diumenge, 26 de febrer del 2012

Entre animals feréstecs i àngels (Quaresma 1)

L’aliança amb Noè és la primera que Déu estableix amb els éssers vius i amb tota la creació. Seguirà l’aliança amb tots els humans segellada amb Abraham, després l’aliança amb el poble d’Israel encapçalat per Moisès i l’aliança nova proclamada per Jesús de Nazaret.

L’aliança amb Noè és un solemne compromís diví de preservar tot el que ell ha creat i l’arc de sant Martí n’esdevé el signe visible. Es tracta de garantir el que ens sembla tan evident i pel que no hem de moure ni un dit: que el sol surti i es pongui, que la terra giri, que la pluja ho regui tot, que les plantes creixin i donin fruits... i sobretot que els desastres naturals sempre seran parcials, mai destruiran la meravellosa obra divina.

Aquesta és, en definitiva, la reacció de Jesús en el desert davant els paranys de Satanàs: “Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”. Malgrat les temptacions del Maligne, Jesús no oblida la sobirania divina ni perd el seus nord existencial: ell és un ésser humà capaç de conviure amb els éssers vivents del desert, també és un ésser diví assistit per la Providència en forma d’àngel. Jesús no es deixa ensarronar pels núvols que li tapen el sol, per les dificultats que ofusquen el seny, pels dubtes que malmeten la fe.

Però nosaltres si que perdem el món de vista quan la temptació ens entabana, quan un nuvolet ens tapa el sol, quan un sotrac ens sacseja de cap a peus, quan la descreença ens mina la fe, quan la vulgaritat ens ridiculitza els valors, quan la superficialitat ens adorm la vibració religiosa.

La Quaresma és un clam serè i profund a no perdre el nord de la nostra existència, no destinada a lluitar sinó a conviure de forma intel•ligent amb els animals feréstecs que ens envolten i àdhuc ens amenacen.

La Quaresma és un estímul bonhomiós i pregon a no perdre el nord de la nostra religiositat, que es fonamenta en un Déu que vetlla incondicionalment per nosaltres i que ens envia els seus àngels per protegir-nos.

Els monjos ermitans i anacoretes són una viva estampa que conviure amb els animals feréstecs i ésser servit pels àngels és una realitat assequible als creients. No cal que nosaltres anem al desert, ho podem posar en pràctica en el bell mig de ciutat vella.

divendres, 24 de febrer del 2012

Evasió (Des de l’Ajuda 15)

Travessem per un dels passatges de l’Eixample barceloní que alteren l’homogeneïtat de les seves illes de cases. El tràfic quasi nul i els escassos vianants permeten evadir-se del brogit urbà i gaudir d’uns moments d’assossec.

Ens criden l’atenció unes taques de sang a l’esglaó que precedeix un aparador. Ens aturem de cop i se’ns arronsa el melic al contemplar l’escena: una xeringa amb una mica de sang, una agulla dins un plàstic i una càpsula de desinfectant mig buida. Són el sòrdid decorat d’unes taques de sang que remouen les entranyes de tristor vers qui les ha vessat.

Algú, com nosaltres, ha buscat uns moments d’evasió en el passatge, intentant neutralitzar un desassossec interior que li manllevarà progressivament tota la sang.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Anna, la profetessa (Des de l’Ajuda 14)

Quan clareja -i molts encara dormen-, ella camina lentament pels carrers del barri. Carreteja un equipatge de bosses i no se’n separa fins arribar al santuari, on passa la major part de la jornada, com Anna la profetessa, que “mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Matinera, espera que s’obri la porta i, al capvespre, es tanca quan ha sortit.

D’edat avançada com Anna, també tingué marit, però ara dóna culte a Déu. Abans de missa, amb el cap reverencialment cobert amb un mocador, amb les mans i dits junts en gest de pregària, s’acosta al sacerdot amb delicat convenciment: li demana que pregui per intencions concretes, recordant-li –sense pretendre-ho- el valor i la transcendència del que presidirà tot seguit.