dimecres, 26 de juny de 2013

Trencant esquemes (Diumenge 12)

Miraran aquell que han traspassat..., ploraran amargament per ell”, són frases que identifiquem amb la passió de nostre Senyor Jesucrist, però provenen del profeta Zacaries, com hem escoltat.

No sabem qui seria aquest personatge mencionat pel profeta, però podem intuir el seu injust ajusticiament i el paper messiànic que, d’alguna manera, desplegaria enmig del poble d’Israel. La història es repetirà amb Jesús, d’aquí l’assumpció d’aquests versets per la tradició cristiana, potser encara coneixedora d’aquest personatge del temps de Zacaries.
La història bíblica, tant del Primer com del Segon Testament, mostren l’infortuni i el final desgraciat dels portadors de paraules divines com els profetes Amós, Osees, Jeremies, Ezequiel, Joan Baptista; també de seguidors de Jesús com Pau, Jaume, Esteve. Els càntics del Servent Sofrent de Jahvè del profeta Isaïes i els relats de la passió de Jesús són una colpidora dramatització d’aquest trist fenomen.
Per això els relats evangèlics inclouen diversos anuncis de la passió i mort de Jesús que contraresten intencionadament les manifestacions de la seva excelsitud. “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”, li diu Pere en aquesta ocasió, però aquesta solemne declaració és neutralitzada d’immediat amb mals auguris, malgrat acabi mencionant la resurrecció. La postil·la final és un missatge ben poc engrescador als futurs seguidors: negar-se un mateix, carregar la creu, i perdre la vida.
Comprovem que el màrqueting que desplega el Nou Testament per explicar el seguiment de Jesús és nefast, però la història humana corrobora la incomprensió, el rebuig, i el final decebedor dels qui optin decididament per ideals que superin les expectatives humanes. Un repàs a la història recent ens fa sortir noms de persones eliminades precisament per la seva genuïnitat, per denunciar les injustícies, i per creure en la utopia: Luter King, Yitzhak Rabin, Oscar Romero, Roger de Taizé, per mencionar-ne només alguns, i sense oblidar tants homes i dones anònims morts per les mateixes causes.
Tornant a les lectures i, en concret a sant Pau, l’apòstol ens concentra de forma sublim el que representava per ell la irrupció de Jesucrist en la història humana: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots som una sola cosa en Jesucrist”. Pau ens mostra el convenciment que una nova humanitat és possible gràcies a Jesucrist. Encara ens queda camí per assolir-la, però no podem negar que no sigui engrescador.

dilluns, 24 de juny de 2013

L'ESPIA

L’espionatge està de moda. Hom creuria que en una època com la nostra, amb tanta facilitat per accedir a les més variades informacions, l’espionatge estaria de baixa. Doncs, no! Per saber el que vol un polític, hom pensaria que en tindria prou amb el que diu i escriu pels mitjans més diversos, però es veu que no. Una cosa és el que diu en els llocs públics i una altra el que vol i ho diu o ho manifesta en d’altres llocs no públics. I això val pels nostres polítics amb Método 3 que s’espien amb micròfons i també val pels d’EE UU que espien i intervenen telèfons a Europa i a l’inrevés. També en el món de l’esport i, per suposat, en la vida privada de gent famosa i no tant famosa.

Malgrat l’abundantíssima informació a l’abast en tota classe de mitjans es necessiten espies per saber la veritat, cosa que vol dir que allò que apareix en aquests mitjans no és cert o no ho és del tot ni de bon tros, com ho mostra el constant degoteig d’escàndols i corrupcions que desmenteixen moltes paraules, fotos, vídeos, etc. I això en gran i en petit, en el facebook, blocs, àlbums de fotos, etc... dels altres i dels nostres. Diríem que es parla no per comunicar-se, sinó per amagar.

Però aquesta tendència a amagar i emmascarar la realitat que fan necessaris els espies no està sols per dissimular corrupcions, sinó sobretot per amagar el profund i el més verídic de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem amagat i fins hem escarnit allò que més estimem, perquè ens fa vergonya o por de mostra-ho. Que poques vegades hem parlat de Déu, que difícil seria per un altre saber què creiem, què estimem. Caldria un bon espia per descobrir-ho!

El salmista expressa no sols el seu sentiment, sinó el nostre, el de la humanitat, aquell que resta amagat, disfressat. És la ferida més fonda de la nostra humanitat, és com remoure un fibló que tenim clavat: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós... com terra eixuta, sense una gota d’aigua”.

Jesús, com un bon espia, no es queda en el que es diu, en el que diu la gent, i fa la pregunta directa: I vosaltres qui dieu que sóc jo? I tu, què dius?

I quan Pere li respon tampoc no es vol quedar amb una resposta general: Ets el Messies, l’Ungit de Déu!

I Jesús vol que el creient sigui, també, un espia. Jesús sabia que encara que digués la paradoxal afirmació que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar; amb això no hi havia prou per comprendre’l. Només qui és capaç, com l’espia, de passar més enllà del que es diu i anar a la realitat hi accedeix. El qui com l’espia posa a prova el que es diu, o sigui, el segueix pel mateix camí, és el qui compren: “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, pregui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i qui la perdi per mi la guanyarà”.

El creient ha de ser també un espia que per arribar a Jesús no es pot quedar només en el que diu Jesús, no es pot fiar de les seves paraules, sinó que ha d’arribar a comprovar si són o no certes aquestes paraules en la vida, en un real i autèntic seguiment. No valen les paraules soles.

I per això ha de desconfiar i anar més enllà de les pròpies paraules i superar barreres dels altres, del que diu la gent, i arribar al cor, al crit del salmista: “Tot jo tinc set de Vós... Senyor, ningú com Vós no em fa feliç... l’amor que teniu val més que la vida”.


dimarts, 18 de juny de 2013

DISCULPAR-SE O DEMANAR PERDÒ



Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.
  Molt diferent és el fet de demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i el verb donare. El prefixa   per indica una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar voldria dir donar totalment.  Es tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia. Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.
  Demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar.  És el que diu el salm: ”Feliç l’home qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat”.
Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.
El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el fonament  de la irresponsabilitat. El perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos moviments concrets externs. Primer de tot demana  ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.  El segon que demana és un altre moviment del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no repetir allò que considero dolent.
Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar, dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar, reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens empeny a la veritat i  possibilita una mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions  ni excuses. Així puc refer la meva vida, o sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui s’instal·la en el cinisme o en la disculpa  compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.




diumenge, 16 de juny de 2013

Dignes de compassió (Diumenge 11)

Un pare del desert anomenat Miós de Bèleon fou interrogat per un soldat. Aquest li preguntava si Déu acceptava la penitència d’ algú sotmès al règim militar, avesat a lluites i a matar. El pare del desert li preguntà: “Digues-me, caríssim, si se t’esquinça el mantell, què en fas? El llances?" Li respongué el soldat: “No, el cuso i el segueixo utilitzant”. Li digué l’ancià: “Si tu et planys del teu vestit ¿Déu no ha de plànyer la seva criatura?"

Aquest relat, extret de les sentències dels pares del desert egipci, arrodoneix el missatge de les escenes bíbliques que hem escoltat. A l’evangeli, Jesús li diu a la dona de mala reputació que els seus pecats li són perdonats i que la seva fe l’ha salvada, confirmant el seu gest públic de suplicar compassió.

A la primera lectura, tot un rei com David reacciona a les critiques d’un simple profeta, fent quelcom inaudit en un sobirà: reconèixer que ha pecat. La resposta del profeta no és tan benèvola com la de Jesús i la de l’ancià del desert: Natan li diu a David que no morirà per l’assassinat que ha ordenat, però sí el fill que ha engendrat il·legítimament.

Podríem veure aquí l’acció d’un Déu inflexible i gens magnànim amb el rei David, però el relat dóna un missatge molt crític i desafiant contra qui ostenta l’autoritat del poble: un rei eludirà la justícia humana però no la justícia divina; a més responsabilitat, més compromís; les iniquitats que hom comet amb impunitat tard o d’hora passen factura, fins i tot a un rei.

L’essencial però, és que reis manipuladors i capriciosos, dones de mala reputació, soldats despietats, i fins i tot nosaltres, tots som dignes de la misericòrdia divina si reconeixem interiorment i exteriorment les nostres faltes.

dilluns, 10 de juny de 2013

NO SOM UN BONSAI



Ja fa uns quants anys que, quan arriba la primavera, en el nostre convent d’Arenys, en el claustre, es fa una exposició de bonsais. Són d’una gran bellesa, fruit d’un dur i pacient treball i d’un gran sentit artístic. M’agraden els bonsais. Admiro els jardiners que en tenen cura i paciència en cultivar-los. I cada any espero l’exposició per poder gaudir de veure’ls amb deteniment. Però això no treu que cal dir que poques coses hi ha tant poc expressives de la nostra fe com el bonsai. El cristià, podríem dir, és tot el contrari d’un bonsai, encara que molts s’ho pensin i alguns, fins i tot, ho visquin així.

Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Pau diu d’ell mateix que, abans de conèixer Crist, en quant al compliment de la Llei, “era irreprensible”. Molts creuen que un bon cristià és precisament això: complir! I si és així hom es pregunta: Per què es va convertir sant Pau? Què calia canviar en un home irreprensible? Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer... Tot ben petit, mesurat, controlat. Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però... què?

Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres... “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir. No es tractava de complir una Llei, sinó deixar que el Pare et mostri el Fill. O, com diu en un altre indret, “Jo he vist el Senyor!” o, com trobem que diu a la carta als filipencs, “Jesucrist es va apoderar de mi”. I ell mateix dirà: “i tot el que considerava avantatjós ho vaig trobar desavantatjós comparat a haver trobat Crist”. Ja que “el Pare, tot donant-nos el seu Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors”.

Els cristians no som bonsais, no es tracta, doncs, de retallar, d’empetitir; sinó de deixar que la saba de Déu corri per les nostres venes, creixi, s’expandeixi. No som un bonsai retallat, sinó que hem de créixer, consolidar-nos i donar fruit abundós.

No som un bonsai a qui no li toca amb prou feines l’aire, ni el fred, ni la calor. Ens hem d’exposar als quatre vents. No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic. Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.

No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes. Pau no sols va predicar als jueus, sinó que va portar el Crist també als pobles pagans. 

Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida. La remor d’aquesta font són les paraules de l’Evangeli. Avui ens diuen: “Així que Jesús la veié, se’n compadí i li digué: “no ploris”.”

La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”.
La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.

    


diumenge, 9 de juny de 2013

EL JUEGO DE LAS DIFERENCIAS

Domingo, 9 de junio de 2013
1 Re 17, 17-24/Sl 29/Ga 1, 11-19/Lc 7, 11-17

¿Quién de nosotros no ha jugado alguna vez en su vida al juego de las diferencias? Aquel juego que pone dos dibujos uno al lado del otro para compararlos y encontrar las diferencias.

Hoy la liturgia nos propone un juego parecido al hacer que coincidan dos lecturas similares en su contenido. De hecho, el evangelista Lucas es lo que hizo al explicarnos este hecho de Jesús. Él sabía que se dirigía a gente que conocía la historia de Elías que hoy hemos escuchado y que, mentalmente, iban a poder hacer lo que hoy hacemos nosotros: colocar la plantilla de su relato sobre Jesús sobre la plantilla del relato de Elías, compararlos y sacar conclusiones.

Elías ha encontrado refugio en casa de una viuda en Sarepta de Sidón, en tierra extranjera, es alguien que no pertenece al pueblo de Israel. Ella tiene solamente un hijo y experimenta el dolor al ver que la enfermedad repentina de su hijo lo lleva a la muerte. Desesperada acude al profeta increpándole, porque piensa que son sus pecados los que han sido puestos en evidencia en la suerte de su hijo y que el castigo que ella merecería Dios lo ha cobrado en la persona de quien más ama. Elías, tomando al joven, se dirige a Dios pensando lo mismo: Señor, Dios mío, ¿también a esta viuda que me hospeda la vas a castigar, haciendo morir a su hijo? Hemos escuchado el final de la historia, es una historia del triunfo de la vida sobre la muerte: Dios escucha a Elías, Dios no es un dios de castigos ni maldiciones, actúa incluso salvando a aquellos que no son judíos, de hecho devolviendo al joven a la vida Dios está diciendo, a través de su profeta, que ama también a los paganos, a los cananeos, que nada tienen que ver con el pueblo elegido, con los judíos. El relato acaba con una especie de confesión de fe: Ahora reconozco que eres un hombre de Dios y que la palabra del Señor en tu boca es verdad.

Jesús va camino de Naín, ciudad casi fronteriza entre Galilea y Judea. Entra en la ciudad y ve el cortejo fúnebre. Nuevamente, la protagonista es una viuda y el muerto un joven, su único hijo. Otra escena de dolor y desesperación que recuerda la de Elías. Aquí, en cambio, nadie increpa a Jesús, nadie increpa a Dios en el relato. Da cierta sensación de fatalismo: la crudeza de la vida y de la muerte contrastadas. Parece que no hay esperanza, que así es como son las cosas. Pero Jesús siente lástima de la pobre viuda y eso lo cambiará todo. Sin que nadie le diga nada, actúa. No llores: son las primeras palabras de Jesús, siempre palabras de consuelo, palabras de esperanza. Las siguientes: ¡Muchacho, a ti te lo digo, levántate! Y sucede el milagro. El hijo es devuelto vivo a su madre. Y la reacción no se hace esperar. Surgen palabras que indican un cambio de perspectiva, un destello de esperanza, en la gente que ha visto el milagro: Un gran Profeta ha surgido entre nosotros. Dios ha visitado a su pueblo.

