diumenge, 11 de novembre de 2018

El valor immens d'una fe posada a prova (Diumenge 32)


"No es va buidar el pot de farina ni s'abaixà l'oli de la gerra." Aquesta és la conseqüència de fer cas a la paraula del profeta Elies. La viuda pobra de la primera lectura anteposa la demanda de l'home de Déu a la seva pròpia necessitat i li amassa un panet amb la darrera provisió de farina i oli que tenia. Es tracta d'obediència cega a l'autoritat religiosa? Es tracta de submissió femenina? Es tracta d'humiliació a un pobre? Cap de les tres coses: es tracta de creure incondicionalment la paraula del profeta on hi batega la veu d'un Déu provident. El gest obedient a la petició d'Elies obté el seu premi, que no és el rebost ple sinó la garantia que la providència divina l'assistirà enmig de les dificultats. Aquesta experiència de sentir-se acompanyat per la providència divina dóna més seguretat existencial que l'assegurança de vida més cara i completa que puguem contractar. 

La carta als Hebreus continua fent-nos enlairar la mirada a les altures per contemplar Jesucrist entronitzat a la dreta del Pare. Aleshores entendrem el que explica. Mantenint la mirada enlairada, se'ns diu que Jesucrist tornarà a baixar de les altures "per salvar aquells qui esperen el moment de rebre'l." Entre els qui esperen és on podem situar a la viuda pobra del panet, però sobretot es refereix als creients en Jesucrist que esperen el reu retorn definitiu per donar acompliment a les promeses divines i a les esperances humanes de plenitud. Perquè ser creient implica obrir-se a una dimensió existencial més ampla, més alta, més llarga i més profunda; i sobretot governada per Déu. Aleshores la nostra mirada existencial s'eixampla i la nostra comprensió de la realitat s'amplia, permetent-nos encaixar situacions que sense fe esdevindrien insuportables. Per a un creient la realitat pot ser dramàtica, però mai desesperada.  

És en aquest emmarcament creient que també entendrem la reacció de la viuda pobra de l'evangeli. Sense que ningú li ho demani mostra la seva dignitat creient al dipositar en el tresor del temple dues monedes petites, "el que necessitava per a viure", especifica Jesús. La contribució d'aquella dona al manteniment del temple era irrisòria, però amb ella mostrava el seu agraïment al que el recinte significava, amb ella expressava la seva confiança i el seu compromís amb aquest món intangible però real de la vida creient. El contrast que Jesús descriu entre la vídua pobra que aporta una misèria i els creients rics que aporten molt és per subratllar el valor immens d'una fe compromesa que les circumstàncies de la vida posa a prova constantment. És fàcil creure i ser generós quan tot va a favor, però quan els vents bufen en contra és quan la fe i la generositat que mostrem és la que veritablement teníem. Cantar amb el salmista "Lloa el Senyor, ànima meva" és bonic quan tot va bé, però fer-ho quan venen mal dades és quan té mèrit de debò.

dissabte, 10 de novembre de 2018

Les riqueses enganyoses són només enganyoses (Dissabte 31)


L'evangeli ens parla de riqueses enganyoses i de riqueses veritables. Jesús no diu que les riqueses enganyoses siguin dolentes: només expressa que són enganyoses, per tant, ens poden enlluernar i desorientar. Aleshores, confondrem el fi amb els mitjans, ens oblidarem de l'objectiu final de les riqueses veritables i ens instal·larem plàcidament en les enganyoses, complint la dita "contents i enganyats". Per això Jesús afirma que si administrem bé les riqueses enganyoses i els donem només el valor que tenen sense deixar-nos entabanar per elles, ens fem dignes de les riqueses veritables.  

divendres, 9 de novembre de 2018

Mirem com construïm (Dedicació de la basílica del Laterà)


"Que cadascú miri com construeix", exhortava sant Pau en la carta als corintis. La frase la dedicava als seus immediats successors que continuaven edificant aquella nova comunitat cristiana; però l'ampliem a totes les persones d'Església que maldem per seguir construint el Regne de Déu. Per tant, "que cadascú miri com construeix," i no perdem el temps fixant-nos com construeixen els altres, i si ho fan bé o ho fan malament; no ens toca a nosaltres ser el mestre d'obres. Tampoc patim pels fonaments, perquè estan ben posats i l'edifici no caurà malgrat trontolli. Qui ho sosté tot i ho fonamenta tot es serveix fins i tot de treballadors maldestres i d'edificacions deficients. Som afortunats que vulgui aprofitar-nos!

dijous, 8 de novembre de 2018

Jesús no fa retallades (Dijous 31)


Imaginem-nos a Jesús predicant la paràbola de l'ovella perduda als membres d'un govern durant l'elaboració dels pressupostos de l'any vinent. Segurament li respondrien amb moltíssima educació que això de despreocupar-se de noranta-nou ovelles per anar a cercar una de perduda no és assenyat ni rendible socialment. Primer, perquè les noranta-nou es queixaran d'estar desateses. Segon, perquè anar a cercar una sola ovella és una despesa proporcionalment alta, amb el riscos afegits que no saps si la trobaràs, si voldrà tornar, o si torna que no s'esgarriï de nou. 

De fet, les partides que més oscil·len en els pressupostos d'un país són les dedicades a temes socials. Les retallades en aquest àmbit durant el darrer decenni han estat significatives a casa nostra a causa de la crisi econòmica, de la discriminació econòmica de l'estat central, de la intervenció política. Sempre hi ha arguments justificadíssims per retallar les partides socials. 

Però Jesús no fa retallades. Sense por al que diguin les noranta-nou ovelles se'n va decidit a cercar la perduda.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Discrets i senzills (Dimecres 31)


Sant Pau segueix posant el dit a la nafra. Avui ens deia: "feu-ho tot sense rondinar ni discutir, sigueu irreprensibles i senzills, com a fills de Déu". 

Sembla que l'apòstol vulgui dir que, pel sol fet de ser fills de Déu, haguem d'assumir la discreció i la senzillesa no només en les coses materials, sinó també en la manera de pensar i de parlar. De fet, tot va entrellaçat: una vida senzilla porta a la discreció de tarannà. Un pensament i un llenguatge senzill porta a la discreció de vida.  

Per això quan rondinem i discutim ens allunyem d'aquesta discreta senzillesa que ha de caracteritzar els fills de Déu.