El poder del nom de Jesucrist (Diumenge 4rt Pasqua)

“Aquest home el teniu sa davant vostre pel poder del nom de Jesucrist”. Així parlava sant Pere en els Fets dels Apòstols, quan argumentava la guarició d’un invàlid. L’apòstol aprofitava la polèmica que havia provocat la seva acció i anunciava el kerigma de la fe cristiana: la mort i resurrecció de Jesús, el rebuig dels contemporanis i la seva restauració en el lloc diví que li correspon. La conclusió de Pere era determinant: “Sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”. El nom de Jesucrist es presenta com a poderós i salvador, perquè fusiona la humanitat de Jesús amb la divinitat de Crist ressuscitat. Assegut a la dreta del Pare, Jesucrist intercedeix per nosaltres quan invoquem el seu nom.

L’evangeli de sant Joan presentava un fragment del llarg discurs de Jesús, anomenat del Bon Pastor, que és habitual en el quart diumenge de Pasqua que avui commemorem. Jesús utilitza el llenguatge pastorívol per explicar els lligams de fe dels creients amb ell. Es tracta de lligams on hi ha empaties mútues, però sobretot on hi ha comunió. Des de la comunió entendrem millor les paraules de Jesús: “Jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi”. La mútua reconeixença desvetlla empaties, però l’empatia neix de la comunió, que és fruit de la fe. Des de la comunió també pren sentit l’afegit final de Jesús: “Dono la vida per les ovelles”. Donar la vida també demana molt més que empaties, demana comunió. Jesús també deia: “Dono la vida i després la recobro”. Des d’aquesta vida recobrada com a ressuscitat, Jesucrist manté viva i activa la seva comunió. Nosaltres només hem d’acceptar-la i compartir-la amb el nostre testimoniatge de vida.

La primera carta de sant Joan no utilitzava el llenguatge pastorívol per explicar la relació de Déu amb els creients, sinó el llenguatge paternofilial: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Aquí passem de la comunió a l’estimació: el Pare estima els fills, i els fills han d’estimar el Pare i també han d’estimar-se entre ells. Així de natural i alhora així de difícil. Però com a creients, gaudim de l’estímul que també concretava la carta: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”. Mentre això no arriba, mantinguem-nos actius en la fe. Com a fills estimats de Déu i volent correspondre a la seva estimació, proclamem la frase del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

 

NO CERCO SABER QUE ÉS LA SALUT, SINÓ ESTAR SA

 

El Papa ha fet una Carta Apostòlica recordant un centenari. El mes de juny va fer quatre-cents anys del naixement de Blaise Pascal, un home que ha contribuït fortament amb les seves aportacions científiques. Al 1623 va néixer i molt aviat es va interessar per la ciència. Era un home profundament científic i les seves aportacions avui en dia encara s’estudien a les escoles. Era una persona pràctica. A més a París ell va ser el que va començar a organitzar els autobusos, els autobusos metropolitans que havies de pagar una miqueta i la gent pobre, com no tenien carruatges, així podien anar d’un cantó a l’altre de París. Doncs ell va ser un dels iniciadors. I no simplement això. La màquina de comptar també va ser iniciativa d’ell. Per tant, va començar, en part, a posar els fonaments a l’actual informàtica. Era una persona científicament molt vàlida. Però, a més, era filòsof, i un home profundament de fe.

