dilluns, 28 de gener del 2013

ENS PREOCUPA LA VERITAT?



L’estratègia del diable és el títol d’un llibre molt interessant de C.S. Lewis. Tracta de les converses entre dos dimonis. Un, el mestre i, l’altre, el deixeble. En una de les converses el mestre li diu al deixeble: “Em sembla molt bé que vagis induint el teu client cap a la increença, però no et posis a donar-li massa arguments. Val més que li diguis que creure no queda bé, que ningú hi  creu. Digues-li que només creuen els tontos i quatre velletes. Que la gent se’n riurà. Però no et fiquis a donar raons ja que et posaràs en el terreny de la recerca de la veritat i aquest és el camp del nostre enemic, de Déu”. La nostra preocupació no és la veritat, sinó el què diran. Caure en mans dels murmuradors ens preocupa més que la veritat. Encara que també és veritat que ens agrada que parlin malament de nosaltres els qui hem desacreditat d’entrada, però d’aquells de qui depèn la nostra autoestima, ja és tota una altra cosa... Ens preocupa més el què diran que la veritat.
Per això, murmurar és exercir el poder i, per això mateix, és una de les activitats més practicades. El diccionari defineix murmurar dient: “Enraonar dient mal d’algú”. Però aquesta és una darrera definició. La primera és molt més poètica: “Remor suau, confús, que fa l’aigua corrent, les fulles mogudes pel vent”. D’aquí aquella frase castellana: “Si el río suena, agua lleva”. De fet, murmurar és deixar-se portar pel que es diu, com les fulles es deixen portar pel vent o l’aigua, sense saber massa si el que es diu és veritat o no.
Els mitjans de comunicació han fet del rumor quasi una ciència, la seva eina principal, convertint el planeta en una immensa “aldea global” travessada per mils de rumors que mai no es poden comprovar si són o no certs. I sembla que no importi, l’important és no ser víctima d’aquesta xarxa, que malgrat tot anem alimentant repetint el que no sabem ben bé si és veritat, creant un núvol espès i fosc que ho cobreix tot de desesperança.
L’Evangeli sí que està preocupat per la veritat. L’Evangeli de Lluc comença dient: “Havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil he decidit escriure-t’ho en una narració seguida perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”.
I la finalitat de l’Evangeli és precisament desfer aquest núvol espès que nosaltres mateixos hem creat i en el qual ens hem submergit. A l’Evangeli li preocupa la veritat i això l’avoca a la pràctica, a la realitat.  L’Evangeli va ser escrit per portar la Bona Nova als pobres, als desvalguts; per portar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum. L’instrument també és ben concret: “Jesús començà dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.” L’instrument que Déu ha enviat per desfer la fosca és Jesús i actua, com diu l’Evangeli, avui, ara, aquí. Això no queda com un rumor sinó que avui jo el puc comprovar. Confiant en Ell la fosca s’esvaeix, la meva fosca s’esvaeix i recupero la llibertat. Avui, ara, aquí. Jo puc esdevenir testimoni de que això és veritat.
És el que diu el salmista: “Els manaments del Senyor omplen el cor de goig, il·luminen els ulls, donen seny”. Aquest manament, aquesta Paraula, s’ha encarnat en Jesús i és aquesta Paraula la que ha d’ocupar el nostre cor enlloc del ressentiment, la por, els rumors, les enveges, la desesperança. Per això hem de fer nostra la pregària del salmista: “Que les paraules que surten dels meus llavis, i els pensaments que medita el meu cor us siguin agradables, Senyor meu, salvador meu”.
Davant tants rumors el creient és el qui creu amb menys coses, en sap molt poques, però les coneix per experiència “sap la solidesa de l’ensenyament que ha rebut”, com diu Lluc. La veritat que sap i ha experimentat el porta a edificar ponts, espais d’acollida, a desfer pors i foscors. El porta a consolidar el cos de Crist, a fer que la seva presència viva sigui visible i testimoniada, com vol Pau. Un cos fratern on tot s’aguanta, s’edifica, sobre Jesús. Aquesta és la nostra alegria i “el goig del Senyor és la nostra fortalesa”. La veritat ens fa lliures.

diumenge, 27 de gener del 2013

SILENCIS ELOQÜENTS


Dimecres, 23 de gener de 2013
Sant Ildefons, bisbe
He 7, 1-3.15-17/Sl 109/Mc 3, 1-6

Si com deia fra Jacint en un dels seus sermons (concretament el de l’1 de gener): “Hi ha mirades que maten”; avui podríem dir, segons l’Evangeli, que hi ha silencis eloqüents, que parlen més alt i més clar, potser, del que es pensen aquells que els fan.

Seguim amb el tema del dissabte que ahir vèiem a l’Evangeli sols que avui un pèl “dramatitzat” per l’evangelista. La remor de fons (silenciosa, però d’aquell silenci que es pot tallar per la seva densitat) és la que ens indiquen aquestes paraules: Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder acusar Jesús.

Jesús, en canvi, no defuig el repte. Podria haver esperat el seu torn, suposant que aquell dissabte el volguessin convidar a fer la lectura (com s’acostumava a fer com a signe de deferència amb un rabí reconegut o amb un nouvingut a la sinagoga de la vila), podria haver llegit i prou, fer les pregàries que tocaven del dia i prou. Però no, Jesús pren la iniciativa i s’adreça a l’home amb la mà paralitzada: Posa’t aquí al mig. Allà, davant de tothom, passi el que passi (que encara ningú no sap què passarà!!) hi és aquell home. També en silenci, potser esperant en què acabarà tot allò. Com sigui, aquest home és allà, davant de tothom, amb aquella mà paralitzada, sense força, inerme. La seva presència és evident, com si fos un testimoni o un acusat davant d’un tribunal. Segurament, però, ningú no el mira, tots miren Jesús i esperen què farà Jesús.

I arriba la gran pregunta, Jesús, sempre qüestionant, sempre essent aquella Paraula que no et permet fugir d’estudi, que demana un resposta impertinent: Sí o no! Ara!  No després o demà... ARA: Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre? Perquè aquí està el quid de la qüestió: Què té més importància? Què cal posar en primer terme i què en segon? Què és allò essencial i què allò secundari? Les nostres eleccions fan la tria. Els fariseus presents també fan la seva tria: Però ells callaven.

I ve la mirada de Jesús, mirada d’indignació, mirada trista pel seu encegament. Efectivament, ningú no mirava l’home de la mà paralitzada. L’home ja no era un home, era una cosa, una estadística a través de la qual jutjar el que es pot fer i el que no... Jesús actua: Estén la mà! Ell l’estengué i recobrà el moviment. L’home de la mà guarida, allà enmig, esdevé testimoni del poder de Jesús. L’home de la mà guarida esdevé senyal davant de tothom per avalar que no tot s’hi val: que no és el mateix fer el bé que no fer-ho en dissabte, per sant que sigui el dissabte. L’home de la mà guarida esdevé confessor dient que Jesús té el poder de Déu, que Ell és, certament, Senyor del dissabte. Els fariseus, però, segueixen cecs: Quan sortiren, començaren a planejar amb els partidaris d’Herodes com podrien fer-ho per matar Jesús.

Senyor, en aquesta Eucaristia, QUE HI VEGI!

dimarts, 22 de gener del 2013

VIDA AIGUALIDA

De fa segles els franciscans tenen la custodia dels llocs cristians de Terra Santa. No és gens fàcil tenir cura d’aquests llocs sants en mig de situacions sovint explosives. L’any 2009 van fer una entrevista al superior franciscà de la custodia de Terra Santa i li preguntaven, més o menys, que en una situació tant complexa i moltes vegades conflictiva, sobretot des d’un punt de vista religiós, suposo, deia el periodista, que hauran de minimitzar al màxim l’específic cristià per poder fer ponts de diàleg amb les altres religions i evitar confrontacions. El superior de la Custodia va respondre:”al contrari, contra més aprofundim i més coherents som amb la nostra fe en Jesús més ponts construïm i menys conflictes creem”.
Això és ben cert, el cristianisme ha estat destructiu en la mesura que s’ha allunyat de les seves arrels i ha aigualit o barrejat el seu missatge. Perquè l’essència del cristianisme és Jesús i si fem cas del manament de Maria que diu:”feu el que Ell us digui” es crea la dinàmica de les benaurances.

En la mesura que aigualim el missatge i la persona de Jesús el cristianisme pot esdevenir agressiu ja que es fa una ideologia més o una identitat més entre altres, on només compten els símbols i les paraules pròpies del cristianisme sense connexió amb allò que li és origen i font: Jesús. Això ho ha explicat magistralment Amin Maalouf en el seu llibre “les creuades vistes pels àrabs”. Ell és un libanès cristià i amb tot molt crític amb les creuades que van fer mal tant a occident com per els àrabs, fossin o no cristians, fossin o no musulmans. Les creuades  no van ser una afirmació de la identitat cristiana, sinó tot el contrari ja que es va perdre tota connexió amb el sermó de la muntanya, amb Jesús i la seva manera de fer. Aquests eren els mateixos temps de sant Francesc i ell i els seus companys, ara sí,  en connexió amb el sermó de la Muntanya i amb Jesús, van fer tota una altra opció, no aigualint la seva identitat cristiana, sinó al contrari. A l’ aprofundir la identitat cristiana surt sant Francesc . A l’ aigualir i desdibuixar la identitat cristiana surten creuades i intolerància.

Hi ha un punt nuclear per saber que seguim o no el manament de Maria: “Feu el que Ell us digui”. El seguiment del que diu Jesús no queda mai a mercè de l’èxit. L’èxit no és un criteri últim del seguiment a Jesús. Hom pot entregar-se totalment en el seguiment de Crist i fracassar ...com Ell, com els màrtirs, com tants sants. Hi ha un altre dimensió, un altre regne on es cullen els fruits abundosos del seguiment.
I un altre criteri per saber si complim o no el manament de Maria,  és que el seguiment de Jesús no pot de cap manera justificar qualsevol mitjà.  No es pot justificar qualsevol mitjà per elevat que sigui el fi. Els mitjans han de ser coherents amb el fi que es cerca. Sant Agustí deia que Jesús va fer el seu primer miracle convertint l’aigua en vi. Molts predicadors, diu, fan (fem) el miracle de convertit el vi en aigua. El miracle de convertir el vi fort i bo de l’ Evangeli en aigua. Aigualim tant l’ Evangeli que acaba  no tenint gust de res. La identitat cristiana és vi bo i fort, és Crist mateix. Però moltes vegades Maria ens mira i diu a Jesús “no tenen vi”. Tant de bo que la nostra vida aigualida i mediocre es tornés  vi bo i fort tot fent”el que Ell ens digui”. Tot invitant a Jesús a casa nostra com ho feren aquells nuvis, perquè sense Ell no podem fer el que Ell ens diu

dilluns, 21 de gener del 2013

El Déu espòs

En una primera llegida, l’evangeli de les noces de Canà (Jn 2,1-12) podria semblar que té un missatge clar: si fem tot el que Ell ens digui, com Maria indica als servents del banquet, alguna cosa en les nostres vides i en la realitat que ens envolta es transformarà. És una experiència a l’abast de tot creient autèntic. Quan observem l’Evangeli, quan ens prenem seriosament les seves paraules de salvació, la nostra vida millora, pren una altra dimensió.

Ara bé, la combinació de les lectures d’avui potser ens convida a anar més a fons. En la seva distribució, com sempre, la de l’Antic Testament (Is 62,1-5) ens vol donar la clau de comprensió de l’evangeli, i el que trobem en comú entre les dues és que parlen d’un casament. Però en la profecia d’Isaïes el nuvi és Déu mateix. A la ciutat de Jerusalem, que s’havia sentit abandonada i desolada, el profeta li anuncia: el qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.

D’entrada potser costa veure-hi la relació. Ens estranyem de veure aquestes dues lectures posades juntes, perquè a l’evangeli de Canà Jesús no és el nuvi, sinó un dels convidats. Però aleshores descobrim que el propi Jesús participa de la nostra estranyesa quan la seva mare li indica que no tenen vi. La cosa és clara: el qui ha de proveir de vi per a la festa és el nuvi, tal com pensarà el cap de servei, ignorant del miracle que s’ha produït. Ben justificadament, Jesús respon: Per què m’ho dius a mi?

Però no ens podem quedar aquí, hem de seguir escoltant el que diu Jesús: Encara no ha arribat la meva hora. És a dir que hi haurà una hora en què Jesús sí que serà el nuvi. I a l’evangeli de sant Joan, sempre que es parla de l’hora de Jesús, es dibuixa a l’horitzó el sacrifici de la Creu. Comencem a entendre aleshores quines són les autèntiques noces, prefigurades en Isaïes i en el miracle de Canà. La Creu és el moment del casament de Déu amb la humanitat.

És a la Creu on Déu es dóna als homes de manera total, sense condicions, acceptant fins i tot el rebuig i la burla, perdonant els enemics i el lladre penedit. I ho fa esperant de nosaltres una resposta d’amor, és a dir, tan total, però també tan lliure, com la seva donació. La Creu és el lloc on entenem el que Déu vol, on Ell fa la seva proposta d’una manera més clara. És el lloc on Déu concedeix la llibertat sense reserves per a l’home, en espera que, lliurement, sàpiga trobar el camí d’entrega confiada i total cap a Ell. Déu es presenta com a nuvi, ofereix el casament, l’Aliança, a la humanitat. El llibre de l’Apocalipsi ens oferirà l’acabament d’aquesta història amb la imatge de la nova Jerusalem i les noces l’Anyell.

Per això el cristianisme, quan es vol imposar per força, entra en contradicció amb la seva essència més íntima. No passa així amb altres mentalitats. L’Islam, per exemple, mira Déu com a sobirà que requereix una obediència absoluta, visió que no deixa de tenir grandesa, però que no pot comprendre aquest Déu espòs que espera a la Creu la nostra resposta lliure. Tampoc cap materialisme pot copsar el que aquí s’està dient. El materialisme s’imposa, ja sigui per la força, com en el comunisme, ja sigui per l’engany de la seducció, com en el consumisme actual. Però per al Déu espòs, no hi ha recursos humans (¿com hem pogut a acostumar-nos a aquesta expressió?), com si els homes fossin recursos, a l’estil d’una mina de carbó o una granja de porcs. A cada home, a cada dona, li reconeix una dignitat infinita, una llibertat total, la possibilitat d’una resposta d’amor absolut.

A la missa de catequesi, vaig preguntar als infants en què s’assemblaven la missa i les noces de Canà. Una nena va respondre: “Que és una festa!” Una altra nena, al seu costat, feia cara d’incrèdula, incapaç de veure la festa en el que estàvem fent. Les dues tenien la seva raó. Recordant les paraules de Jesús, el celebrant diu sobre el calze que és la sang de l’Aliança nova i eterna. És la celebració d’un casament, sacrifici i festa a la vegada, memorial de Crist a la Creu amb el cos partit i repartit i la sang vessada, comunió amb Ell com a resposta nostra de meravella davant d’aquest amor. La nostra vida s’orienta tota cap a l’acte mateix de combregar, de consumar la comunió amb Aquell que tant ens ha estimat. A Canà l’aigua es transformà en vi; aquí el vi és el mateix Jesús. Si ens abandonem a l’experiència que aquí se’ns ofereix, sortirem amb els mateixos sentiments que els deixebles aquell dia: haurem vist la seva glòria, i creurem realment en Ell.

(Homilia en el diumenge II durant l'any C, 20 de gener de 2012)

dissabte, 19 de gener del 2013

UNA FOTO I UN VÍDEO


Dimecres, 16 de gener de 2013
Sants Berard i companys, màrtirs
He 2, 14-18/Sl 104/Mc 1, 29-39


M’agrada la fotografia. Jo només sóc un pur aficionat, no tinc cap idea de tècniques ni de velocitats d’exposició, ni res de res. Faig fotos com les fa tothom, amb l’interès d’“immortalitzar” un moment determinat i convertir-lo en un record. Potser, donat que m’agrada la fotografia, hi afegeixo certa intuïció a l’hora de voler captar moments i matisos de llum, de formes, de colors, de perspectives... però no passo d’aquí. Però m’agrada veure bones fotos.

També m’agraden els vídeos o les pel·lícules. El treball que un director determinat hi posa aplegant un bona història, un bon guió, amb uns bons actors, unes bones localitzacions, uns bons plànols, etc. que fan que, al final, un pugui sortir del cinema dient que tal o qual pel·lícula, en el seu conjunt, m’ha agradat, m’ha fet pensar.

Tota bona fotografia i tota bona pel·lícula tenen darrera temps, esforç i, sobretot, sensibilitat per recollir i plasmar amb bellesa allò que se’ns vol transmetre. Com en les lectures d’avui on, penso, tenim davant nostre una “fotografia” i un “vídeo” eloqüents de Jesús fets per persones sensibles, deixebles del Crist, que ens volen transmetre quelcom que per a ells és cabdal de Jesús, potser allò que més els ha tocat o els ha sorprès de la persona del Mestre.

La “fotografia” crec que ens la dóna la primera lectura. Jesús és presentat com Algú que ha vingut de fora i, més concretament, algú que ha vingut no per ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham, la humanitat sencera. Els matisos de la “fotografia” són aquest Jesús ben humà, tant que l’autor no dubte en dir que està emparentat amb nosaltres. Pot haver algú més proper que un parent? De la mateixa carn, de la mateixa sang que nosaltres! Els colors de la “fotografia”, els seus tons i contrastos són el d’un Jesús que apareix com a sacerdot, algú la missió del qual és fer de pont entre Déu i els homes. I no és un sacerdot qualsevol, és algú compassiu i acreditat davant Déu i això essent Algú que ha passat per la prova i el sofriment i que, justament per això, pot confortar els altres (nosaltres) que són (que som) provats.

El “vídeo” crec que ens el dóna l’evangeli tot carregat d’adverbis i de verbs de moviment que la nostra versió litúrgica no acaba de copsar amb la força de l’original. Un exemple és aquesta frase: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió; quan l’original diu, literalment: a fi que també allí prediqui (a les viles); perquè per això vaig sortir. És un Jesús en moviment: que ha sortit de matinada de casa de la sogra de Pere per pregar; que abans ha sortit de la sinagoga on ha guarit un endimoniat; que, en fi, ha sortit de Déu per venir fins a nosaltres, per entrar en la nostra història.

