diumenge, 20 d’abril de 2014

La rambla (Dijous Sant a sant Martí del Montnegre 2014)

Baixant pel camí que ressegueix el recinte parroquial s’arriba, a la distància d’un tret de pedra, a la rambla, un passeig seminatural, allargassat, que llisca entre sureres arrenglerades fins a una placeta encatifada amb fullaraca caiguda dels arbres que l’encerclen.
 
Es tracta d’un espai acollidor, amable, benèvol, transitable que contrasta amb l’entorn irregular cobert de sotabosc feréstec. S’hi pot passejar tranquil, com en Juanito acostumava cada tarda durant els darrers anys. També s’hi poden plantar tendes per ser un terreny pla, arrecerat i amb poc pedregam.
 
Per tot això la rambla ens evoca la celebració del Dijous Sant, el Sant Sopar que gira al voltant del rentament de peus i l’eucaristia: signes privilegiadíssims de l’acollida divina expressada en aigua que renta, en pa i vi que nodreix; gestos i moments amables, harmònics, afaiçonats per mà humana però plens de vibració religiosa, que contrasten amb una quotidianitat a voltes feréstega, o si més no esquerpa o incòmoda.
 
El rentament de peus i l’eucaristia esdevenen la rambla acollidora on assaborim la grandesa de la humanitat de Jesús: receptiva, servicial, benèvola; on també pregustem la grandesa de la seva divinitat: discreta i a voltes radiant, també desconcertant i encoratjadora. El rentament de peus i l’eucaristia són espais de passeig espiritual i de recolliment comunitari que reconcilien amb un mateix, amb els altres, amb l’Església, i amb Déu, moments òptims de comunió amb tot i amb tots, mística sagramental que brolla de gestos humans eloqüents com rentar uns peus, partir i repartir un mos de pa, fer un tast de vi.
 
La rambla, com el nom expressa, no és un sender de gran recorregut sinó un espai definit, agradós i circumscrit de l’atraient misteri de la muntanya, talment com el rentament de peus i l’eucaristia: uns gestos definits, agradosos, circumscrits, un tast suficient de l’atraient misteri de Jesucrist que admirem, creiem i celebrem en comunitat.
 
La rambla fa riure a muntanyencs i ciclistes àvid de recórrer camins, però és accessible a una cadira de rodes, a qui duu bastó o crosses, a un ancià i a un infant que tentineja, a qui vol passejar agafat del braç parlant sense destorbs o fent silenci..., talment com el rentament de peus i l’eucaristia, que fan riure als qui es volen menjar el món, però que són un gentil recer pels qui necessiten suport, calma, estabilitat, reflexió, pregària, contemplació, que som tots.
 
El rentament de peus no és un spa medicinal i relaxant, sinó un bany sagramental que reprodueix el tarannà de Jesús en els fidels que el celebren. El pa i el vi eucarístics no són un tiberi de festa major sinó un mos i un tast distingits que reprodueixen sagramentalment el sentit d’una vida, possibilitant una comunió eficaç amb Aquell que ho instituí com a memorial.