dimecres, 18 de gener de 2017

SANTIFICAR LES FESTES

Dimarts II, 17 de gener de 2017
Sant Antoni, abat
He 6, 10-20/Sl 110/Mc 2, 23-28


El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte... sembla una resposta òbvia. Fins i tot sembla una resposta esperada per nosaltres, lectors o oïdors de l’Evangeli d’avui que ja estem avesats a veure els fariseus una mica com els dolents de la pel·lícula i els deixebles de Jesús com els pobrets que acaben salvats, com sempre, mercès a una original intervenció de Jesús.

Imaginem per un moment l’escena. Un dia de repòs, el dissabte, i un grup de amics (Jesús i els deixebles) que potser tranquil·lament estan de passeig donat que tots saben que és dia de repòs, que no es pot fer cap feina i, per tant, el moment convida a la trobada i a l’esbarjo. Entre mig apareixen la gana i l’ocasió de poder-la saciar. I el senzill gest de collir espigues... i els fariseus que passen i se senten amb l’obligació de corregir el grup (¿no és també una de les nostres obres de misericòrdia espirituals la d’ensenyar l’ignorant o corregir el qui s’equivoca?) dient-los: Mira, ¿com és que fan una feina que no és permesa en dissabte?

Jesús necessitarà il·lustrar els mestres de la Torah amb una pàgina de les Escriptures per recordar-los com és de fàcil fer de la llei un codi penal, fer del manament un absolut, fer d’allò diví una càrrega pesada per a l’home. Els fariseus protagonistes d’avui, ens ho fa palès la resposta del Mestre, no entenen d’aquestes subtileses. Per a ells passar per un camp i collir les espigues és fer una feina i la feina en dissabte no es pot fer i qui ho fa ha de ser corregit i reprès. Jesús, a ells i a nosaltres, ens posa avui també sobre avís, perquè sóc jo també qui, sovint, faig del manament de Déu, sant i bo, la divina justificació per la meva indiferència, el meu egoisme, el meu cor tancat vers la dignitat de l’altre; sóc jo també qui, sovint, faig de les meves devocions o deures religiosos l’absolut que em permet la crítica agressiva o la condemna gratuïta de tots aquells que no fan com jo, quan la celebració i la festa m’haurien de portar a la invitació, al perdó, a l’acolliment, la visita, la companyia del qui més ho necessiti.


El Mestre ens ensenya que el manament de santificar les festes arriba a la seva plenitud quan en la festa incloc l’altre. I també, prenent com a model avui la vida de Sant Antoni abat de qui celebrem la memòria, els manaments no són per assenyalar l’altre... sinó perquè canviï jo. Com Sant Antoni, en escoltar a l’església la lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu que deia: Si realment vols se perfecte, vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres i tindràs un tresor al cel (Mt 19, 21). No mirà els rics del seu voltant dient-los: Vinga, convertiu-vos i canvieu que això va per vosaltres... sinó que ell ho féu i ell canvià. Que el Senyor ens trobi amb aquesta mateixa actitud per obeir amb promptitud sigui quina sigui la seva crida.

diumenge, 15 de gener de 2017

"Jo no sabia qui era" (Diumenge 2)


"Jo no sabia qui era", és una frase que Joan Baptista repeteix dues vegades en l'evangeli que hem proclamat. No deixa de ser sorprenent aquesta declaració, que ens suscita aquesta pregunta: Si Joan Baptista no sabia qui era Jesús, com és que parlava d'ell? 

La resposta la podem deduir del principi i del final del relat quan Joan explica que al veure personalment i físicament Jesús se li encengueren tots els llums. És a dir, tot el que ell creia, sabia i intuïa, se li corroborà en un instant i exclamà amb vehemència i convicció: "Mireu l'Anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món", i també: "Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu". Per això podem arrodonir la frase del Baptista dient que ell no sabia qui era Jesús de forma personal i directa, però sí que ho creia i ho intuïa per la fe. 

El que li succeeix a Joan Baptista és molt semblant a la nostra experiència de fe: nosaltres som creients, hem estat batejats, hem fet la primera comunió o la confirmació, hem estat catequitzats, coneixem la Bíblia, tenim cultura religiosa, anem a missa els diumenges, etc; és a dir, tenim tots els elements per parlar de Jesucrist però ens pot mancar quelcom determinant: l'encontre personal i directe amb ell, tenir una experiència clara de Jesús. 

És cert que la nostra vida sacramental ens ha propiciat i ens propicia petits encontres amb ell; o la nostra religiositat ens haurà obsequiat amb moments d'una vivència intensa de fe, però ens pot passar com al Baptista que parla d'ell amb convicció i devoció, però sense haver-lo experimentat cara a cara. Aleshores ens podem preguntar: com puc saber que he tingut un encontre real amb Jesucrist? La resposta és senzilla: perquè aquesta trobada m'ha condicionat la manera de pensar, la manera de veure la realitat, i també la manera d'actuar. Seguirem sent els mateixos per fora, però per dins hi ha un certesa interior que ens fa diferents, i les coses no seran com abans. 

