ell fa amb nosaltres tantes vegades. Hem après a mirar el món amb tots els seus colors i a donar-ne gràcies!

dijous, 17 de juliol del 2014

ESDEVENIR ICONA

Dimarts, 15 de juliol de 2014
Sant Bonaventura, 
bisbe i doctor de l’Església
1 Co 2, 6-13/Sl 15/Mt 5, 13-19

No sé si tots us heu passat ja per la nostra capella del Santíssim i, a més de fer la visita, us heu fixat del gran regal que ens han fet: una reproducció de la desapareguda (perquè només se’n conserven fotos) Nativitat de Sigena (Osca) obra i donació de la pintora Laura Alberich.

Hi ha dues coses que caracteritzen una icona: la seva llum i la seva capacitat d’atracció. Potser totes dues coses van plegades. La llum fa de la icona quelcom estèticament notable. La mateixa pintora em confiava que havia pintat a la paret del menjador de casa seva una Mare de Déu i que, un cop acabada, es va sorprendre en veure que, fins i tot amb la llum apagada, aquella pintura destacava de la paret estant. Virtut, sembla, dels pigments naturals i la seva capacitat de captar la poca llum que hi hagi. Qui no s’ha quedat alguna vegada extasiat davant d’una icona només il·luminada per unes quantes candeles? D’altra banda, la seva capacitat d’atracció fa de la icona un objecte sagrat que reclama la nostra atenció per dur-nos a la contemplació, a la transcendència. Les imatges representades, els colors, la disposició dels espais tenen el seu simbolisme que ens fan de pont per passar de l’estètica a la mística.

Avui, a la lectio, tot contemplant aquesta enorme icona a la capella del Santíssim, llegia les lectures d’avui, més concretament l’Evangeli. Som sal i llum. Però no ho som ni per nosaltres mateixos, ni per a nosaltres mateixos. No ho som per nosaltres mateixos perquè aquesta sal que som i ha de donar gust no ve de quelcom que nosaltres hàgim posat. És perquè, d’alguna manera, participem d’aquesta saviesa (mot que ve de “saber” i aquest del llatí sapere que dóna el nostre “saber” i “assaborir”) de la qual ens parla sant Pau avui: la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida perquè sigui la nostra glòria. I perquè aquesta llum que som i que ha d’il·luminar tota cosa, tothom, tampoc no és nostra és la que reflectim d’aquest Sol que ve del cel, que és el Crist. I això que som tampoc no ho som per a nosaltres mateixos, perquè la missió de ser sal i llum és, segons Jesús, perquè en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel. No és per fer-nos un rètol amb el lema: MIREU-ME QUÈ BO/BONA QUE SÓC, sinó per donar glòria a Déu, l’únic Bo, el tot Bé, el Summe Bé... com deia sant Francesc.


Aquesta fou la vida de sant Bonaventura que avui celebrem. Una vida dedicada a cercar la veritat i a donar-la a conèixer. Una vida que no es quedà, però, en els núvols del saber, de l’intel·lecte, sinó que sabé transformar en caritat. Tant de bo les nostres vides puguin reflectir aquesta llum del Crist de la mateixa manera que li passà, segons conten, a Moisès qui quan baixà de la muntanya del Sinaí, amb les dues taules del testimoniatge a la mà, no sabia que la pell de la seva cara resplendia pel fet d’haver parlat amb el Senyor... no sabia que havia esdevingut una ICONA de Déu.

dimarts, 15 de juliol del 2014

NO ENTENDREU RES



Una escriptora francesa que de nom Hélène Cixous diu: “Estimar és acceptar de no comprendre l’altre”.  I encara que ella mateixa diu “que estimar comença per comprendre, comprendre i comprendre”, reconeix que hi ha un moment en què hom topa i ha d’afirmar que estimar és acceptar de no comprendre l’altre. I certament, estimar és acceptar de conviure amb un desconegut. Com de fet passa amb un mateix. En el fons, estimar és renunciar a dominar; perquè conèixer és poder, domini. No conèixer, conviure en un més enllà del que puc comprendre és no dominar, renunciar al poder. De fet, ¿qui coneix més un nen: el metge, el neuròleg, el forense que el pot investigar en parts i classificar-ho tros per tros... o el seu pare o la seva mare? Certament que un científic sabrà coses molt útils que els pares no sabran; però conèixer-lo, el que es diu conèixer-lo, només els pares. I això no per una acumulació de dades, sinó... per la relació! I amb tot, el fill sempre s’escaparà a la total comprensió dels pares. Se l’estimaran, precisament, quan hauran renunciat a no comprendre’l.

