dilluns, 14 d’octubre de 2019

"Més gent al voltant de Jesús" (Dilluns 28)

"En aquell temps s'anava reunint més gent al voltant de Jesús". Això ens deia l'inici del fragment de l'evangeli de Lluc que hem escoltat. Subratllem aquest "més gent", que indica que el missatge i la figura de Jesús anava suscitant més interès.

Aquesta és la pretensió del papa Francesc quan proposa que aquest mes d'octubre esdevingui un mes missioner extraordinari, aprofitant l'avinentesa de la propera diada mundial del Domund. La frase de l'evangeli dona raó de la proposta papal: es tracta de reunir "més gent" al voltant de Jesús.

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Tots som dignes de ser guarits (Diumenge 28)


Per entendre millor la primera lectura i l'episodi de Naaman, el general arameu, guarit de lepra pel profeta Eliseu, imaginem-nos el següent: el general d'una de les forces de seguretat espanyoles, aconsellat de la qualitat dels nostres serveis mèdics, ve a Catalunya a guarir-se d'una malaltia. Després de la reacció institucional i de l'aldarull als mitjans, resulta que un metge gironí l'acull sense recança i el guareix. Aquesta seria una versió adaptada del llarg episodi del Segon llibre dels Reis. Del relat, del qual només hem escoltat el final, destaquem que Eliseu no rebutja l'estranger poderós, però tampoc li fa cap distinció: tracta Naaman com a qualsevol altre. També és important que no accepta presents. No vol caure en el perillós joc dels regals, que tant condicionen. Del general arameu, destaquem la seva capacitat de reacció: acostumat a manar i a que l'obeeixin, a regalar i a que li donin les gràcies, se sent colpit per l'actitud del profeta que actua en nom de Iahvè. En conclusió, Eliseu esdevé un model de com tractar els poderosos i els qui no són dels nostres. Naaman esdevé un model de deixar-se interpel·lar pels altres i d'assumir els seus valors, en aquest cas religiosos. Un i altre ens són ben útils a tots els nivells. 

Sant Pau, com en diumenges anteriors, segueix escrivint a Timoteu. En el fragment d'avui li diu: "He de sofrir fins a trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la Paraula de Déu". Sant Pau accepta totes les dificultats i infortunis perquè creu en la causa que està defensant, que és l'anunci del Regne de Déu inaugurat amb la mort i la resurrecció de Jesucrist. A tots ens agrada defensar causes, però sense conseqüències com les de la presó. Sant Pau l'accepta, sabedor que el seu missatge no es pot tancar sota reixes. 

A l'evangeli, Jesús guareix deu leprosos. Només un torna "donant glòria a Déu amb grans crits" i a donar-li les gràcies. Jesús aprofita l'ocasió per subratllar que ha estat un samarità. L'evangeli de Lluc subratlla, més que els altres evangelis, l'obertura de samaritans i estrangers al missatge de Jesús. De nou es repeteixen els rols de la primera lectura, però amb personatges diferents: el samarità guarit actua com Naaman, glorificant Déu i agraint la guarició. Jesús fa com Eliseu, el gran profeta miracler: guareix amb naturalitat, sense fer distincions, ni classificacions, ni divisions. 

Subratllem el detall determinant que tots els leprosos anomenen "mestre" a Jesús, però només el samarità glorifica Déu i venera Jesús. De fet, Jesús, és més que un mestre per a nosaltres: és la presència divina que mereix ser venerada i que ens empeny a glorificar Déu. Ho fem de manera comunitària cada diumenge quan celebrem l'eucaristia, l'acció de gràcies per excel·lència.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

L'era secular (Diumenge 27)


"Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s'aixequen discòrdies". Són paraules del profeta Hababuc, extretes de la primera lectura. Però sapiguem que el leccionari litúrgic, per fer la lectura més àgil i per donar-li un to més positiu, suprimí en el seu moment els versets que segueixen i que diuen: "Les lleis no són respectades i la justícia no surt vencedora. El culpable fa condemnar l'innocent: les sentències es falsegen" (Hab 1,4). Els profetes bíblics eren un fibló que es clavava críticament a la societat del seu temps, i les seves denúncies continuen malauradament vigents, com succeeix en aquest cas. El profeta Habacuc ens ho posa massa fàcil per associar aquestes descripcions amb l'ambient que estem vivint a casa nostra. Per això, prenem una certa distància, que no vol dir allunyament, i ens preguntem reflexivament com és possible que l'home i la dona moderns, tan capaços de tantes coses, tan clars amb els seus plantejaments, tan lúcids amb les seves propostes, permeten que continuïn les baralles, les discòrdies, la injustícia i la llei del més fort? Quines són les seves prioritats? 

Però si fem un pas més i ens preguntem qui són i què pensen l'home i la dona moderns, respondrem que són una construcció col·lectiva, són un patró de l'ésser humà contemporani que ostenta grans conviccions i mostra grandíssimes possibilitats, però amb el comú denominador de prescindir de Déu en tot: perquè tot comença i tot acaba en l'acció humana. És més, l'home i la dona moderns proposen amb convicció de despullar l'ésser humà de qualsevol vestit religiós perquè desdibuixa la seva genuïnitat. Ho llegíem aquest estiu d'un pensador canadenc catòlic, Charles Taylor, i ho explica en l'obra L'Era Secular. L'autor ho descriu amb precisió posant-li nom: "teoria de la sostracció", i que ell qüestiona obertament. Però un es queda glaçat al comprovar la raó del que diu: veient la l'actitud refractària de l'escola, la universitat, els mitjans de comunicació..., que "sostreuen" el fet religiós del seu àmbit, com si fos un virus maligne. "No es pot fer res contra això", manifestava un destacat filòsof catòlic català fa pocs dies al ser preguntat sobre aquest tema. 

Com a creients, i com a homes i dones moderns que també som, no podem combregar amb rodes de molí davant aquest denominador comú, tan convençut que Déu i la religió són un destorb a la condició humana. Per això ens són ben útils les paraules de sant Pau a Timoteu, escrites des de la presó: "L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny". També deia: "Tot el que hagis de sofrir juntament amb l'obra de l'Evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona". Per últim, l'apòstol proclamava: "El tresor que t'ha estat confiat és valuós. Guarda'l amb la força de l'Esperit Sant que viu en nosaltres".  

Són temps de resistència, però no només social i política. També religiosa. Ens quedem palplantats davant la descripció tan lúcida, tan clara i alhora tan crua de la desconsideració religiosa de l'home i la dona moderns que descriu el pensador catòlic Charles Taylor. Per això ens arrapem al que els apòstols demanen a Jesús en l'evangeli: "Augmenteu-nos la fe!"

diumenge, 29 de setembre de 2019

De la realitat social a la vida celestial (Diumenge 26)


El profeta Amós continua acompanyant-nos en la primera lectura, com ho feia el diumenge anterior. Segueix expressant sense defallir la mateixa contundència contra els poderosos i els benestants. Alguns partits i moviments polítics bel·ligerants, si fossin manifestament creients, el tindrien per patró. Ens crida particularment l'atenció quan diu que els benestants "s'estiren en llits de marfil", una imatge altament descriptiva del gran luxe que envoltava aquells habitants de Samaria. El profeta els critica per la insensibilitat que provoca la seva riquesa: "que no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep", progressivament conquerides pels terribles assiris. 

En la segona lectura, sant Pau aconsella al seu company d'evangelització Timoteu. Entre altres coses li diu: "Lluita en el noble combat de la fe i guanya't la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat". Si el profeta Amós desplega una mirada horitzontal, social i crítica; l'apòstol ens assenyala amunt, el més enllà, la vida futura, la vida eterna, com a horitzó final de la nostra fe. Les nostres lluites de fe han d'estar encarnades en la quotidianitat, trepitjant de peus a terra i sensibles al que ens envolta, però anant sempre més enllà, besllumant un horitzó més ample, més obert, més pur, com a colofó feliç de la nostra existència. 

La paràbola del ric Epuló i del poble Llàtzer té un component social indiscutible, que també expressa la insensibilitat del benestant criticada per Amós. La menció d'anar vestit de "porpra i de lli finíssim", descriu la selecta posició d'Epuló en vida, però amb el contrast que en el més enllà li toca estar en un lloc de turments. Al contrari de Llàtzer, que en vida era un pobre miserable, però al morir "els àngels el portaren a la falda d'Abraham". De fet, la paràbola que Jesús explica ens situa en l'àmbit de la vida eterna que mencionava sant Pau. Per això ens descriu una intensa activitat en el més enllà: Llàtzer és enlairant al sí d'Abraham; Epuló és enviat al lloc dels turments; Epuló demana ajut en els seus sofriments; Abraham li respon que no és possible, que la fossa que els separa és immensa; Epuló segueix insistint, demanant una intervenció celestial a favor dels seus germans que són a la terra, però també és desatès en la seva petició. 

Insistim en subratllar de la paràbola la connexió tan natural entre la vida terrenal i la vida celestial, i viceversa. Els lligams apareixen com a inqüestionables i això hauria de sacsejar la nostra mentalitat moderna, allunyada per definició del més enllà, de la vida eterna, de la vida celestial, d'anar al cel com a plenitud de la nostra vida terrenal. La nostra mentalitat moderna és molt sensible a les problemàtiques socials i ecològiques, oblidant volgudament la sensibilitat de les realitats transcendents. No ens deixem marcar gols!

dimarts, 24 de setembre de 2019

Déu va per feina (Mare de Déu de la Mercè 2019)


En la primera lectura, el profeta Jeremies exhorta els seus contemporanis a l'esperança: el missatge s'adreçava als qui estaven obligadament exiliats a Babilònia, als qui havien escapat a altres llocs, als qui romanien a Jerusalem i a Judea sota el jou dels babilonis. Els profeta els anuncia amb determinació que Iahvè alliberà el seu poble i traurà del seu damunt el jou que els oprimeix. Tot i que la nostra realitat social i política permeti fer alguns paral·lels quan es refereix a exiliats i captivitats, el que ens falla és el missatge de Jeremies, que és essencialment religiós, malgrat que afecti a circumstàncies socials i polítiques. La nostra sensibilitat social dominant té ben clar que la religió i Déu no solucionen res, però el profeta anuncia que Iahvè serà qui ho arreglarà tot. Qui té la raó? 

"He vist la captivitat dels meus fills i de les meves filles i els he deslliurats", era la resposta al salm responsorial. Una resposta que fa anys ens faria poc impacte, però que avui dia repetim plena de contingut i de proximitat pel que tots sabem.

En la segona lectura, l'autor de la carta als Hebreus, exhorta a la perseverança, enmig de les dificultats, siguin quines siguin. Se'ns diu que "tinguem la mirada fixa en Jesús" i que fem com ell, que suportà tota mena d'atacs i ultratges sense defallir en el seu objectiu. El referent de Jesús, subratlla l'escrit, ens ajudarà a mantenir-nos ferms en tota mena de dificultats personals, materials i socials. El missatge també és ben útil i alliçonador pel nostre context, quan s'intenta anar contracorrent i fent una llarga cursa de resistència. Però també és un missatge religiós, fonamentat en Jesucrist. Ara bé, si no creus en Jesucrist, com pots voler imitar el seu exemple? Si no tens fe, d'on treus la força interior per imitar-lo? 

