dijous, 8 de desembre de 2016

Plena de gràcia de principi a fi (Immaculada Concepció 2016)

"Déu te guard, plena de gràcia". Aquesta és la salutació de l'àngel Gabriel a Maria en el relat de l'Anunciació que hem proclamat. Qualificar Maria de "plena de gràcia" ens emmarca magníficament la festa d'avui: la Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria; aquest és el títol litúrgic que apareix escrit en el missal i en la Litúrgia de les Hores, però més popularment s'anomena la festa de la Puríssima. 

Que Maria se la consideri "plena de gràcia" significa que no hi ha cap racó d'ella que no estigui amarat dels dons divins. Així ho expressa l'evangeli i així ho ha expressat sempre la tradició cristiana sobre la mare de Jesús. Nosaltres, des del dia que ens van batejar, també estem plens de la gràcia divina i dels dons de l'Esperit Sant, però el pas dels anys i els tràfecs de la vida s'encarreguen d'anar diluint aquesta plenitud de gràcia i de dons divins, que recuperem amb esforç i que malmetem amb un simple descuit. Aquest és el missatge del relat del paradís que hem escoltat: que estem plens de gràcia i de dons divins però la temptació i el pecat ens acompanyaran tota la vida malgrat no ho desitgem. 

Però en Maria això és diferent: afirmem que ella va estar plena de gràcia de principi a fi, sense daltabaixos, sense fissures, sense caure en la temptació. Això és exclusiu de Maria, perquè fins i tot en el sant més sant hi trobem alguna vegada les naturals escletxes que el pecat provoca en nosaltres. Però la festa d'avui proclama que Maria fou concebuda sense el pecat que ens acompanya a la resta durant tota la vida. Això no és cap raonament, és una confessió de fe que professa l'Església des dels seus bells orígens: els evangelis apòcrifs, en concret el Protoevangeli de Jaume, datat a mitjans del segle II, ja evoca l'embaràs d'Anna com un miracle que introdueix la concepció extraordinària de Maria. 

D'aquí l'encert que l'anomenem "la Puríssima", un superlatiu de pur, quelcom exclusivament atribuïble a Déu o concedit extraordinàriament per Ell. Nosaltres podem purificar-nos interiorment a través d'un exercici constant de vida interior, podem fins i tot amb la gràcia de Déu esdevenir purs en certs moments de la nostra vida ―comptats―, però ser puríssims ja són paraules majors. No obstant, sant Pau ens hi anima en la segona lectura, dient-nos que per Jesucrist estem destinats a ser sants i irreprensibles. Tocant de peus a terra, ens costa imaginar-nos sants i irreprensibles, però aquest serà el nostre destí final, i aquest anunci ens ha d'encoratjar a ser millors; i si no ho som, a reconèixer-ho sense donar les culpes als altres; receptius, acceptant la voluntat de Déu i dient com Maria: "que es compleixin en mi les teves paraules".

dimecres, 7 de desembre de 2016

QUÈ EM PREOCUPA?

Dilluns II d’Advent, 5 de desembre de 2016
Is 35, 1-10/Sl 84/Lc 5, 17-26


A la societat no li preocupa que els joves s’emborratxin afirma en una entrevista al diari El Periódico el Dr. Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital Clínic de Barcelona.

M’ha sorprès de ple aquesta afirmació, posada com a titular, quan acabava de llegir les lectures de la missa d’avui al recordar el contrast entre aquesta afirmació que el doctor fa sobre el desinterès de la societat vers la joventut i aquests amics del paralític de l’Evangeli d’avui que fan tots els possibles per colar-lo davant de Jesús perquè aquest el guareixi.

