diumenge, 14 d’octubre de 2018

Sant Pau VI i sant Oscar Romero, pregueu per nosaltres (Diumenge 28)


Avui a Roma, el papa Francesc canonitzava, entre altres, dos referents de la història catòlica del segle XX. El primer és el papa Pau VI, l'encarregat de liderar els difícils canvis de mentalitat i de praxi eclesial que significà el Concili Vaticà II. Avui dia, passats més de 50 anys, encara se senten ais i uis de sectors eclesials immobilistes per aquestes reformes. L'altre és monsenyor Oscar Romero, bisbe de San Salvador, assassinat mentre celebrava l'eucaristia pels esquadrons de la mort del govern militar del país. Romero concretà l'encarnació eclesial propugnada pel Concilia Vaticà II enmig del poble llatinoamericà i defensà els drets humans davant la dictadura militar d'aleshores. L'església llatinoamericana avui salta d'alegria i la teologia de l'alliberament que Romero defensà, també.

Ambdós personatges, que hem de qualificar de màxims dignataris eclesials, van utilitzar els seus càrrecs per aplicar la saviesa que apareix invocada en la primera lectura, preferida a ceptres i trons, riqueses, salut i boniquesa. Aquesta saviesa no es refereix a presumir de coneixements intel·lectuals, sinó a la lucidesa de sentir-se il·luminat per la mirada de fe i actuar en conseqüència: posant els punts sobre les is, dient les veritats i anant contracorrent si és necessari. Pau VI i Oscar Romero són un testimoniatge d'aquesta saviesa creient que no es deixa contaminar per res.

La carta als Hebreus ens serveix per a explicar que, quan la nostra vida és còmoda i benestant, el paper que hi juga la fe és indefinit, ambigu, parcial, i fins i tot secundari. Però la paraula de Déu és "penetrant com una espasa de dos talls..." i "esclareix les intencions i els pensaments del cor". Això ho associem amb la primera lectura: la fe alimentada per la paraula de Déu ens il·lumina interiorment i ens aclareix les ambigüitats de la nostra societat i de la nostra Església. Pau VI no es quedà en retòriques eclesials que ho dilueixen tot: concretà en pocs anys les decisions aprovades pel Concili Vaticà. Oscar Romero en lloc de callar i desviar la mirada, denuncià sense embuts les injustícies que sofria el poble salvadoreny davant un govern sense escrúpols.

L'evangeli ens explica l'episodi de l'home ric que, com tanta gent, té anhels d'eternitat més enllà d'una còmoda vida terrenal. Però les seves possessions li impedeixen fer aquest salt existencial. Per això Jesús denuncia les riqueses com el gran obstacle d'una existència que anheli més el Regne de Déu que el Regne del humans. Per això lloa els qui han deixat les seguretats humanes, per positives i bones que siguin, per seguir les seves propostes de vida eterna. Es tracta de fer un salt al buit que en aquesta vida ja dóna el cent per u; també en dificultats i persecucions, com Pau VI i Oscar Romero. Però el gran regal és la vida eterna. No és el mateix fer les coses buscant la glòria humana que fer-les buscant la glòria de Déu.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

"Os dels meus ossos i carn de la meva carn" (Diumenge 27)


"Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn". Així d'eloqüent es mostra Adam al contemplar la creació divina d'Eva en el llibre del Gènesi. La mateixa frase la dirà Laban al seu nebot Jacob acollint-lo a casa; també la dirà David als ancians de Judà per reclamar la seva proximitat. La frase expressa amb vehemència que els lligams de parentiu entre familiars són indefugibles; i aquests lligams demanen compromís i fidelitat. Amb Adam i Eva els lligams no són de sang com amb Jacob i David, sinó que la costella expressa que ambdós han estat modelats per Déu. Per tant, els lligams també són indefugibles i demanen compromís i fidelitat.

La carta als Hebreus ens diu que Jesús no s'avergonyeix d'anomenar-nos germans i que la seva tasca és portar molts fills de Déu a la glòria. Fixem-nos que continuen els parentius: Jesucrist ens qualifica de germans i Déu ens considera fills. Per això Déu ens envià el Fill en majúscula: perquè no oblidem la filiació divina ni tampoc que existeix una casa paterna que és al cel. La carta als Hebreus ens explica que la nostra existència és un itinerari terrenal que culmina a la casa celestial, i que Jesucrist és el germà major que ens fa de guia. Ell ens ha precedit en tot: alegries, penes, sofriment, mort i resurrecció. Ell ens senyala un camí segur.

L'evangeli ens presenta un debat amb Jesús sobre el divorci i fineix amb una evocació als infants. De fet, podem trobar un fil comú que és la defensa del més feble. En el cas dels infants és evident qui es el feble, i en el cas del divorci la dona tenia sempre les de perdre, llevat que fos de família rica i aquesta es posés a favor seu. Per això Jesús apel·la als orígens del Gènesi que expressen el compromís fidel i la relació d'igualtat entre home i dona. Pel Gènesi la dona no és un ésser subsidiari de l'home destinat a complaure'l en tots els sentits, sinó un tu de diàleg, de mutu respecte i de confraternització. Jesús cita el Gènesi sobretot perquè la dona no esdevingui una joguina en mans del mascle. Aquesta és la resposta que Jesús donà a homes religiosos que volien ser fidels complidors de la Llei de Moisès. Avui dia la situació és diferent en tots els sentits i se'ns suscita l'interrogant de què respondria avui Jesús a la pregunta si és lícit divorciar-se. Si la pregunta la fessin persones religioses que volen viure a fons el compromís de fe la resposta creiem que hauria de ser la mateixa. La societat laica ja té els seus mecanismes per resoldre el divorci però la tradició eclesial ha defensat i defensa aquesta unitat matrimonial, i ho fa per defensar els principis fonamentals. Però això no ha d'implicar ser rigoristes i ho veiem en Jesús que també defensa una dona adúltera i li diu que no pequi més. El tema és delicat i és interessant de veure com el tracta cada tradició eclesial: unes més comprensives i altres menys.

