diumenge, 21 de maig de 2017

Ni orfes ni desemparats (Pasqua 6)

"No us deixaré orfes, tornaré a venir", anuncia Jesús als seus deixebles en el context del darrer sopar. Avançant-se als esdeveniments els promet un Defensor, "perquè es quedi amb vosaltres per sempre". Presència i acompanyament són les proclames de Jesús prèvies a la seva mort i resurrecció. 

Presència i acompanyament són dues necessitats bàsiques pel nostre creixement físic, intel·lectual, moral i religiós. Si tenim al costat nostre qui constantment ens protegeix, ens acull, ens anima, ens ensenya, creixerem a tots els nivells. Quins són els nostres immensos agraïments quan ens ha succeït així! I quins són els nostres dolorosos laments quan no ha estat així, o quan ens hem allunyat volgudament d'aquesta presència i d'aquest acompanyament! Per això el sentiment d'orfandat és inevitable en la nostra vida: l'allunyament o la pèrdua dels avis, de familiars, dels pares, de la parella, del company de treball, del confessor, de l'amic fidel, de persones han estat referents ens fa sentir desvalguts, desemparats, insegurs, indefensos. 

Preveient aquest situació, amb la frase "tornaré a venir" Jesús anuncia la seva futura presència als deixebles. Malgrat restaran dramàticament orfes amb la seva mort, poc després romandran entusiasmadament joiosos contemplant-lo ressuscitat. Per això també els promet un Defensor, l'Esperit Sant que concretarà el seu acompanyament "per sempre". Nosaltres, l'Església que camina en la Història, i d'Orient a Occident som els receptors d'aquest Defensor promès per Jesús, perquè no ens sentim ni indefensos, ni insegurs, ni desprotegits en la nostra vivència i la nostra pràctica de la fe.

 Perquè l'Esperit Sant no és una energia que flueix pel cosmos i que els humans aprofitem si estem relaxats, concentrats, o en comunió amb la natura. L'Esperit Sant és accessible encara que estiguem malhumorats, deprimits o fins i tot plens de pecats. L'Esperit Sant és l'Esperit de Jesucrist, l'Esperit salvador i misericordiós de Déu que reposa en el nostre món i que concretem de manera visible a través dels signes sagramentals. Els sagraments són gestos dissenyats per la comunitat creient per concretar una presència que esdevé real malgrat no la vegem ni la toquem. La funció d'aquests signes sagramentals, degudament ensenyats i degudament valorats, és transmetre de generació en generació que Jesucrist acompanya perpètuament la seva Església. El contingut d'aquests signes sagramentals és el do de l'Esperit Sant, el nostre Defensor, que manlleva tot sentiment d'orfenesa, que ens fa sentir en comunió amb els germans, que ens fa sentir acompanyats per Déu i per Jesucrist en tot moment.

diumenge, 14 de maig de 2017

La torre de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist (Pasqua 5)

Si Déu vol i les previsions es compleixen l'any 2020 contemplarem l'edificació més alta de Barcelona: serà la torre principal de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist, de 172'5 metres, que junt a la torre dedicada a la Mare de Déu (de quasi 140 metres) i les 4 dels evangelistes (de 135 m), constituiran les 6 torres centrals de l'edificació. 

Segons els dissenys de Gaudí la torre dedicada a Jesucrist expressarà la frase de Jesús que hem escoltat a l'evangeli: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Es tracta d'un projecte artístic i arquitectònic fascinant destinat a expressar visualment uns conceptes teològics que marquen el nucli de la teologia cristiana: que Jesucrist ‒mort, ressuscitat, i assegut a la dreta del Pare‒ és el camí veritable que ens porta a la plenitud en Déu. 

I això que diem així de ràpid sintetitza el sentit de la nostra existència creient. Per a nosaltres Jesucrist és camí, veritat i vida en el nostre ençà i en el nostre enllà, a la terra i en el cel. Són dues realitats: una que veiem i vivim; i una altre que no veiem però que gràcies a la fe en Jesucrist ja assaborim. Perquè creure en Jesucrist té un doble valor: el primer és tenir un referent clar en la nostra vida terrenal; i el segon és aspirar a un destí benaurat després de la mort. 

No són poques les vegades que dubtem sobre els millors camins a seguir per a nosaltres i els nostres, sobre quines opcions són més adequades. No són poques les vegades que ens costa apreciar les veritats amagades i discretes que ens envolten quotidianament. No són poques les vegades que vivim insatisfets o decebuts perquè confonem vida amb èxit, plaer o gaudi. Per això el testimoni de vida de Jesús explicat en els evangelis és font de discerniment per caminar amb sentit en aquest món. Per això, com ens deia la segona lectura, "hem de proclamar la lloança d'aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable". 

