dimecres, 29 de gener del 2014

VA D'IMATGES...

Dimecres, 29 de gener de 2014
2 Sa 7, 4-17/Sl 88/Mc 4, 1-20

Si em demanessin que digués què és la conversió crec que la primera definició que donaria, avui ho pensava, és: Deixar que Déu sigui Déu. Que, ben segur, és el més difícil de fer a les nostres vides, perquè partim sempre d’una imatge de Déu que, per força, ha d’anar ajustant-se a la realitat, una realitat, Déu, que a mida que l’aprofundim se’ns mostra inabastable, per nova, per inesperada, per sorprenent. És que a Déu no el podem encabir en mesures humanes, perquè senzillament ens quedem curts.

Mirem sinó les imatges de Déu que ens donen avui les dues lectures principals. En la primera lectura trobem el profeta Natan enviat per Déu per donar una notícia urgent a David. Aquest havia concebut en el seu interior la idea de construir un Temple per a l’arca de Déu, que és com dir de voler fer un palau a Déu (no sabem si per devoció o per política). Com sigui, David ho té clar: el rei viu en un palau, no pot ser que el Déu d’Israel visqui en una tenda de campanya, en una khaima del desert! Però la paraula que Natan adreça de part de Déu al rei és molt curiosa: Tu m’has de fer un casal per residir-hi? Pregunta un xic irònica. Déu comença fent un repàs del que ha viscut amb el seu poble: D’ençà del dia que vaig fer pujar d’Egipte el poble d’Israel fins ara, no he residit mai en cap palau... I tot el que segueix és aquesta història de nomadisme viscuda per part de Déu. Es podria dir que tenim la imatge d’un Déu a qui no li agrada gens restar-hi “tancat”, d’Algú que no ha parat de moure’s allà on el poble ha anat fent cap. Ell, que és guia d’Israel, es fa camí, es fa nòmade, itinerant, transeünt com ho és el seu poble. Hi pot haver una imatge més clara de com es fa PROPER amb els seus? Però, heus aquí la paradoxa: el Déu que es mou, el Déu dinàmic, que no para quiet, és el mateix que promet estabilitat al seu ungit: una casa que no deixarà de regnar, una aliança perpètua. D’aquí que sorgeixi la figura d’un messies descendent de David quan ja no hi ha monarquia.

L’altra imatge ens la dóna l’Evangeli. És la bonica imatge del Sembrador que, com hem escoltat en l’aclamació abans de l’Evangeli, és Crist mateix. Aquesta imatge de Déu també té la seva paradoxa. El Sembrador no para de dir-nos: Escolteu! I sembra la seva llavor. La paradoxa és que semblaria que no és un bon sembrador, perquè qui ha fet de pagès o en coneix algú, sap que mai no se sembra sense haver preparat bé la terra, sense assegurar-se que la feinada de sembrar no tindrà un mínim de recompensa. El nostre Sembrador, en canvi, no perd l’esperança fins en aquella terra en què sembla que res no pot sortir. Segueix sembrant, segueix vetllant... segurament perquè Ell sap que el cor humà no és una terra qualsevol, és terra sagrada, per molt que estigui castigada i resseca. Ningú no pot manipular-la, ningú no és digne de fer-ho, sols Déu; però Ell no ens manipula mai, Déu sembra i espera, sembra i accepta la nostra llibertat: tant el nostre no rotund a la seva proposta de comunió, d’aliança; com el nostre ja en parlarem en un altre moment; com el nostre incondicional.

Aquest és el nostre Déu també avui: no el podem encabir en mesures humanes i per això la nostra conversió és, bàsicament, anar polint la nostra imatge encara massa humana de Déu, per descobrir Qui és Ell, realment. Li volem fer un palau, però s’escapoleix. I descobrim que, tot fent camí amb nosaltres i havent plantat el seu Tabernacle enmig nostre, esdevé la nostra Roca, la nostra estabilitat davant els temps canviants o les inseguretats.


Aquest és el nostre Déu també avui: sembrant sense fer diferència entre les persones; sembrant la seva Paraula arreu sense mesura; tot esperant de trobar aquest tros de terra, per ínfim que sigui, en què arreli i neixi el bri i amb el bri la fulla i amb la fulla el fruit d’una vida lliurada. És molt pacient amb nosaltres. Sembrarà, trucarà una i una altra vegada, perquè coneix els nostres impediments, les nostres febleses i càrregues feixugues. Ho farà una i una altra vegada, perquè estima el nostre bé. Aquest Déu és el que celebrem en cada Eucaristia!

dimarts, 28 de gener del 2014

L’ALARMA



Aquesta setmana he estat a Madrid. Cada any hi dono un curs. A mitja setmana la secretaria de l’escola en va cridar per firmar alguns documents i fer la llista dels alumnes. Mentre ho estàvem fent, de sobte, es va disparar una alarma. La Margarita , que és la secretaria, es va aixecar remugant: “passa com en el lloc on treballo pel matí: aquestes alarmes estan mal dissenyades i es disparen a l’hora menys pensada”. Va anar a l’habitació del costat i la va desactivar. Ens varem posar, de nou, a la feina. Als cinc minuts es tornà a disparar-se l’alarma. La Margarita es tornà a aixecar remugant, aquesta vegada, contra els electricistes que aquella setmana havien estat treballant en el pis on estàvem.  Tornà a anar a l’habitació del costat i tornà a desconnectar l’alarma.  Com era de suposar al poc d’estar, de nou, treballant l’alarmà tornà a sonar. Aquesta vegada la secretaria es donà per vençuda i decidí tancar la porta i així amb una mica més de silenci acabar el que portàvem entre mans, encara que l’alarma sonés. Mentre ella anava a tancar la porta vaig  mirar per la finestra i de l’habitació de sota nostra sortia una abundant fumarada negra. Quan li vaig fer adonar del que estava passant els  dos baixàrem corrents al pis de sota on ja hi havia uns quans frares i altra gent. De l’habitació sortien flames i fum abundant, varem poder apagar-ho amb galledes d’aigua primer i finalment fent recurs a l’extintor.

Després, tot pensant-hi, em va cridar l’atenció que al sentir el primer cop l’alarma no ens va passar pel cap que pogués ser un incendi. Estàvem  en un edifici que s’ha remodelat fa poc i no li falta cap detall. És segur. Si sona l’alarma ha de ser culpa, doncs, de l’alarma o de l’electricista. Mai que  hi hagi foc. Tot està tant ben fet i controlat que aquesta possibilitat simplement ni s’hi pensa.
És com una paràbola del nostre món: Tot està fet, pensat i presentat de tal manera on tot sembla tenir la seva raó de ser sense Déu. El foc no hi és , Déu no hi és. És com deia un antic alcalde de Madrid, Tierno Galván, l’agnòstic és aquell “que ya no hecha de menos a Dios”. Tot està previst i explicat sense Déu. I si es disparen les alarmes. Si l’ absurd del sense sentit et bloqueja, o una nostàlgia d’infinit et fereix el cor, o com diu Celano de sant Francesc “que sentia injectar en  la seva ànima l’angoixa i el malestar en el cos”, llavors es tracta de veure si l’alarma està espatllada, si hi ha alguna mala connexió. Es crida el psicòleg, o es cerca un problema econòmic, o social...El que és cert és que no hi ha foc. No s’ha d’enfrontar el foc. No n’hi ha.

Però precisament Jesús ha vingut ha anunciar això. Diu Jesús:“He vingut a calar foc sobre la terra. Com m’agradaria veure-la cremar”. O com diu un text del segle segon posat en llavis de Jesús: “el Regne de Déu és foc i qui s’apropa a mi es crema”. Jesús és foc. El primer anunci de Jesús és: Creieu en la bona nova : El Regne de Déu és a prop!.
Diu Isaïes:”el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per els qui viuen en el país tenebrós”. Però sembla com diu l’Evangeli de sant Joan que la llum ha vingut al món i els homes ha preferit més les tenebres.

Però com és que preferim les tenebres? És aquesta una de les coses més misterioses. No se pas el que ens passa. El misteri del mal. Intuïm que Déu és un foc devorador que ho demana tot i no estem disposats a fer cas de les alarmes  i preferim continuar desconnectant-les i donant-nos raons que tot ho expliquen, però que deixen la realitat buida. Qui es llença a aquest Foc en serà devorat, o millor, transfigurat. Enrolat en un camí sense retorn on tot es nou i incontrolable. Sobretot incontrolable. El Foc passa a ser el centre. És això el que no volem.
Però encara ens espanta més que ens empeny a ser amb els altres. Jesús no ens crida en solitari. El que primer que fa Jesús és cridar, sí cridar, però no a un de sol, sinó un grup. Ens constitueix família, fraternitat. La seva família. I aquí hi ha el gran desafiament, la gran proposta: ser la família de Jesús. I per les quatre parts del Nou Testament es veu les dificultats de construir aquesta família. A sant Pau li arriben de la comunitat de Corint, que ell havia fundat, notícies  de desavinences i divisions. I diu “és que Crist està dividit?”. La construcció de la comunitat no sempre és un treball planer. Però és aquí on ens crida Jesús, aquí  ens convoca.
A més, aquesta comunitat no està tancada sobre ella mateixa, sinó que té una missió. “Us he fet pescadors d’homes” diu Jesús els seus primers deixebles...i a nosaltres. Som enviats a treure de les aigües tenebroses aquells que s’ofeguen. Alliberar-los i “omplir-los de goig i d’una alegria immensa” com diu Isaïes.
Cal escoltar les alarmes. No fem el sord. Ens està cridant. Hi ha un foc que vol cremar la terra que vol trencar jou de tota mena i omplir-ho tot d’un goig immens. Però em necessita a mi. Millor, a nosaltres.

    




dimecres, 22 de gener del 2014

NO HI HA PITJOR PARALÍTIC QUE EL QUI NO ES VOL MOURE...

Dimecres, 22 de gener de 2014
1 Sa 17, 32-33.37.40-51/Sl 143/Mc 3, 1-6

Diuen que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Penso que avui l’Evangeli ens diu una cosa semblant: també no hi ha pitjor paralític que el qui no es vol moure. I l’immobilisme, en les qüestions de l’esperit, és sinònim de mort.

Estem acostumats, jo el primer, a posar-nos davant l’Evangeli d’avui i deixar-nos enlluernar pel gran miracle. Un home amb la mà paralitzada, probablement un home que portava setmanes i setmanes anant dissabte rere dissabte a la sinagoga, que si demanava alguna cosa més que ésser guarit era demanar almoina en trobar-se impedit per fer segons quines feines, ara és posat per Jesús al mig, a la vista de tothom. Imagino que el pobre home no tenia ni idea que aquell dissabte anava a convertir-se en el protagonista de l’escena. Aquell home és cridat per Jesús i aquest, fent la gran pregunta: Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre? i observant el mutis general de l’assemblea, va i el guareix... i ja està!! Segurament nosaltres serem els primers (i, a jutjar pel final de l’escena, els únics) que ens posarem dempeus i aplaudirem dient cofois des del fons del cor: Molt bé, Jesús, els has deixat amb un pam de nassos, aquests fariseus, i de pas els has demostrat qui té el poder, qui és el qui mana, sí Senyor!... I ens tornarem a les nostres cases tant cofois i tant contents, com els fariseus de l’escena... sense haver canviat res, perquè, em temo, no hem entès res... i jo el primer!

Però ells callaven, diu el text. A la pregunta de Jesús, ells callaven. I mai el silenci esdevé tant eloqüent. Perquè, qui era, doncs, el veritable paralític? Qui el terriblement anquilosat en la manera de pensar i de viure? Em sembla que el text ens vol dir que qui tenia la mà paralitzada per fer el bé (i tant de bo només fos la mà!!!) no era aquell pobre home, aquest no era el veritable malalt. De fet és l’únic la malaltia del qual té remei, doncs torna a casa restaurat, guarit. La mirada de Jesús, els seus sentiments quan diu: Llavors se’ls mirà tots, indignat i entristit pel seu encegament... ens ho revelen tot: Jesús volia fer un miracle més gran... però la duresa de cor, l’encegament dels presents, la paràlisi del cor i l’enteniment (les pitjors paràlisis de totes) ho han impedit. No, quan Jesús fa el miracle ningú no lloa Déu, ningú no aixeca la veu donant-ne gràcies, ni canta les meravelles observades. Si nosaltres ho fem, probablement és que no hem entès que el text ens demana prendre’ns seriosament la pregunta de Jesús: Què s’ha de fer... fer el bé o deixar de fer-lo? Pregunta que ens arriba, si la volem escoltar, en tota situació de la nostra vida, en cada moment que ens cal fer una opció, en cada moment que se’ns demana fer una tria. Hi ha molts tipus de paràlisi: la mandra, el costum, el què diran, el què pensaran, el sempre s’ha fet així, el políticament correcte... I no són fàcils de veure, perquè no hem escoltat bé la pregunta que Jesús ens fa. Per exemple, és fàcil veure en els fariseus el retrat de la jerarquia de l’Església i pensar: Això, això va per a ells, a veure si es posen al dia! Però oblidem que també és paràlisi quan un govern no actua segons dret bé perquè s’ha instal·lat en la corrupció, bé per mantenir uns vots... Com també és paràlisi que ningú no digui que no pot ser que uns manifestants boicotegin una missa del Gall a Sabadell emparant-se en la llibertat d’expressió. Si la llibertat degenera en vandalisme ja no és llibertat, és violència. Com també és paràlisi quan les meves pors o inseguretats ofeguen que pugui fer el bé, acollir sense prejudicis, estimar tothom sense fer distincions, cercar el bé comú...


Venim aquest vespre donant gràcies a Déu per la seva Paraula que sempre ens qüestiona, que sempre ens fa preguntes, per no dormir-nos, per no pensar que la conversió és cosa d’un dia i prou, sinó per poder fer un constant i profund examen de consciència de nosaltres mateixos, del que ens motiva, del que ens mou, no a la llum del què diran ni de les modes, sinó a la llum del que Ell ens diu. El voldrem escoltar? Només així podrem ser guarits de les nostres paràlisis.

diumenge, 19 de gener del 2014

ETS EL MEU SERVENT, ESTIC ORGULLÓS DE TU

Diumenge II, 19 de gener de 2014
Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians
Is 49, 3.5-6/Sl 39/1 Co 1, 1-3/Jn 1, 29-34

¿Qui no ha experimentat mai l’efecte balsàmic que tenen unes paraules de confiança, de coratge, d’ànim en un moment determinat de la nostra vida? Especialment aquelles paraules que ens fan sentir que la nostra feina no és en va, que el que fem –malgrat les nostres humanes limitacions i que allò mateix que fem no és un gran què–, té la seva vàlua per algú, ni que sigui només per a una persona. Qui mai no les ha rebudes, aquestes paraules, sap molt bé la set que hi rau dins la seva ànima per sentir-les, fins i tot quan hom sap, de tant que li han dit, que ha de fer les coses per al Senyor sense esperar-ne cap agraïment humà. Quan aquesta paraula d’ànim, de reconeixement, arriba és com l’aigua fresca quan un té set; és com el bàlsam que suavitza i guareix qualsevol ferida.

