dilluns, 28 d’abril del 2014

MARIA, "PAL DE PALLER"

Dilluns, 28 d’abril de 2014
Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat
Ac 1, 12-14/Ef 1, 3-6.11-12/Lc 1, 39-47

Llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols, m’ha vingut en ment una de les representacions típiques de la Icona de la Festa de la Pentecosta: la comunitat dels Onze juntament amb Maria, pregant i rebent tots plegats el do de l’Esperit Sant que la festa remarca. Altres imatges més modernes, però, no s’acontenten en posar només els Onze amb Maria al centre, sinó que hi posen també d’altres dones i d’altres homes. Una petita església domèstica en pregària, en atesa.

Penso que tant unes imatges com les altres tenen plasmen aquestes paraules que avui hem escoltat: Tots (els Onze apòstols), unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària, amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d’ell. I la imatge és bonica i escaient dins d’aquest temps pasqual que estem vivint.

Tots ho sabem que hi ha famílies (potser la nostra mateixa) en què un avi, una àvia, un pare o una mare han pres el rol de “pal de paller” de la família. És aquella persona que, molt sovint de forma desinteressada i sense que ningú ho noti, fa de nexe amb tots els membres d’una família, tant els més propers com els més llunyans. Aquell personatge que sap organitzar els aniversaris i d’altres esdeveniments, que proposa qualsevol excusa per fer que la família es trobi reunida en celebració. Aquella persona que sap fer que els membres afegits a la família, que no en formen part natural (com la parella d’algú de casa) es trobin integrats, estimats, com si haguessin format part de la família tota la vida. És, de fet, aquella persona que, quan ja no hi és, tothom la troba a faltar precisament perquè n’era el referent, n’era l’aglutinador de tothom.

Aquesta és la imatge de Maria a l’Església, en certa mesura, i la imatge que ens transmeten els textos bíblics, especialment el llibre dels Fets dels Apòstols. El paper de Maria no acaba quan dóna a llum el Salvador del Món, Jesús, el Crist... Maria entra dins l’escola dels deixebles guardant i meditant en el seu cor tot allò que passa al voltant del seu Fill i en relació amb el Seu Fill, que aprèn el camí de la fe i la confiança en aquest Déu que ha obrat en Ella meravelles, com reflecteix el cant del Magnificat, però és també el “pal de paller” de la primera comunitat que encara paeix el que significa que Jesús hagi Ressuscitat d’entre els morts, doncs la trobem amb els Onze, les altres dones i els altres parents de Jesús aplegant tothom en la pregària, en l’atesa, en l’escolta d’allò que Déu acaba de fer en Jesús de Natzaret.

Posem avui els nostres ulls en aquest “pal de paller” que és Maria que esdevé model d’unitat quan la trobem reunida amb els Onze, les altres dones i els altres parents de Jesús convertint-los en la primera Església que es reuneix després de la Pasqua i l’Ascensió; que esdevé model de pregària assídua quan la trobem a Ella junt amb els altres, com una més, ensenyant-nos a mantenir aquest niu calent que ha encès la Vetlla Pasqual en nosaltres; que esdevé model de comunió perquè Ella, la primera, ens aplega entorn del seu Fill, ens el mostra i ens ensenya a escoltar la Seva veu. Avui els catalans de forma especial mirem Maria... mirem-la bé, veurem que ens assenyala Jesús!

diumenge, 27 d’abril del 2014

TOMÀS, EL NOSTRE GERMÀ BESSÒ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014
Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Diuen que tots tenim el nostre doble. En el meu cas fins i tot el tinc dins la mateixa Orde, perquè molta gent em confon (normalment gent que, certament, porten temps  sense veure el frare en qüestió) amb un frare que abans era a l’Ajuda i ara és a Palma de Mallorca.

Curiosament a la Bíblia, més concretament a l’Evangeli de Joan que avui hem escoltat, se’ns diu que nosaltres també tenim un doble, un bessó. Us heu fixat que, en parlar de sant Tomàs, sempre li diuen “el Bessó”, però mai no ens diuen de qui és bessó? Doncs bé, permeteu-me que us digui que em sembla que sant Tomàs és EL NOSTRE bessó.

És el nostre bessó en tant que el podem prendre, penso, per doble nostre en diferents situacions i vivències que hem experimentat o que experimentem en qüestions de fe. Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que forma part dels Dotze, però que va una mica com “per lliure”. Mentre els altres són a casa, ben tancats i barrats, per por dels jueus... Tomàs és fora... vés a saber on... però com si les coses que han passat no anessin amb ell. Mentre els altres semblen preocupats pel que ha passat, per les notícies que els hi arriben de Maria Magdalena i les altres dones... Tomàs no hi és. Potser, dels del grup, és el més decebut perquè era el que esperava més de Jesús... no ho sabem... però el primer nou Diumenge de la història de la Humanitat, si m’ho deixeu dir així, Tomàs no és a missa. Hi arriba tard. Li expliquen el que ha passat... però no s’ho creu si no ho veu. Haurà d’esperar, però, vuit dies.

Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que vol tenir la seguretat de tot, de controlar-ho tot, de voler estar segur de tot. Com aquell que diu: bé, creuré no sols quan ho hagi vist amb els meus propis ulls, sinó que creuré també quan ho entengui tot, quan la meva ment, la meva raó, ho tingui tot ben clar... aleshores seré cristià, aleshores tindré fe, aleshores podré sentir-me com un de vosaltres.

Però a Tomàs, el nostre Bessó, li és donada la gràcia de veure Jesús EXACTAMENT com als altres, ni més ni menys miracles: quan es troba la comunitat reunida, quan es troben les portes tancades i barrades, sense cap cosa diferent, Jesús s’hi apareix, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres... Excepte que Jesús coneix els dubtes de Tomàs i li surt a l’encontre: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul. Sigues creient. Malgrat que les pintures el representen tocant el Senyor, el text no ho diu. Tomàs va tenir prou amb fer experiència del Ressuscitat ELL MATEIX. I, en veure’l, en sentir la seva veu, en veure’l traspassat com potser de lluny estant ho havia contemplat Divendres Sant... acaba confessant: Senyor meu i Déu meu!


Tomàs és el nostre Bessó en els dubtes i les inquietuds, és el nostre Bessó que sap treure de Jesús una darrera benaurança: Feliços els qui creuran sense haver vist. Sí, feliços ara ho som nosaltres, que creiem, com diu sant Pere a la segona lectura que hem escoltat: Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes. Beneït dubte de Tomàs, doncs, que ens ha portat una benaurança tan ferma, no siguem incrèduls, siguem creients!!!

dissabte, 26 d’abril del 2014

EL NAIXEMENT D'UNA VOCACIÓ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014 (Dissabte Vespre)
Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Avui faig quatre anys. Sí, ja sé que em veieu molt envellit per tenir només quatre anys. Però, us ho cregueu o no, avui he fet quatre anys. Us demanareu: com és això? Doncs sí, tinc quatre anys, perquè el 26 d’abril de 2010 vaig tornar a néixer literalment. Era un dilluns. Al matí havíem donat gràcies a la Basílica de Santa Maria d’Igualada per la recent beatificació del caputxí fra Josep Tous i per la tarda anava cap a Arenys de Mar, on tenia la trobada mensual del Grup de Temes dels Grups de Diàleg i Pregària. A l’alçada de Granollers, però, un camió envaïa el meu carril i em treia fora de la carretera. El cotxe, que va quedar pel desguàs, amb una de les rodes del darrera rebentades encara topava amb un altre cotxe més, fent-lo sortir també de la carretera.

Gràcies a Déu tot va quedar en un ensurt. Jo no vaig prendre cap mal i els dos homes de l’altre cotxe tampoc. La meva mare encara no ho sap, que vaig tenir un tal accident, precisament perquè no hi van haver seqüeles visibles d’aquella topada. Però hi va haver un abans i un després d’aquella data.

Quan un té una experiència d’aquest tipus o semblant s’adona primer de tot, al menys a mi em va passar, de la fragilitat de la vida. Només una fracció de segon i ara i sóc i després puc no ser-hi. També de la pròpia contingència: la vida seguirà perfectament sense mi. Després un es demana com és que ha passat el miracle... i perquè a ell, quan saps que d’altres no se n’han sortit ben parats d’una cosa semblant. I si la vida és això, tan fràgil, quin sentit té tant d’egoisme i tant maldecap? Al final també apareix una altra pregunta: però, hi ha sentit? I si n’hi ha... d’on ve aquest sentit? Qui o què ho dóna a fi que pugui fer d’una vida, duri el que duri, una vida plena de sentit, joiosa? Mirem què diu l’Evangeli d’avui.


Pau a vosaltres. És el que diu Jesús a una comunitat tancada, barrada en si mateixa. Uns deixebles porucs que romanien junts amb les portes tancades per por dels jueus. És el que diu Jesús posant-se al mig i mostrant les mans perforades i el costat ferit. Malgrat portar els signes visibles de la seva Passió, Jesús no proclama venjança, proclama PAU. Tot seguit, potser un dels sermons més curts de Jesús, diu: Pau a vosaltres. Com el Pare m’han enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Ens dóna la pau i ens fa participar no sols de la seva pau sinó també de la seva missió, ens convida a sortir de nosaltres mateixos. Quin tipus de missió? Tot alenant damunt d’ells els diu: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó. Tradicionalment hom veu aquí el lliurament, al grup dels Dotze, del que en diuen “el poder de les claus” i on rau la base del Sagrament de la Reconciliació. Sense negar aquest aspecte i donat que la paraula ha estat proclamada per a tots nosaltres avui, religiosos o no, preveres o no, laics o no... per a tots els batejats en el Seu Nom, crec que podem trobar quelcom que ompli de sentit la nostra vida: esdevenir agents de perdó i reconciliació arreu on hi anem. El “poder de les claus” no ha estat donat (encara menys als preveres) per tancar i barrar, per empresonar i condemnar; sinó per alliberar, per destruir els forrellats i crear, amb el poder que dóna Déu a través dels seus Sagraments, fills i filles de Déu, homes i dones veritablement lliures i responsables. El Diumenge de Pasqua no és sols el dia en què commemorem i celebrem que la Vida ha vençut la mort i la Llum ha vençut les tenebres... és el dia en què neix la nostra vocació com a fills i filles de la Reconciliació i de la Pau, no pels nostres mèrits, no per les nostres forces, sinó per aquest Esperit que Jesús ha alenat damunt nostre, els batejats en el Seu Nom. Que puguem marxar d’aquesta missa contents de saber que la nostra vida té un sentit, té un propòsit, té una responsabilitat: nascuts de nou per als altres!

dimecres, 23 d’abril del 2014

L'APARICIÓ A EMMAÚS

Dimecres de l’Octava de Pasqua, 
23 d’abril de 2014
Ac 3, 1-10/Sl 104/Lc 24, 13-35

Un tema que es va repetint al llarg d’aquesta Octava de Pasqua són els relats d’aparicions de Jesús. La litúrgia ens va recordant aquest fet cabdal de la història de la Humanitat: el sepulcre de Jesús buit i les aparicions del Ressuscitat que provoquen el canvi en el cor d’aquells que les viuen, el pas de les tenebres a la llum; el pas de la por a la valentia i el coratge; el pas del dubte a la certesa...

Dins d’aquesta col·lecció de relats d’aparicions de Jesús la litúrgia avui ens ofereix un dels meus preferits: el relat de l’aparició de Jesús als deixebles d’Emmaús. És un dels meus preferits perquè sap com donar-nos esperança a aquells que, pel pas dilatat del temps, ja no podem ser testimonis de primera mà dels fets tal i com es van viure fa 2000 anys.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Som gent en camí. En el camí de la vida, que té les seves sorpreses, bones i no tan bones. En aquest camí de la vida ja ho fem això: conversem, discutim, patim, gaudim... sovint tancats en nosaltres mateixos, amb els nostres problemes i maldecaps, Jesús ens aconsegueix i es posa a caminar amb nosaltres... A voltes, com els deixebles d’Emmaús, no som gens conscients d’això... però Ell hi és!

Necessitem que els nostres ulls vegin clar. Necessitem que algú ens digui què passa, què ens passa. Els deixebles d’Emmaús es pensen que expliquen al foraster que els acompanya tot el que aquest necessita saber per entendre’ls i conèixer llur torbament, per saber què ha passat a Jerusalem els darrers tres dies... però serà Jesús qui els anirà fent evident què és realment el que ha passat: Començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes (una forma de dir “a través de tota la Paraula de Déu”) els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Però, ja ho hem escoltat, no serà fins al moment de la fracció del pa, és a dir, quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa i digué la benedicció, el partí i els el donava quan els seran oberts els ulls i el reconeixeran com fins aquell moment mai no ho havien fet.


La genialitat de l’evangelista Lluc és dir-nos: avui, també Jesús té una forma autèntica, íntima, real de fer-se visible: en la fracció del pa, en el seu Cos i la seva Sang repartida i compartida. Com als deixebles d’Emmaús, també se’ns obren els ulls a una nova manera de veure Jesús enmig nostre, d’entendre’l i d’experimentar-lo viu entre nosaltres, de poder-lo reconèixer com al Crist, el Fill del Déu Altíssim. També avui Jesús entrarà (sempre vol fer-ho) per quedar-se amb nosaltres. I, com en el relat que hem sentit proclamar, Ell desapareix (no el podem veure més com a home enmig nostre) però no ens abandona, hi és present, ens acompanya i segueix abrusant el nostre cor quan sentim la seva Paraula. Feliços nosaltres els convidats a la seva taula!

dimarts, 22 d’abril del 2014

TOT GIRA?

L’any 1858, després d’inventar i implantar el telègraf, un diari anglès deia: “El telègraf uneix amb un cable vital totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn existint, ja que aquest instrument ha estat creat per intercanviar idees entre les nacions”. Certament que tots sabem que el món ha continuat ple de conflictes i violències i que aquest invent s’ha fet servir moltes vegades per alimentar-los. Ara fa 25 anys de la creació de la xarxa d’Internet que també ha creat unes expectatives semblants, com si la xarxa ajudés a destruir els vells odis i fes caure enemistats. Tots sabem que no cal fer-se massa il·lusions i que Internet tant ajuda a fer ponts com a trencar-los.
Hi ha una necessitat de la humanitat d’esperar que hi ha hagi una novetat (sigui tècnica, sigui científica) o d’un canvi en la història que finalment faci que els homes canviïn i entrin en una nova etapa. Certament que la humanitat ha experimentat molts canvis que han facilitat la seva vida en molts aspectes, però això no vol dir que hagi canviat els homes concrets.
Cada any, quan llegim la Passió del Crist, podem sense massa esforç veure què en som de contemporanis a aquells fets. Què fàcil és identificar-nos amb els personatges i com transparenten fets i actituds del nostre avui. Què fàcil és continuar parlant de traïcions com la de Judes, de rentar-se les mans com Pilat, de negacions com la de Pere, de manipulacions i interessos no confessats com el sanedrí, de multituds manipulades. Han passat temps i cultures i malgrat tot el text de la Passió continua sent tristament contemporània.
I també podríem dir que han passat temps i cultures i malgrat tot la Passió és joiosament contemporània. Els cartoixans tenen com a lema: “El món gira, però la creu es manté”. Perquè la crucifixió de Crist és certament el fet que ha alterat el món definitivament i, més, és manté, ara i aquí, com l’alternativa, l’esdeveniment que ha fundat un món nou. El telègraf, la xarxa d’Internet i tants altres invents són d’aquí, ens remeten a aquí. Crist és la novetat absoluta, perquè és Déu fet home i amb la creu ha baixat fins el fons del que és ser home, del que és ser mortal. I ha baixat al fons del que ens hem fet amb el pecat, de la nostra injustícia. La creu s’ha clavat en les entranyes del món i de la història i es manté ferma, incommovible, com una porta a la novetat absoluta: “El món gira, la creu es manté”.
Però podríem dir el lema dels cartoixans al revés: “El món es manté sempre igual, sense canviar. La creu és la novetat absoluta i constant”. La creu està clavada en les entranyes del món. Aquest món que gira i gira constantment cercant i cercant novetat, quelcom diferent, alguna cosa que realment sigui un revulsiu, una alternativa que el tregui de la monotonia, de l’avorriment del sempre el mateix. Aquest “sempre el mateix” a què es van reduint una darrera l’altra les novetats que el món s’inventa. La creu es manté com a font d’absoluta novetat. Ella és la resposta de Déu fet carn, i és font i porta d’accés ara i aquí a aquesta novetat. En la creu Déu, en Crist, s’ha quedat clavat en la nostra humanitat com a alternativa i porta d’accés a un món nou, totalment nou.
La creu és la gran resposta de Déu. Ell es manté fidel encara que els Judes continuïn traint-lo i els Peres continuïn negant-lo. Ell hi és encara que els Pilats de tota la història es rentin les mans. Ell no queda a mercè del que es diu i dels interessos de tots els sanedrins de tots els temps. La creu és l’alternativa de Déu a la mediocritat i mesquinesa de l’home. Quan mirem la creu hi veiem la resposta de Déu a la nostra vida.
Deia aquell vell diari anglès: “El telègraf uneix amb un cable totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn...”. Tot és ambigu, tot gira, només Crist es manté com a novetat, com alternativa, com a font de vida. Ell sí que uneix no totes les nacions, sinó tots els homes, Ell sí que pot canviar el nostre cor perquè es facin impossibles els vells prejudicis i hostilitats. Ell és sempre. Ahir, avui i sempre. Ell és el totalment nou, qui allunya tot avorriment. El món gira, però la creu es manté.


diumenge, 20 d’abril del 2014

El mirador (Pasqua a sant Martí del Montnegre 2014)

Quina va ser la nostra agradable sorpresa -diumenge de Rams- quan en Xavier ens presentava en Mohammed anunciant que tallaria arbres que tapaven la visió del mirador. Va ser un preludi providencial a l’homilia de Pasqua que teníem pensada evocant aquest espai.
 
Finida la pujada dels esglaons encarats a l’església, s’apareix una inesperada clariana que convida a travessar l’empedrat de la placeta i acostar-se a les baranes del mirador, admirant el paisatge que, amb gratuïta naturalitat i dolça vehemència, es presenta davant els ulls. El mirador ofereix una mirada més nítida, clara, panoràmica del bosc amb el rerefons del Montseny que arrodoneix solemnement la perspectiva. Sovint una fotografia intenta captar i endur-se un tast de la bellesa boscana que ha colpit els sentits del seu visitant.
 
La tala d’arbres ha aclarit el paisatge, eixamplant la panoràmica del mirador talment com la resurrecció de Jesús fa amb les nostres vides, ampliant el seu sentit i embellint-la amb nous detalls que abans no captàvem. La tala violenta desplegada sobre la natura, s’assembla a la violència que la resurrecció ha fet sobre la mort, dominant-la. El bosc que ens rodeja creix inexorablement i, si no li posem límits, acaba cobrint-nos, talment com tantes coses de la nostra vida que, si no li posem límits, acaben menjant-nos o retallant-nos la necessària perspectiva que necessita la realitat. Jesús ressuscitat posa límits a la mort, posa límits al pecat, posa límits a les boscúries que encerclen els humans per ofegar la seva essència. Celebrar anualment la Pasqua és talment com talar i podar tot allò que durant l’any ens ha envaït fent-nos perdre perspectiva.
 
Més enllà de tales que embelleixen el mirador, el seu atractiu natural augmenta quan hom surt de l’església. Amarats de pregària i recolliment contemplem el cel, els estels i els núvols més propers, sentim més càlids els raigs de sol i percebem les flaires més intenses, el piular dels ocells esdevé més entranyable; captem que els colors i els volums llueixen un relleu especial, una dolça densitat que expressa el batec del seu Creador. Qui ho observa amb admiració religiosa se sent part d’aquesta simfonia de volums i de colors.
 
La nostra religiositat ens permet assaborir una nova dimensió de l’existència, la dimensió creient, que realça i transfigura la quotidianitat. Això és el que Jesús ressuscitat, present sobretot en els sagraments i els pobres, aconsegueix amb les nostres vides. Ell no només tala o poda el que tapa l’existència humana, sinó que el seu Esperit ens proveeix d’una mirada nova, espiritual, transcendent, panoràmica de la vida, donant-li més relleu, intensitat, vibració, plenitud, comunió, harmonia, sentint-nos dins un pla diví on tot té sentit, origen i finalitat. Celebrar anualment la Pasqua és renovar la consciència d’aquesta mirada de fe, d’aquesta dimensió de la vida que la resurrecció de Jesús ens regala.
 
Gaudim del mirador de la Pasqua! On cap arbre, per alt i gros que sigui, no taparà les belles panoràmiques que el Ressuscitat ens ofereix sobre l’existència humana.

El castell (Divendres sant a sant Martí del Montnegre 2014)

Abans d’entrar al recinte de l’hostal i de can Auladell s’aixeca un turonet, mig natural, mig artificial que anomenem el castell. Més pròpiament, serien restes d’una torre que podria haver format part del documentat castell del Montnegre. No obstant, caldria una excavació per verificar-ho.
 
Aquest promontori quasi inadvertit, que precedeix el nucli de cases que s’estén fins a la parròquia el podem equiparar al mont Calvari, la històrica roca del Gòlgota que precedia una de les entrades de la ciutat emmurallada de Jerusalem, concretament per la vessant oest: una elevació habitualment desapercebuda llevat que exhibís algun executat com succeí amb aquells tres crucificats entre els quals hi havia el Senyor Jesús.
 
En aquell indret insignificant, rodejat d’horts, extramurs de la ciutat, Jesús hi lliurava la vida, humiliat públicament en un sorprenent consens entre les autoritats romanes invasores, i les sotmeses –que no vol dir submisses- autoritats jueves. El messianisme de Jesús no plaïa ni a uns ni a altres: als governadors romans per la possibilitat de desvetllar revoltes dels religiosos nacionalistes; als caps dels jueus per la candidesa d’un messies tan apocat.
 
L’arqueologia del darrer segle ha permès desenterrar i apreciar els escenaris de tals esdeveniments: la magnífica fortalesa Torre Antònia, seu de les tropes romanes, llindant el recinte del temple i de la qual resten parts del paviment i les cisternes d’aigua; el luxós palau d’Herodes, seu del tetrarca o del governador romà, del qual roman part d’una torre i trossos de muralla que acullen el museu d’història de la ciutat. Del sanedrí i de la casa del gran sacerdot sols hi ha deduccions d’on podrien ser. Són indrets interessantíssims de visitar que mostren la seva preeminència en aquell moment històric, però ignorats durant segles i segles, i dels quals només resten fragments i reconstruccions aproximades.
 
