dimarts, 31 de maig del 2016

CONFUCI I JESÚS

Confuci fou un filòsof xinès que va viure entre l’any 551 i el 479 abans de Crist. Se n’han conservat força escrits i diàlegs que mantingué amb els seus deixebles. D’ ell és la frase que diu: “no s’apaga un foc amb foc, ni es conté una inundació amb aigua.” Malgrat que la frase sigui tan evident, si l’apliquem a les relacions entre les persones, no ens deixem portar per aquesta evidència. Quantes vegades no volem contenir una baralla amb crits o un insult amb insults. Violència continguda amb més violència. Quantes famílies trencades i amistats perdudes per aquesta lògica.
Segurament això era el que pensaven aquells 5 mil homes que havien anat a cercar Jesús al desert després de l’assassinat de Joan Baptista que l’Evangeli relata immediatament abans del text que avui llegim. Volien foc per apagar l’ incendi provocat per la decapitació de Joan Baptista que havia ordenat Herodes. I, segons l’evangeli de Joan, aquells homes volien proclamar Jesús rei, segurament perquè anés al capdavant de la revolta. Segons l’Evangeli de Joan, Jesús fuig quan s’adona que el volen fer rei.
Jesús no vol combatre el foc amb més foc, la violència amb més violència. L’estat és el qui té el monopoli de la violència. Jesús no parla en contra de l’estat com a tal, però no en parla: està centrat absolutament en el Pare i en la nova família dels fills de Déu.
Amb aquesta lògica de la violència, Jesús fugirà. Però no per amagar-se, sinó per afrontar l’ incendi de la violència que encén la injustícia tot acollint el qui passa fam, el malalt, el marginat. I això, no en solitud, sinó amb els seus deixebles: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.” Curant els cors desfets i “ferits per l’odi i l’enveja”. Perquè no tot queda en mans de l’estat, ni hi ha de quedar. De fet, el més important no ha de quedar a les seves mans. Aquesta manera de fer no es mesura per l’èxit sinó perquè és aquest el camí que Déu vol, el que ens fa semblants a Déu.
És això el que ens fa homes i no simplement guiats per la llei de la selva. Per això, cal renunciar a cercar l’èxit com a raó de les coses. Vencem quan renunciem a l’èxit per fer les coses amb sentit. Crist, en aquest camí, no obtindrà l’èxit: ell serà assassinat com Joan Baptista. Però això que apareix com una derrota, és la victòria de Déu. Crist no se sotmet a la llei de la violència, ni a l’èxit que vol justificar tot el que toca. Jesús ha obert un camí que val per ell mateix, més enllà de si té èxit o no.  Malgrat tot, però, sabem que ell ha vençut, ha ressuscitat, i a la manera de Déu, ell regna sobre el món.
Pau ens transmet, en el fragment que hem escoltat, un text anterior a ell mateix. Diu: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. “Ve del Senyor”, diu Pau molt pocs anys després dels fets. Un dels textos més antics del Nou Testament. Jesús, quan el volen fer rei, fuig. Enfront del fracàs, però, no fuig, sinó que li dóna sentit: “Prengué el pa, el partí i digué: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquest és el calze de la meva sang, vesada per vosaltres”. I així restarà entre nosaltres com a Rei de Pau, de la senzillesa, de la proximitat. Ell que és el ressuscitat, el vivent, regna. I qui vol regnar amb ell sap que l’èxit no és el criteri de fer les coses, sinó el ser una sola cosa amb ell. Entrar en comunió. Estar en ell i ell en mi. Ser llavor d’un món nou de comunió encara que hagi de morir com la llavor per donar fruit.

LA CHISPA DE LA VIDA


Bill Backer, que acaba de morir a Florida als 89 anys, fou un dels creadors més importants en el món de la publicitat. Pels volts dels anys 70 va crear l’anunci de la Coca-Cola que la qualificava de “la chispa de la vida”. En la versió castellana de l’anunci es deia: “me gustaría compartir la dicha de vivir.  Quiero un refugio de amor con flores y un gran jardín para sembrar la paz…” I això ho cantaven un grup de joves a la manera hippie enmig d’un gran prat ple de flors. I com s’hi arriba? Quin és el mitjà?  La Coca-Cola?
Ja en aquella època, aquest anunci em posava nerviós. Ara, també, abunden els missatges a les xarxes de flors i violes on s’expressen bons sentiments i desitjos de pau i felicitat, on els mitjans per a la realització dels quals brillen per la seva absència. Talment com a l’anunci d’ahir semblava que amb la Coca-Cola ja n’hi hauria prou, ara sembla que amb qualsevol producte o amb la desaparició d’un o altre polític ja n’hi hagués prou per aconseguir un món en pau i felicitat. No tenir en compte la realitat és, a la vegada,  la font del populisme i del consumisme.
El problema rau en el desig, poc concret, però sobretot en els mitjans, gens realistes, per aconseguir-lo, ja sigui perquè no es posa cap mitjà, ja sigui perquè aquests són ridículs i desproporcionats: la Coca-Cola és la “chispa” de la vida.
Sant Serafí de Sarov, un sant rus que va viure al segle XIX deia que l’essència del cristianisme és l’obtenció de l’Esperit Sant. Perdoneu la irreverència. Aquesta sí que és “la chispa de la vida” en el doble sentit que poden tenir aquestes paraules. L’Esperit Sant dóna brillantor a la vida, fa sortir la vida quotidiana de la rutina. És la guspira que encén el foc que crema tota immundícia i dóna la resplendor que il·lumina nous camins.
I això, no d’una manera ingènua i inconcreta. El mitjà és ben concret: per acollir l’Esperit, la porta és Jesús, el qual ens fa tocar de peus en terra, ens fa no solament assumir els problemes de la vida, sinó que, seguint-lo, fa que ens deixem portar per ell i la vida es complica. Ja que l’Esperit, com diu Jesús, “tot allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi” i, en un altre lloc: “l’Esperit us recordarà les meves paraules i us les farà entendre.” Allò que farà entendre serà “tenir els sentiments de Crist.” Per això el Pare, com diu sant Pau, “donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ens diu el mateix sant Pau: que “enmig de les proves trobem motiu de satisfacció.” El creient sap perfectament que seguir l’Esperit és assumir el seguiment de Crist. Fer el seu mateix camí amb tots els seus entrebancs i llums.
Déu se’ns revela en la vida, les paraules i en el rostre de Jesús de Nazaret.  Se’ns revela com a Pare misericordiós que dóna, principi i fi, font d’on brolla la nostra vida, fi últim cap a on anem. Se’ns revela com el Déu encarnat, mitjà i camí, que es dóna fins a la mort, que és el camí cap al Pare. Déu se’ns revela com Esperit, do del Pare, que habita en nosaltres i és força que ens empeny pel camí fins arribar al Pare.

Déu no és un misteri de forces o energies, sinó de relació. I ens atreu pel Fill i amb la força de l’Esperit cap al si del Pare a entrar en aquest Misteri de relació, d’amor trinitari pel qual hem estat creats.  Tot ha de tenir la seva empremta.                                                         

divendres, 27 de maig del 2016

FE I CONFIANÇA EN DÉU

Divendres, 27 de maig de 2016
Beat Josep Tous d’Igualada, prevere caputxí
1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25


Penso que no són fàcils d’entendre avui els fets i les paraules de Jesús a l’Evangeli si no els posem en el seu context: la darrera setmana de Jesús entre els seus. Perquè la referència que avui hem escoltat a la gent que l’havia aclamat és l’entrada de Jesús a Jerusalem que celebrem el Diumenge de Rams.

Dins d’aquest context la referència a la figuera estèril és simbòlica. El mateix Evangelista ens deixa clar que encara no era el temps de les figues. És, potser, la seva manera de dir-nos que no mirem l’episodi com un caprici de Jesús, qui cerca fruits quan Ell hauria de saber millor que ningú que no en trobarà perquè no és el temps, sinó com quelcom més important.

En els últims dies de Jesús entre els seus el Mestre no fa més que comprovar un cop i un altre l’encegament del poble en general i, especialment, d’aquells que havien de dirigir el poble vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Què ha trobat Jesús? Que la gent el cerca pel miracle fàcil, que els dirigents el veuen com un obstacle per als seus afers, que fins i tot aquells que l’aclamen com a Rei és perquè pensen que traurà els romans del país i, per acabar-ho d’adobar, l’entrada a l’atri del temple, l’atri dels gentils, s’ha convertit en un mercat; allà, l’únic lloc on el pagà podia trobar-se prop del Déu d’Israel per pregar-li. La figuera, que ja els profetes de l’antigor havien identificat sovint amb el poble d’Israel, hauria d’haver donat fruit, hauria d’haver reconegut Aquell que ve realment en el Nom del Senyor... i res! De fet, ni els mateixos deixebles de Jesús no l’entenen!

Tingueu fe en Déu!, diu Jesús. Sembla com el darrer crit, el crit desesperat que vol desvetllar les consciències que Jesús fa als seus i a nosaltres avui. En aquest darrer crit, abans del crit que proferirà de la creu estant i que sembla que només un centurió romà entendrà, Jesús ens parla de la pregària, de la fe, del perdó. En aquest crit Jesús ens demana que siguem arbres que donen fruit, que les nostres vides siguin un reflex d’allò que confessen els nostres llavis. L’apòstol Pere sembla haver-ho après anys més tard finalment segons hem escoltat a la primera lectura: Germans, porteu una vida sòbria i ordenada i doneu-vos a la pregària. Sobretot estimeu-vos de debò entre vosaltres, perquè l’amor esborra una multitud de pecats. Rebeu els altres... ajudeu els altres... així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist.

Fe i confiança en Déu era el lema del beat Josep Tous d’Igualada i el convertí en el lema de la seva vida, per a tot i en tot. Que aquesta fe i confiança en Déu amarin les nostres vides i les facin fecundes per al Regne de Déu.




diumenge, 22 de maig del 2016

En el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant (Santíssima Trinitat 2016)

"En el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant". Amb aquestes paraules i fent simultàniament el senyal de la creu començàvem la celebració. L'acabarem de manera semblant, rebent la benedicció en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant. Aquestes invocacions, acompanyades del senyal de la creu, obren i tanquen les nostres celebracions litúrgiques. Però també les incorporem a la nostra quotidianitat segons la nostra educació o sensibilitat religiosa: amb elles iniciem la pregària personal, beneïm la taula abans dels àpats; les utilitzem quan entrem i sortim d'una església o hi passem pel davant; quan venerem una imatge en un santuari; quan sortim de casa al matí; abans de fer quelcom important; abans d'iniciar una competició esportiva, etc...

Per això podem afirmar que el senyal de la creu acompanyat de la frase "En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant" és molt més que un ritualisme o un costum adquirit. Encara que pugui esdevenir quelcom rutinari en el sentit més pejoratiu del mot, el gest no deixa de reflectir que tenim en compte la dimensió transcendent de la nostra vida, que volem estar oberts a la presència de Déu en aquell moment especial o durant la jornada, i la manera més senzilla és fer-ho així. O diguem-ho d'una altra manera, fent el senyal de la creu i invocant el nom del Pare, del Fill, i de l'Esperit Sant,  reconeixem que no tot depèn de les nostres innombrables possibilitats ni de les nostres grans capacitats, sinó que assumim que damunt el que és material hi ha el que és immaterial i que ho governa tot.

I aquest món immaterial, transcendent, espiritual, no és una energia inconcreta, abstracte, etèria, sinó que és el mateix Déu creador i salvador que se'ns revela com a Pare provident, que se'ns ha apropat increïblement amb la persona de Jesús, el Fill, i que ens acompanya incondicionalment amb l'Esperit Sant. Això és el que commemorem avui, diumenge de la Santíssima Trinitat, una setmana després de la Pentecosta, per continuar aprofundint i celebrant la proximitat de Déu, expressada amb aquesta fórmula trinitària. Per això, iniciant la celebració, utilitzàvem aquesta presentació litúrgica: "Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l'amor de Déu el Pare, i el do de l'Esperit Sant siguin amb vosaltres". Una frase que evoca la benevolència de Jesucrist per nosaltres, l'amor incondicional de Déu com a Pare misericordiós, el regal de dons espirituals i la força interior que ens dóna l'Esperit Sant.

La Santíssima Trinitat és una meravellosa concreció de la proximitat divina que els primers cristians van saber expressar i que nosaltres continuem gaudint vint i un segles desprès quan diem "En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant", una formulació que com més repetim més solera tindrà.

dimecres, 18 de maig del 2016

TOTA LA MEVA CIÈNCIA ESTÀ TANCADA EN UN LLIBRET...

Dimecres, 18 de maig de 2016
Sant Feliu de Cantalici, religiós caputxí
Col 3, 12-17/Sl 130/Lc 12, 22-31


Tota la meva ciència està tancada en un llibret que té sis pàgines: cinc de vermelles, les llagues de Crist; i una de blanca, la Verge Immaculada, diuen que acostumava a dir Sant Feliu de Cantalici, el primer sant caputxí, quan algú li demanava d’on provenia la seva saviesa per donar consells a grans i petits.

Dient això, crec, Sant Feliu feia seves aquestes paraules de l’apòstol Sant Pau que hem escoltat a la primera lectura d’avui quan diu: Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres. Per a Sant Feliu era una realitat que el Verb de Déu no havia restat quelcom abstracte, una bonica idea filosòfica, sinó que s’havia encarnat, s’havia concretat en la persona de Jesús de Natzaret, en la seva manera de viure i d’actuar, la seva manera de parlar del Pare i de mostrar-lo en les petites coses de cada dia: en com acollia prostitutes i publicans, en com rebia jueus i pagans, sempre amb unes paraules que volien despertar la gent, com també avui ens volen despertar a nosaltres, de l’ensopiment de la nostra grisa quotidianitat, per recordar-nos que acabem de celebrar la Pasqua i que Déu, en Jesús Ressuscitat, ha fet noves totes les coses i no ens ha deixat orfes.

Perquè el Verb s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, Sant Feliu podia mirar la Creu on hi penjava Jesús (i quan no la tenia, com quan feia de pastor, la dibuixava en un arbre per recordar-la i tenir-la ben present), mirar les seves cinc llagues, i treure’n una lliçó nova cada dia per poder sortir al carrer, als carrers pobres de la Roma del segle XVI, i portar l’alegria i el consol a tants rostres pobres i demacrats per la malaltia i la fam que hi trobava. Una lliçó que el feia dir també sovint: En qualsevol ofici i a qualsevol hora hem de recordar-nos de Déu i oferir-li tot el que es faci o pateixi.

Perquè a més del Beneït Jesús, Déu ens ha donat també Maria Immaculada, Sant Feliu aprenia d’Ella, en el seu llibre de només sis pàgines, el que significava el silenci i la pregària, el servar en el seu cor i la seva ment les paraules de Jesús, el seu capteniment. Fent això, Sant Feliu se sentia fill, aprenia el que significa ser fill estimat, i s’omplia fins a vessar d’aquest amor per estimar els altres.

Sant Feliu només necessità un llibre amb sis pàgines, per tenir-ho tot: el goig, la pau, l’alegria, el consol, la força davant els contratemps i els insults... en ell es feren realitat les paraules que hem escoltat avui a l’Evangeli: El vostre Pare ja sap prou de què en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més. Que per la seva intercessió aprenguem també, com ell, a no cercar res més.




dimarts, 17 de maig del 2016

FUGIR

Fa dos dies que, en una escola de Barcelona, dos nens es van escapar. Tenen 5 anys. Van sortir de l’escola tot aprofitant l’enrenou que es forma a la porta de l’escola al migdia. Hi ha pares que vénen a buscar als seus fills per dinar. Ells, però, s’haurien d’haver quedat a dinar, però ja al matí tenien planificat de marxar. Eren un nen i una nena. Agafats de la mà, van sortir sols pels carrers de Ciutat Vella fins arribar a Valldoreix. El nen volia  ensenyar la seva casa a la seva amiga. Ningú no es va fixar en ells. Pujaren Rambles amunt, fins arribar al metro. Allí, aprofitant que un adult entrava, es van enganxar amb ell i passaren fins arribar a l’andana. Va ser ja dins del tren on una dona, que els trobà agafats de la mà, asseguts, rient i sense companyia de cap adult, ho va fer saber a la policia. Faltaven pocs minuts per arribar a on s’havien proposat i foren interceptats per dos policies que posaren fi a la seva aventura.
Aquests dos menuts van esquivar mirades, cotxes, prohibicions, gossos, sense diners pujaren al tren, i estigueren a punt d’arribar a on volien arribar. La policia els va interceptar.
Jesús ressuscitat, com un nen entremaliat, vol fer-nos sortir i, com aquell nen, portar-nos a casa seva. Nosaltres estem tancats per la por i ens lliguen tants tòpics i frases fetes... Estem tancats en una escola global. Tantes prohibicions formulades o implícites del pensament únic que ens sermoneja contínuament tant a la TV, com a les xarxes, com en les converses. Estem atrapats per la llei formulada o implícita. Ens fa por fins i tot pensar diferent. És una escola constant que té altaveus fins al bell mig de casa nostra. I per moltes divergències que hi hagi entre aquestes veus, totes elles tenen un símptoma comú: no saber cap a on anem.
El dia de Pentecosta, els jueus, celebren la donació de la llei. Nosaltres celebrem el do de l’Esperit, el foc, el vent, l’aigua, que tot ho renova. Jesús ressuscitat, tot donant-nos el seu Esperit, ens vol fer sortir de la llei, nova o vella, ens vol fer sortir de l’escola global, del pensament únic. Diu Jesús: “He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar.” Com aquell nen, Jesús ens vol agafar fort de la mà i fer-nos entrar a casa seva. Però abans d’entrar a casa d’ell, ell vol entrar a casa nostra, fer-la trontollar, omplir-la de foc. Com el matí de Pentecosta.
Agafem-nos fort a la mà d’aquest nen, d’aquest pobre, que passa sobre lleis i pors. Segur que trobarem, també nosaltres, els policies, com el nen de l’escola, com Jesús. Però Jesús sí que arriba on vol, sap on vol anar i ens hi porta amb la força del seu Esperit.
Deixem que l’aire suau assereni en nostre cor. Deixem que la rosada ens amari, com en la consagració quan diem: “Santifiqueu , doncs, aquestes ofrenes, fent que hi davalli el vostre Esperit com la rosada, perquè es converteixin en el cos i la sang de Jesucrist, nostre Senyor”. Que aquest mateix Esperit ens converteixi a tots nosaltres en el seu cos i la seva sang.

diumenge, 15 de maig del 2016

El foc de l'Esperit i l'alè de Jesucrist (Pentecosta 2016)

Aquests dies hi ha hagut un gran incendi en un cementiri de pneumàtics, entre Madrid i Toledo. Les imatges que sortien als mitjans eren  espectaculars, i el foc provocava un fum negrós i contaminant. Contemplar el foc d'un incendi ens aterra, sigui de pneumàtics, d'edificis o del bosc. Però en canvi, admirem les fogueres controlades per sant Joan, els focs de camp, o ens embadalim contemplant una llar de foc. El foc en format mitjà o petit ens atrau però també ens fa respecte perquè ens pot cremar.

