dimecres, 15 d’agost de 2018

Maria, lluent des del cel (Assumpció 2018)


"Si prenem el tren per anar a Tarascó o a Rouan, prenem la mort per anar a una estrella". Aquesta frase tan eloqüent i expressiva és del famós pintor Vincent Van Gogh. Prové d'una carta que el pintor escriví al seu germà Theo. 

No es tracta de cap frase retòrica, perquè si contemplem les seves pintures comprovarem que els cels llueixen amb colors blavosos i amb estels. Per Van Gogh, cada estel és un ésser humà transformat i el cel esdevé un espai ple de vida. El quadre titulat "Nit estelada" expressa molt bé aquest pensament de l'artista on el cel ocupa la major part del quadre, on un xiprer i el campanar són els únics elements terrenals que s'introdueixen en un cel que llueix amb tons blavosos, amb uns grans llumeners i uns fluxos de llum que el travessen donant-li moviment i vitalitat. Això ens fa pensar com pintaríem nosaltres el cel, si ens donessin un full de paper i uns colors: el pintaríem fosc i apagat o radiant i acolorit? 

Aquesta imatge pictòrica de Van Gogh de cels radiants i estels que són humans transformats, és el que, amb llenguatge religiós i amb continguts teològics, expressa la festa d'avui de l'assumpció de Maria al cel: que la tenim radiant i viva al cel. La iconografia cristiana oriental ho expressa amb les icones i les imatges de la dormició de la Mare de Déu: Maria apareix dormint per a despertar-se ressuscitada al cel. La iconografia cristiana occidental la presenta en una escena semblant a l'ascensió de Jesús: Maria amb els braços aixecats i esguardant el cel, repenjant els peus damunt els núvols per significar que és a les altures, i aquests núvols estan amb àngels venerant-la.

Avui, en definitiva, celebrem la Pasqua de Maria, celebrem que Maria està ressuscitada al cel, radiant i plena de vida, al costat del seu fill Jesucrist. "El Senyor ha fet en mi meravelles" ens deia Maria en l'Evangeli i nosaltres, tenint-la a ella com a gran llumener voldríem poder dir el mateix, que gràcies a la nostra fe i docilitat amb Déu, deixem que pugui fer meravelles amb nosaltres i puguem mirar el cel amb confiança i amb l'esperança que un dia en formarem part.

dissabte, 11 d’agost de 2018

Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer (Diumenge 19)


"Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Aquesta és la increpació que el profeta Elies adreça a Déu en la primera lectura. El profeta està ensorrat a tots els nivells. Ha d'exiliar-se de la seva terra perseguit per la reina Jezabel que el busca per matar-lo. En la fugida no aguanta més d'un dia caminant per desert. Veient-se perdut, ja a les últimes, és capaç d'obrir una escletxa a la seva fe i increpar Déu: "Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Però el crit d'Elies és de saturació, no de desesperació; altrament el profeta no hagués invocat Déu, ni tampoc acceptaria deixar la pell al desert com ho van fer els seus avantpassats. La resposta al seu clam li arriba quan està vençut físicament i anímicament pel son: aleshores un àngel li diu amb delicadesa "Aixeca't i menja". I repeteix la invitació per segona vegada perquè el profeta havia tocat fons. Elies necessitava alimentar-se reposadament d'aquell aliment angelical per continuar el seu camí de fe fins al mont Sinaí, on experimentarà Déu de forma intensa. Per això, no deixem d'invocar Déu tothora, i enmig dels embats de la vida, altrament ens ensorrarem progressivament.

La segona lectura, de sant Pau als Efesis, ens deia "lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria". Caure en aquests paranys, o millor dit, deixar-se arrossegar per aquests paranys, significa entristir l'Esperit Sant amb què estem marcats des del nostre baptisme. La bondat, la compassió i el perdó en seran uns magnífics antídots quan tot això comenci a covar-se en el nostre cor.  

