dimarts, 30 de març del 2010

El xiprer (Divendres Sant a Sant Martí del Montnegre)

L’arbre que ens acompanya el Divendres Sant és, evidentment, el xiprer. La seva presència en els cementiris provoca que, espontàniament i equivocadament, l’associem amb la mort quan, en veritat, és un arbre que simbolitza la vida. La seva presència estilitzada, elegantment sòbria, irradia un silenci espiritual i desvetlla una atmosfera de respecte transcendent. La seva copa acabada en punxa, assenyala el cel immens, indicant-nos amb absoluta naturalitat el destí final dels humans.

La creu de Jesús, malgrat faci referència a la mort i al fracàs, també està impregnada de vida. També iradia un silenci espiritual i té ressons de transcendència. La creu de Jesús, a diferència del xiprer, no assenyala únicament cap el cel: també s’obre pels costats, com una immesa abraçada a tots els humans.

La tradició cristiana, ja en els segles II i III, anomenà al.legòricament “l’arbre de la creu” el pal de la crucifixió de Jesús. Es tractava de contraposar teològicament a Jesús amb Adam, i la creu del calvari amb l’arbre del paradís: si aquest darrer ens portà el pecat i la mort, l’arbre de la creu ens porta la salvació i la vida. Aquesta expressió de “l’arbre de la creu” continua present en la litúrgia d’avui; així ho escoltarem en el moment de l’adoració: “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món”.

Una llegenda medieval catalana sobre l’arbre de la creu explica que la seva fusta provenia, originàriament, d’un arbre brotat del sepulcre d’Adam i format per tres esqueixos: un de cedre, un de palmera i un de xiprer. Es tracta d’una evocació a la presència trinitària de Déu: el Pare representat pel magnífic cedre, el Fill representat pel digne xiprer i l’Esperit Sant per la prolífica palmera.

Constatem que el xiprer és associat, de temps antics, amb l’arbre de la creu i amb Jesús; però també el fruit del xiprer esdevé una al.legoria de la seva resurrecció. Fermament tancat en forma de pinya –com el sepulcre amb la pedra- s’obre donant llibertat a infinitat de petites llavors alades, que esdevenen fàcilment transportables pel vent. També el sepulcre obert irradia les llavors del Ressuscitat pels quatre vents.

Un altre detall: així com el xiprer s’utilitza, atesa la seva flexibilitat, de paravents dels conreus, l’arbre de la creu fa de paravents a la mort definitiva. Per dur i intens que sigui l’embat de la mort, l’arbre de la creu atura el seu cop i amoroseix els seus efectes. L’arbre de la creu protegeix la nostra mort reconduint-la vers un enllà de plenitud.

Per últim, el xiprer és un signe de benvinguda i d’hospitalitat en les antigues cases rurals. Igualment l’arbre de la creu és el signe per excel.lència d’una acollida divina incondicional, perenne i sense exclusions. Els dos lladres crucificats amb Jesús van ser els primers a experimentar-ho. Des d’aleshores, qualsevol ésser humà és alleugerit i abraçat per Déu si és capaç d’identificar-se amb l’arbre de la creu i amb el Crucificat.

L'olivera (Dijous Sant a Sant Martí del Montnegre)

Fa dues Setmanes Santes feiem una trilogia temàtica al voltant de Santa Maria: el roure, l’ermita enrunada, i la font, ens acompanyaven en el recorregut del Triduum Pasqual. L’any passat la trilogia la formaven la rectoria, el cementiri i l’església de Sant Martí. Enguany el recorregut serà pels arbres d’aquest recinte. Avui, Dijous Sant, començarem per l’olivera.

Fra Fidel, l’expert jardiner del convent de Sarrià, d’origen andalús, ens explicava que si talles una olivera a ran de terra li brotaran tot de plançons al seu voltant. Ho confirmava evocant la imatge tan descriptiva d’un salm (Sl 128,3): “Els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula”. Això és Dijous Sant!: Jesús, l’olivera tallada, ens aplega com plançons al voltant de la taula.

Jesús és la soca tallada convertida en taula. La persona de Jesús, escapçada intencionadament, esdevé la taula que aplega la primitiva comunitat. Es tracta de compartir el memorial de la seva mort vivificadora, de celebrar una mort que ha estat plenament renovadora, perquè la saba de Jesús els ha impregnat de vida.

Nosaltres som els plançons que creixen ufanosos, vigorosos i decidits al voltant de Jesucrist. Quedem reunits, espontàniament i sense pretendre-ho, formant una comunitat. Per això és tan essencial concentrar-nos a l’entorn de la taula, perquè així signifiquem tot el que som i tot el que creiem. Allunyar-se de la taula és allunyar-se de la saba vitalitzant de Jesús. La sang de Jesús, com la saba interior, esdevé una força transformadora, redemptora, aglutinadora dels plançons que, generació rera generació, van brotant.

L’olivera també ens fa pensar en l’altre cara del Dijous Sant: l’hort de Getsemaní. Després de l’àpat festiu arriba l’espai de l’agonia, l’indret on es comença a esmolar la destral. És el moment que els deixebles fugen i deixen sol a Jesús. Encara no han rebut la saba de l’Esperit Sant que els empeltarà a ell per sempre més.

Nosaltres, pel baptisme, hem estat empeltats a la soca de Jesús. Tenim la capacitat d’esdevenir bons plançons i de convertir-nos en oliveres ufanoses que sàpiguen donar, al seu temps, bons fruits. Aleshores farem assaborir el gust específic que té la saba de Jesús. Aleshores farem participar als altres, directament o indirectament, de la taula que ens nodreix.

diumenge, 28 de març del 2010

Carta a l’església del postconcili (Diumenge de Rams 2010)

Pobre església del postconcili! Sembla que ningú t’estimi i, ara mateix, tothom s’atreveix amb tu! De la generació precedent (els preconciliars) hi ha qui no va acabar d’acceptar-te; de les generacions que pugen (anomenem-los església del segle XXI) sembla que tampoc. Per adobar-ho, aquell segment social d’artistes, intel·lectuals i polítics amb què convençudament vas confraternitzar, lluitant colze a colze per la llibertat d’expressió i els valors democràtics, en alguns casos t’han negat (com sant Pere a Jesús), o fins i tot t’han venut (com Judes).

Has d’acceptar que l’entusiasme del Concili Vaticà II s’ha anat esllanguint en la vella Europa amb el pas de les dècades. Aquella renovació il·lusionada, aquell anhel decidit que un canvi social i religiós integral eren possibles, ha anat emmudint. Si encara haguéssis tingut descendència faries callar moltes boques, però les noves generacions no acaben d’arribar i això et fa tenir un regust de fracàs.

T’has fet gran i t’estàs quedant sola, església del postconcili, incompresa pels teus, bescantada pels propers, i ignorada per uns mitjans de comunicació que et sotmeten als sectors més tradicionals de l’Església. Els qui et citen i et lloen en el fons t’utilitzen per desqualificar l’Església que estimes i que serveixes, i afegint-te al seu bàndol, hom ha creat la convicció general que ser progressista i postconciliar implica ser antieclesial per definició.

En una paraula, avui per avui et toca passar per un calvari i, entre uns i altres, t’estan crucificant lentament. Com totes les generacions eclesials també has tingut defectes, potser el més accentuat és el defecte eclesial de sempre: la convicció que tot es fa bé, millor del que es fèia abans i millor dels qui ho faran després. Però ningú no pot retreure’t el teu afany per bategar a l’uníson amb la societat del teu temps. T’has lliurat sense mesura, convençuda, relativitzant tantes coses a fi d’eliminar barreres i esdevenir un sol cos amb tots els homes i dones del teu moment històric. Dit en llenguatge religiós, has cregut que el Regne de Déu era possible. Potser has estat massa utòpica o excessivament candorosa, però quins bells retrets!

Avui és Diumenge de Passió, com tu bé ens anuncies. Avui pots repassar les teves vicissituds a la llum de la passió de nostre Senyor Jesucrist. Podràs identificar-t’hi amb tanta naturalitat! Sembla que tot hagi estat en va, però posant-ho en les mans de l’Altíssim, confiant sense mesura, ell transformarà, al tercer dia, la teva realitat.

La passió de Jesús ens desperta un respecte reverencial, però tu també, església del postconcili, et mereixes un gran respecte, perquè has estimat i has esta fidel. Però has d’acceptar que el teu temps, com tot en aquest món, s’acaba. Has de passar el testimoni no amb resignació o perquè ja no tens forces, sinó satisfeta d’haver convertit el teu moment històric en un moment de grans canvis, uns canvis que ara toca tornar a fer i que has de saber encoratjar perquè la llum de la fe segueixi il·luminant a tota la humanitat.

dissabte, 27 de març del 2010

Proximitat i llunyania (Quaresma 5. Dissabte)

Se n’anà a una regió vora el desert, al poble d’Efraïm.” La tradició cristiana situa el poble d’Efraïm en l’actual Taybeh, una zona molt àrida plena d’oliveres i ametllers, ubicada entremig del desert de Judà i les valls verdes de la Samaria. Taybeh és una població que cavalca entremig de l’Estat d’Israel i l’Autonomia Palestina. Amb Jerusalem i Jericó formaria un triangle quasi equilater.

La seva proximitat amb Jerusalem no exclou que fos -i encara sigui- un indret allunyat, atès que cap ruta principal passaria a prop. De Jerusalem es pujava en direcció nord cap a Siquem i Samaria; en direcció est es baixava a Jericó, però no hi hauria cap camí principal que anés en direcció nord-est.

Jesús estava prou a prop de Jerusalem com per arribar-hi en ben poques hores però suficientment apartat per estar-ne aïllat. Aquest equilibri entre proximitat i llunyania amb les coses i els esdeveniments és el que nosaltres hem de saber trobar, a fi de preparar-nos adientment per a celebrar el triduum pasqual.

divendres, 26 de març del 2010

Molts d’aquell indret van creure en Jesús (Quaresma 5. Divendres)

Molts d’aquell indret van creure en Jesús”. L’evangeli es refereix a la zona de l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.

L’ indret esmentat de forma tan genèrica es correspon amb el major nucli de població cristiana que hi ha actualment a Jordània, que té com a centre i referent a Madaba, l’anomenada ciutat dels mosaics.

Aquesta concurrència de cristians no és actual, prové de l’època bizantina. Tenim testimonis arqueològics que ho testimonien i, a jutjar per les esglésies i la qualitat dels seus mosaics, es tractava d’una presència cristiana rellevant.

La presència bizantina ens enllaça amb el text evangèlic: “Molts d’aquell indret van creure en Jesús”. D’aleshores ençà, encara és així.

dijous, 25 de març del 2010

Déu envia i Maria acull (L’Anunciació del Senyor 2010)

Déu envià l’àngel Gabriel”. Així comença el relat de l’anunciació a Maria on Déu és el gran dinamitzador, el qui porta la iniciativa per mediació de l’àngel. Gabriel és l’enviat en minúscula que es fa present per anunciar a l’Enviat en majúscula: a Jesús, el fill de l’Altíssim.

Déu és qui envia i Maria és qui acull incondicionalment: primer la presència de l’àngel, segon la presència de l’Esperit Sant que la cobrirà amb la seva ombra; tercer el fruit de les seves entranyes. En definitiva, Déu proposa i ofereix el contingut, i Maria fa de continent generós i conscient.

Maria és una dona religiosament sensible que capta la presència divina. Maria és una dona creient perquè confia, es fia, es refia de la seva experiència de fe. Maria és una dona compromesa perquè implica tota la seva existència, de cap a peus, de dins a fora, per col·laborar amb els designis divins.

dimecres, 24 de març del 2010

Pobre pare Abraham! (Quaresma 5. Dimecres)

El nostre pare és Abraham” -responen a Jesús els seus contemporanis jueus. “També ho és el nostre” -afegim posteriorment els cristians. “I el nostre” –arrodoneixen, per últim, els musulmans.

