dimarts, 15 d’abril de 2014

EL JOC DE LES CADIRES


La Clío Almansa és una de tantes noies joves que es troben sense feina. Va anar a cercar-ne en una empresa de Mataró que es diu Ecoline 2010. Va fer un curset, però el procés de selecció va prendre un camí estrany. Per seleccionar les persones que havien de fer la feina se’ls va proposar el Joc de les Cadires, és a dir, que hi havia uns quaranta candidats i de cadires n’hi havia menys. Per tant, aquells que no aconseguien cadira en quedaven exclosos. Després se’ls va proposar fer el Joc del Mocador; però en comptes del mocador a la mà del seleccionador hi havia un bitllet de 50 euros. Per aquell que l’agafés els 50 euros serien part del seu primer sou. Tots es van llançar de cop i la Clío va caure atrapada enmig del grup i no es va poder aixecar. Se li va trencar una vèrtebra... i l’ànima, suposo, d’haver de participar en unes maneres de fer selecció per poder obtenir el desitjat lloc de treball que degraden la persona.
Tots coneixem molts joves i no tant joves atrapats en aquest carrer sense sortida i altres que han d’acceptar treballs en condicions més que precàries i que, sense arribar a la situació patètica que he descrit, es veuen obligats a fer mil equilibris per arribar a final de mes, si és que hi arriben. I això no és una excepció. Algú descriu la mentalitat actual com a fatalista. Potser una de les frases més repetides és “Noi, és el que hi ha; si t’agrada bé i sinó també!”. Creix un gran sentiment d’impotència. Vivim sota la convicció fatalista que no hi ha alternativa a la situació que vivim. No hi ha cadires per a tothom.
El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica titulada El goig de l’Evangeli, diu que en l’actualitat “ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó que hi ha quelcom nou: l’exclusió, amb l’exclusió queda afectada en la seva arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu; no està sota, o a la perifèria, simplement està a fora... sobren”.  És el que quedava patèticament clar en el joc de les cadires quan la Clío Almansa cercava treball a Mataró. No hi ha cadires per a tots. Hi ha gent que sobra, que queda fora de la societat.
És allí on van crucificar Jesús, fora de la ciutat, fora dels cercles influents, entre la gent que no solament era sobrant sinó que molestava i s’havia de suprimir. Jesús és dels qui sobren. Jesús sobra, no té cadira, no té on recolzar el cap. Cal que els cristians ho tinguem molt present això, perquè certament no tenim la solució de molts problemes socials, però cal recordar que els sobrants, els exclosos, els fracassats són els companys de Jesús, els qui van compartir la seva sort. Més: Jesús és la resposta del Pare a aquells qui clamaven “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva cuiteu a defensar-me”. I nosaltres que som el seu cos cal que ens mantinguem en el lloc on Ell era, on Ell hi és.
I això és molt lúcid ja que correspon a la nostra realitat. Si ho mirem atentament:  Qui és que no sobra? De fet som essencialment innecessaris. Abans que fóssim no ens necessitava ningú i després que no hi siguem tot continuarà, més o menys, igual. El que més s’assembla a cadascú de nosaltres és un pobre que fa nosa i no compta. Per això, posar-nos al costat dels qui no compten i sobren, no és cap acte d’humilitat, sinó un reconeixement del que som. Segurament que per això ens posen tant nerviosos, ja que ens recorden allò que realment som i volem dissimular, no recordar.
Aixecar els ulls cap a la Creu ens mostra que, malgrat tot, misteriosament, comptem: Déu ha mort per nosaltres. Valem més per a Ell que la seva pròpia vida. Joan a L’Evangeli ens diu que Jesús va a preparar-nos lloc a la casa del Pare on, SÍ, hi ha lloc (cadires) per a tots. I la nostra vida hauria de ser una constant d’aquesta alegra proclamació, sabent-ho traduir en tots els àmbits de la nostra vida. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots.
Si hi ha lloc per a tots a la casa del Pare, justament cal fer lloc per a tots aquí, que també és on Ell ha vingut a fer-hi estada. Perquè la seva voluntat, com diem en el Parenostre, es compleixi aquí a la terra com es fa en el Cel.