dimarts, 22 de gener de 2013

VIDA AIGUALIDA

De fa segles els franciscans tenen la custodia dels llocs cristians de Terra Santa. No és gens fàcil tenir cura d’aquests llocs sants en mig de situacions sovint explosives. L’any 2009 van fer una entrevista al superior franciscà de la custodia de Terra Santa i li preguntaven, més o menys, que en una situació tant complexa i moltes vegades conflictiva, sobretot des d’un punt de vista religiós, suposo, deia el periodista, que hauran de minimitzar al màxim l’específic cristià per poder fer ponts de diàleg amb les altres religions i evitar confrontacions. El superior de la Custodia va respondre:”al contrari, contra més aprofundim i més coherents som amb la nostra fe en Jesús més ponts construïm i menys conflictes creem”.
Això és ben cert, el cristianisme ha estat destructiu en la mesura que s’ha allunyat de les seves arrels i ha aigualit o barrejat el seu missatge. Perquè l’essència del cristianisme és Jesús i si fem cas del manament de Maria que diu:”feu el que Ell us digui” es crea la dinàmica de les benaurances.

En la mesura que aigualim el missatge i la persona de Jesús el cristianisme pot esdevenir agressiu ja que es fa una ideologia més o una identitat més entre altres, on només compten els símbols i les paraules pròpies del cristianisme sense connexió amb allò que li és origen i font: Jesús. Això ho ha explicat magistralment Amin Maalouf en el seu llibre “les creuades vistes pels àrabs”. Ell és un libanès cristià i amb tot molt crític amb les creuades que van fer mal tant a occident com per els àrabs, fossin o no cristians, fossin o no musulmans. Les creuades  no van ser una afirmació de la identitat cristiana, sinó tot el contrari ja que es va perdre tota connexió amb el sermó de la muntanya, amb Jesús i la seva manera de fer. Aquests eren els mateixos temps de sant Francesc i ell i els seus companys, ara sí,  en connexió amb el sermó de la Muntanya i amb Jesús, van fer tota una altra opció, no aigualint la seva identitat cristiana, sinó al contrari. A l’ aprofundir la identitat cristiana surt sant Francesc . A l’ aigualir i desdibuixar la identitat cristiana surten creuades i intolerància.

Hi ha un punt nuclear per saber que seguim o no el manament de Maria: “Feu el que Ell us digui”. El seguiment del que diu Jesús no queda mai a mercè de l’èxit. L’èxit no és un criteri últim del seguiment a Jesús. Hom pot entregar-se totalment en el seguiment de Crist i fracassar ...com Ell, com els màrtirs, com tants sants. Hi ha un altre dimensió, un altre regne on es cullen els fruits abundosos del seguiment.
I un altre criteri per saber si complim o no el manament de Maria,  és que el seguiment de Jesús no pot de cap manera justificar qualsevol mitjà.  No es pot justificar qualsevol mitjà per elevat que sigui el fi. Els mitjans han de ser coherents amb el fi que es cerca. Sant Agustí deia que Jesús va fer el seu primer miracle convertint l’aigua en vi. Molts predicadors, diu, fan (fem) el miracle de convertit el vi en aigua. El miracle de convertir el vi fort i bo de l’ Evangeli en aigua. Aigualim tant l’ Evangeli que acaba  no tenint gust de res. La identitat cristiana és vi bo i fort, és Crist mateix. Però moltes vegades Maria ens mira i diu a Jesús “no tenen vi”. Tant de bo que la nostra vida aigualida i mediocre es tornés  vi bo i fort tot fent”el que Ell ens digui”. Tot invitant a Jesús a casa nostra com ho feren aquells nuvis, perquè sense Ell no podem fer el que Ell ens diu