dissabte, 31 de desembre del 2011

Viure, sobreviure, malviure (Cròniques sarrianenques 44)

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en un àmbit positiu posseeix una idea molt definida del què és viure: tenir les necessitats bàsiques cobertes, gaudir de formació i d’oportunitats per desplegar les pròpies capacitats.

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en la precarietat entén el viure diferentment. La preocupació principal és salvar la quotidianitat dominada per la penúria. La previsió i la planificació no entren dins els seus esquemes mentals, governats pels impulsos i la immediatesa. Ve a ser la plasmació del “qui dies passa anys empeny”.

Pels qui hem nascut amb un pa sota el braç això darrer és més aviat sobreviure. D’aquí les immenses dificultats dels serveis socials i les entitats del tercer sector per dignificar la vida de persones que entenen la vida com un simple subsistir.

El gran problema és que, del sobreviure al malviure només hi ha un pas. Enfrontar-se al dia a dia amb mancances materials, culturals i morals, cansa i desgasta. Això desvetlla la recerca il•legal de seguretats, que és el mateix que dir fent mal a un tercer, i de retruc a un mateix.

Però del sobreviure al viure hi ha també un pas, més costós, però més positiu per a tots. A més de la formació cal, sobretot, inculcar tota mena de valors.

¿Quieres? (Des de l’Ajuda 10)

El fred humit de finals de desembre es fa notar a la ciutat de l’interior on som. Portem una llarga i gruixuda bufanda que ens volteja el coll diverses vegades.

Optem per fer un dinar ràpid i comprem un panet, formatge, una poma, i una ampolleta d’aigua. Decidim menjar-ho a l’aire lliure, però en un lloc on ens toqui el sol per no pelar-nos de fred. Ens asseiem damunt el graó que precedeix l’aparador d’un local tancat. El carrer és escassament concorregut i menjarem tranquils, acaronats pels càlids raigs de sol.

Obrim el llonguet després de foradar un costat amb els dits. Hi col•loquem les rodanxes de formatge que traiem de l’envàs obert i, resat l’Àngelus i beneïda la taula, el queixalem amb gust. Ens adonem que els pocs vianants -tots ells immigrats- que passen pel nostre costat, ens miren de reüll. Una parella amb infants fins i tot deixen la voravia per evitar-nos.
-Es deuen pensar que sóc un sense sostre- deduïm.
Ara són dos noiets marroquins que ens passen pel davant. El més petit, d’uns dotze anys s’atura, es gira, i se’ns acosta amb delicada decisió.
-¿Quieres?- ens diu mentre mostra una moneda. La mirem i constatem que són vint cèntims. Captem que hem de reaccionar ràpid a la seva gentilesa.
-No, no, gràcies...- li responem amablement, però dubtant d'agafar la moneda.

Ell gira cua sense dir res, i segueix carrer enllà, una mica decebut per no haver pogut ajudar a un aparent sense sostre.

divendres, 30 de desembre del 2011

Un mos de pa amb els teus (Cròniques sarrianenques 43)

Al nostre país, molts immigrats marroquins joves porten el trist segell d’una infantesa i una adolescència amb mancances de tot tipus. També constatem que sovint han emigrat induïts per la mateixa família amb l’argument d’espavilar-se i d’ajudar-los econòmicament.

El seu cas va ser a l’inrevés. Els pares educaren bé els fills i cuidaven la unitat familiar, l’inculcaren una sensibilitat religiosa, i ell es guanyava la vida fent de tot una mica fins que, de sobte, decidí de marxar.

-Fill, val més menjar un mos de pa amb els teus que un pa sencer lluny d’ells- li digué el pare quan escoltà el seu projecte.

Ell porta aquesta frase paterna clavada al cor, i l’explica amb recança, reconeixent la seva gran veritat. És un dels pocs que no desestima tornar quan hagi arribat el moment de fer-ho amb un mínim de dignitat.

dijous, 29 de desembre del 2011

La guitarra (Cròniques sarrianenques 42)

Toca la guitarra a les eucaristies del centre penitenciari. Ho tenia abandonat però la reclusió li ha desvetllat capacitats adormides. Diumenge rere diumenge va recuperant la finor musical, la desimboltura dels dits, i es mostra més segur i confiat amb l’instrument.

L’observem durant un cant de la celebració i ens quedem absorts gaudint de la imatge que destil•la el seu cos i el seu esperit, meravellosament conjuntats gràcies a la guitarra. La mira sense veure-la, amb un esguard dispers. Els dits li ballen damunt les cordes, construint acords i imprimint un ritme que el transporten a espais inexorables. Cos i ànima, matèria i esperit, cap i cor bellament harmonitzats i extasiats, fins que, captant la nostra mirada, retorna discretíssimament a la celebració.

-On eres...?- li preguntem finida la missa, amb un somriure de complicitat. Ell, captant la intenció de la demanda, es limita a respondre amb un altre somrís.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Un parell de mandarines (Cròniques sarrianenques 41)

Arrossega amb facilitat un gros carretó. La seva còrpora i alçada fan pensar en un gegant mitològic. Però el caminar serè i un xic desmanegat d’home subsaharià, la mirada infantil que li irradien els ulls, i el somriure tímid que li esbossen els llavis esvaeixen qualsevol prevenció. El barret de cuina i l’uniforme blanc que vesteix arrodoneixen la proximitat del personatge. Tragina capses de mandarines per les galeries del centre penitenciari.

-Ja reparteixes el dinar? – li preguntem per correspondre a la simpàtica mirada de salutació que ens adreça.
-No, solo los postres –ens respon.
-Quines mandarines més maques els hi portes! –exclamem per subratllar la seva sol•licitud per més de mil interns. Amb tota naturalitat n’agafa dues i ens les ofereix.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.

Acabat el nostre servei coincidim amb un voluntari que, posant-se la mà a la butxaca, treu dues mandarines i ens les ofereix.
-Me les ha donades per a tu el xicot de la cuina.
Les guardem amb delicadesa, commoguts del detall. Al convent les mengem amb un respecte silenciós.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Sois mi familia (Cròniques sarrianenques 40)

-Feliz Navidad un año más, que sois mi familia... – ens diu un intern “antic”, abraçant-nos amb inusual emoció als qui som a la capella del centre.

Les festes nadalenques són especialment dures en una presó. L’emotivitat brota a flor de pell. Són moments privilegiats per captar la tendresa d’uns cors endurits per les garrotades i les frustracions que, malauradament, han canalitzat vers la comissió de delictes.

Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.

La manifestació d’aquest intern que som la seva família ens sona estranya. No ho ha fet per quedar bé, no és d’aquests. Ho ha dit de cor, però amb un matís esqueixat que revela algun sentiment amagat.

Ens assabentem que fa pocs dies li ha baixat la sentència: set anys i mig de presó. Intuïm que en el to de la seva frase bategava la resignada mentalització que ha de seguir empresonat uns anys més.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Nosaltres som dins la cova (Nadal 2011- Des de l'Ajuda 9)

Nosaltres som dins la cova”, ens expliquen enfervorits els qui ha muntat el pessebre del cancell de l’església.

