diumenge, 28 de novembre del 2010

El nostre vestit és Jesucrist (Advent 1)

Portar roba de marca evidencia el nostre estatus econòmic i social. Segons quin sigui el nom d’aquella marca, el nostre estatus serà més alt o més baix. Malgrat posem la qualitat del producte com a excusa per comprar-lo, en el fons hi ha una bona dosi de voler presumir.

Sant Pau escriu als cristians de Roma del segle primer dient-los “que el vostre vestit sigui Jesucrist”. Es tracta d’una invitació a que Jesús esdevingui el nom de marca per qui optem, aquell que ens identifica, i amb qui ens sentim més còmodes i protegits. No obstant, la nostra opció per Jesucrist com a vestit no ens ha de portar a presumir-ne, però tampoc a dissimular-ne la marca. Tot això és extern, superficial, i mancat de personalitat.

Vestir-se de Jesucrist és revestir-se tant interioment com exterioment. Es tracta d’un habillament integral i equilibrat. No pot haver-hi exterioritat cristiana sense una interioritat viscuda i profunda. No pot haver-hi interioritat cristiana sense irradiació del que es mou ànima endins.

El temps d’Advent que avui inciem ens esperona a revisar el vestit de Jesucrist que portem posats. Es tracta de revisar sense presses si el tenim rebregat i descuidat, si fa goig cara enfora però fa pena cara endins, si el portem desmotivats o amb desgana. “Estigueu a punt”, “Prou de dormir”, “Vetlleu”, “Siguem conscients dels moments que vivim”, són exhortacions d’aquest primer diumenge d’Advent que hem de viure com un estímul a portar amb la màxima dignitat i coherència possible el vestit de Jesucrist, el Senyor.

Els dos trons (Crist Rei 2010)

Els textos del Nou Testament ens recreen la reialesa de Jesucrist en dos trons: un de celestial i un de terrenal. El tron celestial el situen a la dreta del Pare, i ens emmarca a un Jesús diví, glorificat i exalçat al costat de Déu. Aquest tron no el veiem amb els ulls físics, però ens és fàcil imaginar-lo amb els ulls de la fe: es tracta d’una escena celestial nítida i expressiva.

L’altre tron de Jesús és a la terra. Els quatre evangelis, de diferent forma, coincideixen a descriure la creu com un tron terrenal, que ens emmarca a un Jesús humà, sofrent i menystingut. La roca del Calvari, el Gòlgota, esdevé el seu palau reial, i la creu el tron que proclama la seva reialesa. Aquest segon tron ens costa més d’entendre i d’assumir perquè trenca els nostres esquemes humans de reialesa; sols el “veurem” i l’entendrem –novament- amb els ulls de la fe.

Des de la racionalitat i la lògica humana és absurd i inassumible acceptar el missatge evangèlic que la creu esdevé un tron reial. Aquesta dificultat queda recollida pel mateix evangeli amb els dos malfactors que són crucificats amb ell. Més que fer valoracions moralitzants i simplistes dient que un és el bon lladre i l’altre el mal lladre, els dos personatges expressen dues maneres de reaccionar davant de Jesús: el qui no veu res, i el qui sí hi veu. El primer lladre, un supervivent, mira a Jesús amb ulls pràctics: aprofita l’avinentesa i la proximitat amb Jesús per poder salvar la pell. El segon lladre mira a Jesús amb els ulls de la fe i veu la seva grandesa. Per això li diu: “Senyor, recordeu-vos de mi quan sigueu al vostre regne”.

Aquestes dues maneres de veure a Jesús a la creu -la utilitarista i la creient- ens fa pensar en les dues actituds fonamentals que hi ha hagut en la vinguda del papa Benet a Barcelona el passat set de novembre. La seva presència no ha estat pas discreta: anunci constant de la seva vinguda, papamòbil pels carrers de la ciutat, recepció de les autoritats, celebració massiva a la Sagrada Família, intens desplegament mediàtic. Però malgrat tanta vistositat les reaccions han estat fonamentalment les mateixes: els qui no han sabut (o no han volgut) veure més enllà d’aquesta vistositat, quedant-se amb el tòpic o amb el refús. Altres, han mirat aquesta vinguda amb els ulls de la fe, i malgrat les diferents sensibilitats, han sabut acollir.