I m’hi ha fet pensar perquè si, com ens suggeria l’Evangeli d’ahir diumenge, Advent és un temps de gràcia per preparar la nostra trobada amb el Messies que ve, l’Evangeli d’avui potser ens hauria de recordar que el temps d’Advent ha de ser també un temps en què la conversió cristal·litzi en gestos de solidaritat com el dels amics del paralític. La salvació, la benaurança, la salut, la concòrdia, la pau, el diàleg, la bona convivència dels diferents o la festa i l’alegria suggerides pel profeta Isaïes, com hem escoltat avui, no són només per a mi (per al meu grup, per a la meva capelleta, per al meu poble o nació) són per a tothom (per al món mundial, com diem a voltes). És per això, imagino, que des dels inicis la vocació de l’Església ha estat la d’ajudar els febles, els orfes i les vídues, els desemparats i els sense sostre ni al·licient amb un intent a voltes desesperat per comunicar a tothom els béns que són de tots; i quan no ho fa perd d’arrel la vocació rebuda.


Ara bé, igual, però, que l’afirmació del Dr. Gual, tal i com apareix al diari, precisa d’una matisació, doncs jo sé que a molts (que som part d’aquesta societat de què parla el doctor) ens preocupa i molt que els nostres joves s’emborratxin o fumin substàncies que els alienen socialment i neuronalment a més els incapaciten; també nosaltres cometríem un error en pensar que l’Església en el seu ajut als altres pot fer-ho o ha de fer-ho com un mer funcionariat. Els amics del paralític porten el seu amic a Jesús (i jo afegiria que conscients que ells no poden ajudar-lo pas d’una altra manera) i nosaltres, penso, com Església, mai no podrem fer millor les coses que si portem la gent a Jesús. L’Evangeli ens revela que és Ell qui pot guarir TOTA LA PERSONA (salut del cos i de l’esperit, simbolitzada en aquesta doble guarició: la paràlisi i el perdó dels pecats). L’Advent és el nostre camí vers Aquell que vol guarir TOT EL NOSTRE ÉSSER punt clau perquè comenci també a canviar el nostre voltant. Si més no, en aquest Advent...  pensem-hi! 

diumenge, 4 de desembre de 2016

Mantenir l'esperança (Advent 2)

"Tot el que diuen les Escriptures és per mantenir la nostra esperança". Aquesta frase de sant Pau a l'inici de la segona lectura és tan òbvia que la podem passar per alt; no obstant, ens resumeix de manera esplèndida la intenció de les lectures d'avui, segon diumenge d'Advent.

L'esperança és una virtut interior que acompanya tots els éssers humans. El diccionari la defineix com aquella "confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se". També la podem definir com un impuls vital i positiu a tirar endavant malgrat les dificultats. La gent amb més problemes i amb més precarietats són l'exemple més genuí d'aquesta esperança vital i lluitadora. En canvi, l'esperança dels benestants és més aviat un certificat de garantia, quasi una assegurança de vida. Però l'esperança que menciona sant Pau i que contenen les Escriptures té un plus, un valor afegit: és tracta d'una esperança amarada de fe creient. El diccionari ens la defineix així: "Virtut teologal per la qual el creient cristià confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi". Així de clar! 

El profeta Isaïes, en la primera lectura, ens eixampla el cor, la imaginació i l'esperit, dibuixant-nos amb precisió un futur de plenitud al costat de Déu on sobresortirà la justícia i l'harmonia: Déu serà un jutge just i benèvol, i això tindrà repercussions universals: els llops conviuran amb els anyells, les panteres amb els cabrits, els óssos amb les vaques; en definitiva: "Ningú no serà dolent i farà mal" deia Isaïes. Una utopia? Una imaginació desbordant del profeta que no toca de peus a terra? Ni una cosa li l'altra, es tracta d'imatges espectacularment suggerents que ens insinuen el nostre destí final, i que la trista i dura realitat sovint ens fa perdre la perspectiva; o pitjor: la nostra instal·lació en esperances temporals que tenen data de caducitat ens despista de les esperances divines que no caduquen. 

I en aquesta convivència d'esperances terrenals i celestials, humanes i divines, sant Joan Baptista ens exhorta a no despistar-nos: "Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop". Però a més, tira amb bala als creients pietosos i complidors: "Cria d'escurçons, ¿Qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu refiats". Si volem viure l'esperança activa de l'Advent, que no és catastrofista sinó provocadora per estimular-nos a la conversió, hem de fer-nos nostres les crítiques de Joan Baptista, acceptant que també ens esmunyim com fan els escurçons, que parlem més que no pas actuem ―sobretot els predicadors―, i que vivim massa complaguts.

dimecres, 30 de novembre de 2016

CELEBRAR

Dimarts I d’Advent, 29 de novembre de 2016
Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana
Is 11, 1-10/Sl 72/Lc 10, 21-24


Ahir em van passar un vídeo on es veia un nen que mirava una cabra. Aquesta, en captivitat, en veure el nen, el primer que fa és envestir-lo tot donant un cop a la gàbia amb la seva cornamenta. El pare, que enregistrava tot l’episodi, va i li diu al nen: Oriol, què fa la cabra, Oriol? I el nen... què fa? Doncs imitar-la: dóna un cop a la gàbia amb el seu caparró! El pare esclata a crits: No subnormal, això no!!! Tinc els meus dubtes, si em permeteu, de qui és el “subnormal”. El nen, òbviament, no ho era. Havia entès perfectament el que el pare li havia demanat, és el pare qui havia fet malament la pregunta. El nen havia respost fermament i senzillament a la demanda del pare.

Jesús havia enviat a setanta-dos deixebles de dos en dos per les viles properes por on Jesús havia de passar més tard. Anaren i tornaren tot contents per la resposta de la gent a la Bona Nova de Jesús que ells portaven. En aquest context trobem l’esclat de joia del Mestre que avui hem sentit: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. I des d’aleshores SEMPRE HA ESTAT AIXÍ, hi ha hagut persones senzilles, la majoria sense estudis, fins i tot dels que en diuen de baix estrat social que com el nen del vídeo tenien una simplicitat que els feia aptes per entendre les coses del cel i respondre en conseqüència. Persones que entenien perfectament les preguntes més profundes: Qui sóc, d’on vinc, on vaig? I en cercaven respostes. A aquests Jesús, el Jesús humil, pobre, senzill i proper de l’Evangeli se’ls revelava (i ho segueix fent) com qui de veritat és: el Messies, el Sant de Déu. Els altres, els “súper-normals”, els qui malauradament massa sovint tracten els altres de subnormals, de boixos o de supersticiosos, es complicaven i es compliquen l’existència amb sistemes i teories... A aquests Déu, el Déu senzill i proper que Jesús ha vingut a mostrar-nos, restarà llunyà SEMPRE: en la utopia, inabastable, incomprensible. O com deia sant Pau: serà escàndol per als jueus i, per als pagans, insensatesa. (1 Co 1, 23).


Celebrar la Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana és celebrar, d’alguna manera, homes i dones dels tres ordes que han estat, certament, d’aquests senzills, començant per sant Francesc, santa Clara i santa Isabel d’Hongria, que han seguit l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist sine glossa. Que han volgut seguir aquest Jesús vivint en obediència, sense res de propi i en castedat... és a dir, sense voler posseir res ni ningú, volent viure lliures i alliberant els altres d’un sistema que aliena i deshumanitza. Celebrar-la és també celebrar i demanar el retorn a la senzillesa, primer de tot, dels seus hereus, de tots els franciscans arreu del món, i de l’Església sencera. És demanar, com fem en aquest temps d’Advent, que vingui el seu Regne, primer de tot, en el fons del nostre cor, que Ell ens transformi i ens canviï. Que així sigui. 

dimecres, 23 de novembre de 2016

TEMPLES VIUS DE DÉU

Dimarts, 22 de novembre de 2016
Sant Cecília, verge i màrtir
Ap 14, 14-19/Sl 95/Lc 21, 5-11



Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra... així de radical es mostra Jesús davant els elogis que els qui l’acompanyen fan del Temple de Jerusalem, acabat d’embellir per Herodes en un darrer acte per fer-se estimar del poble almenys en alguna cosa. I ja sabem com va acabar aquell temple, pocs anys després, el 70 d.C. per Titus.

M’he aturat a pensar de quina manera aquestes paraules podien estar-me dirigides avui. A mi, que també cerco aixopluc conscientment o inconscient en mil i una seguretats; a mi, que potser sense adonar-me també basteixo tot un edifici, una façana que aparenti bellesa i harmonia, com que tot va bé... Vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra... sentir-me dir això em fa por, però ha de ser així si crec de veritat que aquell que creu en Crist és fet una nova criatura, que tot allò que era vell ha passat i tot ha estat creat de nou. Seguir Jesús suposa tard o d’hora començar unes reformes a fons, acceptar que hi ha coses que han de morir perquè d’altres neixin, creixin i donin fruit per al Regne.

Estigueu alerta, no us deixeu enganyar... esdevenen així no sols unes paraules per saber llegir els signes dels temps i esperar no la fi del món, sinó el Rei del món, que canviarà la perspectiva de les coses... és també un avís per a mi avui perquè no em deixi entabanar per coses que tenen data de caducitat i cerqui viure ja i aquí les coses que han de durar per sempre.

Tot plegat, pot significar que no quedi pedra sobre pedra del temple que he fonamentat en els meus egoismes i mesquineses i així pugui néixer una cosa nova, una església, com deia Sant Silvà del Mont Athos: En les esglésies se celebra el culte i hi habita l’Esperit Sant. Però també la teva ànima ha de ser l’església de Déu.


Això no serà possible, crec, si no fem realitat per a nosaltres allò que, segons diu l’antífona de Vespres, fou la vida de Santa Cecília: La verge Santa Cecília duia sempre en el seu pit l’Evangeli del Senyor: nit i dia pregava i conversava amb el Senyor. Que no ens manqui la seva intercessió avui perquè puguem esdevenir temples vius de Déu.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Un rei atípic (Crist Rei 2016)

"Les autoritats es reien de Jesús"; "Els soldats també se'n burlaven"; "Un dels criminals penjats a la creu l'insultava". Aquest és l'entorn ambiental que rodejava Jesús a la creu segons ens indica l'evangelista Lluc. Pensem per un moment, com reaccionaríem un d'aquests dies que ens aixequem amb el peu esquerra si el nostre cap se'n rigués de nosaltres, seguidament algú amb galons ens fes burla, i per rematar-ho un qualsevol ens insultés i ens vingués amb exigències. 

Tornant a Jesús, la seva resposta a aquests menyspreus és increïble: Jesús calla, no respon, no diu res! Qui de nosaltres és capaç de callar quan en un mal moment se sent repetidament ultratjat? Potser podríem aguantar un embat mossegant-nos ben fort la llengua, però tres? 

Jesús no només aguanta l'embat en un moment crític sinó que és capaç de mostrar-se receptiu amb el company que està morint-se al seu costat quan li diu: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". Ara sí que respon, ara sí que parla perquè l'interlocutor se li adreça de tu a tu, no de dalt a baix com li feien els altres. La seva resposta és definitiva: "T'ho dic amb tota veritat, avui seràs amb mi al paradís". 

"Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne" és la manera de parlar-li a Jesús, des de la sintonia, des de l'empatia, des de la reconeixença de qui és. Les rialles, burles, insults i àdhuc exigències no només no arriben enlloc, sinó que no mereixen resposta.
En la primera lectura hem escoltat com les tribus d'Israel i els ancians del poble s'acosten a David reconeixent els seus mèrits i demanant-li un pacte que els asseguri la seva protecció i ajut. En l'evangeli passa el mateix amb el bon lladre que reconeix la reialesa de Jesús precisament clavat a la creu, i li demana protecció i ajut. 