Enguany s’ha canviat la perspectiva: al fons, damunt les muntanyes de suro, venen els reis; més a prop, apareix l’escena de l’anunciata; i el naixement llueix intencionadament en primer pla, convertint als observadors en partícips immediats de l’esdeveniment. D’aquí el comentari “Nosaltres som dins la cova”.

Però l’espai on contemplem la nativitat no és una gruta com la que explica Plató en el mite de la caverna, que des del seu interior es percep una realitat ombrívola i limitada, i que el món ideal només l’abastarem si sortim a l’exterior.

La cova des d’on admirem el pessebre és el cancell de l’església. És cert que no és un indret ideal, que té unes dimensions limitades, però de cap de les maneres ofereix una visió reduïda i borrosa de la realitat. El que es viu al carrer i al barri batega en aquest reduïdíssim espai, que esdevé l’avantsala de la porteria i de l’església, on la gent acut per pregar, per demanar consell, per sol•licitar ajut, o per oferir-lo. Es tracta d’un entremig que expressa magníficament el deambular entre llums i ombres de la nostra existència; el lloc on irromp, de forma imprevista i meravellosa, l’esclat d’un naixement celestial.

Per això la nativitat del pessebre d’enguany retrata amb seductora simplicitat el missatge de Nadal: un Déu tan proper que el tenim a tocar, un Déu tan petit que hi cap a l’Ajuda.

I nosaltres, com la pagesa amb el cistell, ens acostem amb desimboltura a adorar l’Infant, suscitant la mirada vigilant de sant Josep, que no sabem si esguarda la pagesa atrevida o el cistell farcit d’ous.

El caixonet del cancell que acull el naixement escenifica el caixonet una mica més gran que és aquesta nau, on nosaltres esdevenim figures vivents d’un pessebre extraordinari: un Déu que ens esborrona de tanta immediatesa, gairebé incomòdes de tanta gosadia.

Perquè Nadal és celebrar que Déu esdevé més pròxim que el veí de la façana del davant. Contemplem-lo i adorem-lo, perquè “nosaltres som dins la cova”.

divendres, 23 de desembre del 2011

El portal de l'Ajuda (Des de l'Ajuda 8)

El portal de l’Ajuda no fa bona olor,
hi passa hores un home
que viu al carrer i està sol.
De nit el tapem amb una flassada
i amb un plàstic quan plou.

El portal de Betlem no fa bona olor,
hi habiten un bou i una mula
i ara acull un nadó.
El cobreixen amb una flassada,
però a ell el bressolen amb una cançó.

diumenge, 18 de desembre del 2011

El tron de David (Advent 4)

El relat evangèlic de l’Anunciació ens explica que Maria estava “promesa amb un descendent de David, que es deia Josep”. I l’àngel Gabriel explica a Maria que el fill que tindrà “El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare”.

No deixa de ser curiós que un dels relats més fonamentals de la tradició cristiana subratlli amb tanta claredat que Jesús era, per part del seu pare terrenal, un descendent de la família de David, i per part del pare celestial, el successor legítim del tron davídic.

Els primers cristians, tots ells de matriu jueva, veien a Jesús com el Messies d’Israel, el salvador del seu poble que revelà el pla de Déu “posat a l’abast de tots els pobles”. Així de convençut ho explica sant Pau als cristians de Roma. Per l’apòstol, Jesucrist era alhora l’acompliment de les esperances messiàniques d’Israel i la seva irradiació a tots els pobles: tot a la vegada! I sense fer trencaments!

La profecia de Natan al rei David, anunciant-li que el seu casal, la seva dinastia i el seu tron es perpetuaran davant Déu i es mantindran per sempre ens explica els orígens d’aquesta tradició messiànica. Els profetes posteriors mantingueren viva aquesta promesa, proclamant que el seu salvador nacional seria un descendent del rei David.

La litúrgia del quart diumenge d’Advent, amb la selecció de lectures que ens ofereix, es manté fidel a aquesta insistència neotestamentària d’enllaçar a Jesús amb el llinatge i el tron de David, i d’ampliar la seva reialesa i messianitat a tots els pobles.

Aleshores, si prediquem un cristianisme de braços oberts i aglutinador de tots els pobles no podem excloure, d’entrada, el poble de Maria, de Josep, del mateix Jesús, i dels primers cristians, amb l’excusa barata que no cregueren en Jesús o que no accepten la seva divinitat.

Jesús ve a sumar i a multiplicar. ¿Per què els seus seguidors ens entossudim a restar i a dividir, especialment amb el poble que el va veure néixer?

dijous, 15 de desembre del 2011

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia” (Dimecres 3 Advent)

Jo dono el benestar i provoco la desgràcia”. És una frase altament desconcertant per la nostra sensibilitat moderna, i que el profeta Isaïes posa en boca de Déu per subratllar l’Omnipotència divina.

Als humans, siguem creients o no, ens és més fàcil atribuir a Déu la causa dels mals i desgràcies, que restar perplexos i sense respostes davant aquest misteri que colpeja periòdicament les nostres vides.

Però Isaïes no acusa a Déu de res, ni té al cap la imatge d’un Déu punitiu i malcarat, un tòpic que els cristians, fent gala de la nostra superficialitat, utilitzem per desqualificar el Déu de l’Antic Testament.

El profeta ens diu que tot està en mans de Déu, i que confiem en ell, perquè la seva Omnipotència és capaç de capgirar el mal i les desgràcies, com ho expressa meravellosament Jesús a l’evangeli adaptant, per cert, un text del profeta Isaïes: "els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova".

dissabte, 10 de desembre del 2011

Un senyor profeta (Advent 3)

Escoltar, o llegir el profeta Isaïes, és introduir-se en un escenari d’imatges que no deixen indiferent: unes fan arronsar el melic per la seva cruesa, altres eixamplen l’esperit per la capacitat imaginativa que irradien. Per dir-ho en llenguatge cinèfil, el profeta dirigiria amb excel•lència pel•lícules del gènere dramàtic i del gènere fantàstic.

Isaïes és un dels grans profetes de la tradició jueva, i la seva incidència fou assumida de bell principi pel cristianisme primitiu. La primera lectura d’avui protagonitza l’escena de la sinagoga de Nazaret, on Jesús s’aixeca a llegir aquest passatge i assumeix el seu contingut: "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu...". L’evangeli de Joan ens explica que Joan Baptista es fa seva la frase d’Isaïes: “Sóc una veu que crida en el desert. Aplaneu el camí del Senyor”.

Isaïes és un poeta que fa teologia, o un teòleg que fa poesia. La nostra vanitat creient ens faria dir que, si fos vivent, guanyaria els principals premis literaris amb la seva mètrica, o no s’hi cabria en la seva aula si ensenyés teologia. Però el que el fa més destacable no són els dons artístics o agudesa intel•lectual, sinó la seva vivència d’home creient atrapat per Déu.

Això li permet llegir a la llum de la fe -i donar la volta- a un moment fatal per la història del seu poble: l’invasió babilònica, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, l’exili d’una part important de la població durant dues generacions, i un retorn i restauració molt trencadissos.

Isaïes sap posar el dit a la nafra en les febleses i pecats que han contribuït a tals esdeveniments, però alhora obre escletxes de transcendència que enforteixen l’esperança, fent creïbles uns temps nous i millors.