Aquesta experiència de fe expressada com el pas de les tenebres a la llum, queda arrodonida pel destí final: arribar a la vora del Pare per gaudir del Déu creador, etern i misericordiós; entrar en una nova dimensió de la nostra existència després de la mort; gaudir de la benaurança eterna; admirar com Jesucrist dóna plenitud a totes les esperances humanes. També ens ho deia la segona lectura: "el qui creu no quedarà defraudat". Jesucrist n'és el principal garant.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Mans lliures i arreu (Pasqua 2017)

La capella del Santíssim de la basílica de Montserrat llueix una imatge de Crist Ressuscitat obra de Josep Maria Subirachs. Es tracta d'un gran panell vertical de pedra; la superfície és llisa i sense silueta del cos; només hi ha esculpit el rostre, la ferida del costat, les mans i els peus. Sota els peus hi ha encaixat el tabernacle; i al davant, essent part del mateix bloc de pedra, hi ha l'altar per celebrar l'eucaristia. 

Podríem definir aquest Crist com unes extremitats sense figura que testimonien la llibertat i la polivalència del Ressuscitat: els peus són lliures de moure's en diverses direccions i les mans són lliures d'actuar en diferents accions, talment com un desplegament multiforme i simultani que arriba arreu, però sempre partint de la figura del Ressuscitat. Així és com els evangelis expliquen les primeres aparicions de Jesús: simultànies, en diferents indrets i a diferents persones; a Maria Magdalena i a les altres Maries al voltant del sepulcre, als deixebles reunits en la sala alta, a Pere, a dos deixebles caminant a Emmaús.

Però les mans i peus del panell de Subirachs porten gravades les marques dels claus perquè no oblidem el que també indiquen els evangelis: que el Ressuscitat era el Crucificat. I aquestes ferides, originàriament doloroses, ara guareixen els ferits i els nafrats de tota mena ‒que ho som tots‒, si ens deixem renovar i vivificar per la presència del Ressuscitat.
Subirachs esculpeix la ferida del costat en forma vertical i intencionadament gran, però estreta i profunda. Ho interpretem com el dolor de comunió que pateix Jesús Ressuscitat, una ferida perpètuament oberta que fa memòria dels qui moren injustament com ell, com els 46 coptes assassinats pregant en les esglésies d'Alexandria i Tanta. De la ferida original l'evangeli ens diu que hi brollà sang i aigua, sacrifici i purificació, l'eucaristia i el baptisme, signes perennes del Ressuscitat. De la ferida actual en donen testimoniatge la sang de tantes víctimes i les aigües baptismals que avui beneïm. Finalment, el rostre del Ressuscitat del panell té forma triangular i està expressament il·luminat. Hi destaquen uns ulls grans i oberts; la distància exagerada entre celles i ulls donen intensitat i profunditat a la mirada, deixant entreveure que res no s'escapa al seu esguard atent i silenciós.

El Crist Ressuscitat de Subirachs irradia silenci; no li cal parlar per fer-se veure, que ho fa de manera parcial, simultània i multiforme. Per això nosaltres celebrem la seva presència al voltant de l'altar; per això fem comunió amb ell amb el pa i el vi eucarístic; per això el venerem en el tabernacle; per això discernim les seves petjades escoltant l'Escriptura; per això revifem la nostra fe en ell renovant les promeses baptismals; per això ens il·luminem interiorment admirant el ciri pasqual; per això apreciem les seves nafres en les nostres. Per tots aquests motius ens fem ben nostra la proclama pasqual: "El Senyor veritablement ha ressuscitat".

dissabte, 15 d’abril de 2017

Les mans lligades (Divendres Sant 2017)

A Madrid, a tocar de l'edifici del Parlament i de la plaça de Neptú, hi ha la basílica de Jesús de Medinaceli custodiada pels frares caputxins. La imatge de Jesús que allí es venera gaudeix d'un gran fervor popular i precisament avui presideix una processó multitudinària. Es tracta d'un «Nazareno», una imatge que presenta a Jesús sentenciat a mort. Prescindint dels ornaments que la guarneixen, la talla és d'una gran qualitat artística: presenta les faccions del rostre sense exageracions, expressant dolor contingut i callat. Però el que captivà la nostra atenció en una visita recent va ser el detall de tenir les mans lligades. Si el santcrist de l'església de sant Ludgeri no tenia mans, el Jesús de Medinaceli les té lligades, volent neutralitzar expressament el seu poder, pretenent anul·lar les seves capacitats humanes i divines. Si no tenir mans genera frustració, impotència física i psicològica, el tenir-les involuntàriament lligades hi afegeix un gran dolor moral, perquè gaudint de capacitat per utilitzar-les han estat volgudament subjectades.

Quin no seria, doncs, el dolor moral de Jesús vivint un empresonament injust, unes acusacions injustes, un judici injust i una sentència a mort injusta? Quina de les obres de les seves mans mereixia que fossin lligades i després traspassades amb claus? Per això ens sembla tan rellevant la imatge de Jesús de Medinaceli amb les mans lligades, bo i expressant el que deia la primera lectura: "era menyspreat, rebuig entre els homes... Quan era maltractar, ell s'humiliava i no obria la boca".

¿Quin no ha estat també el nostre gran dolor quan l'obra conscient, treballada i convençuda de les nostres mans ha estat rebutjada? Quina és la nostra pena tan gran al veure que les nostres feines, encara que sapiguem que són imperfectes, són censurades, neutralitzades, o àdhuc expressament ignorades? Ve a ser com si ens lliguessin de mans perquè ens estiguem quiets, perquè allò que fem no agrada, o molesta, o trenca esquemes, o provoca incomoditats. Per això hem de saber identificar-nos amb el què deia la Carta als Hebreus respecte a Jesús: "aprengué en els sofriments què és obeir... i es convertí en font de salvació eterna". També nosaltres hem d'aprendre a obeir Déu a través dels sofriments, deixant-nos lligar de mans perquè sigui la justícia divina i no la nostra qui posi les coses a lloc. Aquesta seria la imatge de l'autèntic deixeble de Jesús: la d'aquell que amb un gran dolor moral es deixa lligar de mans, confiant que Déu farà justícia, i malgrat la passivitat forçada, aquest gest serà més eloqüent i més interpel·lador que unes mans en constant moviment i fent mil coses. Això és el que celebrarem demà en la Vetlla Pasqual, que no hi ha corda que es resisteixi al poder de Déu, capaç de trencar fins i tot els cadenats del regne dels morts.

dijous, 13 d’abril de 2017

No tinc altres mans que les vostres (Dijous Sant 2017)

El fil conductor homilètic que seguirem aquest tríduum pasqual seran tres imatges del santcrist. Avui, Dijous Sant, prendrem el santcrist de l'església de sant Ludgeri, a la ciutat de Münster, en la Westfàlia alemanya. Aquesta església fou el referent de la conversió de santa Edith Stein i que poc després ‒l'any 1944‒, era bombardejada com tota la ciutat. En la reconstrucció es recollí el santcrist, amb impactes de metralla i sense braços, i se l'ubicà en una nova creu. Substituint els braços s'hi posà la següent inscripció: "No tinc altres mans que les vostres". 

"No tinc altres mans que les vostres" és una frase inspiradíssima que ens convida sense forçar i sense doctrines, a identificar-nos amb Jesús crucificat. Encara que nosaltres siguem els lectors de la frase, aquesta gaudeix de l'impacte directe i sense filtres de ser pronunciada en primera persona per Jesús.

Ell ens diu a cau d'orella: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir partint i repartint el pa de vida; "No tinc altres mans que les vostres" per seguir aixecant i bevent la copa de salvació. I fent aquests gestos sagramentals, continuem allargassant en la història humana l'acció litúrgica de Jesús en el darrer sopar, concretant el que sant Pau ja escrivia als primers cristians tres decennis després de la mort de Jesús: "Així doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que torni". Fent comunió amb Jesús quan ens reunim per celebrar l'eucaristia esdevenim plegats les seves mans. Quina responsabilitat més gran!

Jesús també ens diu: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir rentant els peus als meus deixebles. El rentament de peus és el gran signe del servei humil i l'atenció personalitzada, és el gest de neteja i dignificació que ha de precedir la comunió en la taula eucarística, és la imatge que consagra la diaconia als pobres que les esglésies de Jesucrist sempre han volgut assumir: "Si jo us he rentat els peus també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat aquest exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet". També quina responsabilitat més gran!

Ambdues coses, el rentament de peus i l'eucaristia, les reproduirem tot seguit, perquè el cos místic de Jesucrist, visible i tangible en les seves esglésies esteses d'Orient a Occident, no té altres mans que les nostres. I encara que hi hagi qui amb bombes continuï escapçant mans i cossos, ara humans, dins les esglésies, la veu de Jesucrist seguirà convocant-nos a celebrar el seu memorial i a rentar-nos els peus mútuament com a signes de la seva presència inalterable enmig nostre.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La gosadia d'encarar els conflictes (Diumenge de Rams 2017)

La lectura de la passió de Jesucrist que proclamem diumenge de Rams, i que repetirem el Divendres Sant, mereix una relectura personal meditativa, deixant aflorar reflexions i sentiments de tota mena, positius i negatius. Un que compartim és ¿Per què Jesús anà decidit a la boca del llop conscient que quedaria engolit per ella? ¿Per què Jesús no evità el judici, la passió i la mort tant humanament vergonyosos? No podia haver redimit la humanitat d'una manera menys ignominiosa i menys conflictiva? Ens fem aquestes preguntes per posar de manifest la nostra debilitat de caràcter, la nostra feblesa psicològica per encarar els conflictes amb la gosadia que mereixen, o per resistir els seus embats sense tirar la tovallola.

