diumenge, 8 de maig de 2016

COM ÉS, SENYOR, QUE M'ESTIMES TANT?

Divendres VI de Pasqua, 6 de maig de 2016
Ac 18, 9-18/Sl 46/Jn 16, 20-23a


Ara no recordo amb qui parlava quan, embolicats en una conversa, va sortir el tema de tot allò que no entenem sobre com Déu fa les coses. El meu interlocutor em va dir: El dia que em trobi davant de Déu tinc un munt de preguntes per fer-li. Jo recordo que li vaig dir: Jo també en tinc unes quantes... però em temo que quan estiguem davant d’Ell ens quedarem bocabadats i sense preguntes.

M’ha vingut al cap aquesta conversa en llegir aquest matí el final de l’Evangeli d’avui: Aquell dia (i Jesús sembla que aquí es referia al dia de la seva resurrecció i les primeres aparicions entre els seus i no tant al final dels temps) ja no em fareu cap d’aquestes preguntes que ara em feu.

Mai no m’havia adonat com avui en aquest text de quan profundament ens coneix Jesús, de quan profundament ens coneix Déu. Els humans tenim com una de les característiques que ens humanitzen que ens fem preguntes, que raonem i raonem sobre el que enraonem, que li donem voltes al nostre magí per saber el què, el perquè i el com de tot plegat. Això és el que ens situa com a éssers humans en aquest món i d’aquesta manera fem el que fem... o deixem de fer el que deixem de fer.

Em sembla bonic descobrir que aquesta, com tantes altres coses, no li resulten pas alienes a Déu, ans sembla que ens surti al pas per dir-nos: Demana fill, pregunta, inquireix... jo sóc aquí per respondre’t. Encara que, a la vegada, Déu esdevé, si se’m permet dir-ho així, un objecte d’estudi que ens ve gran, no podem encabir Déu en les nostres mesures.

Després d’aquesta llarga conversa que aquests dies estem repassant quasi de forma continuada amb l’Evangeli de Joan, Jesús dirigeix als seus les seves darreres paraules. I, com ja passava altres cops, aquestes paraules, per la seva profunditat, encara susciten en els seus oients més preguntes: Què vol dir? A què es refereix...? Es pot entendre, potser, que la tristesa es converteixi en alegria? O que del sofriment i àdhuc la mort en surti la vida? Més aviat la vida ens porta encara més interrogants que som incapaços de respondre!

Déu, però, que ens entén encara més si és possible mercès a l’Encarnació del seu Fill Jesús, ens promet del cert un futur (amb la imatge d’aquesta alegria que ho omple tot i d’aquest Jesús que promet clarament us tornaré a veure) on tota una sèrie de preguntes desapareixeran perquè donaran lloc, sens dubte, a la contemplació profunda, a la plenitud de sentit, on el silenci d’una confiança joiosa i l’entusiasme d’una experiència de llibertat profunda ho omplirà tot o on potser les úniques preguntes seran molt semblants a aquesta: Com és, Senyor, que m’estimes tant?