dilluns, 30 d’abril del 2018

FALTEN VALORS?


En una llibreria a l’aparador hi havia una frase amb lletres molt grosses com a reclam, que deia: “Ser cultos para ser libres”. Un reclam bonic. La llibreria, però tenia la persiana mig tancada i un rètol més petit que deia: se traspasa. Tot un símbol. Es parla sovint de que en la nostra societat li falten valors. I és cert, ens movem pels interessos immediats molt més que per valors viscuts i assumits. I no sols a nivell personal sinó col·lectiu. Quan s’argumenta la necessitat de fer o no fer alguna cosa es parla, principalment, dels avantatges econòmics. Aquests arguments s’ entenen;  quan es parlar d’altres raons, es veu com una justificació o una hipocresia que amaga les autèntiques raons. Les econòmiques. Fins es fa lloança del cinisme, com una expressió de transparència i honestedat, que sense cap  pudor s’expressa  els propis interessos i egoismes.
En aquests casos no es tracta que no es tinguin cap mena de valors. Es tenen i molts i fins bons. Els valors, certament, són molt importants. El problema, però, no són els valors, que poden ser molts i molt bons, sinó l’escala de valors. O sigui, quines són les meves prioritats, què és el que poso per sobre de tot. Què és el que li dono més importància, el que motiva els meus actes de cada dia. Tothom té la veritat per una cosa que valora, però davant del guany la veritat passa a un lloc totalment secundari. El mateix podríem dir de la bondat, de la natura etc..Són valorats, però no en primer lloc. Hi ha coses més importants, que valoro més. L’escala de valors, aquí hi ha el nucli del problema.
La nostra fe cristiana no parla tan de valors sinó de seguiment. De deixar-se atreure. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan: “quan seré alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”. Ell és el gran valor. En l’evangeli es parlar de seguiment, de fascinació. Jesús és el qui vertebra la nostra escala de valors. El seguiment de Jesús estructura en nosaltres el cor d’una manera de viure, veure i fer les coses de cada dia diferents i a la vegada ben concreta. I Jesús no sols les expressa  sinó que ell fa possible que les fem, com diu l’evangeli: “sense mi no podeu fer res”;  és l’ íntima comunió amb ell, com les sarments amb el cep, el que fa possible seguir-lo. És deixar que la saba de la seva vida corri per nosaltres el que possibilita transfigurar-nos, cristificar-nos.
L’opció de seguir-lo que té l’ origen en el més profund de la nostra consciència. És el tu a tu, en la soledat habitada. En el profund de la consciència. Sabent que “Ell és més gran que la nostra consciència”, i que l’habita.  Opció per seguir-lo, per posar-lo com allò que més val,  que es valida, es fa real, en les mans, en l’obrar. Com diu sant Joan en la seva carta: “que el vostre amor no sigui només de frases i  paraules, sinó de fets i de veritat”.
Els valors, millor, una escala de valors ha de madurar vers la virtut. O sigui el fer. Però cal recordar el que diu Jesús: “sense mi no podeu fer res”. Per això cal anar al sagrari de la pròpia consciència on ell hi és, parla i ens enforteix.



dimarts, 17 d’abril del 2018

La gent no tindrà temps per a tu...