Quan som joves tendim a cercar conflictes per situar-nos a la vida, però a la mesura que acumulem anys també acumulem capacitat per evitar-los perquè volem viure tranquils. Però això és impossible, els conflictes són inevitables, i si repassem la nostra història personal constatarem un ròssec negatiu de conflictes mal resolts. També, en alguns moments més lúcids, volem ser fidels als nostres valors, optem per resistir en moments de crisi, lluitem pel que considerem de justícia sabent que això ens comportarà més maldecaps que beneficis, més patiments que alegries, més topades que aplaudiments. Però malgrat això, optem per aquesta via, però a la mesura que les coses se'n giren en contra apareixen les temptacions d'abandonar, de deixar-ho tot pensant que no val la pena seguir aguantant.

Aquest és el punt que Jesús de Natzaret resistí, encarant-ho tot amb dignitat, equilibri i confiança. Ho fa no com un suïcida que s'autoimmola matant tots els que pot, sinó deixant-se senyalar amb el dit acusador de la majoria i morint calladament. Aquesta valentia fa estremir, i la voldríem per nosaltres quan tantes vegades callem per no quedar en evidència davant els altres, quan riem les gracietes que toca riure, quan aplaudim els qui toca aplaudir, quan parlem del què cal parlar per ser socialment correctes.
 
Diumenge de Passió: són tants els aspectes alliçonadors de Jesús! humana i psicològicament en primer lloc, religiosament en segon lloc. Tot plegat es fon amb un vigor trepidant durant aquesta Setmana Santa, que un any més som convidat a viure. Com més ens endinsem en el misteri humà de Jesucrist, més gaudirem del regal diví de la seva resurrecció.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Senyor, ja es descompon! (Quaresma 5)

"Senyor ja es descompon, fa quatre dies que és mort!", és la rèplica espontània de Marta a la petició de Jesús d'obrir la llosa on reposen les despulles de Llàtzer. Dient això Marta està expressant que ja no hi ha res a fer, que les coses ja no poden canviar, que la situació és irreversible, que el seu germà Llàtzer és irrecuperable. La resposta de Jesús és la clau de lectura del relat: "No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?", és a dir, que Déu és capaç de canviar el que és incanviable, de revertir el que és irreversible, de recuperar el que és irrecuperable, com és el cas de ressuscitar Llàtzer. Es tracta de tenir fe en les paraules que Jesús havia dit i continua dient-nos: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més".

¿Quantes circumstàncies de tota mena no les donem per mortes, per irrecuperables? Quantes vegades diem respecte a algú que no hi ha res a fer, que està perdut? Davant d'aquesta convicció la nostra actitud esdevé totalment passiva perquè considerem inútil qualsevol esforç per solucionar-la. Doncs aquests són els casos que Jesús li agrada lidiar, els impossibles: ressuscitant Llàtzer, guarint un cec de naixement la setmana passada, dialogant i convertint una samaritana l'anterior, abans mostrant la seva divinitat als deixebles dalt una muntanya, guanyant-li la partida al dimoni temptador el primer diumenge de Quaresma, però sempre amb el mateix denominador comú: la fe com element imprescindible i transformador d'una realitat aparentment incanviable i que obre nous horitzons.

No són poques les professions de fe en la ciència que proclamen que els avenços científics portaran els humans a la plenitud, que aconseguiran l'impossible i substituiran definitivament les expectatives de les creençes religioses. Però els creients tenim la sort de creure en les dues coses, posant cadascuna al seu àmbit: els avenços científics són un progrés humà meravellós, però sovint només accessibles als qui tenen més possibilitats; cal temps i voluntats perquè siguin de tots; però a més, el seu àmbit no accedeix a les realitats espirituals i transcendents de la vida, tan rellevants com les realitats físiques. En canvi, la fe en Jesucrist va directament al més inaccessible: al món espiritual, al nucli íntim de l'ànima, i és assequible a tots indiscriminadament, però amb un plus de facilitat als més desvalguts, als més irrecuperables, entre els quals ens hi hauríem de sentir, perquè ¿Què seria de la nostra existència si no fóssim creients? Quantes coses dolentes no faríem constantment si la moralitat que ens dóna la fe no ens aturés? Quantes vegades no ens hem sentit morts, amb una llosa al damunt, i Jesús ens ha fet sortir de les tenebres dient-nos: "Surt fora"?

divendres, 31 de març de 2017

He deixat la meva causa a les vostres mans (Dissabte 4 Quaresma)


"Jo que he deixat la meva causa a les vostres mans" és la pregària confiada del profeta Jeremies; una invocació molt meritòria, no exempta d'humans desitjos de justícia contra els qui l'assetgen, però tanmateix amb la gran gosadia de posar el desenvolupament de les contrarietats en mans de Déu.

