dimecres, 8 de gener de 2014

VEIEM O RECORDEM?


Era una percepció que tenia fa temps, però que ara s’ha demostrat científicament. Els pares veuen els seus fills més petits del que són. S’acaba de publicar un estudi en què el seu autor, Jordy Kaufman, ha demostrat que les mares veuen els seus fills 7’5 centímetres més baixos del que en realitat són, sobretot això és així amb els petits. S’ha comprovat que dones que saben donar a cop d’ull la mida de diferents objectes i persones, a l’hora de donar l’alçada del seu fill sempre li donen una mida per sota del que el nen té. I és que crec que el que passa és que la mare, en lloc de veure el fill, el recorda. I això anirà succeint cada vegada més a través de la vida. La mare retindrà els records i el fill anirà canviant. I moltes vegades la mare es relacionarà amb els seus records en lloc de fer-ho amb la realitat actual del fill. Però això no sols passa en relació entre pares i fills, sinó entre moltes relacions humanes que, en lloc de relacionar-se amb aquell que tenim davant, ens relacionem amb aquell que recordem i només falta que faci qualsevol gest o paraula que recordi el que havia estat per despertar la vella imatge i la vella relació que havíem tingut.

I malgrat que sembli que el nostre món està molt obert a la novetat, és pura aparença. Tot es redueix al que és de sostre en avall. Qualsevol esdeveniment el reduïm al que sabem, al que recordem. No hi pot haver res que trenqui les lleis que considerem científiques, palpables i programades. Volem controlar-ho tot, encara que només ho fem amb el pensament.

Tenia un professor que sempre deia: “Desconfíen de aquél que diga: “esto no es más que...”.” I certament la vida mai es pot enquadrar en un “esto no es más que...”, tot és molt més ric i complex, en el seu interior sempre hi ha un Misteri, hi ha una novetat que no es pot enquadrar. Preferim negar el Misteri, la novetat, i reduir-ho tot al que sabem, al que recordem. Ens costa molt obrir-nos al que és realment nou, sempre ho reduïm al que recordem. És lògic que necessitem la memòria per interpretar allò que se’ns presenta a la vida. Però una cosa és això i una altra molt diferent és la incapacitat d’acollir la novetat.

En canvi, Déu és la novetat. La total novetat. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres”. Aquest mateix que, tot vencent la mort, ressuscitarà d’entre els morts i ens obrirà la porta de l’Eternitat i ens fa ja participar de la seva divinitat. La grandesa de Josep és la d’obrir-se a la novetat, encara més: deixar-se conduir per ella.

Nadal és un misteri on la Novetat absoluta es clava en el nostre món, que és el món de l’eterna repetició. El món on tot està quadriculat per lleis necessàries i immutables, el món humà el volem enquadrar, explicar i per tant dominar. Déu és la llibertat, que sense trencar la tradició, els records i la llei, planta la seva tenda on resplendeix la novetat i la llibertat.

El Papa Francesc ha dit: “No tingueu mai por de la tendresa”. Per què pot fer por la tendresa? Perquè la tendresa és el contrari de l’enduriment. Un endurit és aquell que ho vol controlar tot i tenir-ho tot previst. Prefereix el record a la novetat. Nadal és un Misteri de tendresa perquè és la fragilitat de Déu posada a l’abast de l’home.

La tendresa pot ser fruit certament del record, però no és més que una repetició. La tendresa que ens demana el Papa és davant l’ara i aquí, davant la concretesa.