Per això l'Antic i el Nou Testament utilitzen el foc per expressar la presència de Déu. Recordem l'esbarzer que no es consumeix que s'apareix a Moisès en el desert del Sinaí, la columna de foc que ajuda el poble d'Israel a travessar el mar Roig i que il·lumina les nits en la travessa pel desert, el carro de foc que s'enduu el profeta Elies al cel. Es tracta d'imatges bíbliques molt expressives que provoquen en els humans atracció i admiració, però alhora desvetllen respecte i reverència. Això és, en suma, el que ha de provocar la presència de Déu en un ésser humà.

És en aquest context quan entendrem el que expliquen els Fets dels Apòstols, que unes llengües de foc procedents del cel es distribuïren i es posaren sobre cadascun dels qui estaven reunits. L'escena és ben eloqüent i el missatge és clar: les llengües de foc són petites emanacions de Déu que es personalitzen en éssers humans concrets. Déu, que és un foc abrusador i inextingible, regala petites flames de la seva divinitat a un grup de persones congregats en el nom de Jesucrist. "Tots quedaren plens de l'Esperit Sant", confirmen els fets dels Apòstols. Allí començà una aventura que arriba fins els nostres dies, aplegant-nos avui per celebrar l'eucaristia i commemorar un any més aquest episodi extraordinari.

L'evangeli de sant Joan no és tan espectacular explicant els fets, però els ambienta en una aparició de Jesús Ressuscitat: "Llavors alenà damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant". Ara es tracta de quelcom més discret però també impressionant: l'alè vital de Jesús és tramès als deixebles, una escena igual d'expressiva que les llengües de foc. 

És aquest alè vital de Jesús, aquest foc interior expressat exteriorment en llengües de foc, el que vam rebre el dia del nostre baptisme de forma inconscient. Portem a dins nostre un potencial espiritual immens que per molt que el treballem no l'exhaurirem mai. I sovint gastem tantes energies i tants diners potenciant el nostre físic, el nostre intel·lecte, i dediquem les escorrialles a potenciar el tresor espiritual que portem a dins; que pot provocar-nos una Pentecosta interior tan sols sacsejant-lo.

VENIU, ESPERIT SANT!

Diumenge de Pentecosta, 15 de maig de 2016
Ac 2, 1-11/Sl 103/Rm 8, 8-17/Jn 20, 19-23

Durant tot el temps de Pasqua hem estat realitzant un signe, l’aspersió de l’aigua beneïda, per recordar el nostre baptisme i, amb aquest, la nostra dignitat de fills de Déu. Podríem fer de la Pentecosta la jornada especial per recordar el dia de la nostra confirmació i, per tant, el dia en què vàrem ser consagrats per a ser testimonis del Senyor.

El text de la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera comunitat ens recorda dues coses. La primera, que l’Esperit Sant és un do immerescut de Déu. Jesús recorda als seus abans de la seva Passió que no els deixarà mai sols, que enviarà de part del Pare el Defensor. Davant d’aquest regal només podem fer dues coses: acollir-lo i agrair-lo. Senyor: gràcies perquè no ens has volgut deixar sols, que segueixes fent camí amb nosaltres, que novament t’has fet petit per poder habitar dins nostre pel teu Esperit. Fes, Senyor, que mai no l’entristim amb una vida egoista i mesquina! Veniu, Esperit Sant!

La segona cosa que ens recorda el text d’avui és que el do no arriba sense una disposició concreta: un cor que prega. Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. No és aquesta una simple descripció del tipus “eren aplegats en un mateix lloc”, vol anar més enllà de l’espai, ens vol parlar de l’actitud, la disposició del cor. Tenien la promesa i l’esperaven amb deler, sense saber quan es produiria, i ho feien pregant junts. Senyor: revifa en nosaltres el desig de Tu! Sabem que ets pacient, sabem també que ets fidel, mentre nosaltres som inconstants i volem les coses ara i aquí. Que trobis sempre en nosaltres un cor que et delegi com la cérvola del salm delejava l’aigua viva, un cor que t’esperi, un cor que pregui. Que sempre tinguem set de Tu! Veniu, Esperit Sant!