Però si les circumstàncies de la vida ens allunyen progressivament de Jesucrist, i aquell encontre determinant es va difuminant perquè altres realitats ens han robat el cor; fins i tot en aquests moments d'allunyament podem saber si la trobada amb Jesucrist va ser veritable: si va ser veritable, tard o d'hora tornarem a ell, perquè ens adonarem finalment que l'únic que dóna pau als nostres cors i que dóna sentit a la nostra existència és Jesucrist.

dimecres, 11 de gener de 2017

QUÈ VOLS DE MI, JESÚS DE NATZARET?

Dimarts, 10 de gener de 2017
He 2, 5-12/Sl 8/Mc 1, 21-28


Llegeixo l’Evangeli d’avui i descobreixo, molt a contra cor meu, que jo també sóc com l’home protagonista del relat. També jo tinc un esperit impur... i, si m’hi paro a pensar, potser més d’un i tot!

M’he descobert a mi mateix no poques vegades amb una reacció visceral, quasi salvatge, ratllant a violenta, sortida no sé ben bé d’on però que amb paraules quasi calcades crida: Per què et fiques amb mi, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-me? I després el silenci. Aquest silenci m’ha omplert de dubte, o de por, o de tristor, o de mil sensacions que s’han traduït en paràlisi, en solitud, en descoratjament... en manca de llibertat i d’alegria, de fet. M’ha faltat tantes vegades que aquest esperit impur cridés TOTA LA VERITAT com ho fa en l’Evangeli d’avui: Ja sé prou qui ets: ETS EL SANT DE DÉU! Perquè AQUEST reconeixement és la BONA NOVA de veritat: que hi ha Algú que fins i tot és conegut pels més obscurs dimonis i esperits impurs com EL SANT DE DÉU, com el qui els pot vèncer tots amb sols una paraula, el Crist i Senyor que aquests dies la lectura contínua de la carta als Hebreus ens va descrivint com per exemple avui: Hem vist que Jesús, abaixat (el gran Misteri de la seva Encarnació que acabem de contemplar i celebrar aquests dies passats), va ser posat un moment per sota dels àngels, però, ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi; perquè Déu que ens estima, va voler que morís per tots.

Hi ha una part en mi que ha de morir. I aquesta part es rebel·la una i una altra vegada com pot i sap perquè no vol morir. I és un esperit impur perquè “no (em) diu” mai tota la veritat. No és Déu qui em vol esclau, no és Déu qui em vol malament, no és Déu qui em vol destruir, qui vol enredar-me, qui vol enganyar-me... No. Al contrari: Déu m’estima, Déu em vol lliure, adult i responsable. Però estranyament hi ha una part en mi, que sóc jo mateix, que em segueixo rebel·lant, malfiant-me d’aquest amor desinteressat, cortès i noble que és l’amor de Déu.

Calla, i surt d’aquest home! Només Ell, Jesús, té l’autoritat i el poder per encarar-se amb aquesta part de mi que vacil·la, que equivocadament dubta i tem Déu com si fos un enemic, quan és l’amic de les nostres ànimes. Penso que més que mai ens cal fer nostra la pregària que hem resat al començar la nostra Eucaristia avui: concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per a portar-ho a terme. Sí, Senyor, pronuncieu aquest calla amb autoritat perquè sigui més forta dins meu la veu del vostre Esperit Sant que crida: Abba, Pare!



diumenge, 8 de gener de 2017

De l'Epifania al Baptisme (Baptisme del Senyor 2017)

"El temps vola" diu la frase feta; i en la litúrgia també: divendres, celebrant l'Epifania, escoltàvem l'evangeli de l'adoració dels tres mags al nen Jesús; avui l'infant s'ha convertit en adult i l'evangeli el situa batejant-se en el riu Jordà.

No obstant el salt cronològic, hem d'unir amb fil i agulla teològica els dos esdeveniments, marcats ambdós pel segell de la manifestació divina: l'Epifania, com resa el mateix nom, és la manifestació de Jesús no només com a rei d'Israel sinó com a rei de tots els pobles; el baptisme és la manifestació de Jesús com a veritable fill de Déu, l'estimat del Pare.

Per això Joan Baptista, intuint de qui es tracta, es nega a batejar-lo i demana canvi de papers; és com si Jesús estigués assegut en un banc de l'església i un servidor seguís celebrant l'eucaristia en nom seu. "¿Com és que tu vens a mi?", li pregunta el Baptista desconcertat, quan de fet es compleix l'anunci de la seva prèdica: "Convertiu-vos que el regne de Déu és a prop".

Jesús trenca els esquemes del mateix Joan Baptista, que potser s'esperaria un altre tipus de manifestació, potser més espectacular, més vistosa; o que aquest "regne de Déu que és a prop" que predicava no s'esperava que ho fos tant. Però Jesús és taxatiu amb el Baptista: "Convé que complim tot el que és bo de fer". I què és el bo de fer? ―ens preguntem també desconcertats, acostumats com el Baptista a que les coses importants es facin amb parafernàlia i les vegem des de lluny. "El que és bo de fer" és posar-se a la cua i participar amb els altres dels esdeveniments.

Aquesta és la sorprenent i extraordinària manera de Jesús de revelar-nos qui és el Pare. Aquesta és la sorprenent i extraordinària manera del Pare de revelar-nos que Jesús és el seu fill estimat: enmig de la gent, com un de més, accessible a tothom, sense guardaespatlles, sense escorcoll previ.

Aquesta és la gran lliçó que ens dóna Déu amb Jesús, una manera diferent d'apropar-se als humans. Aquest és el missatge que ens deixa el bisbe emèrit de Girona, Jaume Camprodon, recentment traspassat, en el seu testament espiritual publicat avui al full diocesà de Girona. Entre altres coses, diu: "Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades".

divendres, 6 de gener de 2017

El veritable protagonista (Epifania 2017)

"Quan va néixer Jesús, a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags". Així començava l'evangeli, dibuixant l'escenari de l'esdeveniment ―Betlem― i presentant els protagonistes ―Jesús, Herodes i els mags d'Orient―.

Però fixem-nos en el detall que el nom de Jesús únicament apareix en aquesta frase inicial; a la resta de l'episodi se l'anomena indirectament com "el rei dels jueus" o com "el nen", Jesús infant, acompanyat de Maria, no fa res ni diu res, només hi és, cedint el protagonisme escènic als altres personatges que són els dinamitzadors dels esdeveniments. Però malgrat ells siguin els qui parlen i es mouen, tots giren al voltant del nen, cadascú pels seus motius: Herodes per recel, els mags d'Orient per reverència, els grans sacerdots i els lletrats per coneixement, l'estrella com a designi diví. Podríem concloure que l'episodi ens presenta dos protagonismes: l'escènic, en primer terme, representat sobretot per Herodes i els mags; i el veritable, en segon terme, representat per Jesús acompanyat de Maria.

Això que veiem tan clar en l'episodi de l'evangeli, succeeix de manera semblant en la nostra societat, però els afanys de protagonisme escènic afecten també a la gent d'Església i no ens deixen apreciar el valor del protagonisme veritable. Ens lamentem de viure en una societat laica que ens domina, que té el protagonisme escènic de tot, però fixem-nos què passa per Nadal: Per què hem de fer un gran sorteig de loteria la vigília de Nadal, per Cap d'any o el dia de Reis? Per què el rei i el president fan un discurs institucional en aquestes festes? Per què avui se celebra la Pasqua militar? Per què es fan tantes campanyes solidàries? Per què les empreses, les associacions, els clubs, fan sopars o dinars nadalencs? Perquè les escoles i les universitats fan vacances de Nadal? Per què s'il·luminen els carrers? ¿No es podrien buscar altres dates aprofitant escaiences polítiques, socials o del calendari astrològic? Una resposta genèrica seria "Ho fem per tradició", però des de l'evangeli de l'Epifania hem de respondre: "Perquè tot gira conscient o inconscientment al voltant del nen".

La segona lectura ens ho explica també abaixant el to de veu: "El secret és aquest: que tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència". Qui hauria de dir a aquells primers cristians, dominats per una societat hostil, minoritaris, perseguits, martiritzats per seguir Jesucrist, que segles després tantes societats d'arreu del món serien directament o indirectament cristianes? Els cristians no tenim dret a la lamentació perquè hem perdut el protagonisme mediàtic, perquè el protagonisme veritable segueix essent de Jesús; malgrat tanta gent en receli com Herodes, però tanta gent el venera com els mags d'Orient, i tanta gent sap que neix a Betlem com els grans sacerdots i els lletrats. I l'estel segueix indicant-nos el camí a tots plegats.

dimecres, 4 de gener de 2017

JO NO SABIA QUI ERA

Dimarts, 3 de gener de 2017
Santíssim Nom de Jesús
1 Jn 2, 29-3, 6/Sl 97/Jn 1, 29-34


Jo no sabia qui era... diu el Baptista per dos cops als qui reben el seu testimoniatge, però... segueix dient, com per dir-nos que no va restar ensopit, tancat en si mateix davant del que podria semblar un problema irresoluble...  però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel... però qui m’envià a batejar amb aigua em digué “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant.

