dimarts, 30 d’abril de 2013

ME'N VAIG, PERÒ TORNARÉ...


Dimarts V de Pasqua, 30 d’abril de 2013
Ac 14, 19-28/Sl 144/Jn 14, 27-31a

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Llegia aquest matí aquesta frase de l’Evangeli i em deia: “Bé, quan ho ha dit, això? Perquè dit així no entenc res, sembla una endevinalla!”. I he agafat el Nou Testament i vet aquí que ho he trobat, efectivament, Jesús ho havia dit una mica abans, concretament al verset 3 del mateix capítol 14 que hem llegit. Però per poder entendre alguna cosa he hagut de llegir el capítol de bon principi (vv. 1-4), que sona així: Que no s’inquieti el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. A la casa del meu Pare hi ha moltes estances, si no fos així, us ho hauria dit. Vaig a preparar un lloc per a vosaltres. I si me’n vaig i us preparo un lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè on jo sóc, també hi sigueu vosaltres. I sabeu on jo vaig, i també sabeu el camí.

Si ho recordeu, després d’aquestes paraules Tomàs li deixa caure: Senyor, no sabem on vas, i com en podem saber el camí? I després Felip, encara hi afegeix: Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou. Que Déu n’hi do les dues intervencions dels futurs apòstols en aquest discurs de comiat de Jesús abans de la seva Passió.

A tot això jo em demanava si no és una fotografia del que sovint nosaltres, en diferents moments de la nostra vida, experimentem. Som cristians, estimem el Senyor, fins i tot som conscients que l’estimem malgrat les nostres pujades i baixades i anem fent... però un dia arriba una circumstància “X” que experimentem com una pèrdua, o com un moment de foscor, o com un moment en què sembla que tot ens va en contra i surt el Tomàs o el Felip que tots portem dintre: Senyor, no sabem on vas, i com en podem saber el camí? Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou... perquè sembla, efectivament, que aquest Jesús que experimentàvem tan proper, tan al nostre costat... s’ha esfumat, sembla certament que ha marxat i no el veiem tornar per enlloc. Comencem a trontollar i comencem a cercar noves seguretats.

En aquestes circumstàncies m’agrada recordar que Jesús és, justament, Aquell que, després d’experimentar la Passió i la mort (la màxima foscor que els humans experimentem), és SEMPRE EL QUI TORNA canviant-ho tot, fent miques la llei de la nostra lògica. L’experiència de buidor, l’experiència d’abandó és ben humana i la tastarem tard o d’hora i potser més d’un cop. Els mateixos deixebles són advertits per Jesús que ho experimentaran, que arribaran a sentir-se decebuts, a sentir-se orfes, durament abandonats quan el Mestre els sigui arrabassat. Però és Jesús mateix qui els promet més endavant (v. 18): No us deixaré orfes, torno a vosaltres.

Jesús marxa, desapareix de l’escena dels apòstols després del Sant Sopar, per preparar-los un lloc al seu costat (després de l’experiència de buidor, la de comunió profunda); Jesús marxa per pregar al Pare que enviï el Consolador, l’Esperit Sant (després de l’experiència d’orfandat, la de filiació i de fraternitat); Jesús marxa i dóna als deixebles la seva pau (després de l’experiència de por i angoixa, la de la pau que mai ningú no podrà fer trontollar). Però a més de tot això, Jesús promet tornar i ho farà glorificat, ho farà com a Senyor de vius i de morts (és a dir, DE TOT). En les nostres nits fosques, en el nostre camí d’ombres... encara Ell és la brasa que manté el foc de l’esperança i la força de l’Esperit encesos dins nostre. Per això avui podem tornar a recordar allò que cantàvem a la Vetlla de Pasqua: CELEBREM L’AMOR, CELEBREM LA VIDA en la nostra Eucaristia tot celebrant Jesús ressuscitat!

dilluns, 29 d’abril de 2013

Adolescents (Cròniques jerosolimitanes 35)

Entrem a la ciutat emmurallada per la porta Nova. El laberint estret i irregular de carrers que travessen el barri cristià són un formigueig de nois i noies de diferents edats que, silenciosos, caminen a les seves escoles.
 
Baixem per l’ample carrer esglaonat que desembocarà a l’alberg franciscà Casa Nova i, d’allí, per un estret passatge, als patriarcats greco-catòlic i greco-ortodox. Travessem el cor cristià de la ciutat vella abans d’arribar al Sant Sepulcre. 
 
Dos nois adolescents surten d’un portal uniformats amb pantalon gris i camisa blau cel, però estudiadament despentinats i engominats, i lleugerament descamisats per exhibir l’inconformisme propi de l’edat. Tancada la porta i, abans d’iniciar el camí, fan el senyal de la creu amb desenfadada naturalitat, talment com un gest rutinari i assumidíssim. Bocabadats pel que acabem de contemplar, responem al devessall de pensaments que l’escena ens ha provocat dient-nos: -Són adolescents..., però d’Orient.

Una preadolescent carregada amb una pesada motxilla i també uniformada apareix per un carreró. El cap descobert i unes llargues trenes mostren que és cristiana. Sense deixar de caminar es desplaça al costat d’un portal i, allargant la mà a la creu de pedra gravada al damunt, la toca respectuosament i fa el senyal de la creu amb una simplicitat que desconcerta de nou la nostra sensibilitat europea. –Som en latituds distintes, però la  diferència és més que geogràfica...- sentenciem.

Ens admira la fidel desimboltura amb que els cristians del pròxim Orient han integrat la seva identitat, expressant-la sense arrogància però sense vergonya, amb una envejable senzillesa. Malgrat patir una constant repressió, esclats de violència, i ser molt minoritaris -a Jerusalem són 14.500 d’una població de 772.900-, no amaguen o dissimulen el que són. Definitivament som ben diferents!

diumenge, 28 d’abril de 2013

TAL COM JO US HE ESTIMAT...

CRISTO DE VELÁZQUEZ

Diumenge V de Pasqua, 28 d’abril de 2013
Ac 14, 21b-27/Sl 144/Ap 21, 1-5a/Jn 13, 31-33a.34-35

L’escena és gairebé intimista. Després de la marxa de Judes, del traïdor, a fer la seva feina que, paradoxalment, l’Evangelista Joan entén com a glorificació del Fill de l’Home i glorificació de Déu mateix en ell, en Jesús, el Mestre pren la paraula: Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.

Alguns comentaristes entenen que aquestes darreres paraules de Jesús als seus deixebles, dites en la intimitat, dites com de tu a tu, dites en els moments previs a l’arrest, la passió i la mort seves, prenen el to d’un testament, de quelcom important que vol que els seus deixebles recordin, visquin i transmetin.

Així, doncs, què cal que recordem? Primer de tot, que el que Jesús els dóna és un manament nou. En quin sentit és nou, ens podem preguntar? Que no hi ha un manament que parla de l’amor ja en l’AT? Que no està escrit al llibre del Levític (19, 18): Estima els altres com a tu mateix? I que no havia dit ja Jesús en un altre lloc (segons recull Mt 5, 44), ampliant l’horitzó d’aquest amor: Estimeu els vostres enemics? La novetat, penso, és l’afegitó que fa Jesús: Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Jesús esdevé el nostre model a imitar.