La remor, les llengües com de foc, són imatges de la presència i la potència de Déu que irromp en la nostra història per salvar-la. Davant d’Ell tot canvia: la realitat es transfigura; allò que semblava superficial pren relleu i és capaç de fer-nos elevar la mirada vers el cel; allò malmès, ferit, es guareix i purifica. Per tal de fer-nos testimonis seus, Déu té poder per canviar-nos des de dintre, perquè el Seu Esperit és Esperit de Vida. Senyor: que mai no ens manqui el Teu Esperit, perquè les nostres llengües confessin i les nostres vides facin palès el gran amor que tens per aquesta humanitat que cerca tant sovint calmar la seva set d’eternitat i de sentit en aigües estancades i brutes! Veniu, Esperit Sant!


La presència de Déu demana, directa o indirectament, una resposta. Què vol dir tot això? diuen uns. És que el vi els ha pujat al cap, diuen, rient-se’n, uns altres. Preguntar ens obre vers l’altre, perquè ens fa partir de la nostra humilitat: no ho sabem tot. La pregunta trobarà resposta. Pontificar ens tanca, perquè neix de la supèrbia, de pensar que ja ho sabem tot. Té el perill de quedar-nos satisfets amb una resposta que no porta enlloc. Senyor: dóna’ns un cor humil que no parteixi de prejudicis, ni de frases fetes o tòpics per obrir-me al que Tu em vols ensenyar a través de la Paraula, dels Sagraments, o del germà. Dóna’m un cor inquiet per a cercar-te! Veniu, Esperit Sant!

dimarts, 10 de maig del 2016

PERÒ, QUE SE ME'N DÓNA DE LA VIDA!

Dimarts VII de Pasqua, 10 de maig de 2016
Sant Joan d’Àvila, Doctor de l’Església
Ac 20, 17-27/Sl 67/Jn 17, 1-11a


Però, que se me’n dóna de la vida! Aquesta frase podria sonar-nos a frase dita per una persona en el punt àlgid de la seva desesperació davant l’impossible encarament d’una situació difícil; o encara, podria semblar-nos la frase estrident i rabiüda d’un adolescent que no sap què diu, perquè està encara començant a viure, davant d’un problema a resoldre. En totes dues situacions, naturalment, cal acollir el crit d’angoixa o de ràbia, fer-lo en la mesura dels possibles nostre, i acompanyar (si es deixa) la persona que l’ha exclamat.

Però, en canvi, aquesta exclamació, si la recordem de la primera lectura, ve de Pau. I d’un Pau que acaba de confessar als seus deixebles dels qui s’està acomiadant: Ignoro el que m’hi ha de passar, només que, per tot arreu on vaig, l’Esperit Sant em diu que m’hi esperen cadenes i sofriments. Però, què se me’n dóna de la vida! Jo el que vull és consumir-me en el compliment del ministeri que vaig rebre de Jesús, el Senyor: el ministeri de proclamar l’evangeli de la gràcia de Déu.

Avui les nostres lectures dibuixen les hores finals de Pau i de Jesús. Curiosament, tots dos, Pau i Jesús, no es mostren desesperats en saber que el futur més immediat que els espera no és un camí de flors i violes, sinó un camí de cards i espines. Però tots dos mostren una veritable passió per fer allò que cal fer, per acomplir llur ministeri, segurs com estan de fer allò que és la voluntat del Pare.

Jesús primer, com a Fill del Pare, converteix les seves darreres hores en moments de màxima comunió amb els seus i el seu amor, que es demostrarà plenament en la creu, esdevé ara pregària: Jo prego per ells, diu Jesús, per aquells que vós m’heu donat, perquè són vostres. També Jesús vol consumir la seva vida donant-se del tot per tots nosaltres, identificant-se amb tots nosaltres, perquè allò que és del Pare automàticament és seu també.

Pau, ple de l’Esperit de Jesús, que és l’Esperit d’Amor (com diu la pregària Eucarística V en les seves diferents modalitats), no pot concebre una vida que no es gasti en donar glòria a Déu, que és donar-se als altres fins a la fi, fins al martiri en el seu cas.


Estem en la darrera setmana de Pasqua i l’Església es concentra per demanar un cop més el do de l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús, l’Esperit d’Amor del Pare que, si ens deixem alliçonar, ens ensenyarà qui és veritablement Jesús i ens farà testimonis també d’aquest evangeli de la gràcia i la misericòrdia de Déu. Ensenyeu-nos a ser fidels, ensenyeu-nos a ser deixebles, ensenyeu-nos a ser com Jesús! Sí, veniu, Esperit Sant!

