Fa uns dies els mitjans de comunicació ens informaven de la mort de Margaret Thatcher, primera ministra de la Gran Bretanya en els anys 80. Entre les moltes coses que s'han dit, m'ha cridat l'atenció una frase seva, que expressa tota una concepció del món: "La societat no existeix. Només existeixen individus i famílies". La frase en ella mateixa té una certa contradicció. Seria molt més contundent, i molt més expressiva de la mentalitat que s'ha anat imposant, si hagués prescindit de la família, ja que, un cop s'ha donat tot el protegonisme a l'individu, costa veure com es pot protegir la família de la pura i simple dissolució.
Rumiant la frase, però, el que més m'ha cridat l'atenció és que possiblement els seus enemics d'aleshores, els comunistes, hi haurien estat força d'acord. Si més no, haurien pogut firmar tranquil·lament la primera part de la frase, "la societat no existeix". Només que ells, m'imagino, ho haurien completat dient que "només existeix l'estat". Eren enemics enfrontats a mort en una Guerra Freda que mai no es va traduir, gràcies a Déu, en un enfrontament directe, però que alimentava, arreu de la terra, molts punts de guerra "calenta", destrucció, mort i sofriment. Els uns beneïen que cadascú anés al darrera del seu propi interès, els altres volien imposar per la força un lligam entre les persones, però en realitat compartien la mateixa convicció que no hi ha res que uneixi realment els humans entre ells.
El llibre de l'Apocalipsi, en la lectura d'avui (7, 9. 14b-17), ens dóna, però, la perspectiva cristiana, que no coincideix amb cap de les dues. Una multitud immensa, de tots tribu, llengua, raça i poble, estan drets davant del tron de Déu, units en la seva lloança. I és que només quan ens adrecem plegats cap a l'únic Déu veritable, revelat en el misteri de la Pasqua de Jesucrist, descobrim què és el que ens uneix realment, sense necessitat de ser imposat i per damunt dels nostres interessos mesquins.
L'Evangeli (Jn 10, 27-30) també apunta en la mateixa direcció, quan ens parla d'aquesta veu del Bon Pastor, que les seves ovelles escolten. Hi ha, en el contacte amb Jesús, un mutu reconeixement: nosaltres descobrim en Ell allò que interiorment sempre havíem esperat, aquell desig secret que potser nosaltres mateixos no coneixíem; Ell ens reconeix també a nosaltres i es mostra com Aquell que penetra i discerneix la nostra vida. Trobar-nos amb Jesús és, a la vegada, veure amb nous ulls qui és Déu, qui som nosaltres mateixos i qui són els altres que ens envolten; ens porta a sentir amb els nostres germans els homes aquella unió que ve del més profund, del desig de Déu que compartim, encara que sovint amagat o distorsionat.
Quan ens reunim per celebrar l'Eucaristia, se'ns concedeix d'experimentar, si ho volem, això que un dia ha de ser el cant de triomf de la humanitat tal com ens el descriu l'Apocalipsi. Escoltem la veu del nostre Bon Pastor, el lloem plegats, ens sabem units, en el misteri, amb tota la gent que arreu del món aquest diumenge s'apleguen com nosaltres, descobrim allò que ni Thatcher ni els seus enemics, des de la seva posició de poder humà, podien percebre: que un anhel de Déu recorre la humanitat i un dia establirà entre tots l'única unió que val la pena.
(homilia en en diumenge IV de Pasqua, C)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada