dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sant Pau i la comunitat de Roma (Dilluns 28)

La carta de sant Pau als cristians de Romà, l'inici de la qual hem escoltat, s'adreça a una comunitat de majoria gentil i amb una petita minoria de matriu jueva que Pau vol defensar.

El discurs de Pau no oblida el referent d'Israel, com expressa la presentació de la carta: "Pau, destinat a anunciar la Bona Nova de Déu que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes". També diu: "Aquesta Bona Nova es refereix a Jesucrist que pel seu llinatge humà nasqué de David".

Pau, cristià de matriu jueva, no vol fer trencadissa amb Israel: per a ell, Jesucrist no és la superació del judaisme sinó l'acompliment de les seves promeses messiàniques. Curiosament, la tradició cristiana posterior utilitzarà les cartes paulines per argumentar el trencament amb el judaisme.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El rei que es veia amb cor per a tot (Diumenge 28)

"Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces". Així d'animós s'expressava sant Pau en la segona lectura, explicant als cristians de Filips ‒i també a nosaltres‒ que cal mantenir l'equilibri i la serenor quan les coses van malament i també quan van bé. Sant Pau ho concretava en el viure en l'abundància o passant privacions, en el menjar bé o passar fam, en el tenir de tot o veure's mancat del necessari.

Nosaltres ho podem concretar amb les circumstàncies que ens envolten, més de caire polític que de subsistència material, on els més febles se senten acorralats i els més forts se senten indignats. Uns i altres no hem de perdre el nord, ni el sentit comú, ni l'equilibri, ni la serenor; ens hem de veure "amb cor per a tot" i trobar camins d'entesa respectuosa que consisteixin en un diàleg d'igual a igual. No ens desanimem si ens xiulen ni ens inflem si ens aplaudeixen. La força interior a la que es refereix sant Pau sempre ha de fer orelles sordes a xiulets i aplaudiments.

Per això la paràbola de l'evangeli que hem escoltat ens ha inspirat una altra paràbola: Passa amb el Regne del cel com amb un rei que ajudat pel virrei, la cort, l'exèrcit i el poble, aconseguiren de manera pacífica establir un petit regne independent del gran regne del qual formaven part. Per celebrar-ho, s'organitzà un convit però els convidats anaren fallant: el rei del gran regne veí rebutjà d'assistir perquè estava dolgut de perdre una part del regne; els altres reis amb qui estaven confederats s'excusaren dient que no veien bé de participar si el rei veí no ho feia; els reis més allunyats manifestaren el desig de venir a la celebració però vivien massa lluny per arribar a temps al convit. Finalment, el rei optà per organitzar una celebració popular, però s'adonà que una petita part de la població no volia participar de la festa, i fins i tot la criticava. Aleshores el rei, decidit, s'hi atansà i els pregà d'integrar-se al convit perquè aquell nou regne que inauguraven no volia excloure ningú, al contrari, prenia el compromís ferm d'estar obert a tots els pobles i respectar les diferents sensibilitats.

Aquest rei, sense saber-ho, materialitzava la profecia d'Isaïes de la primera lectura: "El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.... El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l'oprobi del seu poble". Motivats per aquesta declaració profètica que combina harmònicament i sense exclusions l'universal amb el particular, ens repetim un cop més la frase de sant Pau: "Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces".

diumenge, 8 d’octubre de 2017

"No us inquieteu per res" (Diumenge 27)

"No us inquieteu per res". Així començava el fragment de la carta de sant Pau als cristians de Filips que hem escoltat com a segona lectura. Podem intuir que si sant Pau escrivia a la comunitat que no s'inquietessin per res seria perquè algun esdeveniment els inquietaria, altrament no caldria fer-ne menció. Aquesta proclama paulina ens ve com anell al dit perquè aquests dies tots estem inquiets: els independentistes tement més repressió violenta; els unionistes veient que la independència va de debò. Però no és tan fàcil passar d'estar inquiets al "No us inquieteu per res". Podríem fer una proposta més matisada i dir: "No deixem que la inquietud ens faci perdre la perspectiva".

Seguint amb sant Pau, ell proposa un antídot a la inquietud: "acudiu a la pregària i a la súplica." Aquesta invitació a la pregària pot semblar supèrflua o innecessària quan l'acció és tan trepidant; però esdevé fonamental perquè quan estem intranquils el que més ens costa és precisament concentrar-nos i pregar perquè la dispersió ens domina. Preferim combatre la inquietud estant alerta al darrer missatge dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials; sense adonar-nos que això ens provoca encara més neguit. En canvi, la pregària ens restaura l'equilibri que hem perdut.

Els beneficis de la pregària els subratlla sant Pau: "Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist". Aleshores, si sóc independentista seré capaç de no mirar amb ràbia els unionistes, i si sóc unionista seré capaç de no mirar amb menyspreu els independentistes. I si constato aquesta visceralitat callaré i procuraré dissimular-la perquè voldrà dir que el meu cor i els meus pensaments no són en Jesucrist.

Sant Pau clou l'exhortació convidant a interessar-se pel que "és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi". Aquest elenc de virtuts poden sonar a discurs retòric, però esdevenen sacsejadores si les presentem a l'inrevés: rebutgem, vingui d'on vingui, la mentida o la mitja veritat que tant ens acompanya aquests dies; rebutgem, vingui d'on vingui, la manca de respecte i la provocació; rebutgem, vingui d'on vingui, l'abús de poder, el tracte injust, la parcialitat jurídica; rebutgem, vingui d'on vingui, el joc brut i el xantatge de tota mena; rebutgem, vingui d'on vingui, la violència física i l'agressivitat verbal;  rebutgem, vingui d'on vingui, el disfressar en forma de virtut el que és vergonyós; rebutgem, vingui d'on vingui, el descrèdit de l'altre o considerar-lo un enemic, encara que ens sembli tenir motius de sobres. Dir això no és fer equidistància, és apel·lar a la honestedat i defensar la dignitat de tots plegats, reconvertint la inquietud en esperança, confiant que si ens mirem amb bons ulls i aportem el bo que tenim els resultats seran més beneficiosos per a tothom.

La paràbola evangèlica del propietari de la vinya i els masovers que se l'apropien i la defensen violentament, és una crítica perenne als qui s'apropien indegudament de les coses i després les defensen amb violència. La paràbola anava dirigida als dirigents religiosos i polítics d'Israel d'aquell temps, però segueix essent una crítica vàlida a tantes apropiacions indegudes personals i col·lectives que exercim en virtut de les responsabilitats que se'ns han donat, i que com més grans són, més voluptuós pot esdevenir el sentiment d'apropiació, i més gran serà la violència en defensar-lo després. Aquí els independentistes veuran els unionistes com els masovers que s'han apropiat indegudament de la vinya, i els unionistes a l'inrevés. Potser uns i altres han d'assumir que no només ells tenen drets adquirits sobre la vinya i que ara toca parlar de tu a tu, al mateix nivell, trobant estratègies on tothom se senti a gust conreant la seva part de parcel·la. La història reflecteix que uns masovers han estat habitualment silenciats, però ara han alçat la veu de manera unànime; per això cal replantejar la vinya escoltant les seves reivindicacions.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

La gran missa social de l'1-O (Diumenge 26)

Hi ha ocasions que la religió condiciona o si més no senyala el ritme de la societat: un exemple són les festes de Nadal i de Setmana Santa. Però hi ha altres moments que el ritme el marca la realitat política, com passa clarament avui a Catalunya. Això provoca que la resta romangui en un discret segon pla.

Avui s'està esdevenint una llarga, emocionant i també tensa missa social al carrer: hi hem assistit des de les cinc del matí,  alguns ja feien ambient la nit anterior, ens hem retrobat i escoltat, ens hem preocupat perquè l'ambient fos serè i animós, hem tingut cura dels més grans, hem cantat, i sobretot hem fet comunió. Una comunió que certament no és la comunió eucarística, però que és comunió en l'exercici compartit dels nostres drets i llibertats com a poble, amén de votar sí, no, o en blanc.