Però el Gòlgota, aleshores fora muralles, irrisori, desapercebut, ha romàs ple de vida. La tradició sobre el lloc de la crucifixió i del sepulcre on fou enterrat Jesús s’ha preservat fins els nostres dies. La basílica constantiniana inaugurada el 13 de setembre de l’any 335 remodelà el sepulcre cobrint-lo amb una gran cúpula; i deixà a l’aire lliure la roca del Gòlgota, rodejada d’un pati i amb una creu al damunt. Actualment el Gòlgota és dins l’edifici del Sant Sepulcre, en una capella enlairada a l’interior de la remodeladíssima construcció dels creuats, visitada diàriament per centenars de centenars de creients que veneren aquesta roca santa com el lloc de la crucifixió de Jesucrist.
 
Els humans construïm castells, palaus, monuments, mausoleus, gratacels, estadis... per immortalitzar-nos o exhibir el nostre poder, edificacions que la història s’encarrega de soterrar, però espais com la roca de la crucifixió travessen els segles perquè s’ha convertit en recer perenne dels desconsolats i afeixugats, dels inadvertits i els desapercebuts, dels frustrats i dels impotents, dels qui volen plorar a cor què vols i no saben on, i d’aquests n’hi ha molts i, encara que una part de nosaltres se senti dolguda, també formem part d’aquest col·lectiu pel qual Jesús es deixà clavar a la creu: els que no passen a la història escrita als llibres però que conformen la veritable història, feta de silenciosa i sovint dolorosa quotidianitat.
 
Venerar el lloc de la mort de Jesús, venerar la creu com seguidament farem, no és recordar un màrtir o un heroi nacional, és admirar aquell que mor enlairat en la roca del Gòlgota, és admirar el qui és enlairat al cel ple de vida. La frase de l’evangeli de Joan és ben eloqüent: “Quan el fill de l’home serà enlairat, atraurà tothom cap a ell”. Es tracta d’un doble enlairament: a la creu damunt la roca i al cel. Amb aquesta doble imatge, concretem el fragment de la carta als Hebreus que hem escoltat: “Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem”.

La rambla (Dijous Sant a sant Martí del Montnegre 2014)

Baixant pel camí que ressegueix el recinte parroquial s’arriba, a la distància d’un tret de pedra, a la rambla, un passeig seminatural, allargassat, que llisca entre sureres arrenglerades fins a una placeta encatifada amb fullaraca caiguda dels arbres que l’encerclen.
 
Es tracta d’un espai acollidor, amable, benèvol, transitable que contrasta amb l’entorn irregular cobert de sotabosc feréstec. S’hi pot passejar tranquil, com en Juanito acostumava cada tarda durant els darrers anys. També s’hi poden plantar tendes per ser un terreny pla, arrecerat i amb poc pedregam.
 
Per tot això la rambla ens evoca la celebració del Dijous Sant, el Sant Sopar que gira al voltant del rentament de peus i l’eucaristia: signes privilegiadíssims de l’acollida divina expressada en aigua que renta, en pa i vi que nodreix; gestos i moments amables, harmònics, afaiçonats per mà humana però plens de vibració religiosa, que contrasten amb una quotidianitat a voltes feréstega, o si més no esquerpa o incòmoda.
 
El rentament de peus i l’eucaristia esdevenen la rambla acollidora on assaborim la grandesa de la humanitat de Jesús: receptiva, servicial, benèvola; on també pregustem la grandesa de la seva divinitat: discreta i a voltes radiant, també desconcertant i encoratjadora. El rentament de peus i l’eucaristia són espais de passeig espiritual i de recolliment comunitari que reconcilien amb un mateix, amb els altres, amb l’Església, i amb Déu, moments òptims de comunió amb tot i amb tots, mística sagramental que brolla de gestos humans eloqüents com rentar uns peus, partir i repartir un mos de pa, fer un tast de vi.
 
La rambla, com el nom expressa, no és un sender de gran recorregut sinó un espai definit, agradós i circumscrit de l’atraient misteri de la muntanya, talment com el rentament de peus i l’eucaristia: uns gestos definits, agradosos, circumscrits, un tast suficient de l’atraient misteri de Jesucrist que admirem, creiem i celebrem en comunitat.
 
La rambla fa riure a muntanyencs i ciclistes àvid de recórrer camins, però és accessible a una cadira de rodes, a qui duu bastó o crosses, a un ancià i a un infant que tentineja, a qui vol passejar agafat del braç parlant sense destorbs o fent silenci..., talment com el rentament de peus i l’eucaristia, que fan riure als qui es volen menjar el món, però que són un gentil recer pels qui necessiten suport, calma, estabilitat, reflexió, pregària, contemplació, que som tots.
 
El rentament de peus no és un spa medicinal i relaxant, sinó un bany sagramental que reprodueix el tarannà de Jesús en els fidels que el celebren. El pa i el vi eucarístics no són un tiberi de festa major sinó un mos i un tast distingits que reprodueixen sagramentalment el sentit d’una vida, possibilitant una comunió eficaç amb Aquell que ho instituí com a memorial.

dissabte, 19 d’abril del 2014

QUI ETS TU I QUI SÓC JO?

VIA CRUCIS DE LA RENGLERETA
Divendres Sant, 18 d’abril de 2014

Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: “Qui és aquest?”. La gent que anava amb ell responia: “És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea”.

Començàvem la Setmana Santa amb aquesta frase que trobem al final de la lectura de l’Evangeli segons sant Mateu que vam proclamar just després de la benedicció de rams, palmes i palmons. De la mateixa manera que a Jerusalem aquella pregunta suscità la resposta dels qui acompanyaven Jesús, també avui aquesta pregunta ve a nosaltres demanant-nos que la responguem de forma personal.

QUI ÉS AQUEST, que entra humil a Jerusalem, sabent que és posar-se a la boca del llop, posar-se a tir de crítics i detractors que cerquen la seva mort? QUI ÉS AQUEST, que ha viscut tota la vida sotmetent la seva voluntat a la voluntat del Pare del cel i mirant d’ensenyar a un grup de deixebles porucs a fer el mateix? QUI ÉS AQUEST, que no té altre eslògan, altre programa electoral (si em permeteu dir-ho així, no en va el confessem com a Rei nostre), que donar-se del tot, que oferir-se Ell mateix per a ser consumit? QUI ÉS AQUEST, que diu que hem d’estimar fins aquell que no ens estima, ans que ens odia fins i tot activament, que no li podem tornar mal per mal, sinó cercar el seu bé, el seu progrés, la seva promoció humana? QUI ÉS AQUEST, que ensenya que no sabrem el que és ser gran, si no fem la prova de fer-nos petits i servents de tothom? QUI ÉS AQUEST PER A MI?

La setmana passada circulava per internet un vídeo que feia feredat, que fins i tot va suscitar una resposta del Papa Francesc. L’acció que allà es desenvolupava tenia lloc a la ciutat de Rosario, a l’Argentina. Podeu suposar, doncs, la reacció immediata del Papa Francesc venint del seu país natal. El tema? El linxament, per part d’un grup irat de veïns, d’un jove de 18 anys pescat en intentar robar la bossa d’una senyora. Arran del linxament el jove resultà mort. No he vist el vídeo. I em va costar no fer-ho, perquè he descobert fins en mi mateix una certa i permeteu-me dir-ho clar, diabòlica morbositat, que, si ens deixem anar, tots tenim per veure coses d’aquestes. En vaig tenir prou amb la imatge de portada: un jove, en la plenitud de la vida, ensangonat, estès al terra. Al costat, al menys en aquella imatge, asseguts a la vorera una dona amb un nen petit als braços i un altre jove. Com no vaig voler veure el vídeo no sé si eren família de la víctima o veïns que no sé ben bé què hi feien, amb nen inclòs, al costat del cadàver. No em vaig poder estar de demanar-me per la passivitat d’aquell qui ho enregistrava tot en la distància.