Jesucrist és un rei atípic, que actualment segueix present enmig dels crucificats, és a dir, dels bandejats, dels exclosos, dels qui tothom s'atreveix amb ells, vivint en la pròpia pell els mateixos ultratges. Però aquesta discreció no manlleva la seva grandesa, la seva reialesa, primer sabent callar, i segon portant al paradís aquell qui li ho demana amb honestedat. La petició del bon lladre, que la tradició cristiana apòcrifa l'anomena Dimas, també pot ser la nostra petició: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne", que ja hi heu arribat!

EL REI DELS JUEUS... I MEU!

Diumenge XXXIV, 20 de novembre de 2016
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, 
Rei de tot el món
2 Sa 5, 1-3/Sl 121/Col 1, 12-20/Lc 23, 35-43

El Rei dels jueus, un títol curt posat en el lloc més visible d’una creu, instrument de tortura, és el títol aplicat a Jesús. Qui ho havia de dir que aquell jove rabí vingut de la Galilea, havia d’acabar mort en una creu com un sediciós més? Podem entendre aleshores les burles fetes als primers cristians quan aquests predicaven o morien donant la vida per un Jesús mort en creu vingudes de gent que tenien per déus divinitats que ho podien fer tot, que podien destruir-ho tot, que ho podien sotmetre tot... déus capriciosos i violents que eren temuts, més que no pas estimats.

Encara avui, però, ens escandalitza un Rei com Jesús, o no? Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn... allò que deien els israelites a David abans de fer-lo Rei és fa realitat profunda quan parlem d’aquest Jesús Rei. Perquè s’ha fet familiar nostre, carn de la nostra carn i os del nostre os en fer-se un de nosaltres, en no ser-li estalviats ni la fam, ni la pena, ni el dolor. Sí, en la vida i en la mort un en tot com nosaltres. A aquest Rei que és Jesús i que avui celebrem com la darrera festa de l’any litúrgic se’l comprèn només si ens posem com Maria i Joan al peu de la creu, el seu veritable tron. Fins i tot en la glòria quan seu al seu tron de Rei no deixa de ser l’Anyell que ha estat immolat.

Però podríem pensar, com a vegades ho fem per excusar-nos, que Jesús podia abaixar-se, suportar-ho tot, perquè era Déu, com si pogués aguantar el dolor, la traïció, la burla, l’escarni, els cops perquè tenia súper-poders. Pensar això es no entendre, no creure en la veritable humanitat de Jesús. Potser ho fem perquè albirem que la seva manera de ser Rei ens crida a imitar-lo, a fer com Ell, a viure com Ell, a estimar com Ell... a no fer ús de la força o el poder, com no va fer-ho davant les burles dels qui l’escarnien al peu de la creu... i això ens fa por. Celebrar avui que Jesús és Rei és desitjar que vingui el Regne i construir-lo a la manera de Jesús.

Dins la nostra celebració s’escau també de celebrar la festa de la nostra parròquia, celebrar Sant Martí de Tours. Celebrar sant Martí és celebrar que construir el Regne és possible, com ho han estat fent al llarg dels segles homes i dones normals i corrents, com nosaltres. La imatge més coneguda de sant Martí, la més representada, és la de partir la seva capa amb un pobre nu que demanava a les portes de la ciutat. No és tan coneguda però la seva faceta de bisbe, del germà preocupat per la seva gent i, en canvi, Sulpici Sever ens dóna un retrat de Sant Martí que també és bonic de recordar: l’home malalt, tocat de mort, però que es capaç de fer kilòmetres per posar pau en una comunitat de clergues de la seva diòcesi. A la fi dels seus dies es diu que va pregar així: Senyor, si encara sóc necessari al vostre poble, no defujo el treball; que es faci la vostra voluntat. Sant Martí va entendre què era ser imitador del seu Rei. Aquell que no defugí el camí de la creu, que donà la seva vida per nosaltres, que acollia tothom que feia el bé a tothom... en sant Martí va tenir un bon imitador. Avui ell ens esperona a demanar-nos: A què em crida Jesús? Què puc fer jo per fer evident que el Regne és ja aquí? Celebrar és a la vegada pregar, confessar i viure allò que celebrem. Que el Senyor ens mostri i ens ajudi a fer bé la nostra part! Bona Festa Major!

