dilluns, 2 d’abril de 2018

TOCAR I TACAR-SE


Dilluns de l’Octava de Pasqua, 2 d’abril de 2018
Vespres Solemnes del Sant Crist d’Igualada
Ac 2, 14-22b.33/Sl 15/Mt 28, 8-15

Ho hem escoltat de llavis d’un Pere perdonat i abrusat pel Crist Ressuscitat el dia de Pentecosta: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’Ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Podrien ser unes paraules adreçades a nosaltres avui, dins el marc de la Festa del Sant Crist que comença amb aquestes vespres solemnes, perquè nosaltres també recordem un d’aquests miracles, prodigis i senyals: aquell fet prodigiós, documentat, de la suor de sang de la imatge del Sant Crist un 20 d’abril de 1590, ara farà 428 anys.

Aquells miracles, prodigis i senyals que ens expliquen els Evangelis com aquest altre que avui celebrem, el de fa 428 anys, no estan escrits o documentats només per deixar-nos bocabadats o més o menys sorpresos, sinó per interrogar-nos: què significa això per a mi avui? De fet, permeteu-me que sigui potser un xic agosarat, si no m’interroga, si no em qüestiona, el miracle (aquest o qualsevol altre que pogués donar-se en l’esdevenidor) no em servirà de res.

Ens pot ajudar a formular aquesta pregunta d’una forma més personal unes paraules que el Papa Francesc pronuncià en una trobada de joves al Brasil: Ningú no pot tocar la creu de Jesús sense deixar-hi alguna cosa d’un mateix i sense emportar-se alguna cosa de la creu de Jesús a la pròpia vida. Són unes paraules sàvies perquè no hi ha res que toquem que no el deixem assenyalat amb la nostra empremta digital (ho saben molt bé els policies)... si ens apropem, doncs, aquest vespre a la creu del Sant Crist i la toquem (ni que sigui amb el desig) fem-ho de manera que descarreguem en ella tot allò que ens angoixa, tot allò que ens entristeix, però també tot allò que no ens deixa viure en plenitud allò que som mercès al Crist que ens ha redimit i que des de la Nit de Pasqua celebrem com a viu: els nostres egoismes, les nostres mesquineses, les nostres violències, els nostres prejudicis, tot allò que fomenta l’odi, la divisió, que no ens deixa ser germans... Però, a la vegada, com deia el Papa, és impossible, tocar la creu i no tacar-se (identificar-se) d’aquella sang que va suar, és impossible que no ens emportem alguna cosa d’aquesta creu de Jesús a la nostra vida, per poc que sigui, i que la canviï. Imaginem-ho: tocar una petita gota d’aquella sang, per petita que fos, ens tacarà; ens identificarà davant els altres com aquell que ha tocat la creu de Jesús. ¿És així? ¿Em sento identificat amb Aquest Jesús que ens ha ensenyat a viure una vida nova, la vida segons Déu? ¿Aquesta vida, aquesta sang, taca TOTA LA MEVA VIDA de manera que la meva forma de treballar, de relacionar-me, d’estimar, és nova? Penso que això és el que degué inspirar al gendarme Arnaud Beltrame (convertit en un pelegrinatge a Lourdes el 2008) a oferir-se com a substitut d’una dona hostatge en el darrer acte terrorista a França costant-li la vida. Crec que és el que degué inspirar les paraules de calma, de reconciliació, a Patricia Ramírez la mare d’en Gabriel, el nen malagueny tristament assassinat davant d’una societat indignada que clamava venjança i carregava contra els immigrants en les xarxes socials. Jesús segueix fent miracles, ara també vol fer-los per mitjà teu i meu... això sí, si ens deixem tacar per la seva Creu.