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu. Sembla que Déu ens conegui, oi? Que conegui perfectament que també nosaltres, de tant en tant, necessitem escoltar aquestes paraules d’ànim i força. Perquè és justament la paraula que el profeta rep de part de Déu per al poble: Estic orgullós de tu. I la Paraula de Déu no és paraula morta, en tot cas som nosaltres que l’ofeguem i la fem improductiva. La Paraula de Déu és paraula viva, que convida sempre a no restar cofois i pagats de nosaltres mateixos, sinó una paraula dinàmica, carregada de poder per tirar endavant, per no quedar-nos ancorats en temps passats, d’aquells que sempre pensem que eren millors que els que avui ens toca de viure.

Ens arriba aquesta Paraula també avui a nosaltres. A tots i a cadascú de nosaltres, perquè Déu no fa diferència entre les persones. Déu et diu avui a TU: home o dona, infant o adolescent, jove, adult o ancià, solter, casat o vidu: Ets el meu servent i estic orgullós de TU. En la mesura que ens comportem com el que som, fills i filles de Déu, anirem escoltant aquesta paraula: Estic orgullós de tu... i no necessitarem sentir altres estranyes paraules falagueres i buides que no vénen d’Ell. I aquesta Paraula també ens arriba en aquesta setmana en què des d’ahir hem començat a pregar, com cada any per aquestes dates, per la Unitat dels Cristians. Crec que podem sentir i prendre aquesta paraula de part de Déu com el Seu reconeixement a tots els esforços duts a terme des de les diferents Esglésies, Comunitats eclesials i denominacions cristianes, esforços fets per acollir-nos més entre nosaltres, per poder-nos entendre més des de les diferents realitats, per tot allò que ha implicat de creixement i coneixement mutus... Ara bé, en aquest sentit, ens arriba aquesta Paraula de la mateixa manera que plasma el text d’Isaïes que hem sentit proclamar: És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob... t’he fet llum de tots els pobles! La Paraula ens empeny a seguir endavant, a no dormir-nos, a no pensar que tot està fet... sinó a seguir treballant perquè tant l’escàndol de la divisió com la temptació de la uniformitat puguin desaparèixer ben aviat dels nostres horitzons respectius.


¿La solució? Fer cas del Baptista: seguir mirant TOTS cap el mateix costat, cap el qui de veritat és el centre: Mireu l’Anyell de Déu! No podem fer altra cosa (si és que volem reeixir en aquest treball ecumènic comú com a cristians i cristianes en el nostre segle XXI), que mirar l’Únic capaç d’esborrar les nostres diferències superficials, l’Únic capaç de guarir les nostres ferides històriques, les nostres grans incomprensions, que mirar JESÚS per poder escoltar algun dia, esperem que no massa llunyà, tots junts (com la gran família que ja som pel baptisme) un gran i rotund: ETS EL MEU SERVENT, ESTIC ORGULLÓS DE TU!

dimarts, 14 de gener del 2014

EL DISSABTE A CAFARNAÜM

Dimarts, 14 de gener de 2014
1 Sa 1, 9-20/1 Sa 2/Mc 1, 21-28

El sol va sortir com en un dia qualsevol omplint d’una mica d’escalfor un dia d’hivern qualsevol. Potser avui, però, l’aigua del mar lluïa d’una manera especial. Un mariner com ell sabia apreciar aquestes coses. Potser avui, però, justament això el convidava a sortir de casa, d’aquella casa, aquelles quatre parets, que sovint se li representaven com una presó. No maleïa ni beneïa res, perquè tampoc no tenia esma de fer-ho. Era, però, religiós. No massa. El just i necessari. Diguem-ne que ningú no li podia reprotxar res al respecte. Complidor, com avui diríem, dels diumenges i festes de guardar. Un home qualsevol. Com un qualsevol de nosaltres.

Era dissabte i tocava anar a la sinagoga. Era un passeig des d’on vivia, vora el llac. La sinagoga no quedava ni massa lluny ni massa a prop. Un passeig per gaudir... si no tingués tantes coses al cap. Tants problemes. Tants negocis que bullien en el seu cervell. La temporada no era massa bona i calia posar fil a l’agulla per veure com podrien passar l’hivern ell i els seus. La sinagoga era un lloc on s’hi aplegaven tots els veïns, però també, sovint, gent del voltant, gent forana, que en un dia tan solemne també s’hi atansaven no havent-hi una altra sinagoga pels pobles del voltant, més petits. I un foraster podia ser l’oportunitat que esperava per als seus negocis.

Hi entrà seguint el ritual. Se’l sabia de memòria, ho feia des dels tretze anys! Ara passava dels quaranta. Cercà el seu lloc sense fer massa soroll, doncs el culte havia començat de poc. Un foraster d’uns trenta anys acabava de llegir la lectura que tocava i parlava, parlava, parlava. Es notava que era nou. Un rabí jove. Els rabins de la sinagoga eren més ancians i parlaven a crits per fer-se escoltar. Aquest parlava amb una veu que es feia escoltar. Qui deu ser aquest? D’on diantre haurà vingut? Serà pescador? Vés per on igual és l’oportunitat que esperava fa temps! A veure si tenim sort després de tanta mala ratxa. Em sembla que ja s’allarga massa. A veure si acaba aviat i després de les pregàries corro a proposar-li el que tinc entre mans. Encara me la prendrà algú, aquesta oportunitat, tinc tanta mala sort!!!... Pensava tot això en el seu cap. Li donava voltes i més voltes. Pensava i repensava si, fins i tot, no seria millor una altra cosa, perquè, al cap i a la fi, qui es pot refiar del tot d’un foraster?

Mentre el jove rabí parlava el nostre home se l’anava mirant. Mira que miraràs hi va caure. El coneixia! I tant que el coneixia! I tant que era un foraster! Era aquell predicador itinerant que es deia... com es deia? Jesús! Només pronunciar el seu Nom s’omplí de ràbia. Què hi venia a fer aquest aquí? A portar problemes? Que no en tenien prous amb els romans i els cobradors d’impostos? S’alçà revoltat i indignat per fer-lo fora... De sobte, un crit: CALLA I SURT D’AQUEST HOME! Sentí aquell crit com un cop sec, com aquella vegada que, en alta mar, una ventada quasi el tirà al terra de la seva nau amarat d’aigua. Aquella veu tenia la mateixa força. Sentí que aquella veu era per a ell. SOLS PER A ELL! I, tot i la força, era una veu que no revestia violència, ni cap recriminació, a l’inrevés. Aquella veu, amb aquella autoritat, havia apagat totes les altres veus que ressonaven en el seu interior i que el ferien. Es féu el silenci en el seu interior. Sentí, ben cert, no que desapareixien els problemes, ans que els contemplava amb una nova llum. Se sentia guarit, se sentia per primer cop ell mateix, no un número, no un de tants... tenia un nom... i Jesús, aquell foraster de Natzaret, l’havia pronunciat d’una manera nova.


Tornava a casa... però ja no era com abans... el sol havia sortit el DIA EN QUÈ HAVIA CONEGUT JESÚS, aquell hivern era L’HIVERN EN QUÈ HAVIA CONEGUT JESÚS... ell no ho sabia encara... però aquell dia, no havia estat un dissabte qualsevol, HAVIA ESTAT EL SEU PRIMER DIUMENGE DE PASQUA anticipat... AVUI POT SER EL TEU!

diumenge, 12 de gener del 2014

MULLA'T!!!

Diumenge, 12 de gener de 2014
Festa del Baptisme del Senyor
Is 42, 1-4.6-7/Sl 28/Ac 10, 34-38/Mt 3, 13-17

Com la memòria em falla, ara no sabria dir-vos si he vist darrerament algun tipus de campanya semblant, però potser alguns recordareu fa un temps una campanya de tipus solidari que deia: Mulla’t per l’esclerosi múltiple. Des d’aquesta hi ha hagut altres campanyes semblants. Si ho recordeu, la idea era una remullada solidària on els que hi participaven es mullaven literalment, doncs es capbussaven dins les aigües d’una piscina pública en solidaritat amb les persones afectades d’aquesta malaltia degenerativa. Amb aquell eslògan es jugava amb el verb “mullar-se” que, com sabeu, el fem servir col·loquialment com a sinònim d’“implicar-se a fons” a favor d’alguna acció o persona. I aquest mullar-se és el que m’ha vingut a la ment en pensar amb la festa que avui celebrem.

Fixem-nos que la litúrgia col·loca aquest relat del baptisme de Nostre Senyor al final del cicle del Nadal i, en principi, ens hauria d’estranyar. Penso que ens hauria d’estranyar, perquè des de la Nit de Nadal hem estat celebrant el Déu Infant i ho subratllàvem encara més quan, al final de la missa, fèiem l’adoració del Nen. En canvi, el baptisme de Jesús no esdevé quan ell és un nen, sinó quan ja és una persona madura, cap els trenta anys, més o menys. I aquesta festa que avui celebrem va molt lligada també a la festa de l’Epifania que celebràvem dilluns passat cosa que ens ajuda a entendre-la una mica més, perquè el baptisme del Senyor al Jordà és també un moment d’epifania, de revelació d’alguna cosa nova. No debades hem sentit com a darreres paraules de l’Evangeli d’avui, que són una cloenda preciosa al nostre temps de Nadal, les paraules següents: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Acabem el nostre temps de Nadal amb la invitació de mirar, un cop més, Jesús.


Aquestes paraules del Pare adreçades a Jesús marquen un abans i un després en la seva vida. L’abans ve marcat per la maduresa de Jesús, doncs aquest ha arribat a la seva edat adulta. Queden enrere els dies en què Jesús era un nen, ara és un home amb voluntat pròpia, amo de les seves opcions. El després ve marcat de forma immediata per l’inici del ministeri públic de Jesús, que comença amb la prova de les temptacions, i la predicació de l’arribada del Regne de Déu, d’aquella manera que tan bé retrata la segona lectura d’avui, el moment en què Jesús passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable... és a dir, MULLANT-SE PER NOSALTRES. Aquesta és la Bona Notícia, l’Evangeli de la nostra Salvació. Jesús no tenia cap necessitat de ser batejat, doncs ja l’evangelista anunciava que el baptisme de Joan era un baptisme de conversió i la conversió és el canvi que fa el pecador quan, reconeixent la seva vida anterior, confessa que ha errat i gira cua canviant de vida. Jesús no té necessitat de batejar-se, però en fer-ho s’identifica plenament amb la humanitat. No sols s’ha fet carn, no sols ha assumit una natura com la nostra, sinó que, capbussant-se en les aigües del Jordà i essent batejat per Joan, s’identifica amb nosaltres, amb el nostre pecat, amb les nostres mancances, per purificar-les i guarir-les de soca-rel. JESÚS S’HA MULLAT PER NOSALTRES. I quan nosaltres som batejats o, com avui, renovem les promeses del nostre baptisme, esdevenim una sola cosa amb Ell i Ell mateix ens convoca i ens dóna una tasca a fer, com diu Isaïes a la primera lectura: Et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca. Jesús es va mullar per fer possible tot això. El seu baptisme el portà a l’acció pels altres. El Pare avala la seva solidaritat amb la humanitat sencera i el ministeri subsegüent que portarà Jesús a predicar el Regne de Déu fins a morir innocent en una creu per nosaltres. Ara, des del nostre baptisme, Jesús també ens convida a mullar-nos pels altres. Som, com diu el lema de l’Exèrcit de Salvació: Salvats per salvar. Que puguem portar el perfum del Crist arreu on Ell ens vulgui enviar. Tot ho hem rebut per pura gràcia, donem-nos a tothom de franc! 

dimecres, 8 de gener del 2014

AIXÒ ÉS L'AMOR...

Dimecres després de l’Epifania, 
8 de gener de 2014
1 Jn 4, 7-10/Sl 71/Mc 6, 34-44 

L’any 304, l’Emperador romà Dioclecià prohibia als cristians, sota pena de mort, de posseir les Escriptures i de reunir-se els Diumenges per celebrar l’Eucaristia. A Abitene, Tunísia, un grup de quaranta-nou cristians van ser enxampats en plena celebració, arrestats i portats davant el jutge. Allà es féu famós el seu testimoni: Sine Dominico non possumus: no podem viure sense reunir-nos en assemblea els diumenges per celebrar l’Eucaristia. Ens mancarien les forces necessàries per fer front a les dificultats quotidianes i no defallir. Què movia als cristians d’Abitene a respondre així als seus botxins i afrontar una mort certa?

Rebem avui aquest text ja conegut de la multiplicació miraculosa dels pans i els peixos dins del Temps de Nadal. Ho rebem quan hem escoltat, junt amb els pastors, l’anunci de joia del naixement del Messies, el Salvador de part d’un cor d’àngels. Amb els pastors vàrem escoltar la consigna: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora (Lc 2, 12). Rebem aquest text d’avui quan hem seguit els mags fins a la cova i hem trobat el Nen juntament amb la seva Mare i com els mags no hem sabut fer res més que postrar-nos davant de Jesús i retre-li homenatge. Perquè, com ells, ja hem trobat qui buscàvem.

Així rebem aquest text de la multiplicació dels pans i els peixos d’una manera nova, més profunda, tot contemplant el gran misteri d’aquest amor de Déu per nosaltres que Joan mira d’explicar a la seva comunitat en la primera lectura: L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu: ell ha estat el primer d’estimar-nos. Com és la prova d’aquest amor? Veiem Jesús, com l’Evangeli ens narra avui, sentint compassió per la gentada que té davant, perquè les veu com en realitat són. Ens veu també avui a nosaltres com en realitat som: com ovelles sense pastor. Ens veu amb la nostra vulnerabilitat. El nostre món rebutja els febles i els vulnerables, premia els forts i els insolents... Però Jesús no és un rei d’aquesta mena; no desespera, no ens rebutja, no ens declara inútils a primera de canvi. Més aviat: I es posà a instruir-los llargament. No sé si m’agrada més la versió catalana o la castellana que diu: Y se puso a enseñarles con calma. Perquè així segueix fent-t’ho cada cop que venim a l’Eucaristia i escoltem la seva Paraula i combreguem del seu Cos; o cada cop que sols alcem els ulls vers Ell en la pregària en el secret de la nostra cambra. Jesús es pren temps, tot el que calgui, per instruir-nos, per ensenyar-nos, perquè sap que tenim necessitat del seu ensenyament, de la seva instrucció, de la seva saviesa. I perquè sap que necessitem alimentar-nos de Vida es dóna Ell mateix amb el seu Cos i la seva Sang.


Potser és això el que vivien, el que experimentaven d’una manera forta i profunda aquells cristians d’Abitene, que entenien perfectament i ho creien, que sense reunir-se com a germans a la Taula de Jesús, sense apropar-se de nou a la menjadora on és el Nen esperant-nos, no podien viure... I s’estimaven més morir que renunciar a celebrar cada Diumenge la Vida. Avui Jesús segueix volent-nos instruir, volent-nos alimentar amb el Pa de Vida, vinguem amb confiança, només Ell pot saciar-nos.

QUAN VOLEM, ESTEM ATENTS



En el començament del darrer llibre d’Albert Sánchez Piñol, Victus, el protagonista és en un castell francès en el segle XVIII on està aprenent a ser enginyer per mitjà d’una pedagogia dura i contundent. Una de les coses que més se li demana és que estigui atent. Que sàpiga veure i descriure al detall tot el que hi ha al seu entorn, siguin objectes o persones. En un moment determinat el mestre li demana: “Com són les sivelles de les meves sabates?”. El protagonista primer intenta mirar de reüll, però el mestre li ho impedeix. Després de fer diferents esforços de memòria ha de confessar que no sap com són les sivelles de les sabates del seu mestre. Davant d’aquesta confessió aquell li diu: “Les meves sabates no porten sivella”. En canvi, quan més endavant, passat el temps, el mestre li pregunta que descrigui el que hi ha darrera d’ell, a cinquanta metres lluny, el protagonista respon amb tota claredat: “Una dona passeja i agafa flors” i descriu amb tota classe de detalls com és la noia i què feia poc temps abans. De fet era la dona de la que estava enamorat. L’instructor li diu: “Te n’adones? Quan volem, estem atents”, i una mica més endavant li diu: “Si vols ser enginyer has d’estar sempre atent i, per estar sempre atents, t’has d’enamorar de la realitat”.

Enamorar-se de la realitat, del món tal com és? És possible això? Déu mira la realitat, el món, amb total intensitat, res li passa per alt i malgrat tot el salmista pot dir: “Que el Senyor giri cap a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta mirada a qui no se li escapa res, és una mirada lluminosa, que il·lumina i dóna pau. És la mirada d’Algú que estima, d’un enamorat. Però Déu pot estar enamorat de tot el que és i passa en el nostre món?

Segons l’Evangeli de sant Joan la paraula “món” té tres sentits. Un primer sentit és el que es troba en el pròleg de l’Evangeli, al capítol primer, on “món” és tot allò creat que deu la seva existència a la Paraula eterna de Déu. El món és obra de Déu, per tant, bo i està sostingut per la mateixa Paraula que li deu l’existència. Déu l’estima i el sosté.

El segon sentit de la paraula “món” es troba en el capítol tercer de l’Evangeli de Joan, que diu: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit”. Aquí “món” són els homes, la humanitat. Aquí no sols Déu els crea i els sosté, sinó que “aquell qui era la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”, “perquè tinguem vida i en tinguem a desdir” i per això Déu arribarà a donar la vida.

Hi ha un tercer sentit de la paraula “món”, també en el mateix Evangeli. Diu així: “Si el món us odia, sapigueu que m’ha odiat a mi primer”. En aquest tercer sentit “món” és allò que s’oposa a Déu. És aquesta teranyina que hem teixit entre tots i contra tots que ens té presoners, ens aïlla perquè ens fa desconfiar els uns dels altres. Aquí podríem dir que Déu lluita en contra d’aquest món perquè vol alliberar l’home d’ell.

Déu ha vist el món, el nostre món, a nosaltres embardissats, atrapats pel món inhumà que ens hem construït, però ens ha mirat amb ulls d’enamorat. Sap de les nostres pors, de les nostres esperances i s’ha quedat amb nosaltres, és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Ens vol salvar  del món que hem construït nosaltres mateixos i que s’oposa a la nostra llibertat, a la vida, a Ell. 

El Senyor vol que aprenguem a mirar, que no anem pel món com talps o zombis, sinó mirant, veient-hi. Però que sapiguem mirar com Ell, que tinguem els seus ulls d’enamorat, que uns ulls que s’enamorin del món. És fàcil admirar la natura i fins idealitzar-la. Però què difícil és enamorar-se i encara menys estimar el nostre món humà. Què difícil és enamorar-se de la realitat quotidiana en la que vivim. Ens és difícil veure el món que Déu vol dins el món que hem teixit i malmès. Però cal fer-ho, cal enamorar-se, tenir els ulls plens de tendresa i confiança com els de Maria que “conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”.

Hauríem de guardar els records d’aquest any que hem acabat i que la mirada del Déu enamorat il·lumini els nostres records difícils i tèrbols. I amb la nostra mirada en la seva mirada anar mirant rostres, fets, ocasions perdudes... amb la mateixa atenció que demanava el mestre del castell francès al protagonista de la novel·la. Veure’ns amb els ulls enamorats de Déu, aquesta mirada lluminosa que no passa per alt cap detall, que sap totes les nostres defallences i incoherències, però que s’ha quedat amb nosaltres. Per això vol que participem del seu enamorament i amb ulls atents sapiguem veure amb una mirada clara i lluminosa, no feta d’ignorància o ingènua, sinó forjada per la fe i l’esperança, el món de Déu que nia, viu, lluminós, ple de força i esperança dins la presó que hem construït de desconfiança i rutina.



VEIEM O RECORDEM?


Era una percepció que tenia fa temps, però que ara s’ha demostrat científicament. Els pares veuen els seus fills més petits del que són. S’acaba de publicar un estudi en què el seu autor, Jordy Kaufman, ha demostrat que les mares veuen els seus fills 7’5 centímetres més baixos del que en realitat són, sobretot això és així amb els petits. S’ha comprovat que dones que saben donar a cop d’ull la mida de diferents objectes i persones, a l’hora de donar l’alçada del seu fill sempre li donen una mida per sota del que el nen té. I és que crec que el que passa és que la mare, en lloc de veure el fill, el recorda. I això anirà succeint cada vegada més a través de la vida. La mare retindrà els records i el fill anirà canviant. I moltes vegades la mare es relacionarà amb els seus records en lloc de fer-ho amb la realitat actual del fill. Però això no sols passa en relació entre pares i fills, sinó entre moltes relacions humanes que, en lloc de relacionar-se amb aquell que tenim davant, ens relacionem amb aquell que recordem i només falta que faci qualsevol gest o paraula que recordi el que havia estat per despertar la vella imatge i la vella relació que havíem tingut.

I malgrat que sembli que el nostre món està molt obert a la novetat, és pura aparença. Tot es redueix al que és de sostre en avall. Qualsevol esdeveniment el reduïm al que sabem, al que recordem. No hi pot haver res que trenqui les lleis que considerem científiques, palpables i programades. Volem controlar-ho tot, encara que només ho fem amb el pensament.

Tenia un professor que sempre deia: “Desconfíen de aquél que diga: “esto no es más que...”.” I certament la vida mai es pot enquadrar en un “esto no es más que...”, tot és molt més ric i complex, en el seu interior sempre hi ha un Misteri, hi ha una novetat que no es pot enquadrar. Preferim negar el Misteri, la novetat, i reduir-ho tot al que sabem, al que recordem. Ens costa molt obrir-nos al que és realment nou, sempre ho reduïm al que recordem. És lògic que necessitem la memòria per interpretar allò que se’ns presenta a la vida. Però una cosa és això i una altra molt diferent és la incapacitat d’acollir la novetat.

En canvi, Déu és la novetat. La total novetat. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres”. Aquest mateix que, tot vencent la mort, ressuscitarà d’entre els morts i ens obrirà la porta de l’Eternitat i ens fa ja participar de la seva divinitat. La grandesa de Josep és la d’obrir-se a la novetat, encara més: deixar-se conduir per ella.

Nadal és un misteri on la Novetat absoluta es clava en el nostre món, que és el món de l’eterna repetició. El món on tot està quadriculat per lleis necessàries i immutables, el món humà el volem enquadrar, explicar i per tant dominar. Déu és la llibertat, que sense trencar la tradició, els records i la llei, planta la seva tenda on resplendeix la novetat i la llibertat.

El Papa Francesc ha dit: “No tingueu mai por de la tendresa”. Per què pot fer por la tendresa? Perquè la tendresa és el contrari de l’enduriment. Un endurit és aquell que ho vol controlar tot i tenir-ho tot previst. Prefereix el record a la novetat. Nadal és un Misteri de tendresa perquè és la fragilitat de Déu posada a l’abast de l’home.

La tendresa pot ser fruit certament del record, però no és més que una repetició. La tendresa que ens demana el Papa és davant l’ara i aquí, davant la concretesa.

HI ETS?

