divendres, 18 d’agost de 2017

Trescant a Santa Maria d'Escales (Assumpció 2017)

L'inici de l'evangeli deia: "Per aquells dies Maria se n'anà decididament a la muntanya", talment com vosaltres heu fet aquest matí venint d'Oix. És fàcil imaginar Maria trescant per les muntanyes que envolten el seu poble de Natzaret, situat en un lloc enclotat com Oix, però en aquesta ocasió ella anà a la regió de Judea, situada a més de 100 Kms, a veure la seva parenta Elisabet, també embarassada com ella.

Però si avui som aquí a Santa Maria d'Escales no és per venerar Maria trescant per les muntanyes, sinó per venerar Maria trescant al cel, o diguem-ho millor, per celebrar que Maria és assumpta al cel, que Déu l'ha pujada a les altures amb ell. Un esdeveniment que les esglésies orientals ho anomenen la Dormició de Maria, és a dir, que s'adormí amb el son de la mort i es despertà viva al cel.

La tradició cristiana recull literàriament des del segle II aquesta bella tradició de situar Maria al cel i ressuscitada amb Jesucrist. Perquè si el Fill és al cel, la Mare també hi ha de ser! I allí ens hi esperen, intercedint tothora per nosaltres. Així de clar, així de senzill, i així també ho expressa l'estrofa final dels goigs de la Mare de Déu d'Escales:

Assumpta vós hissada
per trobar-vos amb el fill,
de cels sou coronada
pels cristians ver espill.
Vostra flama encesa
per gent d'Oix a Montagut
d'Escales la princesa
doneu-nos vostre ajut.


diumenge, 13 d’agost de 2017

A mar i muntanya amb la presència calmada i calmant de Déu (Diumenge 19)

Tant els qui restem a ciutat com els qui són de vacances, avui ens acompanyen unes lectures estiuenques i refrescants que ens transporten al mar i a la muntanya. La primera lectura ens situa a la muntanya, dalt del Sinaí, i l'evangeli ens situa en una barca, al llac de Tiberiades; ambdós llocs són esplèndids i no només per fer un pelegrinatge religiós, sinó també com a lloc per gaudir d'uns dies de vacances.

Pero el profeta Elies no puja a l'Horeb a fer vacances. Elies hi puja desconcertat a fer-hi un recés ―diríem avui―, cercant les arrels de la confessió de fe d'Israel establerta segles abans dalt d'aquesta muntanya. I Déu correspon al gest del profeta: se li manifesta després dels habituals temporals mmuntanyencs que espanten al més valent. Iahvè es fa present a Elies a través d'una veu silenciosa i tènue, a través de la suavitat d'una presència que es fa notar sense empènyer ni atemorir, que el profeta assaboreix malgrat el seu l'interior sigui una olla de grills, però tot i així Elies és capaç d'estar receptiu i fer silenci. I la seva recerca troba compensació. Després del temporal interior i exterior ve la presència calmada i calmant de Déu.

A l'evangeli Jesús voreja el llac de Tiberíades, i fa de capità Aranya embarcant els deixebles i quedant-se a la riba, precisament quan la marinada arriba al llac a partir del migdia, quan les ones i el vent venen de cara, quan la navegació és fa més feixuga i costa més d'avançar. Navegar enmig de temporals o de la mar agitada és també una intensa experiència d'indefensió. Aquesta escena evangèlica està plena de simbolisme, on la barca amb els deixebles significa l'Església o les comunitats cristianes, que naveguem amb el vent i les ones en contra obligats pel mateix Jesús mentre ell es queda tranquil·lament pregant a distància. Aquesta és sovint la nostra experiència personal i comunitària. Aleshores la seva presència sobtada ens desconcerta enlloc de tranquil·litzar-nos, i com Pere demanem signes que ratifiquin les nostres capacitats. Però són les nostres covardies i manca de fe el que surten a la llum fins que implorem la mà salvadora de Jesús, que respon eficaçment tornant Pere a la barca, apaivagant el vent, i retornant a tots la calma. Després del temporal extern, de les pors i dubtes interns dels deixebles, arriba la presència salvadora, calmada i calmant de Jesús.
 
