dilluns, 1 d’abril de 2013

La font de santa Maria (Divendres sant 2013)

La font de santa Maria havia estat colgada durant dècades i, nosaltres, evocàvem amb nostàlgia l’antic paratge del qual sols en restava el roure centenari. De la capella romanien les parets però, de la font, no en quedava cap rastre. La consideràvem morta i enterrada.
 
Però la deu continuava viva sota terra fins que arribà el moment de desenterrar-la. Quan en Juanito i en Segimón, ajudats per altres, van localitzar la mina i excavaren, un potent doll d’aigua espetegà amb violència, com si la font volgués recuperar en un instant el temps que havia estat soterrada.
Es tracta d’una escena emocionant que ens ajuda a expressar el procés de la mort de Jesús: el qui s’acabava d’enterrar, convertit sobtadament en un record nostàlgic, emergia de forma inesperada, desconcertant, sorprenent.
 
I així com calia excavar per deixar sortir el doll d’aigua, calia que Jesús baixés al món dels morts per fer-hi brollar la vida. La tradició cristiana oriental ho emfatitza amb l’escena del davallament de  Jesús als inferns per rescatar-hi els humans empresonats.
 
Si per tastar l’aigua de la font de santa Maria cal davallar per la rampa esglaonada, també cal un descens espiritual, o si ho voleu, un descens místic al sofriment, a la mort i l’enterrament del Senyor Jesús per assaborir el misteri de la seva resurrecció. Qui davalla pels graons a la font gaudeix de l’aigua; qui davalla amb fe als abismes gaudeix dels efectes alliberadors i guaridors de la resurrecció de Jesús.
 
Es diu que l’aigua de santa Maria té virtuts medicinals, però moltes més virtuts brollen del costat de Jesús travessat per la violència de la llança. La imatge de la sang i l’aigua fluint juntes del costat ferit de Jesús expressa el sentit salvador de  la seva mort en creu: una mort que expia, que purifica, que redimeix, que guareix. Semblantment ho explica el profeta Isaïes amb els càntics del Servent sofrent de Jahvè: “Ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors...; les seves ferides ens curaven”.
 
El dramatisme de la mort de Jesús és, en definitiva, el drama de l’existència humana. Però Jesús ens descobreix al bell mig del nostre infortuni una deu d’aigua viva, cristal·lina, guaridora: és la presència de Déu que proclama la darrera paraula.