En aquesta Eucaristia, justament, recordem aquest dinamisme de Déu, exemplificat per Jesús, que no té res a veure amb el déu dels filòsofs (abstracte, llunyà i distant “motor immòbil”), sinó el Déu dels pares, dels profetes, dels apòstols, dels primers cristians, dels cristians de tots els temps: un Déu que cerca, s’apropa, guareix, estima, perdona, compadeix i dóna sentit a la nostra història avui i cada dia. A qui no agradaran aquesta “foto” i aquest “vídeo” de Jesús?

diumenge, 13 de gener del 2013

CONTEMPLAR JESÚS...

Portada revista "Save the Children"

Diumenge, 13 de gener de 2013
Festa del Baptisme del Senyor
Is 42, 1-4.6-7/Sl 28/Ac 10, 34-38/Lc 3, 15-16.21-22


Heu tingut algun cop un nadó als braços? Jo he tingut aquest privilegi en comptades ocasions. És una sensació estranya. En primer lloc, perquè si un no està massa avesat a agafar nens ens braços té la sensació que el nadó et relliscarà o que li faràs mal. És la sensació de tenir quelcom feble i enormement valuós entre les teves mans i amb això no s’hi pot jugar. En segon lloc, perquè a un l’envaeix la sensació de tenir davant un enorme llibre en blanc i li vénen al cap preguntes com: Què serà d’aquest nadó? Com serà la seva vida? Què farà? A qui se semblarà?

Pensava en tot això en passar revista a aquesta setmana entre el Diumenge de l’Epifania passat i avui, Diumenge del Baptisme del Senyor. I pensava que la litúrgia ens havia permès fer, en sentit figurat, això mateix: arribar a l’establia amb els mags, contemplar Jesús i, amb permís de Maria, la seva mare, agafar el Nen en braços i mirar endavant, al futur d’aquest Nen. Els Evangelis d’aquesta setmana ens hi ajudaven a fer aquest exercici perquè dilluns (Mt 4) vam veure Jesús predicant el Regne i guarint; dimarts (Mc 6) el vam veure com un profeta poderós multiplicant els pans i els peixos; dimecres (Mc 6) Jesús caminava sobre l’aigua i apareixia com Aquell que pot fer fora els nostres temors i angoixes; dijous (Lc 4) Jesús anunciava a la sinagoga, entre els seus, que Ell era l’alliberador esperat; divendres (Lc 5) novament Jesús apareixia com aquell que prega i, tot guarint el leprós, recordar-nos el seu poder de perdonar els pecats i ahir dissabte (Jn 3), Jesús apareixia com l’espòs amant del seu poble i Messies esperat.

En aquesta Festa d’avui diria que es clou aquesta mirada, aquest posar el nostre esguard contemplatiu damunt Jesús i ens convertim en espectadors insospitats d’un fet íntim. Lluc ens ho explica així en el seu Evangeli avui: Un dia que tot el poble es feia batejar, o sia, inesperadament, un dia qualsevol, quan tot semblava el més normal i rutinari del món... Jesús també fou batejat, com un qualsevol, com un de tants que feien cua esperant el seu torn... Mentre pregava, mentre Jesús parlava amb Déu en la seva intimitat... esdevé el miracle que es fa públic i evident: s’obrí el cel, que ja no es tornarà a tancar per a ningú que vol apropar-se a Déu de veritat... i baixà cap a Ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, per a fer-se ben visible de tothom... i una veu digué des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut”.

La nostra contemplació de Jesús acaba amb aquesta confessió del Pare i també de l’Església: Aquest és el Jesús que adorem, que volem estimar i servir més. Aquell en qui el Pare s’ha complagut, Aquell a qui el Pare assenyala com a veritable Fill, Aquell que serà la Paraula clara i diàfana sobre Déu. Avui, nosaltres, recordant el nostre baptisme, havent esdevingut una sola cosa en Crist, sentim a cau d’orella les mateixes paraules: Ets el meu fill, la meva filla; el meu estimat, la meva estimada; en tu m’he complagut! Que aquestes paraules que ens adreça el Pare a través del Fill en el seu Esperit facin niu en nosaltres i ens donin la força per a ser veritables fills i filles seus arreu.

EM FA POR LA POR...


Dimecres, 9 de gener de 2013
1 Jn 4, 11-18/Sl 71/Mc 6, 45-52


Em fa por la por. I això que la por és un sentiment ben humà, quelcom que portem inserit en el nostre ADN particular des que érem allò més semblant a un mico. I també imagino, com diuen els experts, que quelcom ben útil de cara a què un no posi en risc la vida inútilment i pugui reaccionar a temps davant un perill vingut de fora.

Malgrat tot, em fa por la por. Em fa por aquella por que és capaç de fer-me inútil. Aquella por que, en lloc d’injectar-me un xut d’adrenalina que m’espavili, em faci covard i pusil·lànime. Que faci de mi un estruç capaç de buscar un forat ben fondo on ficar-hi el cap, autojustificant-me de mil maneres (totes ben lògiques, naturalment, perquè, quan m’hi poso, a lògic no hi ha qui em guanyi!) per tal d’oblidar, obviar o arraconar per a un altre moment (quin? Vés a saber!) el problema que no vull afrontar ara i que sé que tornarà un dia i un altre, fins que no sigui capaç d’encarar-lo.

I em fa por, sobretot, aquella por que no es mostra amb tota la seva crua realitat. Perquè, si ho fes, imagino que aleshores ens faria reaccionar d’alguna manera, cap a un cantó o un altre, no ens permetria restar-hi de braços creuats. El problema és aquella por que es disfressa de por del què diran, del què pensaran, de preocupació de la meva imatge, de la meva posició social, aquella por a què es descobreixin les meves limitacions, les meves febleses, que jo tant m’entesto en disfressar i dissimular. Em fa por la por que ve de tenir ofuscat l’enteniment com els deixebles que veuen Jesús venint cap a ells i el confonen amb un fantasma. Hi ha quelcom més trist que confondre, que no saber distingir, la Vida d’un fantasma? Em fa por la por que no em deixa veure amb claredat la llum que ve de Déu.