Elies i els deixebles encapçalats per Pere són uns magnífics referents quan els temporals interns i externs ens envaeixin; així no perdrem la perspectiva de la presència calmada i calmant de Déu i de Jesús.

dijous, 10 d’agost de 2017

L'ESPÒS JA ÉS AQUÍ!

Dimecres, 9 d’agost de 2017
Santa Teresa Beneta de la Creu, verge i màrtir
Os 2, 16b.17b.21-22/Sl 44/Mt 25, 1-13


Quan aquest matí llegia les lectures de la missa, en arribar a l’Evangeli, m’ha vingut el record de la interpretació suggerent que un altre sant, aquest rus, Sant Serafí de Sarov, feia d’aquest passatge que podríem resumir així: El mercat (on les verges desassenyades són enviades a comprar l’oli que no tenen) és la nostra vida; la porta de la cambra nupcial, tancada i privant l’accés a l’Espòs, és la nostra mort humana; les verges, tant les assenyades com les desassenyades, són les ànimes cristianes. L’oli no simbolitza pas les nostres accions, sinó la gràcia a través de la qual l’Esperit Sant omple el nostre ésser, transformant-lo de corruptible en incorruptible, transformant la mort física en vida espiritual, les tenebres en llum, el lloc on les nostres passions, com si fossin bèsties, es troben encadenades en temple de Déu, en cambra nupcial on nosaltres trobem nostre Senyor, Creador i Salvador, Espòs de les nostres ànimes.

Per Sant Serafí de Sarov, fill de comerciants, doncs, el mercat és la vida i aquesta és important, perquè és el lloc on posem tots els nostres esforços en joc per aconseguir, com ho faria un bon comerciant, el bé millor, per adquirir l’Esperit Sant, Déu. Sant Serafí amb aquestes paraules, naturalment, no vol dir que nosaltres puguem “comprar” l’Esperit Sant; aquest és un do de Déu que tots hem rebut en el nostre baptisme, i els dons no es compren. Per Sant Serafí adquirir vol dir fer tots els possibles per no perdre aquesta gràcia, aquest do i això és la lluita espiritual en la vida cristiana.

Amb altres paraules Santa Teresa Beneta de la Creu vol dir-nos, crec, el mateix: El deixeble de Jesús... no sols accepta la creu que li és imposada, sinó que es crucifica ell mateix: “Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals”. Ha emprès una lluita dura contra la seva naturalesa per fer morir en ell la vida de pecat i fer lloc a la vida de l’Esperit. Aquesta lluita demana una fortalesa suprema. La creu no és el final. La creu s’alça per assenyalar el cel (Segona lectura de l’Ofici de lectures de la Santa). La seva vida (la d’Edith Stein) il·lustra, doncs, aquesta vida dedicada a aconseguir el bé més preuat que és Déu mateix. Primer, segurament, amagat sota l’aspecte de la veritat. Ella fou una cercadora incansable de la Veritat. Ho féu estudiant filosofia i fins i tot canviant d’universitat per seguir el qui per a ella era el professor que més l’atreia en aquest camp: Husserl. Després, de manera cada cop més pregonament real, sota la figura d’aquest Espòs que no era ja una idea, sinó una Persona; potser, com sembla, tocada per aquesta lectura de La vida de Santa Teresa de Jesús. Per acabar descobrint, segurament no sense sorpresa, que era la Veritat, l’Espòs,  Déu mateix qui la cercava a ella de feia temps.


Teresa Beneta de la Creu és una de les verges prudents, com li canta la litúrgia avui, perquè s’hi donà de ple a viure aquesta nova vida en l’Esperit, perquè ho vengué tot per adquirir la Perla de Gran Preu, el Tresor de l’Evangeli, que és Jesús. Que nosaltres també sapiguem sortir avui a l’encontre d’aquest Espòs que ve a nosaltres, com diu el profeta Osees, bo, fidel, amorós i compassiu.

divendres, 4 d’agost de 2017

La rellevància del calendari religiós (Divendres 17)

La lectura del llibre del Levític evocava les principals festivitats del calendari religiós jueu. Es tracta de diades a celebrar no per obligació ―car tots els dies són sants i bons per a pregar i dedicar-los a Déu―, sinó:
- perquè aquestes festes assenyalen uns espais i uns temps col·lectius que reuneixen a la comunitat;
- perquè configuren una identitat que és fruit d'unes opcions de fe;
- perquè marquen un ritme de vida regit per la dimensió religiosa;
- perquè esdevenen una rutina positiva que atansa el fidel en moments de defalliment.

dijous, 3 d’agost de 2017

Deixem que els àngels facin la tria (Dijous 17)

La paràbola de la xarxa que recull tota mena de peixos, bons i dolents, és una al·legoria de la diversitat i la complexitat de la nova comunitat del Regne de Déu que formaven els seguidors de Jesús.

Se'ns diu que seran els àngels, a la fi dels temps, els qui faran la tria entre dolents i justos de la comunitat; per tant, no malversem energies assenyalant els dolents entre els quals, evidentment, no ens hi comptem. Això és tasca d'àngels: ells ho faran molt millor que nosaltres i en el moment més oportú.

Tampoc els condemnem perquè tampoc ens pertoca. Limitem-nos a judicar-nos a nosaltres mateixos, com convida aquella sentència dels pares del desert atribuïda a l'abat Teòdot: «Ni que tu fossis cast, no jutgis el qui fornica, perquè llavors també tu transgredeixes la llei, i és que el qui diu: "No forniquis" és el mateix que diu "No jutgis"».

dimecres, 2 d’agost de 2017

Maria dels Àngels, advocada del perdó diví a Assís (Porciúncula 2017)

El cardenal Pietro Parolin, secretari d'Estat de la Santa Seu, presidirà avui a Assís la celebració de cloenda del Jubileu dels 800 anys del perdó d'Assís. L'acte s'esdevindrà a la capella de la Porciúncula, situada dins la basílica de Santa Maria dels Àngels.
 
El "perdó d'Assís" es concedeix als pelegrins que visitin aquesta capella per a rebre la indulgència plenària, o diguem-ho altrament: rebre la gràcia extraordinària del perdó fruit d'una bona confessió. El perdó d'Assís prové del mateix Sant Francesc que n'obtingué el privilegi del papa Honori III l'any 1216. En la diada d'avui de cada any aquesta indulgència s'estén a totes les esglésies i parròquies franciscanes del món.
 
Avui arribaran a Assís milers de joves participants de la 37a marxa franciscana. A més de la celebració més solemne presidida pel cardenal Parolin, cada hora hi haurà una missa i els confessionaris restaran tothora oberts. Nosaltres, en una celebració més modesta, des de la distància geogràfica però des de la comunió franciscana ens afegim a la festa ambientats amb flaires d'alfàbrega i proclamant amb convicció el perdó incondicional de Déu, facis el que facis.

dimarts, 1 d’agost de 2017

EL DISCERNIMENT

Dilluns, 31 de juliol de 2017
Sant Ignasi de Loiola, prevere
Ex 32, 15-24.30-34/Sl 105/Mt 13, 31-35


Tanmateix, Nostre Senyor l’ajudava fent que a aquests pensaments en seguissin d’altres que naixien de les coses que llegia... I amb l’experiència anava veient que d’uns pensaments quedava trist i d’altres alegre, i a poc a poc arribà a conèixer la diversitat dels esperits que s’agitaven en el seu interior. Aquesta és, molt resumida, l’experiència que Sant Ignasi comenta dels seus inicis en el camí de la vida cristiana i que acabaran quallant en el famós llibre dels Exercicis. El mateix Sant Ignasi li posaria nom a aquest procés: el discerniment.