“La gent no tindrà temps per a tu si sempre estàs enfadat i queixar-te”  Aquesta afirmació, que tots podem fer-ne experiència, la va dir  Stephen Hawking. Certament no cal ser un gran científic per adonar-se que és així. Certament que hi ha moltes coses que ens entristeixen, però és mala inversió estar sempre queixant-se i de mal humor, perquè encara produeix més motius per alimentar el nostre malestar ( i el dels altres).
En canvi hi ha un autor que va passar força temps a la presó i s’expressa així: “ Les preocupacions no et deixen dormir o et desperten a mitjanit. Però també és possible despertar-se de felicitat en mig de la nit.( Això  li passava a la presó quan feia poc que s’havia batejat) . Obria de cop els ulls de pura alegria, ple d’una profunda alegria”. O com diu Dostoyevseski : “Tu ateu? Que va! Estàs massa alegre!”.
L’alegria no potser alguna cosa que m’imposi, sinó que ha de tenir una causa, un motiu, un fet que la provoca. Per això en la pregària de l’ofertori direm : “ En la resurrecció del vostre Fill ens heu donat un motiu tant gran de joia, concediu-nos  també el do d’una alegria que no s’acaba”
És l’ alegria del trobament amb Jesús ressuscitat. La que ens descriu l’Evangeli quan diu  dels apòstols: “de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho”. Hi ha com una resistència a l’alegria, preferim queixar-nos, preferim alimentar el ressentiment. Preferim matar aquell que ens obra el camí de la vida. El motiu de l’alegria no depèn de nosaltres. Això és el que ens costa acceptar. Ve de fora.
I és això el que no volem: dependre. I aquests és el camí de la fe: dependre. Dependre en tot moment d’ell com a motiu de la nostra joia. Com a punt de referència a l’hora de fer qualsevol opció, com diu sant Joan a la seva primera carta: “Els qui diuen que coneixen Jesucrist, però no compleixen els seus manaments, són uns mentiders”.
L’alegria de que parla Jesús ressuscitat no depèn de que ens vagin bé les coses, ni la salut, ni res, però sí que depèn de Déu, de Jesús ressuscitat . Depèn de Déu. Si Déu existeix i Jesús ha ressuscitat d’entre els morts la vida s’omple, s’il·lumina.
Quan parlem de ser testimonis parlem de no tenir por de parlar i proclamar l’Evangeli. El món necessita la paraula Déu, la paraula Jesús. I també parlem de tenir una vida coherent  amb el que Jesús diu i fa. Homes de pau. Però encara més hem de ser testimonis de l’alegria. D’aquesta alegria que no hem pogut crear, que ens ha estat donada. Perquè llavors no ens apuntem a nosaltres mateixos sinó a la font misteriosa d’on brolla “el motiu tant gran de joia”. L’assenyalem a Ell.
“la gent no tindrà temps per tu si sempre estàs enfadat i queixant-te” dèiem a l’inici. Fa falta alegria en el nostre mon. Una alegria ben plena que ningú ens pot prendre. Una alegria amb fonament, amb motiu. Un somriure, una rialla que neix de la pau del ressuscitat és el gran testimoni que il·lumina , asserena, i dona forces per continuar el camí.            


dilluns, 9 d’abril del 2018

VÈNCER L'ENEMIC



Hi ha una frase que es repeteix en les xarxes socials i que he vist atribuïda a diferents autors. Però la frase té valor en si mateixa. Diu així: “Venço totalment al meu enemic quan al faig amic”. Certament aquesta és la gran victòria sobre el meu enemic.
I això és el que veiem realitzat i proposat en el llibre dels Fets dels Apòstols. Hi llegim: “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima...tenien tots els bens en comú...entre ells no hi havia ningú que visques en la indigència..” I aquest grup estava format per persones de pensament, estrat social, opcions molt diferent, no simplement diferents sinó contraposades, i alguns eren enemics entre ells. Enemics que van ser vençuts. no tenien quasi res en comú i molt en contradicció. Però tenien una cosa en comú: la fascinació per Jesús. De fet eren enemics vençuts perquè van esdevenir amics. I això gràcies a la fe i al seguiment de Jesús.
I això Jesus ho va aconseguir quan va reconciliar -los amb Déu. Perquè l’enemic més important és Déu mateix, sigui per idees aberrants que ens hem fet d'ell, sigui per falta de confiança. Per això  el desig més profund de Déu és: que deixem de ser els seus enemics, ens vol vèncer transformant-nos en els seus amics. En el més profund de nosaltres mateixos és el que més cerquem.  I aquest és el cos a cos que ha mantingut Déu amb el seu poble durant tota la història d’Israel. I ho podríem dir de la humanitat i de mi mateix en concret. Tota la història d’Israel, que és el paradigma de tota la humanitat, queda resumida en el capítol tercer del Gènesi on l’home desconfia de Déu i peca i després li té por i s’amaga d’ell. Aquesta és la nostra història acompanyada pel clam de Déu: “Adam on ets?” que ressona sempre i arreu. Ens hem fet enemics de Déu i li fem retret de tots els mals, però en el fons sabem que estem en fals.

