dijous, 5 de juny de 2014

CONSAGRATS

Dimecres VII de Pasqua, 4 de juny de 2014
Ac 20, 28-38/Sl 67/Jn 17, 11b-19


Crec que era el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer qui va fer famosa la frase: El Cristianisme no és una religió. Bé és cert que si mirem només l’embolcall, allò més visible de cara enfora del Cristianisme (Sants, Santes Escriptures, ritus, jerarquia, estructura organitzativa), certament que la podríem comparar a d’altres religions i treure’n la conclusió que sí: el Cristianisme és una religió més dins el ventall de religions de la Humanitat. Però quan un grata una mica aquest embolcall, quan un deixa de mirar-se’l de fora estant i passa a viure’l des de dins, la cosa canvia.

La cosa canvia perquè el detonant que fa que un passi d’espectador a, diguem-ho així, practicant és la trobada no amb un llibre de pregàries o d’espiritualitat, no amb una idea filosòfica o ètica, sinó amb una persona: Jesús de Natzaret, i aquest, com a Senyor, com a Déu, no merament com a un bon home o un profeta més dins la llarga llista de profetes o de personatges rellevants de tantes religions. Quan un rep Jesús com a Senyor de la seva vida, quan entén que ha estat salvat per pura gràcia, quan entén i experimenta l’amor de Déu com un amor desinteressat i totalment immerescut que li és ofert com una cabdal i pregona segona oportunitat, una vida nova, un nou naixement (diguem-ho com vulguem) tot canvia: la vida es veu com un do, la pregària és un diàleg, el proïsme no és un rival sinó un germà, es passa del lliure mercat i la comunitat de béns al bé comú i el Cristianisme esdevé no el tediós acompliment de normes, sinó el cultiu d’una relació amb Déu, amb el proïsme i amb un mateix.

Només així, crec, s’entén el fons de les lectures d’avui. Si Pau fos el capitost d’un nou moviment i prou no tindria perquè parlar dels tres anys que ha gastat fins i tot vessant llàgrimes pels germans d’Efes; estaria més aviat preocupat (com tants telepredicadors) de quanta gent poden captar per tenir una bona estadística que presentar a final de mes i no, com el veiem avui, preocupat pels germans, per la comunitat sencera recordant-los el preu que ha costat la llibertat i la vida d’aquesta comunitat. Pau s’hi va consagrar del tot als efesis, com ho féu també amb les altres comunitats que va anar fundant per l’Àsia Menor. Si el Cristianisme no fos, des del principi, relació no podríem entendre la pregària de Jesús per cadascun dels seus primers germans i, de retruc, per cadascun de nosaltres, perquè el Pare ens preservi del Maligne. Jesús mateix diu: Jo em consagro a mi mateix, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.


Aquesta consagració, aquesta dedicació és la que hem demanat al Senyor al principi de la nostra missa, que com a Església seva puguem viure dedicats totalment al seu servei enmig dels homes i dones del nostre món, a imitació de Jesús mateix que es donà del tot per nosaltres; a imitació de Pau mateix, que es donà del tot pels seus germans. És també el que li demanarem avui en la Pregària Eucarística: que Jesús faci de nosaltres una ofrena eterna, que sigui ben real la nostra consagració baptismal, que siguem per aquest món sacerdots, profetes i reis que escampin arreu el perfum de Crist.