Jeremies no planeja camàndules per defensar-se contra els qui maquinen contra ell, com tant ens agrada fer quan ens sentim atacats per algú; el profeta clama a Iahvè perquè sigui ell qui posi les coses a lloc amb la seva rectitud.

dimarts, 28 de març de 2017

La novetat com a regal de la quotidianitat (Dilluns 4 Quaresma)

"Crearé un cel nou i una terra nova", diu el Senyor al profeta Isaïes després de la desfeta de Jerusalem i l'exili a Babilònia. "Crearé un cel nou i una terra nova" són paraules que expressen una renovació total per encoratjar els israelites al retorn, a reconstruir la ciutat, el temple i la seva identitat. 

El mateix missatge es repeteix segles després en el llibre de l'Apocalipsi després d'una nova destrucció de Jerusalem i del temple, i enmig d'una intensa repressió romana. El cel nou i la terra nova anunciats aleshores també evoquen una intervenció definitiva de Déu.

Mentre esperem que arribi en plenitud aquest cel nou i aquesta terra nova proclamats per l'Escriptura, ens exercitem en donar la volta al mitjó a les situacions adverses, procurant adonar-nos que tot és nou cada dia, que enmig de la rutina hi ha un batec discreta i eficientment renovador, que la novetat és un regal imprevist que brolla de la quotidianitat.

diumenge, 26 de març de 2017

El fang guaridor de la fe (Quaresma 4)

Com acabem de comprovar, la guarició del cec de naixement és un llarg episodi que ocupa tot el capítol novè de l'evangeli de Joan. No és fàcil conservar en la memòria immediata tots els detalls que hem escoltat, però n'hi ha un que recordem fàcilment per la seva expressivitat: quan Jesús escup a terra i fa una mica de fang amb la saliva per estendre-la sobre els ulls del cec. Aquest gest aparentment secundari és recordat tres vegades més en el relat; per tant, intuïm que deu haver-hi algun missatge important que superi l'anècdota. 

Però no es tracta de fer una investigació mèdica sobre les propietats curatives del fang, ni d'exalçar la saliva miraculosa de Jesús, sinó de veure-hi una al·legoria de la fe: Jesús estén la fe en forma de fang sobre els ulls del cec, i el cec obeeix anant a rentar-se i quedant il·luminat; el cec guarit proclama als altres el que li ha passat i acaba confessant que creu en Jesús i adorant-lo. Com veiem, es tracta d'un itinerari de creixement en la fe on el cec experimenta un procés d'il·luminació, que és com els primers cristians anomenaven el baptisme: la il·luminació. El creient era il·luminat progressivament al rentar-se en les aigües del baptisme passant de les tenebres a la llum de la fe, i posteriorment passava a formar part de la comunitat quan confessava aquesta fe adorant Jesucrist. 

El fang sobre els ulls del cec expressa simbòlicament aquesta fe perquè esta format de terra i de saliva: la terra expressa que la fe és quelcom natural, habitual, terrenal, que sempre tenim a l'abast i que ens sosté; la saliva expressa que la fe té un complement diví que la modela i la configura donant-li vida. Per això acostumem a dir que la fe és alhora un do diví i una opció personal: la terra representa l'opció personal i la saliva expressa el do diví que li dóna forma. 

Finalment, remarquem que és el mateix Jesús qui va a l'encontre del cec i li estén el fang de la fe damunt els ulls; és el mateix Jesús que vingué al nostre encontre el dia del nostre bateig per estendre'ns el fang de la fe il·luminant la nostra vida. Ara ens toca a nosaltres anunciar-ho, ara ens toca a nosaltres confessar que creiem en ell, ara ens toca a nosaltres adorar-lo. També, quan s'escaigui, saber dir amb bones paraules als batejats que han abandonat la fe, que no són pocs, que es rentin el fang que porten estès als ulls i quedaran il·luminats.

dissabte, 25 de març de 2017

AQUÍ EM TENIU, DÉU MEU, VULL FER LA VOSTRA VOLUNTAT

Dissabte III de Quaresma, 25 de març de 2017
L’Anunciació del Senyor, Solemnitat
Is 7, 10-14; 8, 10/Sl 39/He 10,4-10/Lc 1, 26-38


Aquí em teniu, Déu meu... aquesta frase és com el fil conductor de les lectures d’avui. És la frase que es fa seva el salmista fins a convertir-la en pregària personal i en motiu per a viure. Semblaria que és ell el primer en adonar-se que no és el mateix donar o oferir (coses) que donar-se. Semblaria que és ell el primer en descobrir que fer la voluntat de Déu implica gastar-se, consumir-se. I aquesta descoberta vol compartir-la amb tothom... fins al punt que ha arribat a nosaltres com un model.