dimecres, 16 de novembre de 2016

EL FORASTER

Dimarts, 15 de novembre de 2016
Ap 3, 1-6.14-22/Sl 14/Lc 19, 1-10


Fa poc van atorgar el darrer Premi Ondas Nacional de Televisió al Millor Programa Emès per Cadenes No Nacionals a un programa de TV3 que potser us sona. És un programa presentat per en Quim Masferrer, i que es dedica a donar a conèixer la gent de pobles petits de Catalunya, d’aquells poblets que a un li costa sovint de situar en el mapa. El programa es diu EL FORASTER.

M’hi ha fet pensar en aquest programa una frase de l’Evangeli d’avui, la de Jesús, alçant els ulls a l’arbre on hi estava enfilat el petit publicà Zaqueu: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.

Jesús és una mena de Quim Masferrer, però clar, molt millor (amb perdó per en Quim Masferrer). Perquè en Quim va amb les càmeres per endavant, apareix en un poble petit, dels que no tothom coneix, d’aquells que no són massa turístics... i ens mostra la gent tal com raja. Però després marxa i va a l’encalç d’un altre poble. I així programa rere programa, que és ben d’agrair. Però Jesús és el foraster que arriba, en canvi, per quedar-s’hi. És el foraster perquè ens ve de fora. L’intuïm com un estrany perquè ens porta aires de lluny, d’una altra dimensió, perquè és realment el Fill de Déu. Dit poèticament, si voleu, ens porta sentors de cel. I això ens atrau. Alhora, però, Jesús és com de casa. Hi ha quelcom que el fa familiar, perquè no és un súper-heroi, no és un semi-déu, és veritablement un home com nosaltres. I com compartim la mateixa humanitat trobar-lo és com retrobar-se amb un amic amb qui feia temps que no t’hi veies. I això dóna pau, i alegria, i goig.

La Bona Notícia és aquesta voluntat indefallible de Jesús per voler-se quedar a casa meva. Malgrat que a vegades, per culpa meva, visqui aquesta presència com una intrusió. No debades ho diu Jesús mateix avui a la primera lectura: Jo renyo tots els meus amics i els dic la veritat. I clar, el problema és que no ens agrada massa que ens renyin... i menys els que diuen que són els nostres amics... i molt menys que ens diguin la veritat, perquè aquesta pot fer-nos mal i no esperem dels amics que ens facin mal. Però oblidem la paraula amic que és una paraula que té un especial relleu en llavis de Jesús, perquè no ens anomena “servents” (tot i que Ell és el Senyor), no ens anomena “germans” (tot i que Ell ho és i de forma eminent en la seva humanitat), ens vol “amics” expressant així una relació d’harmonia, d’estimació i de preferència  (ja diuen que els germans te’ls trobes, però els amics els esculls) vers cadascú de nosaltres.


Avui, doncs, obrim-li les portes del nostre cor de bat a bat, perquè Jesús és viu i segueix volent fer estada en nosaltres i ser el nostre amic per sempre més: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Preparem-nos per aquest convit amb Jesús.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Pregar amb esperança i sense (Dissabte 32)

"Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança" era el missatge introductori de la paràbola del jutge sense entranyes i la vídua insistent. Podríem afegir que "hem de pregar sempre, fins i tot havent perdut l'esperança", perquè així la recuperarem. 

No és fàcil el paper de la vídua insistint permanentment al jutge, però la necessitat l'empeny. Si nosaltres defallim en la pregària deu ser perquè no ens hi empeny la necessitat. Amb això els captaires del carrer ens donen una gran lliçó d'humilitat i de perseverança, fixes en el seu lloc esperant que caiguin les almoines. La seva fidelitat provocada per la necessitat ens convida a nosaltres a ser captaires necessitats de pregària.

divendres, 11 de novembre de 2016

Sexisme i escatologia (Divendres 23)

Si rellegim atentament l'evangeli d'avui apreciarem que les concrecions que Jesús explica de desídia espiritual i d'afany material estan protagonitzats només per dones: la dona de Lot i les dues dones molent juntes. Segons la sensibilitat actual es tractaria d'uns comentaris sexistes malgrat no sigui la intenció del text. 

