diumenge, 7 d’abril de 2013

Cargol treu banya (Cròniques jerosolimitanes 31)

El dia s’ha aixecat atípicament cobert, velant-nos la contemplació habitual del sol eixint rere les muntanyes de Moab. Els núvols baixos, com cotó fluix grisós, cobreixen el cel i deixen caure una pluja fina i amable, potser la darrera després de la pasqua jueva. Però el sol, amo i senyor d’aquestes latituds, no renuncia a la seva potestat obrint escletxes entre la nuvolada i filtrant amb decisió els seus raigs.

Caminem amb cautela, fixant la mirada en l’empedrat mullat i lluent de la voravia, insospitadament i perillosament relliscós quan plou. L’atenció que prodiguem al paviment ens permet captar una simpàtica estampa urbana: un digne exemplar de cargol bover de notable volum, amb la parsimònia que el caracteritza, les banyes enlairadíssimes i lleugerament inclinades endavant, travessa la vorera en direcció al parterre que li servirà de refugi. Aturats uns instants per contemplar-lo, reprenem el camí confiant que cap vianant despistat l’esclafi sense voler.