divendres, 29 de juny del 2012

"Escuchad islas" (Solemnidad de San Juan Bautista 2012)

Escuchad islas, atended pueblos lejanos”, decía la primera lectura. ¿Estaría pensando en Cuba y en nosotros el profeta Isaías cuando proclamaba este discurso? Vivimos en una isla y somos un pueblo alejado de Israel, pero tenemos que reconocer que los tiempos y el mapamundi del profeta eran otros.

Esta era la realidad que le tocó vivir a Isaías: los dos últimos reyes israelitas llevaron al pueblo al desastre, la potencia del momento -los vecinos babilonios- los intimidaban e invadían progresivamente, los exilios fragmentaban la unidad israelita, y el pueblo sencillo sobrevivía como podía.

La situación parecía un callejón sin salida: Israel vivía en la incertidumbre: desalentado, desperdigado, y además amenazado. Por ello, Dios suscitó profetas como Isaías, pidiéndole, en un primer momento, preocuparse por sus compatriotas desesperanzados. Pero también le pidió que extendiera su mirada a los que vivían más allá de sus fronteras. Por último, como si no fuera suficiente, le pidió que su mensaje llegara a todos los rincones del orbe: “te hago luz de las naciones para que mi salvación alcance hasta el confín de la tierra”.

Nos podemos preguntar, con viva curiosidad: ¿cuál sería el mensaje del profeta para que alentara a los desalentados de Israel, para que congregara a los dispersos, y para que iluminase a todas las naciones?

Dios le revelaría a Isaías que es imposible que surja ninguna salvación cuando el miedo y el recelo lo bloquean todo, lo de adentro y lo de afuera. Cuando se desbloquean las espirales de negatividad y se establecen espirales de positividad entonces llega la salvación que, progresivamente, lo abarca todo y a todos en un ámbito de diálogo abierto y confianza mutua.

Pero lo genuino de Isaías es que anunciaba una salvación diseñada por Dios y no por los humanos. Lo mismo hizo Juan Bautista siglos después, anunciando al pueblo la salvación divina concretada en la persona de Jesús de Nazaret y su proyecto de vida, que asume y supera incomparablemente los recientes acuerdos de la Cumbre de la Tierra Rio+20.

Nuestro mundo, nuestra vieja, única, y contaminada nave espacial, como nos dicen algunos noticieros, sigue necesitado de profetas como Isaías y Juan Bautista que anuncien nuevos tiempos que permitan respirar aliviados a los que tienen el corazón en un puño, donde los humanos sean mucho más que una simple especie, donde los pueblos tengan a Dios como fuente de todo bien espiritual, material y intelectual.

Y aunque oigamos voces que no comparten anuncios creyentes como los de Isaías y Juan Bautista alegando que son un estadio superado por el pensamiento humano, recordemos la inteligente claridad con que se expresaba el papa Benedicto XVI antes de partir de Cuba: “Vine aquí como testigo de Jesucristo, convencido de que, donde él llega, el desaliento deja paso a la esperanza, la bondad despeja incertidumbres y una fuerza vigorosa abre el horizonte a inusitadas y beneficiosas perspectivas. En su nombre, y como sucesor del apóstol Pedro, he querido recordar su mensaje de salvación”.

Esto sí que iba dirigido a los que vivimos en esta isla.

dijous, 28 de juny del 2012

LA PARAULA DE DÉU FETA CARN...


Dimecres, 27 de juny de 2012
Sant Ciril d’Alexandria, bisbe i doctor de l’Església


“Feu-me entendre la vostra llei, que la vull guardar amb tot el cor...” és el que hem escoltat fa uns moments en el Salm responsorial. Aquest “enamorament” per la Llei, aquest desig de guardar amb tot el cor, de meditar, d’aprofundir els manaments de Déu en la religió jueva es fa evident en dues festes molt concretes: la festa de Les setmanes (“Shavuot”, que es correspon al temps que per a nosaltres va de Pasqua a Pentecosta) i la Festa de la Torà (“Simjat Torah” al vuitè dia de la festa de les Cabanes o “Sucot”).

En la primera festa es recorda el do de la Torà especialment simbolitzat en el  lliurement de les dues taules de la Llei amb els Deu manaments que Déu fa al seu poble a la muntanya del Sinaí per mediació de Moisès. La segona, és una festa més recent que festeja el dia en què a la sinagoga es llegeix la darrera porció litúrgica del Pentateuc que va sent llegida cada dissabte i, tot seguit, es llegeix la primera porció del cicle. D’aquesta manera se simbolitza que la Torà no es deixa mai de llegir, no es deixa mai d’escoltar, de meditar, d’aprofundir en la vida del poble jueu.

En la pràctica ritual d’aquestes festes no hi manca mai la dansa i l’alegria, fins i tot el ball que joves i grans van fent per torns amb el Rotlle de la Torà (tot el Pentateuc) ben guarnit en braços. Els símbols són molt eloqüents: la voluntat de Déu, allò que el defineix i allò que Ell ha revelat al seu poble per a donar-se a conèixer en la seva intimitat i per a entrar en comunió amb Ell queden reflectits en aquesta Paraula de Déu que s’ha fet llibre, instrucció, manament que cal ser obeït. Podem entendre la por del rei en la primera lectura quan ha llegit i ha comprès que ni ell ni els seus súbdits no portaven la vida que Déu esperava del seu poble.

Però la litúrgia avui ha fet coincidir aquests textos que ens parlen de la trobada del llibre de la Llei al Temple i el compromís que rei, ministres, sacerdots i poble fan de seguir els manaments de Déu en la seva vida... amb la celebració de la memòria de Sant Ciril d’Alexandria qui és recordat per l’Església no per la manera de fer política a la ciutat egípcia (alguna cosa de veritat, però potser també d’exageració, hi ha a la pel·lícula ÀGORA que molts vam poder veure fa uns anys), sinó per la seva defensa de la fe davant les heretgies de l’època (novacians, nestorians...) i per la seva defensa de Maria com a Theotókos, és a dir, com a Mare de Déu en el Concili d’Efes (431).

I em sembla interessant aquesta coincidència d’avui perquè la defensa de Maria com a Mare de Déu i no únicament com a Mare de Crist (que és el que defensaven els nestorians) té a veure amb qui és Jesús per a nosaltres veritablement.

Si Jesús és veritablement Déu i veritablement home, és a dir, si Jesús no és sols un bon profeta i ja està, ni tampoc és el resultat d’una divinitat que s’ha possessionat d’un ésser humà a qui anul·la per poder fer el que vol, sinó veritablement Déu i home amb tots els ets i uts que això comporta, podrem entendre la gran diferència entre el judaisme i nosaltres: la Paraula de Déu no s’ha fet llibre; la Paraula de Déu s’ha fet carn, s’ha fet persona humana, algú com nosaltres.

Què implica això? Que ja no hi ha manaments? No, ben cert que trobem també manaments: estimar l’enemic, no jutjar, perdonar sempre... Implica, però, quelcom de més profund: deixar-se “enamorar” d’aquesta Paraula, acollir-la... I s’esdevindrà quelcom que, de mica en mica, anirà canviant la nostra vida fins que els fruits d’amargor i tristesa que encara podem donar esdevinguin o donin pas a fruits d’alegria, d’esperança, d’amor desinteressat. I avui Jesús ens posa en guàrdia: ha revelat l’amor del Pare i sap que les nostres obres, les que surten més del fons del cor, revelen la nostra fe, de la mateixa manera que els fruits dolents revelen els falsos profetes de l’Evangeli.

Que aquesta Eucaristia on Jesús es fa present enmig nostre vagi transformant el nostre interior per donar els fruits que Ell espera de nosaltres.

diumenge, 24 de juny del 2012

CRIDATS A SER MÉS DEL QUE NO ENS PENSEM...


Sequoia Gegant

Diumenge, 24 de juny de 2012
Naixement de Sant Joan Baptista
Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80


Quan estava llegint les lectures d’avui per a preparar el sermó, no sé ben bé si és per cosa de l’edat o és pels focs artificials que ahir veia des del terrat del nostre convent, que vaig tenir un d’aquells moments en què un, sense saber perquè, torna enrere en el temps i es recorda de quan era un nen.

Tot pensant, recordava altres festes de Sant Joan amb els pares, amb els amics... i d’aquí vaig fer un salt que em va dur a pensar en quin havia estat l’itinerari de la meva vida... que no us explicaré aquí perquè us avorriríeu sobiranament.

Una de les coses que em va venir al cap, al veure’m ara com a frare, va ser de fer un repàs a totes les vocacions que havia tingut de petit. Començant per policia, passant per metge, després per mestre i encara per advocat, imagino que més aviat influenciat per alguna que altra sèrie de TV de l’època, que no pas per exemples de persones concretes...

El que voldria subratllar de tot això és el descobriment d’aquesta mena de necessitat de la vocació, és a dir, d’aquest “sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit” que sembla que tots portem dins i que penso va més enllà de la mera professió laboral que un acaba fent per guanyar-se la vida.

Necessitat de sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit. Això és el que em crida l’atenció avui. Perquè crec que va molt lligat a sentir-se útil, però també no sols a això (perquè seria massa “funcional”), sinó també a sentir-se valorat i a trobar en aquest “ser i fer” no sols un sou a final de mes sinó una realització personal i un sentit.

I crec que les lectures d’avui parlen de tot això. Ho fan, si us hi fixeu, parlant de vocacions concretes: la d’Isaïes (en la primera lectura) i la de Joan (en l’Evangeli). Unes vocacions que neixen en el més íntim del cor dels protagonistes sense que ells mateixos la cerquin voluntàriament. Recordeu que hem llegit en Isaïes: “Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, Ell pronuncià el meu nom...”. Unes vocacions que si voleu, pensant en els nostres paràmetres consumistes, no reportaran cap guany als mateixos protagonistes, més aviat maldecaps... de fet, segons la tradició, Isaïes fou serrat per la meitat i Joan fou decapitat. Van tenir, doncs, una “professió” perillosa i que els va dur a la mort per dir les coses massa clares. Però unes vocacions on hi havia aquesta certesa en el fons del cor de ser valorats, de ser estimats per Déu mateix qui esdevenia la Font que omplia de sentit i d’esperança les seves vides.

Com nens petits que veiem en els altres allò que ens manca a nosaltres i ho desitgem, podríem pensar dels nostres protagonistes d’avui: “Quina sort! Un Isaïes, un Joan Baptista! Quins personatges, quina fe, de quina manera Déu els parlava i obrava miracles a través d’ells...”. Mentre oblidem que la nostra necessitat de sentir-se cridat a ser o a fer alguna cosa que ens ompli de sentit i ens dignifiqui com a persones, que tots portem al fons del nostre cor, és ja la crida de Déu en nosaltres a viure una vida de comunió amb Ell, de solidaritat i amor incondicional per al proïsme, d’una vida ja curulla d’alegria i de sentit que pot entomar amb esperança les situacions contràries que indefugiblement ens portarà la vida.

Que en aquesta Eucaristia la meditació i la comunió amb Aquest Jesús que novament ens crida a seguir-lo i a ser llum entre els nostres veïns faci de nosaltres homes i dones segurs i alegres de la nostra vocació de cristians.

dimarts, 19 de juny del 2012

L'APOSTA DE JESÚS


EREMO DELLE CARCERI (ASSISI)

Diumenge XI, 17 de juny de 2012
Ez 17, 22-24/Sl 91/2 Co 5, 6-10/Mc 4, 26-34


No ens enganyem, no tenim un tractat en el qual, fil per randa, Jesús ens detalli què és el Regne del cel i com l’hem de construir.

A nosaltres, fills del cartesianisme i la il·lustració, ens costa d’entrar en les paràboles bíbliques perquè la seva riquesa, sovint, ens apareix enterbolida per un pòsit cultural de segles que està ben lluny de la nostra manera de pensar i d’entendre.

Un exemple el tenim en les paràboles del Regne que trobem en l’Evangeli d’avui. En elles Jesús intenta donar als seus oients (i Marc, de retruc, als membres de la seva comunitat) unes llambregades del que és el Regne, sense voler exhaurir, ni molt menys, tot el que el Regne pot donar de si.

La primera comparació és ben concreta, a jutjar per l’experiència que en tenien els conciutadans de Jesús quan treballaven la terra. La clau em sembla que es troba en aquestes paraules: De nit i de dia, mentre ell (el pagès) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

Podria semblar màgia i, en canvi, per la cultura que tenim en ciències naturals, sabem fins al detall què és el que passa i quines condicions s’han de donar per a què la llavor creixi. Però l’èmfasi de Jesús aquí (em sembla) és AQUEST NOSTRE NO FER RES pel que fa al creixement del Regne. Un no fer res que no vol pas dir PASSIVISME ni TANTSEMENFOTISME (si m’ho permeteu dir així, com ens ho deia sovint un professor de la Facultat de Teologia). No vol dir que no hi posem res de la nostra part, sinó que recordem que el creixement o l’èxit (ep, i un èxit que mai no té a veure amb les nostres expectatives o en la d’alguns moviments) no ve dels diners, no ve de la força del nombre, ni de la força bruta: VE DE DÉU. El creixement és SEU i, creieu-me, ELL ÉS LA GARANTIA D’UN CREIXEMENT QUE DURI A LLARG TERMINI.

La segona comparació en l’Evangeli esdevé complementària de la que acabem de veure quan parla del creixement del gra de mostassa que es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. No em negareu que, en sentir això, no hem estem temptats a dir: VA, HOME, VA, SI LA MOSTASSA ÉS UN ARBUST! COM PODRIA CRÉIXER TANT DESMESURADAMENT? I ja estem racionalitzant quelcom irracionalitzable. Justament aquí la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat ens ajuda a captar el sentit, doncs diu el profeta: Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra (la de l’esqueix de cedre plantat per Déu mateix) i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc (que representen les nacions que envoltaven Israel) sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Aquestes paraules dites a un poble en l’exili i sense esperança eren capaces de ser molt ben enteses per l’auditori i donar gruix d’identitat. Déu intervindria, en el seu moment, i faria tornar el seu poble a la seva terra, fent-lo créixer i donar fruit (multiplicació i extensió) davant de les nacions que res no podrien fer per aturar-ho.

Aquesta és novament l’aposta de Jesús. Ell, que sap que els seus oients poden relacionar les seves paràboles amb les del profeta, els està dient que Déu ja està actuant a favor seu, que el Regne no sols és enmig d’ells, sinó creixent desmesuradament i sense aturar-se, com un gra de mostassa que es transformés en un arbre gros com el cedre de qui parlava el profeta.

Però, què ens diu avui a nosaltres tot això? I encara més, és que ens ha de dir alguna cosa? És obligat que aquesta paràbola escoltada avui esdevingui quelcom dinàmic i actual per a nosaltres? O podem bandejar-la pensant que ja no té res a veure amb nosaltres?

Jo acabo d’arribar d’Assís, de fer un pelegrinatge juntament amb el P. Mateu (crec que alguns el coneixeu) i 45 persones més. I us haig de confessar que anar a Le Carceri (uns eremitoris tot pujant la muntanya del Subasio, en el mateix Assís, i a La Verna (el lloc on Francesc rebé els estigmes) m’han deixat bocabadat. Per què? Perquè quan un veu aquelles muntanyes, aquells boscos i, a més, aquells forats a les roques, aquelles baumes on hi habitava Francesc hom es demana: com és possible que un home sol (cert, després amb 11 més), amb la seva manera de viure, pobre, feble, a la intempèrie, pogués (poguessin) atreure en poc temps 5.000 persones a l’Orde?

Deixem de banda els profetes de calamitats, centrem-nos en les paraules de Jesús avui i, contra tota desesperança, alcem els ulls ben alt, perquè el Regne creix, ningú no el pot aturar. No com nosaltres voldríem, no com nosaltres potser somiem o esperarem, sinó com Ell vol. Però, ben cert, no ho farà sense nosaltres, sense el nostre compromís, sense la renovació diària de la nostra aposta per viure l’Evangeli que Jesús predicà i el portà a donar la vida per tothom.

Que aquesta Eucaristia sigui penyora d’aquest compromís per portar arreu la Bona Notícia d’un Regne on tothom hi és benvingut, on tothom pot trobar casa seva.

  

dissabte, 2 de juny del 2012

JESÚS IRAT... POTSER PER MI?


Divendres, 1 de juny de 2012
Sant Justí, màrtir
1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25

La raó ordena als homes verament piadosos i filòsofs d’honorar i estimar només la veritat, deixant de banda les opinions dels antics si són infundades. Perquè la sana raó exigeix no solament deixar de seguir els qui han fet o ensenyat quelcom injustament, sinó que, en qualsevol cas i per damunt de la pròpia vida, l’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Justí, Primera Apologia, II, 1

Què li ha passat a Jesús? Com és que avui el trobem pel camí amb gana i, malgrat que l’Evangelista ens diu que encara no era el temps de les figues, cerca allò que Ell mateix hauria de saber que no pot trobar? I si sap que no pot trobar fruit... perquè ha maleït la figuera? Per acabar-ho d’adobar el veiem també irat quan arriba a Jerusalem, Marc  ens ho escriu clarament: Quan arribaren a Jerusalem, anà al temple i es posà a treure els qui compraven i venien dins el recinte del temple; bolcà les taules dels canvistes i els seients dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res dintre el recinte del temple. I els explicava: “No diu l’Escriptura que tots els pobles anomenaran el MEU temple casa d’oració? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. Pot tenir Jesús “un mal dia”?

No us penseu que jo tinc la solució a la pregunta, perquè qui pot entrar o apropar-se per poc que sigui al pensament de Jesús, a la seva intimitat? Sabem, però, que Marc coneix les Escriptures i ja d’antic els profetes comparaven el poble d’Israel bé amb una vinya, bé amb una figuera. Arbres ben coneguts en aquelles latituds i generosos en donar fruit al seu temps. La clau, em sembla a mi, la dóna el mateix Evangelista al principi del que hem escoltat quan diu: Jesús, després que la gent l’havia aclamat, entrà a Jerusalem i anà al temple. Com que ja era tard, donà només una mirada i sortí amb els dotze cap a Betània.

La clau està en aquesta mirada de Jesús, en el que hi veié i no li va agradar. I sabem què és el que hi veié i no li va agradar precisament per la reacció que tindrà quan entri al temple i faci fora comerciants i canvistes. Intuïm que la mirada de Jesús pot ser una mirada de tendresa, però pot ser també una mirada escrutadora, capaç de discernir i anar més enllà dels fets, capaç d’arribar al fons de les coses, al fons del nostre cor. Què ha vist, Jesús? Ha vist, potser, un temple bellament i harmònicament construït, un culte ple de fastuositat i ha vist comerç, negoci al voltant d’allò més sagrat. Ha vist, potser, gent molt religiosa i complidora, capaç de colar el mosquit per acomplir estrictament amb la Llei, però el temple ha deixat de ser el SEU temple, una casa d’oració, el lloc de trobada amb Ell per antonomàsia. Ha vist potser homes i dones que cerquen de debò Déu però en mig de tantes coses que ofeguen aquesta recerca vital, que tanquen la porta de la fe a molts que cerquen amb sinceritat de cor.

Escrit i proclamat avui l’Evangeli per a la nostra instrucció em demano si també jo mateix, nosaltres, com Església –que hauríem de ser aquella figuera de la qual el Mestre n’espera el fruit–, hem esdevingut tan sols fullaraca, perduts en negociacions i interessos, preocupats per una bona posició, melangiosos d’aquell reconeixement d’antuvi que pensàvem que la gent ens tenia; preocupats, això sí, per una bona estètica, oblidant una bona ètica i així, de mica en mica anem malbaratant la gràcia que hem rebut.

Deixem-nos avui interpel·lar en aquesta Eucaristia pel model d’homes i dones que ja des del principi del cristianisme, com sant Justí, saberen ser amics de la Veritat. Com ell mateix deia: L’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Deixem-nos mirar per Jesús a fi que pugui fer fora del SEU TEMPLE, que som nosaltres, tot allò que impedeix que esdevinguem l’atri on els demés es puguin trobar amb Ell.