Isaïes esdevé un raig lluminós en el nostre ara i aquí, desemmascarant catastrofismes financers i amenaces de fallida del sistema, que converteixen a uns en éssers atemorits i submisos, i a altres els permet mantenir els seus privilegis. Isaïes ens anuncia a tots que, passi el que passi, peti qui peti, el sol tornarà a sortir el matí següent, el bosc seguirà irradiant silenci, i Déu continuarà fent camí al nostre costat. La vinguda del Messies Jesús n’és la gran prova.

dijous, 8 de desembre del 2011

Embolics marians (Immaculada Concepció 2011)

L’Àngelus és una devoció mariana que ho té tot: un missatge teològic cenyit, un llenguatge extret de la Bíblia, una recitació dinàmica i participativa, i un segell de pregària popular.

L’àngel del Senyor anuncià a Maria. I ella concebé per obra de l’Esperit Sant”. Així resa la primera invocació dialogada, una mena de gran titular que encapçala la pregària i que solemnitza l’escena de l’Anunciació.

Sóc l’esclava del Senyor. Que es compleixi en mi la teva paraula”. Amb el segon recitat comencen les disfuncions, sobretot quan es proclama en comunitat. Hi ha qui, adaptant el canvi proposat per la nova edició de la bíblia catalana, diu “Sóc la serventa del Senyor” substituint a “l’esclava del Senyor”, una expressió que incomoda la nostra sensibilitat moderna, que no vol veure a Maria com una dona submisa i servil, encara que sigui amb el mateix Déu.

El tercer recitat tampoc està exempt de canvis. La formulació més antiga començava “I el Verb es feu carn”, que traduïa el pròleg llatí de sant Joan “Et Verbum caro factum est”. Però els bisbes de la Tarraconense l’actualitzaren fa quasi dues dècades, convertint-la en: “I la Paraula es va fer home. I habità entre nosaltres”.

Aquesta darrera versió va quedant progressivament en evidència quan diu només “home”, perquè pot ser qualificada de sexista. Una versió més políticament correcte seria “I la Paraula es va fer home i dona”. Però més enllà d’equilibris paritaris, aquesta proposta afebliria la cadència de la formulació, i ens faria pensar més en els “ciutadanes i ciutadans” dels discursos municipals que en una pregària planera.

Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu. Perquè siguem dignes de les promeses de nostre Senyor Jesucrist”. És una cloenda on Maria s’ha convertit en la mare de Déu assumpta al cel que intercedeix per nosaltres.

Hem fet un recorregut marià teològicament completíssim, que seria rodó si afegís la festa d’avui: la seva concepció immaculada, l’avantsala de tot plegat, la constatació que Maria fou un ésser humà amarat de divinitat de cap a peus, per dins i per fora, des del principi fins a la fi.

Mentrestant, nosaltres, concebuts menys immaculats, seguirem afanyant-nos a millorar l’Àngelus, distraient la nostra atenció de millorar-nos a nosaltres mateixos.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Un consol eficaç (Advent 2)

Consoleu, consoleu el meu poble” demana Jahvè, per boca del profeta Isaïes. Són paraules divines que contraresten el desconsol social que ens afeixuga: l’atur augmenta, i els gran gurus de l’economia no saben com aturar l’espiral de recessió. Allò que ens donava seguretat va fallant de forma encadenada i, ara per ara, sembla que la religiositat esdevingui l’únic conhort, el pal més segur on agafar-nos quan tot trontolla.

La Sagrada Escriptura, i més especialment l’Antic Testament, desvelen la seva força quan venen mal dades. En temps de vaques grasses aquests textos ens deixen indiferents però, en temps de vaques magres, ens interpel•len amb una seductora vivacitat.

És el cas del profeta Isaïes, que ens ofereix un doble missatge. Primer de consol, però immediatament de passar a la praxi: “Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu”. No es tracta d’aplicar retallades pressupostàries, ni mesures d’austeritat, ni de fer càrregues policials, sinó de preparar quelcom nou, una nova realitat que tingui a Déu com a pal de paller.

Tampoc es tracta d’implantar un govern i una societat teocràtica, sinó de maldar per l’irrupció d’un “cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia”, com ens explica la segona carta de sant Pere.

Es tracta del “dia del Senyor”, de la seva vinguda definitiva, vers la qual ha de tendir tota la nostra activitat. Com Joan Baptista, hem d’anunciar-ho sense embuts, mostrant que, amb crisi o sense, amb retallades o sense, amb càrregues policials o sense, tenim posada la mirada i el cor en afers més elevats: en aquell que ens batejarà amb l’Esperit Sant.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Tot fos això... (Des de l’Ajuda 7)

Ens trobem en el cancell de l’església mentre en surt. Sosté el pal de fregar en una mà i un cubell amb aigua i lleixiu en l’altra.

-Un dels pobres que sovinteja l’església ha estat estona davant l’altar de sant Antoni- ens explica.
-Després he entrat i he notat una olor àcida i penetrant. Havia orinat en un recó de l’altar. Vinc de fregar-ho- arrodoneix amb naturalitat.

-Tot fos això!- clou l’afer amb comprensiva convicció, i responent a la nostra estupefacció badoca.

No obrim boca, emmudits per la dolça serenor que, en tot moment, irradiaven els seus mots. Pugem les escales del convent reflexius i admirats: cap crítica, cap queixa, cap comentari despectiu, i brodat amb un definitiu “Tot fos això”. Ens preguntem si no estarem ja assaborint comportaments paradisíacs...

diumenge, 13 de novembre del 2011

Demanar comptes (Diumenge 33)

L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!

La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.

No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.

La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.

dimecres, 9 de novembre del 2011

El segon cognom? (Des de l’Ajuda 6)

Les pluges provoquen talls de llum molt pintorescos al barri de sant Pere. Mentre un edifici es queda a les fosques, l’immoble veí segueix gaudint de llum. Aquests contrastos arriben a l’extravagància quan es tracta del mateix edifici, com és el cas del convent. Incomprensiblement, la subministració de força es manté activa, però el ramal de la llum queda estroncat, o viceversa.

No us podeu imaginar l’atordiment que això pot provocar, arribant fins i tot al bloqueig mental, per mor d’endevinar quins aparells de la casa funcionaran i quins no. En aquests casos, la radicalitat és indefectiblement més efectiva. El tall de llum clàssic, negre, absolut, desvetlla el sentit pràctic, però els entremitjos són sempre desconcertants.

Una d’aquestes interrupcions, no sabem precisar si ha estat de llum, o de força, o de tot alhora, ha espatllat la rentadora mentre girava animosa el seu tambor, i la roba, negada d'aigua i sabó, xarbotava a l'interior.

Truquem al servei assistencial del fabricant. L'havíem avisat recentment per substituir el programador de rentats que s’havia fet malbé.

- Dígame el nombre, por favor- demana la telefonista.
- Frares caputxins- li responem.
- ¿Y el segundo apellido?-

diumenge, 6 de novembre del 2011

Ni oli ni torxa (Diumenge 32)

Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen”, diuen les noies desassenyades a les prudents, confiant en el seu suport. Semblantment, els grecs demanen oli als països més assenyats de la Unió Europea, confiant en el seu suport. Igualment, els qui han viscut despreocupats durant els anys de bonança i ara veuen com la bossa els toca fons, demanen suport.

La resposta de les noies prudents és educadament negativa: “Aneu a comprar-ne”, i això provoca que es quedin fora del convit. La resposta als grecs és més contundent: “Espavileu o us expulsarem de l’euro”. Veurem si quedaran dins o fora del convit europeu. La resposta als qui han viscut de forma regalada pot seguir la mateixa línia: “Tal faràs, tal trobaràs”.

En aquestes aproximacions no volem ser insensibles als més afectats per les recessió econòmica, que són els qui viuen en la precarietat o en el seu llindar. Però aquests, d’alguna manera o altra, sí que reben ajuts.

Dit això, la negativa de les noies prudents de la paràbola esdevé més acceptable en temps de crisi -quan tothom s’espavila com pot- que en temps de bonança, quan l’oli regalima per totes bandes i compartir-lo no representa cap dificultat. En època de vaques grasses, les noies prudents fan l’efecte de ser unes repel•lents insensibles, però quan les vaques són magres, fan honor al títol que la paràbola els atorga.

No obstant, la narració evangèlica no aborda temes econòmics, sinó tracta de la vinguda del Regne del cel que, com la crisi, apareixerà de sobte, i també repercutirà segons les disposicions de cadascú. Els més febles seran els primers a participar-hi, els prudents després, però adverteix als qui viuen amb descura la fe, des de l’autoritat eclesial aposentada al fidel que arriba a misses dites: que no ens refiem. L’oli de la fe no es pot improvisar.

Podríem eixamplar l’horitzó de la paràbola, i pensar en els que ni arriben a tenir fe, i que a més, la crisi els afecta de forma directa i restrictiva. Són els qui no tenen ni oli ni torxa, res transcendent ni intranscendent on agafar-se, cap seguretat interior ni exterior. Res de res, la inconsistència més absoluta.

Les precarietats existencials i econòmiques són una bona oportunitat per esperonar-nos al seny i a la prudència en l’administració dels nostres béns i les nostres vides.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Xavuot (Cròniques jerosolimitanes 26)

(La festa s’esdevingué el mes de juny, però fins ara no hem fet l’escrit)

Les cartelleres dels carrers, els fanals, i altres espais públics comencen a exhibir múltiples cartells anunciant la vetlla de Xavuot, la festa que commemora el lliurament de la Torà al poble d’Israel dalt la muntanya del Sinaí. Les sinagogues hi anuncien el seu programa, presentant els horaris i els noms dels experts que, un rere l’altre, parlaran aquella nit. Es tracta d’una vigília dedicada íntegrament a la catequesi, amb breus intervals de descans entre xerrada i xerrada.

Si la comunitat sinagogal és més o menys ortodoxa, les conferències duraran fins l’alba o només fins la matinada. Així mateix, la quantitat i el renom dels ponents variarà segons la seva capacitat econòmica. Els continguts dependran si és una comunitat ortodoxa, conservadora o reformista.

Amén d’aquests detalls organitzatius, el fonamental és que, així com el poble d’Israel i Moisès es prepararen per rebre la Torà, tot Israel ha de preparar la festa de Xavuot, reflexionant sobre els manaments i la seva incidència en la vida personal, comunitària i social.

Els oficis sinagogals del capvespre són més breus i senzills. Cal deixar temps per anar a casa a sopar, i reunir-se novament, disposats a escoltar -segons els ànims i la pietat de cadascú- el màxim possible de xerrades.

El matí següent els carrers estan deserts, irradiant un silenci religiós, amarat de les lliçons de la Torà que han ressonat durant la nit en totes les sinagogues de la ciutat.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Fer-se veure (Diumenge 31)


En tot obren per fer-se veure de la gent”. Aquesta crítica de Jesús als fariseus i els mestres de la llei no té cap rellevància en la nostra societat actual que, dit ras i curt, vivim de cara a la galeria. La nostra màxima aspiració, ja d’infants, és fer-nos veure, i com més ho aconseguim, sigui de forma individual o col•lectiva, millor. Aleshores tindrem més reconeixences i ens atorgaran més reverències. Cal buscar qualsevol motiu, rellevant o no, per mantenir l’atenció i ésser notícia. Avui dia, qui no es fa veure és com si no existís, una ànima en pena, un “don nadie”, com diríem en castellà.

Dins l’àmbit eclesial tenim la magnífica excusa que si ens fem veure és per qüestions eminentment pastorals i d’irradiació de la Bona Nova. Ara no portem filactèries ni borles ben llargues, però continuem atorgant i ocupant llocs de preferència, seguim saludant els qui s’apleguen per veure’ns, i continuem donant i rebent títols afalagadors.

És massa fàcil i tòpic desqualificar als mestres de la llei i als fariseus del segle I, acusant-los d'ostentació i vanitat, i no mirar-nos a nosaltres mateixos. Però atenció, també és massa fàcil i tòpic acusar les autoritats eclesials d'ostentació i vanitat. Hauríem de dir allò de “o tots o ningú”.

Fixem-nos que la frase evangèlica exagera quan diu “En tot obren per fer-se veure”. Aquest “en tot” magnifica intencionadament l’acusació. L’objectiu és qüestionar, als qui ostenten algun tipus d’autoritat religiosa, la condició d’intocables i d’inqüestionables .

El profeta Malaquies es mostra duríssim amb els sacerdots del seu temps, acusant-los de provocar l’allunyament dels fidels, i la pèrdua del respecte i l'estima; talment com avui podem acusar els sacerdots pederastes que han abusat, no sols d’un menor, sinó del seu estatus religiós.

La institucionalització d’una religió, sigui quina sigui, no és un mal necessari, sinó un bé fonamental per cohesionar-la, estructurar-la i dignificar-la. El que sí és un mal dificilíssim d’evitar és valorar l’autoritat religiosa com una promoció i un estatus.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Ensurt (Des de l’Ajuda 5)

És quasi mitjanit. El silenci nocturn afavoreix una concentració densa, amable, delitosa. Una brisa lleugera llisca per la finestra oberta de la cel•la arrodonint el clima d’estudi.

De sobte, a la façana veïna, no més enllà d’uns cinc metres de distància, algú inicia una conversa telefònica des de la finestra. Parla una llengua estrangera que no ve al cas, i el seu to de veu –juvenil, animadíssim i emocionat- provoca que el volum sigui considerable, i la ressonància extrema.

-Es deu enyorar i té ganes de xerrar- l’excusem amb el pensament, confiant que la conversa finirà aviat.

Però la xerradissa esdevé increïblement inacabable i la nostra concentració minva de forma progressiva. Passada una bona estona de mitjanit optem per tancar la finestra. Ho fem amb un cop sec, audible, eficaç, perquè l’entusiasta garlaire s’adoni que totes les finestres del carrer de la Volta de la Perdiu seguim la seva conversa sense cap dificultat.

El nostre gest és infructuós, i el parloteig continua i continua, ara amb riallades que deriven en xisclets que travessen descaradament els vidres de la finestra, ultrapassen els nostres timpans, i assalten -amb desvergonyiment- la nostra sensibilitat, que es va alterant per moments.