Però la nostra missa social ha tingut les seves dificultats, talment com s'esdevingué en el darrer sopar: els deixebles no entenien del tot què estava dient i fent Jesús; a un d'ells no se li va acudir res més que vendre el seu mestre a les autoritats per 30 monedes (desprès se'n penedí i es desesperà); i quan les coses anaven maldades i empresonaren a Jesús, un dels deixebles estimats el va negar tres vegades (també se'n penedí i plorà amargament). La nostra missa social d'avui ha sofert una repressió violenta; gent indefensa l'ha patida. Però talment com Jesús que continuà convençut el seu camí malgrat les incomprensions i embats, no hem renunciat al propòsit col·lectiu de la jornada. 

Desprès del darrer sopar, Jesús anà a l'hort de les Oliveres a pregar i asserenar-se, però els tres deixebles estimats a qui demanava companyia se li adormiren. Malgrat la solitud exterior i l'angoixa interior Jesús es mantingué ferm, sense perdre la perspectiva, aguantant atacs físics i humiliacions, perquè estava convençut de la seva causa. Fins i tot perdonà els qui l'agrediren, l'insultaren i provocaren la seva mort. I al final totes les contres se li convertiren en pros i ell va ser qui, ressuscitat, guanyà la partida, i sense cap necessitat de fer-se l'heroi.

En la jornada d'avui, Jesucrist també esdevé un referent inigualable de tenacitat, de saber lidiar les situacions amb intel·ligència, i el més difícil: aguantar els cops en benefici de la causa. Per això volem fer identificar-nos amb el que sant Pau ens deia a la segona lectura: "Tingueu els mateixos sentiments que Jesucrist". No és fàcil, però ens hi esforçarem.

diumenge, 24 de setembre de 2017

"Trencaré el jou que el meu poble porta al coll" (Mare de Déu de la Mercè 2017)

"Trencaré el jou que el meu poble porta al coll, li desfaré els lligams i els estrangers no el podran esclavitzar mai més". Que ningú no es despisti, aquesta frase no és una consigna més en aquests dies d'estires i arronses polítics. L'hem escoltada en la primera lectura i és del profeta Jeremies. Correspon als textos bíblics que toca proclamar en la solemnitat de la mare de Déu de la Mercè, copatrona de la ciutat de Barcelona amb santa Eulàlia, i també patrona dels captius.

El profeta Jeremies, inspirat per Déu, parla als israelites en uns moments molt delicats: Israel vivia assetjat per l'imperi babiloni que esperava el moment propici per conquerir la ciutat de Jerusalem, per empresonar el seu rei i per dissoldre el petit regne de Judà. El profeta anima el poble a la confiança i a la resistència: "Jacob, servent meu, no tinguis por, no t'espantis, Israel, diu l'oracle del Senyor". 

El fragment de la Carta als Hebreus que hem llegit com a segona lectura ens transporta al segle I de la nostra era, quan les comunitats cristianes estaven en construcció i la seva identitat específica molestava l'estatus social, religiós i polític regnant. L'escrit també exhorta a la resistència a unes comunitats que patien alguna mena de repressió o de persecució externa. Per això diu: "Tingueu present Jesús que aguantà un atac tan dur contra la seva persona, així no us deixareu abatre, cansats de resistir". No sempre el qui ataca té la raó, com passà clarament amb Jesús i el cristianisme primitiu, com s'esdevé tantes vegades en la història humana on la veu del més fort pretén silenciar les veus dissonants. 

Per  últim, l'evangeli ens narra el miracle de les noces de Canà, on Jesús converteix l'aigua en vi. El relat explica que "S'acabava el vi i la mare de Jesús li diu: "No tenen vi". Jesús tapa el forat, supleix les mancances i actua sense fer parafernàlies: comptant només amb la humil col·laboració dels servents del banquet. Es tracta d'una al·legoria de la capacitat de Jesús de transformar la realitat humana i religiosa de manera discreta i pacífica, sense exercir cap violència, comptant amb l'ajut de les bases anònimes. L'evangeli també posa de relleu la importància de la intercessió de Maria que empeny el seu fill a actuar. Aquesta intercessió de Maria sota l'advocació de la Mercè, és la que avui invoquem sobre la ciutat de Barcelona; i especialment per la representativitat que aquesta exerceix aquests dies sobre la resta del país. Que aquesta devoció mariana barcelonina ens mantingui compromesos amb les llibertats de les persones, dels col·lectius i dels pobles. Des del segle XIII que els barcelonins preservem aquesta devoció, encarnada sobretot en els frares mercedaris, una tradició que clama llibertats i que irradia llibertat.

