diumenge, 13 de gener de 2019

Esperit Sant i foc (Baptisme del Senyor 2019)


"He posat el meu Esperit en ell perquè porti el dret a les nacions". Amb aquest comentari, el profeta Isaïes no està pensant en el millor assessor mundial de dret internacional. Algú que amb la seva perícia i capacitats, aconseguiria el que diu la lectura: "ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats, per alliberar del calabós els qui vivien a la fosca". Aquesta mena de Superman del dret no deixa de ser una utopia. Sobretot, si concretem la seva intervenció en espais on domina la repressió: ja sigui descarada com en tants països del món, ja sigui maquillada com a casa nostra. 

De fet, Isaïes posa en boca de Iahvè un personatge utòpic, un "servent de Iahvè" configurat de cap a peus per Déu, ple de l'Esperit diví. Amb un tarannà desconcertant: no crida, no alça la veu, no es fa sentir pels carrers; és a dir, que no apareix als mitjans de comunicació. El seu programa social gaudeix de sensibilitat extrema pels febles: no trenca la canya que s'esberla, no apaga la flama que vacil·la. El seu programa polític és molt agosarat: portar el dret amb fermesa i implantar-lo a la terra. El profeta Isaïes està anunciant la manifestació del Messies: el salvador d'Israel i el salvador de tots els pobles. 

Pels Fets dels Apòstols, aquest messies d'Israel i de les nacions va ser Jesús: "Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder". El seu tarannà seguí les traces de discreció i de caràcter descrites per Isaïes: "passà per tot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable". Es tracta d'unes capacitats humanes inaudites i envejables: fer el bé a tot arreu! guarir els presoners del mal! 

L'evangeli de Lluc també senyala Jesús com el Messies ple de l'Esperit Sant. Joan Baptista ho anunciava als qui l'escoltaven: "Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc". Si Jesucrist ens bateja amb l'Esperit Sant, és perquè està ple de l'Esperit Sant: està ple de l'acció discreta, silenciosa i real de l'esperit diví, que se'ns transmet per la fe. Això és el que vam rebre el dia del nostre baptisme. El millor regal que se'ns ha fet! El baptisme és molt més que un carnet d'identitat eclesial, és un carnet d'identitat celestial, que no cal renovar i que dura per sempre.  

Si Jesucrist ens bateja també amb foc, és perquè ens fa participar del seu foc diví. Els relats bíblics descriuen les altures celestials i la divinitat com un foc abrusador. El foc és signe de força, de poder imprevist. El vigilem fins i tot en una llar de foc, per por d'una guspira inesperada. Jesús és foc diví i els qui creiem en ell esdevenim, per la fe, petites guspires que espeteguen, amb la capacitat d'encendre la realitat que ens envolta.

diumenge, 6 de gener de 2019

Del particular a l'universal (Epifania 2019)


Hem llegit la notícia que, poc abans d'acabar l'any, va arribar a Israel el turista número 4.000.000. No s'havia assolit mai aquesta xifra de visites anuals, i podem assegurar que la ciutat de Jerusalem ha estat un destí obligat. "Els pobles s'acosten a la teva llum", podríem dir d'aquests turistes, amb una frase de la primera lectura. "Tots aquests s'apleguen per venir cap a tu": una altra frase del profeta Isaïes que es concreta amb aquests pelegrins cristians, jueus i musulmans, que visiten devotament la ciutat tres vegades santa de Jerusalem. Però Isaïes no pensava en aquests pelegrins per acomplir les seves profecies. Ell pensava en els exiliats de Babilònia i d'altres indrets. Amb el seu retorn, la ciutat devastada i abandonada recobraria l'antiga vitalitat. La llum de la ciutat i la glòria del Senyor en ella, són les frases més repetides de la lectura. També han de ser els trets distintius de la Jerusalem que Isaïes desitja. Aquesta llum càlida que irradia la ciutat i aquesta Presència que li dóna vibració, continuen ben vives.

