“Sou el nostre Pare” (Diumenge 1r Advent)

“Vós, Senyor, sou el nostre pare”. Així començava la lectura del profeta Isaïes. El profeta llegeix la relació del poble d’Israel amb Iahvè com la relació d’uns fills amb el seu pare: un pare que rescata; un pare que deixa que els fills es desviïn del camí recte, però que acudeix a salvar-los; un pare que conforta el bons fills que segueixen els seus camins; un pare que es disgusta quan els fills es rebel·len de manera col·lectiva. És quan el profeta es lamenta que Iahvè els ha amagat la mirada, abandonant-los a la seva sort. Per això li prega i li recorda de nou la seva paternitat: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare”.

Sant Pau, saludant els cristians de Corint, els desitja “la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare”. Es repeteix la consideració de Déu com a pare, aquí expressada en una fórmula de salutació. Però també diu que “Déu és fidel i us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist”. L’apòstol proclama que Déu és fidel amb els creients, que batejats en nom de Jesucrist, també són considerats fills, com ho és el poble d’Israel. Aleshores, si perseverem en la comunió amb Jesucrist ‒el Fill en majúscula‒, el dia del seu retorn serem tractats com a fills. No serem tractats com a bons o com a dolents, sinó com a fills, amb la possibilitat d’espais al penediment, al perdó i a la reconciliació.

Però Jesús adverteix els seus deixebles en l’evangeli: “Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el moment decisiu”. Jesús no vol que els seus deixebles caiguin en la complaença, refiats de la seva proximitat amb ell. Aquest advertiment també val per a nosaltres, els seus deixebles del segle XXI. No hem de refiar-nos de la nostra condició de fills, perquè es tracta d’un regal, d’un do, no d’un dret adquirit. Per això, com senyala Jesús en l’evangeli, hem de sentir-nos com criats responsables, fidels i honestos dels compromisos que hem assumit en el seu nom: la vida matrimonial, la vida consagrada, la vida ministerial, la vida celibatària. Perquè “el tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint”.

Que el temps d’Advent que avui comencem ens mantingui desperts per dins i per fora. Ho demanem amb l’antífona del salm responsorial: “Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”.

Déu serà tot en tots (Solemnitat de Crist Rei 2020)

Aquests mesos de pandèmia els humans semblem ovelles perdudes. Els esforços per tornar a la normalitat són considerables, però mentrestant, anem dispersats, on cada terra fa sa guerra per combatre-la. Estem envoltats dels núvols i de la boira de la incertesa. Anem mig perduts a l’hora de fer previsions. Vivim allunyats del lloc de treball, del cercle d'amistats, o de la família si som ancians que vivim en una residència. També hi ha força malalts. El profeta Ezequiel, de qui hem pres el llenguatge, en la primera lectura, respon a una situació encara més dura quan escriu al poble d’Israel. Són temps d’exili a Babilònia, unes dècades catastròfiques. Enmig d’aquella pesantor existencial, el profeta anuncia una intervenció divina: com si fos un bon pastor, Déu buscarà les seves ovelles i en farà el recompte; ell mateix les farà pasturar i reposar; buscarà l’ovella perduda i farà retornar l’allunyada; embenarà la que s’ha fet mal i guarirà la malalta; també cuidarà les ovelles grasses i les robustes, perquè totes formen el poble d’Israel. Ezequiel no només encoratja les ovelles més apallissades, sinó que també anuncia un judici diví que posarà ordre al desordre del moment, on cadascú haurà d’assumir la responsabilitat dels seus actes.

L’evangeli també parlava d’un judici. Jesús explica què passarà quan vingui el Fill de l’home amb el seu poder, acompanyat dels àngels i assegut al seu tron gloriós davant de tots els pobles. Com un pastor fa amb el seu ramat, ell separarà les ovelles de les cabres. Les ovelles són els beneïts pel Pare, que prendran possessió del Regne. Les cabres són maleïdes i rebutjades, destinades al foc etern. L’evangeli vol advertir seriosament la seva comunitat de destinataris, on el criteri per discernir el bon deixeble no serà la seva pietat, ni la seva pràctica religiosa, sinó la sensibilitat i el tracte amatent amb els petits i més necessitats de la comunitat. Atendre’ls, fins i tot en temps de pandèmia, és atendre el mateix Jesucrist, que ens aplega i ens constitueix en comunitat cristiana.

Una comunitat cristiana, que com indicava sant Pau escrivint als Corintis, esperem la vinguda definitiva de Jesucrist. Ho fem comunitàriament a través de les nostres celebracions eucarístiques dominicals i diàries; ho fem a través de la cura entre nosaltres i a través del nostre compromís amb els més necessitats. És la nostra manera d’estar atents fins que ens arribi a cadascú l’hora de la mort; i fins que arribi l’hora col·lectiva de la resurrecció. Aleshores, quan Jesucrist ho hagi sotmès tot, fins i tot la mort, ell mateix es sotmetrà a Déu: “Així Déu serà tot en tots”. Així de magnífic!