Què cal que visquem? Tal com jo us he estimat... això és el nucli del nou manament donat per Jesús. Com ens ha estimat? Els qui ja sabem la història de Jesús, quan llegim aquest text, ja entenem què vol dir, perquè ja coneixem què li va passar a Jesús després de dites aquestes paraules: la seva passió i la seva mort. Què cal que visquem, doncs? Estimar desinteressadament, estimar sense fer distinció de persones, estimar essent capaç de morir en lloc de l’altre (com féu, per exemple, sant Maximilià Maria Kolbe), estimar tot donant-nos (en forces, en talents, en temps, en diners...) als altres, estimar tot acollint, tot perdonant, tot ajudant a l’altre a ser ell mateix, ella mateixa; privilegiant la seva persona, ajudant-la a créixer, a madurar. Estem parlant d’una forma de vida. Això ho entendrà perfectament sant Francesc d’Assís quan es dirigeix als seus frares tot parlant del seguiment de Jesús com a “vida”: La Regla i vida dels framenors és aquesta, això és: guardar el sant Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense res de propi i en castedat.

Què cal que transmetem? Aquest mateix amor, aquesta forma de vida, aquesta fe que no és una fe intel·lectual (conjunt de coneixements sobre Jesús o sobre la Bíblia); sinó vida, seguiment, amor concret cap al germà (fins i tot aquell que no m’estima, aquell que no m’entén... o que jo crec que no m’estima o que no m’entén i que ja dono per perdut). Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus. L’Església parla sovint de nova evangelització... però no sé si caldria parlar-ne tant si féssim realitat entre nosaltres, amb petits gests i poques paraules, aquest amor concret vers l’altre, vers el germà, vers la germana, vers tothom.

Que el Senyor, a qui rebrem avui en l’Eucaristia viu i glorificat, ens ompli del seu Esperit a fi de recordar, viure i transmetre aquest manament nou que Ell ens va deixar.

dissabte, 27 d’abril de 2013

PER A QUÈ ENS AFANYEM?


Dimecres IV de Pasqua, 24 d’abril de 2013
Sant Fidel de Sigmaringen, màrtir
Ap 3, 7-8.10-12/Sl 118/Jn 10, 11-16

Avui tocava parlar d’art a taula. No tocava parlar gaire del Barça perquè va perdre, com ja sabeu. Avui tocava parlar d’art a taula, perquè ens ha arribat a casa una d’aquelles reproduccions, a vegades força ben fetes, d’una pintura clàssica, El Crist de Velázquez que actualment acaben a les escombraries o directament a la Deixalleria. Tocava parlar d’art a taula, perquè ens demanàvem com era possible que obres religioses, força boniques, de certa qualitat, podien acabar llençades a les escombraries. Això ens ha portat a pensar amb la persona que potser, en el seu dia, havia comprat aquella obra amb tota la il·lusió, per a ella mateixa o com a regal per a una altra. I d’aquest pensament de seguida hem començat a parlar d’art i d’artistes. De com, molt sovint, la història de l’art venia plena de casos en què l’artista en qüestió havia estat un incomprès i havia acabat mort de gana, sense que ningú li fes cas i la seva obra perduda o malmesa fins aquell dia, normalment anys i panys després de la mort d’aquell artista, en què l’obra era descoberta, entesa, revaloritzada i esdevenia objecte de col·lecció privada, peça de museu, d’aquelles que si un ara volia adquirir-les havia de pagar xifres astronòmiques.

A mi, d’aquesta discussió sobre l’art i l’artista, m’ha fet pensar també en les persones en general. En com les cataloguem. Un exemple és el sant d’avui, un sant caputxí, fra Fidel de Sigmaringen. Un llegeix el resum de la seva vida i diu: ah, molt bé, un gran predicador que va morir màrtir, assassinat per uns fanàtics calvinistes. I clar, comencem a pensar en aquells temps, en com estaven d’enceses les passions a Suïssa entre catòlics i protestants i acabem dient: vés a saber què va dir o com ho va dir per a què acabessin amb ell. Ja l’hem classificat. Així ho fem amb tot. Però a l’Ofici de Lectura d’avui hi ha un text que parla una mica de la seva vida i això és el que m’ha cridat l’atenció, que no parla tant de les seves dots de predicació, de si era arrauxat o no contra els protestants, sinó de la caritat que tenia vers els altres. Ja abans de frare, com a advocat, l’anomenaven “l’advocat dels pobres”, perquè sovint els defensava sense cobrar. En el text que us deia podem llegir: Va estendre la plenitud de la seva caritat per tal d’ajudar i auxiliar materialment el proïsme; abraçava paternalment tots els qui sofrien calamitats, i mantenia nombrosos grups de pobres amb almoines que aplegava pertot arreu. Demanava ajuda als poderosos i als prínceps i socorria així la solitud dels orfes i les viudes; no deixava mai d’ajudar, amb consols corporals i espirituals, tots els empresonats que podia; visitava amb afany els malalts, els alleujava i els reconciliava amb Déu perquè estiguessin armats per a la lluita suprema. No una vida de mèrits, doncs, sinó una vida lliurada als altres.

Amb l’exemple d’aquesta vida un arriba a la lectura de l’Apocalipsi que acabem d’escoltar i un es demana aleshores: Per a què s’afanya l’ésser humà? Què el fa digne de record? Les seves obres d’art o literàries, les seves grans empreses? De què han aprofitat aquestes obres a genis que han mort en la indigència? Les seves dots d’eloqüència o de saber convèncer les masses? O, com sant Fidel, aquell amor traduït en obres que és el que de veritat l’han donat el títol de sant? A la llum de l’Apocalipsi, a la llum de com veu Déu les coses, són aquestes les obres que importen, sense menystenir les altres: Conec les teves obres –diu el Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, és a dir, Jesús mateix–,... no ets gaire fort, però has guardat la meva paraula i no has negat el meu nom... jo et guardaré a l’hora de la prova... I a tots els qui fan igual: Jo els faré columnes en el temple del meu Déu, i ja no se’n mouran mai més. Gravaré en ells el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu... i també el meu nom nou. A la fi, el que importa no és ser petit o gran als ulls dels altres; fer grans coses per a què perduri la nostra memòria entre els homes i dones del nostre segle: és ser recordats pel mateix Déu, reconeguts pel Bon Pastor, per Aquell que aprecia la nostra petitesa i sap recompensar la fe que obra per amor. 

divendres, 26 d’abril de 2013

Buscant l'autèntica unitat

Fa uns dies els mitjans de comunicació ens informaven de la mort de Margaret Thatcher, primera ministra de la Gran Bretanya en els anys 80. Entre les moltes coses que s'han dit, m'ha cridat l'atenció una frase seva, que expressa tota una concepció del món: "La societat no existeix. Només existeixen individus i famílies". La frase en ella mateixa té una certa contradicció. Seria molt més contundent, i molt més expressiva de la mentalitat que s'ha anat imposant, si hagués prescindit de la família, ja que, un cop s'ha donat tot el protegonisme a l'individu, costa veure com es pot protegir la família de la pura i simple dissolució.
Rumiant la frase, però, el que més m'ha cridat l'atenció és que possiblement els seus enemics d'aleshores, els comunistes, hi haurien estat força d'acord. Si més no, haurien pogut firmar tranquil·lament la primera part de la frase, "la societat no existeix". Només que ells, m'imagino, ho haurien completat dient que "només existeix l'estat". Eren enemics enfrontats a mort en una Guerra Freda que mai no es va traduir, gràcies a Déu, en un enfrontament directe, però que alimentava, arreu de la terra, molts punts de guerra "calenta", destrucció, mort i sofriment. Els uns beneïen que cadascú anés al darrera del seu propi interès, els altres volien imposar per la força un lligam entre les persones, però en realitat compartien la mateixa convicció que no hi ha res que uneixi realment els humans entre ells.
El llibre de l'Apocalipsi, en la lectura d'avui (7, 9. 14b-17), ens dóna, però, la perspectiva cristiana, que no coincideix amb cap de les dues. Una multitud immensa, de tots tribu, llengua, raça i poble, estan drets davant del tron de Déu, units en la seva lloança. I és que només quan ens adrecem plegats cap a l'únic Déu veritable, revelat en el misteri de la Pasqua de Jesucrist, descobrim què és el que ens uneix realment, sense necessitat de ser imposat i per damunt dels nostres interessos mesquins.
L'Evangeli (Jn 10, 27-30) també apunta en la mateixa direcció, quan ens parla d'aquesta veu del Bon Pastor, que les seves ovelles escolten. Hi ha, en el contacte amb Jesús, un mutu reconeixement: nosaltres descobrim en Ell allò que interiorment sempre havíem esperat, aquell desig secret que potser nosaltres mateixos no coneixíem; Ell ens reconeix també a nosaltres i es mostra com Aquell que penetra i discerneix la nostra vida. Trobar-nos amb Jesús és, a la vegada, veure amb nous ulls qui és Déu, qui som nosaltres mateixos i qui són els altres que ens envolten; ens porta a sentir amb els nostres germans els homes aquella unió que ve del més profund, del desig de Déu que compartim, encara que sovint amagat o distorsionat.
Quan ens reunim per celebrar l'Eucaristia, se'ns concedeix d'experimentar, si ho volem, això que un dia ha de ser el cant de triomf de la humanitat tal com ens el descriu l'Apocalipsi. Escoltem la veu del nostre Bon Pastor, el lloem plegats, ens sabem units, en el misteri, amb tota la gent que arreu del món aquest diumenge s'apleguen com nosaltres, descobrim allò que ni Thatcher ni els seus enemics, des de la seva posició de poder humà, podien percebre: que un anhel de Déu recorre la humanitat i un dia establirà entre tots l'única unió que val la pena.
(homilia en en diumenge IV de Pasqua, C)

dimecres, 24 d’abril de 2013

Sant Jordi (Cròniques jerosolimitanes 34)

Ascoltavamo il toponimo di Lydda due giorni fa, nel brano dalla risurrezione di Tabita negli Atti degli Apostoli. Possiamo dedurre que, dagli inizi, che era una comunità cristiana in questa località.
San Giorgio, secondo la tradizione, proviene da lo stesso posto: Lydda. Quest' origine locale lo fa il santo protettore da i cristiani da lOriente. La sua immagine scolpita sopra le porte diventa un segno didentità e di pertinenza.

Lydda è lattuale Lod, dove si trova l'aeroporto di Ben Gurion e, senza il bisogno di aereo, la devozione dal santo è arrivata a tanti paesi diventando il su patrono, come, per esempio, la Catalonia con una bella peculiarità: oggi si celebra in motivo dal santo, la festa dallo scambio da libri e rose tra uomini e donne. Delicatezza e lettura, finezza e cultura. Una bella e popolarissima maniera di celebrare la festa da un martire cristiano dal secolo IV nato in questa terra.

dilluns, 22 d’abril de 2013

EL PORQUET VALENT



Fa temps vaig veure una pel·lícula sobre un porquet. Crec que la pel·lícula tenia com a títol “El porquet valent”. Només recordo una de les seves escenes.  Es  veia el porquet tot content a la granja perquè tenia tot el que necessitava: casa, menjar, veterinari, companyia, etc... En l’escena que recordo, se li acosta un gat, que veient-lo tan content i satisfet, li comença a dir: “Tu creus que els humans et donen tot això perquè sí, a canvi de no-res?”. “Què vols dir?” li diu el porquet. “Doncs que per als humans tot té un preu. Recordes la teva àvia que va desaparèixer misteriosament...? recordes que el teu oncle, que tampoc saps on és...? Saps on van anar? Saps on són...? Tots han estat fets pernils, xoriços i botifarres! Els humans no fan res desinteressadament”. Llavors el porquet, horroritzat, fuig dels humans. No recordo massa cosa més de la pel·lícula. Però podríem dir això mateix de les ovelles i el pastor. Per què el pastor cuida i pastura les ovelles? Pel guany que en treu: la llana i el preu de la carn.
Aquesta és la nostra lògica. Però el textos bíblics d’avui ens volen fer passar a una altra lògica i aquesta és la paradoxa que fa que costi tant entendre Déu. Jesús el nostre bon pastor no sols no mata les seves ovelles, ni se n’aprofita, sinó que els dóna la vida i dóna la pròpia vida per les ovelles. Aquesta és la meravella, l’estranya meravella del cristianisme: Déu no sols crea l’home, sinó que s’encarna i és Ell qui mor per donar-nos vida. Ens vol fer participar de la seva mateixa vida, de la seva divinitat.
Els homes sempre s’han preguntat per què han estat creats. Per què són aquí, quina és la finalitat per la qual Déu els creà? Això és molt difícil de contestar perquè estem pensant massa a la nostra manera, en termes d’interès. Preguntar per què hem estat creats és com preguntar per què servim, per què serveix l’home? Què aporta la seva existència? I en definitiva què li aporta a Déu haver creat la humanitat, el fet de crear-nos? I de crear-me? Algunes mitologies antigues, tradicions orientals i fins pensadors occidentals, com Hegel, pensen que la divinitat utilitza la humanitat per als seus fins. O més radicalment, els homes no existeixen en si mateixos i s’han de diluir, desaparèixer en la divinitat, com la sal en el mar.
Però a Jesús si li féssim aquesta pregunta ens diria que la persona humana no serveix per a res. No ha estat creada per cobrir cap necessitat de Déu, ni de res ni de ningú. Al contrari, tot ha estat creat per a l’home i en vistes a ell. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan, allò que m’ha donat el Pare val més que tot, i això que li ha estat donat pel Pare ets tu, sóc jo, som nosaltres. L’home no és un mitjà ni un instrument per a res, sinó que és una finalitat en si mateix.  Més encara, és la finalitat de la creació, el que li dóna sentit. I no la humanitat en general solament, sinó cada persona en concret.
El per què el Senyor ens ha creat no és una pregunta equivalent a per què li serveix la creació i la persona a Ell. Sinó que és una pregunta pel sentit. Tu, jo, en Crist, som  el perquè van ser fetes les coses. La nostra història col·lectiva i personal en i amb Crist,  és el sentit, la finalitat de la terra i del món.
Quan hi pensem seriosament costa de creure, perquè és massa gran, que el Senyor conegui el meu nom i reconegui la meva veu, que no m’utilitza per a res sinó que em vol per mi mateix, per compartir la seva divinitat, que la meva-nostra història sigui el per què i el sentit de la creació.
No serveixo per a res sinó que tot ha estat fet per servir-me, tot té sentit en nosaltres i nosaltres en Crist i Crist en Déu. Com diu Pau “Tot és vostre, el cel, la terra, el present, el futur. Tot és vostre, vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”.
Si així ens tracta Déu, així hem de tractar nosaltres als altres. No hi ha ningú que puguem utilitzar-lo com un simple instrument, cosa o mitjà. Nosaltres que som imatges de Déu hem de valorar els altres com Déu em valora. I això té repercussions en  la família, en l’economia, en la política. Quan tracto amb l’altre sé que tracto amb allò que per a Déu “val més que tot”.