DÉU S’HA ENAMORAT


L’altre dia en vaig sentir uns que estaven comentant una pel·lícula que havien vist feia poc. El títol de la pel·lícula no el recordo, però sí que em va quedar una frase que va dir un del grup que li estava explicant l’argument a un altre que no havia anat al cine. Deia : “Llavors la noia deixà al xicot amb qui sortia i s’enamorà del robot”. Ja dic que no sé de quina pel·lícula es tracta, però el que és més segur és que la noia tenia raó: segurament el robot estava molt més acabat i era més perfecte que el seu xicot.
De fet, no sols la protagonista de la pel·lícula queda fascinada davant la perfecció de les màquines, sinó que en són molts els que en queden presoners. Certament, la màquina no menteix, té més memòria, és més puntual, fa allò que diu i, moltes vegades, amb la seva lògica, esdevé fiable i més intel·ligent que l’home. En definitiva, és més perfecta que la persona humana.
I no simplement això: la tecnologia és molt sovint un instrument desqualificador de la nostra manca de memòria, de les nostres incoherències, fins de la nostra manca d’intel·ligència i posa al descobert les nostres mentides. La màquina és més perfecta.
Així, no solament l’obra de les nostres mans ens deixa en evidència i ens passa al davant amb intel·ligència sinó que aquells que estaven, tradicionalment per sota de nosaltres, els animals, ara aquestes màquines , al servei dels mitjans de comunicacions, ens els fan passar al davant en el camp moral. Fixem-nos que els animals, tal com els veiem ara, en molts casos són vistos com moralment més bons que l’home. Només cal recordar aquell antic cartell en què es veia un gos abandonat sota la pluja i amb l’eslògan: “ell no ho faria”. Per tant, moralment, el gos és més bo que el seu amo. I segurament que és veritat: l’animal, davant nostre, té la inquietant superioritat moral de la innocència.
Tanmateix, es veu que Déu s’ha enamorat del més lleig, incomplidor i imperfecte: l’home. No és que no estimi els animals i les obres de les nostres mans. Clar que sí! Però enamorar-se, només ho ha fet de la persona humana. En la pregària d’entrada d’avui deia: “Mireu aquests fills que tant estimeu” i continua pregant: “concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.
L’home (nosaltres, tu, jo) som fills estimats de Déu. Fets a la seva imatge i semblança. I de Déu en rebem, i per això li demanem, la llibertat. És això el que ens fa irrepetibles perquè, en el més profund, nosaltres som una decisió nostra. Hem sortit de les mans de Déu i el que anem decidint ens fa.
Déu no ens intercanviarà mai per un robot, per perfecte que sigui, perquè mai serà com jo. I és de mi que Déu s’ha enamorat. Tant és així que ha fet la nova Jerusalem on eixugarà les nostres llàgrimes, que serà on Déu es trobarà amb els homes i la mort ja no existirà. L’amor de Déu és, doncs, de sempre i per sempre. Res ens pot apartar d’ Ell. Aquest és l’amor que s’ha fet visible, que s’ha revelat en Jesús de Nazaret. 
I és justament d’aquest amor de què ens ofereix de participar: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Només podem estimar com Ell, estant en Ell.
Entre la perfecció de les màquines i la impecabilitat dels animals innocents hi ha aquest petit ésser, esparracat, trencat, tendre, imprevisible, lliure terriblement i sublim, que anomenem home. Aquí s’hi concentra tot l’amor de Déu i la finestra a través de la qual Déu ens mira i veiem Déu.


dilluns, 9 de maig del 2016

Ni sabien que existís un Esperit Sant (Pasqua 7 dilluns)

Sant Pau es trobà a Efes amb uns creients que ni sabien que existís un Esperit Sant. Només havien rebut el baptisme de Joan. Escoltant Pau es feren batejar en el nom de Jesús. 

Aquest comentari ―i altres― que trobem en els Fets dels Apòstols i en les cartes paulines i apostòliques, revelen que  el cristianisme estava encara consolidant-se durant el segle I i segle II. 

La permeabilitat i pluralitat dels inicis portava molts mals de cap, però també assegurava molta frescor, diàleg i progrés, permetent que els dons de l'Esperit Sant es prodiguessin a desdir.

diumenge, 8 de maig del 2016

COM ÉS, SENYOR, QUE M'ESTIMES TANT?

Divendres VI de Pasqua, 6 de maig de 2016
Ac 18, 9-18/Sl 46/Jn 16, 20-23a


Ara no recordo amb qui parlava quan, embolicats en una conversa, va sortir el tema de tot allò que no entenem sobre com Déu fa les coses. El meu interlocutor em va dir: El dia que em trobi davant de Déu tinc un munt de preguntes per fer-li. Jo recordo que li vaig dir: Jo també en tinc unes quantes... però em temo que quan estiguem davant d’Ell ens quedarem bocabadats i sense preguntes.

M’ha vingut al cap aquesta conversa en llegir aquest matí el final de l’Evangeli d’avui: Aquell dia (i Jesús sembla que aquí es referia al dia de la seva resurrecció i les primeres aparicions entre els seus i no tant al final dels temps) ja no em fareu cap d’aquestes preguntes que ara em feu.

Mai no m’havia adonat com avui en aquest text de quan profundament ens coneix Jesús, de quan profundament ens coneix Déu. Els humans tenim com una de les característiques que ens humanitzen que ens fem preguntes, que raonem i raonem sobre el que enraonem, que li donem voltes al nostre magí per saber el què, el perquè i el com de tot plegat. Això és el que ens situa com a éssers humans en aquest món i d’aquesta manera fem el que fem... o deixem de fer el que deixem de fer.

Em sembla bonic descobrir que aquesta, com tantes altres coses, no li resulten pas alienes a Déu, ans sembla que ens surti al pas per dir-nos: Demana fill, pregunta, inquireix... jo sóc aquí per respondre’t. Encara que, a la vegada, Déu esdevé, si se’m permet dir-ho així, un objecte d’estudi que ens ve gran, no podem encabir Déu en les nostres mesures.

Després d’aquesta llarga conversa que aquests dies estem repassant quasi de forma continuada amb l’Evangeli de Joan, Jesús dirigeix als seus les seves darreres paraules. I, com ja passava altres cops, aquestes paraules, per la seva profunditat, encara susciten en els seus oients més preguntes: Què vol dir? A què es refereix...? Es pot entendre, potser, que la tristesa es converteixi en alegria? O que del sofriment i àdhuc la mort en surti la vida? Més aviat la vida ens porta encara més interrogants que som incapaços de respondre!

Déu, però, que ens entén encara més si és possible mercès a l’Encarnació del seu Fill Jesús, ens promet del cert un futur (amb la imatge d’aquesta alegria que ho omple tot i d’aquest Jesús que promet clarament us tornaré a veure) on tota una sèrie de preguntes desapareixeran perquè donaran lloc, sens dubte, a la contemplació profunda, a la plenitud de sentit, on el silenci d’una confiança joiosa i l’entusiasme d’una experiència de llibertat profunda ho omplirà tot o on potser les úniques preguntes seran molt semblants a aquesta: Com és, Senyor, que m’estimes tant?


Si tu vas al cel... (Solemnitat de l'Ascensió 2016)

"Si tu vas al cel, en patinet, fes-m'hi un bon lloc, que hi pujo jo". Aquesta típica cançó de foc de camp ens serveix per introduir el sentit de l'ascensió de Jesús al cel. Amb un llenguatge més litúrgic, l'oració que fèiem a l'inici de la celebració deia així: "l'Ascensió de Crist és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el cap també el cos té l'esperança d'arribar-hi". Sant Agustí també diu quelcom semblant sobre l'ascensió de Jesucrist: "Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb ell per la gràcia". I també diu el sant, en una homilia de la festa: "Avui nostre Senyor ha pujat al cel, que el nostre cor hi pugi amb ell".

Aquest repertori de citacions ens serveix per fer dues constatacions. La primera és que Jesús ressuscitat, després de manifestar-se diverses vegades als deixebles tornà al seu lloc, que és a la dreta del Pare. Aquest és el detall més rellevant, no la meravella de veure Jesús travessant els cels com fa qualsevol coet. Que Jesús pugi al cel, però sobretot que segui a la dreta del Pare, li restableix l'autoritat i el poder que gaudia. Perquè Jesús és molt més que un ressuscitat qualsevol, Jesús és molt més que qualsevol esperit que pul·lula per la terra. Jesús ha pujat al cel, al costat de Déu. En la cort celestial que descriuen els escrits d'aquells temps, Jesucrist ocupa el tron de la gràcia, que és el tron més proper al tron de la glòria divina, on seu el Pare celestial. La imatge de Jesús entronitzat al costat de Déu Pare ho diu tot d'ell. 

La segona constatació és que Jesús ens obre un camí celestial ―clar i segur― per accedir al Pare. Un camí que, fent comunió amb Jesucrist, podem pregustar aquí a la terra tot el que vulguem. Es tracta d'una constatació increïble, que obre a les nostres vides una dimensió d'eternitat, de vida benaurada, d'horitzó infinit. No per menysprear tot el que és terrenal, sinó per omplir-ho de sentit, especialment quan les dificultats entenebreixen la nostra vida i anem esmaperduts. Aleshores, aixecar el cap i veure Jesús assegut a la dreta del Pare ens ha de servir per veure-hi més enllà, per relativitzar coses que absolutitzem innecessariament, per sostenir amb dignitat i amb esperança pesos difícils de suportar. 

Després de contemplar l'ascensió de Jesús, els deixebles quedaren plens d'una alegria immensa. Si no ens passa quelcom semblant a nosaltres és que encara no creiem prou en la seva ascensió.