Dimecres, 16 de gener de 2013
Sants Berard i companys, màrtirs
He 2, 14-18/Sl 104/Mc 1, 29-39
M’agrada la fotografia. Jo només sóc
un pur aficionat, no tinc cap idea de tècniques ni de velocitats d’exposició,
ni res de res. Faig fotos com les fa tothom, amb l’interès d’“immortalitzar” un
moment determinat i convertir-lo en un record. Potser, donat que m’agrada la
fotografia, hi afegeixo certa intuïció a l’hora de voler captar moments i
matisos de llum, de formes, de colors, de perspectives... però no passo d’aquí.
Però m’agrada veure bones fotos.
També m’agraden els vídeos o les
pel·lícules. El treball que un director determinat hi posa aplegant un bona
història, un bon guió, amb uns bons actors, unes bones localitzacions, uns bons
plànols, etc. que fan que, al final, un pugui sortir del cinema dient que tal o
qual pel·lícula, en el seu conjunt, m’ha agradat, m’ha fet pensar.
Tota bona fotografia i tota bona
pel·lícula tenen darrera temps, esforç i, sobretot, sensibilitat per recollir i
plasmar amb bellesa allò que se’ns vol transmetre. Com en les lectures d’avui
on, penso, tenim davant nostre una “fotografia” i un “vídeo” eloqüents de Jesús
fets per persones sensibles, deixebles del Crist, que ens volen transmetre
quelcom que per a ells és cabdal de Jesús, potser allò que més els ha tocat o
els ha sorprès de la persona del Mestre.
La “fotografia” crec que ens la dóna
la primera lectura. Jesús és presentat com Algú que ha vingut de fora i, més
concretament, algú que ha vingut no per
ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham, la humanitat sencera.
Els matisos de la “fotografia” són aquest Jesús ben humà, tant que l’autor no
dubte en dir que està emparentat amb
nosaltres. Pot haver algú més proper que un parent? De la mateixa carn, de
la mateixa sang que nosaltres! Els colors de la “fotografia”, els seus tons i
contrastos són el d’un Jesús que apareix com a sacerdot, algú la missió del
qual és fer de pont entre Déu i els homes. I no és un sacerdot qualsevol, és
algú compassiu i acreditat davant Déu
i això essent Algú que ha passat per la prova i el sofriment i que, justament
per això, pot confortar els altres (nosaltres)
que són (que som) provats.
El “vídeo” crec que ens el dóna l’evangeli
tot carregat d’adverbis i de verbs de moviment que la nostra versió litúrgica
no acaba de copsar amb la força de l’original. Un exemple és aquesta frase: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i
també hi predicaré, que aquesta és la
meva missió; quan l’original diu, literalment: a fi que també allí prediqui (a les viles); perquè per això vaig sortir. És un Jesús en moviment: que ha sortit
de matinada de casa de la sogra de Pere per pregar; que abans ha sortit de la
sinagoga on ha guarit un endimoniat; que, en fi, ha sortit de Déu per venir
fins a nosaltres, per entrar en la nostra història.
En aquesta Eucaristia, justament,
recordem aquest dinamisme de Déu,
exemplificat per Jesús, que no té res a veure amb el déu dels filòsofs (abstracte,
llunyà i distant “motor immòbil”), sinó el Déu dels pares, dels profetes, dels
apòstols, dels primers cristians, dels cristians de tots els temps: un Déu que
cerca, s’apropa, guareix, estima, perdona, compadeix i dóna sentit a la nostra
història avui i cada dia. A qui no agradaran aquesta “foto” i aquest “vídeo” de
Jesús?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada