diumenge, 18 d’agost de 2019

Enfonsat dins el fang (Diumenge 20)


"Jeremies quedà enfonsat dins el fang", ens explicava la primera lectura. Es tracta d'una frase amb una doble lectura: la primera és la literal i històrica: que van despenjar el profeta amb cordes a una cisterna enfangada en el pati de la guàrdia. Jeremies insistia de rendir-se al als babilonis que havien assetjat Jerusalem. Les seves paraules desmoralitzaven els guerrers i la resistència. Finalment, van sofrir la destrucció de la ciutat, del temple i l'exili de bona part del poble. El segon sentit de la frase és l'existencial: que el profeta és quedà enfonsat a tots els nivells, rebutjat pels seus malgrat les seves paraules fossin benintencionades i inspirades per Déu. Sortosament, aparegué Abdemèlec, que intercedí per ell i el salvà. També nosaltres, com Jeremies, ens hem sentit enfonsats existencialment, aparentment sense sortida, a les fosques i aïllats, fins que algun Abdemèlec imprevist ens ha tirat un cable i ens ha rescatat del fang.

L'experiència de Jeremies és associable amb l'experiència vital de Jesucrist, que com hem escoltat a la carta als Hebreus, no va fer "cas de la vergonya que havia de passar", i també que: "aguantà un atac tan dur contra la seva persona". Posant l'exemple de Jesucrist, la carta als Hebreus vol animar els destinataris que estaven patint dificultats i persecucions: "així no us deixareu abatre, cansats de resistir". De fet, està expressant la realitat de les primitives comunitats cristianes, sovint perseguides per ser seguidores de Jesucrist.

Per això, a l'evangeli, Jesús posa de manifest que assumir amb fidelitat i compromís el seu seguiment implica assumir conflictes, fins i tot amb els més propers. Jesús altera el que podem considerar el seu discurs "religiosament correcte" exhortant a la convivència, a la pau i a l'harmonia. Aquí canvia el to i el discurs per afirmar: "És la divisió el que he vingut a portar". De fet, és així: el camí  de l'evangeli, el camí del seguiment de Jesucrist, el camí de la voluntat de Déu, és un itinerari on hi ha incomprensions i rebuigs,  és un camí que no deixa de tenir trams de soledat i foscor encara que el fem en comunitat i amb els altres.

Un exemple social i ben clar del que volem dir el tenim amb el rescat d'immigrants per part de l'organització "Open Arms" i la negativa a desembarcar-los en un port europeu. El rescat que feien era ben genuí però la seva acció era objecte de crítiques, fins i tot de mofes, de silencis evasius, i ara de respostes diplomàtiques per quedar bé. Hi ha hagut reacció, s'han rescatat uns quants, però la dificultat segueix. El vaixell segueix "enfonsat en el fang", diria el llibre de Jeremies, esperant que aparegui un Abdemèlec per rescatar-los de debò.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Confirmar i actualitzar l'Aliança (Dissabte 19)


Josuè és el mediador de l'anomenada "aliança de Siquem". Aquesta aliança era la renovació de l'aliança del Sinaí amb la nova generació d'israelites que van entrar a la terra de Canaan. 

L'Aliança de Siquem confirmava i actualitzava els compromisos de la primera generació d'israelites, que travessaren el desert fins a Moab i que protagonitzaren l'Aliança del Sinaí. 

Les nostres aliances originàries amb Déu i els nostres compromisos originaris també necessiten moments com l'aliança de Siquem, que ens permetin confirmar i actualitzar el que vam fer.

divendres, 16 d’agost de 2019

Memòria dels beneficis divins (Divendres 19)


El discurs de Josuè en la primera lectura repassa la història del poble d'Israel, des dels orígens patriarcals fins l'entrada a la terra promesa. Josuè insisteix que totes les proeses que s'han esdevingut han estat sempre una iniciativa de Iahvè a favor d'Israel.

Per això el deure del poble és fer memòria constant dels favors divins rebuts. També l'estar atents als nous favors que es reben.

Sovint llegim ―o escoltem―, en els llibres de l'Antic i del Nou Testament aquesta memòria històrica dels beneficis divins. S'expliquen per reclamar fidelitat, per demanar receptivitat i compromís en el moment present.

dijous, 15 d’agost de 2019

Exalça els humils (Assumpció 2019)


"Germans, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, el primer". Això escriu sant Pau als cristians de Corint, per encoratjar-los a confiar en la resurrecció i en la futura vida celestial. Si Jesús va ressuscitat, també ho farem nosaltres, seria el missatge resumit de l'apòstol. Ho especifica dient que els creients, és a dir nosaltres, "viuran gràcies a Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer".

Nosaltres, en el context de la festa d'avui, de l'assumpció de Maria al cel, podríem afegir: "I Maria la segona, la segona que va ressuscitar gràcies a Crist". Si Maria va ser la primera en creure en Jesús havia de ser la primera en ressuscitar. Si Jesús va pujar al cel, Maria havia de pujar al cel amb ell. Així ho explica la tradició cristiana ja a principis del segle II, en l'apòcrif de la Dormició de Maria, una descripció bellíssima de la mort de Maria i de la seva exaltació a les altures, al costat del seu fill Jesucrist.

La primera lectura, del llibre de l'Apocalipsi, també en un àmbit celestial, explica unes visions on enmig del cel apareix un gran prodigi: "una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles". La tradició cristiana ha volgut veure en aquesta imatge apocalíptica a Maria enlairada al cel, descrita com una figura resplendent i plena d'autoritat.

L'evangeli, en canvi, ens fa baixar del cel a la terra, escoltant a Maria proclamant les grandeses de Déu davant la seva parenta Elisabet, una proclamació que nosaltres seguim repetint en la pregària del Magníficat. Avui, festa de l'Assumpta ens aturem en l'estrofa que diu: "derroca els poderosos del soli i exalça els humils". Maria és clarament la dona humil exalçada a les altures. Això és el que celebrem avui: que Maria és a les altures, al costat de Jesucrist; i aquest pot ser el missatge que podem emportar-nos avui: la humilitat com a camí fiable per arribar al cel.

Sentim sovint el missatge que com més presumim, com més ens fem veure, més alt arribarem, més amunt pujarem a la vida. Però podem contrarestar-ho dient que Jesús no anà presumint per la vida, que Maria no anà presumint per la vida, que els sant no anaren presumint per la vida i tots ells han estat exalçats a les altures. Amb ells es compleix la frase del Magnificat: Déu "exalça els humils."

dimecres, 14 d’agost de 2019

Cap profeta com Moisès (Dimecres 19)


Hem escoltat el fragment final del llibre del Deuteronomi, que és també el final del Pentateuc i de la vida de Moisès. Els versets de cloenda tenen dos moments: el primer descriu la mort i l'enterrament de Moisès; el segon moment fa una evocació de la seva figura, tractant-lo curiosament de profeta i no de legislador, o de jutge, o de cabdill. 

La raó d'anomenar profeta a Moisès  és per enllaçar el final de la Llei amb el els llibres profètics que segueixen a continuació, i que la tradició jueva anomena Profetes Anteriors i Profetes Posteriors.

Pel llibre del Deuteronomi, Moisès esdevé el primer gran profeta, però deixa ben clar que va ser un profeta únic, sense parangó, incomparable amb els profetes que apareixeran a continuació.