Jo no sabia qui era... és l’experiència de tothom quan només hem sentit parlar de Jesús; quan només en tenim un coneixement que no va més enllà de la raó (per cultura, per costum, per tradició, pel que hem sentit a dir...); molt diferent és quan Jesús irromp en la nostra vida, no com un personatge interessant o suggerent de la història, sinó com el Vivent, com el qui bateja amb l’Esperit Sant que vol entrar en comunió amb mi, ara i aquí. Això és: quan passem no sols a conèixer amb la raó, sinó també a conèixer per experiència, amb el cor; quan s’ha establert una RELACIÓ amb aquest Jesús; quan, segons el model bíblic, coneixem el Seu Nom, és a dir, coneixem i aprofundim cada cop més la seva Persona (per la pregària, per la caritat, per la meditació de la seva Paraula), coneixem i aprofundim el que Ell és veritablement i el que Ell ha vingut a fer, tot allò que Ell és i significa. En paraules de l’àngel a Josep: Maria tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. JESÚS ÉS EL SALVADOR...  ningú altre pot vantar-se d’aquesta missió, d’aquesta prerrogativa. No hi ha, ni mai no hi haurà, NINGÚ COM ELL.

Jo no sabia qui era... però quan el Baptista el reconeix entre la multitud no pot estar-se de dir: Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. No pot deixar de fer referència a allò més propi de Jesús, que és salvador, que ve a donar-nos vida, que ve a perdonar-nos. Contemplant aquest Jesús podem entendre aquestes paraules de Sant Bernardí de Siena, franciscà impulsor de la devoció al Santíssim Nom de Jesús que avui celebrem: Amagueu, Senyor, us prego, el nom del poder, no se sentí el nom del càstig, s’aturi el nom de la justícia; però doneu-nos, Senyor, això sí, el nom de la misericòrdia, soni el Nom de Jesús a les meves orelles, perquè veritablement “la vostra veu és dolça i la vostra cara, bonica” (Ct 2, 14).

En aquesta Eucaristia tornem a contemplar-lo tot escoltant les mateixes paraules del Baptista abans de combregar. Nosaltres també, en el Pa i el Vi consagrats, reconeixem aquest Jesús, aquest Anyell de Déu que ve a trobar-nos per salvar-nos, per guarir-nos, per fer de cadascú de nosaltres fills i filles de Déu. Per això mateix, perquè el seu amor és tan gran envers nosaltres: a Ell tota lloança, tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

diumenge, 1 de gener de 2017

"Li posaren el nom de Jesús" (Solemnitat de la Mare de Déu 2017)

Quan es confirma l'embaràs a una parella, comença el procés entranyable i bell de cercar-li nom: "Si és nena es dirà així, si és nen es dirà aixà". De vegades la parella ja té decidit el nom fins i tot abans de l'embaràs; i al darrere sempre hi ha una raó: per tradició o homenatge familiar, que sigui bíblic o d'un sant o santa, que es pronunciï igual en català que en castellà, també per inspiració del moment, o que tingui una sonoritat agradable... 

Aquest procés de posar nom al nou nat i la raó d'anomenar-lo així també apareix a l'evangeli d'avui: "Li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare". Quan arribà el moment de circumcidar l'infant, en el vuitè dia com prescriu la Llei de Moisès, li posaren el nom que ja tenien decidit abans de l'embaràs. I la raó del nom és assumir la indicació de l'àngel Gabriel a Maria: "Tindràs un fill i l'anomenaràs Jesús". De fet, el nom de hebreu de Jesús: Iexua, significa Salvador. Per això la tria del nom no és aleatòria. Com acostuma a passar amb bona part dels personatges bíblics, el significat hebreu del seu nom expressa la seva missió, que en el cas de Jesús serà la de Salvador.  

Però el que passa desapercebut en l'evangeli és que Maria esdevé la portaveu del nom de Jesús: és ella qui rebé l'anunci de l'àngel i retingué el missatge; és ella qui convenç al seu espòs Josep de posar-li aquest nom. Potser avui dia tendeix a ser així, que l'opinió femenina tingui més pes a l'hora de decidir, però podem suposar que antigament, i no tan antigament, l'opinió femenina era irrellevant per posar nom a un infant. 

Sigui com sigui, la veu de Maria, desapercebuda en l'evangeli, és decisiva a l'hora de posar el nom al seu fill. El seu protagonisme el concreta l'evangeli en aquesta frase, aplicable no només a Maria mare de Déu, sinó a totes les mares en actiu i en projecte: "Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava". Malgrat que els homes gaudeixin a partir d'avui d'un mes de baixa laboral per paternitat, el misteri de la maternitat ―i no només de Maria sinó de tota dona― mereix ser admirat i contemplat de manera silenciosa i agraïda.

dissabte, 31 de desembre de 2016

L'hora darrera (31 desembre)

"Fillets, ja som a l'hora darrera", escoltàvem en la primera lectura. El motiu que es dóna per fer aquest anunci és perquè molts s'han tornat anticrists. 

No obstant, la predicció de la primera carta de sant Joan no s'acomplí, car aquesta hora darrera de la fi dels temps encara ha de venir. Però sí que s'han succeït l'aparició d'anticrists, no a l'estil de les pel·lícules de por, sinó de persones sagramentalment cristianes o nascudes en el sí d'una cultura cristiana i que han esdevingut "anti". Aquesta carta de sant Joan viu l'aparició d'aquest fenomen intracomunitari de manera dolorosa, talment com ho vivim avui dia a casa nostra en el sí eclesial: fa més mal veure un de dins esdevenir "anti" que un de fora.  

Som a les darreres hores de l'any, a punt d'encetar-ne un de nou, i seguirem creient i confiant "que la llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la".

divendres, 30 de desembre de 2016

LA PERSUASIÓ DE LA FEBLESA

Divendres, 30 de desembre de 2016
Festa de la Sagrada Família
Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Mt 2, 13-15.19-23


L’escriptor britànic G.K. Chesterton té un llibre sobre Sant Francesc. En el capítol dedicat als Tres Ordes hi ha un moment en què parlant de la ràpida extensió de l’Orde diu el següent: El punt que estem tractant ara és l’audàcia i simplicitat del pla franciscà per encasernar (per cridar a files) la seva tropa espiritual sobre la població, no per força, sinó per persuasió, i fins i tot per la persuasió de la feblesa.

M’ha cridat l’atenció aquesta afirmació: la persuasió de la feblesa que l’autor empra per entendre, com deia, el ràpid creixement de l’Orde, la manera com varen ser atrets homes i dones del temps de Francesc a viure d’una forma senzilla l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist emmirallant-se en un home que encarnava ell mateix aquesta manera senzilla i agosarada de viure l’Evangeli. I he pensat que aquesta afirmació s’esqueia molt a la imatge que la Paraula de Déu aquests dies ens dóna de la Sagrada Família: la persuasió de la feblesa.

Un Déu que es fa home i no neix en un palau, sinó en un senzill habitatge; que no vesteix rics oripells, sinó uns humils bolquers; que el seu bressol no és de vori o de fusta règia, sinó una simple menjadora. Un Déu que es fa home i no és un heroi grec ni un súper-heroi dels nostres còmics o pel·lícules actuals que fa prodigis només néixer o que usa dels seus súper-poders per castigar sempre els dolents, sinó algú de carn i ossos subjecte al temps i a l’espai, a limitacions, a la fam i al fred; que experimenta, ja de petit, el que significa estar subjecte a lleis que vénen de fora i oprimeixen el seu poble, com la llei de l’empadronament romà en temps del Cèsar i que obliga a una parella (ella ja a punt de donar a llum) a anar d’una regió a una altra per uns camins plens de perills. Un Déu que es fa home i que, un cop nat, ha d’experimentar també el que significa l’exili a causa de la persecució, viure com un estranger en terra estranya; la imatge d’un pare que es preocupa, com tants pares, per la integritat del seu fill i la seva esposa; una mare que compartirà penes i dolors amb els seu espòs, sobre el futur del seu fill...


Contemplar la Sagrada Família és deixar-se sorprendre per aquest Déu que, en fer entrar el Seu Fill al món, no el fa entrar incomprensiblement per la porta ampla, de l’èxit o la vistositat per guanyar tothom, sinó per l’estreta, la senzilla, la que no crida l’atenció. Un Déu que vol captar la nostra atenció no per la força, sinó per la persuasió de la feblesa. Aquesta és l’escola de l’Evangeli, penso, a la qual Pau VI demanava d’entrar a tots els cristians en un seu discurs a Natzaret l’any 1964, perquè seguir Jesús, viure i portar la Bona Nova als altres només serà veritablement eficaç en la mesura que sigui feta per la persuasió de la feblesa.

L'àngel de la guarda (Sagrada Família 2016)


"Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta del seu àngel de la guarda: primer, avisant-lo de fugir a Egipte; després anunciant-li la mort d’Herodes i dient-li de tornar al país d'Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, expressen religiosament un escenari on Déu protegeix sol·lícitament la Sagrada Família, però també que Josep està atent a les circumstàncies que l’envolten i a la veu divina.

Sant Josep representa un equilibri digne d'elogi i de ser imitat, perquè s'encara a la difícil quotidianitat, i alhora mira el cel atent a les sempre subtils intervencions divines.

