diumenge, 10 de desembre de 2017

Missatgers de bones noves (Diumenge 2 Advent)

"Consoleu, consoleu el meu poble. Parleu amorosament a Jerusalem". Quin bàlsam per les nostres oïdes, pel nostre cor, i pel nostre esperit són aquestes expressions del profeta Isaïes! Les hem escoltades en la primera lectura i els destinataris originals eren el poble d'Israel i Jerusalem en època de conflicte i de desànim general; però aquestes paraules segueixen essent actuals per altres pobles, per altres ciutats i vil·les que se senten col·lectivament humiliats i que els calen mots de consol i parles amoroses, no retrets i desqualificacions. 

Per això el profeta Isaïes insisteix en la necessitat d'un missatger de bones noves, quelcom imprescindible perquè les persones, els col·lectius i els pobles avancem animosament. Ens calen missatgers de bones noves, vinguin d'on vinguin, que neutralitzin els missatges de catàstrofes i de desastres, de divisions i de confrontacions, d'insults i de menyspreus. Tot això ho proclamen els missatgers de males noves que pretenen coartar i malmetre el diàleg, la convivència i el progrés de tots. El profeta Isaïes no era cap badoc, per això, conscient de les dificultats de proclamar bones noves, sovint diluïdes per l'agressivitat dialèctica de les males noves, encoratjava al seu missatger dient-li: "alça ben fort el teu crit, alça'l ben fort, no tinguis por". Se'ns acut que una manera de concretar això no és esperar cap líder carismàtic: és fer-ho de manera col·lectiva i pacífica, fins i tot fent un llarg viatge per fer-se escoltar arreu.

Perquè el temps d'Advent té la gran virtut d'eixamplar les perspectives humanes, d'animar-nos a creure en la utopia: "Aquí teniu el vostre Déu" proclamava el profeta Isaïes; "Esperem un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia" declarava la 2a Carta de sant Pere. Tot això pot sonar a quimera, però als creients ens obre uns horitzons sense límits que ens fan perdre les pors a futurs millors elaborats amb consens, de manera pacífica i amb llibertat d'elecció.

L'evangeli proclamava a Joan Baptista com aquest missatger de bones noves anunciat pel profeta Isaïes. Els seus discursos crearen molta expectació, però també molt de rebuig, especialment de les classes dirigents. Però no va abaixar la veu ni tampoc va callar. Tampoc volgué assumir cap protagonisme: "Ve el qui és més poderós que jo. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant". És aquest bateig en l'Esperit Sant el que ens aplega com a creients, el que ens fa forts com a individus però sobretot com a comunitat, el que ens encoratja a creure en aquest cel nou i aquesta terra nova que proclamen les Escriptures amb tanta convicció.

dissabte, 9 de desembre de 2017

"El camí és aquest, segueix-lo." (Dissabte 1 Advent)

Isaïes segueix fascinant-nos amb les seves espectaculars escenes que oxigenen l'esperit i eixamplen l'esperança, descripcions que posen de manifest el poder inigualable de Déu, capaç de fer brillar la lluna com el sol, o que el sol brilli set vegades més. No obstant, ens quedem amb una frase més terrenal del profeta: Si et desvies a la dreta o a l'esquerra, sentiràs que et diuen al darrera: "El camí és aquest, segueix-lo."

No són poques les vegades que ens desviem a dreta o a esquerra. Ho fem utilitzant justificacions de tota mena, o enlluernats per vanitats estúpides, o per desencantament, o per cansament, o per tancament, o per ofuscament, o per feblesa de caràcter. No obstant, no són poques les veus que tenim a prop: l'Escriptura, l'eucaristia conventual, la Litúrgia de les Hores, la Regla, les Constitucions, trobades provincials i locals, el testimoniatge dels sants, la interpel·lació dels germans i dels pobres. Cadascuna d'elles, a la seva manera, ens diu: "El camí és aquest, segueix-lo". Només cal parar l'orella amb humilitat.

divendres, 8 de desembre de 2017

Santa Anna, sant Joaquim i la concepció de Maria (Immaculada Concepció 2017)

Si avui celebrem la Puríssima Concepció de Maria, no podem oblidar-nos dels seus pares! Si Maria fou puríssimament concebuda, alguna cosa haurem de dir dels seus genitors. Si ens preguntessin els noms dels pares de Maria, respondríem amb rapidesa: Santa Anna i sant Joaquim. Si ens preguntessin on ho vam aprendre, diríem espontàniament que ho vam aprendre a casa o a catequesi, o mirant les imatges de les esglésies. Si seguissin insistint-nos com sabem els noms si no apareixen mencionats en el Nou Testament, per sortir del pas i salvar la situació podríem respondre que deu ser una tradició molt antiga.

I tindríem raó! Perquè els noms de Joaquim i Anna apareixen en els evangelis anomenats apòcrifs, uns relats devocionals i populars antiquíssims que han deixat la seva petjada en la tradició cristiana. Un d’aquests escrits és el Protoevangeli de sant Jaume, de mitjans del segle II, que narra la concepció extraordinària de Maria que anticipa la concepció extraordinària de Jesús. Explica que sant Joaquim, descoratjat per no tenir fills, es retirà 40 dies al desert decidit a no menjar ni a beure fins que Déu el visités. Santa Anna restava sola, plorant la seva esterilitat i l’absència del marit; però un àngel la visità anunciant-li la futura concepció de Maria, i avisant-la que a sant Joaquim també se li havia aparegut un àngel anunciant-li el mateix. En suma, un relat semblant al que hem proclamat a l'evangeli sobre l'anunci angelical a Maria de la concepció de Jesús. Aquesta narració del Protoevangeli de sant Jaume testimonia que ja al segle II els cristians consideraven puríssims els orígens de Maria.