I això mateix passa amb la creació entesa a través del coneixement. Ho volem saber tot, ho volem dominar tot i acabem reduint el món a un simple magatzem de dades o d’estris per a les nostres necessitats reals o inventades. Buidem el món de tot sentit i context reduint-lo a simple cúmul de coses sense ordre ni finalitat... sense Creador... buit d’admiració. O, al contrari, el divinitzem tot confonent el Creador amb la creatura, veient sagrat el que només és un camí cap el Senyor. Com diu Pau: “L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda”. Estimar la creació passa, també, per acceptar que no es comprèn la seva raó última. Estimar el món passa per acceptar que ens porta més enllà d’ell mateix, que no la coneixem, aquesta raó última.

I això passa encara més quan es tracta de Jesús. Cal demanar-se, primer, de què es tracta: ¿de conèixer-lo o d’estimar-lo? Certament que primer per estimar cal, com deia l’escriptora, “conèixer, conèixer, conèixer”. Per acabar desembocant en aquesta acceptació de no comprendre, porta i característica de l’estimar. I aquest conèixer inicial, en l’Evangeli i en la vida, no és un coneixement purament teòric, sinó que és fruit de la relació. I en el cas de Jesús, del seguiment, del ser-hi amb Ell i compartir el seu destí. Però aquell que simplement vol conèixer, o sigui, dominar, utilitzar i fins, com diu l’Evangeli, posar-lo a prova, comprometre’l... per “molt que mirin no hi veuran, per molt que escoltin, no entendran”.  Per això Jesús respon als deixebles que li pregunten el perquè parla als altres amb paràboles. Jesús cita Isaïes on es fa comprensible el perquè no entenen el que Jesús diu: “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orelles i s’ha tapat els ulls”, però això contrasta amb el que diu a l’inici de la cita: “Per més que escolteu no entendreu res, per més que mireu no veureu res”. Per tant, intenten escoltar i veure, però “Tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi no senten ni entenen res”. Jesús ens diu: “Mireu com escolteu”. Qui vulgui simplement conèixer i saber no entendrà res, perquè el problema no és comprendre Jesús, sinó comprendre’ns. El problema sóc jo, nosaltres. Seguint-lo ens comprenem, o millor, ens acceptem, ens estimem tot acceptant que no ens podem comprendre; però seguint Jesús la llum ens il·lumina i ens envolta i ens acostumem a conviure amb el no saber que resplendeix en el rostre del Crist.



dimecres, 9 de juliol del 2014

LA BÍBLIA NO CREU EN ELS MIRACLES

Dimarts, 8 de juliol de 2014
Os 8, 4-7.11-13/Sl 113B/Mt 9, 32-38

He anat mirant algun cas, reconec que no he estat exhaustiu, i qualsevol expert m’ho podrà discutir... però crec que puc dir que la Bíblia no creu en els miracles. Ja sé que sona a cosa rara... però m’explicaré.

Mirem només tres exemples: el primer, els miracles que farà Moisès, el gran legislador del poble d’Israel, aquell de qui diuen les Escriptures que parlava amb Déu cara a cara, com un amic parla al seu amic. Aquest es presenta davant el Faraó i fa que Aaron llanci el seu bastó davant d’ell i es converteixi en una serp... però el Faraó cridà també els savis, els embruixadors i els mags d’Egipte, i van fer el mateix amb els seus encanteris (Ex 7, 11) Més endavant es repeteix l’escena, ara davant les aigües del Nil que es tornen sang... i un altre cop: Però els mags d’Egipte van fer el mateix amb els seus encanteris (Ex 7, 22); el segon, el cas de Gedeó (Jt 6, 11ss) a qui se li apareix l’Àngel del Senyor que li diu: El Senyor és amb tu, guerrer valent! I en lloc de caure de genolls tot tremolant per la visió li diu: Perdó, senyor meu; si el Senyor és amb nosaltres, com és que ens ha passat tot això? Vaja, que molt convençut de veure una visió no sembla. Més endavant encara demanarà proves a Déu per estar segur de amb qui parla. El tercer, és el mateix text de l’Evangeli que avui hem llegit: Jesús fa un miracle evident, guareix l’endimoniat i aquest torna a parlar. La gent del voltant exclama: No s’havia vist mai res de semblant a Israel! En canvi els fariseus, diuen: Aquest treu els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Repeteixo: la Bíblia no creu en els miracles!

M’hi ha fet pensar tot això, perquè el nostre món està vivint una situació semblant a la que trobà sant Pau quan va fer la seva predicació a l’Areòpag d’Atenes: som una societat que estem pendents de la novetat, d’allò que sorprèn, d’allò que surt a la primera pàgina dels diaris... No surts a la primera pàgina dels diaris? No hi ets a les xarxes socials? No tens un bloc o una pàgina web? No surts a les fotos, a les entrevistes del darrer programa televisiu? Doncs, NO EXISTEIXES. I religiosament parlant igual: avidesa de miracles, de fets extraordinaris, passió per les estadístiques, per com serà la fi del món, per aquella o l’altra profecia...


