dimarts, 27 de maig del 2014

UN CANVI DE VIDA

Dimarts VI de Pasqua, 27 de maig de 2014
Beat fra Josep Tous d’Igualada, caputxí
Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

La litúrgia d’aquests dies ens va apropant a dues celebracions que fan de cloenda del temps pasqual: l’Ascensió (1 de juny) i Pentecosta (8 de juny). Dues celebracions que ens recorden el gran do de l’Esperit Sant, Aquell encarregat d’anar recordant a l’Església que Jesús és viu i que actua amb poder enmig nostre. La primera lectura d’avui la podríem veure, justament, com la corroboració d’aquesta realitat que, en l’Evangeli, només és presentada com a promesa.

La història de l’escarceller de Filips sempre m’ha atret, pel que té d’il·lustrativa del poder de Déu per salvar, per canviar una situació de mort en una situació de vida. El desencadenant de tot és el terratrèmol. ¿I qui no és capaç de demanar-se pel sentit de la vida quan un travessa per una experiència límit com aquesta o una altra de semblant? La situació del nostre protagonista és desesperada: el terratrèmol el desperta, però consternat s’adona que totes les portes de la presó han estat obertes... Quina mala jugada del destí! Trobar-se viu per veure que els presoners que eren al seu càrrec han fugit i haver de respondre de tots ells. Viure per haver de treure’s la vida. Era l’única sortida cabal que li quedava. Però el salva el crit de Pau des de la foscor: No, no et facis res, que hi som tots.

Sorprèn la pregunta de l’escarceller: Senyors, què he de fer per salvar-me? I sorprèn perquè, a primera vista, sembla una pregunta interessada per les circumstàncies, fruit de la por o de la superstició, com dient: després de salvar-me d’aquesta tant grossa, què cal fer per seguir viu? Però és una pregunta intel·ligent. La pregunta per la vida (sobretot quan aquesta ha estat en perill), la pregunta per allò que dóna sentit, que dóna gruix a l’existència humana, és sempre una pregunta intel·ligent. La resposta no es fa esperar per part dels apòstols: Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu. Però, de quina mena de salvació estan parlant? Certament, no és una salvació del tipus “vareta màgica”, donat que són els mateixos que han estat apallissats de valent, que han estat empresonats i que han estat, a més, engrillonats, els qui parlen de salvació; no, no és una salvació del tipus “assegurança a tot risc”. I l’escarceller ho sap molt bé, ho té ben present quan acaba creient en Jesús ell i tota la seva família, doncs que la fe en Jesús no serà fàcil se li fa ben clara i evident en el moment que ha de rentar les ferides dels seus nous germans de pols i de sang.

L’escarceller i la seva família experimenten la salvació d’una manera nova: com una saba nova que irromp en llurs vides amb la mateixa força del terratrèmol, però no per fer-los covards, ni per fer-los porucs, davant els embats de la vida, el dolor, la malaltia o la pròpia persecució. És la Vida de Jesús mateix que els dóna la consciència profunda d’una vida rebuda com un do, que ningú mai no els podrà prendre. Una Vida que, ferits i malparats, encara els podrà posar una pregària i un cant en els llavis. Com Pau i Siles que, ferits, ultratjats, en la part més fosca de la presó i engrillonats, encara pregaven i cantaven en veu alta sobreposant-se a tot allò.


És la mateixa Vida, la mateixa força que va fer que un jove de 24 anys, acabat de ser ordenat sacerdot (en una edat en què un té tantes il·lusions i esperances) malgrat experimentés l’expulsió del seu convent, la presó i l’exili, tingués forces per tirar endavant i començar de nou fins que va poder tornar a Barcelona, refer la seva vida i acabà fundant les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. És la Vida de Jesús actuant en el beat fra Josep Tous d’Igualada. Si li deixem fer... què voldrà fer l’Esperit de Jesús en nosaltres?

diumenge, 25 de maig del 2014

SER HABITATS... SEMPRE!

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig de 2014
Ac 8, 5-8.14-17/Sl 65/1 Pe 3, 15-18/Jn 14, 15-21


Sovint, quan haig de celebrar un bateig m’agrada recordar als presents que el veritable protagonista del ritu que anem a fer és Jesús mateix, saber que Ell hi és present, que Ell és el garant d’allò que anem a celebrar (el nou naixement en Crist de l’infant que serà batejat) i ho faig recordant als presents que, quan hem entrat a l’església, aquesta no era buida, sinó habitada. Habitada per la presència real de Crist Eucaristia en el Sagrari. Quan entrem en una església cristiana aquesta MAI NO ESTÀ BUIDA, no és un espai buit i impersonal, és un espai SEMPRE habitat, acollidor.

Aquests dies de Pasqua estem recordant diumenge rere diumenge a través del senzill ritu de l’aspersió amb l’aigua beneïda (sigui al començament de la nostra celebració tot substituint l’habitual acte penitencial, sigui en la recitació del Credo) el nostre baptisme. Fent-ho, seria bo que recordéssim que aquest baptisme nostre és el sagrament que ens ha fet fills i filles de Déu, que ho som per adopció i que aquells damunt dels quals ha estat invocat l’Esperit del Senyor són SEMPRE habitats per Ell. És una de les raons que fa que el bateig no s’hagi de repetir. I és bo recordar aleshores que és molt diferent ser HABITATS per l’Esperit Sant que ser-ne POSSEÏTS. Perquè som habitats per l’Esperit de Déu podem fer les seves obres; però perquè no som posseïts per Ell, perquè Ell no ens força a res, també podem fer (i sovint, de fet, ho fem) obres que es desdiguin d’allò que professem.

Ser habitats per Déu mateix, que Déu s’avingui a fer estada en nosaltres convertint-nos en el seu Temple, en el seu Sagrari ambulant, és una responsabilitat de la qual sovint fugim perquè potser ens fa por de pensar les conseqüències que això ha de tenir per a la nostra vida. Avui, a la pregària col·lecta, en començar la nostra celebració, però, li hem demanat una cosa ben concreta: Déu totpoderós, feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti SEMPRE en les nostres obres.

Indirectament li estem demanant que esdevinguem com el diaca Felip en la primera lectura, algú que sembri alegria, goig, pau; d’esdevenir agents de guarició. No debades hem escoltat que la gent d’aquella província se n’alegrà molt de la seva arribada. Indirectament li estem demanant que esdevinguem allò que diu Pere a la segona lectura: homes i dones SEMPRE apunt per donar una resposta a tothom que ens demani la raó de l’esperança que tenim; però fent-ho serenament i amb respecte. Sabent el que creiem i per què, però no volent convèncer ningú, sinó com aquell que comparteix l’alegria d’una bona notícia que no és només per a mi, sinó per a tothom qui tingui orelles per escoltar i escolti.

Habitats per Déu mateix. I això segons la promesa que hem escoltat a l’Evangeli d’avui de llavis del mateix Jesús abans de la seva passió i mort: Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per SEMPRE.

Sabent-nos habitats per Déu mateix farem bé de demanar-nos: ¿Què li deixo a Ell que faci amb mi perquè els altres en donin gràcies? ¿El que jo faig, el que jo dic, fa veure Jesús viu i actiu enmig del nostre món? Que avui puguem respondre aquestes preguntes amb sinceritat davant Déu, el Pare de la misericòrdia.


dimarts, 20 de maig del 2014

US DEIXO LA PAU, US DONO LA MEVA PAU...

Dimarts V de Pasqua, 
20 de maig de 2014
Sant Bernardí de Siena
Ac 14, 19-28/Sl 144/Jn 14, 27-31a

Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Aquestes paraules de Jesús que ell mateix adreça als seus deixebles en el seu discurs de comiat abans de fer, com hem escoltat, allò que revelarà com ell estima el Pare i compleix el que ell li ha manat les retrobem en un moment de la nostra Eucaristia, en el ritu de la pau. Allà escoltarem: Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. I tot seguit ens donarem, ens desitjarem de tot cor la pau els uns als altres.

Aquesta pregària que fem com a capçalera del ritu de la pau m’ha portat ressons de les dues lectures que avui hem escoltat i m’han parlat de responsabilitat. Fixeu-vos que li demanem al Senyor que no es fixi en els nostres pecats (concrets, individuals o col·lectius), sinó en la fe de l’Església. És a dir, en tot allò de bo, de coherent, de sant que hi ha a l’Església (que és més del que ens pensem i del que surt als mitjans de comunicació perquè sol ser fet en la humilitat i en la discreció) i que, si filem prim, veurem que és do de Déu i signe de l’obra de l’Esperit Sant en el seu si. M’hi ha fet pensar en la primera lectura quan després de l’ensurt d’un Pau mig mort i de tots els paranys que Pau i Bernabé han passat i que hem estat escoltant en lectura semi-contínua aquests dies, els trobem sans i estalvis tornant a l’Església d’Antioquia on diu: Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells. I em vull aturar aquí perquè he mirat diferents traduccions i aquest amb ells és igual d’ambigu en totes. Un ho llegeix i diu: aquest amb ells fa referència, clar, a Pau i Bernabé. Ens trobem en una missa d’acció de gràcies pel que Déu ha fet a través dels dos apòstols. Però podem deixar-ho aquí? Antioquia és l’església on: Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a què els he cridat”. Llavors, després d’haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar (Ac 13, 2-3). Antioquia era l’església de la missió, l’església que va assumir l’enviament de Bernabé i Pau a predicar l’Evangeli. Per tant, crec, podem dir que la missa d’acció de gràcies és no sols per a ells, sinó per a tota la comunitat, perquè és gràcies a tots que ells foren enviats, sostinguts en la pregària, el dejuni i segurament econòmicament per a fer el seu treball, que era el treball de tota la comunitat. Per tant, TOTA L’ESGLÉSIA ÉS IMPORTANT, i és això el que recordem també cada dia en la nostra Eucaristia en el ritu de la pau. No sóc jo, com a individu el protagonista, és tota l’església que m’acompanya, m’ajuda, em sosté a través de la pregària i l’administració dels sagraments i també a través de l’ajut concret: l’acolliment, el rentament de peus, el repartiment dels béns...

L’altre ressò són les paraules de Jesús que l’Evangeli afegeix al do de la pau per part del Mestre: No una pau com la que dóna el món. Penso que en la pregària del ritu de la pau no ho diem perquè l’Església ho ha assumit ja en totes les paraules i els gestos de la pregària Eucarística. La pau que el món dóna acostuma a ser la pau dels vencedors, la pau dels que s’imposen sobre els altres i, per tant, és una pau efímera, que ha d’estar sempre sobre avís, ja que quan el feble sigui fort poden canviar les tornes. La pau que dóna Jesús no és la pau del botxí sobre la víctima, és la pau de la Víctima que venç donant la vida perquè el món sàpiga, diu Jesús, que jo estimo el Pare i compleixo el que ell m’ha manat i perquè tinguem vida a desdir.


Amb el gest de la pau, repetit dia rere dia en la nostra Eucaristia, recordo la meva responsabilitat comunitària vers el proïsme i el model de vida que Jesús m’ofereix. Que els uns als altres ens donem sempre AQUESTA PAU!

dilluns, 19 de maig del 2014

VOLS QUE TENS RAÓ D’ ENFADAR-TE TANT?


Diumenge, pel matí, vaig anat a dir la Missa a Sant Martí del Montnegre. Vaig sortit del convent d’Arenys de Mar amb presses, havia hagut de fer més coses de les que podia. Quan vaig arribat a Arenys de Munt m’he trobat un control de policia que m’ha impedit continuar el camí. Hi havia una prova esportiva de no sé quina cursa. Quan li he preguntat al policia quina alternativa hi havia per anar en direcció a Sant Celoni m’ha dit que  anés fins a Mataró (a 11 kilòmetres) i d’allí agafés la C-60, em dirigís fins a l’entrada de Granollers, i per l’autopista tornés a girar cap a Sant Celoni. Total, quasi 30 kilòmetres més, i a més, a pagar l’autopista. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular...amb prou feines arribaria. Automàticament em vaig posar de mal humor, que es va acabar d’encendre quan després de fer tota la volta em vaig trobar que en prendre finalment el camí de terra, (uns 10 kilòmetres) hi havia una cua de 5 cotxes que a més d’aixecar un gran núvol de pols anaven a 15 Kilòmetres per hora com a màxim. M’anava encenent i a més... em sentia culpable. En aquest estat d’ànim, ¿com podria predicar sobre el text de l’Evangeli de Joan: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també amb mi”?
Vaig mirar el text original. El verb grec que hi ha sota de la traducció es podria traduir més literalment per “no us inquieteu”, si no fos que el verb inquietar-se en català no té els matisos que té en el text grec del Nou Testament. El verb apareix 18 vegades en el Nou Testament, 11 de les quals en els evangelis i d’aquest 6 en l’Evangeli de Joan. Per tant és un terme que empra sobretot Joan. I tot i que el sentit literal vol dir moure’s, agitar-se (és el que l’Evangeli de Joan diu de les aigües, aigües que es mouen), Joan fa servir aquest verb per parlar de l’agitació interior, del cor de les persones, sobretot de Jesús. En el capítol 11 parla que Jesús s’estremeix, es commou, plora per la mort de Llàtzer i en veure el dolor de la gent. També en el capítol 12 Jesús es commou, s’estremeix en la perspectiva de la seva passió i mort (el que els sinòptics diuen “tinc una tristor a l’ànima com per morir-me”). Jesús s’inquieta, s’altera emocionalment com nosaltres. Crist  no sols s’ha fet un de nosaltres i ha passat el mateix que qualsevol de nosaltres sinó que té els mateixos sentiments que nosaltres. Allò que tenim més a prop nostre, els sentiments, també els compartim amb el Senyor. Ara bé, ell a l’hora, sense deixar aquests sentiments, tenia una confiança que tot ho agombolava. És el que veiem en la Primera carta de Pere: “Ell no obrava amb violència, quan l’insultaven no responia insultant, quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia”.
Aquests dies s’està celebrant el centenari del Greco, aquest gran pintor. En el nostre convent d’ Olot, a la sagristia, hi havia una de les seves pintures més conegudes, que ara, després de l’exclaustració del segle XIX, està a la parròquia de sant Esteve d’Olot. Aquí en tenim una còpia al baixar a la cripta. Representa Jesús portant la creu. Si un el mira, no hi veurà un rostre ensangonat, ni triturat pel dolor, sinó més aviat serè, abraçant la creu més que suportant-la.  La mirada es veu trasbalsada, fins entelada pel plor, però a la vegada serena, confiada. Està aixecada cap al cel, cap al Pare. “Jo no estic mai sol”. Aquesta pintura veu la mirada de Crist cap al Pare i des del Pare. Aquesta pintura és una mirada des de la Resurrecció. És el que intenta l’evangeli de sant Joan que hem llegit, fent-nos veure la passió des de la resurrecció, fent-nos veure la nostra vida des de la resurrecció.
“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Això és el que ens vol transmetre Jesús: confiança. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Així com Jesús està en el Pare i el Pare en Ell, nosaltres estem en Jesús i Jesús en nosaltres. És el que intenta representar el Greco, hereu de les icones de l’Església d’orient: veure la vida amb els ulls del Ressuscitat.
Tres coses voldria subratllar. Primer que Déu , encarnant-se ha sentit el que nosaltres sentim. Les mateixes angoixes i inquietuds, i vol que sentim el que Ell sent, com diu la carta als Filipencs: “Tingueu els mateixos sentiments que Crist”. Segon, que mirant la creu Jesús m’ensenya a sofrir. O sigui, que hi ha coses per les quals, veient-lo a la creu, queda ridícul inquietar-se (com que hi hagi una carretera tallada i puguis fer tard...). En canvi hi ha coses de les que passo de llarg i que ell va assumir en la seva mort i que sí que valdria molt que m’inquietés i m’ocupés. I tercer, que cal escoltar-lo i acollir la seva paraula: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu, també, en mi”.
Sant Pere ens diu “acosteu-vos al Senyor”. De fet és Ell qui ve i qui s’acosta a nosaltres, qui fa de nosaltres un temple, un tabernacle de la seva presència enmig del món. Déu ha fet de nosaltres “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada”.
Els creients, doncs,  hem d’aportar raons per confiar, raons per viure, raons reals, com pedres que construeixen un món on hi hagi lloc per a tots. Estem enviats al món per fer nostres les preocupacions de tothom, per veure-ho tot amb els ulls del Ressuscitat .




dimarts, 13 de maig del 2014

CAURE EN BONES MANS

Dimarts IV de Pasqua, 13 de maig de 2014
Ac 11, 19-26/Sl 86/Jn 10, 22-30

Llegia aquest matí l’Evangeli d’avui i mirava de fer l’exercici de trobar-me en el Temple de Jerusalem a la festa de la Dedicació (la festa de Khanukkah) que sol caure pel desembre. I m’imaginava donant voltes per l’atri del Temple i altres llocs amb fred, però amb una munió de gent entrant i sortint del Temple, donant-se empentes en una ocasió tan assenyalada com aquesta festa... També em fixava amb Jesús allà, sota el pòrtic de Salomó, potser resguardant-se del fred, potser de la multitud, una mica a cobert, però sense perdre res de vista.

I pensant això ha vingut a la meva ment la idea que aquesta escena podria ser presa com el que passa en el nostre món, en la nostra societat, entre la nostra gent però en petit, com si el Temple fos un microcosmos. Pensava que el Temple podria ser una imatge del nostre món, de la munió de gent movent-se frenètica en el seu dia a dia, en les seves sortides i entrades, capficada en les seves activitats, en les seves cabòries, en les seves violències... sense adonar-se que ja es troben dins l’univers de Déu i que Jesús hi és allà, observant-les, no jutjant-les, senzillament observant-les, fins i tot intercedint per elles, malgrat que a elles, malgrat que a nosaltres, de tant en tant també ens assalti el dubte i mirant cap al cel, cap al racó on és Jesús, com van fer els jueus, envoltem Jesús i li demanem més d’un cop: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar! Que és la pregunta i l’exigència que fem, potser no amb les mateixes paraules, cada cop que voldríem que les coses ens anessin bé, que hi ha coses que no entenem o que pensem que Déu hauria d’implicar-se i actuar amb més decisió davant certes coses que passen al nostre món i considerem injustes.

Aleshores ens trobem també amb aquesta resposta de Jesús: Ja us ho he dit, però no em voleu creure. Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu, però vosaltres no creieu perquè no sou de les meves ovelles. Què ho fa, que no siguem de “les seves ovelles”? No és, certament, que Ell ens hagi menyspreat o ens hagi deixat de banda... ¿No hem celebrat durant la Setmana Santa aquest amor de Déu, de Jesús, per tots nosaltres, morint a la creu per donar-nos vida? Més aviat deu ser que ens costa creure en un Déu que ens deixa veritablement lliures i descobrim que això ens fa por, que això implica responsabilitat i que ens estimem més que algú ens mani i ens digui què hem de fer, o que ens tregui les castanyes del foc perquè així, si van mal dades, la culpa sempre serà d’un altre i podrem dormir tranquils. Ens cal considerar seriosament què diuen les paraules i els gestos de Jesús sobre Ell mateix i sobre el Pare.


Jesús, però, ens dóna una seguretat: Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Podrem patir com tothom, podrem ser perseguits com tants cristians ho són arreu del món, però mai ningú no ens podrà prendre de les mans de Déu. Això sí que és caure en bones mans: saber que Ell no ens abandona ni ningú no té poder per fer-nos fora de la seva comunió, allunyar-nos de la seva presència. Escoltarem la Seva veu? Voldrem seguir-lo i caminar sempre amb Ell?

dilluns, 12 de maig del 2014

CAL APRENDRE A LLEGIR-NOS


Al premi Nobel peruà Mario Vargas Llosa, li van preguntar quina era la cosa més important que li havia  passat a la vida, i va respondre: “Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”. Normalment no ens adonem de la importància que té saber llegir. Llegir és una porta que t’obre a mentalitats molt diferents i distants. Llegir t’obre a poder accedir al passat, a escoltar les confidències, pensaments i propostes dels grans personatges de la història passada i del present. Llegir és com menjar, com alimentar-se. No llegir és quedar anèmic. Però no llegim per llegir sinó que llegim per llegir-nos, per comprendre’ns. Llegint podem aprendre a llegir-nos, a interpretar el que passa, el que ens passa. I llegint-nos podem respondre a la pregunta que els jueus feien als apòstols: “Germans, digueu-nos el que hem de fer” perquè en definitiva llegir és la porta que ens permet alimentar-nos i llegim per llegir-nos, però sobretot llegint-nos tindrem criteris per saber com actuar.
Però, com no tot menjar alimenta o és saludable, no tota lectura ajuda a llegir correctament la realitat. Algunes fan tot el contrari. Una lectura ens pot emmalaltir. Hi ha una manera de llegir que també és una porta, però que mena a la destrucció. L’any 2015 el llibre Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler quedarà lliure de drets i per tant podrà circular amb tota llibertat sobretot per la xarxa. Ja ara és un dels llibres més comprats per la xarxa. Aquest llibre va provocar 50 milions de morts. I conté tot un programa detallat d’extermini d’ètnies i pobles. Segons el programa en trenta punts del règim nacionalsocialista aquest llibre havia de suplir la Bíblia i totes les esglésies i llocs de culte havien de ser transformats en llocs on es propagués el seu contingut. S’havia de prohibir tot altre culte i religió. No va ser per falta de lectura que això va passar en un dels pobles més cultes d’Europa. Per això hi ha una mobilització per prevenir la difusió de l’odi en la xarxa, que és un pou d’informació i de desinformació, que pot  obrir horitzons i pot  tancar-los en espais irrespirables i que alimenten odis,  ressentiments i prejudicis. Molta lletra i poca capacitat d’entendre. Llegir no és inofensiu: ens pot portar a un llegir-nos equivocadament i desembocar en un obrar destructiu.
Jesús, el bon pastor, ens ensenya a llegir. Ell és la porta. Ell és la porta  que ens mena no sols a espais inconeguts llunyans en el temps o en l’espai, sinó que ens mena al centre, al cor del món, a Déu. Per això Ell no sols és una porta sinó la porta. Per això Ell és la porta i la clau que ens mena a prats abundosos i amples. Ell ha vingut perquè “tinguéssim vida i en tinguéssim a desdir”. Jesús ens ensenya a llegir i així alimentar-nos abundosament. “Ens fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Ell mateix em para la taula. I Ell mateix és qui ens porta primer a saber-nos llegir, en Ell ens veiem i ens comprenem, i en Ell veiem què hem de fer, com diu Pere, “Ell no obrava amb violència, ni tenia als llavis la perfídia”. I amb aquesta manera de fer ens crida tots a una mateixa pleta amb un mateix Pastor, “nosaltres que anàvem errants com un ramat que es dispersa”.  Cal ensenyar a llegir, a llegir el món, a llegir-nos, i així desactivar ressentiments, en els cors, en les famílies, en els pobles en les xarxes. Però això nomes ho podrem fer en la mesura que nosaltres aprenguem a fer-ho i però sense “Ell no podrem fer res”, Ell és qui ens ensenya a llegir-nos.


diumenge, 4 de maig del 2014

JESÚS ENTRÀ PER QUEDAR-SE AMB ELLS

Diumenge III de Pasqua, 4 de maig de 2014
Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/1 Pe 1, 17-21/Lc 24, 13-15

Avui l’Aclamació abans de l’Evangeli pot esdevenir ben bé la nostra pregària més pregona: Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Avui a la missa de catequesi que aquest matí he tingut a St. I.V. preguntava als nens que em definissin què és un amic. Perquè veiem que els nens, per petits que siguin, no són tontos, que sovint tenen les coses més importants de la vida molt clares, definien l’AMIC com aquell nen o nena (ep, no fan diferències com sovint les fem nosaltres!) que et té respecte, no et deixa tirat, està a totes amb un, que t’ajuda. Els deia que sovint ens han sentit dir que Jesús és el millor amic... i, amb l’Evangeli d’avui els proposava de veure si era així de debò, si trobàvem que Jesús es comportava com un amic de veritat.

El text que l’evangelista Lluc ens proposa presenta dos deixebles de Jesús que tenen un posat trist perquè les darreres notícies que tenen del seu Mestre, acusat falsament i condemnat a mort fa tres dies és, com a molt, que el sepulcre és buit, com buits són d’esperança llurs cors. Però el curiós del cas és que és així, quan tot és fosc, quan el posat és clarament trist, quan no hi ha esperança, quan només hi ha dubtes i discussions... que Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Jesús els demanarà què els passa i escoltarà la versió sortida d’uns llavis desesperançats. Jesús, però, no pren un altre camí ni tampoc no els vol deixar en la ignorància: començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Encara, però, no és el moment. Encara hi ha foscor i dubte. Encara no entenen. Tot i que encara no comprenen Jesús no els escridassa pel seu poc enteniment després d’una catequesi tan intensa. Arriben a lloc... i va fer com si seguís més enllà.

Un canvi subtil però, es deu haver produït. Ja hi ha quelcom en el cor d’aquells homes que els fa desitjar que aquell company de viatge desconegut no marxi. Potser ja han sentit en el fons de llurs cors titil·lar una guspira d’esperança, senten que potser aquell estrany pot dir-los alguna cosa més que els consoli, que els animi... finalment es decideixen: ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. I es produeix allò inesperat, el que donarà un tomb, sense ells encara saber-ho, a les seves vides, allò que permetrà que se’ls obrin els ulls, que perdin la por, que esdevinguin testimonis: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Encara que desaparegui als seus ulls quan el reconeguin en la fracció del pa... Jesús MAI MÉS no marxarà de llur costat.