Déu ens vol vèncer i d’enemics fer-nos amics. Així ho proclama la litúrgia oriental quan anomena a Déu l’”amic dels homes”.I per fer amistat no es pot utilitzar la coacció ni la força. Com diu un escriptor italià la llibertat i la igualtat es poden conquerir amb la lluita, però la fraternitat no es pot conquerir. I la fraternitat i l’amistat tenen molt en comú. Són fruit de la llibertat, de la proximitat,  de gratuïtat. D’identificar-se amb l’altre.  I sobretot de la confiança, de la fe. 
I això és el que Déu vol aconseguir en tota la història d’Israel, de la humanitat, el que Jesús ofereix als seus deixebles. A nosaltres. A Tomàs. En les  paraules de Tomàs ressona la desconfiança  d’Adam, en les paraules de Tomàs ressonen les nostres desconfiances: “ si no ho veig no ho creure pas”. Tomàs no creu, no confia, l’amistat no es pot construir sobre això.
Jesús ressuscitat  no retreu del comportament dels deixebles durant la passió, només es queixa de la seva falta de fe. I tota la seva Passió és mostrar-nos fins a quin punt ens estima. I és que l’amistat no es pot imposar. Tot en la vida de Jesús es transforma en un oferiment per passar de l’afirmació de Tomàs: si no ho veig no ho crec, a l’afirmació de Jesús : “feliços els qui creuran sense haver vist”. I l’afirmació de Tomàs que fa de pont  és: “Senyor meu i Déu meu”.
Es tracta de l’amistat amb Déu. “Déu no l’ha vist mai ningú, el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare és qui l’ha revelat”. I és Ell qui ens diu, segons l’evangeli de Joan: “vosaltres sou els meus amics”i per vosaltres he donat la vida: “veieu les meves ferides. Cal trobar Jesús, cal parlar-li, escoltar-lo, ell és vivent ressuscitat. Déu ens vol vèncer vol que d'enemics passem a ser amics seus. Però ell no ens pot forçar,cal que nosaltres confiem, ens deixem anar. Tenir fe. Ell ho ha donat tot en el Fill cal respondre, cal viure com amics de Déu. I fer constantment amics dels nostres enemics. Constructors d'amistats.


divendres, 6 d’abril del 2018

NO HI HA PARADÍS



Josep Maria Esquirol, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, diu:“En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible”. Aquesta afirmació és molt important, creure el contrari, que el Paradís pot ser real en aquest món, ha portat molt de sofriment en la historia de la humanitat. Sobretot en el segle passat. Cal assumir que ni ara ni mai el nostre món serà un paradís. Voler que sigui un paradís es forçar la realitat, més encara, els altres. I no simplement en el camp de la societat en general, sinó també quan cerquem aquest Paradís en la família, en el treball, en la vida concreta de cada dia. S’acaba no acceptant la realitat, forçant l’altre.

Sant Pau ens diu “Uns volen miracles, altres saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus, i per els altres un absurd”. Cal comptar amb l’escàndol, amb l’absurd. Cal comptar amb la crucifixió del Messies.
I això no ho ha d’amagar la nostra fe, el temple, sinó al contrari posar-ho de manifest. La religió no potser amagar la realitat. I no sols perquè se la pot utilitzar en fins econòmics, sinó, també, perquè pot ser una evasió davant la realitat comptabilitzant els nostres esforços, tot esperant que Déu ens ho recompensi. Que implanti el Paradís.
En l'expulsió dels venedors al Temple és l’única vegada que veiem reaccionar tant fortament a Jesús. I és que assenyala  una deformació, una manipulació important de la fe, del temple. I a la vegada indicant un nou camí, un nou temple. Quan Jesús mori a la creu, segons els evangelis, s’esquinçarà el vel del temple. Hi ha un lliure accés al temple. El Sant dels sants es fa present a través de Jesús, el Messies, però és un Messies crucificat. No hi ha signes prodigiosos, no es demostra per la saviesa, la ciència.