Em direu: brutal, però el noi no era un innocent... D’acord. Però la barbàrie d’un linxament, de prendre’s en massa la justícia per la mà posa, al costat de la pregunta QUI ÉS AQUEST? referida a Jesús, una altra també de ben profunda i urgent: QUI SÓC JO?

QUI SÓC JO, que sóc capaç de posar-me una màscara per fer-me el dur, el gran, aquell a qui res no afecta, sabent que no és veritat, que m’amago darrera la fortalesa per amagar la meva petitesa? QUI SÓC JO, que puc ser tant valent en grup com per fer la barbaritat de Rosario, a l’Argentina, com tantes altres barbaritats col·lectives que els éssers humans hem fet i encara fem, mentre dissimulo la meva feblesa i potser fins i tot la ploro, quan estic sol? QUI SÓC JO, que sóc capaç de manipular els altres per treure’n un profit o per buscar el seu afecte? QUI SÓC JO, que sóc capaç de perdre el sentit de la humanitat, com aquella empresa de Mataró maquinant aquelles probes degradants de selecció de personal? QUI SÓC JO, que sóc capaç de tenir l’empenta de sant Pere; però que també puc ser capaç com Judes de vendre a baix preu el meu germà? Que puc donar un petó i acaronar, a la vegada que escopir i pegar? Quan em prendré seriosament i cercaré una resposta a aquest: QUI SÓC JO?


MIREU-LO! Som davant aquesta imatge de Jesús crucificat per nosaltres. Farem bé de preguntar-li, no de passada, sinó fins i tot exigint-li una resposta, amb l’exigència dels qui de veritat volen saber, dels qui de veritat cerquen el sentit de la vida... QUI ETS TU i QUI SÓC JO? Fa uns 800 anys un home com tu i com jo, Francesc d’Assís, es féu aquestes mateixes preguntes: QUI ETS TU i QUI SÓC JO? A ell, aquestes preguntes el portaren a identificar-se cada cop més amb Jesús i amb la voluntat de Déu no d’una forma merament intel·lectual sinó pràctica... I nosaltres? Serem avui valents per fer-li des del fons del nostre cor aquestes preguntes a JESÚS?

EL MOTOR: JESÚS

Dijous Sant, 17 d’abril de 2014
Missa de la Cena del Senyor
Ex 12, 1-8. 11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15


A casa nostra hi ha qui espera cada any bé la Nochevieja o bé el Nadal amb deler, ja que per a molts és tradicional que aquests dies siguin el dia, quan no l’única oportunitat de l’any, del retrobament familiar. Fills o néts que viuen en altres països o altres ciutats esperen aquests dies de vacances per prendre un mitjà de transport i anar a veure la família. Altres saben de sobra, sobretot si van passant els anys, que aquests dies tenen el plus afegit de la feina i el record. La feina que és tenir una taula parada per un nombre de persones que ha anat augmentant (la parella de la filla, el nebot nascut de poc...) i el record de trobar a faltar algunes cares que potser, tot  just encara hi eren l’any passat. Festa i record, doncs, a la taula de la Nochevieja o del Nadal.

Hem escoltat a la primera lectura (Èxode 12, 1s): El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa, prengui un anyell o un cabrit. Si una família fos massa petita, que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones (...) Per a menjar-vos-el, aneu cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, i us l’heu de menjar a corre-cuita. És el relat d’una celebració: la Pasqua jueva. L’anyell pasqual es menjava, doncs, en família i en actitud de posar-se a caminar. Record, com encara ho és ara, de llibertat col·lectiva, d’identitat com a poble i de futur encara no assolit, encara en construcció; de poble que encara es troba en marxa.

Heus aquí que avui nosaltres també estem de festa. També avui nosaltres ens apleguem al voltant d’una taula. Festa i taula que esdevenen misteriosament plenitud d’aquestes que ara esmentàvem. Festa i taula on som convidats ja no com a família carnal amb els seus membres ben concrets (avis, pares, tiets, germans...) que cerquen retrobar-se després d’un temps de separació, sinó com a fills i filles de Déu que fan camí plegats; ja no com a un poble determinat per una cultura i una religió (el poble d’Israel), sinó com a Església, un poble ample i inclusiu on hi caben totes les ètnies, totes les llengües, totes les cultures, totes les nacions. El motor d’aquesta invitació, però, no és el fet que tots ens coneixem, o que tots ens estimem, o que tots siguem perfectes, o que tots creiem el mateix i de la mateixa manera... el motor és Jesús i la manera com Ell ens estima: Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava, ens diu Joan. Aquest motor és el seu amor per nosaltres, un amor concret i conscient de Jesús que el porta a fer un gest inaudit aquell vespre abans de la seva Passió: Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí la tovallola per rentar-los els peus.


Aquest vespre, un cop més, tots som convidats. Jesús aquest vespre repeteix aquest gest: el Déu de déus, el Senyor de senyors, el Déu-amb-nosaltres, se cenyeix la tovallola, ens renta els peus i, tot seguit, ens seu a taula al voltant seu. La nit abans de la traïció, la traïció de Judes i de les nostres quotidianes traïcions, Ell ens estima fins a la fi. Ens demostra que veritablement no ha vingut a manar ni a coaccionar, sinó a servir; que no ha vingut a treure profit de nosaltres, sinó a donar-se del tot i ens diu: També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Sí, escoltem aquest vespre novament la Seva veu que ens diu: Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal como jo us ho he fet.

dimarts, 15 d’abril del 2014

EL JOC DE LES CADIRES


La Clío Almansa és una de tantes noies joves que es troben sense feina. Va anar a cercar-ne en una empresa de Mataró que es diu Ecoline 2010. Va fer un curset, però el procés de selecció va prendre un camí estrany. Per seleccionar les persones que havien de fer la feina se’ls va proposar el Joc de les Cadires, és a dir, que hi havia uns quaranta candidats i de cadires n’hi havia menys. Per tant, aquells que no aconseguien cadira en quedaven exclosos. Després se’ls va proposar fer el Joc del Mocador; però en comptes del mocador a la mà del seleccionador hi havia un bitllet de 50 euros. Per aquell que l’agafés els 50 euros serien part del seu primer sou. Tots es van llançar de cop i la Clío va caure atrapada enmig del grup i no es va poder aixecar. Se li va trencar una vèrtebra... i l’ànima, suposo, d’haver de participar en unes maneres de fer selecció per poder obtenir el desitjat lloc de treball que degraden la persona.
Tots coneixem molts joves i no tant joves atrapats en aquest carrer sense sortida i altres que han d’acceptar treballs en condicions més que precàries i que, sense arribar a la situació patètica que he descrit, es veuen obligats a fer mil equilibris per arribar a final de mes, si és que hi arriben. I això no és una excepció. Algú descriu la mentalitat actual com a fatalista. Potser una de les frases més repetides és “Noi, és el que hi ha; si t’agrada bé i sinó també!”. Creix un gran sentiment d’impotència. Vivim sota la convicció fatalista que no hi ha alternativa a la situació que vivim. No hi ha cadires per a tothom.
El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica titulada El goig de l’Evangeli, diu que en l’actualitat “ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó que hi ha quelcom nou: l’exclusió, amb l’exclusió queda afectada en la seva arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu; no està sota, o a la perifèria, simplement està a fora... sobren”.  És el que quedava patèticament clar en el joc de les cadires quan la Clío Almansa cercava treball a Mataró. No hi ha cadires per a tots. Hi ha gent que sobra, que queda fora de la societat.
És allí on van crucificar Jesús, fora de la ciutat, fora dels cercles influents, entre la gent que no solament era sobrant sinó que molestava i s’havia de suprimir. Jesús és dels qui sobren. Jesús sobra, no té cadira, no té on recolzar el cap. Cal que els cristians ho tinguem molt present això, perquè certament no tenim la solució de molts problemes socials, però cal recordar que els sobrants, els exclosos, els fracassats són els companys de Jesús, els qui van compartir la seva sort. Més: Jesús és la resposta del Pare a aquells qui clamaven “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva cuiteu a defensar-me”. I nosaltres que som el seu cos cal que ens mantinguem en el lloc on Ell era, on Ell hi és.
I això és molt lúcid ja que correspon a la nostra realitat. Si ho mirem atentament:  Qui és que no sobra? De fet som essencialment innecessaris. Abans que fóssim no ens necessitava ningú i després que no hi siguem tot continuarà, més o menys, igual. El que més s’assembla a cadascú de nosaltres és un pobre que fa nosa i no compta. Per això, posar-nos al costat dels qui no compten i sobren, no és cap acte d’humilitat, sinó un reconeixement del que som. Segurament que per això ens posen tant nerviosos, ja que ens recorden allò que realment som i volem dissimular, no recordar.
Aixecar els ulls cap a la Creu ens mostra que, malgrat tot, misteriosament, comptem: Déu ha mort per nosaltres. Valem més per a Ell que la seva pròpia vida. Joan a L’Evangeli ens diu que Jesús va a preparar-nos lloc a la casa del Pare on, SÍ, hi ha lloc (cadires) per a tots. I la nostra vida hauria de ser una constant d’aquesta alegra proclamació, sabent-ho traduir en tots els àmbits de la nostra vida. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots.
Si hi ha lloc per a tots a la casa del Pare, justament cal fer lloc per a tots aquí, que també és on Ell ha vingut a fer-hi estada. Perquè la seva voluntat, com diem en el Parenostre, es compleixi aquí a la terra com es fa en el Cel.

diumenge, 13 d’abril del 2014

Triomfadors i fracassats (Diumenge de Rams 2014)

En ple migdia del passat divendres, baixàvem per la part alta de la Rambla Catalunya de Barcelona. Recorrent el tram habitual, rutinari entre la Diagonal i el carrer Diputació buscàvem alguna escena il·luminadora pel sermó d’avui, diumenge de Rams, que celebrem un triomf passat pel sedàs del fracàs.

Asseguts en un banc hi havia una parella jove, de color, somrients, traient el precinte d’un paquet de galetes embolicat amb plàstic transparent. L’havien agafat d’unes bosses grans que reposaven als seus peus. El format del paquet i el volum de les bosses delatava que venien de recollir aliments d’alguna parròquia o convent proper aturant-se, satisfets, a fer un primer tast.

Poc després, assegut solitari en un altre banc, un home adult, bru, bevia a glop d’una ampolla de suc que sostenia amb braç tremolós. Vestia un anorac antic, rebregat, i uns pantalons texans embrutits. Al costat, una bossa de plàstic blanc amb nanses contindria alguna cosa aconseguida per alimentar-se. Semblava algú sense llar.

Més enllà reconeixíem una de les escasses dones que viuen al carrer. Dorm per aquests encontorns. Feia la becaina en un banc, repenjant el cap damunt la palma de la mà i el colze en el respatller. Les faldilles llargues, sota genoll, no amagaven unes cames primes, morades i resseques. Una de les canyelles estava untada matusserament amb crema hidratant.

Les travessies d’aquesta rambla esdevenien una al·legoria de la vida on els triomfadors hi caminen amb pas ferm i decidit, una majoria discreta ho fa a pas normal, els precaris a batzegades, els fracassats ho fan tremolosos o han deixat de caminar.

Les travessies d’aquesta rambla esdevenen també una al·legoria del diumenge de Passió que celebrem avui on el passeig triomfal de Jesús aclamat per la multitud no és cap exhibició triomfalista: “Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”. Encara més, la gent es preguntava: “Qui és aquest?”, talment com ens preguntem qui seria aquella parella jove, l’home de l’anorac i la dona que viu al carrer.

El recorregut vital de Jesús el fa desmuntar del seu ase per muntar-hi els qui els costa o no poden caminar dignament per la vida, estirant la corda de l’animal mentre, a peu pla, encoratja els qui van trampejant, es barreja amb els qui caminen normalment, i reclama amb serietat als triomfadors que ajudin els fracassats en proporció al seu triomf.

Sant Pau sintetitzava l’itinerari existencial de Jesús meravellosament: deixant el seu tron celestial es feu home entre els homes, no rei entre els reis. Assumint el fracàs i el rebuig humà fins a morir en creu ha estat exalçat de nou a les altures perquè reconeguem que és el Senyor de tots: dels triomfadors i dels fracassats.

L’existència de Jesucrist no és un viatge turístic a la terra, ni una exhibició terrenal de qualitats divines, és compartir la realitat dels fracassats –que tots ho som en algun moment- i reconvertir-la meravellosament, mostrant als humans que l’únic triomf vàlid és el col·lectiu, els altres triomfs són vanitat de vanitats, narcisismes caducs.

QUI ÉS AQUEST?

ENTRADA A JERUSALEM en una església d'Etiòpia
FOTO: Bárbara Vigil
Diumenge de Rams, 13 d’abril de 2014
Mt 21, 1-11/Is 50, 4-7/Fl 2, 6-11/Mt 26, 14-27, 66


Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: “Qui és aquest?”. La gent que anava amb ell responia: “És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea”.

Qui és aquest?

Avui hem acompanyat Jesús en la seva entrada a Jerusalem també, com d’antuvi, amb palmes a les mans. Ens fem aquesta pregunta també nosaltres, potser també encuriosits, com ho estaven els habitants de Jerusalem aleshores, tot pensant què estem celebrant avui. Com a primera resposta ens arriben les paraules del profeta Zacaries que hem sentit proclamar després de la benedicció dels rams: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega. Sí, és algú que ens arriba amb humilitat, sense imposar-se, sense crits ni espectacles.

Qui és aquest?

Encara podem fer-nos la pregunta davant aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat del Gran Rei. I farem bé d’escoltar també les paraules del profeta Isaïes que hem sentit: Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. Aquell que entra humil a la Ciutat Santa és Aquell que té una oïda de deixeble, que no fa el que vol, sinó que acomoda i sotmet la seva voluntat a la del Pare.

Qui és aquest?

Encara ens ho podem demanar, perquè ens estranya veure Jesús que ens arriba així, amb aquesta humilitat i aquesta actitud de deixeble. Potser per sentir-nos encara més meravellats en escoltar el que ens explica sant Pau en l’Epístola als Filipencs: Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Jesús ho ha deixat tot per nosaltres.


Hem escoltat el relat de la Passió, el tornarem a escoltar Divendres Sant. Tornem-lo a llegir a casa, meditem-lo sota la llum d’aquesta pregunta: QUI ÉS AQUEST? Potser descobrirem el sentit de les paraules del profeta: MIRA, ÉS EL TEU REI! Entrem a la Setmana Santa amb el cor disposat, seguim-lo i descobrirem quina mena de Rei és Jesús.

dimarts, 8 d’abril del 2014

NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN

La CORAL LAVÍNIA en la seva actuació fa dos diumenges
a la Parròquia de SANT MARTÍ DEL MONTNEGRE
Dimarts V de Quaresma, 8 d’abril de 2014
Nm 21, 4-9/Sl 101/Jn 8, 21-30

Fa dos diumenges, a Sant Martí del Montnegre, vam tenir ocasió d’escoltar una coral de Barcelona, la Coral Lavínia, que ens va delectar amb un repertori de cançons. Una d’elles no sols era molt coneguda, sinó que ho era tant, que alguns, espontàniament, la cantaven soto voce, tot i que al final el director ens la va fer cantar a tots els assistents en veu alta. La cançó era de Raimon, molt famosa, una cançó que es diu DIGUEM NO del 1963. La coneixeu, oi?

La lletra no té pèrdua i algunes coses si bé nosaltres potser ja no les vivim en primera persona (ja han passat 50 anys), no deixen de ser el pa de cada dia per a molts homes i dones del nostre món. M’ha vingut a la ment aquesta cançó perquè, a la tornada, hi ha un moment que diu: NO, NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN. El cantautor les diu com convidant-nos a posar distància entre els amos de la por, de la sang, de la fam que s’han convertit en llei tot al voltant i aquells que no volem participar de tot això.

La frase, però, és un ressò de les paraules que hem escoltat avui a l’Evangeli de boca de Jesús i, de fet, salvant les distàncies, amb el mateix sentit: Vosaltres sou d’aquí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món. Una forma que té Jesús de dir-los i de dir-nos que no el podem apamar amb les nostres mesures. El Messies que ells esperaven no s’ajusta als paràmetres que Jesús mostra, tot i dient que ve del Pare. Les paraules de Jesús no volen ser una resposta tallant i dura que trenqui per sempre el diàleg amb els seus interlocutors; penso que, més aviat, és una forma de dir-los que canviïn de perspectiva, que treguin conclusions del que li veuen fer i dir, perquè els hi va la vida.

Les paraules de Jesús poden semblar dures. Potser ho són. Però segueixen convidant al diàleg. Qui ets tu?, demanen. No és una pregunta errada. És la pregunta del qui cerca. Caldrà verificar les motivacions que la fan néixer, aquesta pregunta. Diferent d’aquella, també en llavis de Jesús: I vosaltres, qui dieu que sóc? Que és la pregunta del qui ens interpel·la, del qui ens vol treure del nostre ensopiment i fer-nos reaccionar.

Qui ets tu?, demanen... I no queden sense resposta... Ningú pot quedar sense resposta quan cerca de cor i demana: Cerqueu i trobareu, deia Jesús. I arriba la resposta: Justament us ho estic dient. Jesús no ha callat, ens segueix parlant. No ha deixat de fer-ho una i una altra vegada, si demanem de tot cor. Ens arriben aquesta pregunta i aquesta resposta a pocs dies de començar la Setmana Santa. Quan l’entrada triomfal a Jerusalem el Diumenge de Rams, la institució de l’Eucaristia el Dijous Sant, la Passió i la Mort el Divendres Sant i la Resurrecció que celebrarem a la Vetlla Pasqual ens diuen QUI ÉS JESÚS amb tota l’eloqüència, amb tota la força, si hi parem atenció.

Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que JO SÓC. Només clavat en creu descobrirem que només Jesús és Aquell pel qual serem guarits, salvats, de la mort i del sense sentit que ens envolten, com ho foren aquells que, tocats de mort, miraven la serp de coure i eren guarits; com Llàtzer qui en sentir el Surt fora! tornà a la vida.


Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


DIGUEM NO, Raimon, 1963

dilluns, 7 d’abril del 2014

Ho creus això?


Podria posar el nom i el cognom, però no ho faré. Era un nen normal, entremaliat i alegre fins que va anar a l’escola. Allí començà el seu calvari. No entenia res, treia unes notes baixíssimes.  Els pares i els professors es varen començar a preocupar. I com van veure que no reaccionava, al final el van portar al psicòleg. Però, malgrat tot, els resultats eren pocs. Amb molts esforços, amb prou feines, va aprendre a llegir, però això amb molta dificultat i sempre d’una manera insegura. Els primers anys de l’escola van ser per ell un infern que li van treure l’alegria, fins les ganes de jugar, i es passava moltes estones plorant. Fins que van descobrir on era el problema: el nen era curt de vista. Era miop. Per tant, no podia veure el que hi havia escrit en la pissarra i amb prou feines les lletres per poder llegir. Quan li van corregir el defecte visual el nen es va posar al nivell de tota la classe i va recuperar l’alegria de jugar. La seva tristesa era fruit de la seva miopia. He conegut i m’han explicat diferents casos d’aquestes característiques. No en tots els casos que he conegut els pares i els professors van saber reaccionar a temps.
Jesús ens tracta de miops: “Els qui caminen de nit ensopeguen, perquè els manca la claror”. Nosaltres som com faltats de claror, som miops, curts de vista. És com si no veiéssim la pissarra. I ens costa comprendre el nostre entorn, caminem a les fosques. Amb prou feines veiem el que tenim a prop. I com ens costa veure el que està lluny ens concentrem en allò que tenim al davant, però, com aquell nen, no comprenem res, perquè no hi veiem. Som curs de vista i no aprenem a llegir la nostra vida i el que tenim al davant. Estem com capficats en el nostre món esquifit i petit i no ens atrevim a aixecar el cap i mirar al davant, perquè no hi veiem res. Al davant només hi veiem borrós, la negror.
I això es nota sobretot quan examinem les raons per les quals ens enfadem, patim i ens entristim. Quantes petiteses ens treuen de polleguera! Quantes futeses ensorren amistats i fins trenquen famílies! Quantes baralles amb veïns que creen mal rotllo durant anys, per qualsevol malentès! A vegades és tant petita la raó per la qual hem trencat amb algú que hem de fer un esforç per recordar-la. Els nostres motius d’ofendre’ns, de plorar, de sofrir són, com nosaltres: miops. La nostra tristesa és fruit de la nostra miopia, com la d’aquell nen. Certament que en l’Evangeli Jesús plora, es commou profundament, es contorba i se li neguen els ulls. No és indiferent davant el sofriment. Diu l’Evangeli que Jesús plorà quan va veure plorar Maria, la germana de Llàtzer, i els qui l’acompanyaven. Jesús ens ensenya a sofrir. Ens ensenyar a sofrir per raons reals, o sigui, per amor. L’Evangeli diu que “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer”. Jesús certament que estima tota la humanitat, per això es va encarnar,  però no en general sinó en concret, amb noms reals de persones concretes.
Jesús ens ensenya a sofrir amb autenticitat perquè ens treu de la miopia i ens posa  al davant l’única raó real de sofrir: l’estimar. I ens ensenya a sofrir amb autenticitat i per això amb esperança, perquè ens guareix de la nostra miopia i ens fa veure fins més enllà del nostre pobre horitzó: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran, i tots els qui creuen en mi, no moriran mai més”. És com diu Ezequiel : “Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir”. “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. O com diu Pau: “Gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà vida als vostres cossos mortals.”
La clau està en la pregunta que Jesús fa a Marta: “Ho creus, això?” I aquesta és la pregunta bàsica que ens hem de fer. En la mesura que la nostra fe i esperança vagin prenent cos en nosaltres autènticament, en la mateixa mesura es guarirà la nostra miopia. S’eixamplarà el nostre horitzó fins a l’Infinit. Moltes coses que no havíem vist, ara seran el centre de la nostra vida, i coses que havíem convertit en absoluts i vist com a molt grans esdevindran petites i insignificants.
El problema del nen que he parlat al començar és que creia que tothom veia com ell. Que el que ell veia era la realitat. Havia nascut així. Aquell nen creia el que veia; confonia la seva visió amb la normalitat. El problema nostre és el mateix: ens pensem que el que veu la nostra miopia espiritual és la realitat, és el normal, creiem que no es pot veure el mon d’una altra manera. Però, no, el món, no sols es pot veure d’una altra manera, sinó que és d’una altra manera. Si Jesús és la resurrecció, és la vida, és la vida plena, el món no és tal com el vivim: però... ens ho creiem?...


dissabte, 5 d’abril del 2014

EL DÉU DESCONEGUT

Dimarts, IV de Quaresma, 4 d’abril de 2014
Sv 2, 1a.12-22/Sl 33/Jn 7, 1-2.10.14.25-30

Si li hagués de posar un títol al sermó d’avui se semblaria al mateix que sant Pau va trobar inscrit en un altar tot passejant per Atenes ara fa quasi dos mil anys: AL DÉU DESCONEGUT.

La litúrgia avui ens ofereix com un díptic, en què l’Evangeli representaria la cara externa d’una situació d’incomprensió de la persona de Jesús i el llibre de la Saviesa pintaria la seva cara interna, profunda, reveladora d’aquesta incomprensió tan visceral cap a la persona del natzarè.

Jesús ha sortit d’incògnit. Pel que hem pogut escoltar, ja té certa fama. Per alguns, fins i tot certa mala fama. Tant és així que alguns ja pensen en eliminar-lo i tot. Això ja està en boca de tothom: No és el que volien matar, aquest?, diran. Per això mateix Jesús baixa a Jerusalem d’incògnit, no públicament, com volent evitar aldarulls innecessaris.

L’Evangeli, però, revela una paradoxa: la gent coneix molt bé d’on és Jesús... però tot i coneixent tan bé això, queden cecs per saber d’on ve Jesús. La gent de Jerusalem, la que va tant devotament a la festa, només veuen en Jesús “el galileu”. I ja sabem que un galileu no té massa bona fama a Jerusalem. Després dels samaritans (que són un cas apart), els galileus són els paganots del Nord, gent massa laxa comparada amb la gent complidora i devota que viu i es mou dins la Ciutat Santa. Aquest coneixement, però, els fa cecs, els impedeix mirar en profunditat, treure conclusions de les paraules i els fets que Jesús fa. Paraules i fets que parlen ben clarament, al menys per als sensibles a aquest registre d’ona, d’on ve Jesús. Els presents, en canvi, hauran de sentir aquestes paraules crítiques de Jesús: Sí, vosaltres em coneixeu i sabeu d’on sóc, encara que, de fet, no he vingut per mi mateix. Aquell que m’ha enviat mereix tota la confiança, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d’ell i és ell que m’ha enviat.

Per què aquesta ceguesa? Per què aquest no poder entendre qui és Jesús? El llibre de la Saviesa ens vol mostrar alguna d’aquestes causes: (El just) és una crítica vivent de les nostres idees, només veure’l, ja se’ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany. L’autor de la Saviesa comenta: Així pensen, però van errats. La dolenteria els encega. Desconeixen els plans de Déu... Desconeixen Déu mateix!

Ens costa reconèixer-ho, però, per poc que hi meditem, que hi rumiem, descobrirem que és també el nostre retrat interior. Per què no som millors? Per què les nostres vides no canvien? Què ho fa que la nostra fe sigui minsa, poruga... en lloc de planera i valenta? Descobrim que també nosaltres, a força d’anar a l’Església (i sort que ho fem!!!!), potser ens hem conformat a viure sota mínims. Ens creiem que coneixem Jesús: on va néixer, què va fer, per què va morir... però no hem descobert encara d’on ve, qui és en realitat Jesús per a nosaltres. L’hem etiquetat, l’hem fet a mida, i així l’hem lligat de mans i de peus com els soldats el dia de Dijous Sant, impedint que canviï les nostres vides com sols Ell pot fer-ho. Jesús és el Just que creiem conèixer molt bé i, potser per això mateix, a més, ens fa nosa ja que ens demana un canvi, ens interpel·la...


Quaresma ens convida a mirar de nou Jesús amb els ulls de la fe, una fe alimentada no només de caps de setmana, de comunions i batejos celebrats esporàdicament... Una fe alimentada dia a dia amb el Pa i el Vi del seu Cos i la Seva Sang i amb el greix saborós de la seva Paraula. Ja ho hem oblidat? Ho hem escoltat avui en l’aclamació abans de l’Evangeli: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu!

dimecres, 2 d’abril del 2014

HI VEIEM BÉ?



Dijous passat les xarxes socials es van posar en estat d’alerta. Donaven la notícia que  un altre avió havia caigut al mar, a l’oceà Atlàntic, davant mateix de Gran Canària. A les tres de la tarda corria per les xarxes socials: “El Control de Canàries confirma la caiguda al mar de l’avió a dues milles de la costa(...) es desconeix el nombre de passatgers”. Un comandant d’un altre avió ho descriu visualment: “Estem veient, efectivament, que ha caigut a l’aigua un avió del model Boeing 737, davant de Las Terrazas... i està flotant. Repeteixo, està flotant, no s’ha enfonsat... mobilitzeu tots els mitjans disponibles”... un controlador aeri confirma que es tracta d’una gran aeronau que li sembla que és un Tuí, i afirma que estan avisats el vaixell de rescat i els bombers... Les xarxes socials, els controladors aeris, la descripció directa d’un pilot, i malgrat tot... ni era un avió, ni havia un accident. Era una embarcació de grans dimensions que en diuen una gavarra, que transporta càrregues pesades. En aquest cas transportava una grua. I era la forma d’aquesta grua el que va donar peu a la falsa alarma.

Certament que moltes vegades la vista ens enganya. I encara que intervinguin les xarxes, el control d’aeroport, i els pilots avesats a anar pel món, malgrat tot, el que veiem moltes vegades no es correspon amb el que és. Per tant quan, a més, no hi ha tants mitjans, la nostra percepció del que veiem no deixa de ser molt precària. I encara més quan es tracta de veure el perquè de les coses, o allò que realment val i saber-ho discernir d’allò secundari. Com diu el llibre de Samuel: “allò que l’home veu no és allò que val, l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu el fons del cor

 Diu Jesús en l’Evangeli de Joan: “És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs”. Cal saber dubtar del que veig, cal aprendre a separar el que veig  de la interpretació que en faig i que per mi em sembla evident. Cal saber que el que veig és parcial, cal saber que el que veig ho veig esbiaixat, des de la meva perspectiva i, a més,  amb l’ull malalt. Tot comença per la humilitat. La imatge que hem vist aquests dies del papa, no confessant sinó confessant-se, crec que és una bona expressió del que ens demana l’ Evangeli: posar-nos en qüestió. Tot comença per la humilitat. Tot comença per saber que no hi veig, o el que és pitjor que hi veig malament i confonc allò que és amb el que crec veure, o vull veure. Tot comença per deixar-nos il·luminar per Crist hem de saber que no hi veiem, que estem a les fosques.

“El qui em segueix no camina a les fosques sinó que té la llum de la vida” diu Jesús. Certament Ell és la llum “ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè un tinc vora meu”. Més encara , com diu Pau, tot recollint un text de la pregària antiga dels cristians “per això diuen: Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre dels morts i Crist t’il·luminarà”. Pel creient Crist és llum, vida, resurrecció perquè és el criteri últim i decisiu del seu obrar, i ,encara més, perquè Ell hi és, s’hi pot comptar.

Quan van saber els aviadors i els controladors aeris que nos es tractava d’un avió accidentat? Quan es van apropar. A nosaltres ens costa apropar-nos. I preferim dir el que ens han dit o repetir estadístiques, enlloc d’apropar-nos. En el fons ens agrada l’alarma, allò que és extraordinari, el que és gran, el que és excepcional, no tenim la mirada en el petit. Com la mirada de Déu sobre David. O la mirada de Jesús sobre el cec. Tenim la mirada malalta d’alçada, malalta de mirar amunt. Ens costa tenir la mirada propera i ens deixem portar pel que es diu, les estadístiques. Veiem el món com els pilots veien l’embarcació, des de dalt, des de lluny. Déu mira de prop, des de dins. Nosaltres hem d’aprendre a mirar com Jesús, com Déu, des de baix: tot comença per la humilitat.