Jesús és el veritable amic: home com nosaltres sap què és caminar, cansar-se, esgotar-se, tenir set, tenir fam, plorar per un amic que mor, que les seves entranyes es remoguin pel dolor d’altri, que s’escandalitzi davant la injustícia... Ressuscitat, Déu viu i veritable, és qui esdevé Pa de Vida que assacia la fam i la set més pregones de la Humanitat, que ens coneix per dins, que sap les nostres limitacions sense aprofitar-se d’elles, que ens sap pecadors i infidels malgrat el confessin els nostres llavis, però disposat a perdonar encara més de setanta vegades set. És qui fa camí amb nosaltres, qui ens dóna temps si el volem escoltar, qui accepta la nostra companyia. Però cal ser valents i convidar-lo. Si ho fem també nosaltres experimentarem la realitat d’aquesta frase: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Uns cops el sentirem molt present, altres cops pensarem que no hi és, perquè haurà desaparegut... sí, haurà desaparegut als nostres sentits, però no haurà marxat. Avui, aquest vespre, torna a fer-se present en l’Eucaristia. Forcem-lo a restar amb nosaltres... Ell no sap dir mai NO quan el conviden! Feu, Senyor, que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu!

divendres, 2 de maig del 2014

UN VAS D'AIGUA...

Divendres, 2 de maig de 2014
Sant Atanasi, bisbe 
i doctor de l’Església
Ac 5, 34-42/Sl 26/Jn 6, 1-15

No és el mateix un vas d’aigua dins dels àpats, que un vas d’aigua al bell mig del desert en ple migdia. Fins i tot quan el vas d’aigua sigui de la mateixa font o de la mateixa marca comercial, suposo que estem d’acord en què el context en què el vas d’aigua és pres marca la diferència. Crec que fins i tot el gust de l’aigua pot canviar només per la mera intensitat de set que podem tenir en un moment donat.

A les Escriptures les paraules i els fets de Jesús són per se importants i cal tenir-los en compte. Són com el vas d’aigua: sempre ens calmarà la set. Però també és molt important el context en què aquestes paraules, aquests fets de Jesús són emmarcats pels diferents evangelistes, perquè poden esdevenir model dels llocs, de les situacions en què a la nostra vida tastarem la set... i aleshores aquell vas d’aigua ho pot ser tot.

M’ho ha fet pensar el text de l’Evangeli d’avui que hem escoltat: la multiplicació dels cinc pans d’ordi i els dos peixos. El marc que l’Evangelista Joan proposa és aquest: Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Ho preguntava per veure què deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer.

Joan ens remarca curiosament aquest fet: Jesús ja sap el que vol fer... tot i així demana el parer a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Sembla una pregunta banal: Jesús té davant la necessitat de la gent que el segueix de forma itinerant allà on va, gent esgotada pel camí i afamada. Gent que l’està seguint pels miracles que ha obrat guarint els seus malalts. Però, ens diu l’Evangelista: s’acostava la Pasqua. I la festa de Pasqua marcarà tot l’itinerari del ministeri de Jesús a l’Evangeli de Joan. Ho podem recordar de la Passió que vam proclamar Divendres Sant: Jesús serà mort el mateix dia en què eren sacrificats els anyells que havien de ser consumits la nit de Pasqua. On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jesús ja sap que el Pa és Ell. Jesús ja sap que qui ha de ser consumit és Ell i que ha de ser mòlt, partit i consumit per dur vida de debò, per dur llibertat de debò, per dur sentit de debò a aquells que només el veuen (no ens passa també a nosaltres?) com el miracler, com la vareta màgica a llurs problemes quotidians, com el mecenes que pagarà llurs capricis.


On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jo sóc Felip, a qui avui el Senyor em fa la pregunta. Podem comprar pa per a tanta gent? On? Quin pa m’alimenta a mi? Jo sóc Andreu, qui reconeix humilment el que hi ha, encara que sigui poc. Què sóc? Amb què hi compto? Sóc pobre, limitat? Jesús multiplicarà pans i peixos per mostrar-nos que enlloc es pot comprar un pa que assaciï com ho fa Ell. Enlloc es podrà adquirir, ni per tot l’or del món, un pa com aquest: un pa que pot arribar a tothom, assaciar tothom. Aquest vespre és Aquest Pa de Vida qui surt al nostre encontre. Ho diu Jesús: Jo sóc el Pa de Vida; qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en mi mai més no tindrà set (Jn 6, 35).

dijous, 1 de maig del 2014

Som uns llunàtics

El dia en què començava el Concili Vaticà II es van congregar a Roma milers de persones per fer-s’hi presents en aquell moment històric. El papa Joan XXIII, abans d’anar a dormir, va mirar per la finestra i veient tants fidels reunits va sortir al balcó i va improvisar el famós Discurs de la Lluna. Mirant cap a la Lluna, el papa va dir “fins la Lluna ha corregut, mireu-la allà dalt, per mirar des d’allà aquest espectacle”. L’espectacle era el començament del Concili i la joia i expectació que aquest despertà.
Era l’octubre de 1962, encara l’home no havia arribat a la Lluna. Quedava lluny el 1969. A partir d’aquell any la Lluna ha tingut no sols la visita de l’home, sinó de mils d’artefactes que han omplert la Lluna d’escombraries: fragments de satèl·lits, restes de coets, sondes, medalles, una estàtua commemorativa, banderes, tres càmeres fotogràfiques, dues pilotes de golf, una fotografia de família, una agulla i una ploma de falcó... que se sàpiga.
La Lluna sempre ha estat una imatge de l’Església i així ho han representat molts retaules i pintures antigues. I la Lluna representa l’Església perquè no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol enmig de la nit. Això és l’Església, això som la comunió dels creients en Crist, com un mirall que en la fosca del món reflecteix, no la pròpia llum, sinó la de Crist, el Sol que ve del cel.
Però la Lluna té les seves variacions. Ara creix, ara minva, ara és plena, ara no es veu. I, a més, ara s’està omplint d’escombraries. D’aquesta manera també esdevé un signe de l’Església amb els seus moments bons i de plenitud i els seus moments minvants i de decreixement. Que, com la Lluna, a través del temps s’ha omplert d’escombraries. I tot això fa que el Sol, que és Crist, no sempre es reflecteixi en tota la seva nitidesa, que la fosca no s’esvaeixi i sigui difícil de trobar el camí enmig de la nit.
Però hem de recordar que no és la Lluna la que és la llum. És el Sol, encara que no es vegi, el que il·lumina la nit. Per això es tracta sobretot de deixar que el Sol, que és Crist, es reflecteixi, brilli. Encara que aquest brillar del Sol posi més en evidència la brutícia de la Lluna.
Certament que la comunitat de Jerusalem de què ens parla els Fets del Apòstols és un dels moments de plenitud i és un referent constant. On els creients vivien units amb un sol cor i una sola ànima i tot ho tenien en comú i eren unànimes en la pregària. Però ho era perquè “partia el pa”, perquè Crist hi era, no sols com a punt de referència, sinó realment present en l’Eucaristia, en la fracció del pa. Era la Lluna plena. Però cal dir que també el grup desconcertat i poruc dels apòstols, que estaven tancats per por, és important igualment per a nosaltres. Aquest grup que havia fugit en els moments difícils de la passió, que havia negat el Mestre i fins on hi ha algú dur de cor per creure la bona nova de la resurrecció, que esdevé una icona de la increença: “Si no ho veig, no m’ho creure pas”. Aquest grup, també és un punt de referència per a nosaltres, perquè no són ells, la llum, sinó que, com la comunitat que descriuen els Fets dels Apòstols, és Crist ressuscitat qui li dóna consistència.
Josu Feijoo té 48 anys i té una professió gens comú: és astronauta. Ell coneix astronautes de tot el món i diu que tots són creients. El seu instructor li va dir que abans d’anar a l’espai ja era creient, però que en tornar-ne, molt més. L’astronauta és diferent d’un científic. Ell va a l’espai, no solament en parla o en fa investigacions teòriques. L’astronauta veu i viu la immensitat de l’univers, veu i viu la petitesa de la Terra. De fet, els creients hauríem de ser com els astronautes, o millor, com la Lluna de la que parlava Joan XXIII, endinsada en l’infinit, lluny de tot allò que ens enganxa i ens empetiteix, però avocada sobre la Terra, mirant-la, atenta. Il·luminada pel Sol i il·luminant pel Sol la nit dels homes. Com més il·luminada, més il·luminarà. Com més cristificat és el creient, més transfigura i il·lumina el seu entorn.
 A nosaltres ens sembla que fora millor que la Lluna no tingués variacions i, encara més, que no tingués escombraries. Que l’Església, que la meva comunitat, que jo mateix fóssim més constants, que no tinguéssim tanta brutícia i així poguéssim, pogués, reflectir la llum amb més nitidesa. I cal sempre mantenir el més net possible la nostra vida, el nostre cor, però tant si estem en un moment de plenitud (com la comunitat de Jerusalem), com en un moment minvant (com el grup de deixebles en el Cenacle), hem de saber que la pau i la llum només són del Crist ressuscitat. I com diu Pere: “Això ens ha de donar una gran alegria” que és el millor testimoni del Senyor vivent i un motiu d’esperança que esvaeix la fosca. Aquesta és la nostra missió.