El diàleg interreligiós ens exhorta a no perdre de vista la filiació abrahàmica que aplega les tres religions monoteistes. No obstant, ens passa com aquells germans que, un cop mort el pare, es discuteixen, es barallen, i fins i tot s’enemisten definitivament entre ells a causa de l’herència.

Cadascun dels tres fills d’Abraham –jueus, cristians i musulmans- ens sentim els hereus més qualificats i els portaveus més dignes d’aquesta herència. Això no seria fonamentalment dolent sinó fos perquè, de retruc, volem ser els únics hereus i, al veure que els altres dos germans també reclamen la seva part, ens menyspreem, ens desqualifiquem, ens enemistem i arribem fins i tot a odiar-nos.

Pobre pare Abraham! Per una banda li professem orgullosos la nostra filiació i per l’altre malmetem la seva heretat amb baralles fraternes!

dimarts, 23 de març del 2010

La ruta de l'Èxode (Quaresma 5. Dimarts)

Un dels llocs on la tradició bíblica situa la muntanya d’Hor, on va morir Aaron, és molt a prop de Petra. Des del capdamunt de les muntanyes de Petra, mirant a ponent, es veu el mont Hor solemne i desafiant. Al seu cim hi ha una capella musulmana que evoca la mort del germà de Moisès. Més a l’oest s’extén la planície de l’Arabà, un desert especialment inòspit per on –segons el llibre dels Nombres- feu camí el poble d’Israel.

Les queixes que manifesta el poble durant el sojorn desèrtic queden perfectament enquadrades en aquest paratge hostil de l’Arabà, i l’episodi de les picadures de serp i la reproducció d’una serp de coure s’associa amb les mines de coure de Funon o Fenan, ubicades a l’est d’aquest desert i visitables com a indret arqueològic.

Són diverses les descobertes arqueològiques que s’han fet en la vessant oest (israeliana) i est (jordana) de l’Arabà. És tracta de restes datades en l’edat de bronze, per tant prèvies o properes als episodis que ens narren els llibres del Pentateuc. Aquestes descobertes ens il·lustren les diferents rutes i les connexions que hi havia entre Egipte i Canaan en aquelles èpoques.

Cert que els relats biblics estan molt retocats per tradicions posteriors, però ¿per què no desvetllar l’interès, actualment desaparegut, per il·luminar aquesta ruta enigmàtica i apassionant?

dilluns, 22 de març del 2010

La passió els va encegar (Quaresma 5. Dilluns)

L’episodi titulat “la casta Susanna” del llibre de Daniel ens puntualitza, de bell principi, el detonant de les maniobres dels dos ancians: “La passió els va encegar i s’oblidaren de Déu i dels deures de justícia”.

Es tracta d’un abus de poder que s’exerceix aprofitant el bon nom adquirit o la pròpia condició de preeminència, que s’utilitza per fer xantatges o per manipular els altres a caprici. Aquest és també el cas dels capellans acusats d’abús de menors on el text veterotestamentari esdevé ben descriptiu: “la passió els va encegar i s’oblidaren de Déu i dels deures de justícia”.

El relat ens diu que els dos ancians van ser condemnats a mort, quelcom històricament inversemblant, fins i tot avui dia en un estat de dret. No obstant, el relat adverteix molt seriosament els qui mercès al seu estatus es pensen que gaudeixen d’immunitat per utilitzar els altres sense cap escrúpol.

diumenge, 21 de març del 2010

Esquizofrènia moral (Quaresma 5)

Qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Es tracta d’una frase evangèlica que ha transcendit l’àmbit religiós per a convertir-se en una dita popular. De la intenció protectora amb què Jesús la pronuncia, a la intenció popular de justificar-ho tot, hi ha un ventall de possibilitats.

