diumenge, 16 de juny de 2013

Dignes de compassió (Diumenge 11)

Un pare del desert anomenat Miós de Bèleon fou interrogat per un soldat. Aquest li preguntava si Déu acceptava la penitència d’ algú sotmès al règim militar, avesat a lluites i a matar. El pare del desert li preguntà: “Digues-me, caríssim, si se t’esquinça el mantell, què en fas? El llances?" Li respongué el soldat: “No, el cuso i el segueixo utilitzant”. Li digué l’ancià: “Si tu et planys del teu vestit ¿Déu no ha de plànyer la seva criatura?"

Aquest relat, extret de les sentències dels pares del desert egipci, arrodoneix el missatge de les escenes bíbliques que hem escoltat. A l’evangeli, Jesús li diu a la dona de mala reputació que els seus pecats li són perdonats i que la seva fe l’ha salvada, confirmant el seu gest públic de suplicar compassió.

A la primera lectura, tot un rei com David reacciona a les critiques d’un simple profeta, fent quelcom inaudit en un sobirà: reconèixer que ha pecat. La resposta del profeta no és tan benèvola com la de Jesús i la de l’ancià del desert: Natan li diu a David que no morirà per l’assassinat que ha ordenat, però sí el fill que ha engendrat il·legítimament.

Podríem veure aquí l’acció d’un Déu inflexible i gens magnànim amb el rei David, però el relat dóna un missatge molt crític i desafiant contra qui ostenta l’autoritat del poble: un rei eludirà la justícia humana però no la justícia divina; a més responsabilitat, més compromís; les iniquitats que hom comet amb impunitat tard o d’hora passen factura, fins i tot a un rei.

L’essencial però, és que reis manipuladors i capriciosos, dones de mala reputació, soldats despietats, i fins i tot nosaltres, tots som dignes de la misericòrdia divina si reconeixem interiorment i exteriorment les nostres faltes.