¿Qué quiere decirnos Lucas? Elías era un gran profeta. Alguien capaz de orar a Dios y ser escuchado. Él se queja a Dios por la muerte del hijo de la viuda y Dios lo resucita y lo sana. Jesús, en cambio, interviene directamente. En Jesús se demuestra que Dios se preocupa por nosotros, nadie le ruega, nadie le pide, Él ve el dolor y se compadece. Y Jesús habla y su Palabra sale de sus labios y actúa: crea, renueva, sana, nos transfigura. Lucas quiere que nos fijemos en las diferencias, quiere que notemos la singularidad de Jesús. Hace resonar en nosotros las conclusiones a que llega el gentío que rodea la escena de Jesús: Dios ha visitado a su pueblo. Ciertamente, hoy también nosotros, junto con ellos, podemos decir: Dios nos ha visitado. También hoy podemos escuchar la voz de Jesús que nos dice: ¡Muchacho, muchacha, joven, anciano, A TI TE DIGO, LEVÁNTATE! Lucas, el evangelista, quiere que nosotros también nos preguntemos: ¿quién es para mí Jesús?


dimecres, 5 de juny de 2013

EL MIRAR DE DÉU ÉS ESTIMAR I FER DONS

Tobit i la seva dona
Dimecres, 5 de juny de 2013
Sant Bonifaci, bisbe i màrtir
Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

M’he fet un propòsit. Estic llegint una obra de Sant Joan de la Creu. Dic que m’he fet un propòsit per dues raons. La primera, perquè ja em donava vergonya haver arribat a la meva edat i no haver llegit mai res d’aquest místic espanyol del s. XVI (havia llegit alguna obra de Santa Teresa d’Àvila, però d’ell res); la segona, perquè és com la tercera o la quarta vegada que ho intento sense èxit. Però ara m’he fet el propòsit en ferm, tot i que em costa Déu i ajuda. Potser he errat d’obra (El Càntic espiritual). Imagino que em costa perquè és com el que diumenge passat deia sobre els gelats: no es pot saber quin gust té la xocolata o la vainilla si no les has tastades mai. Imagino que si un no ha tingut mai una experiència mística profunda tampoc no pot acabar d’entendre el que sant Joan de la Creu mira d’expressar.

Malgrat tot aquest matí, tot llegint el comentari que fa al cant 19, m’he trobat amb aquesta afirmació que m’ha captivat: El mirar de Déu és estimar i fer dons. El nostre sant ho diu com de passada. De fet, quan desenvolupa la idea que té al cap, el llenguatge es torna més complicat i fosc... però aquesta frase és molt concreta i segur que té de fons una experiència ben real i potser repetida: un Déu que ens mira i un mirar que queda concretat en estimació i generositat.

Aquesta frase m’ha semblat que resumia el que trobem en les lectures que avui hem escoltat. Us convido, com ahir ho feia fra Magí, a llegir el text d’avui del llibre de Tobit tal i com el tenim a les nostres bíblies, sense els talls que la litúrgia d’avui ens fa (perquè el tenim tallat, ens manca la pregària de Sara i la veu en off del narrador de la història que posa en paral·lel Tobit i Sara quan tornen cadascú als seus afers: En el mateix moment que Tobit entrava del pati de casa seva, també Sara, filla de Ragüel, baixava del pis de dalt). Us convido a fer-ho perquè el text ens invita a creure en aquest Déu de vida i Déu de vius que l’Evangeli ens posa en llavis de Jesús.

Són dues persones que el text ens mostra, en el seu capteniment i en la seva pregària, com a creients, però dues persones a les quals la fe no els estalvia la pena, la desesperació, la incomprensió. Tobit arrencà el plor i pregà... després de les paraules de la seva esposa: De què et serveixen les teves caritats? On són les teves obres de misericòrdia? Les saps tu i prou! Sara farà el mateix després de les paraules de la seva serventa: Que ningú no vegi mai ni fill ni filla teva en aquest món, assassina dels teus marits! És que em vols matar a mi com els set que has mort? Tots dos, en la seva desesperació, demanaran la mort. Sara fins i tot pujarà al pis de dalt disposada a penjar-se. Dolor i desesperació, fins al desig de la mort... Poca broma! Però el mal i la desesperació (feixucs, insuportables, incomprensibles) no tenen la darrera paraula: Aquell dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara... i Déu envià Rafael (Déu guareix)... a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.