Aquí em teniu, Déu meu... és la frase, per a l’autor de la Carta als Hebreus, que millor expressa la manera de ser i de viure de Jesús. És la manera en què Jesús s’ha donat al Pare, ha volgut fer la seva voluntat. I aquesta voluntat s’ha concretat en aquest Emmanuel, aquest Déu-amb-nosaltres que és Jesucrist. Per això acabarà dient: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu.

Aquí em teniu, Déu meu... és també la frase que resum la disponibilitat d’una noia senzilla i del poble a l’àngel que li porta una notícia inaudita: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-del-Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi. Maria diu: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. “Esclava” és el nom, per a nosaltres avui escandalós per servil i alienant, que en canvi resumeix la disponibilitat total de Maria als plans de Déu. És la seva manera profunda, serena, total de repetir a la seva manera aquest Aquí em teniu, Déu meu...


A nou mesos del Nadal i a poques setmanes de Pasqua celebrar l’Anunciació del Senyor és recordar aquests models de donació que són Jesús, Maria i també Josep (celebrat fa pocs dies) que ens mostren que la vida, per ser viscuda plenament, està composta de concrecions que no estaran mancades de dificultats i incomprensions moltes vegades, o de les temptacions per tornar enrere i no complicar-nos la vida. Però el “sí” de Maria va fer que la història de la humanitat donés un tomb: d’història cronològica a història de salvació. I per sempre més l’han dit Benaurada. El “sí” de Jesús, el seu oferiment, ens ha redimit, ens ha salvat i ens ha santificat. I per sempre més ha esdevingut Senyor de cels i terra, Amic, Bon Pastor, Germà gran de tothom. ¿Què pot provocar el meu “sí”, el senzill “sí” dels qui plegats fem aquest camí de Quaresma sota la llum del misteri que avui celebrem? ¿què pot provocar el meu “sí” no sols al meu voltant, sinó especialment al meu interior? No ho veig tot clar, intueixo els meus límits..., però de Tu, Senyor, em refio: Aquí em teniu, Déu meu... vull fer la vostra voluntat.

diumenge, 19 de març de 2017

Hi és o no hi és? (Quaresma 3)


"¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" era l'interrogant que tancava la primera lectura i que resumeix el gran pecat dels israelites: que després d'experimentar un meravellós alliberament d'Egipte, a les primeres de canvi, quan arriba la primera dificultat, s'encaren amb Moisès i s'atreveixen a dubtar de la incondicionalitat divina. La resposta definitiva de Iahvè a Israel es concretarà poc després en l'aliança del mont Sinaí, segellant un pacte etern de mutu compromís pel qual Iahvè protegirà Israel i els israelites compliran els manaments rebuts.

No obstant aquesta aliança, els israelites repetiran una i altra vegada el mateix pecat de desconfiança en la història bíblica posterior: provocant que els assiris conquereixin el regne del nord exiliant jueus i important estrangers que esdevindran els futurs samaritans; possibilitant que els babilonis destrueixin Jerusalem i el temple, exiliant a Babilònia una part rellevant de la població; ocasionant que Alexandre el Gran i els seus successors conquereixin i hel·lenitzin el país; facilitant el domini romà del territori que van aplacar les revoltes jueves destruint de nou Jerusalem, incendiant el temple, i exiliant un cop més els seus habitants. "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" continuà essent la reclamació dels israelites davant els esdeveniments. Podríem afegir, per actualitzar, l'inqualificable extermini de sis milions de jueus en la Xoà, que succeí a la nostra civilitzada Europa només fa 70 i tants anys. Aleshores, potser més que mai, el poble d'Israel es tornà a preguntar "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" 

Aquesta pregunta desconfiada que podem fer nostra amb facilitat quan els vents ens bufen en contra, es planteja sobre una base positiva: la convicció que Déu existeix i que vetlla per nosaltres. El pecat d'Israel, el nostre pecat, no és la increença, és el dubte, sempre més remeiable que la increença, que és més dura d'abordar, és més difícil de capgirar. Aquesta és la realitat amb què convivim a casa nostra fa dècades, fins i tot amb els nostres descendents i familiars més directes, sense trobar cap pou que possibiliti un encontre natural i distès com s'esdevé entre Jesús i la samaritana que permeti eliminar prejudicis, llimar reticències, trencar barreres i aplegar esperits, com aconsegueix finalment Jesús amb la samaritana i amb altres samaritans de la contrada que acaben creient en ell. Tant els no creients com els creients amb dubtes, que som la majoria, volem descobrir i tastar l'aigua viva i soterrada de la transcendència que flueix en l'interior de l'existència humana. Jesús ens ensenya a cercar diàleg entorn de pous d'aigua, espais físics on tothom se senti còmode, que permetin trencar gels i adorar Déu en esperit i en veritat, i no a tal o qual lloc, o segons d'aquesta o d'aquella manera.