-Cal actuar amb educada contundència- decidim sense embuts. Obrim la finestra i ens aboquem, no traient el nas, sinó primer la voluminosa barba. Ho fem amb una lentitud teatral, hieràtica, esperant que capti la seva atenció. Ara li toca el torn al nas, que no és pas petit, on s’hi repengen les ulleres que portem caigudes sota els ulls. Per últim, apareix la calvície que governa la testa. Tot plegat, un panorama gens atractiu.

Continuant amb la representació, girem el cap amb una parsimònia maquinal i estudiada, i li adrecem una mirada difícil d’explicar, una barreja de recriminació i de súplica adolorida que produeix uns efectes immediats. La visió de la nostra closca l’ha espantat, estroncant-li la veu, i provocant una agilíssima retirada dins la casa.

La calma ha tornat a la Volta de la Perdiu.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Estimació al proïsme (Diumenge 30)

Un segle després de la mort de Jesús, rabí Aqiba, un dels grans rabins de la història, martiritzat pels romans l’any 135, sintetitzava la religiositat jueva amb una frase: “Estima els altres com a tu mateix; aquest és el gran principi de la Torà”.

Poc abans del naixement de Jesús, la tradició jueva explica que un pagà s’acostà a rabí Hilel i li digué: “Em convertiré al judaisme a condició que m’ensenyis tota la Torà mentre em sostinc amb un sol peu”. El rabí l’acceptà en el judaisme instruint-lo així: “El que et resulti odiós a tu, no ho facis tampoc al teu proïsme. Aquí tens tota la Torà. La resta és comentari d’això. Vés i aprèn-ho!”.

Entremig de rabí Aqiba i rabí Hilel apareix Jesús, anomenat també rabí pels seus contemporanis. Responent a la pregunta sobre quin és el manament més gran de la Torà, respongué: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”; i afegí: “Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Torà i els Profetes provenen d’aquests dos”.

Aqiba, Hilel i Jesús, tres rabins amb unes coincidències: la primera que visqueren en la mateixa terra durant el llarg període d’ocupació romana de la zona i, la més important, coneixien la Torà amb tal profunditat que sabien extreure’n el més fonamental.

La Torà, que la tradició cristiana anomenem Llei amb un cert desdeny, és un ensenyament revelat que aglutina religiositat, ètica i moral. Com bé resumeix Jesús, citant els llibres del Deuteronomi i del Levític, l’amor a Déu no pot separar-se de l’amor al proïsme. Ho expressava amb una gran delicadesa el llibre de l’Èxode: no maltractis ni oprimeixis l’immigrant, ni cap viuda ni cap orfe, si prestes diners no exigeixis interessos, si et quedes una penyora torna-la ràpid. Dit això, sobren els comentaris.

La religiositat jueva i cristiana que, gràcies a Jesús, compartim els mateixos anhels, també compartim el mateix repte: fer creïble la nostra fe amb la nostra sol•licitud vers el proïsme; el judaisme amb el referent de la Torà, nosaltres amb el referent de Jesús.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Barreges (Diumenge 29)

La història testimonia que el rei persa Cir entrà a la ciutat de Babilònia el 29 d’octubre de l’any 539 aC. No li calgué conquerir-la, la trobà amb les portes obertes i sense cap resistència. L’imperi neo-babilònic s’havia desintegrat progressivament i els perses ocuparen el seu lloc dominant l’antic Pròxim Orient.

Aquest esdeveniment històric el recull el llibre del profeta Isaïes amb una explicació desconcertant: el rei Cir, un estranger, és afavorit per Jahvè i considerat un ungit seu. Jahvè el precedeix per sotmetre-li nacions, desarmar reis i “obrir-li les ciutats perquè no trobi tancades les portes”, al•ludint clarament a la conquesta de Babilònia.

Un any després, l’edicte del rei Cir, datat del 538 aC, autoritzà el retorn als exiliats i la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i del temple. Per això és comprensible que el rei persa fos vist pels jueus com un salvador enviat per Jahvè, i encara que no conegués el Déu d’Israel -com subratlla dos cops el text d’Isaïes-, esdevingué un instrument a les seves mans per realitzar els seus designis salvadors. Fins a quin extrem havia arribat el desànim israelita per considerar a un rei estranger com l’ungit de Jahvè!

Aquesta associació de poders divins i poders reials– on hi cauen fins i tot els profetes bíblics!-, forma part de la història de la humanitat, d’orient a occident, i de nord a sud. L’exemple més recent i proper el tenim amb les antigues pessetes que portaven la solemne inscripció: “caudillo d’España por la gracia de Dios”.

Jesús, a l’evangeli, no es deixa atrapar per aquestes barreges que ens neutralitzen i ens hipotequen religiosament. L’Ésglésia espanyola encara està pagant el preu del nacional-catolicisme que imperà durant dècades.

Amb la frase “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”, Jesús s’avançà moltíssims segles, i de forma pacífica, al que la revolució francesa aconseguí guillotinant caps: la separació entre Església i Estat, entre religió i política.

Tanmateix, si la barreja de poder religiós i poder polític pot esdevenir nociva pels pobles, la seva separació absoluta ha propiciat la irrupció de poders ideològics i de poders econòmics que, barrejats amb el poder polític, han esdevingut encara més nefastos. ¿Trobarem algun dia la manera de concretar de forma equilibrada i assenyada la frase de Jesús?

dissabte, 15 d’octubre del 2011

... i de nou aparegut (Cròniques sarrianenques 39)

(Continuació de Cròniques sarrianenques 38)

Ha aparegut! Han passat quasi dues setmanes. S’ha presentat ben cofoi a comunicar-nos que li han concedit la llibertat condicional i que, com havíem pactat, ha deixat immediatament el pis, però amb la brusquedat i manca de formes que el caracteritzen.

No obstant, ha acabat fent-se present. Encara que no ho verbalitzi som els únics que l'escoltem i el prenem seriosament. Sabedor que el seu cap i cor no es corresponen amb el que diu i exterioritza, ha optat per escriure tot el que vol dir-nos. Es deu tractar d’un missatge important.

Expressa que està decidit a començar una nova vida, on ell sigui responsable dels seus actes i s’enfronti directament als seus problemes sense que els altres li diguin el que ha de fer. Sembla com si el discurs que li hem martellejat durant tot aquest temps se l’hagi fet seu.

Ara comprenem la marxa sobtada del pis i l’oblit de les fotografies: unes accions maldestres però expressives de tallar definitivament amb el que ha viscut fins al moment. Ens commou l’esforç que ha fet de redactar el que volia dir-nos: que s’atreveix a volar sol i ho intentarà.

Un cop més, mentre s’explica, la rusticitat el traeix, però el contingut ens emociona, i ens confirma que està ben decidit a continuar el seu procés de reinserció, en el qual nosaltres hi hem tingut una decisiva i esgotadora aportació.

Ha sabut fer-se estimar a causa de la seva transparència, sens dubte mal gestionada, però que reflecteix un candor connatural que, malgrat tot el que li ha passat a la vida, encara li brilla com el seu do més preuat.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Desaparegut... (Cròniques sarrianenques 38)

Ha marxat del pis compartit on vivia. No ha donat cap explicació, ni s’ha acomiadat de ningú. Ha buidat l’habitació i s’ho ha endut tot. Només ha deixat, damunt el llit, unes fotos de la celebració del seu aniversari, compartit recentment amb nosaltres.