Enllà de sensibilitats que no podem menystenir, la desídia espiritual i l'afany material són aplicables a tothom, homes i dones, i també a consagrats a la vida religiosa i al ministeri ordenat. Els nostres afanys per les responsabilitats pastorals i ministerials poden convertir-nos en uns estressats més, o el nostre estil de vida ens pot convertir ens uns panxacontents, descuidant l'horitzó escatològic que omple el nostre present de perspectives impensables.

dijous, 10 de novembre de 2016

Filèmon i Onèsim (Dijous 32)

Filèmon fou el destinatari personal d'una carta de sant Pau on se l'anomena col·laborador seu. Suposem que Filèmon tindria cura d'alguna comunitat i ho faria prou bé a jutjar pel li diu sant Pau: "He sabut que, per tu, els cors dels creients han trobat repòs". Però l'apòstol li demana un plus, acollir el seu antic esclau Onèsim ja no com un esclau sinó com un germà estimat. 

Quina renúncia li està demanant l'Apòstol! Aquesta petició tan genuïnament fraterna potser implicaria que Filèmon assumís les tasques que abans faria l'esclau: netejar, cuinar, rentar, comprar. Ara hauria de tenir cura de la comunitat i també de la casa, fent alhora de Filèmon i d'Onèsim, un equilibri no gens fàcil, però que mostra un estil cristià de viure i de relacionar-se que no sempre sabem portar a la pràctica ni en la vida social ni en la vida eclesial.

dimecres, 9 de novembre de 2016

La deu d'aigua que surt del temple (Dedicació de la basílica del Laterà 2016)

El profeta Ezequiel irradia una imaginació desbordant amb la imatge inspiradíssima de la deu d’aigua que surt del llindar del santuari i que, lliscant pel torrent de Cedró, davalla per les valls desèrtiques omplint d’ufana tots els racons, i arribant finalment al Mar Mort sanejant les seves aigües saladíssimes.


Ezequiel fa una lectura al·legòrica del jardí de l'Edèn i l’adapta al temple de Jerusalem destruït. Des d'allí sortirà la deu de vida que renovarà i transformarà tot l’entorn per dur, hostil, i difícil que pugui ser. Son unes imatges entusiasmades i entusiasmadores dirigides a un poble derrotat, ocupat pel babilonis, i exiliat.


Aquesta imatge de la deu d'aigua vivificadora i refrescant és més agradable d'escoltar durant les calors de l’estiu que amb els primers freds i ventades de tardor, però tanmateix és una imatge que la litúrgia de la dedicació de la basílica del Laterà es fa seva: ajuda a expressar el desig de comunió que brolla de la primera catedral de la diòcesi de Roma amb tots els cristians de ritus llatí, i també, amb tots els cristians dels altres ritus.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Titus (Dimarts 32)

Ahir i avui ens acompanya de primera lectura la Carta a Titus. Les altres cartes el presenten com un company incondicional de Pau, com un col·laborador molt pròxim. També expliquen que no era d'origen jueu sinó d'origen grec, i Pau defensà que no es circumcidés com li exigien els cristians de matriu jueva de Galàcia. La Segona carta als tessalonicencs indica que anà a Dalmàcia a anunciar l'evangeli, la Segona Carta als Corintis menciona que estigué organitzant la comunitat de Corint, i la carta a Titus el senyala com a organitzador de la comunitat de Creta. 

Titus, malgrat se'l citi 12 vegades en les cartes paulines i sigui el destinatari d'una d'elles, és un dels "servents sense cap mèrit" que proclamava l'evangeli. Tot i ser un dels primers evangelitzadors i organitzadors de comunitats sabem ben poca cosa d'ell, però l'important no són els mèrits que obtingué sinó el fruit del seu treball que encara perdura als nostres dies.