A l'evangeli, els contemporanis de Jesús murmuren d'ell. Jesús els respon clar i català: "No murmureu entre vosaltres". Jesús sap que la murmuració posa una vena als ulls, la murmuració tanca els ulls a la realitat per defensar la irrealitat que ha construït la nostra imaginació. De fet, la murmuració dilueix qualsevol cosa positiva que provingui de l'altre. La murmuració també atura la fe i a la confiança. La murmuració és un fre a creure en Jesucrist i a creure en Déu perquè està amarada de desqualificació i de dubte. Això ens fa perdre la gana de Déu, la gana de Jesucrist, ens fa perdre la gana de cercar moments de silenci, de pregària, de meditació, de celebració comunitària de la fe. Aleshores ens quedem sense forces i ens ensorrem per falta d'aliment espiritual, com Elies. Per això l'evangeli subratlla que Jesucrist és el pa que dóna la vida. Com la setmana passada, l'evangeli de Joan insisteix en la celebració comunitària de l'eucaristia on Jesucrist ens diu sagramentalment: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre". Per això, a l'hora de combregar, obeïm la invitació de l'àngel a Elies: "Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer".

dissabte, 4 d’agost de 2018

Déu sempre proveeix (Diumenge 18)


"Tota la comunitat del poble d'Israel murmurà contra Moisès i Aaron". Així començava la primera lectura, assenyalant quelcom malauradament nefast i habitual entre famílies, grups i col·lectius de tota mena, que és la murmuració. Però el poble no només murmura sinó que es queixa amb tots els ets i uts a la cara dels dos germans. Afortunadament, Iahvè resol la situació proveint el poble del menjar que reclamen. Per això, desconcertats, pregunten: "Què és això?". La resposta de Moisès és clara: "El pa que el Senyor us dóna per aliment". Malgrat les murmuracions i queixes humanes, que acostumen a desvetllar reaccions aïrades i agressives, Déu no es desanima, ni s'enutja, ni perd la calma davant la manca de confiança. Malgrat la desconfiança, Déu sempre proveeix. 

La segona lectura, de la carta de sant Pau als Efesis ens deia "no visqueu més com viuen els pagans". Cal entendre aquesta demanda en el seu moment històric, quan els seguidors de Jesús eren una petita minoria, procedents del món pagà i batejats d'adults. No els seria fàcil canviar d'estil de vida a aquells nous cristians adults. Nosaltres, en canvi, hem nascut i crescut en una societat d'arrels cristianes que no posa traves a viure la nostra fe si així ho desitgem. Una altra cosa és que els pensaments que marquen les pautes de la societat n'estiguin a favor o no, o les temptacions, que sempre hi són, ens hi allunyin. Per tant, nosaltres, més que deixar antigues maneres de viure, hem de procurar de no perdre les que ens han ensenyat de petits, ser-ne fidels, i transmetre-les als qui ens venen al darrere. 

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema de la primera lectura. Si Déu proveïa antigament el poble d'Israel amb el mannà, el pa baixat del cel, ara segueix proveint-nos amb Jesucrist, el pa viu baixat del cel. L'evangeli d'avui és una reivindicació de Jesucrist, baixat del cel per nodrir el poble d'Israel i per nodrir tots els pobles que creguin en ell. Perquè Déu vol alimentar tots els humans amb quelcom més que pa material. Per això Jesús ens diu: "Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set". Jesús es presenta al·legòricament com aliment i beguda, una clara al·lusió a la celebració eucarística i els seus efectes sobre els creients. Jesucrist esdevé sagramentalment pa i vi enmig de l'assemblea que prega, nodrint i saciant el creient que mínimament preparat s'acosta a combregar amb fe.

diumenge, 29 de juliol de 2018

Tothom quedà satisfet (Diumenge 17)


La primera lectura, del segon llibre dels Reis, repetia dos cops la mateixa frase: "Dona-ho a la comunitat i que mengin". El profeta Eliseu ha d'insistir perquè es reparteixi amb la comunitat l'ofrena que li fan. Quan es tracta de repartir sempre hi posem pegues, com fa el servent d'Eliseu; però la determinació del profeta aconsegueix que es compleixin els designis divins: "Tots en menjaran i encara en sobrarà".

La segona lectura, de sant Pau als efesis, començava dient: "Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut". L'apòstol escriu als fidels des de la presó dient-los que està pres "per causa del Senyor" i exhortant-los a la perseverança i a la unitat. Si ens acostéssim a les nostres presons constataríem que les "causes" per les quals la gent està presa són variades: el afers de drogues i els robatoris de tota mena són les causes majoritàries; en grau molt menor hi ha graus de violència física fins arribar a la mort, la violència domèstica, i els abusos de menors; en grau mínim, recentment hi ha les causes polítiques com tots sabem; però per causa del Senyor afortunadament avui dia a casa nostra no hi ha ningú empresonat, però en altres llocs del món sí. No obstant, el missatge de perseverança i d'unitat que Pau adreça des de la presó segueix essent vàlid tant pels empresonats de tota mena com pels familiars que els acompanyen des de fora.