Vint segles després nosaltres som aquí, celebrant amb fidelitat aquesta consideració, una consideració de fe que no necessita cap anàlisi de l'ADN de Maria ni de la seva mare Anna per verificar la seva concepció immaculada. Perquè les nostres afirmacions no són deduccions científiques sinó que són deduccions de fe, que també tenen la seva lògica: Si Jesucrist, com a Fill de Déu, esdevingué igual a nosaltres però sense pecat, Maria també havia de gaudir d'aquesta immunitat extraordinària. Aquest paral·lelisme lògic també ens permet dir que així com Jesús patí temptacions durant la seva vida mortal i no caigué en elles, podem dir el mateix de Maria. En canvi, no podem dir el mateix de nosaltres, que no sols patim temptacions sinó que hi caiem en elles constantment. Per això demanem sempre en el Parenostre: "No permeteu que caiguem en la temptació". Per això li demanem constantment a Maria en l'Avemaria: "Pregueu per nosaltres, pecadors". Perquè nosaltres sí que som pecadors, i sí que caiem en la temptació.

dijous, 7 de desembre de 2017

La Roca eterna (Dijous 1 Advent)

"Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna". Aquesta exhortació d'Isaïes a confiar incondicionalment presenta garanties consistents al qualificar Déu de "roca eterna". Que Déu tingui la solidesa d'una roca, i a més que no es deteriori mai, és una imatge visual impactant que subratlla de nou el geni literari del profeta. De fet, "roca eterna" només apareix mencionat aquí en tota la Bíblia hebrea. 

No obstant, trobarem sovint l'expressió en la primitiva literatura mística jueva per emfatitzar la immutabilitat, la solidesa i la infinitud divines. Per Nadal celebrarem que aquesta "Roca eterna" ha format una escletxa que ha esdevingut rostre i carn humana. Quelcom increïble!

dimecres, 6 de desembre de 2017

Guarint dignitats humanes (Dimecres I Advent)

"Vingué a trobar-lo molta gent que portava invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts altres tarats; els deixaven als seus peus, i ell els curava". Una escena semblant contemplem sovint baixant pel carrer Enric Granados, entre Rosselló i Provença, veient com persones tetraplègiques entren amb les seves cadires de rodes al local de les Llars de l'Amistat. Allí també es fan curacions que guareixen la dignitat.

Aquestes persones són una mostra latent de l'acumulació de tares físiques que pot tenir el nostre cos. Són limitacions que poden desdibuixar la dignitat humana, però que es redibuixa cada matí en aquest local amb activitats personalitzades. Si Jesús guaria alhora la malaltia física i la dignitat moral, les Llars de l'Amistat omplen mitja ampolla guarint la dignitat. Només resta omplir l'altra meitat. Missatge d'Advent!

dimarts, 5 de desembre de 2017

Convivència pacífica (Dimarts I Advent)

El profeta Isaïes és un inspiradíssim poeta. Ho apreciàvem escoltant l'evocació paradisíaca d'animals convivint en harmonia: llops i anyells, panteres i cabrits, vedell i lleó, óssa i vaca. Es tracta d'una imatge increïble, o per ser més clars, impossible; però la presència d'aquest rebrot del llinatge de David, amarat de l'Esperit del Senyor, farà possible l'impossible. Així de convençut estava el profeta, i ens ho descriu amb aquestes escenes captivadores.

Però no són poques les vegades que esdevenim llops, panteres, lleons i ósses que atemorim o mosseguem els altres. O a l'inrevés: esdevenim anyells, cabrits, vedells i vaques atemorits o mossegats pels altres. Però el Regne de Déu, segons Isaïes, s'ha de fer visible amb la nostra convivència pacífica.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Maneres de vetllar (Diumenge I Advent)

Iniciem el temps d'Advent amb canvis litúrgics ben constatables: uns els apreciem amb la vista com la corona d'Advent que assenyala l'itinerari de les quatre setmanes; també hi ha el color dels ornaments litúrgics que sortosament són morats i no presenten cap sospita electoralista. Altres canvis els captem en la dinàmica de la celebració, com l'omissió del "Glòria" inicial per a proclamar-lo solemnement la nit de Nadal;  també ho apreciem en la tria de lectures que ens preparen pel doble adveniment de Jesucrist: en el pessebre i en el tron de la glòria.

En l'evangeli que hem escoltat Jesús exhortava als seus deixebles a vetllar i a estar atents. Són exhortacions que avui se'ns dirigeixen a nosaltres, els creients, si ens atenem al que deia sant Pau en la segona lectura: que esperem activament la manifestació de Jesucrist, que ens preparem pel dia de Jesucrist en la plenitud dels temps. Perquè en aquest temps litúrgic d'Advent tenim entremesclats l'inici i la plenitud de la nostra fe en Jesucrist. L'inici de la nostra fe és creure en la seva primera vinguda a la terra i que celebrarem per Nadal. La plenitud de la nostra fe és creure en la seva segona vinguda gloriosa i triomfal, per instaurar de manera definitiva el Regne de Déu. Aquest plantejament teològic i litúrgic de l'Advent el podem sintetitzar en dues paraules: Encarnació i Escatologia, o l'Avui i el Demà en majúscula, o el Present i el Futur en majúscula, dos moments que ens determinen una praxi molt concreta: que la fe en Jesucrist ens ha de servir per tocar de peus a terra, per encarnar-nos en les realitats que ens envolten, patint-les i compartint-les; també la fe en Jesucrist ens ha de servir per no perdre de vista l'horitzó celestial que tenim promès, un plus que ens permet treure llenya a tantes situacions que ens presenten com si fóssim a la fi dels temps.

És per aquest doble motiu (viure el Present i preparar el Futur) que hem de vetllar i estar atents com senyalava Jesús. Però no hem de vetllar de manera frenètica provocada per imminències de tota mena, ni tampoc vivint en un estat d'alerta permanent que acaba desgastant-nos i fent-nos abaixar la guàrdia i els ànims. Hem de vetllar a no deixar-nos desanimar per missatges convençuts que ens diuen que el que creiem és una il·lusió. Hem de vetllar que la recerca de seguretats i de tranquil·litat no difuminin la nostra esperança i ens instal·lin en la complaença. Hem de vetllar amb la mirada posada endavant, no posada enrere ni a un pam del nas, perquè ens quedarem sempre estancats i sense créixer. Hem de vetllar com a creients, amb la responsabilitat i amb la confiança que Déu és el nostre pare, que nosaltres som l'argila i que ell és el terrisser, i que tots som obra de les seves mans. Així ho proclamava en la primera lectura el profeta Isaïes, el profeta que descriu presents difícils i anuncia futurs captivadors.

dijous, 30 de novembre de 2017

Fer cas de la Bona Nova (Sant Andreu 2017)

"Però no tots fan cas de la Bona Nova". Això deia sant Pau als Romans en el seu discurs sobre la importància de la predicació de la Paraula de Crist. Quan escoltem que "no tots fan cas de la Bona Nova" tendim a pensar en aquells que per diferents motius es tanquen a escoltar-la i en resten allunyats. 

No obstant, Pau s'està referint a aquells que l'han escoltada o que l'escolten però no l'assumeixen, no la compleixen, no l'obeeixen. És a dir, l'Apòstol està qüestionant no als de fora sinó als de dintre. En definitiva, la interpel·lació va per a nosaltres, els qui estem acostumats a oïr quotidianament aquesta Bona Nova, que ens ha de servir com un sacseig per a reconèixer les nostres faltes, i també com un estímul per a créixer en humilitat i en esforç de conversió.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Les recolliré dels llocs on s'havien dispersat (Crist Rei 2017)

"Recolliré les ovelles de tots els llocs on s'havien dispersat el dia de núvols i de boira". El profeta Ezequiel recorre a la metàfora pastorívola per expressar un moment cabdal en la història d'Israel: el dia de núvols i boira fa referència als babilonis quan van assaltar i destruir la ciutat de Jerusalem l'any 586/7 aC. espoliant i incendiant el temple, deposant el rei i deportant-lo amb els seus principals a Babilònia, humiliant i dispersant la població. Davant tal ensulsiada del poble d'Israel, Ezequiel obre les portes a l'esperança: el profeta anuncia Iahvè com el bon pastor que aplegarà de nou el poble dispersat, guarirà les ferides obertes i pasturarà tot el poble amb justícia, judicant entre moltons i cabrits i posant al seu lloc els culpables i els innocents.

Iahvè assumeix en boca del profeta Ezequiel no només la funció de bon pastor, que ja és molt! també assumeix la funció de jutge: donant a cada ovella la recompensa segons el seu comportament. Aquesta tasca és la que Jesucrist exerceix a l'evangeli d'avui, quan a la fi dels temps descendirà de les altures per fer de bon pastor i jutjar les ovelles, als humans. Aquesta primera escena bíblica d'ovelles dispersades i adolorides, i sobretot la segona escena de judici celestial, amb acusacions i defenses, amb premis i càstigs..., en altres moments ens podrien semblar "música celestial", però aquestes setmanes estem tots molts sensibles al tema judicial, a acusacions i defenses, a condemnes i alliberaments. Per això ens pot servir el criteri de discerniment que utilitza Jesucrist per salvar o condemnar: la sensibilitat i el respecte que exercim amb l'altre, especialment el més desvalgut, serà el criteri. Així de fàcil, o potser així de difícil.

La festa d'avui, Jesucrist rei de tot el món, malgrat l'accent monàrquic del títol hem de centrar-nos en la figura de Jesucrist governant l'univers des del cel de manera discreta i efectiva. La festa d'avui esdevé l'avantsala de l'Advent i de l'inici d'un nou any litúrgic que començarem diumenge vinent: serà una nova ocasió per recomençar, per procurar fer les coses millor, per aprofundir en la nostra fe, per reelaborar les nostres relacions socials i de país, per mirar el futur amb esperança, sempre aplegats pel bon pastor i jutge just que és Jesucrist que ens vol portar a tots als prats celestials.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Els qui tenen seny i els qui en tenen poc (Diumenge 32)

"N'hi havia cinc de prudents i les altres cinc desassenyades". La paràbola de les deu noies que hem escoltat a l'evangeli ens presenta un empat tècnic: cinc noies prudents i cinc desassenyades: les primeres, previsores amb l'oli, entren amb el nuvi al convit; les segones, menys previsores, es queden fora; i malgrat la seva insistència el nuvi respon que no vol saber res d'elles. La paràbola presenta una escenografia dels darrers temps i un missatge clarament religiós: se'ns diu que hem d'anar proveïts de fe suficient per respondre a qualsevol imprevist; que en aquest cas és la vinguda del nuvi, el mateix Jesucrist, que ve del cel a donar compliment a la fi dels temps. En aquell moment no podrem improvisar, ens diu la paràbola, com tantes vegades ens agrada de fer per lidiar situacions de tota mena.