GERMANS MÀRTIRS CAPUTXINS

Dilluns, 7 de novembre de 2016
Beats Frederic de Berga, Carmel de Colomers i companys màrtirs caputxins
Tt 1, 1-9/Sl 23/Lc 17, 1-6


Hi ha hagut tota una evolució en això de cercar feina. Antigament calia portar cartes de recomanació, en alguns casos presentar el que en deien credencials, més modernament el currículum i fins i tot ara ja més aviat el que volen saber és si dónes el perfil. Ha estat com el pas de presentar allò que els altres opinaven i avaluaven d’un al més comú fer-se valdre per donar el perfil que toca. Com sigui se’ns demana qui som i com ho demostrem.

També l’Apòstol Pau encapçala la seva carta a Titus presentant, primer de tot, les seves credencials: Pau, servent de Déu, apòstol de Jesucrist, enviat per conduir els elegits a la fe i al coneixement de la religió veritable, en l’esperança de la vida eterna. No és poca cosa! Només algú amb aquesta autoritat és capaç de fer un llistat com el que fa per a Titus, encarregat de fer la selecció de candidats a administradors de la casa de Déu, els preveres: algú de qui ningú no tingui res a dir, que no sigui presumptuós, ni bevedor, ni violent, ni amic dels diners, que sigui acollidor, sempre a punt per fer el bé, assenyat, just, piadós, sobri, fidel a la doctrina... Si parem esment a l’Evangeli, Jesús és més lacònic... però també més concís: alerta en desencaminar (“escandalitzar” és el verb que fa servir l’original) un d’aquests petits; el deixeble cal que també estigui disposat a perdonar sempre (“set vegades que pequi, set vegades cal perdonar”).

Un rellegeix una i una altra vegada aquesta llista... un s’examina una mica... i de seguida adverteix que li manquen detalls al currículum personal. No és d’estranyar que el deixebles demanin: Doneu-nos més fe i es trobin amb la resposta que no és una gran quantitat de fe el que necessitem... sinó simplement tenir-ne, ni que sigui en una mesura tan petita com un gra de mostassa, perquè el nostre camí de fe es concreti i doni, al seu temps, els fruits saborosos que el Senyor ha promès i espera dels qui creuen i confien en Ell.


Avui, fou ahir però era diumenge, celebrem els màrtirs de la nostra província que foren occits en la persecució religiosa que es donà abans i durant la Guerra Civil. El dia 13 farà un any de la beatificació dels germans Frederic de Berga i companys i aquell dia, abans de la seva proclamació oficial com a màrtirs i beats, es llegia una breu ressenya de llurs vides. Eren vides senzilles, comunes a les de tanta gent del seu temps, sense grans pretensions: pagesos, porters, mestres... Probablement avui no donarien el perfil en cap empresa mitjana. Com sigui sabem que, davant Déu qui és la millor carta de recomanació, van estar-hi a l’alçada, perquè van saber donar el fruit més bonic que és el de la confessió de la seva fe en moments de crua persecució i la de saber perdonar aquells que per odi o ignorància els torturaven i mataven. Celebrar-los avui entre els benaurats és celebrar també l’honradesa, la senzillesa, el perdó i la reconciliació i saber que també nosaltres estem cridats a revisar el nostre currículum de tant en tant per saber si estem a l’alçada de ser deixebles de Crist.

Perdonar sense que et demanin perdó (Dilluns 32)



"Si el teu germà peca contra tu set vegades al dia i set vegades et demana perdó, perdona'l sempre". Així d'exigents són les instruccions de Jesús als seus deixebles respecte al comportament que han de tenir entre ells. 

Seguint aquesta línia de màxims i no de mínims el detallista de sant Francesc hi afegiria: "I si el teu germà peca contra tu i no et demana perdó, considera-ho una humiliació en bé de la teva ànima. I tant com puguis perdona'l en el fons del teu cor, perquè així trobaràs la pau".