També les nostres circumstàncies personals i familiars, per molt que les cuidem materialment de tantes maneres, sempre necessitaran d’una cura que prové de les altures. Estiguem atents a les dues realitats!

dimecres, 28 de desembre de 2016

Maggie Momen (Sant Innocents 2016)

La foto somrient de la Maggie Momen, una nena de 10 anys, ha estat el rostre més difós de les víctimes de l'atemptat a l'església del Caire del passat 11 de desembre. La seva mare introduí la foto a les xarxes socials demanant pregàries per ella. En coma des del dia de l'explosió, el passat dia 20 deixava de ser un dels 50 ferits per esdevenir la 27a víctima mortal.

El papa Tawadros II, que presidia el funeral del dia següent a l'atemptat, començà la celebració dient: "Des dels orígens del cristianisme, l'església copta ha ofert els seus fills com a màrtirs". I continuava dient: "Això no és cap tragèdia. Estem contents perquè van partir mentre pregaven, així els seus cors s'han enlairat a Déu en el millor moment". També deia: "Estem adolorits, però esguardem les altures i donem gràcies a Déu d'escollir aquestes persones per precedir-nos en el cel. Déu els beneí per pregar no a la terra sinó dalt el cel amb els àngels".

Un discurs així costa d'entendre enllà d'una església tan martirial com la copta, però dóna sentit creient a la mort de la Maggie de 10 anys, i a la matança dels sants innocents que avui commemorem.

dimarts, 27 de desembre de 2016

"Ho veié i cregué" (Sant Joan evangelista 2016)

 
"Ho veié i cregué". Això ens relata l'evangeli de Joan referent al deixeble estimat, quan contemplà el sepulcre buit. 

Però aquests dies de l'octava de Nadal és el naixement de Jesús el que absorbeix l'atenció litúrgica i teològica, no pas el sepulcre buit. No obstant, les Escriptures expliquen el misteri de l'Encarnació des de la victòria de la Resurrecció i l'Ascensió de Jesús al cel. 

Per això nosaltres, acostant-nos a venerar l'Infant, també veiem i creiem que Jesús és el Fill de Déu. Aquest és el missatge de l'evangeli de Joan, de principi a fi.

dilluns, 26 de desembre de 2016

Tocar de peus a terra (Sant Esteve 2016)

Del bucolisme que destil·lava l'evangeli de Lluc en la missa del gall, i de la contemplació del Verb encarnat de l'evangeli joànnic en la diada de Nadal, passem bruscament al martiri de sant Esteve, talment com una estrebada litúrgica per fer-nos tocar de peus a terra, tastant la cruesa del testimoniatge cristià.

De fet, la vivència del Nadal que acostumem a tenir és una mica així: malgrat les estones bucòliques i contemplatives que haguem pogut gaudir, ja abans, durant i després del dia de Nadal, les estrebades de tota mena ens han fet tocar de peus a terra, fins i tot amb cruesa.

Aquest seria un missatge del misteri de Nadal: tocar atentament de peus a terra, vivint esperançadament  la crua realitat, perquè enmig d'ella s'hi manifesta amb discreció Déu encarnat.

diumenge, 25 de desembre de 2016

AMB JESÚS HA NASCUT EL TEMPS DE LA MISERICÒRDIA

Diumenge, 25 de desembre de 2016
Nadal del Senyor. Missa de la nit
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

En el segle VII va sorgir a l’Orient cristià un moviment, l’iconoclasta, que anava en contra de la representació de Déu en imatges, en icones. En el seu moment l’Església acabà reaccionant-hi dient que, efectivament, a Déu Pare no se’l podia representar (Déu és esperit)... però que Déu s’havia fet home en Jesús de Natzaret, el seu Fill, i que per això mateix eren permeses les imatges que el representaven, a Ell o escenes de la seva vida. El Misteri de l’Encarnació, el gran misteri que aquesta nit celebrem era el fonament de la decisió de l’Església.

Aquesta Santa Nit també nosaltres hem escoltat el missatge de l’àngel als pastors: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en un menjadora.

L’àngel aquesta Santa Nit ens dóna també una imatge ben concreta (les seves senyes són aquestes) d’aquest que ell anomena ja Messies i Senyor: un nen en bolquers, posat en una menjadora. Les senyes d’identitat d’aquest Rei no poden ser més sorprenents: no un ceptre d’or, no una corona de diamants, robins i maragdes, ni vestits de seda i oripells... són un nen en bolquers i una menjadora... L’àngel ens revela la imatge, el rostre del Déu que HA ARRIBAT: feblesa (els bolquers) i disponibilitat fins a consumir-se (la menjadora). No un Déu que fa por, sinó un Déu que, de feble que ens arriba, pot ser deixat de banda, ignorat. D’aquesta imatge, d’aquest rostre, el Papa Francesc en deia l’any passat el rostre de la misericòrdia.