No hi ha un Paradís en aquest món, però sí un Messies. Un Messies crucificat. La comunitat de creients ha de mostrar-lo. Cada una de les esglésies ha de recordar-lo. “En Ell hi ha el poder i la saviesa de Déu”.
En aquest món no hi ha cap Paradís, ni pot haver-hi. Però sí hi ha el Messies. El creient viu a la vegada en la duresa i concretesa d’aquest món i, a l’hora, sota la sobirania del Messies crucificat, i també, ressuscitat, vivent i Senyor. Cal esdevenir instrument d’aquesta reialesa crucificada que pot ser vista com un absurd i un escàndol, però que va fent esquerdes a l’absurd i l’escàndol en el que vivim i deixa passar la llum d’un món nou. És la promesa ja realitzada en la vida dels pobres, com una petita llavor de mostassa, com un llavat dins la massa. Petit, però real fa present el món definitiu.


dijous, 5 d’abril del 2018

COMPRESIÓ LECTORA



Una persona analfabeta és aquella que no sap llegir ni escriure. Però una persona per saber llegir i escriure no deixa de ser analfabeta. Hi ha una condició més per deixar de ser analfabet. Comprendre el que s’ha llegit. El que s’anomena “comprensió lectora” és molt important i cada vegada preocupa més als docents. Hi ha molts que saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui que no comprenen segons quines paraules i ,sobretot, no comprenen el sentit d’algunes frases o el sentit global del text que han llegit. És aquest un defecte molt important i que es troba sovint en els alumnes de les nostres escoles. I fora de l’escoles.
De fet és un reflex del que ens passa a nivell de la vida en general. Com mai la ciència ens fa llegir més adequadament el nostre entorn. Sabem llegir a través de la biologia el nostre cos, el dels animals, el de la vida en general, però no sabem trobar-ne el sentit global, el per què de la vida, el perquè de la nostra vida. El sentit. El mateix passa amb la física. Ens descriu, ens fa llegir cada vegada més correctament el nostre entorn, el nostre món, però no sabem entendre el sentit del món, el perquè de la seva existència. I així ens passa en totes les ciències. Sabem llegir, i cada vegada millor, cada una de les coses que ens envolten, però no  tenim una comprensió lectora d’aquests fets. Ens falta una comprensió global de la vida, del món, de la nostra vida, del sentit de tot plegat.
Els textos que hem llegit també poden reflectir aquesta falta de comprensió lectora del món i de la vida. Queda curt. Parlo dels llibres de l’Antic Testament. Certament que el llibre del Gènesi, amb el seu llenguatge poètic, que hem llegit en primer lloc, ens presenta la bellesa i la bondat de tot allò que ha creat Déu. Però serà la resurrecció de Crist on el món arriba a la seva plenitud i podem llegir el significat del món i de la vida en la seva totalitat. Sabem cap a on va. Crist Ressuscitat manifesta i porta a la plenitud el món i en fa lloc de trobada amb un Déu que, en Crist,  ho ha penetrat tot, fins les profunditats de la mort. En ell hi ha la comprensió perquè ell realitza aquesta plenitud.
El mateix podríem dir d’Abraham i de Moisés. Amb la resurrecció de Crist es porta a la plenitud les promeses fetes al pares, hi ha una comprensió de l’Escriptura on es veu el sentit de tota la història d’Israel, de tota la història de la humanitat. La transfiguració, la resurrecció en Crist. Ja no es tracta de la història d’Israel que se li promet multiplicar-se com les estrelles del cel i la sorra de la bora del mar. Sinó de tota la humanitat cridada a ser el poble de Déu, a ressuscitar i transfigurar-se en Crist. Israel ha de passar el Mar Roig, ha de passar de l’esclavitud a la llibertat. Però encara més és tots els homes cridats a la llibertat i a passar de mort a vida. De passar, amb Crist ressuscitat, per la vall de la mort fins a la nova vida.
En Crist no sols es llegeix l’Escriptura sinó que amb la seva resurrecció la porta a la plenitud i així obra el seu sentit més profund. Igualment amb tota la història de la Humanitat. En Crist ressuscitat arriba a la plenitud i són obertes les portes de la vida.
I aquesta comprensió de la vida i del món de la que estem parlant no és simplement intel·lectual, sinó fruit de creure en Crist, de seguir-lo. Així és com ho expressa santa Clara en una carta dirigida a santa Agnès de Praga, dona de gran influència, en aquell moment, i que l’emperador Frederic II volia com esposa i ella ho refusar per viure en la pobresa i el servei als pobres. Diu així santa Clara d’Assís: “Benaurada tu, Agnès, a qui s’ha concedit de fruir d’aquest sagrat festí, perquè t’unissis amb totes les fibres del teu cor a (Crist) la bellesa del qual admiren sense mai parar les milícies celestials. El seu amor captiva, la seva contemplació nodreix, la seva benignitat emplena, la seva suavitat sacia, el seu record il·lumina dolçament, el seu perfum farà reviure els morts i la seva visió gloriosa farà feliços  tots els ciudatans de la Jerusalem celestial. Ell és l’esplendor de la glòria eterna, l’esclat de la llum perpètua i mirall sense tara.”
Clara experimentà que en Crist s’obre el misteri ocult pel quan fou fet el món el porta a terme en la seva resurrecció . En la resurrecció no sols es llegeix i es compren el sentit del món sinó que es pot ja ara assaborir-lo.





dilluns, 2 d’abril del 2018

TOCAR I TACAR-SE


Dilluns de l’Octava de Pasqua, 2 d’abril de 2018
Vespres Solemnes del Sant Crist d’Igualada
Ac 2, 14-22b.33/Sl 15/Mt 28, 8-15

Ho hem escoltat de llavis d’un Pere perdonat i abrusat pel Crist Ressuscitat el dia de Pentecosta: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’Ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Podrien ser unes paraules adreçades a nosaltres avui, dins el marc de la Festa del Sant Crist que comença amb aquestes vespres solemnes, perquè nosaltres també recordem un d’aquests miracles, prodigis i senyals: aquell fet prodigiós, documentat, de la suor de sang de la imatge del Sant Crist un 20 d’abril de 1590, ara farà 428 anys.

Aquells miracles, prodigis i senyals que ens expliquen els Evangelis com aquest altre que avui celebrem, el de fa 428 anys, no estan escrits o documentats només per deixar-nos bocabadats o més o menys sorpresos, sinó per interrogar-nos: què significa això per a mi avui? De fet, permeteu-me que sigui potser un xic agosarat, si no m’interroga, si no em qüestiona, el miracle (aquest o qualsevol altre que pogués donar-se en l’esdevenidor) no em servirà de res.

Ens pot ajudar a formular aquesta pregunta d’una forma més personal unes paraules que el Papa Francesc pronuncià en una trobada de joves al Brasil: Ningú no pot tocar la creu de Jesús sense deixar-hi alguna cosa d’un mateix i sense emportar-se alguna cosa de la creu de Jesús a la pròpia vida. Són unes paraules sàvies perquè no hi ha res que toquem que no el deixem assenyalat amb la nostra empremta digital (ho saben molt bé els policies)... si ens apropem, doncs, aquest vespre a la creu del Sant Crist i la toquem (ni que sigui amb el desig) fem-ho de manera que descarreguem en ella tot allò que ens angoixa, tot allò que ens entristeix, però també tot allò que no ens deixa viure en plenitud allò que som mercès al Crist que ens ha redimit i que des de la Nit de Pasqua celebrem com a viu: els nostres egoismes, les nostres mesquineses, les nostres violències, els nostres prejudicis, tot allò que fomenta l’odi, la divisió, que no ens deixa ser germans... Però, a la vegada, com deia el Papa, és impossible, tocar la creu i no tacar-se (identificar-se) d’aquella sang que va suar, és impossible que no ens emportem alguna cosa d’aquesta creu de Jesús a la nostra vida, per poc que sigui, i que la canviï. Imaginem-ho: tocar una petita gota d’aquella sang, per petita que fos, ens tacarà; ens identificarà davant els altres com aquell que ha tocat la creu de Jesús. ¿És així? ¿Em sento identificat amb Aquest Jesús que ens ha ensenyat a viure una vida nova, la vida segons Déu? ¿Aquesta vida, aquesta sang, taca TOTA LA MEVA VIDA de manera que la meva forma de treballar, de relacionar-me, d’estimar, és nova? Penso que això és el que degué inspirar al gendarme Arnaud Beltrame (convertit en un pelegrinatge a Lourdes el 2008) a oferir-se com a substitut d’una dona hostatge en el darrer acte terrorista a França costant-li la vida. Crec que és el que degué inspirar les paraules de calma, de reconciliació, a Patricia Ramírez la mare d’en Gabriel, el nen malagueny tristament assassinat davant d’una societat indignada que clamava venjança i carregava contra els immigrants en les xarxes socials. Jesús segueix fent miracles, ara també vol fer-los per mitjà teu i meu... això sí, si ens deixem tacar per la seva Creu.


diumenge, 1 d’abril del 2018

Les dones i la resurrecció de Jesús (Vetlla Pascual 2018)


"Acabat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria la mare de Jaume, i Salomé, compraren espècies aromàtiques, per anar a ungir el cos de Jesús." Les dones segueixen portant la iniciativa també amb la resurrecció de Jesús. Eren vora la creu fins que morí. Seguint els evangelis sinòptics, contemplaven la tomba on dipositaven el seu cos. Ara són les primeres en acostar-se a la tomba per ungir el cadàver però es troben amb la sorpresa que no hi és. Maria de Betània els hi havia fet la feina, ungint-lo amb perfum de nard pocs dies abans.

Però aquesta anticipació i saber estar femení les converteix en les "primeres destinatàries" de l'anunci de la resurrecció. Així els ho deia el jove vestit de blanc: "Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat? Ha ressuscitat! No hi és aquí, mireu el lloc on l'havien posat." Aquest és el primer anunci de la nova realitat de Jesucrist que elles tenen el gran privilegi de rebre, per la senzilla raó d'estar tothora properes a Jesús. Primer missatge que ens deixen aquestes dones: com més coneguem i com més ens apropem a la figura humana de Jesús de Natzaret, el crucificat, millor assaborirem el misteri de la seva resurrecció, millor captarem la seva condició divina.

Però les dones no només són les destinatàries del "primer anunci" del Ressuscitat: també esdevenen els "primers apòstols" del la resurrecció de Jesús. També els ho diu el jove vestit de blanc: "Aneu a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea: allà el veureu tal i com ell us havia dit". Els evangelis subratllen que Jesús trià en vida dotze deixebles i els anomenà apòstols, és a dir, enviats: ells esdevindrien els referents de la comunitat inaugurant la successió apostòlica; però les primeres enviades a anunciar que Jesús havia ressuscitat van ser les dones. Fins i tot amb la mala fortuna que en un primer moment no les van creure fins que personalment comprovaren que tenien raó. Segon missatge que ens deixen les dones: malgrat uns ostentin la condició de successors dels apòstols i senyalin les pautes eclesials, tots ens hem de considerar enviats en virtut de l'experiència personal del Ressuscitat, quelcom personal i intransferible. Hi afegim una reivindicació: si Jesús hagués mort i ressuscitat en la nostra època, aquestes dones també serien apòstols de manera indiscutible.

Per últim, podem afegir que les dones que s'acostaren al sepulcre de bon matí esdevenen les "primeres creients" en la resurrecció de Jesucrist. Sense veure el Ressuscitat cregueren en l'anunci de l'àngel i el compartiren amb els deixebles masculins malgrat el desconcert, les pors i els dubtes inicials. Tercer missatge de les dones: malgrat els dubtes, els desconcerts i les pors de tota mena, no tinguem por a creure en Jesucrist, el Ressuscitat. En sortirem guanyant, encara que no ens tinguin en consideració.

QUÈ ACABEM DE FER?


Dissabte, 31 de març de 2018
Vetlla Pasqual

Enteneu això que us acabo de fer? Recordem encara aquesta pregunta de Jesús? Sí, la vam escoltar en la lectura de l’Evangeli de Joan, el Dijous Sant, en el marc d’aquell impressionant gest de Jesús que fou el rentament de peus. Des d’aquell vespre, el vespre del gran gest de Jesús que vam repetir en aquesta mateixa església, aquesta pregunta Enteneu això que us acabo de fer? segueix venint a la meva memòria de tant en tant, reiteradament, com esperant una resposta, una presa de posició. I aquest vespre torna a venir a la meva ment amb insistència ara, però, dient: Enteneu això que acabeu de fer?