L'evangeli ens presentava l'episodi de les noces de Canà on hi participa Jesús, la seva mare i els deixebles. El missatge de l'episodi és que Jesús, per la intercessió de Maria, transforma la realitat, o si voleu, la millora. El marc d'acció és un convit de noces: una realitat petita, però concreta i viva, que sense voler-ho, i sense saber-ho, esdevé l'entorn d'un miracle. Però el prodigi només l'experimenten els protagonistes: Jesús, Maria, i els criats, que normalment no se'ls escolta. Només se n'adonen els deixebles, que són ben pocs. Però tots gaudeixen alegrement de l'aigua convertida en bon vi. Aquest escenari de la paràbola esdevé una descripció magistral de com viure la fe en els nostres temps: Déu segueix fent miracles amagats a través de Jesucrist, amb la intercessió de Maria, i la presència directa d'alguns irrellevants; els pocs deixebles de Jesús s'adonen del que passa i creuen en ell; la majoria de la gent se'n beneficia despreocupadament. 

De manera semblant succeïa a la Barcelona del segle XIII, quan per inspiració divina i la mediació de Maria, uns barcelonins fundaven l'orde de la Mercè, dedicant-se a alliberat captius arreu de la Mediterrània, quelcom ben actual. Déu inspirava, Maria feia de mitjancera, uns homes actuaven, i els altres se'n van beneficiar. Perquè Déu no perd el temps cercant aplaudiments massius, convocant rodes de premsa o organitzant campanyes publicitàries. Déu va discretament per feina.

diumenge, 22 de setembre de 2019

La intel•ligència i la prudència (Diumenge 25)


"No oblidaré mai això que fan", diu Iahvè en la primera lectura, per boca del profeta Amós. L'advertiment diví i la denúncia del profeta s'adrecen als forts: avui en diríem els qui dominen el mercat econòmic, financer i laboral. El profeta els acusa d'aprofitar-se dels febles sense cap escrúpol. Déu els posarà a to en el seu moment, els diu.

En el fragment de la 1a carta als Tessalonicencs, sant Pau sembla un acomodatici quan demana que es pregui pel rei i per tots els qui tenen autoritat. La raó l'explica tot seguit: "perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena". L'apòstol coneixia la situació d'indefensió de les primitives comunitats cristianes i les volia protegir amb aquestes exhortacions. Per això també afegeix: "evitant les baralles i discussions". De fet, tornem al tema de la primera lectura, perquè en cas de baralles i discussions, les primitives comunitats cristianes en sortirien clarament malparades a causa de la seva feblesa social. De fet, evitar les baralles i les discussions és una tasca difícil en tot temps. També ho és avui dia, quan la nostra cultura mediàtica les promociona per mantenir les audiències, o per esdevenir l'altaveu dels qui volen dominar l'opinió pública. Però no només en els mitjans de comunicació, sinó en tots els àmbits, les baralles i les discussions les acostumen a fomentar els més forts, o els qui pugnen per ser els més forts: per sotmetre, per dominar, o per humiliar els més febles. Això que diem ens pot ajudar a entendre la realitat que vivim a Catalunya des de fa un parell d'anys. Els forts promocionen les baralles i les discussions per exhibir el seu poder. Els febles les esquiven tant com poden, perquè tenen totes les de perdre.

Però la meva mare sempre deia: "Dos no es barallen si un no vol". No barallar-se, en aquest cas va més enllà d'ostentar conviccions pacifistes. No barallar-se és l'estratègia intel·ligent del feble perquè no se'l mengi el més fort. Evitant la baralla, el feble esquiva els embats del fort i no gasta inútilment les seves forces limitades. És com el cas de l'administrador de l'evangeli, que malversava els béns del seu amo. Veient la situació, i adonant-se de la seva feblesa, no es baralla ni es discuteix: actua de manera intel·ligent per salvar la pell. Fins i tot és lloat pel Senyor dient-li que ha estat prudent.

La intel·ligència i la prudència són dues qualitats que els més forts es poden permetre el luxe de no tenir, però els més febles estem obligats a tenir-les i a exercir-les amb paciència i discerniment en tots els àmbits de la vida. Altrament, sempre sortirem malparats si caiem en el parany de les baralles i les discussions.