En aquest cas també és fàcil de moralitzar, i acusar-se mútuament de bons i de dolents, cadascú des dels seus paràmetres. Des de l’àmbit creient no podem caure en aquest simplisme i voler apropiar-nos d’aquesta visita. El papa no va venir exclussivament pels catòlics catalans, va venir a visitar a tots els catalans. Jesús no va venir només pel qui anomenem bon lladre, va venir pels dos, és a dir, per tots.

La creu de Jesús és el tron des d’on Jesús regna: des del sofriment, la incomprensió i el rebuig. No vulguem, els qui ens diem seguidors de Jesús, convertir la nostra opció de fe en un tron celestial que ens permeti incloure o excloure a qui vulguem. Ara no toca ni tampoc ens pertoca. Ara toca assumir el mateix paper terrenal que Jesús. Ell, des del seu tron celestial, ben merescut, vetllarà per tots els qui són dalt del calvari adreçant-li diferents discursos, uns de més pietosos i altres menys o gens. Però tots som al seu costat, que és el que compta per ell.

dijous, 25 de novembre del 2010

Paraules i mirades (Antologia de textos espirituals de Jordi Llimona)

(Aportació llegida en la presentació del llibre, als caputxins de Sarrià, el 25-novembre-2010)
El coordinador d’aquesta presentació ens enviava un emmarcament temàtic per cada una de nostres aportacions. La d’un servidor deia així: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà? Un poeta? Un teòleg? Coneixent al coordinador, les mateixes preguntes esdevenen respostes: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Es tracta de treure els interrogants: un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà. Un poeta. Un teòleg. En la mateixa línia, un servidor indicava, en una anterior aportació, que la clau de lectura de Jordi Llimona era la seva dimensió de creient, concretada en la seva opció de vida religiosa caputxina. També apareix breument ressenyat en la Introducció del llibre que estem presentant i que esperem que compreu.

Per això ens permetem aplaudir la bona pensada del coordinador de l’obra, que és el mateix que ha coordinat la presentació, i que és el mateix que fa de presentador. Una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és anar a les arrels del personatge. Un personatge polièdric, certament, que ha estat un referent per a polítics, artistes, escriptors, periodistes…; però el Llimona més genuï era el Llimona creient, el que concelebrava en aquesta església cada dia en la missa conventual; el que presidia la celebració de la missa dominical de dos quarts de dotze; el qui seia en el cor d’aquí darrera al matí per resar Laudes, al migdia per resar Sexta, i la nit per resar Vespres. El qui tenia amagat sota un coixí de la sala capitular on fem les completes el seu llibret, on havia afegit unes lectures diferents, perquè les que hi ha en el breviari no li agradaven.

Elaborar, editar, i presentar una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és molt més que recordar, evocar, o enyorar el personatge de forma entranyable. Cert que el llibre és entranyable perquè retrata a l’autor, però el més fonamental és que l’espiritualitat és un àmbit que no caduca, que roman viu i actual amb el pas del temps. Ho tenim captivadorament expressat en la vida dels sants, que malgrat el pas dels segles, la seva espiritualitat es manté viva. En canvi, les opinions que Jordi Llimona formulava sobre temes socials, eclesials, morals i polítics, que el van fer tan famós de portes enfora, ell mateix les anà matisant, i fins i tot canviant, els darrers anys de la seva vida.
Aproximar-nos als textos espirituals de Jordi Llimona ens permetrà, en primer lloc, veure la seva evolució religiosa amb el pas de les dècades. El llibre manté els textos ordenats cronològicament amb la intenció d’ajudar al lector a captar aquesta evolució. Però sobretot, aquests textos espirituals ens han d’ajudar a actualitzar la seva manera de veure i de viure la fe, i de retruc, de veure i de viure el món com a creients.

Opinions de Jordi Llimona sobre la societat, sobre Catalunya, i sobre l’Església, avui dia ja no serveixen. Ell mateix era conscient que les coses evolucionaven, i els darrers anys de la seva vida, amarats de maduresa i de lucidesa, es dedicà a opinar menys, a fer més silenci, a contemplar com fa un nen que no entén tantes coses que l’envolten. Però, repetim, el que sí ens serveix del nostre personatge, són els seus textos espirituals, que són uns autèntics rampells d’autenticitat que apareixen discretament dosificats en els seus llibres i que hem procurat de seleccionar en aquest llibre.

Per cloure la nostra aportació, obrim provocadorament un debat. En Jordi Llimona hagués anat a concelebrar a la Sagrada Familia amb el papa el dia 7 de novembre? Deixant de costat els impediments físics que podria tenir si estigués viu amb els seus 86 anys ¿hi hagués anat si hagués pogut? Quan va venir el papa Joan Pau II a Barcelona creiem que no va anar a la concelebració, però ara, tenint en compte com està d’empobrida la nostra església catalana, ¿s’hagués quedat a casa? Molts dirieu que no hi hagués anat, però jo opino que sí. O més ben dit, el “meu Jordi Llimona”, un home reflexiu i atent a la realitat, que m’ha ensenyat a mirar no sols l’Església sinó també la societat amb ulls crítics, sí que hi aniria. Al menys, jo voldria que hagués anat, perquè allí també calia que hi fos aquell dia.

El discurs de Jordi Llimona era un discurs fronterer i crític, però fet des de dins, o diguem-ho clar, fet per un home d’església. La nostra església catalana, avui dia apallissada per moltes bandes, segueix necessitant discursos fronterers, però clarament eclesials, perquè sinó acabarem engolits per una opinió pública subtilment destructora.

Jordi Llimona ens deixa un repte: com seguir essent fronterers o autèntics en el nostre avui. No es tracta de copiar-li discursos, sinó d’actualitzar la seva espiritualitat. Aquest llibre ens ajudarà a que cadascú dóni la seva resposta. No és un llibre de receptes espirituals ni de fórmules màgiques, és un llibre de tauleta de nit, per abans d'anar a dormir.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Ocasió de donar testimoni (Diumenge 33)

Sant Francesc d’Assís dèia en els seus consells espirituals –anomenats Admonicions- que per conèixer la paciència i la humilitat d’un frare, aquesta no es podia detectar quan les coses li anéssin de meravella; sinó quan les coses li anéssin malament, i tot se li girés en contra. La paciència i humilitat que mostrés en els moments difícils és la que té, i no pas altra.

Es tracta d’un diagnòstic espiritual i existencial digne d’un sant, apte no sols per frares, sinó per a tothom, i especialment en aquests moments de crisi econòmica. Fa quatre dies tot marxava bé, hi havia molta feina i escassa preocupació per l’avenir. Era fàcil ser virtuós. Però la truita s’ha girat, l’atur ha augmentat considerablement, els subsidis s’acaben, moltes feines trontollen, i la sortida del túnel no sembla imminent. La paciència i humilitat que mostrem en aquests moments serà la que tenim, i no més. La capacitat d’encaixar les dificultats presents ens deixarà retratats.

Aquest moment “serà una ocasió de donar testimoni”, com dèia l’evangeli, també immers en uns temps convulsius: desconcert social, amenaces de guerres i de revoltes internacionals. Però per si fos poc, la primitiva comunitat cristiana patia un plus de dificultats: desorientació religiosa, persecucions, empresonaments, judicis, traïcions familiars, acusacións públiques de ser cristià. “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” sentencia també l’evangeli. En una època benestant i tranquil·la, aquesta frase sona exagerada o masoquista, però quan hi ha problemes, com ara, prèn tot el seu sentit i vibració.

Aquesta és la intenció de les lectures del final d’any litúrgic, que la setmana vinent clourem amb la festa de Crist Rei: una exhortació a perseverar en la fe, passi el que passi, peti qui peti. La visita que el papa Benet ens feìa a Barcelona la setmana passada ens ha d’encoratjar a valorar el present com una ocasió per donar testimoni. No és moment de dramatismes, i menys encara de victimismes: aquest discurs no és cristià. És ocasió de donar testimoni desplegant les nostres capacitats. Es tracta de saber respondre al present amb paciència, amb humilitat, i amb creativitat; que no és el mateix que dir resignació, servilisme i fugides endavant. I això val tant per la realitat eclesial com per la realitat econòmica que estem vivint.
La nostra condició de persones creients ens ha de donar la lucidesa i la serenor necessàries per saber encarar el present amb dignitat, esperant que, com dèia el profeta Malaquies, “per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat. I els seus raigs seran saludables”.