dimarts, 14 de març de 2017

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN


Fa poc un grup de visitants d’un museu d’art modern van fer rotllana entorn d’un objecte  pensant que es tractava d’una obra d’art modern. Poc desprès va arribar l’empleat de la neteja i fent-se pas es va empotar  el carro per utilitzar-lo per fins ben prosaics, com netejar  els wàters i  els llargs corredors sostraient-lo de la devota admiració dels visitants que es van quedar entre sorpresos i avergonyits. Era un carro de neteja.
A mi em va passar una cosa semblant, però al contrari. Vaig anar a visitar una exposició i en un racó de la sala vaig veure un munt de runa amb llaunes de Coca Cola i restes de menjar, quan ho vaig veure, decidit,  vaig anar a avisar a l’encarregat de la sala perquè es netegés aquelles deixalles. Però, sort que em vaig aturar i, com per una inspiració, vaig llegir el catàleg de l’exposició on constava que allò que jo catalogava com un munt de deixalles era, en realitat, una obra d’art...
Estem despistats davant l’art. Què és el que fa que un objecte esdevingui art. Què caracteritza la bellesa? I això és important ja que encara que no ho sembli la bellesa forma part de les exigències més presents de la nostra ànima. No podríem viure en un món on no hi fos d’alguna manera la bellesa. Dostoievski deia que la bellesa salvarà el món. Certament, però no qualsevol bellesa.  És la bellesa que anuncia Jesús en l’Evangeli de Joan quan parla de la crucifixió: “quan jo sigui alçat damunt la terra, referint-se a com seria la seva mort, atrauré tothom cap a mi”. És la bellesa de creu la que salvarà al món.
Però com es pot veure bellesa en la creu? En el capítol 5 de Mateu, Jesús diu: “ de manera que els homes vegin les vostres bones obres i glorifiquin els vostre Pare del Cel”. De fet, però, el text diu no bones obres sinó obres belles. En el Nou Testament moltes vegades bo i bell són intercanviable, sinònims. La bondat atreu, és bella. La creu és l’expressió més gran de bondat que es pot imaginar, L’Infinit, l’Etern donant-se, buidant-se. Per això atreu tothom cap a Ell. La creu és la bellesa que salvarà el món. Que el salva, que em salva.
Però cal que nosaltres purifiquem la nostra mirada interior, com diu la pregària introductòria. “Llavors fruirem de la contemplació de la seva glòria”. Serem atrets cap a Ell. Escoltant-lo i alimentant-nos de la seva Paraula és com el Senyor ens purifica.
La transfiguració ens fa evident la necessitat de la Passió per arriba a la glòria de la resurrecció, com diu el Prefaci de la Missa. Però, a la vegada, és la seva anticipació . La resurrecció ja omple de bellesa, de llum la nostre creu. Ja que ens atreu cap a Ell, ho referència tot a Ell, ens transforma a la seva imatge i semblança
Quan hi ha la bondat de Déu i he deixat purificar la meva mirada interior per la Paraula de Déu llavors surt l’experiència trasbalsadora de la bellesa. La bellesa és bondat reconeguda per una mirada purificada. I aquesta bellesa pot ser en un munt d’escombraries i en la meva vida que massa sovint considero grisa i buida.          



diumenge, 12 de març de 2017

Ni estancats ni recelosos (Quaresma 2)

"El Senyor digué a Abraham: Ves-te'n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare." Les renúncies que Déu demana a Abraham són grans: deixar la pròpia terra, deixar les arrels i l'entorn familiar, deixar la casa paterna. "Cap al país que jo t'indicaré". La imprecisió amb que Déu li parla també és gran: Quin país? en quina direcció? Fixem-nos que les renúncies d'Abraham i la imprecisió de Déu són grans, però les promeses són més grans: esdevenir un gran poble i ser una font de benedicció. El patriarca se'n fia de Déu i "se n'anà tal com el Senyor li havia dit". 

