dimecres, 3 d’abril de 2013

UNA EXPLOSIÓ



Aquests dies a Londres hi ha una gran exposició sobre Pompeia que és a la vegada interessant i esfereïdora. Com sabeu l’any 79 d de C el volcà Vesuvi va fer una fortíssima erupció que va sepultar literalment dues poblacions: Pompeia i una més petita però més pròspera  Hercula, 1700 anys després es van descobrir les restes, on encara avui es van trobant coses noves.
La riuada de lava va permetre congelar els últims dies de les dues poblacions. Ara, doncs, es pot veure la vida quotidiana d’aquelles ciutats, però, a la vegada, no hi ha objecte, resta arqueològica, per petita que sigui que no recordi l’explosió del volcà. L’erupció del Vesuvi és omnipresent i explica i dóna raó de l’estat actual i el perquè d’aquelles restes. Són testimoni incontrovertible de l’erupció del volcà.
El mateix ens trobem en el Nou Testament. Tot el Nou Testament és també, tot ell, i no s’ entén d’una altra manera, que com a fruit d’una explosió. Com a Pompeia cada pedra és testimoni de l’erupció del volcà així cada lletra del Nou Testament, en la seva enorme diversitat, és testimoni de la gran explosió que és la resurrecció de Jesús. Des de l’Evangeli de Mateu fins l’ Apocalipsi tot és un sol crit: Crist ha Ressuscitat!!
En el Nou Testament no trobem ruïnes sinó tot el contrari l’ impacte joiós d’una bona nova: Jesús és viu!! A Pompeia un dia normal i quotidià es convertí en fosca i destrucció, en el Nou Testament ens trobem en tot el contrari en dies foscos i dolorosos, de traïció i mort la fosca s’omplí de llum. La ciutat destruïda es reconstruir.
El Nou Testament és el testimoni directa d’homes i dones que passaren del plor a la joia, de la por a la valentia, d’estar amagats a proclamar als quatre vents la nova de Jesús, del fanatisme excloent a l’amor que tot ho suporta. De negar al mestre i de fugir a formar fraternitat, construir una ciutat no amb pedres sinó amb persones a formar l’Església que a través dels segles manté el testimoni d’aquella nit lluminosa.
Sant Hilari de Poitiers, pensador cristià del segle IV, diu que Jesucrist, per damunt de tot, volgué fer de la persona humana un estatge digne de Déu. Sant Francesc també ho afirma dient que nosaltres hem de fer de nosaltres mateixos un estatge i sojorn de Déu.  És el que ens diu l ’Apocalipsi:”Sóc a la porta i truco si obres jo estaré amb tu i tu amb mi”.
Aquesta és la nostra vocació com a fraternitat, comunitat, com a Església ser un estatge un sojorn de Crist Ressuscitat, ser el seu tabernacle a la terra.  Però el papa Francesc ens diu que Crist ressuscitat no sols truca des de fora per entrar a dins nostre sinó que també truca de dins nostre per sortir cap a fora, cap els altres, juntament amb els altres.
Aquesta gran explosió de vida que és la resurrecció de Crist ens necessita per ensorrar  el món vell, el cor vell, i edificar la nova Jerusalem. Fer un cor nou, una ciutat nova on els pobres, els empresonats, els malalts seuran a taula servits pel mateix Senyor de la Glòria. I el Crist ressuscitat , present ara entre nosaltres vol que, amb el seu ajut diví això sigui ja real aquí , avui, entre nosaltres.