diumenge, 6 de juliol de 2014

UNA ALTRA INVASIÓ...

Diumenge XIV, 6 de juliol de 2014
Za 9, 9-10/Sl 144/Rm 8, 9.11-13/Mt 11, 25-30


El passat 6 de juny es van complir 70 anys del desembarcament de Normandia. Fou una invasió programada per les forces aliades de la II Guerra Mundial per donar un cop mortal a les forces del Tercer Reich que aleshores ocupaven la major part d’Europa. Malauradament les invasions, l’entrada per la força de tropes en un poblat o en una ciutat determinades sembrant el pànic i la destrucció segueixen donant-se arreu del món, a vegades produint guerres que queden com enquistades en alguns llocs del món com ara l’Irak o Síria...

M’hi ha fet pensar tot això la primera lectura d’avui, però pel gran contrast que ens presenta. Avui les invasions acostumen a fer-se en vehicles pesats que carreguen tropes o material bèl·lic... antigament l’entrada en una ciutat del rei o el general de l’exèrcit de torn marcava bé la victòria sobre els enemics, bé la invasió a sang i fetge.

Tothom té por a una invasió, pel que suposa de pèrdua de llibertats, d’identitat, d’autonomia de la gent... tothom, en una invasió, té por a ser forçat, a ser obligat a viure d’una altra manera, normalment amb lleis més restrictives, amb forts controls policials... tothom, en un invasió, té por a perdre les llibertats més bàsiques... I això mateix ens passa amb Déu. Sovint el veiem com Algú que pot fer tot això en les nostres vides, com una mena d’agent extern, com un cos estrany que, per ser Déu, intuïm és “el fort” i el qui pot desfer la nostra vida si no anem en compte... i, de retruc, acabem tenint por no tant de Déu (que, com en una dictadura, el dictador pot viure lluny de nosaltres), sinó que tenim por dels seus representants, por que aquests, valent-se del seu Nom, no tinguin misericòrdia del poble i es converteixin en llops disfressats d’ovelles. Arribats en aquest punt, ens tanquem en banda i no volem saber res d’Ell, d’aquest Déu que acabem veient com un enemic que vol forçar-nos, que vol esclavitzar-nos.

El profeta Zacaries, que deu tenir experiència del que és una invasió, ens sorprèn avui amb com ens dibuixa l’entrada del rei que ell espera. El teu rei –diu– farà la seva entrada. És bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí... Aquest rei, que és una imatge de Déu per a Zacaries, com a tal, entrarà, sembla que no hi haurà ningú que pugui evitar que entri a formar part de les nostres vides... hi és present, però es fa escoltar, es fa esperar, perquè tothom esperem, en el fons del nostre cor, un rei d’aquesta mena. Però no és un rei, no és un Déu, invasiu. És bo i salvador, el seu estendard és la bondat i el desig de salvar... no és la malícia, ni els desigs més tèrbols, ni l’afany de destruir. Zacaries vol preparar el seu poble, i vol convidar-nos també a nosaltres, més aviat a deixar pas franc perquè aquest rei faci la seva entrada a les nostres vides.


Pau ens obre els ulls a tots aquells que ens confessem cristians: l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El rei ja hi és dins el seu palau, Déu ja hi és dins el seu temple, que som nosaltres. Pau prepara els seus oients, ens prepara també a nosaltres, perquè entenguem que ens cal parar l’oïda a la veu d’aquest Déu que fa estada en nosaltres, que amb nosaltres ja ha plantat la seva tenda, que ens convida a menjar i a beure amb Ell. Parem avui la nostra oïda i tornem a sentir aquesta crida de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli: Veniu a mi! Feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu! Obrim-li, doncs, avui el nostre cor!