Aquesta diversitat interpretativa ja la trobem dins del Nou Testament quan parla del tema de l’adulteri. Els evangelis sinòptics són categòrics i el condemnen. També les cartes paulines i les cartes apostòliques. ¿Què passa, doncs, amb l’evangeli de Joan, que es manifesta comprensiu amb la dona adúltera fins al punt de posar en boca de Jesús: “Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més”? Per què aquí no es condemna l’adulteri? És més, per què Jesús neutralitza la pressió social? Es tracta, únicament, de posar en evidència la hipocresia col·lectiva en temes de moralitat?

Els temes de moral cristiana estan amarats de diversitat d’opinions, i també de polèmica entre diferents sectors creients. Una aproximació tradicional argumentaria que el relat joànic de la dona adúltera és, en tot el Nou Testament, l’excepció que confirma la regla i que la tradició catòlica ha estat sempre sense fisures en aquest aspecte. Una aproximació progressista subratllaria que aquest evangeli es fixa en la persona concreta i defensa el més desamparat, qüestionant un rigorisme moral que salvaguarda el més forts i condemna els més febles.

Una solució salomònica seria imaginar com reaccionaria Jesús, avui dia, davant de casos de moral cristiana. Per exemple: Què diria Jesús a un casat que s’ha separat i s’ha tornat a ajuntar? Què diria Jesús a persones que utlitzen anticonceptius? Què diria Jesús a una persona que ha avortat o que practica avortaments? Què diria Jesús a un capellà que ha abusat de menors? Què diria Jesús a un matrimoni d’homosexuals?

Els nostres temps ens ensenyen a respectar la persona, per tant, Jesús també la respectaria. També podríem dir que ben segur que trobaria el discurs adequat per cada cas. Però seguim sense respondre: ho acceptaria o ho condemnaria? Contestar a això com a creients és entrar novament en polèmica. El que sí està claríssim és que, per la nostra societat laica, l’única acció condemnable per la llei és la d’abús de menors. Les altres estan acceptades i tipificades legalment, per tant, protegides.

Reconeixem que posem massa temes junts en un mateix calaix, ja que tots ells mereixen comentaris detallats. La nostra única pretensió és subratllar l’esquizofrènia moral que patim molts creients entre una legislació i una realitat laica, i una doctrina i una tradició religiosa. Es tracta de dues realitats que es pronuncien molt i molt diferentment sobre els mateixos temes, i com més rigorista sigui el pronunciament d’uns, més rigorista esdevé la resposta dels altres. Aleshores nosaltres, segons el lloc on ens mourem, mostrarem un rostre o un altre d’aquesta doble personalitat que tenim en temes morals.

Sabrem trobar l’equilibri de Jesús? Quan diu “Tampoc jo no et condemno” ens exhorta a no condemnar a ningú. Quan diu “d’ara endavant no pequis més” ens exhorta a no perdre de vista la tradició religiosa i a saber dir les coses pel seu nom.

diumenge, 14 de març del 2010

Germans, tanmateix! (Quaresma 4)

La paràbola evangèlica del fill pròdig ens suggereix un paral·lelisme amb l’actual Església catòlica. Així com el fill pròdig malmet l’herència paterna a causa de les seves disbauxes, l’Església, segons els mitjans de comunicació, és presentada malmetent la seva herència espiritual amb els reiterats escàndols protagonitzats pels seus responsables i portaveus: el papa acusat de protegir capellans pederastes, capellans que es gasten els diners dels feligresos trucant a línies eròtiques, tres mil capellans investigats per pederastes..., per citar només les notícies dels darrers dies.

Deixem pas a la ironia: quina sort que té la nostra societat, i els cristians amb ella, que els mitjans de comunicació, sempre atents, ens informen dels afers eclesials amb neutralitat i objectivitat, sense cap afany manipulador, sense la més mínima tergiversació, sense cap impostació afegida. Només cal llegir diferents periòdics o escoltar diferents agències de notícies per constatar aquest "rigor informatiu".

L’Església, com el fill pròdig, també reacciona a la seva realitat. El seus discursos són, en alguns casos, semblants al del fill penedit: es reconeix el pecat, es demana perdó i s’actua decididament. En altres casos són puntualitzacions a les manipulacions informatives. Tot plegat esdevé un desgast constant que dificulta moltíssim que el missatge evangèlic arribi amb nitidesa. Aquesta distorsió mediàtica permet mantenir la imatge pública (i opinem que premeditada) que s’ofereix de l’Església a casa nostra: la d’un col·lectiu decadent i amb doble moral. Les notícies eclesials o articles d’opinió que periòdicament i estratègicament van apareixent ens ho van recordant subtilment.

Els mitjans de comunicació, continuant amb el paral·lelisme de la paràbola, exerceixen el paper de germà irreprotxable i íntegre, sense fisures, i per tant, amb el dret de queixar-se i de judicar el comportament d’altri. Objectivament, el germà gran pot tenir raó, però s’assabenta de la notícia de forma indirecta, cridant a un criat, en lloc d’anar directament a la notícia i parlant cara a cara amb el pare i el germà. La notícia filtrada que ha rebut li serveix per pronunciar-se de forma categòrica i excloent. Això no és honest ni transparent i esdevé un viu retrat del tarannà amb que es recullen i es donen les notícies, no només les eclesials. Cert que els mitjans de comunicació han de servir per denunciar i opinar, però el problema és que ells no tenen qui els faci de germà gran, ni un pare bo que els faci anar més enllà de les primeres impressions.

La paràbola evangèlica no ens explica com reacciona el germà gran davant les explicacions integradores del genitor. Tampoc cal. La pretensió fonamental del relat és subratllar que Jesús “acull els pecadors i menja amb ells” i, de retruc, posar en evidència els qui es converteixen en jutges impassibles dels altres, ja siguin persones irreprotxables, gent d’església, governants, o mitjans de comunicació.

divendres, 12 de març del 2010

Recorda't que ets pols

Molts de vosaltres heu anat més d’una vegada al Montnegre. Potser en alguna d’aquestes sortides havíeu visitat l’ermita de santa Maria, abans ruïnosa, avui feliçment restaurada, amb el roure que tenia al davant. Molts deveu saber que aquest hivern, a causa d’una forta nevada, el roure es va partir en dos i va caure. Descobrírem així que el seu interior estava pràcticament podrit.

Sic transit gloria mundi, així passa la glòria del món, deien els antics. L’arbre estava catalogat com a arbre monumental, i amb tota la raó. Era molt alt, i les seves branques cobrien una gran superfície. Donava la impressió de robust, i molts deien que transmetia energies positives. Però tot això de ben poc li va valdre davant de la nevada, perquè per dintre ja no tenia consistència.

Recorda’t que ets pols, ens deien el dimecres de cendra. És una frase que el nostre món no vol sentir. Ens sorprenem davant de la nostra fragilitat, com si no pogués ser, com si la tècnica que hem desenvolupat ens hagués de fer invulnerables. La Quaresma és una crida a redescobrir la interioritat, a tenir-ne cura, a tornar a parar l’orella a la veu de Crist que ressona des de l’evangeli, a la pregària que ens desvetlla el desig de Déu. La Quaresma ens convida a tornar a prendre consciència que el que ens dóna realment cos, el que ens fa vigorosos i resistents, està en el nostre interior.

dijous, 11 de març del 2010

Trucada (Cròniques sarrianenques 28)

Ens ha trucat per telefon. Hem reconegut la seva veu malgrat haver-lo perdut de vista feia temps. Ens explica els passos que ha fet fins aconseguir el número telefònic del convent i ens sorprèn la tenacitat desplegada fins a obtenir-lo.

Li preguntem si ja ha sortit de la presó i ens diu que sí, fa ja set mesos; per això vivim aquesta trucada com un gest de delicadesa, però també detectem que té ganes de parlar i que se l’escoltin, o de motivar-se a tirar endavant explicant el que fa i el què vol fer.

Resulta que viu sol en una casa abandonada sense aigua i sense llum. S’ha comprat una serra amb motor per tallar llenya per escalfar-se i il·luminar l’estança. Diu que vol estar sol perquè sap que és una persona conflictiva i no vol posar-se en problemes.

Com sempre, parlar amb ell esdevé quasi un monòleg. El seu parlar és irrefrenable i ell mateix, durant la conversa, ho reconeix, però segueix desgranant sense pauses els seus primers mesos en llibertat. Visita els metges que li fan el seguiment de les seves malaties físiques i mentals. Diu que “espera” no tornar a caure en la droga i que té molts projectes i ganes de fer coses. Parla també de religió i manifesta el bé que li ha fet assistir a la missa dominical del centre penitenciari. Se li escapa el dir-nos que prega a Déu perquè se l’emporti aviat.

Escoltar això darrer ens ha fet mal perquè evidencia el seu veritable estat d’ànim i perquè als seus quaranta-un anys sembla estar cansat de tot. El seu estil de vida no és gaire afalagador ni amb moltes expectatives d’una vida normalitzada.

Acaba la conversa dient que ens vindrà a visitar un dia. Ho farà??

diumenge, 7 de març del 2010

La bardissa cremava, però no es consumia (Quaresma 3)

"Què ho fa que no es cremi la bardissa?" Amb aquest interrogant Moisès expressa la seva perplexitat al veure quelcom excepcional: una bardissa que es crema i que no es consumeix. De fet, la bardissa es caracteritza, precísament, per extingir-se rapidíssimament pel foc. Enmig del desert, Moisès se sent atret per aquest espectacle insòlit que manifesta -de forma simbòlica i imatjada- que Déu és inextingible, que Déu és incombustible, contràriament a la condició humana que, més tard o més d’hora, acaba desapareixent, acaba finint.

Aquest episodi del llibre de l’Èxode és un dels més rellevants de tot l’Antic Testament. Es tracta d’un moment únic on Jahvè es dóna a conèixer a Moisès com un Déu amb un passat (“Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isahac, Déu de Jacob”); com un Déu que es revela en el present (“Jo sóc el qui sóc”); com un Déu que té un futur (“Amb aquest nom em tindran present totes les generacions”). En definitiva, Jahvè és preexistent, real i incombustible.

Aquest missatge tan clar i entenedor expressa un pensament on Déu és Omnipotent i Omnipresent, que Déu és el primer i principal referent humà, i que la condició humana es qualifica o es desqualifica en la mesura que s’apropa o s’allunya de Déu. Aquest és el pensament bíblic que amara tot l’Antic Testament i tot el Nou Testament.

Però aquesta lectura creient de la condició humana topa, o millor dit, esdevé intencionadament ridiculitzada per l’antropologia “acadèmicament correcte” que actuament s’ensenya a les escoles i universitats. Amb un llenguatge erudit i científic es mostra que l’ésser humà és una branca evolucionada i intel·ligent dels simis, que Déu és una creació de la ment humana i que la mort expressa la desintegració total.

Davant d’aquests postulats tan definitius -reconeixem que excessivament sintetizats- i proclamats socialment com a dogmes inqüestionables, qualsevol comentari o objecció -i més si prové d’algú creient- és neutralitzat ràpidament. Però des d’una perspectiva creient, des del pensament bíblic afaiçonat durant segles i segles, aquesta antropologia "dominant i dominadora" és reduccionista, perquè no sols nega i empetiteix a Déu en qui creuen una part importantíssima dels humans, sinó que nega aspectes de la condició humana, i per tant també empetiteix la condició humana.

Moisès, en l’episodi de l’esbarzer que no es consumeix, ens introdueix en el misteri de l’existència, ens introdueix en el misteri de Déu. Moisès ens obre el camí d’accés vers el sagrat: “Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada”.