dimarts, 1 de gener de 2013

ANY NOU


Solemnitat de la Mare de Déu
Dimarts, 1 de gener de 2013
Nm 6, 22-27/Sl 66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21


No fa pas gaires dies que estàvem a punt d’acabar l’any amb certa sensació d’angoixa. Ho dic, perquè si encara ho recordeu, el passat 21 de desembre s’havia d’acabar el món. Aquí, qui més qui menys, fèiem brometa. En alguns llocs, com uns amics meus de Turquia en van fer saber, hi feien negoci. En un poble prop de l’antiga Efes algú va fer córrer la notícia que la fi del món començava allà i les habitacions d’algun hotel van pujar a 1.000 € la nit per poder veure la fi del món en butaca preferent... que es necessita tenir ganes! Jo, particularment, preferiria que la fi del món (sigui quan sigui) em trobés prou lluny i no en primera fila... però com podeu veure hi ha gustos per a tot!

Quina diferència, però, començar l’any a la cristiana. Perquè a més que l’any litúrgic va començar amb l’Advent (en el qual estem mirant cap al futur esperant la vinguda d’Algú que ens estima i vol trobar-se amb nosaltres) i culmina amb el Nadal, on aquesta espera es fa realitat, resulta que avui comencem l’Any Nou, no amb temença (que no vol dir que, a nivell particular, moltes famílies no es puguin trobar amb neguit i incertesa de cara al futur en aquest any), sinó amb una benedicció. Sí, avui, comencem l’Any no amb la tensió que representaria pensar que avui es podria acabar el món, sinó sabent que les primeres paraules que obren la nostra celebració d’avui són de benedicció, un Déu que vol pronunciar, que vol dir, unes paraules de bé sobre nosaltres: Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la seva mirada i et doni la pau. Paraules que hem escoltat a la primera lectura i que sant Francesc va fer especialment seves en una famosa benedicció que, tot emprant aquest mateix text, va fer servir per beneir fra Lleó.

Si amb això no en tenim prou l’Apòstol, a la segona lectura, ens confirma: Ja no ets esclau, sinó fill... Hi pot haver una manera millor de començar l’Any que escoltant aquestes paraules que ens situen en una relació íntima amb Déu? No som estranys per a Déu, no som ni tan sols esclaus seus (cosa que alguns, erròniament, pensen encara que Déu vol de nosaltres: persones ben sotmeses i sense criteri, subjectes a un déu arbitrari), sinó que som FILLS.

I això ens fa començar l’Any recordant també dues paraules entranyables que tots, d’una manera o d’una altra, portem ben dins del nostre cor i que avui prenen un matís especial: Abbà (Pare) i Immà (Mare). Abbà és, segons hem escoltat en la carta apostòlica, el que l’Esperit del Senyor crida en els nostres cors en dirigir-se vers Déu: Pare! Renoi, poder dir a Déu “Pare”!!! Immà és l’equivalent femení i que avui la litúrgia, d’alguna manera, ens convida a adreçar, amb el mateix Esperit, a Maria: Mare! Quina paraula més tendra!!!

Alegres de saber-nos beneïts per Déu i de tenir, a les portes d’aquest Nou Any, aquest Pare i aquesta Mare que ens estimen entranyablement i que ens acompanyaran indefectiblement en el nostre camí de fe, fem avui com Maria, conservem ben dins del nostre cor tots aquests records del Nadal i meditem-los per a què siguin empenta i força per a tot l’any que avui encetem.