dimecres, 17 d’abril de 2013

ACTIVIAS VERSUS PA DE VIDA


Dimecres III de Pasqua, 17 d’abril de 2013
Ac 8, 1b-8/Sl 65/Jn 6, 35-40

Seguim dins del discurs de Jesús com a PA DE VIDA. I encara ressona en el meu cap l’homilia que ahir va fer fra Jacint comparant l’acte de llegir i l’acte de menjar, recordant Jesús com aquesta PARAULA que es deixa MENJAR. I em demano com encaixar tot això en la nostra societat, en el nostre món proper, on imperen ACTIVIAs i BIOMANANs que ens prometen una salut que ve del nostre interior.

Pensava en tot això quan avui, en la lectio, m’ha vingut a mans aquest text de Tomàs de Celano, qui explica en la seva segona biografia de Sant Francesc: Un dia, tornant de Roma i caient una pluja incessant, baixà del cavall per resar l’ofici i es parà tant de temps al descobert que va quedar amarat d’aigua. “Si el cos que menja tranquil l’aliment ha de ser menjat pels cucs amb el temps –deia–, cal que l’ànima prengui amb pau i descans l’aliment que li és propi: el seu Déu!”

I això m’ha fet pensar, perquè en el nostre dia a dia, materialista, del “si no hi veig, no hi crec”, hom no acostuma a tenir en el seu magí cap altre aliment que el físic, que el pa amb tomàquet amb pernil o les mongetes amb botifarra (per dir quelcom ben nostrat i mediterrani) i, quan vénen les calors i cal posar-se en forma, és quan pensem amb els ACTIVIAs i els BIOMANANs que deia al començament, que ens prometen aquesta renovació per dintre, aquesta mena de milagro antigrasa salvador... No ens enganyem, del nostre interior no hi veiem més enllà del nostre tracte intestinal i la seva flora i fauna.

Ben diferent de Sant Francesc, com hem vist, qui és conscient del seu cos (que ha d’estar alimentat, perquè cal tenir forces i emprar-les per portar arreu l’anunci del seu Senyor), però que també és conscient d’una altra part d’ell mateix (en llenguatge clàssic: “la seva ànima”), que també precisa de ser alimentada, no de qualsevol manera (amb pau i descans, dirà, com quan hom s’entaula tranquil·lament, quan pot, a prendre els seus dos plats i postres) i d’un aliment ben precís: EL SEU DÉU (no “Déu” a seques, que ho podria haver dit, sinó “EL SEU Déu”, ben concret).

I és que Sant Francesc ja ha tastat aquest PA DE VIDA, ja ha tastat Jesús, ja ha sentit en carn seva que és veritat el que Jesús deia: Tot allò que el Pare em dóna vindrà a mi... I la voluntat del qui m’ha enviat és que no perdi res d’allò que ell m’ha donat... Sant Francesc s’ha sentit acollit per Jesús, Aquell que diu: Jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi. I un cop tastat això, ha comprès que Déu és EL SEU Déu, que Jesús és EL SEU Senyor, que Déu és l’aliment de la seva ànima, i que aquesta no és un apèndix afegit al seu cos, és ell mateix, en tota la seva integritat, en la seva part més pregona, aquella part fonda nostra que precisa del seu aliment, que precisa de créixer i madurar tant o més que el nostre cos que sols pot anar minvant a mida que passen els anys.

L’Eucaristia, avui, fa possible que ens alimentem d’Ell mateix, DE JESÚS, més encara, que el reconeguem REALMENT com l’únic PA DE VIDA. Dediquem-li temps, doncs, prenem cada dia d’aquest PA amb pau i descans, i en sortirem transfigurats.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Un cafè (Cròniques jerosolimitanes 33)

La tranquil·litat del Xàbat, el dia jueu de repòs, sembla afectar també la zona àrab, al menys de bon matí com és ara. Sortint per la porta de Damasc enfilem per les botigues del carrer Profetes. Ens aturem, com acostumem, a demanar un cafè àrab en un mostrador encarat al carrer, però no hi ha ningú a la barra, ni dins el local... Reconeixem l’amo unes botigues més avall fent-la petar animadament. Constatant que no ens ha vist, ens hi atansem i, amb delicadesa, li assenyalem el seu establiment. Amb la paraula a la boca, reacciona impulsivament  i ens segueix però, aturant-se, gira enrere per acabar la conversa que li hem estroncat.
 
- Ara vindrà...– ens diem confiats, però errem. La xerrada segueix... i segueix... i passa l’estona... L’escena ens sembla divertida i, vencent la impaciència, ens deixem portar per la situació, esguardant amb un somriure el propietari que, finalment, decideix acostar-se al seu negoci.
 
Asseguts en unes cadires de plàstic enmig del carrer hi ha dos homes prenent un te. Un d’ells, li diu quelcom a l’amo mentre ens assenyala. Pel gest entenem que es tracta d’un retret per fer-nos esperar.
Això ha sulfurat el propietari que, enlloc de venir capcot a atendre’ns, s’ha atansat decididament al qui l’ha criticat que, aixecant-se d’una revolada, s’ha allunyat amb prevenció. L’amo l’ha esbroncat enèrgicament mentre agafava la cadira buida amb el gest de tirar-la-hi. L’esbroncat, el propietari, el company assegut, i nosaltres mateixos sabíem que no ho faria. Formava part de l’escenografia àrab per exhibir públicament l’enuig. Però segueix increpant-lo mentre, a la fi, es dirigeix rere el mostrador.

- Un cafè! - li demanem, després d’adreçar-li uns mots d’assossec. Marxem amb el got de cartró a la mà, admirats que enlloc de confortar ell la nostra llarga espera, hem estat nosaltres qui ho hem fet.

diumenge, 14 d’abril de 2013

QUINA MENA DE DIGNITAT?


Diumenge III de Pasqua, 14 d’abril de 2013
Ac 5, 27b-32.40b-41/Sl 29/Ap 5, 11-14/Jn 21, 1-19


Per dues vegades apareix una paraula en les nostres lectures d’avui (Actes dels Apòstols i Apocalipsi) que m’ha cridat l’atenció especialment. És l’adjectiu digne/a.

Suposo que m’ha cridat l’atenció perquè en el nostre entorn la paraula digne o dignitat l’acostumem a associar bé a càrrecs força llaminers (així parlem de dignitat com quan fem referència a una funció eminent o honorífica: com ara rebre o posseir la dignitat de bisbe, primer ministre, responsable d’un alt càrrec de govern...) o bé a algun tipus de recompensa deguda a mèrits aconseguits com quan diem “En tal ha treballat molt, és digne del càrrec que li han donat”. D’una manera o d’una altra, més o menys, sembla correspondre’s a la definició que el Diccionari de l’IEC (1995) dóna de digne/a: Que mereix alguna cosa en sentit favorable o desfavorable.

I aquí és on m’ha vingut l’estranyesa en comparar-ho a les lectures d’avui. És en la primera que hem escoltat: Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús. Aquí no són ells, òbviament, els qui es consideren dignes de res (cap dret a reclamar) i molt menys els consideren dignes els membres del sanedrí (que els havien acusat i que els deixen anar amb una prohibició ben concreta), sinó que estan contents perquè reconeixen, en el que han patit, que és Déu mateix qui els considera dignes. Els apòstols reconeixen que han estat associats al Crist a través del que han sofert a causa del seu Nom. Des de fora tothom podria pensar que és pur masoquisme, però la intuïció de l’autor del llibre dels Actes és que hi ha una comunió plena en la vida i en el seguiment de Jesús per part dels Apòstols que els porta a patir el mateix que patí Jesús.

L’altre lloc on apareix la paraula digne és en el llibre de l’Apocalipsi, enmig d’una gran litúrgia de lloança a l’Anyell: L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. Déu n’hi do! Com ha “aconseguit” aquesta dignitat, l’Anyell? En el seu sacrifici, en la seva mort capaç de concedir al poble d’Israel i a nosaltres la conversió i el perdó. Per això en l’Apocalipsi l’Anyell (Jesús) és el degollat (porta les marques de la seva Passió i la seva mort). Ni el Mestre ni els seus seguidors (els Apòstols) adquireixen mèrits a través de trepar, de passar per damunt dels altres costi el qui costi, de posar-se medalles i títols (que és com se solen col·leccionar i fer valdre els mèrits avui dia en la nostra societat); sinó en la mort, en el sofriment, en la creu, és a dir, en la donació completa als altres.

Però l’Evangeli encara revela una dignitat que val la pena remarcar. La dignitat de fills i filles de Déu (que recordàvem en la pregària del començament de la nostra Eucaristia) perdonats i restaurats de les nostres mancances i limitacions, dels nostres pecats, per greus que siguin, que han anat desfigurant la nostra vida, que l’han anada tenyint d’una pàtina de normalitat, però que sabem que no enganya ningú... potser només a nosaltres. Aquesta dignitat restaurada es fa palesa en la conversa que quasi es podria titllar de privada (perquè el text ens revela un tu a tu entre Jesús i Pere) en què el Mestre vol recuperar l’Apòstol caigut. Hi ha una triple pregunta del Crist a Pere que vol restaurar la triple negació de Pere en aquella nit en què Jesús era interrogat. La versió de la litúrgia no fa honor a l’original, perquè en aquella sempre trobem que per tres cops Jesús demana a Pere: Simó, fill de Joan, m’estimes? I Pere respon triplement: Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo. Però a la versió original Pere no respon mai “us estimo”, sinó per tres cops “us tinc afecte”. I Jesús, al tercer cop, sembla rebaixar el nivell i demana a Simó: Simó, fill de Joan, em tens afecte? Com si Jesús ajudés Pere a reconèixer les seves limitacions i com si Jesús mateix acollís aquesta limitació, la valorés i l’omplís de dignitat en ella mateixa. És com si ens digués també a nosaltres: No em calen heroïcitats desmesurades, sinó el vostre sí, petit, però renovat dia a dia. No cal fer-se el valent a l’estil del Pere arrauxat de l’Evangeli, que després plora amargament la por que l’ha fet amagar-se sota excuses... sinó aquest simple us tinc afecte, ben humà, ben precís, però coherent en les petites coses. Així podrem sentir nosaltres també, com la sentí Pere, la veu del Mestre que ens torna a col·locar entre els seus tot dient: Vine i segueix-me.

dijous, 11 d’abril de 2013

QUÈ CELEBREM?



Sabeu quin dia és avui...? Avui és 7 d’abril, diumenge segon de Pasqua, cert, però què se celebra?.... És el dia mundial de la salut, aquests any especialment dedicat a la hipertensió... Així ho ha decretat l’ ONU. De fet quasi cada dia de l’any aquest organisme hi té designat un nom: dia de la ràdio, dia de la tolerància, de la justícia social, de les viudes, de la diabetis, de la pau, de la llengua materna, de la gent del mar...etc. A través d’aquestes designacions es vol sensibilitzar en els problemes seriosos que té la humanitat o es vol desvetllar valors en la població.

De fet l’Església a través dels segles ha donat també color diferent  a cada dia. Però hi ha una diferència molt important. En el calendari de l’ ONU s’hi assenyalen valors i reptes, en canvi, en el calendari de l’Església hi ha noms de persones concretes. No valors genèrics sinó persones concretes que han viscut, patit: sants i santes. Ells i elles (els coneguts i els no coneguts, que també celebrem en la festa de tots els sants) han viscut molts d’aquests valors que porta el calendari de l’ ONU i han respost als reptes de la seva època, però no ho han fet empesos simplement per aquests valors, sinó perquè s’han deixat arrossegar fascinar per la crida del Crist. No un valor genèric, sinó la persona de Jesús és qui ho vertebra tot, i també el calendari. I en aquest calendari el nucli és un dia: el diumenge.

L’any 113, o sigui, només feia uns 80 anys dels fets de Pasqua,  Plini el jove governador romà de Bitínia (Turquia nord occidental ) va escriure una carta a l’ Emperador Trajà en que li deia que, tot i complir les ordres de perseguir i matar als cristians , no n’entenia les raons. En la carta els descriu així: “ells afirmen que tota la seva culpa i error consisteix a reunir-se un dia fixe abans de l’alba i cantar a cors alterns un himne a Crist com a Déu”.
Aquest governador pagà, doncs, ja coneixia el que avui hem proclamat en el llibre de l’ Apocalipsi, també insinuat en l’Evangeli de sant Joan i en molts d’altres textos del Nou Testament: que els cristians tenien un “dia fixe”en que es trobaven. L’ Apocalipsi l’anomena diumenge o sigui : “Dia del Senyor”. Hi ha per tant un dia del Senyor, i això ha quedat imprès en les nostres llengües. En català en diem diumenge, en castellà domingo, en italià la domenica...etc.

És el diumenge el dia de la resurrecció i on no sols recordem el fet central de la història; o sigui: la Resurrecció de Jesús,  sinó que és el mateix Crist vivent qui ens convoca.  El deixeble Tomàs només va trobar Crist Ressuscitat essent amb els germans el “dia fixe” vuit dies després, osia, l’altre  diumenge.

És en aquest “dia fixe”, el diumenge, on en l’Eucaristia Jesús ens convoca i on ens constituïm i ens construïm, o millor, on el Ressuscitat ens constitueix i ens construeix com a creients; més, ens construeix com a poble, com a fraternitat, com Església. Aquí és on es forgen els homes i les dones, els sants i les santes que no solament omplen el calendari sinó la història i el món. Sortint a l’encontre dels problemes i sofriments humans, i malgrat tantes limitacions i pecats, mostren ,en la realitat, una manera de ser i de viure diferent.

D’aquest dia de la Resurrecció, de l’Eucaristia, emana vida nova i força per afrontar els reptes petits o grans de la vida de la història.

Avui és el dia de la salut, segons l’ ONU, i un altre dia serà el dia de la solidaritat, i un altre el de la pau...Nosaltres no som, pas estrangers a això, però no partim d’una utopia o ideal sinó d’una realitat història i actual que ens dona solidesa i és el nostre punt de partença i fonament de la nostra esperança: Crist ressuscitat i tots els qui s’han deixat arrossegar per Ell. Per això avui 7 d’abril, segon diumenge de Pasqua, és el dia de la Resurrecció de Jesús, raó de la nostra esperança...de la nostra autèntica salut.

dimecres, 10 d’abril de 2013

LA LLUM DEL CRIST!


Dimarts II de Pasqua, 9 d’abril de 2013
Ac 4, 32-37/Sl 92/Jn 3, 7b-15


Pot ser que un home, tingut per guia dels cecs, per llum dels qui no tenen llum, busqui un xic de llum a les fosques? Pot ser que un home, tingut per mestre i instructor, hagi de ser instruït? Aquesta és la paradoxa de Nicodem. Mestre de la Llei que cerca instrucció, llum dels cecs que s’esmuny entre les ombres de la nit per cercar Jesús.

Tan sovint ho som nosaltres, aquest Nicodem. Juguem el paper, el rol en diuen ara, de savis i entesos; no importa quina sigui la nostra especialitat. És la imatge que donem, que no necessàriament ha de ser dolenta, ni aspra, sinó com la que podia donar Nicodem: amable, serena, sàvia, diligent... però dins nostre, com dins del cor de Nicodem, hi ha quelcom que no funciona del tot, o que grinyola, o que fa aigües; hi ha el dubte, hi ha el no entendre les coses que passen o ens passen, hi ha el neguit o la recerca de la veritat, del sentit... és el camí del qui cerca la llum clara i diàfana enmig de tanta ombra i grisor; del qui cerca l’escalf reparador enmig de tanta boira i tebior.

I Jesús parla a Nicodem amb una imatge que li és ben coneguda: la imatge de la serp d’aram enlairada per Moisès en el desert. Jesús porta a la ment de Nicodem una imatge ja comuna en la història del seu poble: el poble d’Israel que bascula entre el temor de Déu i la rebel·lia més descarada en contra. La imatge de la serp d’aram deu portar a Nicodem la imatge del desert i de la prova; la imatge de la rebel·lió i del càstig; però també la imatge de la intercessió de Moisès i del remei de Déu. Déu, sempre Ell intervenint per salvar el poble, una i una altra vegada!!! Jesús respon que Ell també serà remei per al poble, perquè també Ell serà enlairat/enaltit (la paraula grega té els dos significats) com ho fou la serp en l’antigor. I juga amb aquesta paraula: serà ENLAIRAT en la creu on morirà, on es farà palès el seu amor per nosaltres; serà ENLAIRAT com en la nostra litúrgia del Divendres Sant, després de la proclamació de la Passió, és enlairada la creu com un estendard, ben visible, per sentir l’aclamació: MIREU L’ARBRE DE LA CREU, ON MORÍ EL SALVADOR DEL MÓN! VENIU I ADOREM-LO!; serà ENLAIRAT com en la Vetlla de Pasqua és enlairat el Ciri Pasqual, per sentir tot seguit: LA LLUM DEL CRIST! I exclamar amb joia: GLÒRIA I LLOANÇA A VÓS, OH CRIST, SENYOR! Però també serà ENALTIT o EXALÇAT, perquè Déu l’ha reconegut com a innocent, Déu l’ha reconegut com a Fill, Déu l’ha reconegut com a Salvador nostre. Serà ENALTIT, perquè ara Déu l’ha constituït Senyor i Jutge de la nostra història particular i de tota la història de la humanitat; serà ENALTIT, perquè Déu l’ha fet el Primer dels qui ressusciten d’entre els morts, per dir-nos que la mort ha mort del tot; serà ENALTIT, perquè Déu l’ha fet Cap del seu Cos, de l’Església, que som tots nosaltres, per donar-nos vida a desdir i ser els seus braços en aquest món mancat de veritable afecte.

Aquest Jesús, ENLAIRAT i ENALTIT, segueix sent el pol d’atracció de la humanitat sencera, com hem escoltat en l’evangeli d’avui, PERQUÈ TOTS EL QUI CREUEN EN ELL TINGUIN (no potser tinguin o tinguin en el futur), ara ja, VIDA ETERNA.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Divendres de Pasqua (Cròniques jerosolimitanes 32)

Arribem al Sant Sepulcre fregant les vuit del matí. Pugem al Calvari, avui quasi vuit i silenciós. Algunes persones celebren la missa en l’altar catòlic de l’onzena estació, decorada amb un mosaic de Jesús clavat a la creu que ocupa mitja paret.

Feta la pregària sota l’altar de la crucifixió i posada la mà en l’orifici que permet tocar la roca, baixem a la llosa de la unció. Ens agenollem inclinant el front al damunt per pregar breument i percebre la flaire de l’oli perfumat que regalima de les llànties. Continuem vers la capella del sepulcre i escoltem els cants que provenen de l’altar copte que hi ha al darrera. Estan finint la sagrada litúrgia aspergint els fidels. Amb la naturalitat que els caracteritza, el prevere aboca l’aigua -d’una ampolla de plàstic- damunt la palma de la mà i esquitxa els fidels amb desimboltura i animació. Ens hi acostem amb rapidesa, insinuant amb la mirada i inclinant el cap que també ens aspergeixi, cosa que fa amb prestesa i dedicant-nos tota l’aigua que li ha cabut a la mà.

Remullats, anem a fer cua per entrar al sepulcre però no trobem ningú. Sorpresos, ens acostem a l’entrada i veiem la porta semitancada. Estan celebrant una missa al l’interior. Es nota que som en plena vuitada pasqual: l’horari de misses s’allarga, a més de les tanques que romanen als costats i que han col·laborat a posar ordre durant els passats dies sants.

Baixem cap a la porta de Damasc per l’artèria principal del mercat àrab, el suq, que ressegueix l’antic Cardo Maximo romà que travessava la ciutat de nord a sud. Les pageses ja s’han assegut als marges del carreró, envoltades de sacs que contenen ametllons, fulles de parra, julivert, i altres plantes que no sabem distingir, totes elles d’una frescor i un color verd rutilants; també apreciem marialluïsa, farigola, sàlvia i menta desprenent una aroma natural captivadora.

Ens crida l’atenció les poques botigues obertes que hi ha i ho justifiquem a l’hora. Sortint de la ciutat emmurallada per la porta de Damasc veiem un control policial exhaustiu que només deixa accedir els majors de 50 anys que vagin a pregar a l’esplanada de les mesquites. Poc després veiem comerços atípicament tancats per la zona est de al ciutat, la part àrab. Preguntem i ens ho expliquen: ahir, a Tulkarem, al nord de la Cisjordània, morien dos joves palestins en un enfrontament amb soldats. Com altres vegades, els palestins residents a Jerusalem fan un dol reivindicatiu tancant les tendes.

Pasqua de vida i  Divendres de mort s’entrellacen les mans en aquesta terra santa amarada de contrastos, on la mirada creient és posada a prova en cada esdeveniment. El recorregut agredolç per la vida de Jesús –mort, enterrament i resurrecció-  dins la basílica del Sant Sepulcre es repeteix de diferents maneres només sortint de les seves portes.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Cargol treu banya (Cròniques jerosolimitanes 31)

El dia s’ha aixecat atípicament cobert, velant-nos la contemplació habitual del sol eixint rere les muntanyes de Moab. Els núvols baixos, com cotó fluix grisós, cobreixen el cel i deixen caure una pluja fina i amable, potser la darrera després de la pasqua jueva. Però el sol, amo i senyor d’aquestes latituds, no renuncia a la seva potestat obrint escletxes entre la nuvolada i filtrant amb decisió els seus raigs.

Caminem amb cautela, fixant la mirada en l’empedrat mullat i lluent de la voravia, insospitadament i perillosament relliscós quan plou. L’atenció que prodiguem al paviment ens permet captar una simpàtica estampa urbana: un digne exemplar de cargol bover de notable volum, amb la parsimònia que el caracteritza, les banyes enlairadíssimes i lleugerament inclinades endavant, travessa la vorera en direcció al parterre que li servirà de refugi. Aturats uns instants per contemplar-lo, reprenem el camí confiant que cap vianant despistat l’esclafi sense voler.

dimecres, 3 d’abril de 2013

UNA EXPLOSIÓ



Aquests dies a Londres hi ha una gran exposició sobre Pompeia que és a la vegada interessant i esfereïdora. Com sabeu l’any 79 d de C el volcà Vesuvi va fer una fortíssima erupció que va sepultar literalment dues poblacions: Pompeia i una més petita però més pròspera  Hercula, 1700 anys després es van descobrir les restes, on encara avui es van trobant coses noves.
La riuada de lava va permetre congelar els últims dies de les dues poblacions. Ara, doncs, es pot veure la vida quotidiana d’aquelles ciutats, però, a la vegada, no hi ha objecte, resta arqueològica, per petita que sigui que no recordi l’explosió del volcà. L’erupció del Vesuvi és omnipresent i explica i dóna raó de l’estat actual i el perquè d’aquelles restes. Són testimoni incontrovertible de l’erupció del volcà.
El mateix ens trobem en el Nou Testament. Tot el Nou Testament és també, tot ell, i no s’ entén d’una altra manera, que com a fruit d’una explosió. Com a Pompeia cada pedra és testimoni de l’erupció del volcà així cada lletra del Nou Testament, en la seva enorme diversitat, és testimoni de la gran explosió que és la resurrecció de Jesús. Des de l’Evangeli de Mateu fins l’ Apocalipsi tot és un sol crit: Crist ha Ressuscitat!!
En el Nou Testament no trobem ruïnes sinó tot el contrari l’ impacte joiós d’una bona nova: Jesús és viu!! A Pompeia un dia normal i quotidià es convertí en fosca i destrucció, en el Nou Testament ens trobem en tot el contrari en dies foscos i dolorosos, de traïció i mort la fosca s’omplí de llum. La ciutat destruïda es reconstruir.
El Nou Testament és el testimoni directa d’homes i dones que passaren del plor a la joia, de la por a la valentia, d’estar amagats a proclamar als quatre vents la nova de Jesús, del fanatisme excloent a l’amor que tot ho suporta. De negar al mestre i de fugir a formar fraternitat, construir una ciutat no amb pedres sinó amb persones a formar l’Església que a través dels segles manté el testimoni d’aquella nit lluminosa.
Sant Hilari de Poitiers, pensador cristià del segle IV, diu que Jesucrist, per damunt de tot, volgué fer de la persona humana un estatge digne de Déu. Sant Francesc també ho afirma dient que nosaltres hem de fer de nosaltres mateixos un estatge i sojorn de Déu.  És el que ens diu l ’Apocalipsi:”Sóc a la porta i truco si obres jo estaré amb tu i tu amb mi”.
Aquesta és la nostra vocació com a fraternitat, comunitat, com a Església ser un estatge un sojorn de Crist Ressuscitat, ser el seu tabernacle a la terra.  Però el papa Francesc ens diu que Crist ressuscitat no sols truca des de fora per entrar a dins nostre sinó que també truca de dins nostre per sortir cap a fora, cap els altres, juntament amb els altres.
Aquesta gran explosió de vida que és la resurrecció de Crist ens necessita per ensorrar  el món vell, el cor vell, i edificar la nova Jerusalem. Fer un cor nou, una ciutat nova on els pobres, els empresonats, els malalts seuran a taula servits pel mateix Senyor de la Glòria. I el Crist ressuscitat , present ara entre nosaltres vol que, amb el seu ajut diví això sigui ja real aquí , avui, entre nosaltres.

  

dilluns, 1 d’abril de 2013

POR I SUBORN


Dilluns dins l’Octava de Pasqua, 1 d’abril de 2013
Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/Mt 28, 8-15

Tot i que no sóc psicòleg, ni tinc massa psicologia, jo diria que en tot ésser humà hi ha una por instintiva. Diuen que és necessària, que pertany a la part més fonda de l’ésser humà, la més “animal” o “irracional” (per dir-ho d’alguna manera) i que és aquella que més d’un cop ens pot lliurar d’un parany, d’un accident, d’un imprevist. Sense aquesta reacció instintiva, diguem-ne d’autoprotecció, no reaccionaríem com cal davant d’un possible o d’un cert perill.

Em sembla, però, que hi ha una por que, fonamentada en aquesta més instintiva, passa per la part més humana nostra, més “racional” o més “civilitzada” (per dir-ho així) i que és aquella que està barrejada amb els nostres interessos, amb els nostres sentiments (sovint tant volubles), amb els nostres egoismes. Sol traduir-se en por al què diran, por al que se sàpiga allò amagat que he fet, por a què descobreixin com sóc realment de feble i poruc... i a vegades és una por tan pregona dins nosaltres mateixos que també apareix com a instintiva, surt com espontània davant situacions concretes i ens costa molt de controlar.