La paràbola de les deu noies exhorta al seny religiós, que invocava també la primera lectura quan es referia a la saviesa; però una saviesa que no hem d'entendre com una capacitat intel·lectiva o d'erudició, sinó com l'anhel de recerca de Déu, com la capacitat espiritual de discerniment que Déu atorga generosament a qui se li acosta amb sinceritat i humilitat. Tot plegat queda magníficament expressat pel salm responsorial quan deia: al principi: "Vós Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor". I també deia al final del salm: "Quan des del llit us recordo, passo les nits pensant en vós".

És fàcil apreciar qui té seny i qui en té poc en el context religiós d'aquestes lectures, però traslladar-ho a àmbits socials i polítics esdevé complicat, i més si entrem en la dialèctica del seny i de la rauxa catalanes en el procés d'independència. Posem un exemple: les 750.000 persones que ahir s'aplegaven al carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels empresonats ¿les hem de considerar amb seny o amb poc seny? Segons a qui ho preguntem, sabem la resposta. Però els qui més invoquen el seny en aquest procés són els qui defensen el seu assenyat estatus econòmic traslladant les seus d'empreses; són els qui mantenen el seu assenyat estatus d'opinió pública menystenint la realitat; són els qui justifiquen el seu assenyat estatus polític reprimint amb violència els qui consideren uns arrauxats.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Qui sap perdre acabarà guanyant (Diumenge 31)

"Us trauré el poder de beneir". Aquesta és l'amenaça que el profeta Malaquies proclama en nom de Déu en la primera lectura. El motiu d'aquesta amenaça és rotund: "si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom". El profeta Malaquies denuncia el comportament altiu, abusiu i prepotent dels sacerdots, anunciant-los que fins i tot el poble els perdrà l'estima i el respecte per haver perdut el nord i haver jutjat amb parcialitat. Aquells que aleshores exercien l'autoritat religiosa i també sociopolítica, són amenaçats de ser rebutjats per Déu i pel poble. Aquells que es consideraven intocables en virtut de les seves atribucions són posats en evidència pel profeta Malaquies dedicant-los amenaces divines i anunciant-los el rebuig del poble. 

Amb un to més moderat, Jesús qüestiona un cop més els mestres de la Llei i els fariseus en l'evangeli d'avui. Posa en evidència el seu dogmatisme religiós vers els altres i les seves pretensions d'esdevenir l'única veu o els únics guies del panorama religiós i social d'aquell moment. Les crítiques de Malaquies i de Jesús són extensibles a tots els temps i a tots els àmbits, adreçades principalment als qui ostenten alguna mena de poder (sigui polític, judicial, econòmic, cultural, esportiu o religiós); són crítiques que també ens serveixen a tots en qualsevol moment, sobretot amb l'agitació actual que vivim. Perquè no podem perdre el nord de Déu i de Jesucrist si som creients, ni de les múltiples aliances (utilitzant el llenguatge bíblic) que ens comprometen en la nostra vida social. Malaquies denuncià la manca d'imparcialitat: per això hem de denunciar els abusos de poder, vinguin d'on vinguin. Jesús denuncià la imposició d'una única veu: per això hem d'escoltar i fer sentir totes les veus, vinguin d'on vinguin. Si volem ser ponderats, uns i altres (i al dir "uns i altres" ja ens entenem) hem de reconèixer que tots pequem de les dues coses, però com més gran és el poder i l'autoritat que s'ostenta, més gran és el pecat i més mal fa als altres. 

Els catalans (siguem dels uns o dels altres) tenim mig govern a la presó i l'altre mig retingut amb el nostre president en una comissaria belga. Ho podem llegir fredament com un pas més del joc del gat i la rata que s'està jugant, però no deixa de ser una gran humiliació personal i col·lectiva que ens desvetlla moltes reaccions i cap de bona. Però Jesús ens ho deia ben clar:"Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit"; és a dir, qui imposa acabarà perdent, i qui sap perdre acabarà guanyant:

dimecres, 1 de novembre de 2017

Feliços els perseguits pel fet de ser justos! (Tots Sants 2017)

Tal dia d'ahir, és a dir, el 31 d'octubre de l'any 1517, el monjo agustí Martí Luter penjava a la porta de l'església del palau de Wittemberg 95 tesis sobre la reforma de l'Església catòlica. Els anhels de Luter s'anaren convertint en un moviment que desembocà en l'Església de la Reforma o Protestantisme. La reacció catòlica a les pretensions reformistes de Luter, als seus successors i a l'Església protestant ha estat frontal i furibunda durant segles. Però 500 anys després l'Església catòlica reconeix Luter com un veritable reformador. En donen fe documents teològics rellevants signats per ambdues esglésies i destaquem la visita a Alemanya, no recordem si de Benet XVI o de Joan-Pau II, amb el desig de voler proclamar sant a Luter. Avui, els catòlics compartim amb els nostres germans protestants la celebració d'aquest cinquè centenari del qual alguns mitjans informatius se n'han fet ressò.

