dimecres, 10 d’abril de 2013

LA LLUM DEL CRIST!


Dimarts II de Pasqua, 9 d’abril de 2013
Ac 4, 32-37/Sl 92/Jn 3, 7b-15


Pot ser que un home, tingut per guia dels cecs, per llum dels qui no tenen llum, busqui un xic de llum a les fosques? Pot ser que un home, tingut per mestre i instructor, hagi de ser instruït? Aquesta és la paradoxa de Nicodem. Mestre de la Llei que cerca instrucció, llum dels cecs que s’esmuny entre les ombres de la nit per cercar Jesús.

Tan sovint ho som nosaltres, aquest Nicodem. Juguem el paper, el rol en diuen ara, de savis i entesos; no importa quina sigui la nostra especialitat. És la imatge que donem, que no necessàriament ha de ser dolenta, ni aspra, sinó com la que podia donar Nicodem: amable, serena, sàvia, diligent... però dins nostre, com dins del cor de Nicodem, hi ha quelcom que no funciona del tot, o que grinyola, o que fa aigües; hi ha el dubte, hi ha el no entendre les coses que passen o ens passen, hi ha el neguit o la recerca de la veritat, del sentit... és el camí del qui cerca la llum clara i diàfana enmig de tanta ombra i grisor; del qui cerca l’escalf reparador enmig de tanta boira i tebior.

I Jesús parla a Nicodem amb una imatge que li és ben coneguda: la imatge de la serp d’aram enlairada per Moisès en el desert. Jesús porta a la ment de Nicodem una imatge ja comuna en la història del seu poble: el poble d’Israel que bascula entre el temor de Déu i la rebel·lia més descarada en contra. La imatge de la serp d’aram deu portar a Nicodem la imatge del desert i de la prova; la imatge de la rebel·lió i del càstig; però també la imatge de la intercessió de Moisès i del remei de Déu. Déu, sempre Ell intervenint per salvar el poble, una i una altra vegada!!! Jesús respon que Ell també serà remei per al poble, perquè també Ell serà enlairat/enaltit (la paraula grega té els dos significats) com ho fou la serp en l’antigor. I juga amb aquesta paraula: serà ENLAIRAT en la creu on morirà, on es farà palès el seu amor per nosaltres; serà ENLAIRAT com en la nostra litúrgia del Divendres Sant, després de la proclamació de la Passió, és enlairada la creu com un estendard, ben visible, per sentir l’aclamació: MIREU L’ARBRE DE LA CREU, ON MORÍ EL SALVADOR DEL MÓN! VENIU I ADOREM-LO!; serà ENLAIRAT com en la Vetlla de Pasqua és enlairat el Ciri Pasqual, per sentir tot seguit: LA LLUM DEL CRIST! I exclamar amb joia: GLÒRIA I LLOANÇA A VÓS, OH CRIST, SENYOR! Però també serà ENALTIT o EXALÇAT, perquè Déu l’ha reconegut com a innocent, Déu l’ha reconegut com a Fill, Déu l’ha reconegut com a Salvador nostre. Serà ENALTIT, perquè ara Déu l’ha constituït Senyor i Jutge de la nostra història particular i de tota la història de la humanitat; serà ENALTIT, perquè Déu l’ha fet el Primer dels qui ressusciten d’entre els morts, per dir-nos que la mort ha mort del tot; serà ENALTIT, perquè Déu l’ha fet Cap del seu Cos, de l’Església, que som tots nosaltres, per donar-nos vida a desdir i ser els seus braços en aquest món mancat de veritable afecte.

Aquest Jesús, ENLAIRAT i ENALTIT, segueix sent el pol d’atracció de la humanitat sencera, com hem escoltat en l’evangeli d’avui, PERQUÈ TOTS EL QUI CREUEN EN ELL TINGUIN (no potser tinguin o tinguin en el futur), ara ja, VIDA ETERNA.