diumenge, 8 de març de 2020

La perspectiva que dona la fe (Quaresma 2. Diumenge)


No és el mateix observar la ciutat a peu pla, caminant pels seus carrers, que contemplar-la des de dalt del Tibidabo. L'objecte que mirem és el mateix, però des del Tibidabo ampliem la perspectiva de la ciutat, la contemplem de manera més integral i panoràmica. Aleshores, apreciem millor el que hi ha, i també comprovem que els detalls formen part d'un conjunt harmoniós. 

Aquest comentari sobre el Tibidabo i la perspectiva, ens serveix per explicar el que succeí als tres deixebles Pere, Jaume i Joan, pujant dalt una muntanya amb Jesús. Allí el van veure transfigurat: van ampliar la perspectiva de la seva persona. Allí van apreciar millor qui era. Allí van comprovar que el Jesús humà que coneixien formava part d'un conjunt diví harmoniós. Tot plegat, ho arrodonia la veu divina: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». La resposta dels tres deixebles va ser de reverència absoluta i prostrats amb el front a terra. Quan baixaven, Jesús els advertí que no diguessin a ningú allò que havien experimentat, perquè les coses genuïnes cal preservar-les; si les escampes, les fas malbé. Fent un salt a l'avui, Jesús hauria posat el crit al cel si els seus deixebles haguessin filmat l'escena amb el mòbil i ho haguessin enviat a les xarxes socials via facebook, twiter, o instagram. Hi ha experiències que s'han de respectar, i la religiosa és una d'elles. Diguem-ho de manera més elegant: per predisposar-los, Jesús hagués fet apagar el mòbil als deixebles, com fem de manera natural quan venim a missa. 

En la primera lectura, del Gènesi, Abraham també agafà perspectiva de la seva quotidianitat, del seu país, del seu clan familiar. Es desinstal·là, trencà les arrels confiant en la veu divina. Així acabava la lectura: «Abraham se n'anà, tal i com el Senyor li havia dit». El patriarca va fer cas, cregué, i això implica agafar perspectiva de les coses materials que ens envolten; no per menysprear-les, sinó per valorar-les en la seva justa mesura, sense aferrar-nos a elles. El camí de la fe demana desenganxar-se de les coses materials i enganxar-se a les coses espirituals i transcendents. De fet, és el camí que, vulguem o no, de manera més amable o més brusca, hem de recórrer en la nostra vida, siguem creients o no. Si som creients, aquest camí esdevé més confiat, i amb més perspectiva. 

Per últim, la perspectiva també ha de ser respecte a la pròpia vivència de fe, que tendim a imaginar com un camí de roses, i quan es veu pertorbat per les dificultats, l'abandonem. Sant Pau, en la segona lectura, ens ajuda a agafar perspectiva, dient: «Tot el que has de sofrir, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona». Si no tenim aquesta fortalesa, demanem-la amb fe. Si ens sentim massa atribolats, recordem-nos de l'antífona del salm responsorial: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós».

diumenge, 1 de març de 2020

L'Esperit que emplena i condueix (Quaresma 1. Diumenge)

Si digués que el barri de Sarrià és un petit paradís barceloní, hi podríeu estar d'acord. Si digues que els sarrianencs i les sarrianenques són gent trempada, els qui sou del barri també hi estaríeu d'acord. Però si comencés a fer preguntes capcioses, com fa la serp en el relat del paradís que hem escoltat, començarien a sortir les pegues. Aleshores aquesta afirmació inicial s'aniria desdibuixant de manera progressiva, arribant fins i tot, a dir el contrari: que Sarrià no té res de paradís, i que els sarrianencs i les sarrianenques no són gent trempada. De fet, les dues afirmacions tindrien raó, perquè com sempre, tot depèn si veiem l'ampolla mig plena, o la veiem mig buida. Això val per a tot. Hem posat aquest exemple, perquè el relat del paradís que hem escoltat de manera fragmentada, ens diu que si actuem com la serp, enredant i provocant, entrem —i fem entrar els altres— en una espiral de negativitat, que ens conduirà a la divisió i a la confrontació, al pessimisme i a la decepció. Aquesta espiral de negativitat és el pecat que plana sobre la condició humana, disposat en tot moment a retallar-nos les ales, i a insistir-nos fins a convèncer-nos que l'ampolla està mig buida. 