M’ha fet pensar en quines són les meves pors l’èmfasi que els textos d’avui posen, justament, en no tenir-ne, de por. D’una banda, l’Evangeli és clar, és el mateix Jesús qui ha d’adreçar la paraula als espaordits deixebles als qui, més que el fort vent i la negra nit, ara els fa por aquell “fantasma” que els ha vingut a l’encontre. En lloc de veure la llum que ve dins d’aquella foscor amenaçadora, la llum que pot obrir portes i finestres en les nostres foscors, veuen el fantasma, cosa que encara els sumeix en més desesperació. Dóna’m Senyor un cor net, un enteniment clar, per veure la llum dins la foscor!

L’escriptor de Primera de Joan també parla de por. En aquest cas per dir-nos lacònicament: L’amor no coneix la por. Si l’amor és prou gran, treu fora la por. I l’amor, a jutjar per aquest autor, és prou gran, perquè poques línies abans havia dit Déu és amor. Pot haver-hi un amor més gran? Dóna’m Senyor més d’aquest amor, perquè ocupant tot l’espai pugui foragitar totes les meves pors, per a què, com diu Joan a la seva primera carta jo també pugui dir: Dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res, ja no necessito res.

dijous, 10 de gener del 2013

LA CARTA SECRETA


Quan jo era petit i feia la carta als reis, tenia un secret. Feia dues cartes. Una, l’oficial, la donava als pares i ells l’entregaven als reis, o junts els meus pares, els meus germans i jo l’entregàvem al patge reial. Però hi havia l’altra carta, la secreta, aquella que jo feia d’amagat i d’amagat la dipositava, sense que els meus pares ho sabessin, en una bústia que hi havia expressament en aquelles dates en alguns dels comerços del barri.  En la carta oficial demanava el que era demanable, sota la supervisió dels pares, clar!, però a l’altra carta demanava el que no es podia demanar i sabia que els meus pares no em deixarien demanar. Cada any demanava un poni. Sí, un poni, un cavall d’aquests de raça petita que era a la mida meva. Quan preparàvem la palla i el pa sec pels camells, sempre n’hi posava més, pel poni. Quan arribava l’hora de veure el que els reis havien portat i de desfer els paquets dels regals, sempre quedava secretament decebut: el poni no hi era. Sí que m’agradaven els regals, les joguines, però... el poni no hi era. No vaig entendre mai per què els reis feien només cas de les cartes oficials i no de les secretes.

Ara de grans, si poguéssim fer la carta als reis, aviat la tindríem plena, però segur que nosaltres mateixos ens faríem de censors i només demanaríem el que és demanable. Però també estic segur que hi ha una carta secreta que no ensenyem en què tenim escrit allò que no ens atrevim a demanar. I ara, a més, no sabem ben bé el que és. Certament que no és un poni, però porti el que porti la vida sempre ens queda aquell regust de no haver rebut allò que voldríem i no sabem com expressar.

En el fons, la carta fins és secreta per a nosaltres mateixos. Com els mags que surten de nit guiats per una petita estrella que s’amaga de tant en tant deixant-los en la foscor.  Cerquen, no saben ben bé a qui, però estan segurs que no és a casa seva ni entre els seus ni en el seu món. Els mags desperten inquietud al seu entorn, una inquietud que ells mateixos tenen.
Aquesta inquietud la sembra el mateix Déu. També té dues cartes: una es revela en les lleis de la creació organitzades i ben implantades, però en el cor de l’home hi nia una altra carta feta no de llei, sinó de llibertat, no de finitud, sinó d’infinitud, que no s’aboca a la mort, sinó a la vida per sempre i en plenitud. És el misteri secret, la carta secreta de Déu on hi ha escrit el que Ell més desitja. I els seus desitjos són realitats. Aquesta carta secreta de Déu, segons sant Pau, s’ha revelat en Jesucrist, en l’evangeli. Allí Déu escriu ben concretament i no vagament el que vol del món i de mi i perquè ens va crear. Crist és la carta de Déu on està escrit per dins i per fora tant la llei i la finitud, com la llibertat i la infinitud. En Crist Déu no sols mostra el seu secret sinó que el realitza: ara tots els pobles forment un sol cos en Crist.

Així ho hem llegit: “El secret és aquest, que des d’ara per l’evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un sol cos i comparteixen la mateixa promesa”. Tots tenim part en la mateixa herència. Per tant, quedem units per un mateix passat, som fills d’un mateix Pare. “Formem un sol cos” tenim, doncs, un mateix present, ja que tots som u. “Compartim una mateixa esperança”, per tant posseïm, tots, un sol i mateix futur.

I això no simplement pot ser en el futur o ha estat en el passat sinó que diu Pau que “des d’ara” és un fet. En Jesucrist i en l’evangeli és un fet real, més real que el que toquem i veiem, ja que és de Déu.
El qui viu en Crist ho viu i ho veu. Rep amb escreix el que tenia en la carta secreta del seu                          cor i no s’atrevia a expressar i demanar, perquè el que no s’atrevia a expressar és el mateix que Déu vol i ha fet realitat en Crist. Aquest és l’objecte de la nostra fe, aquesta és la realitat on se’ns convida a entrar i viure.

                                            

EL FOTÒGRAF


Per fer una bona fotografia no n’hi ha prou de tenir una màquina d’última generació. Un bon fotògraf  no és simplement el que té una bona màquina, sinó sobretot algú que sap mirar, que sap veure, que sap fixar-se. Podríem dir que és algú que sap veure la part permanent d’allò que va fluctuant, algú que se sap aturar, mirar.

Hi ha un fotògraf, Vicenç Tomàs, que va fer un llibre que es deia “Deixem de ser invisibles”. En aquest llibre hi ha ple de fotografies d’incapacitats, de disminuïts psíquics, que ell fotografia, i posant-hi una perspectiva en què un pot veure que allà no simplement hi ha un disminuït físic o psíquic, sinó que hi ha una ànima, algú amb una història personal. Ell diu que darrera de la gent corrent hi ha grans històries. Ha fet fotografies de la gent corrent del carrer, d’aquelles que normalment no veiem, però les seves fotografies deixen entreveure que al darrera de la gent corrent hi ha grans històries.