Jo diria que l’Evangeli d’avui descobreix aquestes pors. La primera és la por que tenen les dones. És una por instintiva, quasi de supervivència. El text immediatament anterior al d’avui (vv. 1-7) parla de l’aparició d’un àngel i clar, davant d’un gran terratrèmol que fa rodolar la pedra del sepulcre i l’aparició d’un àngel dins d’un gran esclat de llum no sols elles, sinó també els guardes experimenten por. Segur que fins i tot nosaltres tremolaríem de por davant una cosa com aquesta!! És la por a prendre mal, la por de ser esclafats per aquest estrany esdeveniment... però el curiós és que aquesta por muda en una gran alegria quan la veu de l’àngel esdevé no judici, sinó consol; no amenaça, sinó bona notícia: JESÚS HA RESSUSCITAT, EL SEPULCRE ÉS BUIT, ELL ÉS VIU!!! Aquesta alegria queda confirmada quan Jesús mateix els surt al pas: Déu vos guard! (en la traducció, salutació molt nostrada) Shalom! No tingueu por! L’alegria es contagia i elles no poden parar fins que comparteixen allò que se’ls ha dit.

La segona por, en canvi, és la més terrible. És la por a perdre anomenada o prestigi. És la por a saber-se descoberts culpables del crim d’un innocent que estranyament ja no hi és a la tomba i, per tant –potser pensen– pot prendre represàlies de pròpia mà. Davant d’aquesta por qualsevol precaució és poca: cal subornar, cal silenciar, cal destruir les proves, amagar els fets, tergiversar la veritat que ens poden posar en evidència. És una por que esclavitza i fa víctimes i botxins.

Tot d’una, davant d’aquest text que és Paraula de Déu per a nosaltres després del matí de Pasqua un es demana: de quina mena són les meves pors? Siguin del tipus que siguin, Crist ha ressuscitat per mudar-les en alegria, l’alegria de saber-se estimat profundament, de saber-se valorat en el que un és, no en el que un aparenta o vol fer creure que és; Crist ha ressuscitat per a mudar-les en confiança i fe en Aquell que és viu i que vol fer-nos participar de la seva vida ara i aquí de manera que ja no calen més víctimes ni botxins, no calen més vides a mitges, podem viure plenament i amb sentit. Ara bé, la qüestió és: ens deixarem transformar per Ell?

La font de sant Martí (Pasqua 2013)

La font de Sant Martí tenia un raig afeblit que a voltes esdevenia un pàl·lid degoteig. A l’estiu s’estroncava. Eren anys de sequera i no ens estranyà el seu esllanguiment fins que deixà de rajar. “S’ha assecat” –ens dèiem resignats. I així passaren els anys.

Talment com les dones anant al sepulcre, quina fou la nostra sorpresa i emoció contemplar-la brollant de nou en una visita nostàlgica que vam fer! Era la primavera del 2006. En Juanito ens aclaria que la font no s’havia assecat, sinó obturat per la sorra acumulada dins la mina. La colla de la Diputació l’havia netejada. Els autors explicaven orgullosos les palades que van treure fins deixar oberta la canaleta per on lliscava l’aigua de nou.
L’operació d’entrar dins la foscor de la mina, netejant-la i permetent que l’aigua recuperés el seu curs, ens ajuda a explicar l’acció de Jesús Ressuscitat en la nostra existència: el Senyor, viu i diligent, entra en les foscors humanes per treure la sorra que obtura les canaletes de la vida.
 
El nostre curs vital no sempre brolla a raig fet. La salut, els maldecaps, la precarietat, els disgustos, les pugnes, les obcecacions, les addiccions l’enterboleixen i el frenen. També el tedi, el desencís, la rutina, l’apatia, la superficialitat, la passivitat... van deixant el seu sediment, esllanguint-nos progressivament l’esperit, assecant-nos l’interior fins estroncar-nos la font, i esdevenint uns morts en vida, o unes ànimes en pena. Jesús Ressuscitat neteja el nostre interior amb una sola palada. Ens omple no d’energia positiva, ni de bones vibracions, com avui dia diem per evitar el llenguatge religiós: el Ressuscitat ens omple de fe, d’esperança i d’estimació que, plegades, despleguen una força que desfà els munts de sorra que ens bloquegen la vida.

Però Jesús Ressuscitat no és cap evidència enlluernant, aclaparadora, definitiva. Segons l’evangeli de sant Lluc els deixebles no cregueren el testimoni de les dones: els semblà una quimera l’anunci que havia ressuscitat. El mateix Pere, esguardant la tomba buida, es preguntava què podia haver succeït. Jesús Ressuscitat és una descoberta progressiva feta des de la quotidianitat i la proximitat, talment com la font de sant Martí, discreta i mig amagada, però pròxima, molt pròxima, que la converteix en quelcom familiar i assequible. Celebrar la Pasqua és celebrar amb gran solemnitat la quotidianitat discreta i familiar amb el Ressuscitat, i que vivim en la pregària, la litúrgia, la Sagrada Escriptura, els sagraments....
 
Perquè estimem la presència del Crist Ressuscitat, perquè agraïm la presència del Crist Ressuscitat, perquè necessitem la presència del Crist Ressuscitat, celebrem amb joia la Pasqua, el gran moment de renovar-nos en la fe, l’esperança i la caritat; la gran ocasió de reomplir-nos a desdir del seu Esperit fins la propera Pasqua.

La font de santa Maria (Divendres sant 2013)

La font de santa Maria havia estat colgada durant dècades i, nosaltres, evocàvem amb nostàlgia l’antic paratge del qual sols en restava el roure centenari. De la capella romanien les parets però, de la font, no en quedava cap rastre. La consideràvem morta i enterrada.
 
Però la deu continuava viva sota terra fins que arribà el moment de desenterrar-la. Quan en Juanito i en Segimón, ajudats per altres, van localitzar la mina i excavaren, un potent doll d’aigua espetegà amb violència, com si la font volgués recuperar en un instant el temps que havia estat soterrada.
Es tracta d’una escena emocionant que ens ajuda a expressar el procés de la mort de Jesús: el qui s’acabava d’enterrar, convertit sobtadament en un record nostàlgic, emergia de forma inesperada, desconcertant, sorprenent.
 
I així com calia excavar per deixar sortir el doll d’aigua, calia que Jesús baixés al món dels morts per fer-hi brollar la vida. La tradició cristiana oriental ho emfatitza amb l’escena del davallament de  Jesús als inferns per rescatar-hi els humans empresonats.
 
Si per tastar l’aigua de la font de santa Maria cal davallar per la rampa esglaonada, també cal un descens espiritual, o si ho voleu, un descens místic al sofriment, a la mort i l’enterrament del Senyor Jesús per assaborir el misteri de la seva resurrecció. Qui davalla pels graons a la font gaudeix de l’aigua; qui davalla amb fe als abismes gaudeix dels efectes alliberadors i guaridors de la resurrecció de Jesús.
 
Es diu que l’aigua de santa Maria té virtuts medicinals, però moltes més virtuts brollen del costat de Jesús travessat per la violència de la llança. La imatge de la sang i l’aigua fluint juntes del costat ferit de Jesús expressa el sentit salvador de  la seva mort en creu: una mort que expia, que purifica, que redimeix, que guareix. Semblantment ho explica el profeta Isaïes amb els càntics del Servent sofrent de Jahvè: “Ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors...; les seves ferides ens curaven”.
 
El dramatisme de la mort de Jesús és, en definitiva, el drama de l’existència humana. Però Jesús ens descobreix al bell mig del nostre infortuni una deu d’aigua viva, cristal·lina, guaridora: és la presència de Déu que proclama la darrera paraula.