La lectura de sant Pau, escrivint als cristians de la cosmopolita ciutat d'Efes, eixampla la panoràmica de la primera lectura. La glòria de Déu passa ara de reposar en una ciutat a reposar en una persona: Jesucrist. D'estar circumscrita a un poble a obrir-se a tots els pobles. Aquest és el secret que comparteix Pau, que "tots els pobles, per Jesucrist, tenen part en la mateixa herència". El missatge és clar, i també no deixa de ser realitat avui dia: tots els pobles participen, directament o indirectament, d'aquesta herència que Jesús ha deixat enmig dels humans. 

L'evangeli de l'Epifania, el vam veure representat de manera popular i entranyable en la cavalcada d'ahir al capvespre. La diversitat ètnica de Melcior, Gaspar i Baltasar ens ofereix, de manera visual, el missatge de l'evangeli. El  sintetitzem amb les frases de les lectures anteriors: "Els pobles s'acosten a la teva llum"."Tots els pobles, per Jesucrist, tenen part en la mateixa herència". En l'evangeli de Mateu es donen la mà amb harmonia el què és universal amb el què és particular. Tot un repte no gens fàcil d'aconseguir! Els tres mags i l'estel signifiquen l'universal. La petita Betlem i el petit Infant signifiquen el particular.  Sense l'Infant i sense Betlem, l'estel i els mags anirien errants: un missatge existencial contundent. Sense l'estel i sense els mags, el nen Jesús romandria ignorat a Betlem: un missatge evangelitzador també contundent.

Per això, avui, dia de l'Epifania, la resposta del salm deia: "Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge".

dimarts, 1 de gener de 2019

Tot gira al seu voltant (Solemnitat de la Mare de Déu 2019)


L'evangeli d'abans d'ahir diumenge, presentava Jesús preadolescent perdut al temple. Avui tirem enrere i tornem a la menjadora: contemplem l'escena del pessebre, amb l'Infant Jesús rodejat de Maria i Josep. El motiu d'aquest retrocés és perquè la litúrgia d'avui vol subratllar la maternitat de Maria com a Mare de Déu. La pregària inicial lloava la "virginitat fecunda de Maria" que ha donat un salvador al llinatge humà. La pregària sobre les ofrenes, que farem en l'ofertori, subratllarà que avui celebrem "els inicis de la gràcia de la salvació" que ella ens ha procurat. La pregària final de postcomunió, ens convidarà a proclamar Maria com la mare del fill de Déu i la mare de l'Església. 

Insistim en això perquè la litúrgia d'avui fa el seu itinerari particular, paral·lel a les celebracions de l'any nou d'ahir a la nit i d'avui. Enmig de balanços econòmics, de previsions de tota mena, de missatges de cap d'any, de sorteig de la Grossa, de festes per acomiadar l'any, d'un nou dinar familiar, "Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava". Maria fa silenci enmig del nostre enrenou nadalenc, fa silenci enmig de l'enrenou provocat pels pastors. Maria ho guarda tot en el seu cor i medita la seva maternitat. De fet, l'evangeli ens presenta un doble moviment escènic: els pastors anant amunt i avall, explicant què els ha passat i què han vist; també glorificant i lloant Déu pel que han vist i sentit. Simultàniament, Maria, el Nen i Josep no es mouen del lloc, romanen callats i quiets com figures de pessebre. Però tot gira al seu voltant, on Maria esdevé la discreta protagonista. Així mateix s'esdevé en les nostres llars: tot gira discretament al voltant de la mare. La maternitat esdevé el nucli silenciós al voltant del qual gira la vida de l'infant i la vida familiar. 

El fragment de la carta de sant Pau als Gàlates, ens pot atabalar si estem desconcentrats per haver dinat massa, o cansats de dormir poc. El podem resumir de manera clara: la maternitat de Maria que avui celebrem ens fa fills de Déu, gràcies al fruit de les seves entranyes: Jesucrist.  

Per últim, el llibre dels Nombres presentava una benedicció magnífica, oportuníssima de proclamar el primer dia de l'any. El poble d'Israel, després de les revelacions del Sinaí, es disposa a continuar la marxa pel desert. Però cal fer-ho amb signes externs que permetin apreciar la companyia divina, com aquesta benedicció.  Igualment nosaltres, després de celebrar la revelació divina del Nadal, caminarem pel nou any acompanyats d'aquesta benedicció particularitzada a cadascú: "Que el Senyor et beneeixi i et guardi; que et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que giri cap a tu la mirada i et doni la pau".

dilluns, 31 de desembre de 2018

EM VAN CONVIDAR


Fa anys em van convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment podrem parlar, vaig pensar.  Al principi no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà . El nen va marxar amb ella sanglotant.
Normalment això no passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament, però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors de la família.
De fet un nen perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre. Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.  Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un temple.
 Per i això és tant central a la nostra fe que el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.
 Jesús és com aquella mare que cerca al seu fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep  que cerquen per carrers i places aquell que estimen.
Però també nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep  que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb ànsia”. Tot depèn  d’ Ell, sense ell res pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.
Nosaltres no hem de perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn tot.
I hem de deixar que ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.
Ell és el qui construeix la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en els seus fonaments.
La família és el paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat. La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica. Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família  de Jesús, de l’Església. De la umanitat.
Per això hem de guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Elogi bíblic de la família (Sagrada Família 2018)


Utilitzant el llenguatge cinematogràfic, diem que el temps d'Advent ha presentat primers plans de Joan Baptista i sobretot de Maria. Ells han acaparat l'atenció litúrgica d'aquestes quatre setmanes. El dia de Nadal el primer pla l'ocupava Jesús Infant. Avui, diumenge de la Sagrada Família, s'amplia la perspectiva i se'ns presenta un pla general de Jesús, Maria i Josep plegats, formant una família. Per això les lectures d'avui enalteixen els valors familiars: les relacions fructíferes entre esposos i les relacions respectuoses entre pares i fills. 

De la primera lectura, del llibre de Jesús fill de Sira, extraiem un missatge ben expressiu: tot el mal que haguem fet i tots els pecats que haguem comès queden expiats per la sol·licitud que haurem prodigat als nostres pares ancians. És un excel·lent intercanvi, que fent el que toca fer com a fills, hi ha un regal diví afegit.

Del salm responsorial apreciem que la lloança divina no es presenta com quelcom individual, sinó com un afer de dos: de l'espòs i de l'esposa. Sota els rols tradicionals de treball i de procreació hi ressona una bella música de fons: la compenetració mútua, el treball compartit, la pregària fidel, seguir plegats els camins del Senyor que és font de benedicció familiar. 

La segona lectura, de sant Pau als colossencs, exhorta a la convivència comunitària amb un seguit de consells humans que serveixen també per la convivència familiar: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència; suportant-se quan calgui i perdonant-se quan sigui necessari, mostrant així una veritable estimació. Però sant Pau també presenta el suport espiritual fonamental per concretar aquests consells: Jesucrist, amb la seva paraula i la seva doctrina, esdevé el principal referent del nostre comportament comunitari i familiar. 

L'evangeli ens presentava l'episodi de Jesús preadolescent perdut al temple de Jerusalem. En el moment del retrobament, quan els pares expressen la seva ànsia, Jesús aprofita per reivindicar la seva personalitat, com tot adolescent. Però també deixa entreveure el seu futur camí de proximitat amb el Pare del cel. Sense negar estires i arronses com el del temple, Jesús apareix seguidament obedient als seus pares a Natzaret. Un retrat real de la seva vida familiar que s'assembla a la nostra: amb estires i arronses que sempre han format part de la nostra quotidianitat, i que ben gestionats, ens han ajudat a créixer i a madurar com a persones i com a famílies.