diumenge, 30 de setembre de 2018

No posem barreres a l'acció divina (Diumenge 26)


"Tant de bo que tot el poble del Senyor tin-gués el do de profecia!". Aquesta és la resposta de Moisès a un Josuè contrariat. Som al llibre dels Nombres, quan Israel camina pel desert després de la revelació al Sinaí que els ha constituït com a poble.  Els israelites són un poble en construcció i Josuè mostra preocupació per l'ordre i la responsabilitat: no pot ser que dos membres del consell d'ancians, que s'han despistat i no s'han reunit amb els altres davant el tabernacle, rebin els mateixos dons. Això és reprovable i en part injust. La queixa de Josuè és comprensible. Però Moisès li trenca els esquemes exhibint llibertat d'esperit i amplitud de mires davant els inescrutables designis divins que tant sovint trenquen lògiques humanes. De fet, Moisès tipifica el carisma i Josuè la institució. I si ens preguntem qui té raó la haurem de donar als dos. Si féssim la pregunta en ple maig del 68 o als teòlegs de l'alliberament dirien que Moisès té raó. Si fem la pregunta a les sensibilitats catòliques que pugen diran que la raó la té Josuè. Nosaltres ens quedem al mig: no podem ser rígids eclesialment, però tampoc anàrquics: cal un ordre però sense submissions.

La carta de sant Jaume no precisa comentaris: és un atac claríssim i frontal als rics. Ens quedem amb la frase: "El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres". Pensem en un parell d'articles de premsa que hem llegit recentment: un sobre el desè aniversari de la fallida d'un banc americà que especulava amb la bombolla financera que ell havia creat; l'altre era una crítica duríssima, gairebé una denúncia, a una companyia aèria local dedicada a vols econòmics. La història de rics que ho esdevenen aprofitant-se dels altres, principalment dels treballadors, sembla que no passi de moda.

L'evangeli reprodueix amb Jesús i l'apòstol Joan l'escena de Moisès i Josuè. Ara és el cas d'un que treu dimonis en nom de Jesús i no forma part dels deixebles més directes. "Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres" respon Jesús amb una mentalitat integradora i de deixar fer. Aquesta resposta opta per sumar i multiplicar, bandejant el restar i el dividir. També evita qualsevol exclusivisme que elimina l'afany de privilegis per causa de la proximitat amb el Senyor. Són apreciacions que es mantenen vivíssimes en unes Esglésies que van d'orient a occident i amb dos mil·lennis d'història. L'opció per Jesucrist en l'Església dóna reconeixement, estatus i autoritat. Però Jesús ho diu ben clar: els beneficis han de ser pels destinataris, no pels executors. Encara més, adverteix molt severament als referents de la comunitat que escandalitzin els petits que tenen fe: hauran de donar comptes del seu mal comportament i mal testimoniatge. De fet, la proximitat amb Jesús desvetlla humilitat i servei, no pas ostentació ni ganes de dominar.

divendres, 28 de setembre de 2018

Enllaços entre cel i terra (Festa dels àngels Miquel, Gabriel i Rafael 2018)


L'escala de Jacob (Marc Chagall)
"Veureu el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home". Són paraules de Jesús que hem de contextuar en l'evangeli de Joan. Expressen la condició humana i la condició divina de Jesucrist a través de la figura semiterrenal i semicelestial del "Fill de l'home" que descriu la tradició jueva. Els àngels pujant i baixant damunt d'ell testimonien l'enllaç de les dues dimensions. Aquesta escena evangèlica s'inspira en l'episodi de l'escala de Jacob a Bet-El on els àngels també hi pujaven i baixaven, connectant cel i terra. Es tracta en ambdós textos d'alta teologia en imatges.

La mística jueva, inspirada per aquesta imatge ascensional, explica que l'home virtuós és com si tingués a casa seva una escala per ascendir i descendir de les altures. La mística jueva també explica que hi ha àngels, entre ells Miquel, Gabriel i Rafael, que guien els místics en les seves ascensions celestials fins arribar al tron on resplendeix la magnífica refulgència de la majestat divina.

Els vaivens de la vida (Divendres 25)

El llibre de l'Eclesiastès ens presentava un magnífic himne existencial. Contrastava  períodes oposats de la vida per senyalar que aquesta canvia sovint de direcció per circumstàncies noves i impensades. No es tracta de cap descripció fatídica ni dramàtica de l'existència, sinó de subratllar que no hi ha res que persisteixi, i que tot segueix un curs misteriós que s'escapa als nostres designis, obrint-nos a una cadència del temps i de la història marcades per la divinitat.