Ara actualment gairebé ja no surt en els diaris, però encara van arribant les pateres de l’Àfrica, i a l’agost n’arribava una a Itàlia, en la que tots els viatgers estaven morts. Entre les víctimes hi havia una noia de Somàlia que es deia Sadnia, una noia de 21 anys, que resulta que va estar en els jocs olímpics de Pequin del 2008. No va guanyar cap medalla, però va ser una de les atletes més aplaudides, perquè, sabent el públic els pocs mitjans que hi havia a Somàlia, ella, amb gran caràcter i força, no es va quedar enrere i va seguir fins al final. La gent va aplaudir, no la medalla, sinó la persona. I aquesta persona que, fugint de Somàlia, va morir en una patera, tenia una gran història al darrere, amb 21 anys. Si no haguessin sabut quin era el seu carnet, segurament ni als diaris no hauria sortit, perquè els seus companys i companyes d’aquella patera també tenien la seva gran història. Darrera de la gent corrent no hi ha simplement grans històries, sinó la gran història de Déu. La història de Déu passa per aquestes vides normals i corrents, que són grans històries, d’homes i dones en els quals Déu fa tot el seu itinerari i presència, el seu treball, és el seu rei.

 A l’ Evangeli veuríem aquesta paradoxa. En el judici contra Jesús,  Pilat, que era delegat de l’emperador, conscient de ser el delegat de l’autoritat, diu a Jesús: Els dirigents del teu poble t’han posat a les meves mans. Fixeu-vos-hi: es pensava que per ser delegat de l’Emperador tenia a les mans Jesús que era, no delegat de l’emperador, sinó l’enviat de Déu, més encara, Déu fet home. Qui tenia a les mans a qui? ¿No és Jesús l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi per la qual van ser fetes totes les coses, el Senyor de l’ univers, el creador de tot? I, malgrat tot, sembla estar en mans de Pilat. L’Evangeli ens invita contínuament a veure les coses no simplement com el fotògraf, sinó amb els ulls de Déu, per veure l’autèntica història: qui tenia a les mans Pilat era Jesús, no a l’inrevés. I ens invita a tenir aquesta mirada nova, que és l’autèntica conversió, que és girar la mirada de Pilat, del delegat de l’emperador, dels grans sacerdots, cap a Jesús. Girar la mirada del Temple grandiós a aquell presoner que és l’autèntic Temple de Déu i ho continua essent. És el gran esforç que ens demana la conversió: girar-nos, girar els nostres ulls, veure l’autèntica història.
I això no és fàcil, perquè per reconèixer que al darrere de les històries de la gent corrent hi ha la gran història de Déu es necessita molta fe, la fe en què Jesús té a les seves mans el món, la història i la meva història.

Per això us voldria llegir un trosset de Simone Weil, aquesta gran dona jueva, diu així: “Si mirem llargament el cel, i supliquem Déu amb confiança, Ell s’atansa i ens pren fàcilment. Oh, la confiança, és la gran eina que tenim! Però és més difícil tenir confiança, que fer tots els esforços”. Som capaços de fer mil i un esforços, més que fiar-nos de Jesús que ho té tot a les seves mans. Continuem creient que el poder el té Pilat. I som capaços de fer mil esforços abans que confiar com diu el Salm:

El meu cor no és ambiciós Senyor,
no són altius els meus ulls,
em mantinc amb una pau tranquil·la
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons.

                                                                                                              
                                                                                                          


                                                                                                                                                                                                                                                                

diumenge, 6 de gener del 2013

Esport (Cròniques barcelonines 7)

Caminem donant l’esquena a la plaça Francesc Macià, per l’ample passeig de vianants de l’avinguda Diagonal. Els vianants transitem en ambdues direccions, els ciclistes pedalen pels seus carrils, els esportistes corren segons les seves possibilitats, tots sota l’ombra dels arbres arrenglerats que configuren la zona de passejada.
Ens crida l’atenció un xicot que corre a un ritme lent i desmanegat. És un subsaharià que trenca la imatge habitual dels qui fan esport lluint samarretes i sabatilles fluorescents, mallots cenyits, aparells per escoltar música o per mesurar el quilometratge i el temps.
Ell no porta res d’això. El calçat són unes discretíssimes sabatilles amb uns mitjons foscos que es dilueixen amb el color bru de les cames. Porta uns pantalons curts multi usos de quadres petits de color marró que li arriben als genolls i, per arrodonir, una descolorida samarreta vermellosa de màniga curta d’alguna talla més gran.
Deu ser un jove que, malgrat les precarietats que intuïm que pateix, vol ser com els altres, vol fer com els altres en el mateix àmbit, en aquest cas, practicant esport per la Diagonal. Admirats pel gest decidit d’integració que li suposem hi ha quelcom en ell que ens resulta proper. L’esguardem amb atenció mentre s’allunya... A la fi el reconeixem: és un dels residents de La Caseta.

dijous, 3 de gener del 2013

SANTÍSSIM NOM DE JESÚS


Dijous, 3 de gener de 2013
Santíssim Nom de Jesús
Fil 2, 5-11/Sl 112/Mt 1, 18-23


Recordo que dues vegades hem sentit aquests dies allò de què “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Un en l’episodi que fa referència a la trobada amb els pastors (que llegíem el dia 1 de gener, en la Solemnitat de la Mare de Déu) i l’altre en l’episodi de la trobada de Jesús al Temple (el Diumenge passat, quan celebràvem la Sagrada Família).

I avui m’ha semblat trobar una de les raons d’aquesta meditació que també devia sorgir de l’estranyesa davant dels episodis viscuts en primera persona per Maria i Josep. L’Evangeli d’avui ens diu que l’àngel comunica a Josep: Li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

Quina sorpresa i quin xasco no havia de ser escoltar aquestes paraules de l’àngel: perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. Però si el Messies que tothom esperava havia de venir per salvar dels romans el seu poble, no dels pecats!!! Certament era per rumiar-ho i donar-li voltes.