Abraham, que anomenem el pare de la fe, es posa en camí a la bona de Déu, senyalant-nos l'itinerari dels creients: en primer lloc deixant les seguretats personals, el que ens dóna identitat, estabilitat, confiança. En segon lloc assumint les imprecisions divines, o expressem-ho millor: assumir la incertesa que provoca el creure en algú que no veus, desvetllant-nos sovint dubtes, desconcerts o desànims. Però la perseverança permet gaudir de grans compensacions, i no només en l'altra vida que és la major que esperem, sinó també en aquesta, assolint una serenor i un equilibri interior difícils d'explicar.

Això mateix és el que experimenten de manera superlativa els tres deixebles íntims de Jesús en l'escena de la transfiguració: "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, i els dugué dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells". Els tres deixebles es podien haver quedat a la plana amb la resta però renuncien al confort del grup i segueixen el mestre amb perplexitat i muntanya amunt. Però tot plegat val la pena, perquè gaudeixen de l'experiència única de contemplar Jesús divinitzat, de gaudir de la glòria divina que els confirma que Jesús és el fill estimat de Déu, i que escoltant-lo assoliran la plenitud que anhelen.

Si els deixebles no haguessin vençut inèrcies optant per quedar-se fent xerinola amb els altres deixebles, o s'haguessin aturat per cansament o avorriment a mig camí de la pujada, s'haurien perdut aquella experiència increïble de fe, s'haguessin quedat a dues veles. Fixem-nos que això és el que sovint ens passa en el nostre itinerari de fe: les inèrcies, les comoditats, el limitar-nos a complir, la por o el recel d'endinsar-nos per terrenys imprecisos o desconeguts, ens tanca als nous horitzons i als nous gaudis que la vida de fe ens ofereix constantment

Som en la segona setmana de Quaresma i encara ens queda un llarg camí per arribar al goig de la Pasqua, per això les lectures d'avui són estratègicament desvetlladores d'ànim, on els referents d'Abraham i els tres deixebles ens estimulen a no quedar-nos estancats; així gaudirem més i millor de la nostra experiència de fe.

diumenge, 5 de març de 2017

Temptacions (Quaresma 1)

Una de les moltíssimes i antiquíssimes històries dels pares del desert d'Egipte explica que un monjo venerable, ajagut en el llit de mort, a punt d'expirar, rodejat de monjos joves que l'acompanyaven, demanà en veu baixa que li acostessin el bastó. "Pare, esteu molt dèbil, no us podeu aixecar" –li donaren per resposta els qui l'assistien. Ell segui reclamant el bastó fins que l'obtingué. Aleshores, amb les forces que li quedaven el llança vers la porta de la cel·la dient "T'he vist entrar disfressat de monjo, Satanàs! Ni a punt de morir no em deixes en pau!". 

Aquesta simpàtica història la podem posar en el mateix calaix del relat del paradís que hem escoltat en la primera lectura i del relat de les temptacions de Jesús que hem proclamat en l'evangeli. Tots tres ens expliquen les temptacions que tothora ens assetgen sigui l'escenari que sigui: una cel·la que significaria la quotidianitat, el paradís que representaria els bons moments, i el desert que dibuixaria els moments de dificultat.

En el relat del pare del desert la temptació s'introdueix en forma de bé a través de Satanàs disfressat de monjo. En el relat del paradís la temptació apareix en forma de serp que desvetlla el gran desig de ser com Déu. En l'episodi de Jesús al desert les temptacions es manifesten en forma de diable, convidant a Jesús de mostrar el seu poder: "fes que les pedres es tornin pans"; a exhibir-se ell mateix: "llençat daltabaix del pinacle del temple perquè els àngels et recullin i la gent quedi fascinada de la proesa"; també a posseir-ho tot: "si m'adores, tot això que veus serà teu". Fixem-nos que en tots els casos les temptacions no proposen res que sigui inicialment dolent. Aquest és el seu gran triomf!

Les respostes a la temptació són diferents: el monjo venerable reacciona amb contundència neutralitzant-la amb un cop de bastó; Adam i Eva hi cauen de quatre grapes, però no només per la seva feblesa, sinó perquè Déu és absent en l'escena on apareix la serp, i sense el seu referent els primers pares es deixen entabanar. Per últim Jesús reacciona desemmascarant la temptació amb arguments de l'Escriptura i mai oblidant que només Déu és digne de ser adorat. De les tres reaccions a les temptacions segurament ens identificarem més amb la beneiteria d'Adam i Eva, però aprenguem de la contundència del monjo, i sobretot de la convicció de Jesús, que experimentà les mateixes temptacions que nosaltres per ensenyar-nos a neutralitzar-les. 

Ajudats per la gràcia de Déu ―que hem d'invocar― que aquesta Quaresma ens serveixi per activar un bon antivirus que detecti i bloquegi les amenaces constants de virus de temptacions que tothora ens assetgen i se'ns colen per tot arreu.