Tanmateix, l’art del discerniment, primer de tot, revela un Déu que es revela i que es vol revelar. D’una forma més primitiva és que el potser vol subratllar-nos l’autor sagrat del llibre de l’Èxode quan narra aquesta trobada de Moisès amb Déu al Sinaí i el do del decàleg: Moisès baixà de la muntanya amb les dues taules de l’aliança a les mans, escrites a banda i banda amb escriptura sagrada gravada a la pedra. Potser en la nostra traducció litúrgica no es fàcil apreciar la insistència que vol remarcar una sola cosa en el text original: que és possible conèixer la voluntat de Déu perquè HA ESTAT ELL QUI S’HA DIGNAT DE FER-LA CONÈIXER.

L’Evangeli ens recorda d’una altra manera el mateix, potser amb el subratllat (en citar el Salm 78, 2), que és un desig de Déu que ve d’antic: Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món. DÉU ES VOL DONAR A CONÈIXER A TOTHOM, sense reserves, sense distincions, sense prejudicis, al contrari, apropant-se primer a aquells que per a Ell són els malalts i, per tant, els necessitats de guarició. Això és el que farà Jesús amb les seves paràboles: donar a conèixer Déu, el Regne... Jesús proposà encara... Els digué també... una i una altra vegada Jesús aprofita per REVELAR qui és Ell, qui és el Pare i qui som nosaltres.


Al s. XVI, quan a Europa creix l’humanisme i, dins d’aquest corrent, a donar-se importància, potser encara tímidament, a l’individu, Íñigo de Loyola, descobreix que en el seu interior, on hi bullen tants pensaments, hi ha també una veu que cerca novament de REVELAR-SE, FER-SE EVIDENT: LA VEU DE DÉU, una veu amiga, propera, exigent, capaç de pacificar el nostre cor i d’unificar-lo en Déu, a través de Jesús. Més endavant, ensinistrat a escoltar, Ignasi descobrirà que aquesta veu li demana quelcom de molt concret, com avui també ens ho pot demanar a nosaltres si hi parem prou atenció: ser sal, ser llum, ser llevat que de mica en mica posa en evidència que el Regne de Déu ja és aquí.

La misericòrdia incondicional de Iahvè per Israel (Dimarts 17)

Si en l'episodi de l'esbarzer que no es consumia, als peus del Sinaí, Déu revelava a Moisès el seu nom, en la teofania dalt la muntanya que hem escoltat Déu li revela la seva identitat: "Iahvè, Iahvè, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l'amor".

Aquesta frase és la gran declaració de l'Antic Testament de l'entranyable misericòrdia divina amb el poble Israel després de "l'imperdonable" episodi del vedell d'or. Aquesta frase farcida d'atributs divins (compassiu, benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor), inspira altres citacions de la Torà, dels llibres profètics i dels llibres sapiencials, especialment els Salms. La tradició jueva mostra el seu afecte per aquesta declaració desenvolupant el seu contingut en les traduccions gregues i aramees; deduint un llistat d'atributs divins sobre la misericòrdia en els llibres apòcrifs; testimoniant la tradició dels tretze atributs sobre la misericòrdia divina (Tretze Middot) en el Talmud i els midraixos; associant el nom de Iahvè amb misericòrdia com recull la literatura midràixica; quan Raixí i el català Bonastruc Sa Porta ―entre altres destacats rabins medievals― confirmaran aquest patrimoni interpretatiu.

Però els cristians seguirem explicant amb convicció incontestable que el Déu de l'Antic Testament és un jutge implacable i sense misericòrdia.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Reconeixent les vergonyes pròpies, properes i alienes (Dilluns 17)

L'episodi del vedell d'or, que hem escoltat retallat, el podem qualificar de vergonyós, potser el més vergonyós de l'Antic Testament, que no s'estalvia d'explicar aquest i altres pecats d'Israel, precisament per mostrar la infinita misericòrdia divina. El mateix fa el Nou Testament, que tampoc s'estalvia d'explicar les vergonyes i pecats dels deixebles i de la primitiva comunitat, perquè és precisament el que Jesús vingué a redimir. 