El Papa, en la seva aportació, subratlla quatre punts d’aquest pensador i que ens interessen a nosaltres. El primer punt que mou tot el pensament de Pascal és una pregunta, la pregunta fonamental: Qui és l’home? Què soc jo? Què és la persona humana? És la gran pregunta. Ell dirà que davant de l’infinit l’home és un no-res, i davant del no-res ho és tot. L’home és una canya moguda pel vent, dirà ell. Misteri profundíssim. Al cor d’aquest home, segons Pascal, hi ha una necessitat central, la felicitat. Allò que mou, que recerca, que fa la nostra vida neguitosa i a la vegada amb ganes de seguir és l’anhel de felicitat. I una cosa que afirma Pascal, amb tota la raó, seguint la tradició i l’Escriptura és que aquest anhel de felicitat, la persona humana no el pot omplir, només Déu el pot omplir. La persona humana està feta per Déu i només Déu omple el desig de felicitat infinita que nia en el cor de la persona humana. I això, dirà Pascal, s’ha fet visible, accessible en Jesucrist. En Jesucrist, diu Pascal, coneixent Déu i més encara, ens coneixem a nosaltres. La resposta a la pregunta: qui és l’home?, qui soc jo?, quin és el camí de la meva vida?, on trobo la felicitat? Això es transparenta, es fa evident, es fa carn en Jesús de Natzaret, en Jesucrist. I a aquest Jesucrist, dirà Pascal, només el coneixem no principalment pel cap. Tot i que era un científic era prou fi per adonar-se que el coneixement profund neix de l’amor. Només aquell que no pensa en l’amor, no diu que l’amor és el més important, no afirma que l’amor és molt gran... sinó només el que estima, té accés a Jesucrist, té accés a la felicitat, té accés a Déu. Pascal era un científic, era un pensador, però veritablement un místic.

L’any 1654, si no recordo malament, ell va tenir una experiència molt profunda i que va escriure en un paper que es va trobar després de mort perquè el portava cosit dintre de l’abric. Com era un científic deia: “El 23 de novembre de l’any 1654, a la matinada, foc, foc, certesa, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, no el Déu dels filòsofs, alegria, alegria, alegria intensa, llàgrimes d’alegria...” Aquesta experiència fonda serà la que vertebrarà, reconduirà tota la seva experiència espiritual, intel·lectual i científica.

I això és el que la litúrgia d’avui ens demana. No simplement parlar de Jesucrist, no simplement pensar-lo, no simplement tenir les paraules adequades, sinó pujar a la muntanya, no quedar-nos al ras, pujar a la muntanya alta, a la muntanya santa, com dirà sant Pere i allí, a la muntanya, sols amb Jesucrist poder dir el que diu sant Pere i que segurament va experimentar Pascal: “Que n’estem de bé aquí”. Aquí l’ànima troba el que cerca, fins i tot allò que cerca sense saber-ho. I quan un sent aquesta experiència no és simplement d’un equilibri emocional, sinó enmig d’això un núvol lluminós els cobrí i ells s’esglaiaren. Trobar-se amb Déu no és simplement trobar l’equilibri, és un foc. Ells s’esglaiaren perquè Déu és Déu. I el text continua dient que es prosternaren fins a terra i Jesús s’atansà, els tocà i els digué: “no tingueu por”. Jesús s’atansa, ens toca i ens parla.

La festa que avui celebrem és la festa de la Transfiguració de Jesucrist on ens mostra el seu misteri més profund. Però, a la vegada, és el misteri nostre, de la nostra transfiguració, amb l’experiència real i sublim de Jesucrist.

Hi ha un pensador, Gregori de Nissa, del segle IV, que deia: “el que és important no és conèixer què és la salut, el que interessa és estar sa”. Trobar-se amb Jesucrist no és amuntegar coneixements, és transfigurar-se, trobar la sanitat, Jesús que ens toca, ens parla, ens guareix, ens transfigura.

 

Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023

 

 

Penediu-vos i convertiu-vos (Diumenge 3r Pasqua)

“Vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu”. Són paraules de sant Pere, en els Fets dels Apòstols, adreçades als seus contemporanis jueus. L’apòstol els acusa de provocar la mort de Jesús, però també els anuncia que Déu capgirà la situació: “Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts. Nosaltres en som testimonis”. Reconeix que en lliurar Jesús a la mort hi havia inconsciència, però això no eximeix de responsabilitat. Per això diu: “Penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”. De fet, la proposta de l’apòstol segueix l’ensenyament del Mestre, que anunciava el Regne de Déu convidant a la conversió i al penediment. Aquest missatge continua viu quan Jesús Ressuscitat es manifesta als deixebles.

Així ho recollia l’evangeli de sant Lluc, quan el Ressuscitat, després de fer-se palpar i de menjar un tall de peix, i d’obrir els ulls als deixebles perquè comprenguessin les Escriptures, els diu: “El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia. Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats”. Tants segles després, creients i no creients continuem necessitats que se’ns prediqui la conversió i el perdó dels pecats.

Els deixebles van assumir aquest encàrrec de Jesús, que anuncià en vida i després ressuscitat. Així ho recollia la carta de sant Joan, que proclamava: “Si algú pecava, recordeu que tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats. I no només pels nostres, sinó pels de tot el món”. De fet, el penediment i la conversió sempre obtenen la resposta divina del perdó dels pecats. Tots som convidats a participar-hi i aquest és el missatge que confirma la resurrecció de Jesús: que tenim un mediador incondicional a favor nostre davant el Pare del cel. Jesús ressuscitat ens impulsa a ser honestos i responsables amb la nostra vida. Els fruits que obtindrem amb això els proclamava el salmista: “M'adormo en pau així que em fico al llit i em sento en vós segur, només en vós, Senyor.”

Amb les portes tancades (Diumenge 2n Pasqua)

“Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por”. L’evangeli de sant Joan explicava, amb aquesta sordina prèvia, la primera aparició de Jesús ressuscitat als deixebles. De fet, els quatre evangelistes coincideixen en expressar els recels inicials dels deixebles davant la resurrecció de Jesús: Marc explica la por i el silenci de les dones al trobar la tomba buida, Lluc narra la desolació dels dos deixebles d’Emmaús, només Mateu afegeix que les dones tenien por, però també alegria. Però l’evangeli de Joan és el que més detalla les dificultats inicials de creure en la resurrecció. Si el deixeble estimat, després de contemplar la tomba buida, va creure, l’apòstol Tomàs, absent en la primera aparició del Ressuscitat, no creurà l'anunci dels altres deixebles fins que ell mateix experimenti l’esdeveniment en pròpia carn. De fet, aquesta és l’essència de creure: experimentar personalment el transcendent per assumir-ho interiorment amb convicció: “Senyor meu i Déu meu!”, serà la confessió final de Tomàs. És durant el temps de Pasqua que estem convidats a renovar aquesta confessió de fe, proclamant, un any més, que Jesús mort i ressuscitat és el nostre Senyor i el nostre Déu. Tot plegat, com anunciava el final de l’evangeli, perquè “havent cregut, tinguem vida en el seu nom”.

Continuant amb sant Joan, la primera carta afirmava, també sobre el tema de creure: “Tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu”. De fet, creure significa viure una nova vida, bo i sentint-se acompanyat per Déu. Aquest és el gran regal de la fe, intangible com a concepte, però tangible com a experiència de vida. La carta també afegia: “La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?”. La fe en Jesús com a Fill de Déu aporta la gran lucidesa de no deixar-se entabanar per mil seduccions falagueres que només pensen en l’ara i l’aquí. El llenguatge joànic, quan parla de vèncer el món, no es refereix a gnosticismes dualistes, que contraposen carn i esperit. Vèncer el món significa posseir, gràcies a la fe, el discerniment adequat per llegir el present de manera alliberada i emmarcat en un futur diví sense límits.

Vèncer el món és creure en les descripcions entusiastes que feien els Fets dels Apòstols, que sense deixar de ser utòpiques, exhalen els aires d’aquella primitiva comunitat cristiana que portava un estil de via diferent, amb detalls tan significatius com: "Tot ho tenien el comú" i que “Eren molt ben vistos de la gent”. De fet, els Fets dels Apòstols descriuen un segon moment de les primitives comunitats cristianes, quan aquestes estan mínimament consolidades. Aleshores, apareixen les exigències de ser coherents amb uns orígens que es viuen com a extraordinaris. Nosaltres hem de fer el mateix.