Sant Pau, a la segona lectura ens diu que, gràcies a Jesucrist, l'ampolla no només està mig plena, sinó que s'ha omplert fins dalt: s'ha omplert del seu Esperit que tot ho renova i que tot ho omple. La nostra existència personal, la condició humana, el nostre hàbitat, tot està ple de l'esperit diví renovador, que ens permet respirar aires purs interiors i exteriors, que ens permet respirar positivitat, que ens permet respirar transcendència. Sant Pau també ens explica que, gràcies a Jesucrist, som més conscients dels aires enrarits i contaminats, dels ambients falsos, de les mirades i converses negatives, de les actuacions malèvoles. Són realitats que ens afecten i que ens condicionen. Són realitats que també protagonitzem, ni que sigui a petita escala. 

Per això, a l'evangeli, Jesús ens dona una lliçó magistral de com mantenir-se ferm dins l'atmosfera de l'esperit diví; de com rebutjar les temptacions interiors i exteriors que malmeten la nostra sintonia amb Déu. Les temptacions de poder, de prestigi, de possessions que assetgen Jesús —i que ens assetgen a nosaltres constantment—, ell les rebutja amb personalitat, amb seny, i amb arguments. Però prèviament, Jesús havia passat quaranta dies al desert conduït pel mateix Esperit: per fer dejuni i pregària, per aprendre a vèncer les temptacions. Al final, el diable el deixà estar i els àngels el servien. El mateix Esperit que conduí Jesús al desert, ara condueix l'Església a passar quaranta dies de Quaresma, per impregnar-nos de la sintonia divina, per madurar una mica més com a creients, per aprendre una mica més a vèncer les temptacions. Qui sap si, acabats els quaranta dies, i celebrant la Pasqua, el diable ens deixi estar i vinguin els àngels a servir-nos. Provem-ho, no tenim res a perdre i molt a guanyar.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Fer possible l'impossible (Diumenge 7)


A l'evangeli Jesús recita un repertori d'impossibles: si et peguen en una galta, para l'altra; si et volen prendre el vestit, afegeix el mantell; si t'obliguen a fer una cosa, no la facis a contracor; dona quan et demanin; deixa't enganyar; estima els enemics; prega pels qui et persegueixen. 

Amb aquestes instruccions Jesús convida a anar més enllà del que considerem correcte, just, acceptable, tolerable. Dient això, vol que trenquem els nostres espais de confort i de control, deixant-nos interpel·lar tothora pel que ve de fora, i que exigeix una atenció constant. Jesús trenca esquemes de manera provocativa, i vint segles després, els qui volem ser deixebles seus, encara no sabem on mirar quan escoltem aquest evangeli tan directe, tant interpel·lador. Si en alguns textos de l'Escriptura tenim clar que no s'han de llegir al peu de la lletra, i que s'han d'interpretar, són precisament aquests, que ens sacsegen de dalt a baix, per dins i per fora. Per això hem de diluir-los tot el possible. 

Jesús s'inspirà en l'Antic Testament al fer aquestes propostes. El llibre del Levític ens oferia un petit tast en la primera lectura: no tinguis malícia als teus germans; no callis davant del què està malament; no siguis venjatiu, no siguis rancuniós; estima els altres com a tu mateix. Ja veiem que l'Antic Testament no està superat per a un cristià, com de vegades podem escoltar. 

Si volem sintonitzar amb aquestes instruccions, hem de fer el canvi de registre que sant Pau proposa en la segona lectura: "si algú es té savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat". El món present dona instruccions de tota mena, i encara que totes puguin ser bones —que és dir molt—, aquestes no miren més enllà de la realitat terrenal, i els referents últims queden desdibuixats. No succeeix així amb una persona creient, que té els horitzons ben definits: "Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant", deia la primera lectura. "Sigueu bons del tot, com ho és el vostre pare celestial", deia Jesús a l'evangeli.


dissabte, 22 de febrer de 2020

NO-VIOLÈNCIA I AMOR INCLUSIU

Diumenge, 23 de febrer de 2020 (VII del Temps Ordinari)
Lv 19, 1-2.18-19/Sl 102/1 Cor 3, 16-23/Mt 5, 38-48

L’altre dia vaig tenir una bona estona de conversa amb un amic. Ell es declarava creient, però també es declarava una persona que pren certa distància amb les exigències ètiques de Jesús. Aquesta conversa em va recordar una altra que vaig tenir fa molts anys amb un company de feina amb qui, després de parlar sobre les evidències que feien tan creïbles l’existència de Jesús de Natzaret com la de Sòcrates (que era el que semblava preocupar-lo), acabà la conversa amb un: “Bé, però és que Sòcrates no m’exigeix que canviï de vida. Jesús, sí”. Tots dos amics coincidien amb una idea bàsica que hom pot, amb cert humor, resumir així: “Jesús, està molt bé, però em complica la vida”.