Aquest rostre, per a mi, té la capacitat de transformar-se en un mirall. Qui s’hi reflecteix en Ell, qui vol entrar en el seu Misteri, acaba convertint-se en un altre Crist que transmet la seva llum a d’altres i a d’altres, a d’altres i a d’altres... fins a l’infinit. I el mirall, miraculosament, es multiplica. Això ens converteix en agents de misericòrdia (gent que reflecteix Jesús, que comunica Jesús) capaços de convertir el nostre temps en temps de la misericòrdia. D’aquest temps el Papa Francesc en la seva darrera Carta Apostòlica Misericordia et misera amb motiu de la cloenda de l’Any Jubilar passat ens diu: Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon en el cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascú, perquè ningú pensi que està fora de la presència de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els febles i indefensos, els qui estan lluny i sols sentin la presència dels germans i les germanes que els sostenen en llurs necessitats. És el temps de la misericòrdia, perquè el pobres sentin la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert allò que és fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.


És per això que celebrem Nadal, és per això que ho celebrem sempre, perquè en Crist ha nascut el temps de la misericòrdia. MOLT BON NADAL A TOTHOM!

dissabte, 24 de desembre de 2016

Què li darem? (Nadal 2016)

"Què li darem en el noi de la mare? Que li darem què li sàpiga bo?" Així comença la melodiosa nadala que, enguany, a més de les panses i figues, nous i olives, mel i mató, els catalans li podem oferir un gran present que ben segur li farà més alegria: dijous, al Parlament de Catalunya, s'aprovava ―per unanimitat― l'anomenada "llei d'emergència habitacional" contra els desnonaments. Aquesta llei ha esquivat l'anul·lació parcial que el Tribunal Constitucional havia fet de la llei anterior, aprovada també per unanimitat en una jornada que es va valorar d'històrica. 

Protegir amb una llei les persones en situació d'exclusió residencial evidencia un grau important de sensibilitat social. En llenguatge i apreciació religiosa ho qualifiquem de Bona Nova enmig de males noves, de signe d'esperança enmig de signes de desesperança. És possible que l'aplicació de la llei experimenti dificultats, però que tots els partits polítics, malgrat els matisos, l'hagin votada favorablement és un signe que Déu continua vessant la seva gràcia enmig dels humans ―creients i no creients―, formant un sol cor i una sola veu en la defensa del desvalgut. 

Aquesta és, en definitiva, la bona nova que celebrem aquesta nit, els creients més directament, i els no creients indirectament: que el Regne de Déu és enmig nostre; i que es manifesta en forma d'infant desvalgut per fer justícia als desvalguts. Perquè aquest Infant, nascut en la precarietat, portava l'encàrrec diví d'aixecar el llistó de la condició humana, de posar la nostra dignitat al nivell que es mereix, superant precarietats interiors i exteriors. Perquè si Déu s'ha fet humà, val la pena ser humà. I malgrat fem un pas endavant i seguidament dos o tres enrere, Jesús ve a compartir el nostre camí perquè no ens desanimem, i no avancem mirant enrere ni ensopegant amb la sordidesa de l'immediat, sinó albirant l'horitzó de plenitud que estem destinats a viure. Aquest itinerari no és cap cursa de competició individual, sinó un camí comunitari on tots hem d'arribar a la meta, inclosos els desvalguts. 

Enmig de violències premeditades, intencionadament trasbalsadores del Nadal com l'atemptat a l'església del Caire o l'envestida del camió al mercat nadalenc de Berlín, Jesús s'encarna precisament enmig d'aquestes fatalitats per abraçar-les, per sofrir-les, per compadir-les, per redimir-les, per expiar-les. Aquesta és la grandesa que ens obté Déu fet home: que cap acte de violència, per gran que sigui, alterarà els designis divins de salvació dels humans, ni la capacitat divina de transformar les nostres realitat; això sí, sempre sense fer soroll (a diferència del mal que sempre fa enrenou). La discreció és el segell d'identitat de les manifestacions divines fins que arribi la plenitud dels temps. Mentrestant, cada any renovem els ànims i l'esperança amb la celebració del naixement de Jesucrist.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Emmanuel! (Advent 4)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". La frase l'hem escoltada en la primera lectura. Es tracta d'un anunci pronunciat pel profeta Isaïes a la casa de David: el rei Acaz tindrà un fill, la seva esposa infantarà un nadó. El seu nom Emmanuel ho expressa tot: "Déu és amb nosaltres". Enmig de l'agitació política, social, econòmica i religiosa del moment, el missatge del profeta era d'esperança: el proper rei serà un signe especial i tangible de la presència de Déu enmig d'Israel. Els designis divins s'acompliren amb el successor, el rei Ezequies, senyalat per les Escriptures com un gran rei equiparable a David, del llinatge del qual havia de sortir el rei Messies, l'alliberador d'Israel. 

"La verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir: "Déu és amb nosaltres". La frase l'hem escoltada també en l'evangeli, ara en boca d'un àngel i dirigida a Josep, anomenat "fill de David", és a dir, descendent de la casa de David. L'anunci i la promesa es repeteixen segles després, també en un moment d'agitació política, social, econòmica i religiosa. El missatge segueix essent d'esperança: el fill que ha concebut la seva promesa Maria és obra de l'Esperit Sant, i el seu nom serà Jesús, Salvador, perquè salvarà dels pecats el seu poble. Els designis divins s'acompliren de nou amb el primogènit de Maria i Josep, Jesús, senyalat per les Escriptures com el fill de Déu, acomplint al cent per cent el sobrenom d'Emmanuel, de "Déu és amb nosaltres". 

Per a un creient és obvi que "Déu és amb nosaltres", sigui contemplant les obres de la creació, a través dels esdeveniments bons o dolents que ens puguin succeir, a través de persones que el fan present amb el seu comportament i paraules, o a través de la pregària personal i comunitària. Però el misteri de Nadal que celebrarem el proper diumenge té una concreció extraordinària amb la persona de Jesús. Ell és de forma plena "el Déu amb nosaltres", experimentable de forma tangible quan va viure enmig nostre, experimentable de forma sagramental des de la seva resurrecció i ascensió al cel. Però tant el Jesús humà que trepitjà aquesta terra fa més de dos mil anys, com el Jesús gloriós que seu a la dreta de Déu només és perceptible des de la fe. 

La fe ens fa veure i apreciar el que costa de veure i d'apreciar en un principi. La fe ens fa creure el que costa de creure en un principi: que la verge engendrarà un fill per obra de l'Esperit Sant. Sant Josep ho cregué i "la prengué a casa com esposa".

diumenge, 11 de desembre de 2016

Missatges d'Advent (Advent 3)

El temps d'Advent el podem resumir en tres missatges que se'ns ofereixen de forma simultània. 

El primer i més visual és el missatge litúrgic o celebratiu: l'Advent són quatre setmanes de preparació per commemorar ―un any més― el naixement de Jesús. El color morat dels ornaments, la corona d'Advent que encenem progressivament, l'absència del Glòria a les misses per cantar-lo solemnement la nit de Nadal, col·laboren a que la festa del naixement de Jesús no ens agafi religiosament desprevinguts. Així com ja preparem els àpats i els regals nadalencs per gaudir de bons moments familiars, l'Advent pretén el mateix però religiosament. Les coses importants s'han de preparar, així de senzill, i celebrar el misteri de Nadal és una d'elles. 

El segon missatge és l'anunci convençut d'un món completament renovat. El profeta Isaïes, com feia la setmana passada, continua eixamplant-nos horitzons dient-nos que la transformació serà absoluta: "es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran, el coix saltarà com un cérvol, i la llengua del mut cridarà de goig". Quines imatges més extraordinàries, entenedores i encoratjadores per expressar aquesta plenitud! Una plenitud que te la creus o no te la creus; i aquesta creença ho eixampla tot: ens eixampla les perspectives del nostre món visible i tangible, ens eixampla el cor, ens eixampla la ment, ens eixampla la psicologia, ens eixampla l'esperit, ens eixampla i fins i tot la respiració que esdevé més profunda i serena. 

I si ens resten dubtes d'aquesta plenitud, passem al tercer missatge, que ens resumia la carta de Jaume: "Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor". A l'evangeli escoltàvem que un Joan Baptista empresonat, inquiet, dubtava si Jesús era veritablement el Messies i ho fa preguntar pels seus deixebles. La resposta de Jesús no té pèrdua: "Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la Bona Nova". Aquests esdeveniments van formar part dels miracles que Jesús executà en la seva vida mortal. Això i molt més és el que vindrà a desplegar de manera plena i definitiva. Aquest és missatge més important del temps d'Advent i que resumim en diverses parts de la litúrgia eucarística dient: "Veniu Senyor Jesús".  

Fem cas a sant Jaume i tinguem paciència, però una paciència activa, de pagès, que concreti el que també ens deia Isaïes: "Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s'aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por!". Això ens ho hem de dir a nosaltres mateixos en primer lloc, i aleshores ens sortirà de forma natural i convençuda amb els altres, col·laborant a la plenitud dels temps, col·laborant a la vinguda definitiva de Jesucrist.