Fa un any, quan encara no havia renunciat Benet XVI al seu pontificat, més o menys per aquestes dates va publicar la tercera part del seu llibre sobre Jesús. En aquest llibre hi ha una frase que diu: “En els evangelis on es narra el naixement de Jesús no hi consta la presència ni del bou ni de la mula”. Aquesta afirmació va portar un gran enrenou en els mitjans de comunicació i de la xarxa. Alguns, falsament escandalitzats, es preguntaven com el Papa es preocupava per aquestes coses trencant una tradició tant arrelada i d’altres, la majoria, feien burla i broma i tota classe d’acudits. I lògicament sense haver llegit el text.

Acabem de llegir el text evangèlic a què es referia el Papa Benet. I com hem escoltat, en el text no hi consta la presència ni del bou ni de la mula. Però, també és cert que a l’evangeli diu que Jesús va ser posat en una menjadora, per tant, en un estable. En el segle VI, en un escrit que es fa ressò de tradicions més antigues que podrien remuntar fins el segle II, es parla del bou i de la mula. I per què aquesta referència al bou i a la mula si en els evangelis no hi és?  Perquè els creients veien en el text evangèlic una referència al capítol segon del profeta Isaïes que diu: “El bou coneix el seu propietari i l’ase l’estable del seu amo; però Israel no em coneix”.

Per tant, en l’estable, on va néixer Jesús, com en tot estable, hi havia animals i, segons els evangelis apòcrifs, hi havia el bou i la mula que per a ells feia referència al text d’Isaïes i els recordava una absència molt important i que no era la dels animals. El problema no és l’absència del bou o de la mula. Els grans absents som nosaltres. Som nosaltres els qui no hi érem. I encara ara no hi som. Això és el que volia subratllar aquesta tradició: que la natura i els animals acolliren el Salvador, que el bou i la mula, com diu Isaïes, coneixen el seu amo; però en canvi nosaltres no.

Nosaltres no hi som i Déu s’ha apropat. I s’ha apropat per quedar-s’hi. S’ha apropat, s’ha fet un de nosaltres per ser, com diu Isaïes, la llum que resplendeix per als qui viuen en la foscor. O com diu l’Evangeli: “La glòria del Senyor els envoltà de llum”. Ha vingut, com diu Pau, per alliberar-nos de l’esclavatge, per deixar-nos nets.

“S’ha revelat l’amor de Déu”, diu Pau, que ens cerca, que ens aplega en el seu Principat on la pau no tindrà fi. On “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts i un nen els pasturarà”. Però nosaltres no hi som. Anem dispersos, preocupats per moltes coses i oblidant l’única necessària.

Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de les llars: l’absència. Potser absències justificades, però aquest no ser-hi fa de les cases un simple espai, però no una llar. Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de l’Església, que en lloc de ser una fraternitat viva és un local on es fan activitats. Nosaltres no hi som i aquest és el desgavell social que vivim. Tancats. Nosaltres no hi som ni en nosaltres mateixos. Deixem el nostre obrar en mans d’automatismes fets de tòpics, necessitats artificials i consignes no digerides. No dirigim les nostres vides.

Però encara que nosaltres no hi siguem, Ell sí que hi és. Aquest és el missatge d’avui, de Nadal. Ell és en mi i em crida suscitant en mi una nostàlgia infinita. Ell està amb nosaltres creant set de tendresa, de proximitat, de compassió. Arbora en els nostres cors desigs de fraternitat. I a nosaltres, que no som ni en nosaltres mateixos, Ell ens crida, truca a la porta i demana seure a taula amb mi.

I quan nosaltres hi som no volem que Ell hi sigui. Volem fer un Nadal sense Jesús, un pessebre sense cova, una festa sense motiu. Però Ell hi és i el món sabrà de la seva presència no gràcies a la política, ni per pressions, ni per la força, sinó gràcies a nosaltres, els creients. La nostra vida i la nostra paraula ha de ser una proclamació no simplement d’esperança, sinó sobretot del motiu on recolza i neix la raó d’esperar i confiar.



dilluns, 6 de gener del 2014

UNA NIT DIFERENT...

Dilluns, 6 de gener de 2014
Epifania del Senyor
Is 60, 1-6/Sl 71/Ef 3, 2-3a.5-6/Mt 2, 1-12

Com som veïns, suposo que a Sant Iscle ja deveu saber que als dos Arenys, la Nit de Reis, els joves tenen el costum de fer la Nit dels Naps i les Cols. No és qüestió aquí de parlar ni de l’origen d’aquest costum, gens nadalenc, ni les darreres manifestacions d’aquesta “festa” que han portat els seus maldecaps. Però sí que us voldria explicar el que ha passat aquesta nit en la darrera versió d’aquesta “festa del jovent” al nostre convent. Quan aquest matí hem baixat al carrer, a l’entrada del convent hem trobat una enorme bossa d’escombraries... plena de patates i de pollastres a l’ast amb una nota. La nota, ho resumeixo, senzillament ens deia que un grup de joves anònims havia acabat la Nit dels Naps i les Cols amb un sopar i que, quan han arreplegat el que sobrava, han pensat en els pobres a qui servim cada dia menjar. És pensant en ells, en els pobres, que aquests joves anònims han fet el seu regal, millor dit, la seva ofrena.

No sé si són creients o no. No sé si ha estat un acte rumiat o un acte espontani (això encara seria millor). Això només ho sap Déu. Però us puc dir que, sabent-ho o no, han omplert de sentit no sols la Nit dels Naps i les Cols d’enguany, sinó també han omplert de sentit la nostra solemnitat d’avui.

Perquè la nostra solemnitat d’avui celebra la revelació de Jesús com el Déu fet home, com el Messies esperat. La Litúrgia de les Hores, de fet, en les seves pregàries al llarg del dia d’avui, no sols recorda l’adoració dels mags, sinó també dos moments especials més en què es revelava als homes i dones de totes les generacions qui és Jesús: les noces de Canà, amb la conversió de l’aigua en vi i el Baptisme de Jesús al Jordà, que celebrarem especialment el proper Diumenge. Però quan se’ns revela aquest gran misteri, que Pau defineix d’aquesta manera en la segona lectura d’avui: El (misteri) secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa; quan se’ns revela aquest misteri, doncs, aquesta revelació que diu que no hi ha cap home ni dona en el món, hagi fet el que hagi fet, que Déu no vulgui estimar ni acollir; davant d’aquesta revelació, dic, un no pot més que venir davant Déu i adorar-lo i estimar-lo ni que sigui matusserament, com tant sovint fem.

Quan els mags arriben on els guia l’estel, troben Jesús i la seva Mare. I ells es postren davant Jesús i dipositen als seus peus les seves ofrenes. Davant d’aquest Déu que es dóna del tot, només podem donar-nos del tot. Per això deia que els joves anònims que han deixat de matinada el seu regal davant la porta del nostre convent han omplert de sentit la nostra solemnitat d’avui. Si, com diu Pau, tots, en Crist, formem un sol cos, ningú no pot restar exclòs de la salvació, però tampoc del béns que se’ns donen no per possessionar-nos-en, sinó per compartir-los. Aquests joves, sabent-ho o no, han fet una ofrena. Han compartit el que els ha sobrat, és cert, però amb el seu gest han estès la seva festa als qui res no tenen per fer festa. Aquest és el ple sentit de la nostra festa d’avui: Donar, perquè hem rebut molt de Déu. És l’acompliment de les paraules de Jesús Ho vau rebre de franc, doneu-lo també de franc (Mt 10, 8).

En aquesta Eucaristia d’avui venim a adorar el Senyor. Ho farem de la forma més plena en el moment de la comunió, quan ens serà presentat el Cos de Crist i direm, en rebre’l, “Amén!”. Aleshores presentem-li al Senyor allò que tenim de més nostre, allò que ningú altre pot oferir per nosaltres: oferim-nos nosaltres mateixos amb el nostre “Sí” incondicional a Ell. Bona i Santa festa de l’Epifania a tothom!


