dissabte, 19 d’abril de 2014

EL MOTOR: JESÚS

Dijous Sant, 17 d’abril de 2014
Missa de la Cena del Senyor
Ex 12, 1-8. 11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15


A casa nostra hi ha qui espera cada any bé la Nochevieja o bé el Nadal amb deler, ja que per a molts és tradicional que aquests dies siguin el dia, quan no l’única oportunitat de l’any, del retrobament familiar. Fills o néts que viuen en altres països o altres ciutats esperen aquests dies de vacances per prendre un mitjà de transport i anar a veure la família. Altres saben de sobra, sobretot si van passant els anys, que aquests dies tenen el plus afegit de la feina i el record. La feina que és tenir una taula parada per un nombre de persones que ha anat augmentant (la parella de la filla, el nebot nascut de poc...) i el record de trobar a faltar algunes cares que potser, tot  just encara hi eren l’any passat. Festa i record, doncs, a la taula de la Nochevieja o del Nadal.

Hem escoltat a la primera lectura (Èxode 12, 1s): El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa, prengui un anyell o un cabrit. Si una família fos massa petita, que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones (...) Per a menjar-vos-el, aneu cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, i us l’heu de menjar a corre-cuita. És el relat d’una celebració: la Pasqua jueva. L’anyell pasqual es menjava, doncs, en família i en actitud de posar-se a caminar. Record, com encara ho és ara, de llibertat col·lectiva, d’identitat com a poble i de futur encara no assolit, encara en construcció; de poble que encara es troba en marxa.

Heus aquí que avui nosaltres també estem de festa. També avui nosaltres ens apleguem al voltant d’una taula. Festa i taula que esdevenen misteriosament plenitud d’aquestes que ara esmentàvem. Festa i taula on som convidats ja no com a família carnal amb els seus membres ben concrets (avis, pares, tiets, germans...) que cerquen retrobar-se després d’un temps de separació, sinó com a fills i filles de Déu que fan camí plegats; ja no com a un poble determinat per una cultura i una religió (el poble d’Israel), sinó com a Església, un poble ample i inclusiu on hi caben totes les ètnies, totes les llengües, totes les cultures, totes les nacions. El motor d’aquesta invitació, però, no és el fet que tots ens coneixem, o que tots ens estimem, o que tots siguem perfectes, o que tots creiem el mateix i de la mateixa manera... el motor és Jesús i la manera com Ell ens estima: Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava, ens diu Joan. Aquest motor és el seu amor per nosaltres, un amor concret i conscient de Jesús que el porta a fer un gest inaudit aquell vespre abans de la seva Passió: Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí la tovallola per rentar-los els peus.


Aquest vespre, un cop més, tots som convidats. Jesús aquest vespre repeteix aquest gest: el Déu de déus, el Senyor de senyors, el Déu-amb-nosaltres, se cenyeix la tovallola, ens renta els peus i, tot seguit, ens seu a taula al voltant seu. La nit abans de la traïció, la traïció de Judes i de les nostres quotidianes traïcions, Ell ens estima fins a la fi. Ens demostra que veritablement no ha vingut a manar ni a coaccionar, sinó a servir; que no ha vingut a treure profit de nosaltres, sinó a donar-se del tot i ens diu: També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Sí, escoltem aquest vespre novament la Seva veu que ens diu: Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal como jo us ho he fet.