Posats a recordar efemèrides, avui, dia 1 de novembre, fa un mes de l'1 d'octubre, una diada que una bona part del poble català decidia i penjava les tesis de la seva independència, provocant una reacció frontal i furibunda del govern espanyol. D'aleshores ençà s'ha iniciat un combat polític de desgast que esperem que no duri 500 anys però que està clar que durarà, i que tard o d'hora ha de provocar una sana reconciliació i un mutu reconeixement i respecte, com ha succeït entre l'Església catòlica i la protestant. En definitiva, que cal perseverar en les conviccions malgrat les oposicions i les dificultats.

Aquest és el missatge que també traspuen les lectures d'avui, diada de Tots Sants. Ho deia la primera lectura respecte als vestits de blanc que lloen Jesucrist al cel: "Són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell i han quedat blancs". L'Apocalipsi fa referència als màrtirs, als cristians assassinats en els circs romans i altres escenaris, on la seva execució esdevenia un espectacle públic i un càstig a la seva desobediència a l'imperi.

Ho expressava l'evangeli en el text de les benaurances, una elegia als derrotats, un anunci de capgirament de la crua realitat on els perseguits pel fet de ser justos són considerats feliços o benaurats, on els qui tenen fam i set de justícia també seran considerats feliços junt amb els humils, els nets de cor, els pobres d'esperit, els compassius, els qui ploren, els qui posen pau. El relat de les Benaurances també afegeix que són feliços els qui, per causa de Jesucrist i per ser cristians, són ofesos, perseguits i calumniats. Quan ens passi això alegrem-nos i fem festa! Si ho aconseguim, cosa gens fàcil, passarem a formar part de la llista dels sants inscrits al cel que celebrem avui.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots (Diumenge 29)

"És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?" Aquesta és la pregunta comprometedora i maliciosa que fan a Jesús en l'evangeli d'avui. Per entendre l'abast de la pregunta és com si avui li preguntéssim a Jesús si és lícit o no aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola a Catalunya. Responent Sí als dos casos Jesús es posaria en contra la majoria de la població local i es convertiria en un traïdor al seu poble. Responent No als dos casos desafiaria l'autoritat més poderosa i esdevindria un sediciós.

La resposta de Jesús és coneguda: "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu"; és una frase que ha ultrapassat l'àmbit religiós per esdevenir una dita popular que significa donar a cadascú allò que li correspon. Jesús no dóna cap resposta evasiva ni diplomàtica, sinó que posa a lloc els qui li fan la pregunta: un grup de fariseus i d'herodians, els primers uns jueus nacionalistes religiosos que no arribaven a la radicalitat com els zelotes, i els segons una minoria benestant a favor de Roma; és a dir, dos grups antagònics sorprenentment units per comprometre Jesús. Per actualitzar aquesta barreja és com si partits polítics oposats i que s'han insultat durant les campanyes electorals, siguin capaços d'anar plegats contra un tercer amb arguments de defensar l'estatus social, econòmic i polític del moment.
 
Per això Jesús reacciona amb virulència quan li fan la pregunta dient-los: "Hipòcrites, perquè proveu de comprometre'm?". L'habitual "savoir-faire" de Jesús en les seves relacions socials aquí se'n va en orris. Jesús respon amb contundència i anomena públicament hipòcrites els seus interlocutors per denunciar  que no podem barrejar interessadament les coses: en el cas de l'evangeli es tracta de la religió que marcava la identitat del poble d'Israel i la moneda romana que exemplificava una dominació política i militar. Eren dues realitats candents que vivien plegades i sovint en conflicte. Jesús diu de no fer ploure sobre mullat, de no jugar amb la realitat per aprofitar-se'n, de no buscar bocs expiatoris, de no voler eliminar els qui no es deixen manipular; per això se'ns acut una dita catalana semblant a "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu" i que podria servir pel nostre avui: "Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots".

dissabte, 21 d’octubre de 2017

L'Israel de Déu que aplega jueus i cristians (Dissabte 28)

En el seu discurs de la carta als Romans, sant Pau reivindica la figura d'Abraham com l'aglutinant de tots els creients: jueus i cristians. Les promeses divines concretades amb Israel en el Sinaí, s'havien anunciat per a tots els pobles amb el patriarca Abraham.

Sant Pau, entenia l'Israel de Déu com el gran poble que aplegava jueus gràcies a la Torà i gentils gràcies a Jesucrist. Abraham, a qui anomena "pare de tots els pobles" seguint la tradició de l'Escriptura, esdevé el referent d'aquest nou Israel obert a tot i a tots.

divendres, 20 d’octubre de 2017

El creient just (Divendres 28)


Per a sant Pau el creient just no és el qui millor compleix, sinó el qui millor es disposa davant Déu, sigui jueu o cristià. 

Ser just és reconèixer la nostra petitesa i pecats a fi que Déu es compadeixi de nosaltres i ens estiri cap a ell; perquè Ell és l'únic que ens pot justificar tal com expressa el salm: "Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa".

dijous, 19 d’octubre de 2017

Saber diferenciar (Dijous 28)

Que algú qüestioni una cosa que jo he fet no vol dir que qüestioni la meva persona, sinó aquell fet concret. Que algú qüestioni la meva persona no vol dir que qüestioni els caputxins de Sarrià. Que algú qüestioni els caputxins de Sarrià no vol dir que qüestioni l'orde caputxí. Malgrat aquesta claredat expositiva, no sempre mantenim la perspectiva i barregem els nivells. 

El mateix podem dir de Jesús, quan en els evangelis, com el d'avui, qüestiona obertament els mestres de la Llei, i sobretot els fariseus. Això no vol dir que qüestionés el poble jueu del qual en formava part i la religiositat jueva que ell també practicava.

Igualment passa amb sant Pau, quan en la carta als Romans afirma que no serveix de res practicar les obres de la Llei sense fe. Això no significa que qüestionés la Llei sinó la seva pràctica elitista i justificadora. També nosaltres qüestionem una praxi cristiana d'aparença i sense vivència de fe. El que sí qüestionava Pau i molt apassionadament era que els cristians provinents del paganisme haguessin de complir la Llei; no ho acceptava de cap de les maneres perquè creure en Jesucrist ho considerava suficient.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

"El Senyor en designà encara setanta-dos" (Sant LLuc 2017)

"El Senyor en designà encara setanta-dos". El número setanta-dos i també el setanta és un número tipològic en la Bíblia, un múltiple de dotze que assenyala un grup escollit, responsable i cohesionat. Mencionem, a tall d’exemple, que els descendents de Jacob que baixaren a Egipte eren setanta, o que els jueus entenimentats que Moisès escollí en el desert eren setanta.

Trobarem aquesta xifra en altres llocs de la tradició jueva i amb el mateix significat. Setanta-dos era la quantitat de savis escollits -sis per tribu- que redactaren a Alexandria la versió grega del Pentateuc anomenada Els Setanta. També el Sanedrí, el consell jueu format per notables i sacerdots, tenia setanta o setanta-dos membres.

Per això la xifra de setanta-dos deixebles enviats per Jesús, defineix un nombre de persones escollides per a representar la comunitat i fer-la créixer. Es tractava d’anunciar a tothom el que ells experimentaven: “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

La mentida de la idolatria (Dimarts 28)

El primer tema que Pau tracta en la carta als Romans l'anomena "la mentida de la idolatria". No és difícil imaginar la Roma d'aleshores amb estàtues dels déus romans decorant temples, avingudes, places i edificis públics. Aquestes imatges configuraven la identitat social, cultural, política i religiosa de la Urbs i de l'imperi. Entre aquestes divinitats calia afegir l'emperador.

Pau ho qüestiona amb gran gosadia quan diu: "deixaven de banda la glòria del Déu immortal i la substituïen per imatges d'homes mortals o d'ocells, de quadrúpedes i rèptils". Sense pèls a la llengua, l'apòstol insisteix: "Havien substituït el Déu veritable per la mentida, venerant i adorant una criatura enlloc del creador". Aquest discurs, segons on es digués avui dia implicaria l'acusació de sedició i l'empresonament.
 
Serem nosaltres tan agosarats com sant Pau per qüestionar idolatries esportives, intel·lectuals, polítiques, religioses i també eclesials?

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sant Pau i la comunitat de Roma (Dilluns 28)

La carta de sant Pau als cristians de Romà, l'inici de la qual hem escoltat, s'adreça a una comunitat de majoria gentil i amb una petita minoria de matriu jueva que Pau vol defensar.

El discurs de Pau no oblida el referent d'Israel, com expressa la presentació de la carta: "Pau, destinat a anunciar la Bona Nova de Déu que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes". També diu: "Aquesta Bona Nova es refereix a Jesucrist que pel seu llinatge humà nasqué de David".

Pau, cristià de matriu jueva, no vol fer trencadissa amb Israel: per a ell, Jesucrist no és la superació del judaisme sinó l'acompliment de les seves promeses messiàniques. Curiosament, la tradició cristiana posterior utilitzarà les cartes paulines per argumentar el trencament amb el judaisme.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El rei que es veia amb cor per a tot (Diumenge 28)

"Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces". Així d'animós s'expressava sant Pau en la segona lectura, explicant als cristians de Filips ‒i també a nosaltres‒ que cal mantenir l'equilibri i la serenor quan les coses van malament i també quan van bé. Sant Pau ho concretava en el viure en l'abundància o passant privacions, en el menjar bé o passar fam, en el tenir de tot o veure's mancat del necessari.

Nosaltres ho podem concretar amb les circumstàncies que ens envolten, més de caire polític que de subsistència material, on els més febles se senten acorralats i els més forts se senten indignats. Uns i altres no hem de perdre el nord, ni el sentit comú, ni l'equilibri, ni la serenor; ens hem de veure "amb cor per a tot" i trobar camins d'entesa respectuosa que consisteixin en un diàleg d'igual a igual. No ens desanimem si ens xiulen ni ens inflem si ens aplaudeixen. La força interior a la que es refereix sant Pau sempre ha de fer orelles sordes a xiulets i aplaudiments.

Per això la paràbola de l'evangeli que hem escoltat ens ha inspirat una altra paràbola: Passa amb el Regne del cel com amb un rei que ajudat pel virrei, la cort, l'exèrcit i el poble, aconseguiren de manera pacífica establir un petit regne independent del gran regne del qual formaven part. Per celebrar-ho, s'organitzà un convit però els convidats anaren fallant: el rei del gran regne veí rebutjà d'assistir perquè estava dolgut de perdre una part del regne; els altres reis amb qui estaven confederats s'excusaren dient que no veien bé de participar si el rei veí no ho feia; els reis més allunyats manifestaren el desig de venir a la celebració però vivien massa lluny per arribar a temps al convit. Finalment, el rei optà per organitzar una celebració popular, però s'adonà que una petita part de la població no volia participar de la festa, i fins i tot la criticava. Aleshores el rei, decidit, s'hi atansà i els pregà d'integrar-se al convit perquè aquell nou regne que inauguraven no volia excloure ningú, al contrari, prenia el compromís ferm d'estar obert a tots els pobles i respectar les diferents sensibilitats.

Aquest rei, sense saber-ho, materialitzava la profecia d'Isaïes de la primera lectura: "El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.... El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l'oprobi del seu poble". Motivats per aquesta declaració profètica que combina harmònicament i sense exclusions l'universal amb el particular, ens repetim un cop més la frase de sant Pau: "Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces".

diumenge, 8 d’octubre de 2017

"No us inquieteu per res" (Diumenge 27)

"No us inquieteu per res". Així començava el fragment de la carta de sant Pau als cristians de Filips que hem escoltat com a segona lectura. Podem intuir que si sant Pau escrivia a la comunitat que no s'inquietessin per res seria perquè algun esdeveniment els inquietaria, altrament no caldria fer-ne menció. Aquesta proclama paulina ens ve com anell al dit perquè aquests dies tots estem inquiets: els independentistes tement més repressió violenta; els unionistes veient que la independència va de debò. Però no és tan fàcil passar d'estar inquiets al "No us inquieteu per res". Podríem fer una proposta més matisada i dir: "No deixem que la inquietud ens faci perdre la perspectiva".

Seguint amb sant Pau, ell proposa un antídot a la inquietud: "acudiu a la pregària i a la súplica." Aquesta invitació a la pregària pot semblar supèrflua o innecessària quan l'acció és tan trepidant; però esdevé fonamental perquè quan estem intranquils el que més ens costa és precisament concentrar-nos i pregar perquè la dispersió ens domina. Preferim combatre la inquietud estant alerta al darrer missatge dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials; sense adonar-nos que això ens provoca encara més neguit. En canvi, la pregària ens restaura l'equilibri que hem perdut.

Els beneficis de la pregària els subratlla sant Pau: "Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist". Aleshores, si sóc independentista seré capaç de no mirar amb ràbia els unionistes, i si sóc unionista seré capaç de no mirar amb menyspreu els independentistes. I si constato aquesta visceralitat callaré i procuraré dissimular-la perquè voldrà dir que el meu cor i els meus pensaments no són en Jesucrist.

Sant Pau clou l'exhortació convidant a interessar-se pel que "és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi". Aquest elenc de virtuts poden sonar a discurs retòric, però esdevenen sacsejadores si les presentem a l'inrevés: rebutgem, vingui d'on vingui, la mentida o la mitja veritat que tant ens acompanya aquests dies; rebutgem, vingui d'on vingui, la manca de respecte i la provocació; rebutgem, vingui d'on vingui, l'abús de poder, el tracte injust, la parcialitat jurídica; rebutgem, vingui d'on vingui, el joc brut i el xantatge de tota mena; rebutgem, vingui d'on vingui, la violència física i l'agressivitat verbal;  rebutgem, vingui d'on vingui, el disfressar en forma de virtut el que és vergonyós; rebutgem, vingui d'on vingui, el descrèdit de l'altre o considerar-lo un enemic, encara que ens sembli tenir motius de sobres. Dir això no és fer equidistància, és apel·lar a la honestedat i defensar la dignitat de tots plegats, reconvertint la inquietud en esperança, confiant que si ens mirem amb bons ulls i aportem el bo que tenim els resultats seran més beneficiosos per a tothom.

La paràbola evangèlica del propietari de la vinya i els masovers que se l'apropien i la defensen violentament, és una crítica perenne als qui s'apropien indegudament de les coses i després les defensen amb violència. La paràbola anava dirigida als dirigents religiosos i polítics d'Israel d'aquell temps, però segueix essent una crítica vàlida a tantes apropiacions indegudes personals i col·lectives que exercim en virtut de les responsabilitats que se'ns han donat, i que com més grans són, més voluptuós pot esdevenir el sentiment d'apropiació, i més gran serà la violència en defensar-lo després. Aquí els independentistes veuran els unionistes com els masovers que s'han apropiat indegudament de la vinya, i els unionistes a l'inrevés. Potser uns i altres han d'assumir que no només ells tenen drets adquirits sobre la vinya i que ara toca parlar de tu a tu, al mateix nivell, trobant estratègies on tothom se senti a gust conreant la seva part de parcel·la. La història reflecteix que uns masovers han estat habitualment silenciats, però ara han alçat la veu de manera unànime; per això cal replantejar la vinya escoltant les seves reivindicacions.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

La gran missa social de l'1-O (Diumenge 26)

Hi ha ocasions que la religió condiciona o si més no senyala el ritme de la societat: un exemple són les festes de Nadal i de Setmana Santa. Però hi ha altres moments que el ritme el marca la realitat política, com passa clarament avui a Catalunya. Això provoca que la resta romangui en un discret segon pla.

Avui s'està esdevenint una llarga, emocionant i també tensa missa social al carrer: hi hem assistit des de les cinc del matí,  alguns ja feien ambient la nit anterior, ens hem retrobat i escoltat, ens hem preocupat perquè l'ambient fos serè i animós, hem tingut cura dels més grans, hem cantat, i sobretot hem fet comunió. Una comunió que certament no és la comunió eucarística, però que és comunió en l'exercici compartit dels nostres drets i llibertats com a poble, amén de votar sí, no, o en blanc.

Però la nostra missa social ha tingut les seves dificultats, talment com s'esdevingué en el darrer sopar: els deixebles no entenien del tot què estava dient i fent Jesús; a un d'ells no se li va acudir res més que vendre el seu mestre a les autoritats per 30 monedes (desprès se'n penedí i es desesperà); i quan les coses anaven maldades i empresonaren a Jesús, un dels deixebles estimats el va negar tres vegades (també se'n penedí i plorà amargament). La nostra missa social d'avui ha sofert una repressió violenta; gent indefensa l'ha patida. Però talment com Jesús que continuà convençut el seu camí malgrat les incomprensions i embats, no hem renunciat al propòsit col·lectiu de la jornada. 

Desprès del darrer sopar, Jesús anà a l'hort de les Oliveres a pregar i asserenar-se, però els tres deixebles estimats a qui demanava companyia se li adormiren. Malgrat la solitud exterior i l'angoixa interior Jesús es mantingué ferm, sense perdre la perspectiva, aguantant atacs físics i humiliacions, perquè estava convençut de la seva causa. Fins i tot perdonà els qui l'agrediren, l'insultaren i provocaren la seva mort. I al final totes les contres se li convertiren en pros i ell va ser qui, ressuscitat, guanyà la partida, i sense cap necessitat de fer-se l'heroi.

En la jornada d'avui, Jesucrist també esdevé un referent inigualable de tenacitat, de saber lidiar les situacions amb intel·ligència, i el més difícil: aguantar els cops en benefici de la causa. Per això volem fer identificar-nos amb el que sant Pau ens deia a la segona lectura: "Tingueu els mateixos sentiments que Jesucrist". No és fàcil, però ens hi esforçarem.

diumenge, 24 de setembre de 2017

"Trencaré el jou que el meu poble porta al coll" (Mare de Déu de la Mercè 2017)

"Trencaré el jou que el meu poble porta al coll, li desfaré els lligams i els estrangers no el podran esclavitzar mai més". Que ningú no es despisti, aquesta frase no és una consigna més en aquests dies d'estires i arronses polítics. L'hem escoltada en la primera lectura i és del profeta Jeremies. Correspon als textos bíblics que toca proclamar en la solemnitat de la mare de Déu de la Mercè, copatrona de la ciutat de Barcelona amb santa Eulàlia, i també patrona dels captius.

El profeta Jeremies, inspirat per Déu, parla als israelites en uns moments molt delicats: Israel vivia assetjat per l'imperi babiloni que esperava el moment propici per conquerir la ciutat de Jerusalem, per empresonar el seu rei i per dissoldre el petit regne de Judà. El profeta anima el poble a la confiança i a la resistència: "Jacob, servent meu, no tinguis por, no t'espantis, Israel, diu l'oracle del Senyor". 

El fragment de la Carta als Hebreus que hem llegit com a segona lectura ens transporta al segle I de la nostra era, quan les comunitats cristianes estaven en construcció i la seva identitat específica molestava l'estatus social, religiós i polític regnant. L'escrit també exhorta a la resistència a unes comunitats que patien alguna mena de repressió o de persecució externa. Per això diu: "Tingueu present Jesús que aguantà un atac tan dur contra la seva persona, així no us deixareu abatre, cansats de resistir". No sempre el qui ataca té la raó, com passà clarament amb Jesús i el cristianisme primitiu, com s'esdevé tantes vegades en la història humana on la veu del més fort pretén silenciar les veus dissonants. 

Per  últim, l'evangeli ens narra el miracle de les noces de Canà, on Jesús converteix l'aigua en vi. El relat explica que "S'acabava el vi i la mare de Jesús li diu: "No tenen vi". Jesús tapa el forat, supleix les mancances i actua sense fer parafernàlies: comptant només amb la humil col·laboració dels servents del banquet. Es tracta d'una al·legoria de la capacitat de Jesús de transformar la realitat humana i religiosa de manera discreta i pacífica, sense exercir cap violència, comptant amb l'ajut de les bases anònimes. L'evangeli també posa de relleu la importància de la intercessió de Maria que empeny el seu fill a actuar. Aquesta intercessió de Maria sota l'advocació de la Mercè, és la que avui invoquem sobre la ciutat de Barcelona; i especialment per la representativitat que aquesta exerceix aquests dies sobre la resta del país. Que aquesta devoció mariana barcelonina ens mantingui compromesos amb les llibertats de les persones, dels col·lectius i dels pobles. Des del segle XIII que els barcelonins preservem aquesta devoció, encarnada sobretot en els frares mercedaris, una tradició que clama llibertats i que irradia llibertat.