diumenge, 16 de juny de 2019

Entrar en la sintonia divina (Diumenge de la Santíssima Trinitat)


"Enmig de les proves trobem motiu de satisfacció". Escoltant fredament aquesta frase de sant Pau als cristians de Roma, podríem preguntar-li si s'ha begut l'enteniment dient això, perquè les proves ens provoquen el contrari: insatisfacció, neguit i patiment. Però la frase té sentit en el seu context. Per entendre "Enmig de les proves trobem motiu de satisfacció", hem de llegir la frase següent: "les proves ens fan constants en el sofriment". La frase és una veritat com un temple, i que enllaça amb la frase següent: "la constància obté l'aprovació divina"; que és una altra sentència digne de meditar, que deriva en una de nova: "l'aprovació de Déu dona esperança"; i per últim: "l'esperança no pot defraudar ningú". Aquest rosari de sentències entrellaçades mereix una reflexió tranquil·la, i la raó de totes elles és que Déu ens ha donat l'Esperit Sant, i "ha vessat en els nostres cors el seu amor". Així acabava la lectura. Es tracta, en definitiva, de tenir cura d'aquest amor diví que portem cor endins i que ens anima a la resistència. Es tracta de ser creients actius i responsables per no quedar defraudats de la vida, perquè dins nostre tenim un horitzó clar i un motor que ens empeny vers la direcció correcta.
L'horitzó clar el senyalava la lectura del llibre dels Proverbis, on la Saviesa divina, amb veu pròpia i personalitat pròpia, explica que l'harmonia de l'univers no és un simple atzar, sinó un projecte diví que ella protegeix, i que comparteix amb els humans. La nostra existència no és el resultat d'una partida de dòmino dels déus, ni una casualitat de la matèria, sinó formar part d'un projecte universal de plenitud, que hem de descobrir i que també hem de patir perquè es realitzi. Per un creient, les proves tenen un sentit amagat a descobrir.  
El motor que ens empeny vers la direcció correcta és l'Esperit Sant. A l'evangeli de sant Joan, Jesús anuncia als deixebles que l'Esperit Sant ‒que ell anomena Defensor i Esperit de la veritat‒, ens guiarà cap el coneixement de la veritat sencera. Per l'evangeli de sant Joan, la veritat sencera és donar testimoni que Jesucrist és el Fill de Déu. Amb això, tenim resumida la Santíssima Trinitat, que avui evoquem en la missa dominical: l'Esperit Sant ens guia vers Jesucrist, que és el Fill de Déu. Per dir-ho en llenguatge més planer: l'Esperit Sant és el motor, Jesucrist és la carretera, i el Pare és el destí final.

dissabte, 15 de juny de 2019

El pecat de parlar de més (Dissabte 10)


"Tot allò que dieu de més ve del Maligne". Quanta raó té Jesús amb aquesta frase i quantes vegades esdevenim els seus protagonistes.
Però si el Maligne fa forat en el parlar verbal es deu a que té arrels en el parlar mental. Com més agitada i dispersa tinguem la ment, més hi dominarà el seu discurs. Com més serena i concentrada estigui la ment, li veurem el llautó amb més facilitat.
La veu del Maligne no pararà mai de destorbar-nos, utilitzant veus, tons, volums i continguts de tota mena.

divendres, 14 de juny de 2019

Gerres de terrissa (Divendres 10)


"Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa". Amb aquesta declaració de fragilitat sant Pau presenta el seu ministeri als cristians de Corint.
Sant Pau es presenta a la comunitat amb desitjos de comunió i no de control o de domini. Per això es manifesta fràgil i vulnerable. La comunió implica compartir les febleses, mentre que el control o el domini implica amagar-les o projectar-les en els altres. 
Tots som trencadissos, malgrat els diferents ministeris, malgrat les diferents responsabilitats, i malgrat les diferents mentalitats i edats. Assumir la condició de gerres de terrissa és el principi fonamental del ministeri de comunió.

dijous, 13 de juny de 2019

Per sempre (Jesucrist gran sacerdot per sempre)


La festa litúrgica d'avui, Jesucrist gran sacerdot per sempre, té les arrels ficades en la tradició jueva. La carta als Hebreus és l'escrit del Nou Testament que fa de pont teològic entre el gran sacerdot com a figura principal del temple terrenal, i Jesucrist ressuscitat com a gran sacerdot i figura principal del temple celestial. El primer oficiava a la terra i Jesucrist ho fa en el cel.
Per la seva resurrecció i ascensió al cel, Jesucrist entrà en el temple celestial i presentà la seva sang. Es tracta de la sang del seu sacrifici expiatori a la creu, que neteja del pecat una vegada per sempre, sense necessitat de repetir sacrificis i expiacions. Per això Jesucrist és gran sacerdot per sempre, perquè amb una sola vegada exercint de gran sacerdot ‒i també de víctima‒, n'hi ha hagut suficient.
Nosaltres, des de la terra, amb el nostre culte col·laborem en aquest "per sempre".

dimecres, 12 de juny de 2019

La Llei de Moisès (Dimecres 10)


No és fàcil combinar el què deia la segona carta als corintis, on sembla que es desqualifiqui la Llei de Moisès, amb el què deia l'evangeli de Mateu, que la defensa obertament.
La tradició cristiana ha optat tradicionalment per la desqualificació. Sortosament, un document pontifici recent, que commemorava els 50 anys de la publicació de la declaració Nostra Aetate del Concili Vaticà II, reconeix aquest error i exhorta a canviar aquesta mentalitat, reconeixent, això sí, que no serà fàcil.
Però cent anys d'exegesi historicocrítica ens han ensenyat que ni Jesús ni sant Pau podien anar en contra de la Llei de Moisès, perquè constituïa la seva identitat religiosa com a jueus pietosos que eren. Assumir això implica canviar molts discursos i trencar moltes inèrcies.