Evitem a nivell personal, de col·lectiu religiós o eclesial, de presentar-nos com a sants i bons, sinó reconeixent les nostres vergonyes perquè precisament és això el que Déu ha vingut a transformar. Ha aparegut un llibre titulat "Te perdono, padre", prologat pel papa, on una víctima explica els abusos rebuts per un caputxí a Friburg durant 4 anys. Avergonyim-nos-en, però no ho amaguem, perquè aleshores tots obtindrem la misericòrdia divina i serem veritablement redimits.

diumenge, 23 de juliol de 2017

La Trinitat ni se sent pressionada ni pressiona (Diumenge 16)

"Pressió? Què és pressió? Jo em diverteixo". Aquesta era la declaració del campió del món de ciclisme després de vèncer sobradament a l'esprint una etapa del Tour de France. El dia següent aquest mateix ciclista feia caure un rival tan bo com ell en l'esprint final de l'etapa, un gest que li valgué l'expulsió de la cursa. Qui sap si el cop de colze que donà era fruit de la pressió per guanyar una altra etapa. En una nova retransmissió es comentava que hi ha ciclistes amb grans condicions físiques que els fa candidats a guanyar les grans proves, però com no volen o no saben aguantar la pressió de ser cap de files, opten per una discreta segona fila. Per arrodonir el tema de la pressió, aquesta setmana llegíem una entrevista a una destacadíssima periodista catalana que ens aportava una nova reflexió: "Si no et pressionen, és que no existeixes. La pressió és pròpia del nostre ofici. Que no se sàpiga administrar és una altra cosa".

Donant voltes al tema, opinem que la pressió forma part de la nostra existència, però podem parlar d'una pressió positiva, que assumim segons les nostres capacitats i que ens estimula a ser responsables i fidels en qualsevol àmbit de la vida; però també hi  ha una pressió negativa, que ens autoimposem o ens imposen els altres o les circumstàncies i que supera les nostres capacitats. És aquí quan perdem els papers o reaccionem de manera agressiva per defensar aquest gegant amb peus de fang que volem construir.  Per això apreciem l'opció d'aquests ciclistes que opten per estar a segona fila per administrar serenament la pressió que reben enlloc de donar cops de colze als altres.

De fet, l'agressivitat i la violència física o verbal acostuma a ser l'arma del qui se sent pressionat o amenaçat i li manquen recursos per a defensar-se. Això passa en tots els àmbits de la vida. Això és precisament el que no li passa a Déu com explicava la primera lectura del llibre de la Saviesa,  que no se sent pressionat per ningú ni té cap necessitat de defensar-se: "Vós que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració". El fet de no sentir-se pressionat fa que no pressionis a ningú, com també explicava la lectura: "obrant així heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom".

En Jesús, el Fill, trobem les mateixes virtuts que en el Pare, no deixant-se pressionar per ningú malgrat visqué pressionat durant els anys del seu ministeri públic. Jesús tampoc pressionà ningú i ens ensenyà a fer el mateix; per això podem associar el jull de la paràbola que hem escoltat amb les pressions nocives que ens amenacen la collita interior i que merèixen una reacció no violenta sinó assenyada.

També l'Esperit Sant no se sent pressionat ni pressiona, sinó que ens acompanya íntimament com ens deia sant Pau en la segona lectura: "Per ajudar la nostra feblesa l'Esperit intercedeix amb gemecs que no es poden expressar, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell qui es posa en lloc nostre". Enmig de les nostres pressions, l'Esperit Sant gemega amb nosaltres, ajudant-nos a discernir quines són profitoses pel nostre creixement i quines són pernicioses.