La font de santa
Maria havia estat colgada durant dècades i, nosaltres, evocàvem amb nostàlgia
l’antic paratge del qual sols en restava el roure centenari. De la capella
romanien les parets però, de la font, no en quedava cap rastre. La consideràvem
morta i enterrada.
Però la deu
continuava viva sota terra fins que arribà el moment de desenterrar-la. Quan en
Juanito i en Segimón, ajudats per altres, van localitzar la mina i excavaren,
un potent doll d’aigua espetegà amb violència, com si la font volgués recuperar
en un instant el temps que havia estat soterrada.
Es tracta d’una
escena emocionant que ens ajuda a expressar el procés de la mort de Jesús: el
qui s’acabava d’enterrar, convertit sobtadament en un record nostàlgic, emergia
de forma inesperada, desconcertant, sorprenent.
I així com calia
excavar per deixar sortir el doll d’aigua, calia que Jesús baixés al món dels
morts per fer-hi brollar la vida. La tradició cristiana oriental ho emfatitza
amb l’escena del davallament de Jesús
als inferns per rescatar-hi els humans empresonats.
Si per tastar
l’aigua de la font de santa Maria cal davallar per la rampa esglaonada, també
cal un descens espiritual, o si ho voleu, un descens místic al sofriment, a la
mort i l’enterrament del Senyor Jesús per assaborir el misteri de la seva
resurrecció. Qui davalla pels graons a la font gaudeix de l’aigua; qui davalla amb
fe als abismes gaudeix dels efectes alliberadors i guaridors de la resurrecció de
Jesús.
Es diu que
l’aigua de santa Maria té virtuts medicinals, però moltes més virtuts brollen
del costat de Jesús travessat per la violència de la llança. La imatge de la
sang i l’aigua fluint juntes del costat ferit de Jesús expressa el sentit
salvador de la seva mort en creu: una
mort que expia, que purifica, que redimeix, que guareix. Semblantment ho
explica el profeta Isaïes amb els càntics del Servent sofrent de Jahvè: “Ell portava les nostres malalties, i havia
pres damunt seu els nostres dolors...; les seves ferides ens curaven”.
El dramatisme de
la mort de Jesús és, en definitiva, el drama de l’existència humana. Però Jesús
ens descobreix al bell mig del nostre infortuni una deu d’aigua viva,
cristal·lina, guaridora: és la presència de Déu que proclama la darrera
paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada