En ple migdia del passat divendres, baixàvem per la part
alta de la Rambla Catalunya de Barcelona. Recorrent el tram habitual, rutinari
entre la Diagonal i el carrer Diputació buscàvem alguna escena il·luminadora
pel sermó d’avui, diumenge de Rams, que celebrem un triomf passat pel sedàs del
fracàs.
Asseguts en un banc hi havia una parella jove, de color,
somrients, traient el precinte d’un paquet de galetes embolicat amb plàstic
transparent. L’havien agafat d’unes bosses grans que reposaven als seus peus.
El format del paquet i el volum de les bosses delatava que venien de recollir
aliments d’alguna parròquia o convent proper aturant-se, satisfets, a fer un
primer tast.
Poc després, assegut solitari en un altre banc, un home adult, bru, bevia a glop d’una ampolla de suc que sostenia amb braç tremolós. Vestia un anorac antic, rebregat, i uns pantalons texans embrutits. Al costat, una bossa de plàstic blanc amb nanses contindria alguna cosa aconseguida per alimentar-se. Semblava algú sense llar.
Més enllà reconeixíem una de les escasses dones que viuen al carrer. Dorm per aquests encontorns. Feia la becaina en un banc, repenjant el cap damunt la palma de la mà i el colze en el respatller. Les faldilles llargues, sota genoll, no amagaven unes cames primes, morades i resseques. Una de les canyelles estava untada matusserament amb crema hidratant.
Les travessies d’aquesta rambla esdevenien una al·legoria de la vida on els triomfadors hi caminen amb pas ferm i decidit, una majoria discreta ho fa a pas normal, els precaris a batzegades, els fracassats ho fan tremolosos o han deixat de caminar.
Les travessies d’aquesta rambla esdevenen també una al·legoria del diumenge de Passió que celebrem avui on el passeig triomfal de Jesús aclamat per la multitud no és cap exhibició triomfalista: “Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”. Encara més, la gent es preguntava: “Qui és aquest?”, talment com ens preguntem qui seria aquella parella jove, l’home de l’anorac i la dona que viu al carrer.
El recorregut vital de Jesús el fa desmuntar del seu ase per muntar-hi els qui els costa o no poden caminar dignament per la vida, estirant la corda de l’animal mentre, a peu pla, encoratja els qui van trampejant, es barreja amb els qui caminen normalment, i reclama amb serietat als triomfadors que ajudin els fracassats en proporció al seu triomf.
Sant Pau sintetitzava l’itinerari existencial de Jesús meravellosament: deixant el seu tron celestial es feu home entre els homes, no rei entre els reis. Assumint el fracàs i el rebuig humà fins a morir en creu ha estat exalçat de nou a les altures perquè reconeguem que és el Senyor de tots: dels triomfadors i dels fracassats.
L’existència de Jesucrist no és un viatge turístic a la terra, ni una exhibició terrenal de qualitats divines, és compartir la realitat dels fracassats –que tots ho som en algun moment- i reconvertir-la meravellosament, mostrant als humans que l’únic triomf vàlid és el col·lectiu, els altres triomfs són vanitat de vanitats, narcisismes caducs.
Poc després, assegut solitari en un altre banc, un home adult, bru, bevia a glop d’una ampolla de suc que sostenia amb braç tremolós. Vestia un anorac antic, rebregat, i uns pantalons texans embrutits. Al costat, una bossa de plàstic blanc amb nanses contindria alguna cosa aconseguida per alimentar-se. Semblava algú sense llar.
Més enllà reconeixíem una de les escasses dones que viuen al carrer. Dorm per aquests encontorns. Feia la becaina en un banc, repenjant el cap damunt la palma de la mà i el colze en el respatller. Les faldilles llargues, sota genoll, no amagaven unes cames primes, morades i resseques. Una de les canyelles estava untada matusserament amb crema hidratant.
Les travessies d’aquesta rambla esdevenien una al·legoria de la vida on els triomfadors hi caminen amb pas ferm i decidit, una majoria discreta ho fa a pas normal, els precaris a batzegades, els fracassats ho fan tremolosos o han deixat de caminar.
Les travessies d’aquesta rambla esdevenen també una al·legoria del diumenge de Passió que celebrem avui on el passeig triomfal de Jesús aclamat per la multitud no és cap exhibició triomfalista: “Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”. Encara més, la gent es preguntava: “Qui és aquest?”, talment com ens preguntem qui seria aquella parella jove, l’home de l’anorac i la dona que viu al carrer.
El recorregut vital de Jesús el fa desmuntar del seu ase per muntar-hi els qui els costa o no poden caminar dignament per la vida, estirant la corda de l’animal mentre, a peu pla, encoratja els qui van trampejant, es barreja amb els qui caminen normalment, i reclama amb serietat als triomfadors que ajudin els fracassats en proporció al seu triomf.
Sant Pau sintetitzava l’itinerari existencial de Jesús meravellosament: deixant el seu tron celestial es feu home entre els homes, no rei entre els reis. Assumint el fracàs i el rebuig humà fins a morir en creu ha estat exalçat de nou a les altures perquè reconeguem que és el Senyor de tots: dels triomfadors i dels fracassats.
L’existència de Jesucrist no és un viatge turístic a la terra, ni una exhibició terrenal de qualitats divines, és compartir la realitat dels fracassats –que tots ho som en algun moment- i reconvertir-la meravellosament, mostrant als humans que l’únic triomf vàlid és el col·lectiu, els altres triomfs són vanitat de vanitats, narcisismes caducs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada