dilluns, 21 de gener de 2013

El Déu espòs

En una primera llegida, l’evangeli de les noces de Canà (Jn 2,1-12) podria semblar que té un missatge clar: si fem tot el que Ell ens digui, com Maria indica als servents del banquet, alguna cosa en les nostres vides i en la realitat que ens envolta es transformarà. És una experiència a l’abast de tot creient autèntic. Quan observem l’Evangeli, quan ens prenem seriosament les seves paraules de salvació, la nostra vida millora, pren una altra dimensió.

Ara bé, la combinació de les lectures d’avui potser ens convida a anar més a fons. En la seva distribució, com sempre, la de l’Antic Testament (Is 62,1-5) ens vol donar la clau de comprensió de l’evangeli, i el que trobem en comú entre les dues és que parlen d’un casament. Però en la profecia d’Isaïes el nuvi és Déu mateix. A la ciutat de Jerusalem, que s’havia sentit abandonada i desolada, el profeta li anuncia: el qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.

D’entrada potser costa veure-hi la relació. Ens estranyem de veure aquestes dues lectures posades juntes, perquè a l’evangeli de Canà Jesús no és el nuvi, sinó un dels convidats. Però aleshores descobrim que el propi Jesús participa de la nostra estranyesa quan la seva mare li indica que no tenen vi. La cosa és clara: el qui ha de proveir de vi per a la festa és el nuvi, tal com pensarà el cap de servei, ignorant del miracle que s’ha produït. Ben justificadament, Jesús respon: Per què m’ho dius a mi?

Però no ens podem quedar aquí, hem de seguir escoltant el que diu Jesús: Encara no ha arribat la meva hora. És a dir que hi haurà una hora en què Jesús sí que serà el nuvi. I a l’evangeli de sant Joan, sempre que es parla de l’hora de Jesús, es dibuixa a l’horitzó el sacrifici de la Creu. Comencem a entendre aleshores quines són les autèntiques noces, prefigurades en Isaïes i en el miracle de Canà. La Creu és el moment del casament de Déu amb la humanitat.

És a la Creu on Déu es dóna als homes de manera total, sense condicions, acceptant fins i tot el rebuig i la burla, perdonant els enemics i el lladre penedit. I ho fa esperant de nosaltres una resposta d’amor, és a dir, tan total, però també tan lliure, com la seva donació. La Creu és el lloc on entenem el que Déu vol, on Ell fa la seva proposta d’una manera més clara. És el lloc on Déu concedeix la llibertat sense reserves per a l’home, en espera que, lliurement, sàpiga trobar el camí d’entrega confiada i total cap a Ell. Déu es presenta com a nuvi, ofereix el casament, l’Aliança, a la humanitat. El llibre de l’Apocalipsi ens oferirà l’acabament d’aquesta història amb la imatge de la nova Jerusalem i les noces l’Anyell.

Per això el cristianisme, quan es vol imposar per força, entra en contradicció amb la seva essència més íntima. No passa així amb altres mentalitats. L’Islam, per exemple, mira Déu com a sobirà que requereix una obediència absoluta, visió que no deixa de tenir grandesa, però que no pot comprendre aquest Déu espòs que espera a la Creu la nostra resposta lliure. Tampoc cap materialisme pot copsar el que aquí s’està dient. El materialisme s’imposa, ja sigui per la força, com en el comunisme, ja sigui per l’engany de la seducció, com en el consumisme actual. Però per al Déu espòs, no hi ha recursos humans (¿com hem pogut a acostumar-nos a aquesta expressió?), com si els homes fossin recursos, a l’estil d’una mina de carbó o una granja de porcs. A cada home, a cada dona, li reconeix una dignitat infinita, una llibertat total, la possibilitat d’una resposta d’amor absolut.

A la missa de catequesi, vaig preguntar als infants en què s’assemblaven la missa i les noces de Canà. Una nena va respondre: “Que és una festa!” Una altra nena, al seu costat, feia cara d’incrèdula, incapaç de veure la festa en el que estàvem fent. Les dues tenien la seva raó. Recordant les paraules de Jesús, el celebrant diu sobre el calze que és la sang de l’Aliança nova i eterna. És la celebració d’un casament, sacrifici i festa a la vegada, memorial de Crist a la Creu amb el cos partit i repartit i la sang vessada, comunió amb Ell com a resposta nostra de meravella davant d’aquest amor. La nostra vida s’orienta tota cap a l’acte mateix de combregar, de consumar la comunió amb Aquell que tant ens ha estimat. A Canà l’aigua es transformà en vi; aquí el vi és el mateix Jesús. Si ens abandonem a l’experiència que aquí se’ns ofereix, sortirem amb els mateixos sentiments que els deixebles aquell dia: haurem vist la seva glòria, i creurem realment en Ell.

(Homilia en el diumenge II durant l'any C, 20 de gener de 2012)