dimarts, 29 d’agost de 2017

UNA ALTRA VIDA ÉS POSSIBLE

Dilluns, 28 d’agost de 2017
Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església
1Te 1, 1-5,8b-10/Sl 149/Mt 23, 13-22


La mort de la Montserrat ens ha tocat a fons. També els darrers atemptats a Barcelona i Cambrils. Tot i que els mitjans de comunicació ens van com insensibilitzant a força de fer-nos veure una i una altra vegada imatges de violència i barbàrie arreu, és molt diferent quan aquesta barbàrie, aquesta violència són a tocar de casa nostra, quan afecten la nostra ciutat o persones conegudes. Aquestes morts properes són com un cop de fuet, fan que hom desperti com d’un son profund i que, en conseqüència, ens portin a reflexionar profundament sobre el fràgil do de la vida i la necessitat d’unificar totes les forces possibles perquè aquest fràgil do sigui preservat com un tresor preciós.

Des d’aquesta perspectiva del do preciós de la vida, de la constatació que tota vida és feble i preciosa a la vegada, per única i irrepetible, hom pot entendre les paraules de Jesús, aquests “ais” als mestres de la Llei i fariseus que, havent de ser guies i constructors de ponts (entre els homes i el Déu de l’Aliança), esdevenen, en canvi, perversos agents de corrupció i de perdició: tanqueu a la gent l’entrada al Regne... el prosèlit el feu mereixedor de l’infern el doble que vosaltres... són les dures paraules d’advertiment que Jesús els adreça.

La vida és feble, per això és preciosa i cal protegir-la, perquè es pot perdre, es pot arruïnar, es pot malmetre per sempre... com la d’aquests catalans de religió musulmana tan joves la ment dels quals va ser manipulada fins a fer-los veure com a “normal” la mort i l’assassinat. O com la vida de la Montserrat que fa demanar-nos per una manera lúcida d’ajuda i d’acolliment que puguin fer sortir de l’infern (i n’hi ha tants en aquesta terra, buscats o sobrevinguts, d’inferns!) a persones com ella.


La Bona Notícia de l’Evangeli, però, és que una altra vida és possible. El mateix Sant Agustí, que avui celebrem, n’és un exemple. La seva conversió a Déu el féu passar d’una vida buida i caòtica a una vida plena de sentit i útil per als altres. Vaig trigar en estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora... ens diu a les seves Confessions. ¿Però qui és capaç de saber quin pes no tingueren les pregàries i llàgrimes de la seva mare, Mònica; i les paraules i vida exemplar del bisbe de Milà, Ambròs en aquesta conversió? Per això l’Evangeli d’avui ens esperona, crec, a demanar-nos per la gran responsabilitat que tenim, com a cristians del nostre temps, en la cura dels altres; de preocupar-nos per a no ser mai una nosa o un escàndol per als nostres germans, sinó persones que puguem reflectir en les nostres vides que, efectivament, ara i aquí, UNA ALTRA VIDA ÉS POSSIBLE.

diumenge, 27 d’agost de 2017

"Et faré caure del pedestal" (Diumenge 21)

"Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes". Són paraules dures que Déu adreça a Sobnà, el cap del palau reial. També li diu que serà substituït per Eljjaquim: "Li donaré l'autoritat que tens". Déu exerceix de jutge a l'ostentació del cap de palau, confiant la tasca a un altre que l'exercirà amb més dignitat. 