Des de que residia en aquest pis ens visitava amb assiduïtat, unes vegades obligat per complir els compromisos assumits; altres perquè se sentia sol i tenia ganes de xerrar; i algun moment puntual perquè necessitava algú que el situés després d'haver fregat els excessos que el portaren a delinquir i entrar a la presó.

El seu llenguatge era d’una ambigüitat manifesta. D’una banda presumia que, lluny del nostre control, gaudia de llibertat d’acció i d’horaris. Per altra banda, malgrat el seu discurs recargoladament queixós, trobava a faltar el caliu que li havíem ofert, i algú que li assenyalés els límits i li digués les coses clares.

La seva desaparició ens entristeix i el detall de deixar-se les fotos ens fa mal. El seu silenci ens dol a l’ànima, perquè després d’un any d’acompanyament directe i difícil, i d’uns mesos de seguiment en el pis, hauria d’haver-se acomiadat. Malgrat la seva grolleria –que utilitza com a mecanisme de defensa-, restem perplexos perquè no ens esperàvem un final tan fred. Què li haurà passat??

La paràbola evangèlica del bon pastor que deixa les noranta-nou ovelles bones per anar a cercar l’ovella perduda ens interpel•la vivament. Però no sabem per on començar a buscar. Si algú es creua amb ell, si us plau, que ens avisi.

(Continuarà...)

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Enllaçant cel i terra (Diumenge 28)

L’ésser humà, des de temps remots, ha pujat a les muntanyes per pregar i sentir-se més proper a la divinitat. També construïa piràmides esglaonades que exercien d’escala vers les alçades celestials. El cim de la muntanya i el vèrtex de la piràmide esdevenien el lloc sagrat de connexió entre cel i terra, el punt de comunió entre la divinitat i els humans.

Moisès dalt la cima del Sinaí, rebent la revelació directa de Déu, és el punt àlgid i el clímax de la proximitat de Jahvè amb el poble d’Israel. Tota la religiositat jueva gira al voltant d’aquest esdeveniment, perpetuat en una altra muntanya, la que menciona Isaïes en la primera lectura: el turó on reposa la ciutat de Jerusalem, al damunt la qual hi sobresurt el seu temple.

Allí, segons el profeta visionari, el “Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit”. Allí “engolirà la mort i eixugarà les llàgrimes de tots els humans”. Allí “esborrarà l’oprobi del seu poble d’Israel arreu de la terra”.

Per Isaïes, la muntanya del temple de Jerusalem esdevindrà l’enllaç solemníssim i decisiu entre Déu i els humans, el punt culminant d’unió entre cel i terra. El poble d’Israel tindrà la responsabilitat d’irradiar arreu el que allí s’hi esdevingui i se celebri. Si el Sinaí és el mont personal d’Israel, el profeta anuncia que el turó del temple esdevindrà la muntanya santa de tots els pobles.

Pel judaisme actual, Jerusalem continua essent el lloc privilegiat per abraçar Déu amb més profusió. Els pelegrins que han pogut visitar-la donen fe de la magnífica vibració religiosa que brolla d’aquest espai geogràfic, considerat tres vegades sant per mor de les tres religions monoteistes.

Del poble d’Israel on hi nasqué, i d’aquesta ciutat santa on hi morí i ressuscità, emergeix Jesús, el Messies de Déu. Per nosaltres, els cristians, ell és el nou i sublim punt d’encontre entre Déu i els humans, per la raó que ell gaudeix de les dues naturaleses, la divina i la humana.

Amb Jesús, ara és una persona la que agermana cel i terra. Ara no és imprescindible viatjar a Jerusalem. Caminant pel carrer sant Pere més Baix, celebrant l’eucaristia a l’Ajuda, als camils o a la parròquia de sant Pere, Jesucrist se’ns mostra descaradament accessible, i ens permet respirar, ara i aquí, aires celestials. Només hem d’abillar-nos adequadament.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Sorolls (Des de l’Ajuda 4)

Eucaristia de dissabte a les nou del matí. Una celebració popular del barri on assisteixen un grup majoritari de dones, amb el carret de comprar, abans d’anar al mercat.

Des de l’altar escoltem un remoreig que, sense ser constant, ens arriba amb pausada insistència. Captem un frec de superfícies plastificades, a voltes amb un so breu i suau, a voltes més intens i rebregat. No és una fressa propera, però tampoc exterior. Es percep amb desenfadada naturalitat dins la nau de l’església: és la remor esmorteïda, però estrident i artificial, que emet el plàstic manipulat repetidament, i que acaba importunant.

Escoltant les lectures, intentem descobrir-ne la procedència. Llambreguem el vitrall de la mare de Déu que hi ha al cor alt -i que dóna al carrer-, per si hi ha un lateral obert per on penetra el soroll. Davant el vitrall hi apreciem la silueta d’un frare movent-se amunt i avall. Selecciona aliments i els introdueix regaladament en bosses de plàstic. Tot aclarit.

Incomodats en un primer moment pel sorollet, molestos al verificar la seva procedència, finim quasi al mateix temps la celebració i la preparació de bosses. Més asserenats, capgirem l’escena, i somriem interiorment perquè hem aconseguit –per part nostra a contracor- quelcom molt bell. Mentre un frare consagrava el pa eucarístic l'altre feia bosses de menjar per distribuir-les als necessitats. Teníem cura, de forma simultània, de les dues presències de Crist.

Beneït soroll!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Recels (Des de l’Ajuda 3)

Vigília de sant Francesc. Celebrem l’eucaristia vespertina amb l’habitual grupet de fidels, respirant l’atmosfera d’amable intimitat que aquest diminut santuari irradia sense esforç. Mentrestant, un home jove amb una nena petita a coll, des dels vidres del cancell observa l’interior de l’església.

Finalment es decideix a entrar. Amb la criatura sempre abraçada, ignorant el desenvolupament de la missa, amb la barbeta i la mirada alçada, contempla -del fons estant- a la mare de Déu que presideix el santuari. Sembla que pregui. Després es dirigeix a la capelleta lateral de sant Antoni de Pàdua on, damunt l’altar, hi ha una llibreta gran on escriure pregàries.

El cos de l’home resta sorprenentment ocult dins les minúscules proporcions d’aquesta capella. Només veiem la xiqueta, amb un vestidet rosa fosc, que ell ha deixat dempeus a terra per tenir les mans lliures. Per reclamar l’atenció del pare ocupat, la nena emet uns xiscles breus i secs, intermitents però intensos, que ressonen per tota l’església.

El pare -desaparegut a la nostra mirada dins d’aquest ínfim espai- sembla impertorbable, i els espinguets malmeten progressivament la nostra concentració, sospitant, per un moment, que no siguin una tapadora per neutralitzar el soroll d'obrir i buidar la caixeta de sant Antoni. Ens malfiem.

Finalment, el pare es fa visible, i agafa a coll la criatura, que calla immediatament. Amb la mirada dispersa i aliè a tots nosaltres, surt a poc a poc de l'església. Respirem alleugerits, car érem a punt de començar la consagració, i recuperem el recolliment.

Finida la missa, i desconfiats, donem una ullada a la capelleta. Ho veiem tot correcte, però la llibreta de pregàries conté unes quantes ratlles escrites amb majúscules que oscil·len amunt i avall dels requadres. Es tracta d’una escriptura maldestra però entenedora. Llegim amb atenció, i anem progressivament avergonyint-nos. L’home sospitós li ha escrit a la mare de Déu que l’ajudi. Li explica que acaba de sortir de la presó i es mostra penedit. Li prega ajut per tirar endavant les seves dues filles i per assumir els pagaments d’aigua i llum. Al final, afegeix el seu número de telèfon perquè, si algú que ho llegeixi el vol ajudar, el truqui.

Commoguts per l’escrit, ruboritzats pels nostres recels, i somrient pel detall del telèfon, no dubtem que la mare de Déu de l’Ajuda farà la seva feina, veient la devoció i la practicitat del demandant. Alguna mà humana farà de mediadora.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Qui té cura de la vinya? (Diumenge 27)

El profeta Isaïes utilitza la imatge d’una vinya per amenaçar la deixadesa i els mals fruits que els israelites donaven en aquell moment històric concret. La conseqüència de tot plegat -denuncia el profeta- serà la destrucció de Jerusalem en mans dels babilonis. Finides les acusacions no deixa cap tipus de dubte a què es refereix: “La vinya del Senyor és el poble d’Israel i els homes de Judà són els ceps preferits”.

Jesús també utilitza la imatge de la vinya, en forma de paràbola, per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context i al de la primitiva església, on Israel és acusat d’intentar apropiar-se d’una vinya plantada i construïda pel mateix Déu. Per això sentencia de forma provocativa: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

La pretensió d’aquests dues al•legories sobre una vinya era sacsejar els oient del respectiu moment històric, perquè reaccionessin i abandonessin la l’autocomplaença i el rabeig de saber-se poble escollit.

La tradició eclesial acostumem a llegir aquests relats caient en allò que precisament critiquen. És a dir, els utilitzem per corroborar amb desdeny la incapacitat històrica del poble d’Israel, i per proclamar amb satisfacció l’Església com el nou poble escollit de Déu. El problema és que el poble d’Israel continua sentint-se poble escollit. Qui té raó, ells on nosaltres? Els dos en tenim quan no fem exclusions, cap dels dos la té quan exclou l’altre.

Per ser fidels a la intenció del text, hauríem de fer una mirada introspectiva i preguntar-nos, per exemple, ¿com és que els ceps de la vinya eclesial catalana cada cop estan més pansits a causa de l’edat, o de mentalitats tronades, o de progressismes continuistes? Com és que no neixen ceps nous que donin vida a la vinya? Tan malament la cuidem? Tan mals treballadors som? Tan rutinaris ens hem tornat?

Sense caure en derrotismes -perquè no és una actitud cristiana-, ni en les amenaces que profereixen aquests relats sobre la vinya, sí que podem donar-nos un avís. Portem cinquanta anys cuidant la vinya de la mateixa manera, i potser caldria fer un nou “aggiornamento”, com proclamà el papa Joan XXIII. No és pot esporgar la vinya cada cinquanta anys, cal fer-ho cada any. Així facilitem que surtin nous pàmpols, i contribuïm a que els ceps donin els dolços i saborosos fruits que els pertoca d’oferir.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Astúcia o favor diví? (Dimecres 26)

Des de la vessant teatral, a Nehemies li va sortir una escena rodona. Ell mateix ens explica en primera persona que el rei persa, del qual era coper, a resultes de la seva mala cara i explicacions, l’autoritzà a deixar temporalment la cort i, a més, li signà cartes de recomanació per reconstruir Jerusalem.

Es tracta d’una escena pintoresca on Nehemies utilitza les armes del feble per aconseguir el que vol del poderós. Nehemies tipifica el poble d’Israel del postexili que, malgrat la seva insignificança davant l’imperi persa, aconseguí amb astúcia el seus propòsits, acompanyat del favor de la mà bondadosa de Déu, com bé especifica Nehemies.

Escenes semblants a la de Nehemies davant el rei ens succeeixen a les porteries dels convents, on els necessitats aconsegueixen els seus propòsits amb els seus arguments, que acaben tocant-nos el cor i ben sovint accedim a les seves demandes. Serà que la mà bondadosa de Déu també els afavoreix?

diumenge, 25 de setembre del 2011

“Què us en sembla?” (Diumenge 26)

Què us en sembla?” diu Jesús, introduint la paràbola del fill rondinaire però complidor, i del fill enganyosament obedient.

“Què us en sembla?” afegim nosaltres, per explicar una realitat semblant. En primer lloc, mencionem un col•lectiu significatiu de fills de l’església catalana, que manifesten educadament el seu desacord -i també crítica- vers declaracions, documents, actituds, o comportaments eclesials. Aquests fills són vistos amb molt de recel pels pares que porten les regnes eclesials, però sens dubte, aquesta amalgama de laics, religiosos, i capellans rondinaires estan ben arremangats feinejant en parròquies, comunitats cristianes, escoles, moviments, i fent acció social. Malgrat la seva queixa, no s’instal•len en ella, i són a la vinya treballant de forma compromesa.

Seguint els models de comportament descrits per la paràbola evangèlica, fa un parell de dies sortia la notícia que un diaca permanent, que visitava presos en algun centre penitenciari català, ha estat condemnat a dos anys de presó. Estafà alguns interns fent ostentació de la seva responsabilitat diocesana i les influències del seu càrrec. Els prometia aconseguir beneficis penitenciaris a canvi de diners, i si es queixaven de la seva passivitat els amenaçava d’agreujar la seva estada a la presó. El més xocant és que altres capellans, religiosos, i voluntaris de l’àmbit carcerari van donar l’alerta a les pertinents autoritats diocesanes. Però la formalitat i obediència que enganyosament els professava neutralitzaven les alarmes.

Preguntà Jesús, finida la paràbola: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Li respongueren: “El primer”.

diumenge, 18 de setembre del 2011

“Yo también” (Des de l’Ajuda-2)

Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.

- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.

-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.

- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.

- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.

Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?

dissabte, 17 de setembre del 2011

“A sota, mig amagada” (Des de l’Ajuda-1)

Entrem en una biblioteca pública de barriada. Resseguim els corredors amb prestatgeries que voregen un gran pati central, al voltant del qual hi ha ubicada la biblioteca. Llegim, entre altres, la indicació “filosofia i religions”, i sentim la curiositat de donar un cop d’ull a aquesta secció.

Travessem el primer passadís, i el rètol ens indica de continuar. Girem 90 graus i resseguim pel segon corredor fins al final, on novament se’ns indica de seguir avançant. Entrem en el tercer i ens succeeix el mateix. Finalment, en la darrera prestatgeria del darrer passadís trobem els títols filosofia, moral i ètica, però res de religions.

Tirem enrere revisant els prestatges anteriors, però no encertem a descobrir el que cerquem. Optem per preguntar en un dels punts d’informació.

-Religió és a la meitat del passadís, en una prestatgeria baixa que separa les taules de lectura; és a sota, mig amagada – ens responen amb naturalitat.