Què acabem de fer? Hem encès un gran foc enmig de la fosca de la nit. En aquest foc, com si un nou Big Bang còsmic es repetís, una figura emergeix: el ciri pasqual, símbol del Crist Ressuscitat. Fascinats per aquest esclat ens hem apropat també nosaltres amb una petita candela que hem encès d’aquest foc i que hem compartit. Reconeixem amb aquest gest que és la llum del Crist el que ha donat llum a les nostres vides i aquestes candeles, que ens simbolitzen a tu i a mi, han entrat a la nau fosca de l’església omplint-la de llum. No és un gran esclat, però aquestes espurnes de foc han ferit les tenebres i les han expulsades. No hi pot haver foscor on s’hi apleguen els fills i filles del Déu viu. Hem escoltat l’Exultet, el Gran Pregó, la Gran Notícia que Jesús és viu, que la mort no l’ha pogut vèncer! Que ja mai més aquesta tindrà la darrera paraula en la història de la humanitat, tot i que encara la colpegi, la mossegui i la fereixi. Però la VIDA, la vida amb majúscules, HA TRIOMFAT.

Què acabem de fer? Ens hem assegut. Avui més que mai puc mirar al meu voltant i, en mirar a la persona que tinc al meu costat, puc afirmar: tu també ets os dels meus ossos, carn de la meva carn, perquè ets el meu germà, la meva germana, comprats, salvats a preu de la Sang de Jesús. I amb tu m’assec a escoltar la Paraula. Ha extasiar-me escoltant com Déu ha volgut fer, tossudament, al llarg dels segles Aliança rere Aliança amb tu i amb mi. Fins arribar a Jesús. Per això, perquè el nostre cor, tot recordant això, exulta, hem cantat l’himne de la Glòria, de la Seva Glòria. Perquè Ell mateix s’ha volgut fer UN DE NOSALTRES. I celebrem, amb l’Evangeli, que és cert, QUE ELL EN VERITAT HA RESSUSCITAT.

Què farem tot seguit? Recordarem plegats que és el mateix Crist viu qui ens agermana. Renovarem el nostre baptisme, recordarem què significa per a nosaltres, des d’avui que en aquesta Nit Santa som renovats per la seva gràcia i la seva misericòrdia, viure seriosament aquest baptisme. Ser sacerdots, profetes i reis enmig d’aquest món. Ho renovarem dient “No” a tot allò que desdiu aquesta manera nova de viure; ho renovarem dient “Sí” a tot allò que creiem i esperem. I ara ho farem no només a títol personal, sinó també com Església, l’Església que ha nascut del costat traspassat de Jesús a la creu; de l’Església que ha nascut quan Joan, el deixeble estimat, acollí Maria, la Mare de Jesús i Mare nostre, a casa seva per manament de Jesús. I tornarem a sentir damunt nostre l’aigua fresca que ens rejoveneix i ens purifica, el signe del perdó de Déu guanyat per Jesús, Senyor nostre.
Què farem finalment? Condensar tot això que hem viscut i hem celebrat aquesta nit fent el Memorial que el Senyor ens va deixar per celebrar-ho i viure-ho fins que Ell torni: l’Eucaristia. En ella el Senyor Ressuscitat es farà present enmig nostre; tornarà a mostrar-nos les mans, els peus i el costat, per dir-nos que no tinguem por, que és Ell mateix i que acompleix la seva promesa com ho ha estat fent aquests darrers 2018 anys: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20).

Acabarem la nostra celebració amb un Al·leluia als llavis i al cor perquè, quan sortim, l’escampem, igual que la llum de les candeles en entrar a la nau fosca de l’església, als nostres carrers, a les llars, a les nostres feines, a les nostres escoles, arreu on aquesta candela lluminosa per la llum del Ressuscitat que som tu i jo arribi i es faci present.

Enteneu això que heu fet? Responguem-li avui del fons del nostre cor: Entenem, Senyor, que això és el que creiem i que això és el que volem viure. BONA I SANTA PASQUA!