EL NAIXEMENT D'UNA VOCACIÓ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014 (Dissabte Vespre)

Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Avui faig quatre anys. Sí, ja sé que em veieu molt envellit per tenir només quatre anys. Però, us ho cregueu o no, avui he fet quatre anys. Us demanareu: com és això? Doncs sí, tinc quatre anys, perquè el 26 d’abril de 2010 vaig tornar a néixer literalment. Era un dilluns. Al matí havíem donat gràcies a la Basílica de Santa Maria d’Igualada per la recent beatificació del caputxí fra Josep Tous i per la tarda anava cap a Arenys de Mar, on tenia la trobada mensual del Grup de Temes dels Grups de Diàleg i Pregària. A l’alçada de Granollers, però, un camió envaïa el meu carril i em treia fora de la carretera. El cotxe, que va quedar pel desguàs, amb una de les rodes del darrera rebentades encara topava amb un altre cotxe més, fent-lo sortir també de la carretera.

Gràcies a Déu tot va quedar en un ensurt. Jo no vaig prendre cap mal i els dos homes de l’altre cotxe tampoc. La meva mare encara no ho sap, que vaig tenir un tal accident, precisament perquè no hi van haver seqüeles visibles d’aquella topada. Però hi va haver un abans i un després d’aquella data.

Quan un té una experiència d’aquest tipus o semblant s’adona primer de tot, al menys a mi em va passar, de la fragilitat de la vida. Només una fracció de segon i ara i sóc i després puc no ser-hi. També de la pròpia contingència: la vida seguirà perfectament sense mi. Després un es demana com és que ha passat el miracle... i perquè a ell, quan saps que d’altres no se n’han sortit ben parats d’una cosa semblant. I si la vida és això, tan fràgil, quin sentit té tant d’egoisme i tant maldecap? Al final també apareix una altra pregunta: però, hi ha sentit? I si n’hi ha... d’on ve aquest sentit? Qui o què ho dóna a fi que pugui fer d’una vida, duri el que duri, una vida plena de sentit, joiosa? Mirem què diu l’Evangeli d’avui.

Pau a vosaltres. És el que diu Jesús a una comunitat tancada, barrada en si mateixa. Uns deixebles porucs que romanien junts amb les portes tancades per por dels jueus. És el que diu Jesús posant-se al mig i mostrant les mans perforades i el costat ferit. Malgrat portar els signes visibles de la seva Passió, Jesús no proclama venjança, proclama PAU. Tot seguit, potser un dels sermons més curts de Jesús, diu: Pau a vosaltres. Com el Pare m’han enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Ens dóna la pau i ens fa participar no sols de la seva pau sinó també de la seva missió, ens convida a sortir de nosaltres mateixos. Quin tipus de missió? Tot alenant damunt d’ells els diu: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó. Tradicionalment hom veu aquí el lliurament, al grup dels Dotze, del que en diuen “el poder de les claus” i on rau la base del Sagrament de la Reconciliació. Sense negar aquest aspecte i donat que la paraula ha estat proclamada per a tots nosaltres avui, religiosos o no, preveres o no, laics o no... per a tots els batejats en el Seu Nom, crec que podem trobar quelcom que ompli de sentit la nostra vida: esdevenir agents de perdó i reconciliació arreu on hi anem. El “poder de les claus” no ha estat donat (encara menys als preveres) per tancar i barrar, per empresonar i condemnar; sinó per alliberar, per destruir els forrellats i crear, amb el poder que dóna Déu a través dels seus Sagraments, fills i filles de Déu, homes i dones veritablement lliures i responsables. El Diumenge de Pasqua no és sols el dia en què commemorem i celebrem que la Vida ha vençut la mort i la Llum ha vençut les tenebres... és el dia en què neix la nostra vocació com a fills i filles de la Reconciliació i de la Pau, no pels nostres mèrits, no per les nostres forces, sinó per aquest Esperit que Jesús ha alenat damunt nostre, els batejats en el Seu Nom. Que puguem marxar d’aquesta missa contents de saber que la nostra vida té un sentit, té un propòsit, té una responsabilitat: nascuts de nou per als altres!