Interpretem aquest emplaçament com un signe manifest d'on es preten ubicar la religió en la nostra societat catalana: al final, a sota, i mig amagada.

diumenge, 11 de setembre del 2011

“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.

dilluns, 15 d’agost del 2011

REBRE I ACOMIADAR MARIA DE NATZARET



Ap 11, 19a;12,1.3-6a.12ab; 1Co 15, 20-27a; Lc 1, 39-56


Avui, arreu de casa nostra, se celebra solemnement la festa de l’Assumpció de Maria. Enguany aquesta festa és com més festa, perquè a totes les diòcesis de Catalunya hem rebut, ni que sigui de pas, milers i milers de joves vinguts d’arreu del món. L’alegria i l’enrenou, pròpies de la joventut, amb la seva barreja de races, costums i llengües han transformat en primavera de la fe l’estiu de les nostres terres.

També a ells els hem acollit i, demà, si Déu vol, els direm “adéu siau” en el seu camí cap a Madrid. I allà, també els tocarà donar-los la benvinguda i, al seu temps, acomiadar-los quan tornin als seus respectius països, al tràfec del dia a dia.

I la vida és així, un dir “hola” a noves esperances, a nous projectes, a noves amistats... i un dir “adéu” a tantes altres coses i persones. També les lectures d’avui ens parlen de la rebuda i del comiat d’algú que, penso, tenen quelcom a dir-nos.

Comencem per la rebuda. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Prenguem aquestes paraules no com una història del passat, com la trobada, fa més de 2000 anys entre dues dones: Elisabet i Maria; sinó com el que són, les paraules de l’Evangeli per a nosaltres AVUI.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-ME, a mi, avui? I què implica que Ella vingui a visitar-me, AVUI? Quina és la situació que jo estic vivint? Em trobo en un moment de bonesa, de salut, d’estabilitat, d’alegria...? En l’Evangeli d’avui Maria porta dins el seu ventre el misteri de l’Encarnació. D’aquest Jesús, Aquell a qui confessem com a Senyor, que no ve com a enemic nostre, per a fer-nos la vida més difícil o impedir-nos de ser feliços... sinó Aquell que es revela font veritable d’alegria, Aquell capaç de canviar l’aigua de la nostra quotidianitat en el vi de la sorpresa i de la novetat. Em trobo en un moment de por, de crisi, d’angoixa, de malaltia...? Aquest Jesús, encara en el ventre de Maria en l’Evangeli d’avui, és el Senyor que mira també la nostra petitesa, l’acull i l’eleva. La fa digne del seu amor, de la seva cura, de la seva protecció. És el Jesús que també vol néixer en la nostra història i que mai no ens deixarà sols! Les nostres entranyes també poden avui saltar de goig!

Parlem del comiat. També la nostra festa d’avui ens parla d’un comiat, però d’un comiat en esperança. A l’Església Oriental, la festa d’avui és coneguda amb el nom de la Dormició de la Mare de Déu, una clara referència a la seva mort. Perquè Maria ha fet el camí de tots els humans. Però ho fem recordant allò que, de moment, ha estat propi d’Ella: la seva assumpció, és a dir, el seu ser assumida per Déu en tota la seva humanitat: en cos i ànima hem dit a la pregària en començar l’Eucaristia. Justament així aquesta celebració d’avui esdevé la concreció del preciós missatge d’una promesa acomplerta fidelment per Déu mateix. El Déu Vivent no és Déu de morts, sinó de vius. I, en Jesús, tots estem cridats a tenir la fi de Maria. Maria esdevé la primícia de l’esperança a què és cridada tota la humanitat: saber que les nostres penes i alegries no són quelcom aliè a Déu; que la nostra vida, a les seves mans, és una vida plena de totes totes. I que la nostra fi no és un caure en el buit de l’oblit. Perquè, si bé podríem ser oblidats pels homes, si segurament cap enciclopèdia mai no recordarà el nostre nom perquè no hem estat mai un descobridor, un inventor, un polític de renom... Déu té bona cura de nosaltres i, a la fi dels temps (recordeu ara la segona lectura que hem fet?), quan tot estigui sotmès a Déu, no hi haurà res del més pregon de nosaltres mateixos que s’hagi perdut. I no seran uns altres ulls els qui veuran Déu, sinó els nostres.

Avui, però, en l’Eucaristia, penyora dels béns futurs, contemplem com un mirall tot aquest misteri de la redempció sota el prisma de la festa de Maria. Ella ens visita avui i ens porta el missatge joiós que Déu, en Jesús, és enmig nostre, per a donar-nos vida, per a gaudir sempre de la seva amistat, una amistat que s’estendrà més enllà de les portes de la mort. Certament, amb Ella, amb Maria, podem dir: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles!

L’Assumpta i els dracs (Mare de Déu d’agost 2011)

Aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”.

Aquesta descripció del llibre de l’Apocalipsi ha estat assumida per la iconografia cristiana com una evocació de Maria assumpta al cel. Recreem, per uns instants, les imatges que hem vist alguna vegada: Maria apareix sola i dempeus, sostenint-se damunt un núvol i la lluna, i amb una corona d’estels.

No és clar que aquesta descripció de l’Apocalipsi sigui la de Maria glorificada al cel. Més aviat sembla una al•lusió a les dificultats que viu l’Església terrenal del moment, però utilitzant les característiques imatges celestials de la literatura apocalíptica. La intenció és alleugerir la duresa del moment històric i encoratjar la perseverança. Un detall és el poderós drac rogenc que actua en les altures sembrant malvestats, fins i tot amenaçant aquesta enigmàtica dona que ha de fugir al desert.

Això és una situació teològicament inacceptable en l’àmbit celestial: Maria assumpta segons la tradició catòlica, la dormició de Maria segons la tradició oriental, Maria ressuscitada i glorificada, gaudeix de plenitud divina, i cap drac -per roig que sigui- li pot fer ombra; però sí a l’Església terrenal, perseguida en aquell moment per l’imperi romà. Amb els seus caps, banyes, diademes, i forta cua es mostrava invencible, fins al punt de voler engolir el fruit de les entranyes eclesials: el Messies Jesús.

Els dracs continuen actius en els nostres temps: els més forts reprimint amb tancs i soldats els qui gosen desafiar el seu domini; els més febles utilitzant el terrorisme com a bandera d’afirmació; els més subtils autoanomenant-se dracs bons i justificant atacs als qui consideren els dracs dolents; els més intransigents imposant els seus principis amb tots els mitjans possibles; els més aprofitats submergint en la pobresa els altres; els més inconscients desplegant un benestar injust; els més perspicaços especulant, augmentant el deute i pactant amb el món del capital; els més discrets movent els fils de tot sense que ningú se n’assabenti; els més immorals traficant amb tot el que els reporti beneficis.

La llista de dracs podria continuar, però volem evitar la crítica tòpica, i el que és pitjor per a un creient, la desesperança. Si hi ha quelcom que vol significar la festa d’avui és que el triomf final és de Déu: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa”.

Maria assumpta al cel és una mostra d’aquest triomf sobre els dracs terrenals i reals. Maria assumpta al cel intercedeix activament davant Déu perquè nosaltres no tinguem por a desemmascarar-los i a enfrontar-nos-hi.