No pot ser d’una altra manera si ens creiem les paraules de Jesús: un Déu de vius, no un Déu de morts. Un Déu que vol la vida, el sentit, la felicitat del l’ésser humà; un Déu que guareix i consola, un Déu que escolta i actua. Un Déu, com deia sant Joan de la Creu, la mirada del qual ÉS ESTIMAR i FER DONS. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, esdevindrem guarits capaços de guarir d’altres. Si ho creiem, i és el que avui celebrem, Ell mateix transformarà les nostres vides, és més, potser podrem fer com sant Bonifaci féu, ser capaç de donar la vida fins a la mort, com Jesús ho féu per cadascú de nosaltres.

dilluns, 3 de juny de 2013

BEN CONCRET



Aquesta setmana s’ha fet la jornada de portes obertes a la nova seu de Càritas d’Arenys de Mar. En la part que dóna a la Riera hi ha l’entrada per rebre les persones que demanen ajuda, on són acollides i ateses. També, per la mateixa porta, es fa la distribució de la roba. Per la porta de darrera, més discreta, que dóna al carrer Sant Gabriel, s’ha instal·lat el SAC (Servei d’Aliments de Càritas). És una petita botiga on aquells que ho necessiten poden triar els aliments i altres coses, segons un sistema de punts que se’ls hi ha repartit abans. Així s’evita donar productes repetits o innecessaris.

Tot això ha estat possible perquè la parròquia ha cedit la casa per poder-ho instal·lar tot i també a l’herència de la Carme Tàpies. La parròquia no neda pas en l’abundància, ni la Carme Tàpies era una dona rica, tot el contrari. La Carme, pels anys 70-80, va passar moments molt difícils, personalment i econòmicament, sobretot per poder cuidar la seva germana que tenia moltes limitacions. Càritas i la parròquia la van ajudar en aquells difícils moments per poder sortir de la situació.

Temps després, ella va rebre una herència amb la qual el primer que va fer fou instal·lar un ascensor perquè la seva germana pogués moure’s amb més facilitat. La germana ho va poder gaudir poc temps, ja que va morir aviat. La Carme va continuar vivint simplement i, al morir, ho va donar tot a aquells que la van ajudar: la parròquia i Càritas. Gràcies a ella, doncs, s’han pogut fer les obres de la nova seu de Càritas a la nostra vila.

La compassió és un sentiment molt fort i difícil d’aguantar. Normalment l’aigualim o el reprimim amb mil excuses. Per a la Carme tenir compassió de la seva germana fou un sentiment actiu i compromès, per a Càritas i la parròquia també. No sempre la compassió genera aquests comportaments. Els mateixos apòstols van sentir compassió d’aquella gent que feia hores que estaven a l’entorn de Jesús, però els enviaven lluny a que s’espavilessin. Segons ens diu l’Evangeli els van voler acomiadar. També tenia sentiments de compassió el zelador de la casa d’avis d’Olot. Tant, que no podia veure’ls sofrir i... els matava! Gràcies a Déu, normalment no s’arriba a aquests comportaments, però sí a reprimir la compassió o a escarnir-la per la por al compromís que s’entreveu. Compromís inapel·lable: l’altre et posa davant l’Altre.

Jesús, davant la necessitat, és ben clar. Diu als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Cal doncs compassió compromesa, fidel, i no escapolir-se. Però, a la vegada, per no caure en l’orgull o en la desesperació, cal fe. Fe en el Senyor: no escapolir-se i saber que no tot està a les teves mans, tu només tens uns pans i pocs peixos, cal posar-ho tot i... confiar!

Ell, en l’Eucaristia, se’ns dóna per transformar-nos en el seu cos. Per ser els seus ulls, que no s’aparten dels qui sofreixen; per ser els seus peus, que no s’allunyen del germà; per ser les seves mans, que no estan inactives sinó obertes; per ser les seves orelles, que escolten, acullen, comprenen; per ser el seu cor, que sofreix, es compadeix, reflexiona i cerca camins... per compadir.

