dijous, 3 de gener de 2013

ELS ULLS DE DÉU


Diem: “Hi ha mirades que maten” i també podríem dir que hi ha mirades que donen vida. Mirades que donen pau, mirades inquietants... De fet no es mira amb els ulls, sinó a través dels ulls, que és el mateix que dir que es mira amb el cor, o millor, a través del que el cor està rumiant.

Diu l’ Evangeli que “Maria guardava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria tenia en el seu cor els records de Jesús, els seus fets i les seves paraules i aquest era el conducte a través del qual mirava el món.
Com també la mirada dels pastors era a través del que hi havia en el seu cor. Malgrat que el que veuen amb els propis ulls, com emfatitza el text, és ben poca cosa: un nen ajagut en una menjadora (un lloc ben poc higiènic per un nen acabat de néixer), amb Maria i Josep, sense cap cosa extraordinària. Els pastors se’n van glorificant Déu i deixant la gent meravellada. I és que tenien paraula d’àngels en el cor que els il·luminava i els donava sentit al que veien.

La mirada de Jesús a vegades és resposta a una altra mirada. Jesús, al començament de la seva missió, es troba amb els fariseus que el miren, l’espien, per veure si guarirà en dissabte, el miren per veure si trencarà el precepte. En resposta a aquesta mirada Jesús  se’ls mira, diu l’ Evangeli de sant Marc, “de fit a fit, indignat i entristit pel seu cor endurit”. La mirada de Jesús és, doncs, d’indignació, de tristesa. L’ Evangeli ens parla de la mirada de Jesús que interpel·la i qüestiona. És també la mirada a Pere, quan aquest l’acaba de negar tres vegades. Jesús, quan el porten al tribunal, es gira i el mira. Aquesta mirada provoca el plor i el penediment en Pere. També hi ha la mirada sobre el jove ric, on el text ens diu que Jesús se’l mirà i l’estimà. Mirada molt semblant a la que fa a Zaqueu.  Jesús aixeca els ulls i, veient-lo pujat dalt d’un arbre per on ell havia de passar, li diu: “Zaqueu, baixa de pressa, que em cal anar a casa teva”. Des de llavors la mirada de Zaqueu seria una mirada habitada per Jesús.

La mirada de Jesús és una mirada que qüestiona, que estima, que perdona, que constitueix, que dignifica perquè és la mirada de Déu. Déu mira com Jesús, Déu mira en Jesús. Jesús és els ulls de Déu: aquesta mirada trasbalsadora i que és la benedicció que esperem. Com diu el llibre dels Nombres, tot descrivint la benedicció sacerdotal: “El  Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu, que el Senyor giri a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta és la mirada de Déu a través de Jesús. Jesús és la mirada de Déu.
En les icones el centre és el rostre i, encara més, la mirada. Els ulls de les icones volen fer entrar en l’àmbit de Déu. En la mirada de Déu.

Nosaltres podem ser com una icona: a través de la nostra mirada podem reflectir la llum de Déu o a l’inrevés. La nostra mirada pot ser com la de Maria, gestada en un cor ple dels records de Jesús, o la dels pastors on hi ressona el cant de pau dels àngels. Per això cal que mirem com mirem. Mirem a qui mirem i a qui li neguem la mirada.
La nostra mirada pot matar o pot donar vida, depèn de què tenim al cor, o millor, de qui tenim al cor!