diumenge, 7 de novembre del 2010

"Jesús els respongué" (Diumenge 32)

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar”. És un aclariment que fa l’evangeli de Lluc per introduïr un debat amb Jesús sobre el tema de la resurrecció. No podem dir, fent paral·lelismes, que els saduceus eren com els laicistes d’avui dia, perquè els saduceus coneixien i seguien la llei de Moisès, i els laicistes ni creuen ni volen que els altres creguin. Potser no tan escrupulosament com altres, però podriem qualificar als saduceus de religiosos. Tan sols que estarien tan ben instal·lats com a classe benestant al voltant del tetrarca Herodes i dels conqueridors romans, que no els caldria esperar un bon cel si ja el gaudien a la terra.

Jesús els respongué”, continua l’evangeli. Els saduceus el qüestionen amb una pregunta que té una part de ridícula i una part de burleta. Malgrat tot, Jesús els respon. No té cap prevenció d'entrar a la gola del llop. Jesús aborda el tema i dóna els seus arguments. No discuteix, no menysprea, no polemitza, no ataca. Diu la seva amb convicció, sense miraments ni prevencions. L’evangeli es clou dient que ja no s’atrevien a preguntar-li res més.

No tots els creients, encara que estiguem formats teològicament, tenim la personalitat de Jesús per deixar-nos interpel·lar amb actituds tendencioses o discursos vanals, i sortir-ne airosos. Som molts els cristians que manifestem les dificultats que tenim per argumentar la nostra condició de creients: topem amb un mur infranquejable de tòpics. Aleshores, cansats o per comoditat, evitem aquests debats per considerar-los estèrils i optem per la resignació i restar callats.

Però avui sí que hem respost. Sense estridències, però amb presència. Sense treure pit, però amb molta dignitat. La celebració que avui ha presidit el papa Benet a la Sagrada Família ha estat un moment religiosament sublim i socialment històric. Avui tot ho teniem a favor: la bellesa de la nau, les veus dels cantors, la solemnitat de la litúrgia, la connivència de les autoritats municipals, nacionals i estatals, fins i tot les manifestacions en contra quedaven bé. L’homilia del papa ha estat matisada i correcte, sense atacar res ni ningú com diuen alguns mitjans.

L’arquebisbe Lluís ha subratllat a tort i a dret que espera que aquesta visita tingui molt fruits espirituals i pastorals. Aquest és també el desig de tots els catòlics barcelonins i catalans. L’ambient que hem vist i hem viscut a la Sagrada Família, tant a dins i a fora, era de joia. Aquest matí ens hem sentit orgullosos de ser catòlics. Quina vivència tan poc usual!

No podem desaprofitar l’ocasió per continuar, a partir de demà, com si res no hagués passat. El que Gaudí va ser capaç de dissenyar, i nosaltres de consagrar al culte amb la presència sempre interpel·ladora del papa, és una gran resposta a la nostra societat. Animem-nos i encoratgem-nos mútuament, en els nostres petits àmbits i en la nostra qüotidianitat, a seguir responent.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Lletania dels sants catalans (Tots Sants 2010)

Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Es tracta, segons l’Apocalipsi, d’una multitud incomptable de màrtirs victoriosos plantats davant del tron de Déu i de Jesús glorificat.

L’autor de l’Apocalipsi, enmig del seu llenguatge simbòlic i de les seves imatges celestials, posa de manifest la seva universalitat amb aquesta descripció de la multitud celestial. És un cant de reconeixement a la diversitat de nacions, races, pobles i llengües que creuen en Jesús. Per ell, aquests sants que gaudeixen de la glòria divina no han perdut de cap manera la seva identitat terrenal, sinó al contrari, esdevenen un cant polifònic a la presència de Déu que arriba a tots els indrets geogràfics i a tots els humans.

Per això avui, festa de Tots Sants, ens permeten centrar-nos en els sants d’una nació concreta, d’un poble concret i d’una llengua concreta: els sants catalans. En fem referència perquè ells són més nostres i més propers per la senzilla raó que van trepitjar la mateixa geografia que nosaltres, perquè van parlar i pregar amb la mateixa llengua que nosaltres, perquè tenien la mateixa mentalitat que nosaltres.

Aquest reivindicació dels sants de la nostra terra la podrem gaudir a cor què vols en la celebració del proper diumenge a la Sagrada Família quan, en la lletania dels sants, s’invocaran els sants catalans. Opinem que serà un moment religiosament molt emotiu quan, en la cadència repetitiva de la seva invocació, vagin sortint, un a un, els seus noms: des dels primers màrtirs de Tarragona: Fructuós, Auguri i Eulogi, que van morir a mitjans del segle III, fins al caputxí Josep Tous, beatificat recentment.

Aquests homes i dones envigoreixen les arrels cristianes de la nostra terra, sempre en constant barreja d’identitats i cultures. Des de la comunió dels sants, ells ens esperonen a continuar essent terra d’acollida, d’integració, de pluralitats, però sense perdre de vista el riquíssim patrimoni de la nostra tradició religiosa cristiana.
Més enllà dels anuncis que en la celebració de la Sagrada Família el català tindrà una presència significativa junt amb el castellà i el llatí; més enllà de la presència de senyeres..., insistim en que la lletania dels sants catalans serà el punt àlgid que expressarà la nostra identitat religiosa.

Evocant avui els sants de la nostra terra no estem fent proclames nacionalistes, ni campanya electoral subliminal. Que els organitzadors de la visita del sant pare a Barcelona subratllin la nostra llengua, cultura i tradició religiosa, és un motiu, al menys aquests dies, de reivindicar-la en veu alta. La setmana vinent ja tornarem al silenci i discreció habituals. Avui és un dia adequadíssim per recordar les paraules del bisbe Torras y Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Que la intercessió dels nostres sants ens ajudi a que així sigui!

Què és ser cristià?

Hivern de 1228. A la seva capella d’Eisenach, Turíngia, els frares franciscans s’han reunit per pregar en la freda matinada. Una dona jove, vestida pobrament, s’acosta decidida cap a l’altar. Només quan li senten la veu, els bons frares reconeixen Isabel, l’esposa del difunt sobirà Lluís. Expulsada del palau, ha hagut de dormir en un estable, perquè cap de les persones a qui ella tant havia ajudat té el coratge d’obrir-li les portes de casa seva i desafiar la injustícia dels seus cunyats i actuals regents. Ara, amb els braços oberts, es dirigeix als frares: Germans, canteu amb mi!
Què ha passat? La desgràcia li ha fet perdre el seny potser? Aparentment, Isabel ho ha perdut tot. No sols havia gaudit, i molt, de la seva vida com a esposa i mare, sinó que, des de la seva posició social, havia pogut fer molt de bé a les persones més necessitades del país i s’havia lliurat de cor a una vida de pietat cristiana fervorosa. Ara tot això sembla haver passat: no té res per oferir ni tan sols als seus propis fills, i molt menys als pobres, és tractada amb covarda mesquinesa pels qui li haurien d’haver demostrat agraïment i fins potser és temptada de pensar que Déu l’ha abandonada. I, malgrat tot, Isabel canta.
Potser aquella nit Isabel arribà precisament així al descobriment de la darrera profunditat del ser cristià. Perquè ser cristià, en darrer terme, no és fer el màxim d’obres de caritat en el mínim temps possible, ni tenir sentiments de fervor religiós constantment a flor de pell, ni complir impecablement amb les pròpies obligacions. Ser cristià significa ser de Déu, pertànyer-li sense condicions, abandonar-se a les seves mans disposat a tot. Sant Francesc ja adverteix que fins i tot el bé que fem, si ens l'apropiem, ens separa de Déu.
Santa Isabel, rere els passos del pobrissó, ens mostra com la pobresa, fins aquella que ens sobrevé sense el nostre consentiment, pot esdevenir, des de la fe, l’àmbit on es fa possible l’únic autèntic i joiós repòs de l’ànima humana, el trobament amb Aquell per al qual hem estat creats.