Quan assolim una tasca de responsabilitat, sigui quina sigui, ens atrevim a dir que és quasi inevitable l'agafar fums; és el pecat d'Adam i Eva: que volem ser déus, ni que sigui a petita escala i en el nostre petit àmbit. Aquesta tendència connatural i nefasta a gastar fums o aprofitar aquest nou estatus per promocionar-nos o dominar els altres, només pot ser neutralitzada amb la virtut de la humilitat. La humilitat és molt més eficaç que grans dosis de compromís, d'honestedat, de fidelitat i de convicció les quals, vulguis o no, sempre tindran alguna fissura, algun moment baix que ens posarà en evidència. La humilitat és el millor fre per exercir una responsabilitat o qualsevol tasca amb esperit de servei. 

A l'evangeli Pere rep una gran responsabilitat directament de Jesús: "Et donaré les claus del Regne del cel". Sant Pere, immortalitzat a la iconografia amb una clau a la mà, ha d'assumir una tasca terrenal amb conseqüències celestials, no només perquè tota tasca terrenal afecti el cel si creiem en un Déu creador, provident i salvador, sinó per la seva fe transparent i convençuda ha de ser estímul i guia de la resta. Perquè a Pere no se li donen galons eclesials per de les seves capacitats personals; a Pere se li donen responsabilitats per la seva vivència sincera i genuïna de fe. "Sortós de tu Simó, que això t'ho ha revelat el meu Pare del cel", li diu Jesús a l'escoltar la seva confessió de fe que defuig el què diuen els altres i proposa convençut el que ell creu. En els evangelis Pere apareix com un arrauxat, però mai com una persona amb fums. És més, després de negar Jesús és prou humil per esclatar en plors; i encara més, és prou humil per explicar-ho a la comunitat i que quedés recollit en els evangelis, talment com una taca al seu expedient de cap de l'Església. 

La història de l'Església és prou llarga per constatar que moltes vegades els fums, el domini o la promoció han malmès l'activitat dels successors de Pere i els Apòstols; però també és prou llarga per mostrar que moltes més vegades aquesta responsabilitat s'ha exercit com Déu mana quan s'ha fet amb humilitat.

divendres, 25 d’agost de 2017

LES COSES SEGONS DÉU

Dimecres, 23 d’agost de 2017
Jt 9, 6-15/Sl 20/Mt 20, 1-16


Confirmat: Déu no entén ni d’Estatuts ni de Convenis laborals! Com és possible que aquells que han treballat una hora abans de pondre’s el sol cobrin el mateix que aquells que han treballat de bon matí? De totes totes, fent el que fa, aquest propietari no pot més que suscitar la perplexitat i l’escàndol. Però potser és això el que vol Jesús... que ens escandalitzem i davant d’aquest text hi reflexionem.

Per fer-ho, primer potser hem de considerar la introducció que fa Jesús aquest: Amb el Regne del cel passa com... que ens fa parar l’oïda per veure què vol dir-nos. Aleshores descobrim que una bona clau de lectura per apropar-nos a totes les paràboles que volen mostrar-nos el Regne és que aquest és UNA ALTRA COSA. Que el Regne és sempre el lloc (si ho podem dir així) on es trastoquen els valors imperants de la terra, de la nostra quotidianitat, del nostre viure... Cada paràbola (aquesta especialment) és una invitació a entrar en aquest trastocament de valors. I el primer que cal canviar és la nostra manera de veure les coses.

La paràbola parla, com a exemple de sou, d’un jornal o un denari (moneda que en temps de Jesús equivalia a uns 3,10 grams d’argent), el que un jornaler guanyava en un dia de feina. Per entendre l’acció del propietari fem la prova, avui, de substituir el jornal de la nostra paràbola per quelcom que sabem que no té preu, quelcom que no hi ha fortuna que la pugui comprar: la vida. Aquesta és, crec, la generositat més palesa de Déu: el do de la vida, de la comunió, del sentit és ofert a tots per igual, sense distincions, en les diferents edats i circumstàncies de la vida (física o espiritual) de l’ésser humà. Davant d’aquest gran do en el Regne del cel passa que no hi pot haver lloc per a l’enveja, no hi pot cabre la possibilitat de pensar que hom mereix més que un altre, que a cop d’esforços la seva parcel·la de cel serà millor que la d’un altre. En el cel, n’estic convençut, ni el màrtir envejarà el qui mor assistit en un hospital, ni el monjo cèlibe més rigorós en el seu ascetisme el pare o mare de família amb molts fills ni a l’inrevés, perquè el do i la recompensa, Déu mateix, serà igual per a tothom.


Així els darrers passaran a primers, i els primers a darrers, diu el Senyor, i aquest així marcaria, sembla, que no serà d’una altra manera. Penso que vol dir que no farem bé d’esperar que qui aquí és ric allà serà pobre i que qui aquí passa calamitats allà en tindrà totes les compensacions no gaudides... crec que la paràbola és també un toc d’alerta per dir-nos que no funciona així el Regne del cel, perquè això seria pur mercantilisme; ja ho deia Sant Pau en un altre context: Perquè el Regne de Déu no és qüestió de tal menjar o de tal beguda (posem aquí totes les coses del nostre món cridades a caducar), sinó de la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant (Rm 14,17). El Regne és UNA ALTRA COSA. Deixem-nos, doncs, avui alliçonar per Jesús qui pot convertir-nos també de la nostra manera de pensar i veure les coses perquè aquestes siguin segons Déu. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres? (Diumenge 20)

Potser serà la influència de l'atemptat terrorista de dijous a les Rambles i Cambrils que en les lectures d'avui hi distingim un tema sociològic comú: Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres?

En la primera lectura, el profeta Isaïes parla en nom de Déu convidant a la integració: Israel tornava de l'exili babiloni i calia reconstruir-ho tot, també amb l'ajut dels estrangers. El criteri de la seva acceptació era la participació en el culte i les festes així com en el compliment de l'Aliança. En una societat laica com la nostra els criteris d'integració ja no són religiosos, sinó determinats per l'obtenció del permís de residència i el permís de treball, un i altre difícils d'assolir i fàcils de perdre si no es mostra un arrelament i una participació en la societat.

Sant Pau escriu als cristians de Roma exposant la diversitat de la comunitat i exhortant a la convivència. L'apòstol vol neutralitzar els possibles fums del sector majoritari de la comunitat −cristians d'origen pagà− que rebutjaven el poble jueu i que també malveien la minoria de germans cristians de matriu jueva que formaven part de la comunitat de Roma. Sant Pau és rotund dient que Déu no fa distincions i es compadeix de tots. Avui dia, a més de la Paraula de Déu, tenim mecanismes eficaços per fomentar l'acceptació de la diversitat i la convivència pacífica: l'escola n'és el principal; també el mercat laboral.

L'episodi evangèlic de la cananea que implora Jesús que guareixi la seva filla ens ensenya a ser humils si volem ser escoltats. Jesús humilia la dona intencionadament apel·lant l'ancestral refús jueu pels cananeus; però la reacció de la dona, acceptant la realitat però demanant participar d'alguna manera, es guanya el respecte de Jesús i aconsegueix que guareixi la seva filla. Quan ens venen estrangers, o nosaltres ho esdevenim, cal d'acceptar amb humilitat la realitat de recels i fins i tot de rebuig, i canviar l'opinió de l'altre amb la nostra actitud, guanyant-nos el seu respecte.

Les lectures d'avui i la seva actualització responen eficaçment a la pregunta inicial: Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres? Però ara posem el dit a la nafra: Què fer amb l'estranger integrat que se'ns gira en contra com ha passat aquest dijous? La resposta és fent el que estem fent: la societat manifestant que no té por, els polítics actuant a una, els serveis policials encarant la situació, els serveis mèdics atenent els ferits, els serveis judicials tractant els difunts, els creients pregant en esglésies, sinagogues i mesquites. És molt el que la nostra societat ha aconseguit -malgrat els defectes i la capacitat de millora- i aquests esdeveniments han de permetre apreciar-ho en la seva justa mesura, per continuar essent la terra oberta i acollidora que diem de ser.

divendres, 18 d’agost de 2017

Trescant a Santa Maria d'Escales (Assumpció 2017)


L'inici de l'evangeli deia: "Per aquells dies Maria se n'anà decididament a la muntanya", talment com vosaltres heu fet aquest matí venint d'Oix. És fàcil imaginar Maria trescant per les muntanyes que envolten el seu poble de Natzaret, situat en un lloc enclotat com Oix, però en aquesta ocasió ella anà a la regió de Judea, situada a més de 100 Kms, a veure la seva parenta Elisabet, també embarassada.
Però si avui som aquí a Santa Maria d'Escales no és per venerar Maria trescant per les muntanyes, sinó per venerar Maria trescant al cel, o diguem-ho millor, per celebrar que Maria és assumpta al cel, és enduta per Déu a les altures. Un esdeveniment que les esglésies orientals ho anomenen la Dormició de Maria, és a dir, que s'adormí amb el son de la mort i es despertà viva al cel.
La tradició cristiana recull literàriament des del segle II aquesta bella tradició de situar Maria al cel, ressuscitada amb Jesucrist. Perquè si el Fill és al cel, la Mare també hi ha de ser! I allí ens hi esperen, intercedint per nosaltres. Així de clar, així de senzill, i així també ho expressa l'estrofa final dels goigs de la Mare de Déu d'Escales:

Assumpta vós hissada
per trobar-vos amb el fill,
de cels sou coronada
pels cristians ver espill.
Vostra flama encesa
per gent d'Oix a Montagut;
d'Escales la princesa
doneu-nos vostre ajut. 
Amén!

diumenge, 13 d’agost de 2017

A mar i muntanya amb la presència calmada i calmant de Déu (Diumenge 19)

Tant els qui restem a ciutat com els qui són de vacances, avui ens acompanyen unes lectures estiuenques i refrescants que ens transporten al mar i a la muntanya. La primera lectura ens situa a la muntanya, dalt del Sinaí, i l'evangeli ens situa en una barca, al llac de Tiberiades; ambdós llocs són esplèndids i no només per fer un pelegrinatge religiós, sinó també com a lloc per gaudir d'uns dies de vacances.

Pero el profeta Elies no puja a l'Horeb a fer vacances. Elies hi puja desconcertat a fer-hi un recés ―diríem avui―, cercant les arrels de la confessió de fe d'Israel establerta segles abans dalt d'aquesta muntanya. I Déu correspon al gest del profeta: se li manifesta després dels habituals temporals muntanyencs que espanten al més valent. Iahvè es fa present a Elies a través d'una veu silenciosa i tènue, a través de la suavitat d'una presència que es fa notar sense empènyer ni atemorir, que el profeta assaboreix malgrat el seu l'interior sigui una olla de grills, però tot i així Elies és capaç d'estar receptiu i fer silenci. I la seva recerca troba compensació. Després del temporal interior i exterior ve la presència calmada i calmant de Déu.

A l'evangeli Jesús voreja el llac de Tiberíades, i fa de capità Aranya embarcant els deixebles i quedant-se a la riba, precisament quan la marinada arriba al llac a partir del migdia, quan les ones i el vent venen de cara, quan la navegació és fa més feixuga i costa més d'avançar. Navegar enmig de temporals o de la mar agitada és també una intensa experiència d'indefensió. Aquesta escena evangèlica està plena de simbolisme, on la barca amb els deixebles significa l'Església o les comunitats cristianes, que naveguem amb el vent i les ones en contra obligats pel mateix Jesús mentre ell es queda tranquil·lament pregant a distància. Aquesta és sovint la nostra experiència personal i comunitària. Aleshores la seva presència sobtada ens desconcerta enlloc de tranquil·litzar-nos, i com Pere demanem signes que ratifiquin les nostres capacitats. Però són les nostres covardies i manca de fe el que surten a la llum fins que implorem la mà salvadora de Jesús, que respon eficaçment tornant Pere a la barca, apaivagant el vent, i retornant a tots la calma. Després del temporal extern, de les pors i dubtes interns dels deixebles, arriba la presència salvadora, calmada i calmant de Jesús.
 
Elies i els deixebles encapçalats per Pere són uns magnífics referents quan els temporals interns i externs ens envaeixin; així no perdrem la perspectiva de la presència calmada i calmant de Déu i de Jesús.