No sé què pensarien si tinguessin l’oportunitat d’escoltar, com nosaltres, les lectures d’avui diumenge que ens parlen del que podríem anomenar la no-violència (parar l’altra galta, evitar la venjança...) i l’amor als enemics!!! Hem de reconèixer, però, que aquestes són coses que, quan ens passen, ens fan topar amb la gran dificultat que tenim de practicar-les. Jesús, però, com per acabar-ho d’adobar, ho resum amb un: Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. No és una opció, doncs... és el que hauríem de ser.

No crec (no, al menys, quan hom té l’oportunitat de rellegir els evangelis i de llegir alguns comentaris) que Jesús tingui com a principal missió la de voler-nos complicar la vida. Entès això, sorprèn que el que Jesús demana no ho fa posant-se Ell mateix com exemple, sinó posant en el centre, com a model, el Pare del cel qui fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. El Pare és la referència. Caldrà prendre-s’ho seriosament, doncs!

La primera lectura, del llibre del Levític, ens revela que el que Jesús ensenya no s’ho ha tret de la màniga, sinó que té un fonament en la pròpia religió del poble d’Israel que entén tot manament com a voluntat de Déu; podríem dir, com “allò que a Ell li agrada veure fer als seus fills perquè els fa més semblants a Ell”. Però també evidencia que Jesús ve a portar a plenitud, ve a eixamplar l’horitzó d’aquesta Llei revelant el cor profund de Déu: un Pare-Mare que perdona tothom que se li apropa (i per això espera de nosaltres que perdonem setanta vegades set), un Pare-Mare que té cura de tothom (i per això espera que construïm ponts i no murs, hospitals i no presons), un Pare-Mare que inclou tothom (i per això espera que siguem inclusius i no elitistes).

Fem nostra la pregària col·lecta (la que recull la intenció principal de la missa d’avui) i demanem que per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat. Serà un sà exercici que ens prepararà per a la Quaresma que la setmana vinent començarem.

Tradició i novetat (Festa de la càtedra de sant Pere 2020)


L'evangeli d'avui, que corresponia a sant Mateu, també l'escoltàvem abans d'ahir, en la versió de sant Marc. Sorprèn l'explicació tan diferent que donen un i altre evangeli després de la confessió de Pere. A l'evangeli de Marc, Jesús etziba a Pere: "Fuig d'aquí, Satanàs". A l'evangeli de Mateu, entre altres coses, Jesús li promet: "Et donaré las claus del Regne del cel". 

Com sempre, hem de donar valor a les dues versions, i entendre-les en el context de cada evangeli. L'evangelista Mateu insisteix en harmonitzar tradició i novetat, creients de matriu jueva amb els de matriu gentil. Per això emfatitza les atribucions i la missió de Pere, com la figura que aglutinava uns i altres. Primer, se'l menciona amb el nom hebreu: "Simó, fill de Jonàs". A continuació, Jesús l'anomena: "Tu ets Pere". Dos noms que representen dues maneres originàries de seguir Jesucrist: des de la tradició del poble d'Israel, i des de la novetat que s'anomenarà Església.  

Després de vint segles de tradició eclesial, no podem oblidar que la càtedra de sant Pere, si vol ser fidel a la missió originària, ha de seguir aglutinant tradició i novetat: respectant la tradició, i sempre oberta als canvis que li proposa la novetat.

divendres, 21 de febrer de 2020

Generació adúltera i pecadora (Divendres 6)


A l'evangeli, Jesús tracta els seus contemporanis de "generació adúltera i pecadora". Hem d'enquadrar aquesta expressió dins el marc escatològic d'aquests versets, on l'acusació vol ser més un advertiment que una condemna, perquè l'objectiu és estar preparats "quan el Fill de l'home vindrà amb els seus àngels en la glòria del seu Pare". 
  
L'expressió "generació adúltera i pecadora", no va adreçada només als contemporanis de Jesús, ni "als altres" del nostre temps: també va per nosaltres, que adulterem la nostra fe, la nostra consagració religiosa, el nostre ministeri, la nostra vida comunitària i eclesial, la nostra vida familiar i laboral. Nosaltres també formem part de la generació adúltera i pecadora dels nostres temps, i també ens cal estar preparats. Aprofitem la Quaresma que se'ns acosta per fer-ho.