La Bíblia no creu en els miracles... perquè els miracles són ambigus. Hi ha tot un Evangeli, el de Marc, que es pot llegir amb aquesta clau: Jesús amaga la seva identitat davant de tots els miracles que va fent... només deixarà que el reconeguin Messies i Senyor en un moment: al peu de la creu i per un pagà, el centurió que contempla com Jesús mor en creu. Aquest és el miracle que ens proporciona l’Evangeli d’avui: Jesús, el Déu fet home, recorrent totes les viles i pobles, que ensenya a les sinagogues, que predica la Bona Nova del Regne, que guareix tota malaltia, que acull els pecadors, que sent compassió d’una humanitat (aquella i la nostra) malmenada i desesperançada i té pietat de nosaltres. AQUEST ÉS EL MIRACLE: QUE DÉU TINGUI COMPASSIÓ DE NOSALTRES, QUE ENS ESTIMI BOJAMENT, QUE ENS CERQUI I QUE, DES QUE ÉS AL CEL INTERCEDINT PER NOSALTRES, ENS SEGUEIXI DIENT: PREGUEU A L’AMO DELS SEMBRATS QUE HI FACI ANAR MÉS SEGADORS... perquè encara queda feina per fer i compta amb nosaltres, encara tu i jo som necessaris per fer real el Regne aquí i ara.  

diumenge, 6 de juliol del 2014

UNA ALTRA INVASIÓ...

Diumenge XIV, 6 de juliol de 2014
Za 9, 9-10/Sl 144/Rm 8, 9.11-13/Mt 11, 25-30


El passat 6 de juny es van complir 70 anys del desembarcament de Normandia. Fou una invasió programada per les forces aliades de la II Guerra Mundial per donar un cop mortal a les forces del Tercer Reich que aleshores ocupaven la major part d’Europa. Malauradament les invasions, l’entrada per la força de tropes en un poblat o en una ciutat determinades sembrant el pànic i la destrucció segueixen donant-se arreu del món, a vegades produint guerres que queden com enquistades en alguns llocs del món com ara l’Irak o Síria...

M’hi ha fet pensar tot això la primera lectura d’avui, però pel gran contrast que ens presenta. Avui les invasions acostumen a fer-se en vehicles pesats que carreguen tropes o material bèl·lic... antigament l’entrada en una ciutat del rei o el general de l’exèrcit de torn marcava bé la victòria sobre els enemics, bé la invasió a sang i fetge.

Tothom té por a una invasió, pel que suposa de pèrdua de llibertats, d’identitat, d’autonomia de la gent... tothom, en una invasió, té por a ser forçat, a ser obligat a viure d’una altra manera, normalment amb lleis més restrictives, amb forts controls policials... tothom, en un invasió, té por a perdre les llibertats més bàsiques... I això mateix ens passa amb Déu. Sovint el veiem com Algú que pot fer tot això en les nostres vides, com una mena d’agent extern, com un cos estrany que, per ser Déu, intuïm és “el fort” i el qui pot desfer la nostra vida si no anem en compte... i, de retruc, acabem tenint por no tant de Déu (que, com en una dictadura, el dictador pot viure lluny de nosaltres), sinó que tenim por dels seus representants, por que aquests, valent-se del seu Nom, no tinguin misericòrdia del poble i es converteixin en llops disfressats d’ovelles. Arribats en aquest punt, ens tanquem en banda i no volem saber res d’Ell, d’aquest Déu que acabem veient com un enemic que vol forçar-nos, que vol esclavitzar-nos.

El profeta Zacaries, que deu tenir experiència del que és una invasió, ens sorprèn avui amb com ens dibuixa l’entrada del rei que ell espera. El teu rei –diu– farà la seva entrada. És bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí... Aquest rei, que és una imatge de Déu per a Zacaries, com a tal, entrarà, sembla que no hi haurà ningú que pugui evitar que entri a formar part de les nostres vides... hi és present, però es fa escoltar, es fa esperar, perquè tothom esperem, en el fons del nostre cor, un rei d’aquesta mena. Però no és un rei, no és un Déu, invasiu. És bo i salvador, el seu estendard és la bondat i el desig de salvar... no és la malícia, ni els desigs més tèrbols, ni l’afany de destruir. Zacaries vol preparar el seu poble, i vol convidar-nos també a nosaltres, més aviat a deixar pas franc perquè aquest rei faci la seva entrada a les nostres vides.


Pau ens obre els ulls a tots aquells que ens confessem cristians: l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El rei ja hi és dins el seu palau, Déu ja hi és dins el seu temple, que som nosaltres. Pau prepara els seus oients, ens prepara també a nosaltres, perquè entenguem que ens cal parar l’oïda a la veu d’aquest Déu que fa estada en nosaltres, que amb nosaltres ja ha plantat la seva tenda, que ens convida a menjar i a beure amb Ell. Parem avui la nostra oïda i tornem a sentir aquesta crida de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli: Veniu a mi! Feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu! Obrim-li, doncs, avui el nostre cor!