Encara avui crec que passem per alt aquestes paraules, perquè no encaixen en la nostra manera d’entendre la salvació. Salvar quasi sempre l’interpretem com alliberament d’algun perill, d’algú o d’alguna cosa que ens pot fer mal, en fi, de quelcom extern a nosaltres mateixos... de manera que el Messies sempre és a favor meu i en contra de tot allò que em molesta, que em destorba, que em fa nosa. Però Jesús ve a salvar-nos de nosaltres mateixos, dels nostres pecats (egoisme, mentida, dissimulació, insolidaritat, gasiveria... un llarg etcètera que tothom es coneix el seu) que són el veritable enemic, el veritable esclavatge, allò que de veritat pot fer de la nostra vida una cursa sense sentit a enlloc.

Senyor Jesús, avui que recordem aquest Nom que ens ha estat donat per damunt de tot altre nom, fes-nos entendre que vols salvar-nos, que vols alliberar-nos, per damunt de tot, de nosaltres mateixos, del nostre egoisme i de la nostra supèrbia, que poden portar-nos al tancament, a l’odi i a la foscor. Que per sempre més el teu Nom sigui la nostra Llum.

ELS ULLS DE DÉU


Diem: “Hi ha mirades que maten” i també podríem dir que hi ha mirades que donen vida. Mirades que donen pau, mirades inquietants... De fet no es mira amb els ulls, sinó a través dels ulls, que és el mateix que dir que es mira amb el cor, o millor, a través del que el cor està rumiant.

Diu l’ Evangeli que “Maria guardava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria tenia en el seu cor els records de Jesús, els seus fets i les seves paraules i aquest era el conducte a través del qual mirava el món.
Com també la mirada dels pastors era a través del que hi havia en el seu cor. Malgrat que el que veuen amb els propis ulls, com emfatitza el text, és ben poca cosa: un nen ajagut en una menjadora (un lloc ben poc higiènic per un nen acabat de néixer), amb Maria i Josep, sense cap cosa extraordinària. Els pastors se’n van glorificant Déu i deixant la gent meravellada. I és que tenien paraula d’àngels en el cor que els il·luminava i els donava sentit al que veien.

La mirada de Jesús a vegades és resposta a una altra mirada. Jesús, al començament de la seva missió, es troba amb els fariseus que el miren, l’espien, per veure si guarirà en dissabte, el miren per veure si trencarà el precepte. En resposta a aquesta mirada Jesús  se’ls mira, diu l’ Evangeli de sant Marc, “de fit a fit, indignat i entristit pel seu cor endurit”. La mirada de Jesús és, doncs, d’indignació, de tristesa. L’ Evangeli ens parla de la mirada de Jesús que interpel·la i qüestiona. És també la mirada a Pere, quan aquest l’acaba de negar tres vegades. Jesús, quan el porten al tribunal, es gira i el mira. Aquesta mirada provoca el plor i el penediment en Pere. També hi ha la mirada sobre el jove ric, on el text ens diu que Jesús se’l mirà i l’estimà. Mirada molt semblant a la que fa a Zaqueu.  Jesús aixeca els ulls i, veient-lo pujat dalt d’un arbre per on ell havia de passar, li diu: “Zaqueu, baixa de pressa, que em cal anar a casa teva”. Des de llavors la mirada de Zaqueu seria una mirada habitada per Jesús.

La mirada de Jesús és una mirada que qüestiona, que estima, que perdona, que constitueix, que dignifica perquè és la mirada de Déu. Déu mira com Jesús, Déu mira en Jesús. Jesús és els ulls de Déu: aquesta mirada trasbalsadora i que és la benedicció que esperem. Com diu el llibre dels Nombres, tot descrivint la benedicció sacerdotal: “El  Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu, que el Senyor giri a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta és la mirada de Déu a través de Jesús. Jesús és la mirada de Déu.
En les icones el centre és el rostre i, encara més, la mirada. Els ulls de les icones volen fer entrar en l’àmbit de Déu. En la mirada de Déu.

Nosaltres podem ser com una icona: a través de la nostra mirada podem reflectir la llum de Déu o a l’inrevés. La nostra mirada pot ser com la de Maria, gestada en un cor ple dels records de Jesús, o la dels pastors on hi ressona el cant de pau dels àngels. Per això cal que mirem com mirem. Mirem a qui mirem i a qui li neguem la mirada.
La nostra mirada pot matar o pot donar vida, depèn de què tenim al cor, o millor, de qui tenim al cor!

dimarts, 1 de gener del 2013

ANY NOU


Solemnitat de la Mare de Déu
Dimarts, 1 de gener de 2013
Nm 6, 22-27/Sl 66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21


No fa pas gaires dies que estàvem a punt d’acabar l’any amb certa sensació d’angoixa. Ho dic, perquè si encara ho recordeu, el passat 21 de desembre s’havia d’acabar el món. Aquí, qui més qui menys, fèiem brometa. En alguns llocs, com uns amics meus de Turquia en van fer saber, hi feien negoci. En un poble prop de l’antiga Efes algú va fer córrer la notícia que la fi del món començava allà i les habitacions d’algun hotel van pujar a 1.000 € la nit per poder veure la fi del món en butaca preferent... que es necessita tenir ganes! Jo, particularment, preferiria que la fi del món (sigui quan sigui) em trobés prou lluny i no en primera fila... però com podeu veure hi ha gustos per a tot!

Quina diferència, però, començar l’any a la cristiana. Perquè a més que l’any litúrgic va començar amb l’Advent (en el qual estem mirant cap al futur esperant la vinguda d’Algú que ens estima i vol trobar-se amb nosaltres) i culmina amb el Nadal, on aquesta espera es fa realitat, resulta que avui comencem l’Any Nou, no amb temença (que no vol dir que, a nivell particular, moltes famílies no es puguin trobar amb neguit i incertesa de cara al futur en aquest any), sinó amb una benedicció. Sí, avui, comencem l’Any no amb la tensió que representaria pensar que avui es podria acabar el món, sinó sabent que les primeres paraules que obren la nostra celebració d’avui són de benedicció, un Déu que vol pronunciar, que vol dir, unes paraules de bé sobre nosaltres: Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la seva mirada i et doni la pau. Paraules que hem escoltat a la primera lectura i que sant Francesc va fer especialment seves en una famosa benedicció que, tot emprant aquest mateix text, va fer servir per beneir fra Lleó.

