dimarts, 27 de maig de 2014

UN CANVI DE VIDA

Dimarts VI de Pasqua, 27 de maig de 2014
Beat fra Josep Tous d’Igualada, caputxí
Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

La litúrgia d’aquests dies ens va apropant a dues celebracions que fan de cloenda del temps pasqual: l’Ascensió (1 de juny) i Pentecosta (8 de juny). Dues celebracions que ens recorden el gran do de l’Esperit Sant, Aquell encarregat d’anar recordant a l’Església que Jesús és viu i que actua amb poder enmig nostre. La primera lectura d’avui la podríem veure, justament, com la corroboració d’aquesta realitat que, en l’Evangeli, només és presentada com a promesa.

La història de l’escarceller de Filips sempre m’ha atret, pel que té d’il·lustrativa del poder de Déu per salvar, per canviar una situació de mort en una situació de vida. El desencadenant de tot és el terratrèmol. ¿I qui no és capaç de demanar-se pel sentit de la vida quan un travessa per una experiència límit com aquesta o una altra de semblant? La situació del nostre protagonista és desesperada: el terratrèmol el desperta, però consternat s’adona que totes les portes de la presó han estat obertes... Quina mala jugada del destí! Trobar-se viu per veure que els presoners que eren al seu càrrec han fugit i haver de respondre de tots ells. Viure per haver de treure’s la vida. Era l’única sortida cabal que li quedava. Però el salva el crit de Pau des de la foscor: No, no et facis res, que hi som tots.

Sorprèn la pregunta de l’escarceller: Senyors, què he de fer per salvar-me? I sorprèn perquè, a primera vista, sembla una pregunta interessada per les circumstàncies, fruit de la por o de la superstició, com dient: després de salvar-me d’aquesta tant grossa, què cal fer per seguir viu? Però és una pregunta intel·ligent. La pregunta per la vida (sobretot quan aquesta ha estat en perill), la pregunta per allò que dóna sentit, que dóna gruix a l’existència humana, és sempre una pregunta intel·ligent. La resposta no es fa esperar per part dels apòstols: Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu. Però, de quina mena de salvació estan parlant? Certament, no és una salvació del tipus “vareta màgica”, donat que són els mateixos que han estat apallissats de valent, que han estat empresonats i que han estat, a més, engrillonats, els qui parlen de salvació; no, no és una salvació del tipus “assegurança a tot risc”. I l’escarceller ho sap molt bé, ho té ben present quan acaba creient en Jesús ell i tota la seva família, doncs que la fe en Jesús no serà fàcil se li fa ben clara i evident en el moment que ha de rentar les ferides dels seus nous germans de pols i de sang.

L’escarceller i la seva família experimenten la salvació d’una manera nova: com una saba nova que irromp en llurs vides amb la mateixa força del terratrèmol, però no per fer-los covards, ni per fer-los porucs, davant els embats de la vida, el dolor, la malaltia o la pròpia persecució. És la Vida de Jesús mateix que els dóna la consciència profunda d’una vida rebuda com un do, que ningú mai no els podrà prendre. Una Vida que, ferits i malparats, encara els podrà posar una pregària i un cant en els llavis. Com Pau i Siles que, ferits, ultratjats, en la part més fosca de la presó i engrillonats, encara pregaven i cantaven en veu alta sobreposant-se a tot allò.


És la mateixa Vida, la mateixa força que va fer que un jove de 24 anys, acabat de ser ordenat sacerdot (en una edat en què un té tantes il·lusions i esperances) malgrat experimentés l’expulsió del seu convent, la presó i l’exili, tingués forces per tirar endavant i començar de nou fins que va poder tornar a Barcelona, refer la seva vida i acabà fundant les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. És la Vida de Jesús actuant en el beat fra Josep Tous d’Igualada. Si li deixem fer... què voldrà fer l’Esperit de Jesús en nosaltres?