Mentre no arribi aquest anhelat moment, anirem recitant amb confiança la resposta del salm responsorial: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”.

Fills de la llum i del dia (Diumenge 33)

El llibre dels Proverbis lloava el valor d’una bona esposa, una evocació que ens remet a la dita “rere un gran home sempre hi ha una gran dona”. Però fent una lectura de gènere del fragment, se’ns acut afegir que “rere una gran dona no sempre hi ha un gran home”.

La segona lectura segueix la temàtica de la fi dels temps, habitual aquests darrers diumenges de l’any litúrgic. Sant Pau exhorta a la comunitat cristiana de Tessalònica que estiguin preparats: “Per això no hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament”. L’Apòstol explica que la fi dels temps serà la culminació de la construcció del Regne de Déu a la terra. Per aquesta raó diu que Jesucrist vindrà de sobte, inesperadament. Amb aquest argument, hem de defugir qualsevol missatge catastrofista que llegeixi els esdeveniments ‒com per exemple la pandèmia‒ com un càstig diví que prepara el judici final. Sí que cal, segons Pau, que no badem, assumint que som “fills de la llum i del dia, i no pas de la nit ni de la foscor”. Qui viu en la foscor, tot ho veu fosc; però qui viu en la llum tot ho veu il·luminat per Déu.

La paràbola dels talents que Jesús explica en l’evangeli de Mateu, té un missatge escatològic: així com un propietari torna a demanar comptes als seus administradors dels talents lliurats, així mateix se’ns demanarà comptes dels talents regalats. L’administrador poruc, que té una visió esbiaixada de Déu, guarda improductivament el que se li ha regalat. La seva desconfiança i prevenció amb Déu l’exclouran del banquet: “A aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca”. La paràbola vol ser una amenaça a la improductivitat dels nostres talents, dels quals no som amos, sinó simples administradors. Si els guardem, si no els utilitzem, ens convertim en administradors indignes de la confiança divina. Si els amaguem en la foscor, acabarem en la foscor. Si els exposem productivament a la llum del dia, acabarem il·luminats i celebrant-ho amb el Senyor.

El Senyor vindrà per arravatar-nos al cel (Diumenge 32)

“Al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel”. Ho explica sant Pau als cristians de Tessalònica quan li pregunten sobre el futur dels difunts. L’apòstol explica que ressuscitaran quan vingui Jesucrist, i els qui restin en vida seran arravatats al cel amb els difunts. Es tracta d’una escena espectacular, que si féssim l’esforç mental d’imaginar que succeeix en aquest precís instant, ens desconcertaria, perquè potser no ens sentim preparats o no mereixen ara mateix ser arravatats per a dur una vida celestial amb Déu.

De fet, així ho explica la paràbola de les deu noies que esperen la vinguda de l’espòs: cinc d’elles són assenyades i poden entrar al banquet, i les cinc desassenyades es queden fora sense poder entrar. El missatge final és clar: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. De fet, el que diferencia una noies de les altres és que les assenyades van ben aprovisionades d’oli i les altres no, una al·legoria de nosaltres mateixos que de vegades actuem amb seny i previsió i de vegades ho fem impulsivament i sense seny. Les conseqüències són clares en cada cas.

Per assolir el seny ens cal la saviesa que explicava la lectura del llibre de la Saviesa. La lectura i tot el llibre no es refereix a cap capacitat intel·lectual ni a uns coneixements acadèmics, sinó a Déu mateix que es manifesta als humans amb la seva saviesa. “Ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen” i es presenta pels camins buscant qui vulgui acollir-la. Deixar-nos abraçar per la saviesa divina ens convertirà en persones assenyades. Si ens fem accessibles a ella, si la desitgem, l’adquirirem, perquè en el fons és un regal diví. Nosaltres només hem de mostrar predisposició, la resta ho farà ell. Així de senzill..

Encarar la mort amb fe (Fidels Difunts 2020)

La commemoració dels fidels difunts d’enguany implica recordar més difunts de l’habitual. La pandèmia ha estat i continua essent una aliada molt eficaç de la germana mort, que durant el primer confinament  ni va permetre que féssim comiats dignes als nostres difunts.

La pandèmia ha esdevingut una amenaça que plana sobre la nostra vida. La consciència de la pròpia mort ja no és quelcom remot, sinó proper i factible en espai de poques setmanes.

La fe en Jesucrist mort i ressuscitat ha d’ajudar-nos a viure aquesta situació amb dignitat. Per això mencionem Martí Luter, quan explica que per a un cristià és un vertader pecat no voler morir i témer la mort, perquè Crist la vencé. I un cop vençuda, ja no ha de ser temuda. Luter ho arrodoneix dient que al cristià no li cal témer res en aquesta vida ni en la futura, perquè tant la mort com tots els altres mals se li han tornat en bé i en guany.