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema dels prodigis (així és com aquest evangeli qualifica els miracles de Jesús) entorn del menjar, però canviant de protagonista: ara ho és Jesús que acompleix regaladament el que deia la primera lectura de "tots en menjaran i encara en sobrarà". Jesús diu als deixebles que recullin el què ha sobrat de l'àpat i l'evangeli testimonia que "de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi n'ompliren dotze coves". És a dir, va sobrar pa per alimentar simbòlicament tot Israel, representat pels dotze coves. Però fixem-nos en el detall que no va sobrar ni un bocí de peix. Una resposta natural a aquesta observació és que acostumem a menjar-nos primer el tall i per això no va sobrar res de peix. Però se'ns acut una resposta millor i que té a veure no amb un peix del llac de Tiberíades fet a la brasa, sinó amb el peix simbòlic que és Jesucrist segons la iconografia cristiana més primitiva. Es representava així la figura de Jesucrist perquè cada lletra de la paraula peix en grec expressava un títol cristològic: icthus ampliat segons cada lletra significa "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador". Per això no pot sobrar cap peix en el relat de la multiplicació perquè Jesucrist és el peix simbòlic repartit a tots els congregats en el seu nom. Per això, com diu l'evangeli: "Tothom quedà satisfet", però no de tiberi, sinó de Jesucrist. Tant de bo que tots nosaltres sortim igual de satisfets de la nostra eucaristia, on "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador" se'ns converteix sagramentalment en pa de vida.

diumenge, 22 de juliol de 2018

Reposeu una mica (Diumenge 16)


"Reposeu una mica". Això diu Jesús als deixebles després d'enviar-los de dos en dos a predicar la conversió i a guarir malalts (ho escoltàvem diumenge passat). Per això avui se'ls emporta a un lloc despoblat i tranquil. Però no aconsegueix l'objectiu, i no per causa de les vagues als aeroports i la cancel·lació de vols, sinó perquè el lloc despoblat que cercaven està ple de gent que els espera. La reacció de Jesús és ben manifesta: "Se'n compadí perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament". L'evangeli subratlla el desig de Jesús que els seus deixebles (els futurs pastors) reposin una mica, però la necessitat del poble (de les ovelles) els trenca els plans. Jesús està expressant que fer de pastor és una tasca que desgasta i que demana reposar una mica. Però com indica el relat, es descansa quan es pot, no quan es vol.

Quan parlem de pastors ens referim als responsables de la comunitat, als qui han rebut i assumit l'encàrrec eclesial de cuidar el poble de Déu. El seu rol és gairebé el de pares i mares en la fe, sempre al servei de la comunitat. Talment com un fill no dóna mai vacances als pares ni creu que hagin de tenir-les respecte a ell, ens passa semblantment amb els pastors: pensem que sempre han d'estar disponibles al nostre servei. No és fàcil trobar l'equilibri, i menys avui dia, entre estar al servei de la comunitat i reposar una mica. I quan diem això tenim al cap els rectors rurals de casa nostra que tenen assignats un munt de pobles i han d'atendre'ls amb dignitat, però també han de reposar una mica, per garantir la qualitat interior del seu servei, i també per no emmalaltir. En definitiva, avui més que altres temps, els fidels hem d'estar amatents perquè els nostres pastors reposin una mica.

I els qui reposen massa o no assumeixen les seves funcions, Déu mateix els amenaça com escoltàvem a la primera lectura: "Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat": "Passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet". Jeremies denuncia obertament el mal govern dels pastors, denuncia que la connivència de poder de reis, sacerdots i profetes cortesans ha provocat la por, l'esfereïment  i la dispersió del poble. El profeta està descrivint cruament l'exili babilònic, quan el poble d'Israel es quedà sense rei, sense temple i sense pàtria. Un autèntic desastre nacional provocat per la irresponsabilitat dels seus pastors. Però Jeremies també obre les portes a l'esperança, anunciant que Déu mateix reunirà el seu poble fent regnar la justícia i el bé; que no sofriran cap mal i que viuran segurs. 

Jeremies ens obre també a nosaltres les portes a l'esperança, perquè Déu posarà fi a la immunitat que els pastors poden pensar que tenen en virtut de la seva funció: Déu els jutjarà, afirma el profeta. També ens obre les portes a la confiança, que per torçat que sigui el traç amb què escriguin els pastors Déu acabarà redreçant aquesta escriptura. Per això diem ben tranquils: "El Senyor és el meu pastor, no em manca res".