dimecres, 8 de gener de 2014

HI ETS?

Fa un any, quan encara no havia renunciat Benet XVI al seu pontificat, més o menys per aquestes dates va publicar la tercera part del seu llibre sobre Jesús. En aquest llibre hi ha una frase que diu: “En els evangelis on es narra el naixement de Jesús no hi consta la presència ni del bou ni de la mula”. Aquesta afirmació va portar un gran enrenou en els mitjans de comunicació i de la xarxa. Alguns, falsament escandalitzats, es preguntaven com el Papa es preocupava per aquestes coses trencant una tradició tant arrelada i d’altres, la majoria, feien burla i broma i tota classe d’acudits. I lògicament sense haver llegit el text.

Acabem de llegir el text evangèlic a què es referia el Papa Benet. I com hem escoltat, en el text no hi consta la presència ni del bou ni de la mula. Però, també és cert que a l’evangeli diu que Jesús va ser posat en una menjadora, per tant, en un estable. En el segle VI, en un escrit que es fa ressò de tradicions més antigues que podrien remuntar fins el segle II, es parla del bou i de la mula. I per què aquesta referència al bou i a la mula si en els evangelis no hi és?  Perquè els creients veien en el text evangèlic una referència al capítol segon del profeta Isaïes que diu: “El bou coneix el seu propietari i l’ase l’estable del seu amo; però Israel no em coneix”.

Per tant, en l’estable, on va néixer Jesús, com en tot estable, hi havia animals i, segons els evangelis apòcrifs, hi havia el bou i la mula que per a ells feia referència al text d’Isaïes i els recordava una absència molt important i que no era la dels animals. El problema no és l’absència del bou o de la mula. Els grans absents som nosaltres. Som nosaltres els qui no hi érem. I encara ara no hi som. Això és el que volia subratllar aquesta tradició: que la natura i els animals acolliren el Salvador, que el bou i la mula, com diu Isaïes, coneixen el seu amo; però en canvi nosaltres no.

Nosaltres no hi som i Déu s’ha apropat. I s’ha apropat per quedar-s’hi. S’ha apropat, s’ha fet un de nosaltres per ser, com diu Isaïes, la llum que resplendeix per als qui viuen en la foscor. O com diu l’Evangeli: “La glòria del Senyor els envoltà de llum”. Ha vingut, com diu Pau, per alliberar-nos de l’esclavatge, per deixar-nos nets.

“S’ha revelat l’amor de Déu”, diu Pau, que ens cerca, que ens aplega en el seu Principat on la pau no tindrà fi. On “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts i un nen els pasturarà”. Però nosaltres no hi som. Anem dispersos, preocupats per moltes coses i oblidant l’única necessària.

Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de les llars: l’absència. Potser absències justificades, però aquest no ser-hi fa de les cases un simple espai, però no una llar. Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de l’Església, que en lloc de ser una fraternitat viva és un local on es fan activitats. Nosaltres no hi som i aquest és el desgavell social que vivim. Tancats. Nosaltres no hi som ni en nosaltres mateixos. Deixem el nostre obrar en mans d’automatismes fets de tòpics, necessitats artificials i consignes no digerides. No dirigim les nostres vides.

Però encara que nosaltres no hi siguem, Ell sí que hi és. Aquest és el missatge d’avui, de Nadal. Ell és en mi i em crida suscitant en mi una nostàlgia infinita. Ell està amb nosaltres creant set de tendresa, de proximitat, de compassió. Arbora en els nostres cors desigs de fraternitat. I a nosaltres, que no som ni en nosaltres mateixos, Ell ens crida, truca a la porta i demana seure a taula amb mi.

I quan nosaltres hi som no volem que Ell hi sigui. Volem fer un Nadal sense Jesús, un pessebre sense cova, una festa sense motiu. Però Ell hi és i el món sabrà de la seva presència no gràcies a la política, ni per pressions, ni per la força, sinó gràcies a nosaltres, els creients. La nostra vida i la nostra paraula ha de ser una proclamació no simplement d’esperança, sinó sobretot del motiu on recolza i neix la raó d’esperar i confiar.