Si amb això no en tenim prou l’Apòstol, a la segona lectura, ens confirma: Ja no ets esclau, sinó fill... Hi pot haver una manera millor de començar l’Any que escoltant aquestes paraules que ens situen en una relació íntima amb Déu? No som estranys per a Déu, no som ni tan sols esclaus seus (cosa que alguns, erròniament, pensen encara que Déu vol de nosaltres: persones ben sotmeses i sense criteri, subjectes a un déu arbitrari), sinó que som FILLS.

I això ens fa començar l’Any recordant també dues paraules entranyables que tots, d’una manera o d’una altra, portem ben dins del nostre cor i que avui prenen un matís especial: Abbà (Pare) i Immà (Mare). Abbà és, segons hem escoltat en la carta apostòlica, el que l’Esperit del Senyor crida en els nostres cors en dirigir-se vers Déu: Pare! Renoi, poder dir a Déu “Pare”!!! Immà és l’equivalent femení i que avui la litúrgia, d’alguna manera, ens convida a adreçar, amb el mateix Esperit, a Maria: Mare! Quina paraula més tendra!!!

Alegres de saber-nos beneïts per Déu i de tenir, a les portes d’aquest Nou Any, aquest Pare i aquesta Mare que ens estimen entranyablement i que ens acompanyaran indefectiblement en el nostre camí de fe, fem avui com Maria, conservem ben dins del nostre cor tots aquests records del Nadal i meditem-los per a què siguin empenta i força per a tot l’any que avui encetem.

COSA DE CONTRASTOS...

Fotografia d'Oriol Alamany

Missa de la Pau
Dilluns, 31 de desembre de 2012
Is 9,1-6/Sl 71/Jn 20, 19-23
  
Avui pensava que hi ha un gran contrast entre l’any civil i l’any litúrgic. Un d’aquests grans contrastos és que mentre l’any civil, el nostre 2012, avui acaba; l’any litúrgic, com aquell qui diu acaba... de començar.

El contrast és més fort si filem més prim. L’altre dia ho comentava amb un germà: com en els anys passats, aquest any 2012 l’acabarem amb la sensació d’haver de tancar un arxiu, una parcel·la de la nostra història personal. No podrem evitar de donar un cop d’ull a l’any passat amb cert to de nostàlgia o de sensació de pèrdua. Al menys és la sensació que jo sovint tinc sempre quan arribo al 31 de desembre. Potser, fins i tot, la pèrdua pot haver estat força real: un ésser estimat, un amic, la feina... Tal vegada tindrem la sensació del temps que hem perdut volent fer un munt de coses que, a la fi, no hem pogut o no hem sabut fer. I començarem l’any 2013 amb un munt de bons propòsits, de bones intencions, de noves il·lusions. I en acabar el 2013 tornarem a mirar enrere. Tot, com veieu, molt humà. Per això se sol acomiadar l’any amb una festa com volent conjurar, d’alguna manera, els desigs de felicitat i benestar per al nou any que entra.

L’any litúrgic, en canvi, té uns continguts especials. Comença en esperança. I ja és un contrast de bon començament perquè no és un mirar enrere, sinó un mirar endavant. És el temps d’Advent, és l’espera d’un esdeveniment. No és l’espera de quelcom incert (com ara si ens tocarà o no la loteria del Niño per reis), sinó la d’Algú que ha promès de venir a trobar-nos, de fer-se Ell mateix trobadís, de sortir al nostre encontre. Allò que durant quatre setmanes és atesa, és tensió endavant, esdevé realitat en celebrar el Nadal. Les paraules arcanes del profeta que hem escoltat a la primera lectura s’omplen de contingut, encara més, es fan carn: Perquè ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill... L’Esperat ja és aquí! Ja és accessible i proper! El pont entre Déu i la Humanitat s’ha construït i ha estat inaugurat. Construït sobre un fonament, el Crist, que ningú mai no podrà fer trontollar.

Aquí em vénen al record unes paraules del papa sant Lleó el Gran que he llegit avui en el Breviari, que són d’un sermó seu sobre el Nadal i que diuen així: (...) La generació de Crist és l’origen del poble cristià; el dia natalici del cap és el dia natalici del cos.

Encara que tots els cridats servin, cadascun, el seu ordre, i la successió temporal diversifiqui tots els fills de l’Església, tanmateix la suma universal dels fidels, nascuda en la font del baptisme, així com és crucificada amb Crist en la passió i ressuscitada en la seva resurrecció i col·locada a la dreta del Pare en l’ascensió, així també ha nascut amb Crist en aquest naixement. (Sermó 6, In Nativitate Domini).

Amb aquest Nen també nosaltres hem nascut i, com en la vida de qualsevol nen, tota una nova vida es desplega davant nostre. Una vida en la que Ell mateix esdevé garant i el Seu Esperit penyora del que serà una vida amb Ell que mai no tindrà fi. Amb aquest Nen també nosaltres som convidats a créixer i madurar perquè, com en la vida de qualsevol nadó, la vida és un progrés cap endavant, dinàmica, de descobertes, de presa de responsabilitats. És justament l’Evangeli que hem escoltat avui, que ens recorda que Aquest Nen va créixer i madurar, va patir, va morir i va ressuscitar i ara, viu, ens convida al seu projecte de vida: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdó... Ara i aquí Ell mateix ens dóna la capacitat per a construir ponts de diàleg, de comprensió, de compassió, de reconciliació a través del perdó. I quina responsabilitat per a nosaltres no perdonar, si sabem que algú pot quedar sense aquest perdó, l’única cosa capaç de fer cicatritzar ferides, de fondre malentesos, de reconciliar divisions, de guarir mancances i pèrdues... Nascuts amb el Nen som cridats a un projecte de pau, de reconciliació i de perdó enmig del nostre món.

No ho oblidem pas, els cristians comencem l’any amb un DO, amb un REGAL que mai no es marcirà, que no té data de caducitat: Jesús, do de la Vida, do de la Pau. Que en aquesta Eucaristia sapiguem acollir aquest do i durant l’any nou comunicar-lo.