dijous, 17 de juliol de 2014

ESDEVENIR ICONA

Dimarts, 15 de juliol de 2014
Sant Bonaventura, 
bisbe i doctor de l’Església
1 Co 2, 6-13/Sl 15/Mt 5, 13-19

No sé si tots us heu passat ja per la nostra capella del Santíssim i, a més de fer la visita, us heu fixat del gran regal que ens han fet: una reproducció de la desapareguda (perquè només se’n conserven fotos) Nativitat de Sigena (Osca) obra i donació de la pintora Laura Alberich.

Hi ha dues coses que caracteritzen una icona: la seva llum i la seva capacitat d’atracció. Potser totes dues coses van plegades. La llum fa de la icona quelcom estèticament notable. La mateixa pintora em confiava que havia pintat a la paret del menjador de casa seva una Mare de Déu i que, un cop acabada, es va sorprendre en veure que, fins i tot amb la llum apagada, aquella pintura destacava de la paret estant. Virtut, sembla, dels pigments naturals i la seva capacitat de captar la poca llum que hi hagi. Qui no s’ha quedat alguna vegada extasiat davant d’una icona només il·luminada per unes quantes candeles? D’altra banda, la seva capacitat d’atracció fa de la icona un objecte sagrat que reclama la nostra atenció per dur-nos a la contemplació, a la transcendència. Les imatges representades, els colors, la disposició dels espais tenen el seu simbolisme que ens fan de pont per passar de l’estètica a la mística.

Avui, a la lectio, tot contemplant aquesta enorme icona a la capella del Santíssim, llegia les lectures d’avui, més concretament l’Evangeli. Som sal i llum. Però no ho som ni per nosaltres mateixos, ni per a nosaltres mateixos. No ho som per nosaltres mateixos perquè aquesta sal que som i ha de donar gust no ve de quelcom que nosaltres hàgim posat. És perquè, d’alguna manera, participem d’aquesta saviesa (mot que ve de “saber” i aquest del llatí sapere que dóna el nostre “saber” i “assaborir”) de la qual ens parla sant Pau avui: la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida perquè sigui la nostra glòria. I perquè aquesta llum que som i que ha d’il·luminar tota cosa, tothom, tampoc no és nostra és la que reflectim d’aquest Sol que ve del cel, que és el Crist. I això que som tampoc no ho som per a nosaltres mateixos, perquè la missió de ser sal i llum és, segons Jesús, perquè en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel. No és per fer-nos un rètol amb el lema: MIREU-ME QUÈ BO/BONA QUE SÓC, sinó per donar glòria a Déu, l’únic Bo, el tot Bé, el Summe Bé... com deia sant Francesc.


Aquesta fou la vida de sant Bonaventura que avui celebrem. Una vida dedicada a cercar la veritat i a donar-la a conèixer. Una vida que no es quedà, però, en els núvols del saber, de l’intel·lecte, sinó que sabé transformar en caritat. Tant de bo les nostres vides puguin reflectir aquesta llum del Crist de la mateixa manera que li passà, segons conten, a Moisès qui quan baixà de la muntanya del Sinaí, amb les dues taules del testimoniatge a la mà, no sabia que la pell de la seva cara resplendia pel fet d’haver parlat amb el Senyor... no sabia que havia esdevingut una ICONA de Déu.