dimarts, 30 d’abril de 2013

ME'N VAIG, PERÒ TORNARÉ...


Dimarts V de Pasqua, 30 d’abril de 2013
Ac 14, 19-28/Sl 144/Jn 14, 27-31a

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Llegia aquest matí aquesta frase de l’Evangeli i em deia: “Bé, quan ho ha dit, això? Perquè dit així no entenc res, sembla una endevinalla!”. I he agafat el Nou Testament i vet aquí que ho he trobat, efectivament, Jesús ho havia dit una mica abans, concretament al verset 3 del mateix capítol 14 que hem llegit. Però per poder entendre alguna cosa he hagut de llegir el capítol de bon principi (vv. 1-4), que sona així: Que no s’inquieti el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. A la casa del meu Pare hi ha moltes estances, si no fos així, us ho hauria dit. Vaig a preparar un lloc per a vosaltres. I si me’n vaig i us preparo un lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè on jo sóc, també hi sigueu vosaltres. I sabeu on jo vaig, i també sabeu el camí.

Si ho recordeu, després d’aquestes paraules Tomàs li deixa caure: Senyor, no sabem on vas, i com en podem saber el camí? I després Felip, encara hi afegeix: Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou. Que Déu n’hi do les dues intervencions dels futurs apòstols en aquest discurs de comiat de Jesús abans de la seva Passió.

A tot això jo em demanava si no és una fotografia del que sovint nosaltres, en diferents moments de la nostra vida, experimentem. Som cristians, estimem el Senyor, fins i tot som conscients que l’estimem malgrat les nostres pujades i baixades i anem fent... però un dia arriba una circumstància “X” que experimentem com una pèrdua, o com un moment de foscor, o com un moment en què sembla que tot ens va en contra i surt el Tomàs o el Felip que tots portem dintre: Senyor, no sabem on vas, i com en podem saber el camí? Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou... perquè sembla, efectivament, que aquest Jesús que experimentàvem tan proper, tan al nostre costat... s’ha esfumat, sembla certament que ha marxat i no el veiem tornar per enlloc. Comencem a trontollar i comencem a cercar noves seguretats.

En aquestes circumstàncies m’agrada recordar que Jesús és, justament, Aquell que, després d’experimentar la Passió i la mort (la màxima foscor que els humans experimentem), és SEMPRE EL QUI TORNA canviant-ho tot, fent miques la llei de la nostra lògica. L’experiència de buidor, l’experiència d’abandó és ben humana i la tastarem tard o d’hora i potser més d’un cop. Els mateixos deixebles són advertits per Jesús que ho experimentaran, que arribaran a sentir-se decebuts, a sentir-se orfes, durament abandonats quan el Mestre els sigui arrabassat. Però és Jesús mateix qui els promet més endavant (v. 18): No us deixaré orfes, torno a vosaltres.

Jesús marxa, desapareix de l’escena dels apòstols després del Sant Sopar, per preparar-los un lloc al seu costat (després de l’experiència de buidor, la de comunió profunda); Jesús marxa per pregar al Pare que enviï el Consolador, l’Esperit Sant (després de l’experiència d’orfandat, la de filiació i de fraternitat); Jesús marxa i dóna als deixebles la seva pau (després de l’experiència de por i angoixa, la de la pau que mai ningú no podrà fer trontollar). Però a més de tot això, Jesús promet tornar i ho farà glorificat, ho farà com a Senyor de vius i de morts (és a dir, DE TOT). En les nostres nits fosques, en el nostre camí d’ombres... encara Ell és la brasa que manté el foc de l’esperança i la força de l’Esperit encesos dins nostre. Per això avui podem tornar a recordar allò que cantàvem a la Vetlla de Pasqua: CELEBREM L’AMOR, CELEBREM LA VIDA en la nostra Eucaristia tot celebrant Jesús ressuscitat!