Però també per això cal que els seus ulls siguin els meus, per veure els altres com Ell els mira. Ell ha de ser a les meves orelles, per escoltar com Ell escolta. Ha de ser a les meves mans, per acollir com Ell acull. Ell ha de ser sobretot en el meu cor, perquè tot vessant-hi el seu Esperit m’ompli del seu Amor. Per saber que no sóc sol: Ell hi és i m’empeny cap els altres germans. Entre tots formem el cos de Crist. No sols jo, entre tots fem el cos de Crist. Entre tots donem acollida a la compassió, entre tots i amb Ell fem real i concreta aquesta acollida. Entrar en comunió amb Ell, present, donant-se en aquest sagrament tant tendre i sagrat de l’Eucaristia.







diumenge, 2 de juny de 2013

TASTEU I VEUREU!!!

Diumenge, 2 de juny de 2013
Corpus Christi
Gn 14, 18-20/Sl 109/1 Co 11, 23-26/Lc 9, 11b-17

Ahir vam celebrar la fi de curs de la catequesi amb els nens i nenes d’Arenys de Munt. Va fer sol, un dia preciós. Després d’aquesta llarga sèrie de dies en què sol, núvols i pluja s’anaven barrejant fent-ne un temps insegur, dies típics de primavera que potser ja teníem un xic oblidats, ahir, per fi, féu un dia d’estiu abans d’hora.

Durant la missa vaig preguntar-los què tal s’ho havien passat. La reacció no es va fer esperar. S’ho havien passat molt bé. Havien jugat, s’havien esplaiat, van arribar-hi rebentats. Però s’ho havien passat bé. Per alguns, però, el millor de tot havia estat el gelat amb que els catequistes els havien obsequiat. De vainilla, de xocolata, de xocolata amb vainilla... alguns fins i tot van voler repetir. Bé, ho podeu imaginar: una festassa. Vaig demanar a una nena que em digués si li havien agradat els gelats. Em va dir que sí. Li vaig demanar quin era el seu gust preferit. Em va dir que era la vainilla. Vaig fer broma, li vaig demanar que m’expliqués quin gust tenia la vainilla; que potser també entre la gent hi havia algú que no l’havia tastada mai, que mirés de dir-nos com era aquest gust. No se’n sortia. Al final va dir el que m’esperava... l’has de tastar! No puc saber quin gust té la vainilla, pitjor, ningú no em pot dir com és el gust de la vainilla si jo mateix no la tasto.

L’evangeli presenta avui Jesús enfeinat. El text que acabem d’escoltar ens diu que Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Però Jesús no es va quedar aquí. Els deixebles s’adonen que el temps passa, que es fa fosc, i que la gent no té massa intenció de marxar. S’hi troben tant a gust! Com els nens i nenes de la catequesi ahir. Els deixebles intervenen i fan veure a Jesús que es fa tard i que cal acomiadar la gent: Acomiadeu la gent –diuen–. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures... Però es troben amb una ordre inesperada de Jesús: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.

TABGHA - Israel
Ja hem escoltat com va la història. Davant la limitació clara dels deixebles (només hi ha cinc pans i dos peixos), el miracle de la multiplicació. Jesús no sols PARLA del Regne, no sols CURA els qui ho necessiten... SURT A L’ENCONTRE i PROVEEIX aquells que el cerquen, aquells que no volen marxar del seu costat perquè intueixen que tenen davant Algú que pot saciar-los d’una fam i una set més pregones.

Em ve a la ment aquell verset del salm 33: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia. Com els nens de la catequesi farem bé de no pensar gaire en quin gust té un gelat de vainilla o de xocolata, és millor tastar-lo, fer-ne experiència personal. Amb Déu passa el mateix, en l’evangeli Jesús els dóna un tast del que significa que Ell sigui el veritable Pa de Vida donant-los de menjar sense mesura: Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres. Jesús ens proposa que tastem Déu, que no el fem quelcom abstracte.


Però, a tots nosaltres, que hem fet aquest tast, que hem fet experiència del que significa sentir-nos estimats profundament pel Crist, per Déu, ressona en les nostres oïdes el mateix manament: Doneu-los menjar vosaltres mateixos. La comunió, la vida amb sentit, té un fonament: Crist mateix, la seva mort i la seva resurrecció l’han feta possibles. Però també té una missió, un encàrrec: portar arreu aquesta bona notícia, compartir-la, donar-la a tastar. Avui, un cop més, TOTS SOM CONVIDATS A LA FESTA, TASTEU I VEUREU!!!