I PLANTÀ LA SEVA TENDA ENTRE NOSALTRES...

Diumenge II de Nadal, 5 de gener de 2014
Sir 24, 1-2.8-12/Sl 147/Ef 1, 3-6.15-18/Jn 1, 1-18

Una de les experiències que vaig tenir en viure a Jerusalem va ser l’oportunitat de conèixer el que se’n diu una khaima. Si bé és cert que, per exemple, a un lloc proper a Betlem que es diu el Camp dels Pastors hi ha una khaima enorme transformada en un restaurant fix de menjar palestinenc (molt bo, per cert!), la khaima de veritat és la típica tenda emprada pels nòmades i beduïns a les zones desèrtiques del país.

La khaima pot tenir diferents mesures però ha de tenir tres característiques: que sigui lleugera, resistent als vendavals del desert i fàcil de muntar. Per què, ens podem preguntar? Doncs, perquè justament en ser les vivendes típiques dels beduïns nòmades, cal que sigui quelcom que un pot fàcilment recollir per traslladar-se a un altre lloc. La khaima, podríem dir, és connatural a la itinerància dels seus habitants, és part integrant del seu nomadisme.

I podríem dir també que són tres les finalitats principals d’una khaima: servir de llar, servir de refugi i ser lloc de trobada o acollida. És la llar on s’hi aplega la família, on tots comparteixen el dia a dia de les dures jornades del desert; és el lloc de refugi davant les inclemències del temps, tant del rigor de la calor del dia (donant un espai d’ombra), com de les tempestes de sorra i del fred nocturn. La khaima permet la vida en el desert, una vida itinerant i amb el mínim de possessions, però a la vegada una vida social i de trobada, doncs és l’espai en què es practica la famosa hospitalitat oriental a més de permetre la reunió de les tribus i del clan familiar.

A la Bíblia hi ha una khaima que és la més important de totes, tot i que la coneixem no amb aquest nom àrab, sinó amb el nom de “Tabernacle” o “Tenda del Trobament”. I és un nom que li escau, perquè és la tenda enmig del desert que Déu demana a Moisès de construir en el més pur estil nòmada del desert: un lloc on el poble s’hi aplegava per escoltar el que Déu deia per boca de Moisès i el lloc on el creient es trobava amb el seu Déu per adorar-lo i oferir-li els diferents tipus de sacrificis (depenent de les seves necessitats). Era, traduït al nostre llenguatge, el lloc del diàleg amb Déu, el lloc de l’escolta i de la gratitud.

Tenint tot això en compte ¿podem fer-nos una idea del que significa que l’evangelista Joan, en parlar de Jesús com la Paraula preexistent, afirmi: El qui és la Paraula es va fer home (literalment: carn) i plantà entre nosaltres el seu tabernacle? Ens arriba aquesta afirmació en aquests dies que hem estat celebrant justament el gran misteri de l’Encarnació. És suggerent saber que aquesta Paraula que s’ha fet carn (s’ha encarnat, mai millor dit) ha vingut a plantar la seva tenda entre nosaltres compartint, doncs, aquesta vida itinerant, aquesta vida passatgera que vivim tots els humans. Fent-ho així, Déu no sols es fa present enmig nostre, no sols es fa un de nosaltres, sinó Algú que com-parteix la nostra vida, la con-viu i la com-pateix (d’aquí la seva com-passió vers tot el gènere humà). L’interessant en l’evangeli segons sant Joan és saber que Ell ha plantat la seva tenda amb els mateixos ressons que aquella altra tenda, la del Trobament en el desert en dies de Moisès. Déu, a més, es fa ara trobadís i accessible, acollidor, hospitalari...


Enlloc diu, però, que hagi aixecat la seva tenda, sinó que per la fe sabem i creiem que un cop establert enmig nostre no és Ell qui marxa plegant veles, sinó nosaltres que passem de llarg, sovint de puntetes, de la seva presència. Que aquesta Eucaristia sigui per a nosaltres aquest punt de trobada amb Ell. No deixem passar aquesta oportunitat de començar l’any amb la seva companyia!

dissabte, 4 de gener del 2014

UNA RELACIÓ QUE ENS TRANSFIGURA

Divendres, 3 de gener de 2014
Santíssim Nom de Jesús
1 Jn 2, 19-3, 6/Sl 97/Jn 1, 29-34

Deia Sant Joan de la Creu: Nunca tomes por ejemplo al hombre en lo que hubieres de hacer, por santo que sea, porque te pondrà el demonio delante sus imperfecciones, sino imita a Cristo, que es sumamente perfecto y sumamente santo, y nunca errarás (Dichos de luz y amor, núm. 156). És un bon consell, perquè és ben cert que sols ens cal conèixer el més petit defecte d’algú que tinguem, ja no per sant sinó tan sols ben considerat, i ja tindrem l’excusa per no imitar-lo, per seguir fent com sempre, sense millorar res. Aquesta excusa, com bé diu sant Joan de la Creu, mai no la tindrem si imitem el Crist, a qui ningú mai no li pot retreure cap defecte, cap imperfecció.

Tomàs de Celano, quan narra la història de sant Francesc i el pessebre de Greccio, comenta: Moltes vegades, quan vol pronunciar el nom de Crist Jesús, abrusat d’amor diví, l’anomena “l’Infant de Betlem”, i en dir “Betlem”, la seva boca s’omple d’una veu; o, més encara, d’un afecte tendrívol, com el bel d’una ovella. Cada cop que deia “el Nen de Betlem” o “Jesús”, es llepava els llavis com si assaborís la dolçor d’aquestes paraules (1a Celano XXX, 86). Quan un llegeix aquest testimoni s’adona, en comparar-lo amb l’anterior, que estem parlant a un altre nivell: no es tracta de la imitació pura i dura, sinó d’una referència a l’experiència sobre Jesús que, en Tomàs de Celano, es descriuen d’una forma tan viva: una dolçor que provocava que sant Francesc es llepés els llavis i tot.

Però, si em permeteu, diré que tots dos testimonis, cadascú a la seva manera, tenen en comú aquesta bonica experiència que l’autor de la primera lectura d’avui ens comenta fent-la extensiva a tothom qui creu en Crist, no només a uns quants: Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom que té aquesta esperança en ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur. Penso que la gran intuïció que tenim aquí és la descripció d’allò que els sants com Francesc o Joan de la Creu han viscut en profunditat (que no vol dir sense problemes o limitacions): es van adonar que la fe no són llibres, no són elucubracions sinó UNA RELACIÓ AMB UNA PERSONA QUE ENS TRANSFIGURA. Com al contemplar-nos en un mirall, imitar Crist que, com diu sant Pau, no és fer a la lletra el que feia Jesús, sinó tenir els mateixos sentiments que Ell va tenir (cfr. Filipencs 2), no ens deixa com abans, ens va transformant, canviant. Ja som fills i filles de Déu: ens cal creure’ns-ho i viure-ho. I tot anar aprenent de Jesús ens anirà transformant en Ell mateix, de manera que es compliran les paraules que avui hem llegit: serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Des d’aquesta òptica de les coses, des de la fe entesa com aquesta relació que ens transfigura, Joan, a la seva carta, pot dir-nos que ningú dels qui estan en ell no peca; tots els qui pequen és que no l’han vist ni l’han comprès. Pecar, doncs, és no comprendre Déu, ser-ne un complet analfabet de les seves coses, dels seus interessos, del que ha fet i fa per nosaltres... perquè si fóssim capaços d’entendre mínimament qui és Déu, segurament no pecaríem perquè la majoria dels nostres pecats són un cercar quelcom que ens ompli, ens satisfaci, ens valori, ens reconegui... quan sols Déu pot fer-ho en plenitud.


Més que mai parem l’oïda a les paraules del Baptista que hem escoltat a l’Evangeli i que ressonaran novament a les nostres oïdes abans de participar de la comunió: Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!!! És a Ell que hem d’imitar, a Ell que hem de cercar, a Ell que hem de mirar, avui i sempre! Serà la millor manera de santificar el Seu Santíssim Nom.

dimecres, 1 de gener del 2014

MARIA, MESTRA DE PREGÀRIA

Dimecres, 1 de gener de 2014
Solemnitat de la Mare de Déu
Nm 6, 22-27/Sl 66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21

La litúrgia avui vol que cloguem l’Octava de Nadal com convidant-nos a fer un exercici de lectio divina, és a dir, de meditació de la Paraula de Déu. Ja sabeu que la lectio divina, l’exercici de meditació que durant segles fou el gran tresor de pregària dels monjos i que ara mirem de recuperar com la manera més fructífera de pouar en els tresors de la Paraula de Déu és, per damunt de tot, un diàleg íntim entre el creient i Déu que ve a nosaltres a través de la seva Paraula.

Dic això perquè si ens fixem en l’arc de temps que ha passat de la Nit de Nadal fins al dia d’avui, Solemnitat de la Mare de Déu, han estat vuit dies en què la litúrgia ens ha marcat un camí que va del Nen a la Mare; de l’acompliment de les paraules dels profetes, la concreció en l’espai i el temps de l’Encarnació de Jesús, el Fill de Déu fet home per nosaltres; a l’actitud contemplativa del creient, personificat en Maria, en col·locar-se davant d’aquest gran misteri.

Ens diu l’Evangeli d’avui: Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I penso que no és dir poca cosa. Penso que ens trobem davant la instantània del que serà tota la vida de Maria: un conservar aquests records i meditar-los, mastegar-los, fer-los quelcom propi, personal, íntim des d’on cultivar aquesta relació amb Déu, el nostre Pare. I certament Maria haurà de fer-ho sovint per anar entenent, dia a dia, qui és aquell vailet que mica en mica va creixent, aquell vailet que portaran al temple per presentar-lo al Senyor de qui el vell Simeó i l’anciana profetessa Anna diran meravelles sobre el seu futur; aquell vailet que un dia de festa grossa s’escapolirà entre la gent i anirà a parar, per a desesperació dels seus pares, al Temple on només després de tres dies serà retrobat discutint amb els mestres de la Llei; aquell vailet que anirà creixent i que acabarà predicant el Regne de Déu posant en joc la seva vida... Quan arribi la prova de la creu i la mort de Jesús, Maria haurà de repassar tot això, haurà de pair-lo,  tot i que sols després de la Resurrecció li seran donats, com a nosaltres, uns ulls nous per lligar tots aquests pensaments i cavil·lacions i començar a albirar el significat del Nom que li va ser posat per l’àngel: Li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats (Mt 1, 21). “Dels seus pecats” i no “dels seus enemics”, perquè són els pecats, els nostres tancaments i egoismes, els que posen en perill la nostra vida fent-la superficial, egocèntrica, buida, banal i estèril, davant un Déu que ens vols salvar i omplir de vida.


Avui, en aquesta Eucaristia, mirem el Nen, com diu sant Pau: Nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. “Ja”, no demà o un altre dia llunyà, “ja”, aquí i ara, perquè Déu no vol que passin els dies sense donar-nos la seva abraçada, la seva força, el seu amor. I mirem Maria, qui esdevé la nostra mestra de pregària, qui ens ensenya a fer memòria dels fets i paraules de Jesús, el seu Fill, l’única manera de saber quina és la voluntat de Déu per a les nostres vides. Que Ell ens trobi, doncs, amb un cor ben disposat en aquest any que avui comença, que sapiguem veure’l i trobar-lo en totes les circumstàncies de la nostra vida que sols Ell sap que haurem de passar.

BENAURATS ELS PACÍFICS...

Dimarts, 31 de desembre de 2013
Missa de la Pau
Col 3, 12-15/Sl 71/Jn 14, 23-29

Benaurats els pacífics –comença dient Sant Francesc en la seva Admonició 13a–, perquè, seran anomenats fills de Déu (Mt 5, 9). El servidor de Déu no pot saber quanta paciència i humilitat té, mentre les coses li van a satisfacció. Però, en venir el temps en què els qui estaven obligats a complaure’l fan tot el contrari, tanta paciència i humilitat com aleshores demostra és la que té, i no pas més.

Sempre m’ha sorprès aquest estrany lligam que fa sant Francesc entre “els pacífics” i aquesta mena de test de la paciència per als seus frares. Però un acaba admirant la finor psicològica del Pobrissó, perquè em sembla que amb la seva dèria de traduir en pràctica concreta allò que aprèn i medita en l’Evangeli, comparteix amb nosaltres una gran veritat: la pau és una tasca, un treball a realitzar, que comença per nosaltres mateixos. Per ser constructors de pau (traducció literal de la paraula grega original –oi eirênopoioí– que les nostres versions tradueixen per “pacífics”), cal començar per ser portadors de pau (oi eirênophoroí). I aquest treball l’haig de fer primer amb mi mateix, perquè la pau és molt més que l’absència de guerra, és molt més que algú ens faci la traveta (causes que vénen de fora), la pau és una mena de compost format per tot allò que hem escoltat a la primera lectura: sentiments (per tant quelcom que brolla del nostre interior; però sabent que sant Pau no és un sentimental que es mira el melic, sinó algú tant pràctic com sant Francesc) de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, d’amor. Uns sentiments que brollen i es vessen cap enfora, miren l’altre, tendeixen ponts, entaulen diàleg, construeixen societat i país.

Aquest treball no és quelcom que fem nosaltres sols, ni amb el nostre únic esforç. Hi ha una part ben nostra, tant, que ningú ni la pot defugir, ni la pot deixar en mans d’altres. Del contrari no estaríem vivint la nostra vida de fe, més aviat algú l’estaria vivint per nosaltres. Però sant Pau ens dóna una clau: El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. És perquè en Jesús hem fet experiència, és a dir, ens hem sentit perdonats, compadits, se’ns ha mostrat bondat, se’ns ha tractat des del nostre nivell, amb serenor i no a crits, amb paciència, amb amor... que nosaltres sabem i entenem que Aquell que ens ha fet tant de bé és el que pot canviar el món, fer-lo habitable, fer-lo més fratern. Aquest, de fet, ha estat el lema escollit pel Papa Francesc com a títol del seu missatge per a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany: La fraternitat: fonament i camí per a la pau. Ja que d’aquesta experiència en surt també una vocació, una crida a convertir-nos en constructors de pau.

Aquesta fraternitat neix de la Creu i pren volada amb la força i el dinamisme de la Resurrecció. Es troba dins del missatge de comiat que Jesús féu als seus deixebles la nit abans que fou traït: Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell... Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Perquè la seva pau és la VERITABLE PAU, l’única que pot posar el fonament per a una vida plena i amb sentit entre tots els pobles, sense diferències, sense pors, sense ambigüitats, perquè tenim un sol Pare, que és Déu, i un sol Senyor i Germà nostre, que és el Crist, que ens fa a tots germans i germanes.


Ens cal, doncs, amarar-nos d’aquests sentiments, com diu sant Pau; ens cal començar per la nostra conversió, com ens proposa d’una forma tant original en la seva Admonició sant Francesc; i acollint la pau del Crist tornar a sentir la seva veu dient-nos: Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Perquè la feina no és pas poca, però amb Ell al costat, mai no restarem sols. Que Ell ens acompanyi aquest ANY NOU!